La nova doctrina de l’OTAN

Amb prou feines passa un dia sense titulars sobre les amenaces en política de seguretat provinents des de l’estranger: atacs informàtics des de Moscou, avions militars xinesos a l’espai aeri de Taiwan, llanxes motores iranianes al Golf Pèrsic i proves de míssils balístics intercontinentals a Corea del Nord. Es presta molta atenció als intents per influir de manera encoberta les eleccions i votacions als Estats Units i Europa, amb Rússia com a principal sospitós. Els intents dels EUA –com passà amb Saddam Hussein i les seves suposades armes biològiques– o la campanya d’un soci de l’OTAN com l’Índia contra el Pakistan, en comparació, gairebé no reben atenció.

Sobre les estratègies i conceptes amb els quals l’OTAN vol abordar els desafiaments a la seguretat de la nostra època llegim i escoltem més aviat poc. Un estudi encarregat per L’Esquerra (Die Linke) al Parlament Europeu vol canviar aquesta situació: Rethoric and Reality of Disinformation in the European Union (‘Desinformació a la Unió Europea, retòrica i realitat’) escruta els esforços de l’OTAN per convèncer a la pròpia població del caràcter essencial de l’Aliança per a la seva seguretat.

L’OTAN no es va fundar originalment com un club d’estats amants de la llibertat, sinó com una aliança defensiva contra la Unió Soviètica. Han passat més de 70 anys des d’aleshores i que l’OTAN segueixi existint és qualsevol cosa menys un sobreentès. Amb la desintegració de l’URSS i la dissolució del Pacte de Varsòvia, l’Aliança Atlàntica va perdre al seu rival històric. Per què no es va dissoldre l’OTAN després de la fi de la Unió Soviètica i l’ordre mundial bipolar? Per què es va acceptar a alguns estats d’Europa central i oriental i a d’altres no? En què es basen les noves hostilitats?

Una institució que ha anat creixent al llarg de més de quaranta anys (1949-1989/1991), en la continuïtat de la qual no només els estats, sinó també la indústria armamentística té un enorme interès, pot mobilitzar enormes forces per a la seva supervivència i inèrcia. Des dels noranta es pot observar com es busquen contínuament nous motius per al manteniment de l’Aliança. Es tracta, en primer lloc, de noves amenaces a la seguretat interna de les societats occidentals, que són difoses amb un fort component d’opinió pels mitjans de comunicació locals. Un debat sobre possibles alternatives, com ara una política de desarmament conseqüent i de cooperació en matèria de seguretat, hom el busca de debades.

Una defensa que no para de créixer

En els darrers 30 anys, l’OTAN i els seus partidaris han anat ampliant el concepte de defensa i la justificació de l’existència de l’Aliança més enllà de la defensa militar dels seus membres. El concepte de defensa, per als socis de l’OTAN, comprèn actualment la protecció davant de tota una sèrie de noves amenaces, entre elles algunes d’especials: el terrorisme islamista internacional, la potencial difusió d’armes de destrucció massiva biològiques, químiques i nuclears, i conflictes de nou tipus com a conseqüència de la crisi climàtica. Més lluny, però no gaire, les amenaces a la seguretat interna, que poden sorgir de moviments de protesta locals o transnacionals, o influïts i instrumentalitzats des de l’estranger, en especial per Rússia i la Xina.

Els perills més actuals per a la seguretat dels membres de l’OTAN són descrits com a «híbrids». La guerra híbrida comprèn el desplegament de tropes convencionals i armes, però també tàctiques de guerrilla d’agressors encoberts i no reconeixibles com a soldats. Entre aquestes amenaces es comptabilitzen les campanyes de desinformació i propaganda així com els ciberatacs. Per aquest motiu l’OTAN ha declarat el ciberespai el seu propi espai de defensa, que se suma a l’aire, el terra, el mar i l’espai exterior. La creixent importància del ciberespai i els possible atacs en ell van ser destacats en la decisió de l’Aliança del juny del 2016 de declarar el ciberespai com a espai d’intervenció. Una sèrie de ciberatacs pot, així doncs, fer que s’activi també l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord. De la llista d’estats que segons les estimacions dels experts de l’OTAN amenacen la seguretat de l’Aliança Atlàntica, Rússia i la Xina són els més importants.

Think tanks de l’OTAN

Els esforços, amb èxit, per redefinir el concepte de seguretat no són de naturalesa exclusivament semàntica. Com a conseqüència, l’OTAN ha passat de ser una Aliança enfocada a la defensa del territori dels seus estats membre contra un enemic extern (aleshores la Unió Soviètica) a ser una aliança militar internacional que cada cop es mostra més disposada a intervenir en qualsevol punt del planeta.

Per justificar aquest catàleg de missions ampliat i diversificat, l’OTAN ha construït la xarxa dels anomenats Centres of Excellence (CoE), que actualment comprèn 26 institucions i espera ampliar a més. Aquests centres d’excel·lència són think tanks militars que han d’impulsar la transformació de l’Aliança i, entre d’altres, desenvolupar nous conceptes estratègics i doctrines i, més enllà d’això, millorar la capacitat de cooperació de les diverses forces militars –aèries, terrestres i marítimes– i formar a les cúpules militars i els especialistes. Aquests centres estan representats a 19 dels 29 estats membres de l’OTAN, principalment a Europa. La majoria d’aquests think tanks es troben a Europa central i oriental, especialment als països bàltics. Als EUA només hi ha un únic CoE. Els think tanks cobreixen un ampli camp de temes, entre d’altres operacions cívico-militars, la defensa del ciberespai, medicina de guerra, seguretat energètica i defensa contra el terrorisme i operacions en baixes temperatures.

L’any 2005 va començar a funcionar el primer d’aquests centres d’excel·lència de l’OTAN, el Joint Power Competence Centre (JAPCC) a Kalkar, a Renània del Nord-Westfàlia (Alemanya). Des d’aleshores hi ha tres d’aquests think tanks de l’OTAN a Alemanya, tot i que Alemanya participa amb personal i financerament a altres cinc centres. L’any 2020 es van destinar 996.702 euros a finançar aquests centres. El JAPCC té entre els seus propòsits que el seu treball no es vegi limitat per «les obligacions del consens o la conveniència política», la qual cosa podria contribuir de manera significativa a convertir les forces de l’OTAN en un factor de poder i influència a l’espai aeri i aeroespacial.

Els think tank militars es troben fora de l’estructura de comandament de l’OTAN. La seva activitat i orientació no requereixen cap consens al si de l’Aliança, la qual cosa facilita enormement la seva feina i sobretot les possibilitats de cooperació amb actors externs de l’economia, la ciència i la política. Els països que hi participen amb fons i personal decideixen junts sobre l’orientació dels continguts dels CoE. Els centres d’excel·lència possibiliten, per una banda, un intercanvi de papers dintre de l’Aliança en qüestions militars, i permeten la vinculació de membres no-OTAN, organitzacions internacionals i institucions europees com l’agència de defensa de la Unió Europea, per l’altra.

A més, aquesta xarxa de think tanks de l’OTAN és una estructura pensada per influir a l’opinió pública i els processos de presa de decisions polítiques a Europa. Reforcen i repeteixen les prioritats estratègiques del Tractat de l’Atlàntic Nord i, d’aquesta manera, promouen els interessos estatunidencs. En darrera instància, però no menys important, fan que la despesa militar es dispari.

Jocs de guerra al ciberespai

Altres dos CoE, en els quals participa Alemanya, tenen seu al Bàltic. El Cooperative Cyber Defence Centre of Excellence (CCDCOE) a Tallinn, Estònia, i el Strategic Communications Centre of Excellence (StratCom COE) a Riga, Letònia. El CCDCOE és un dels centres d’excel·lència més antics de la xarxa i té la major xifra de nacions participants: juntament als 25 estats membres de l’OTAN participen al think tank també Àustria, Finlàndia, Suècia i Suïssa.

La tasca central de l’organització és la coordinació de l’intercanvi d’informacions dels serveis secrets que afecten al ciberespai. Un dels projectes estrella del think tank és l’anomenat Manual de Tallinn, que va compilar per primera vegada les directrius per a una guerra al ciberespai per a l’OTAN. Un grup internacional de juristes va elaborar 95 regles a les quals els estats haurien d’orientar-se en cas de ciberguerra. Fins al dia d’avui no s’ha produït encara cap conflicte armat internacional que s’hagi esdevingut de manera exclusiva o dominant al ciberespai. No obstant això, les operacions al ciberespai, d’acord amb la nova doctrina de seguretat, poden ser considerades com a conflicte armat. Una de les regles implica que les operacions al ciberespai que es dirigeixen contra civils també poden ser legítimes: l’enviament de propaganda, per exemple, es cataloga d’agressió, el que permet un atac contra objectius civils. També permet l’ús d’estratagemes i informacions falses per a la defensa: contra la propaganda només ajuda la propaganda, semblen haver pensat.

Un altre punt que emfatitza el CCDCOE és la instrucció del personal tant civil com militar de l’OTAN i els seus membres. Amb aquesta fi organitza als centres d’excel·lència conferències i els anomenats ciberexercicis, jocs de guerra en el ciberespai. En aquests esdeveniments es reuneixen funcionaris d’alt rang de l’OTAN, membres del govern, agències de policia, militars, acadèmics, directius d’empreses i, en part, també periodistes. ‘Locked Shields’ és un dels majors exercicis militars al ciberespai del món. L’exercici se celebra des del 2010 amb caràcter anual a Tallinn i compta amb de mil fins a 1.500 participants. L’escenari de les maniobres l’any 2021 comprenia l’atac de Crimsonia al sector financer de Berylia, així com a la seva xarxa de comunicacions i subministre d’aigua. L’escenari –una barreja d’atacs informàtics i desinformació– s’inspirà en els suposats intents de Rússia i la Xina de fer servir en benefici propi la crisi de la COVID-19 per afeblir els estats de l’OTAN.

El CCDCOE intenta influir a l’opinió pública amb informes de publicació periòdica sobre riscs potencials de l’ús d’internet i atacs informàtics. Així ho va expressar el director del centre d’excel·lència, Jaak Tarien, a l’octubre del 2020 al parlar dels perills del teletreball en temps de pandèmia. L’enorme volum de treball a ordinadors d’ús domèstic ha estat objectiu d’espies, lladres i vàndals. Les mesures de defensa corresponents exigeixen de grans inversions en recursos i noves aproximacions a la defensa. Mentrestant, Tarien es mostrà convençut que l’opinió pública no percep la magnitud de les activitats malicioses al ciberespai.

Aquesta mena de treball a l’opinió pública alimenta la narrativa d’un món replet de perills, en el qual els dolents es troben a tot arreu i en especial a Internet, amb freqüència en connexió amb Rússia. D’aquesta manera, l’OTAN i el CCDCOE contribueixen a convertir Internet en una esfera d’operacions militars ofensives. Ja a finals del 2017 el secretari general de l’OTAN Jens Stoltenberg subratllà que l’Aliança havia de desenvolupar les possibilitats ofensives de la tecnologia digital.

Ús militar de les xarxes socials

El think tank letó StratCom, fundat el 2014, ha esdevingut un component del programa intensiu d’estratègia de guerra híbrida de l’OTAN. L’eix d’aquest centre d’excel·lència és la comunicació i coordinació estratègiques de les relacions diplomàtiques i el treball a l’opinió pública, així com operacions a nivell psicològic i informatiu. Amb altres paraules: (contra)propaganda.

També aquí es divideixen les tasques d’investigació i formació. Entre els primers projectes es troba una anàlisi de la «Campanya d’informació de Rússia contra Ucraïna» així com l’elaboració d’un informe sobre com poden fer-se servir les xarxes socials per a finalitats militars. La base del treball d’aquest think tank va ser un informe intern de l’OTAN crític que portava per títol «We have met the enemy, and he is us» (‘Hem trobat a l’enemic, i és nosaltres’). Aquest informe revelava el paper de la comunicació en el fracàs del desplegament a l’Afganistan. Una de les conclusions de l’informe era que el treball a l’opinió pública clàssic havia de fusionar-se amb la difusió d’informacions falses.

Amb una publicació semestral –Defence Strategic Communications (DSC)– el think tank també busca influir en cercles civils, acadèmics i en l’opinió pública en un sentit ampli. Els articles que allí es publiquen il·lustren la direcció que el think tank vol adoptar. Així, es contempla l’ús actiu de la desinformació de la mateixa manera que l’ús de les xarxes socials per a la difusió de narratives senzilles i fàcilment reproduïbles per guanyar-se «els cors i les ments» d’àmplies capes de la població. A més, els autors de DSC recomanen l’ús de perfils falsos i en general de tàctiques de comunicació agressives així com una estratègia més àmplia de troleig a fòrums d’Internet i xarxes socials. Segons DSC, fins i tot els generals de l’OTAN haurien de participar més en l’espai digital.

El sector privat i Hollywood

Els think tanks cofinançats per l’OTAN també actuen a Europa fora de la xarxa dels CoEs, com el think tank GLOBSEC fundat a Bratislava, Eslovàquia, el 2005. Aquesta institució s’adreça especialment a la societat civil i a actors polítics a Europa central i oriental, però alhora és activa en l’organització de grups de pressió a Brussel·les per influir en la política exterior i de seguretat de la Unió Europea. Juntament amb l’OTAN, GLOBSEC està finançada per la Comissió Europea, el think tank National Endowment for Democracy (NED) de Washington i nombroses empreses. Un dels objectius especials del think tank eslovac és aprofundir la cooperació entre la UE i l’OTAN. En el marc de reunions periòdiques amb representants de totes dues institucions es debat sobre l’enfortiment de les capacitats de resistència, l’agenda híbrida i la seguretat informàtica de l’aliança militar.

Per donar suport a l’anomenada NATO 2030 Initiative, GLOBSEC 2020/2021 va organitzar sis reunions per a un intercanvi intens entre l’OTAN i el sector privat. Entre d’altres, en el marc d’aquesta iniciativa de l’OTAN es va fer una crida a la societat civil, i en particular al jovent i al sector privat, a enfortir l’Aliança. Entre d’altres temes es van tractar el futur de l’estratègia militar, el paper del sector privat a l’OTAN i les anomenades innovacions de defensa sostenibles. L’objectiu declarat d’aquesta sèrie d’esdeveniments era una cooperació més estreta entre l’OTAN i actors del sector privat per equilibrar el desavantatge estratègic respecte a Rússia i la Xina, ja que es considera que en aquests dos països no existeix cap distància entre l’Estat i l’economia, per la qual cosa han de poder mobilitzar-se als darrers de manera ràpida i sense complicacions.

Una de les qüestions centrals que van debatre els participants va ser com podia contribuir el sector privat a utilitzar l’espai informatiu com a arma. Així, es va presentar l’ús potencial de petites i mitjanes empreses, així com d’organitzacions de la societat civil. La condició prèvia és, però, que l’OTAN relaxi les seves regulacions per a les subvencions. A més, es parlà de StatCom a Riga com a intermediari per a una cooperació reforçada entre el sector privat i l’OTAN. D’aquesta manera StratCom podria millorar la interacció amb els ciutadans.

A banda de tot això, els participants van concloure que era imperatiu investir més en el control de la sobirania interpretativa de les relacions de poder internacionals. En aquest camp havien d’establir-se mètodes més efectius per a la difusió de narratives de l’OTAN. Per exemple, vincular la producció de continguts de no-ficció amb altres de ficció als mitjans de comunicació, com ara pel·lícules, llibres i videojocs, i jugar en el futur un paper en les produccions populars de Hollywood i en les sèries de plataformes de continguts comercials com Netflix. Per a millorar la imatge, a la força hauria d’ampliar-se l’abast de la indústria cultural, molt en especial als països membres. Només així podia comunicar-se, de manera directa, el significat de l’OTAN.

La por als enemics externs

L’OTAN, per propi instint de supervivència, orquestra un escenari d’amenaça externa i atia la por de l’enemic a l’Est. No poques persones van considerar durant les eleccions del 2021 que L’Esquerra (Die Linke) no era un partit a votar. A causa d’una Rússia agressiva, pensaven, l’OTAN seria més necessària que mai. També la lògica subsegüent de la despesa en creixement constant per a l’exèrcit i l’armament l’accepten amplis sectors de la societat, encara que es queixin d’escoles en mal estat, un sistema de salut pública infrafinançat i infraestructures en declivi així com d’un procés de digitalització massa lent. En temps d’austeritat la narrativa de l’OTAN té un impacte molt concret a la vida diària de la població. La suposada urgència de reforçar l’exèrcit mitjançant l’armament constant per a la seguretat externa són els arbres que ens impedeixen veure el bosc: que hi ha possibilitats alternatives de resolució dels conflictes i les problemàtiques globals, però que són enviades al fons del calaix.

Malgrat això, cada cop més àmbits de la vida són militaritzats. La nova doctrina de l’OTAN porta a una espiral d’armament i redistribució dels recursos públics. La tasca de l’esquerra social així com de Die Linke ha de ser oposar a aquest desenvolupament una lògica de desarmament i cooperació internacional per gestionar la catàstrofe climàtica global i reforçar la cohesió social. La cooperació internacional deu incloure també als països que no són membres del Tractat de l’Atlàntic Nord en comptes de presentar-los com a enemics. La qüestió de si l’OTAN com a organització internacional independent segueix sent vigent no pot quedar exclosa d’aquest debat.

Article publicat originalment el 22 de gener a Jacobin.de

Traducció per Àngel Ferrero

Foto de portada: Unsplash: Marek Studzinski