El Capitalisme és imcompatible amb la Democràcia

Per què el capitalisme és incompatible amb la democràcia?

per Pablo G. V

Les paraules tenen amo encara que la propietat mai siga eterna. Dit d'una altra forma: el llenguatge i les paraules conformen un altre front en la guerra ideològica de la lluita de classes. En eixe sentit, el que ens diu la realitat és que hem patit l'expropiació de la paraula "DEMOCRÀCIA". El present treball entrebanc 8 tirs democràtics en el cap del capitalisme, a fi de destruir el mite de la democràcia dins del capitalisme.

El també anomenat 'sistema de mercat', capitalisme per als amics, o en la intimitat de la burgesia, té intrínsecament una sèrie de contradiccions antagòniques i estructurals suficients com perquè tot "bon demòcrata" es replantege si hi ha vida democràtica dins del món capitalista. A 'Democràcia', li donarem el significat de poder equitatiu entre ciutadans treballadors.

Estes són les principals contradiccions congènites entre democràcia i capitalisme:

1) Naturalesa plutocràtica del mercat capitalista:

(1 euro, 1 vot). La desigualtat de rendes tant salarials com de capital, sense tindre en compte la contribució social del treball i les necessitats personals, exercix dins de les relacions mercantils-monetàries un desequilibri de poder adquisitiu que té el seu reflex en un desequilibri de poder polític per la capacitat dels diners de: comprar voluntats, tindre quotes de poder mediàtic i per ser mitjà d'ascendir en estatus o classe social.

2) Oligarquia com verdader partit únic del règim burgés:

És el verdader centre de decisions estratègiques en el polític i econòmic, on residix la sobirania política en el capitalisme. La classe política i el parlament són simples mercenaris al seu servici, o almenys, la seua activitat només és lliure mentres no toque els interessos de la classe dominant. El govern simplement és una estructura tecnocràtica que seguix els impulsos de l'oligarquia econòmica i financera.

3) Estructura de partits antidemocràtica:

Els corruptes partits burgesos, des del PP fins a IU, passant per grups nacionalistes assimilats al sistema, no es regixen per principis democràtics perquè no deixen de ser empreses de màrqueting del vot que seguixen una lògica d'arribisme personal i competència pel repartiment del pressupost de l'Estat. Molts camarades de Corrent Roja hem viscut, en el passat, com funciona el que teòricament és el partit més democràtic d'Espanya: IU, i hem patit tot tipus d'atacs a la llibertat d'expressió i la democràcia interna. Estan tots dominats pel caciquisme i la corrupció immobiliària, com últimament ha hagut de reconéixer el govern de ZP pel desorde institucional que està creant. Eixe lumpenparlamentariado només busca ascendir de categoria social com a alternativa al mercat laboral. En el cas de IU, complix a més una funció de paralització del moviment popular i de matalaf del sistema, com bé deia un editorial de l'ABC.

4) Lògica del lucre i la competitivitat:

Enteses com a forma de divisió i empobriment (absolut i relatiu) econòmic i intel·lectual entre la classe social majoritària: l@s treballadors/es, i en benefici de la classe dominant: els capitalistes.

5) Societat mediàtica, llibertat formal i eleccions burgeses:

Les arbitrarietats en este capitule són diverses: lleis electorals que no representen el vot real, l'estructura mediàtica no dóna accés a què no tenen diners per a comprar la seua quota, la llibertat és formal perquè és a condició de no usar-la, exemples hi ha molts: Front Popular a Espanya, Allende a Xile, Chávez a Veneçuela,... si el candidat que guanya no juga en l'equip de la burgesia, es canvien les regles del joc (colp d'estat) i guanya qui hi ha de guanyar...

6) Naturalesa imperialista del capitalisme:

La necessitat intrínseca de buscar nous mercats de venda, buscar mà d'obra barata i assegurar la matèria primera a baix preu, així com la competència interimperialista de burgesies, provoca el sotmetiment de pobles, l'enfrontament entre els mateixos, i que hi haja un fre al desenvolupament econòmic del tercer món per les aliances entre el capital imperialista i els sectors locals corruptes i reaccionaris; així mateix les relacions comercials internacionals, pel proteccionisme agrari i pel major valor afegit dels productes industrials en relació amb els agraris, suposen un altre 'pal en la roda' del desenvolupament. Mantindre el ‘estatus quo' de pobresa en el món és, òbviament, incompatible amb els fonaments de la democràcia.

7) L'explotació com a realitat invisible del capitalisme:

Col·loquialment se sol utilitzar explotació com una explotació física, ací la utilitzarem en sentit econòmic i sobre la base de l'anàlisi de Marx en 'El Capital' (la teoria laboral del valor). La plusvàlua és la riquesa que generen els treballadors, per damunt del valor dels seus salaris, però que, no obstant, no tenen dret a administrar tant per a augmentar els seus salaris com per a decidir que fer sobre els fons d'inversió. Així, per molta carcassa democràtica, si en les relacions socials de producció determinen que la propietat dels mitjans de producció va a càrrec dels capitalistes, per deducció, els assalariats seran una classe social oprimida i explotada per no tindre poder polític sobre la producció (funció bàsica social) i els seus beneficis. En conseqüència, sobre una base econòmica capitalista no pot haver-hi democràcia; com a màxim, pot haver-hi un pluralisme que no xoc amb els interessos de la classe dominant.

8) L'empresa capitalista té una estructura interna autocràtica:

"Tot el poder per al propietari", eixe seria el lema que regix en l'actual sistema; o si ens posem rigorosos per l'actual món de les societats anònimes i el mercat borsari, qui tinga major quota en el consell d'administració, és qui té el poder. Ningú podrà posar en dubte que en el temps on els treballadors venen la seua força de treball, estan sotmesos a una esclavitud moderna al servici del propietari. La llibertat del treballador només la pot fer use per a trencar el contracte, però en tot cas, només podrà canviar d'una empresa d'una altra, però mai de relacions de producció. Una llibertat sense opcions. Hi ha un matís important, els treballadors del sector públic burgés, que a pesar de no basar-se en el lucre privat, també estan oprimits políticament i econòmicament pel seu caràcter antidemocràtic i al servici de les necessitats de l'orde imperant. Un altre cas és el de les cooperatives, que sempre tindran limitacions en la seua supervivència en el mercat, i si sobreviuen, el més probable és que els engula el capitalisme, com les cooperatives de Mondragón. A pesar d'anar a contracorrent, hi ha experiències positives en el cooperativisme polític, com el cas de Marinaleda.

Conclusió:

Tots els apologistes de la democràcia liberal tindran que contraargumentar estes contradiccions. O més senzill, que responguen a esta pregunta: Per què Emilio Botí té més poder polític que jo, si els dos tenim el mateix dret a votar cada 4 anys?Per descomptat, el capitalisme ha suposat històricament un gran avanç respecte al feudalisme, però el seu funcionament intern està basat en el benefici d'una minoria social. El materialisme històric ens indica que l'única classe social que pot prendre el relleu progressista de la humanitat és la classe obrera, amb l'ajuda dels llauradors en països subdesenrotllats.

Així, no hi ha més conclusió que la de destruir les relacions de producció que dominen la base econòmica capitalista, però això no és gens fàcil, ni es fa per la via de decrets, ni cau del cel. La transició al socialisme és un tema que desborda els objectius del present article, però que convé el seu estudi tant des del pla de la voluntat política com del desenvolupament natural del socialisme amb les seues pròpies lleis internes.

En eixe sentit, recomane a Lenin en els seus últims escrits de les Obres Triades i a l'economista però no menys bolxevic Nikolai Bujarin en: "Teoria de la transició al socialisme", "Els problemes de l'edificació socialista", "Testament polític de Lenin",...Com a militant de Corrent Roja, compartisc l'objectiu de la lluita pel socialisme com a procés revolucionari emancipador anticlassista i antipatriarcal que siga superador de l'orde institucional burgés i masclista, que acabe amb el domini de la nova feudalitat financera que ens sotmet amb les seues hipoteques; i sobre eixa negació, construir una nova societat on la democràcia i el benestar material estiga orientada pels principis de donar a cada u segons la seua contribució social del treball i segons les seues necessitats.

En conseqüència, la lluita per la democràcia (no burgesa), és la lluita pel socialisme.