Entrevista a Sarah Marcha, membre de l'acadèmia de Jineolojî de Rojava a l'Institut Andrea Wolf
«Quan vivim juntes ens n’adonem fins a quin punt l’Estat, la mentalitat de l’home dominant, la mentalitat orientalista i colonial en el nostre cas quan venim d’Europa, se’ns ha imposat des de la infantesa i com no és tan fàcil posar a la pràctica el que diem»
Nascuda a França fa 32 anys, Sarah Marcha és una de les membres de l'Institut Andrea Wolf a Rojava | Aleix Auber
Tal com ho va ser el Mèxic zapatista dels anys noranta com la Palestina i els països llatinoamericans amb governs bolivarians a principis dels 2000, el Kurdistan, el moviment kurd i el model de Rojava és inspirador per al moviment de l’esquerra alternativa i el moviment llibertari d’arreu del món. Tan és així que són moltes les persones que han decidit anar-hi, aprendre i participar activament de la revolució. És el cas de Sarah Marcha, nascuda a França fa 32 anys, però que al 2011 va decidir marxar inspirada pel 15M i «pels aixecaments de gent que hi ha va haver a tot el món, especialment a l’Orient Mitjà». Marcha es va afegir a una ruta que havia sortit de Catalunya i que caminava fins a Brussel·les, quan milers d’indignats, de totes les edats i nombroses nacionalitats, reclamaven un canvi global davant la situació econòmica, política i social, darrere pancartes contràries a la resposta europea a la crisi financera, al sistema capitalista i a favor de la mobilització ciutadana.
«Vaig decidir ajuntar-me amb el que semblava ser la revolució que volíem portar a tota Europa, enllaçant amb el que estava passant al nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà», diu Marcha, que des d’allà va arribar a Barcelona. «Allà vaig aprendre moltíssim sobre feminisme, municipalisme, anarquisme, perspectiva anticolonial i vaig començar a conèixer la revolució del Kurdistan perquè hi havia la Plataforma Azadí a Catalunya que estava treballant per donar a conèixer, no només la revolució contra el Daesh o Estat Islàmic, la victòria de Kobane, sinó també la ideologia que hi ha al darrere d’aquesta revolució del poble kurd i de les dones kurdes. Allà vam començar a treballar amb el moviment, a conèixer la història i la ciència de les dones, que és la Jineolojî». Ara, Sarah Marcha és una de les membres de l'Institut Andrea Wolf, que forma part de l’acadèmia de Jineolojî a Rojava, a la regió del nord i est de Síria, i que porta el nom de la primera màrtir alemanya per un Kurdistan lliure.
Com s’han convertit les dones d’una de les societats més oprimides en inspiració per a totes les dones i persones que lluiten per la llibertat arreu del món?
Per entendre la Jineolojî és molt important conèixer la trajectòria dels 40 anys de lluita del moviment de les dones kurdes dins del moviment d’alliberament del poble kurd. Tota aquesta experiència és a nivell militar, social i polític. El moviment s’ha creat a ell mateix gràcies a les perspectives donades per Abdullah Öcalan, president del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) empresonat i condemnat a cadena perpètua des del 1999 per l’Estat turc. També s’ha vist la necessitat de que la revolució estigui acompanyada per un sistema que és el Confederalisme Democràtic, en aquest cas de l’autoorganització de les dones, però també d’un coneixement, un pensament i una revolució científica.
A l'Institut Andrea Wolf, que porta el nom de la primera màrtir alemanya en la lluita per un Kurdistan lliure, hi conviuen diverses internacionalistes que desenvolupen la Jineolojî Foto: Aleix Auber
I què és Jineolojî?
L’any 2008 el moviment de dones kurdes decideix posar en marxa la Jineolojî, la ciència de les dones. Per entendre des d’una perspectiva d’alliberament de la dona els problemes socials, tant si venen per part del capitalisme, del patriarcat, del colonialisme i poder generar un coneixement històric, sociològic, però també a nivell d’educació, d’ecologia, de demografia, d’història, per poder trobar solucions a les crisis i donar noves perspectives per seguir amb la revolució, perquè la qüestió no és només aixecar-se i prendre les nostres pròpies vides, sinó també com seguim amb tot això. El primer dia de la revolució és el primer pas, però les passes que s’han de fer després són més grans.
És una nova ciència?
La Jineolojî el que vol ser és una ciència que estigui connectada amb la realitat del poble i les dones kurdes però també de tots els pobles i totes les dones que viuen al territori, i al món, perquè té una perspectiva internacionalista. I trencar amb el positivisme, amb una visió mecànica del món, de la vida, de les relacions socials, trencar amb la visió d’una cultura dominant sobre les dones, sobre els pobles oprimits, sobre la naturalesa, i de poder desenvolupar amb una nova visió una nova ciència.
Sarah Marcha: «Les dones kurdes han pres el seu propi alliberament però volen que aquest alliberament sigui amb totes les dones del món, per això Jineolojî treballa amb dones d’arreu del món, també a Catalunya» Foto: Aleix Auber
Neix a Rojava, però s’està creant arreu.
Aquest moviment de les dones kurdes ha tingut una dimensió internacional. Entén la dona com el primer grup humà que ha estat oprimit. I per poder alliberar els pobles, primer cal alliberar les dones. Les dones kurdes han pres el seu propi alliberament però volen que aquest alliberament sigui amb totes les dones del món, per això Jineolojî treballa amb dones d’arreu del món, també a Catalunya.
I com porteu a la pràctica aquesta teoria?
Companyes que venen d’arreu de l’Estat espanyol, de Catalunya, d’altres part d’Europa o d’Amèrica Llatina s’han ajuntat a Rojava, han decidit venir aquí per aprendre. La Jineolojî és una ciència que no es queda només a la teoria, la idea és ajuntar teoria i pràctica. Totes les coses que anem descobrint, aprenent, les experiències que intercanviem, les volem posar a la pràctica. Per exemple, aquí [a l’institut Andrea Wolf] vivim juntes en un espai autònom de dones, vivim entre dones i ens autoorganitzem i fem les nostres investigacions des d’un punt de vista múltiple, el de dones que venen de classes diferents, cultures diferents, religions, ideologies polítiques diferents, que ens trobem aquí amb les companyes kurdes, les companyes àrabs, les turquemanes, les assíries, i ho posem tot en comú.
Jinelojî permet entendre des d'una perspectiva d'alliberament de la dona els problemes socials que venen del capitalisme, el patriarcat, el colonialisme, i poder generar coneixement històric Foto: Aleix Auber
Per què és important conviure en aquest espai autònom de dones?
Quan vivim juntes ens n’adonem fins a quin punt l’Estat, la mentalitat de l’home dominant, la mentalitat orientalista i colonial en el nostre cas quan venim d’Europa, se’ns ha imposat des de la infantesa i com no és tan fàcil posar a la pràctica el que diem. Però el que és molt important al Kurdistan és que ens analitzem entre nosaltres, intentem crear una altra forma de personalitat i de vida totes juntes i es fa des de la cura i des de l’amor i la voluntat de generar una revolució social i col·lectiva que comenci per allò personal. De vegades passem per moments dolorosos, difícils, però totes veiem que avancem en la feina de Jineolojî, de trobar la història de la revolució del Kurdistan, la història de l’Orient Mitjà, però també la nostra pròpia història, les nostres pròpies arrels, és com una flor que creix de nou. I totes veiem que hem canviat molt i aquest canvi el volem portar a les nostres terres. No és que vulguem imposar una utopia que aquí hem construit, sinó que volem adaptar aquesta metodologia que hem après a Jineolojî a tots els pobles i poder crear allà el que s’ha creat aquí.
Maria-Mercè Marçal: la revolta permanent
Text: Jordi de Miguel / Il·lustració: Jordi Borràs
diumenge, 12 novembre 2017
“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” Murals, pasquins, biografies de Twitter. Qui no ha llegit mai aquest poema? La "Divisa" de Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 1952 - Barcelona, 1998) és una daga de doble tall: prova la perdurabilitat del vers que transcendeix l’individu; però, alhora, fa opaca la totalitat d’una obra central en la poesia catalana i fixa, o simplifica, la vida de la seva autora. És una vida curta i intensa, travessada pel compromís polític amb l’esquerra independentista, la lluita feminista i la paraula. Però en moviment constant. Amorosa, radical i obsessiva. Qui coneix les rebel·lions de Maria-Mercè Marçal?
Enguany fa 65 anys del naixement de Marçal, una poeta compromesa amb la política d'esquerres i amb el feminisme. Va passar pel PSAN i per Nacionalistes d'Esquerra
“La vida s’escola; el text és ja altra cosa que tu. Aquell «qui» que volia projectar-se, trobar-se, reconèixer-se en l’aigua, ha estat només convidat a beure la set en la copa de les paraules. Precisament a través de l’escriptura sap que mai, per més que escrigui, no aconseguirà de dir el secret que demana, a crits dintre seu, de ser publicat. I això és el que l’empeny a seguir escrivint, encara.” [‘Sota el signe del drac’]
Seu a la taula i escriu: qui sóc i per què escric. L’any 1995 és un any de reconeixements. Maria-Mercè Marçal és una poeta popular amb una vasta i singular obra que, ara, comença a recollir els fruits de la seva única novel·la. ‘La passió segons Renée Vivien‘ (1994) està en boca de crítics i lectors i, potser per això, l’Institut de les Lletres Catalanes l’ha escollit Escriptora del Mes de gener. Com a tal, visitarà escoles, biblioteques i universitats d’una gran part del territori, de Perpinyà a Gandia, d’Eivissa a Benicarló, per explicar el que ara intenta plasmar sobre el paper: Qui sóc. Per què escric. Ball de dits, imatges que brollen. Marçal evoca la nena que amb tres anys viu a Ivars el seu primer trasllat (“Curiosament, en grec, el mot per dir trasllat, mudança, és «metàfora». Un caprici lingüístic, potser irònic, lliga el meu primer record a la poesia”) i la que mesos abans, emmurriada i amb la cara bruta, apareix després de perdre’s per la finca familiar (“Jo em retrobo —per què?— en la xiqueta que es perd, en el goig de perdre’s per trobar. O en el de trobar per perdre’s”). Remor de tecles, compàs. Marçal clou l’article emparentant la serp dels seus versos amb aquella que, a la nova casa, li aguaitava les pors al final d’una escala de mà insegura: “Temptació o repte, transgressió i mancança: l’escriptura. El sostremort de la serp era a la casa on vam a anar a viure en deixar la masia, llavors del primer trasllat. Potser la primera metàfora”.
Aquell hivern del 1995, amb 42 anys, Maria-Mercè Marçal no sap que l’enèsim trasllat de pis que l’espera serà l’últim. L’última metàfora, l’última muda de pell per a la serp. Marçal és tot menys una identitat fixada. Seu a la taula i escriu.
[Mentre llegiu, podeu escoltar aquesta llista de Spotify amb 12 poemes musicats de Maria-Mercè Marçal. És col·laborativa: si algú coneix altres peces, les hi pot afegir.]
Els núvols duien confetis a les butxaques
“Corre, lluna, que t’empaita la guineu!” [‘Bruixa de dol’]
Carrer de Sant Andreu, 48, Ivars d’Urgell.
Entrada del que va ser el mas familiar de cal Tous, avui reconvertit en casa rural, a Ivars d’Urgell / JORDI DE MIGUEL
“Jo realment provinc d’una classe baixa, però també d’una família des d’aquest punt de vista una mica ambigua“, dirà en una entrevista. De classe baixa, perquè sí, el pare treballa a les terres d’una de les famílies més riques d’Ivars mentre la mare té cura d’ella i de la seva germana. Ambigua també, perquè aquell havia estat un destí improbable fins a l’expulsió de cal Tous. Així s’anomenava la masia dels Marçal. L’havia aixecat a principis de segle l’avi Joan, pagès natural de Sant Martí de Tous que havia fet fortuna comerciant amb cep americà quan arreu s’arrencaven les soques devastades per la fil·loxera. Antoni n’era el segon fill, un jove aspirant a arquitecte que, amb la mort accidental del pare, abandonaria els estudis a Barcelona per treballar a l’explotació familiar i que, 20 anys després, amb el decés de l’àvia Francisca, veuria amb estupefacció com n’era expulsat junt amb la seva família: el seu germà Josep, l’hereu, tenia altres plans per a la finca. Desclassament per decret.
Amb tot, la infantesa de la Maria-Mercè va discórrer a cavall dels dos mons. D’una banda, aquell d’antics propietaris que passegen vora les séquies i els panissars després d’anar a missa de rics. De l’altra, la vida alegre al carrer de genolls pelats i ‘pa-amb-xicolata’. Vorejat de magatzems i de descampats, a un extrem del poble, el nou pati dels Tous al carrer de Sant Andreu és un punt de trobada de la canalla. La mare de la Maria-Mercè, Maria Serra, hi anima les tardes revivint les obres de teatre apreses en aquella fosca Guissona on s’havia fet tan coneguda: filla del primer alcalde del poble després de la guerra, havia llegit el discurs de rebuda de les tropes franquistes i excel·lia com a actriu amb un gran cabal de cants, llengua i cultura popular. Ja en l’adultesa, Marçal incorporarà aquest cabal a les seves obres, però relegarà a un calaix l’ambigüitat d’aquells anys. Només romandrà l’actitud juganera i determinada d’una dona que lluita contra el curs natural de la història.
“De primer van foradar-me les orelles i de llavors ençà duc arracades. No prengueu aquest bosc per una alzina.”
On la seva companya d’universitat, Montserrat Nòria, sintetitza l’afany polemitzador de Maria-Mercè Marçal en contrast amb un cert aire tímid i absent
“Recordo que quan algú parlava el mirava i si no hi estava d’acord, s’anava enretirant per després llançar-se amb força endavant per contestar. Si un tema li interessava, s’hi llançava fins i tot amb el cos, el temps desapareixia”.
[Testimoni recollit per Lluïsa Julià a ‘Maria-Mercè Marçal. Una vida’ (Galaxia Gutenberg, 2017)]
Surt el guerrer vers el camp de batalla
“I el clam és alt, i tornen roigs els àlbers: Al cor de l’esperança crema el dia.” [‘Cau de llunes’].
Passeig de Fabra i Puig, 352, Barcelona.
Interior, poc sorollós, tres habitacions, cuina i bany. La nova llar és un petit àtic de 50 metres quadrats que mira al turó de la Peira. L’edifici, un típic bloc de 10 pisos del “desarrollismo” dels anys cinquanta. La Maria-Mercè i la seva germana Magda s’hi han instal·lat al setembre del 1971 coincidint amb l’inici del tercer curs de clàssiques. Enrere queden els dos anys d’internat i “fervor místic” al col·legi major Santa Eulàlia; endavant, l’arrelament de l’ideari marxista i la consolidació de la “relació informal” que, entre veces i coloms, segellarà a la plaça de Catalunya amb Ramon Pinyol. A Pinyol l’ha conegut a primer de carrera entre cops de colze de complicitat. Tots dos formen part d’un grup de joves poetes universitaris amb afany renovador. Sota la influència de Brossa i de J. V. Foix, el Grup del Mall (del qual també formen part Miquel Desclot, Xavier Bru de Sala, Jaume Medina o Gemma Armengol, entre d’altres) manté una postura crítica davant la poesia realista social i aposta per l’elaboració formal i la investigació sobre el llenguatge, motius pels quals serà titllat d’obscur i formalista. Marçal i Pinyol són una parella singular. Junts ho fan tot: estudien, assisteixen a recitals i manifestacions i preparen, amb la resta del Grup, el projecte editorial de Llibres del Mall (1973-1988). També, junts, treballen. Des que a l’últim curs han estat contractats per fer classes de català a l’Institut Rubió i Ors, viatgen cada dia a Sant Boi a bord de l’Ossa del Ramon. Tot va ràpid. Quan, cansats de tanta incomoditat a dues rodes, s’hi traslladin a viure a l’hivern del 1974, ja seran matrimoni. La boda, religiosa però amb un toc ‘hippy’ (camisa estampada i pantalons vermells, música ‘folk’ i textos de Brecht i de Tagore), ha estat l’única sortida que els ha deixat la pressió familiar a què han estat sotmesos després que Antoni Marçal els enxampés convivint a Fabra i Puig. Un gran escàndol a la Ivars rural. Per a la Maria-Mercè, l’episodi suposarà un trencament amb aquella figura paterna idealitzada que, anys més tard, a ‘Desglaç‘ (1989), revisitarà des del profund dolor de la seva pèrdua.
Marçal a la Universitat d’Estiu de Prada (1982) / FUNDACIÓ MARIA-MERCÈ MARÇAL
A Sant Boi, la politització s’accelera. La parella s’instal·la en una barriada de nous catalans, a tocar de la Ciutat Cooperativa. L’institut, anomenat la “catedral del PSUC del Baix”, bull: molts dels seus alumnes militen en partits comunistes i acudeixen a les assemblees que s’hi organitzen junt amb els obrers de les fàbriques locals Dubler i les Sedes i als treballadors de la Seat de la Zona Franca que duen els seus fills al centre. Marçal n’és una professora apassionada que tant acull estudiants a casa per debatre les tesis marxistes com col·labora en campanyes d’Òmnium i s’implica en l’organització del que en endavant serà el seu gremi. No serà fins al final del curs del 1975, però, que decidirà fer un pas endavant en el seu compromís polític. Aquell estiu, amb el matrimoni en crisi, la poeta acudeix a la Universitat d’Estiu de Prada. Hi puja “amb idees pròximes del PSUC” i en baixa amb la voluntat d’ingressar al PSAN.
On la seva amiga i companya de partit, Adela Costa, evoca Maria-Mercè Marçal i el seu paper en el PSAN. Extractes d’una trucada a València.
“No recordo el moment precís en què ens vam conèixer. Totes dues pujàvem i baixàvem a reunions del partit a Vinaròs, a Barcelona…”
“Sobre el paper de les dones al partit… teòricament tothom hi estava molt d’acord, però a l’hora de la pràctica la cosa no acabava de funcionar. Els comportaments públics, els llocs de direcció, la presa de decisions… hi havia sensibilitat, però organitzativament es reflectia una altra cosa. La Maria-Mercè va ser una persona capdavantera perquè aquella fos una reivindicació viva i present.”
“Ens vam entendre molt bé ràpidament, vam tenir molt ‘feeling’. D’alguna manera ens assemblàvem i alhora érem molt diferents. Ella era molt més entusiasta, convençuda i decidida. Destacava moltíssim. Tenia una gran capacitat per posar en paraules les idees.”
“Em va ensenyar a tirar les cartes del tarot. Jo sóc lleó, del 31 de juliol. Em deia que era manaire perquè era lleó, jo li deia que a les reunions més aviat ho era ella.” [Riu.]
“La recordo sempre amb un cabàs carregat de llibres, barrets, herbes, mocadors…”
“Lamento que quan va emmalaltir ens havíem deixat de veure per la inèrcia de les nostres vides. No vaig saber de la seva malaltia fins molt tard. I ho lamento. No vaig ser capaç de posar-m’hi en contacte. Ho lamento i ho segueixo lamentant.”
L’arbre de l’alliberament té llenyaires
“Però, guaita ¿t’adones que ens cus el mateix vesc i el vell teatre ens lliga amb teranyines malaltes? L’aplaudiment dels déus ens marca la desfeta.” [‘Bruixa de dol’]
Carrer de la Victòria, 138, Sant Boi de Llobregat.
Marçal en una manifestació del PSAN / MAGPOESIA
Maria-Mercè Marçal entra al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), amb 24 anys i les idees molt clares: vol contribuir a la construcció dels Països Catalans des del moviment popular, antiburgès i d’esquerres, parant especial atenció a la població immigrada. Aviat, però, la realitat del partit l’obliga a obrir nous fronts. Empesa pel ressò de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades al juliol d’aquell 1976, Marçal ordeix la trama amb les seves companyes perquè les reivindicacions feministes trobin empara en les seves estructures. Vol un partit que trenqui amb els personalismes, els purismes i les inèrcies heretades, que posi fi als privilegis dels homes i a la infrarepresentació de les dones, i que advoqui per la humanització de la militància política. La lluita tindrà peatges (“Voldria evadir-me del món absurd, agressiu on fan el joc els homes i on jo també he de fer el joc de dona que vol jugar a jocs masculins”, dirà), però donarà fruits: al congrés d’abril del 1978, el PSAN aprova la creació d’un Front de Dones que intentarà combatre, dins i fora, la traïció que, segons Marçal, han sofert la qüestió nacional i el feminisme com a cares de la mateixa moneda. L’escriptora agafarà pes en un moment decisiu per al partit: al gener del 1979 accepta concórrer com a cap de llista per Lleida a les eleccions legislatives al Congrés dels Diputats de l’1 de març. Marçal serà la candidata del PSAN a la coalició del Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional (BEAN) que encapçala Lluís Maria Xirinacs. Balaguer, Arbeca, Ivars, Bellaguarda… Durant la campanya, Marçal torna als paisatges de la seva infantesa teixint discursos lírics on arrelen oliveres i ametllers. Els resultats, però, no acompanyen: zero escons.
Amb tot, no seran les últimes eleccions en què Marçal participi. A un mes de l’experiència, i sense possibilitats de ser escollida, la poeta ocuparà el número 6 en la candidatura municipal del PSAN-LCR (Lliga Comunista Revolucionària) a l’Ajuntament de Sant Boi. Un any després, amb una nova divisió al partit i Marçal fent costat a la via “moderada” de Josep Huguet i Francesc Codina, el seu nom tancarà la llista de Nacionalistes d’Esquerra (NE) al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Lleida. Ja aleshores els seus versos de llunes i bruixes són estendard de manifestacions. Els dos llibres publicats aquells anys, però (‘Cau de llunes‘, Premi Carles Riba 1976, i ‘Bruixa de dol‘, 1979), no solament conformen una crònica col·lectiva de les lluites anunciades a la “Divisa”; també són un exercici de cerca i interrogació personal, una manera de dir-se a si mateixa, un camí per menar el desordre. Marçal és l’ull de l’huracà fitant la passió desvalguda. “Voldria enamorar-me d’una manera absorbent i total”, confessa a la seva amiga Fina Llorca: “Voldria no tenir ganes d’enamorar-me. Viure els minuts, els contactes, cada cosa amb intensitat”. “Hi ha escriptors que primer viuen i després escriuen”, afirma la seva biògrafa Lluïsa Julià. “En el cas de la Maria-Mercè és gairebé l’oposat: vida i literatura són el mateix, l’escriptura serveix per explicar el procés personal, identitari i amorós que està vivint, gairebé es pot dir que la literatura s’avança a la vida, la guia, la tempteja”. Vida i literatura no són estances privades. Marçal busca els materials amb què construir una casa habitable en la ciutat de tots.
La literatura és la continuació de la política per altres mitjans
“Dins la pell de l’ona salada serem cinc-centes, serem mil. Perdrem el compte a la tombada. Juntes farem nostra la nit.” [‘Bruixa de dol’]
Avinguda de la República Argentina, 62, Barcelona.
Si en una vida tan curta i intensa hi hagués anys decisius, el 1984 seria un bon candidat. Massa coses hi passen. És l’any de la mort del pare, l’any en què coneix la filòsofa Fina Birulés i l’any en què deixa la política de partit. Després de la campanya al Parlament del 1980, Marçal ha tornat a Barcelona. I no ha estat fàcil. Altra vegada, la poesia ha fet de mirall on reconèixer una experiència sacsejada, ara, pels amors difícils i una maternitat qüestionada: les lleis de l’ordre i l’escàndol no li perdonen un embaràs nascut d’una relació clandestina. No sense travessar dubtes, Marçal seguirà endavant sola, exorcitzant temors i culpes i convertint la maternitat en un procés d’autoafirmació vital i literari sense precedents. Allunyats de la mistificació, els versos aplegats a ‘Sal oberta‘ (1982) marcaran un abans i un després en el tractament poètic del fet.
Instants després de donar a llum la seva filla Heura (1980) / FUNDACIÓ MARIA-MERCÈ MARÇAL
Marçal els escriurà, de nou, entre mudances. Tres en tres anys. “M’agrada molt aquest desordre momentani que cal vèncer i portar cap a un ordre nou —sempre provisional, en el meu cas, ja que sóc molt, molt desendreçada! Produeix una mena d’embriaguesa”, escriurà anys més tard. Que era molt desendreçada (i “intensa”, i “tímida”, i “obsessiva” i “autoexigent”) ho confirma la seva amiga Tona Gusi mentre, en un bar eixamplí, recorda el temps que van compartir en un ampli pis de l’avinguda de la República Argentina. Membre del moviment antifranquista des dels 14 anys, Gusi (Vilafranca del Penedès, 1958) somriu quan evoca els anys en què van lluitar plegades a Nacionalistes d’Esquerra. Assemblees, grup de dones, ecologisme, moviment popular. El país obert com una magrana. “Aquella etapa va ser molt enriquidora i il·lusionant. Tot es posava a debat”, diu abans de mencionar el revés electoral del 1980. “Si no haguéssim tingut aquell desengany, totes hauríem continuat militant, inclosa la Maria-Mercè: érem animals polítics”. Segons Gusi, al secretariat de l’organització fins a la seva sortida, el 1983, a la frustració dels pobres resultats en les eleccions s’hi va unir el desencís per la institucionalització del moviment i el posterior salt a la política de partits d’alguns dels seus membres (Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Huguet, Magda Oranich…). I després, què? “Quan has viscut una experiència així, tot et sembla poca cosa”, rebla. “Estar en política i fer transformació social i moviment social sí, però ser-hi per un càrrec no. Hauríem volgut continuar tal com érem. No necessitàvem res més.”
Abandonada la militància, a partir del 1984 Maria-Mercè Marçal concentra els seus esforços en la reconstrucció d’una genealogia literària en clau de dona. A través de pròlegs, articles, xerrades i traduccions, reivindica la figura d’antecedents remots i immediats com Isabel de Villena, Clementina Arderiu, Maria-Antònia Salvà i Rosa Leveroni; teixeix complicitats amb poetes contemporànies oblidades o menystingudes com Felícia Fuster i Montserrat Abelló; duu al català les russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, i anima joves promeses com Anna Dodas. De totes, en fa saba. Com amb les teories feministes i els debats contemporanis que plantegen, Marçal incorporarà les seves mares, filles i germanes simbòliques als seus versos, en un procés que la professora Caterina Riba qualifica d'”antropofàgia literària”.
Cap la captivarà tant com Renée Vivien. Pauline Mary Tarn (Londres, 1877 – París, 1909) reuneix totes les condicions per atrapar el seu interès: poeta maleïda, inconformista i rebel, vivia i cantava a l’amor lèsbic amb una intensitat que l’emmiralla. Al llarg de gairebé 10 anys, Marçal investigarà de manera exhaustiva la seva vida; viatjarà amb freqüència a París per consultar i copiar les cartes de Vivien a la Biblioteca Nacional i a l’illa grega de Lesbos per resseguir-ne els passos. Tot ha d’acabar en una novel·la que, també, parlarà d’ella i de les seves lluites.
L’escriptura, però, s’allarga. Al febrer del 1989 inicia un dietari per “ordenar, dominar, potser, en la mesura del possible, el temps, l’espai”. Li manca mètode i disciplina. “Vull escriure i per això cal que organitzi el meu temps o, si no, només escric a batzegades. Amb la poesia això pot funcionar. Amb la novel·la sé que és impossible”. Aquell diari només tindrà una entrada. Quan l’1 d’agost de 1996 el reprengui, farà tres dies que viu “amb la mort enganxada” al costat dret.
El senyal de la pèrdua
“Res no et serà pres: vindrà tan sols l’instant d’obrir dòcilment la mà.” [‘Raó del cos’]
Passeig de Sant Joan, 11.
Es fa difícil resseguir les cartes, el diari, els últims escrits, sense que l’ànim davalli.
Les paraules deixen un fred regust d’òxid sota la llengua. Les imatges també. Pensar el viatge de Maria-Mercè Marçal per abraçar-se a un teix de propietats curatives dol.
Mural d’homenatge a Maria-Mercè Marçal als carrers d’Ivars d’Urgell / JORDI DE MIGUEL
Maria-Mercè Marçal té càncer i, a diferència de Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany o Helena Valentí, en fa matèria literària. Poesia-mirall. Com abans ho ha estat per a l’erotisme i la maternitat, el cos esdevé l’espai on construeix i disputa la seva identitat (“Cos meu: què em dius? / Com un crucificat / parles per boca de ferida / que no vol pellar / fins a cloure’s en la mudesa:/ inarticulada / paraula viva.”). La cruesa d’alguns dels darrers poemes i del dietari de la malaltia contrasta amb les cartes que durant aquells dos anys s’intercanvia amb Jean-Paul Goujon, el biògraf de Renée Vivien que ha conegut a Sevilla. És una altra Marçal: més esperançada, més alegre, curulla de projectes. I és que la poeta ve d’un any d’una gran activitat. A les jornades, conferències, col·loquis i seminaris en què participa, cal sumar-hi, entre d’altres, els actes de presentació de la seva multipremiada novel·la i les activitats que ha començat a organitzar com a membre fundadora del Comitè d’Escriptores.
“Fins a l’últim moment va estar disposada, disposada a fer coses.” Resguardant l’escalfor d’una tassa de te amb les dues mans, Tona Gusi deixa caure l’espatlla sobre la butaqueta del bar de l’Eixample on recorda la seva amiga. Recorda els passejos d’aquells dies de radioteràpia; recorda aquell cicle de cinema feminista a la Filmoteca, 20 dies abans de morir; recorda aquell darrer aniversari al concorregut pis del passeig de Sant Joan. Aquell principal amb pati a tocar de l’Arc de Triomf és, per fi, la casa on, després d’anys de vaivens i d’aprenentatges, conviu amb el seu “amor-diamant”, Fina Birulés. Des que a la primavera del 1996 han pres la decisió, Marçal s’ha mostrat eufòrica, “ingènuament feliç”. “No aconsello a ningú ajornar-ho tant, tanta lentitud”, explica per carta a Goujon, “però en aquest cas estic del tot convençuda, a hores d’ara, que la decisió arriba al moment just (ric d’imaginar què hauria pensat sobre el que acabo d’escriure la dona que jo era fa deu, set, tres anys, fins i tot!)”.
La signatura de compra del pis coincidirà amb la represa del dietari. Obres, caixes, trasllats: mudes de pell. La llum de Marçal es clou a casa la nit del 5 de juliol de 1998. Potser, la primera metàfora.
Inicia sessió per poder descarregar l'article en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
Aquest mes de maig iniciem des de totes les organitzacions de l'esquerra independentista una dinàmica de treball conjunt amb l'objectiu de denunciar els feminicidis i combatre'n les causes, o si més no, afegir-hi el nostre granet de sorra a aquesta lluita que en aquests moments sentim que és la punta de llança del moviment feminista dels Països Catalans i d'arreu del món.
Per nosaltres els feminicidis són la part més visible de les violències que patim les dones. Una violència que considerem estructural i funcional al sistema capitalista-patriarcal, és a dir, que no es tracta pas d'una xacra social o tara del sistema, sinó que les seves arrels són profundes i tenen molt a veure amb el paper que, des d'un punt de vista econòmic, tenen les dones a la nostra societat. Som la subclasse de la classe treballadora, les que ocupem els pitjors llocs en el món laboral, les esclaves domèstiques que sostenim la cura dels altres a costa del nostre temps i la nostra salut. El patriarcat capitalista necessita relegar-nos a una condició d'infrapersona per apropiar-se del nostre treball sense rendir comptes i és aquesta mateixa condició la que fa que siguem objectes de la violència. Si volem acabar amb els feminicidis, cal anar a l'arrel i acabar amb el masclisme que impregna totes les esferes de la realitat.
El dilluns 1 de maig, dia de la classe treballadora, volem denunciar un dels mecanismes masclistes més flagrants i invisibilitzats: la desigualtat salarial entre homes i dones. En els Països Catalans aquesta diferència arriba al 26%. Gran part d'aquesta diferència té a veure amb la discriminació salarial directa, és a dir, amb el fet que dues persones fent la mateixa feina, produint el mateix valor, cobren menys en funció del seu sexe. I una altra part té a veure amb el que anomenem discriminació salarial indirecta, que és la conseqüència de les diferències que hi ha en les feines que ocupen home i dones.
La desigualtat salarial està determinada per tres factors: la segregació horitzontal, la vertical i la jornada a temps parcial. La segregació horitzontal és aquella que fa que els llocs ocupats majoritàriament per dones tinguin pitjors salaris i siguin les feines menys valorades. La segregació vertical és aquella que fa que, com més es puja en l'escala salarial, com més responsabilitat i prestigi té un determinat lloc de treball, menys dones trobem. En canvi, quan ens fixem en el tipus de jornades laborals, les dones som una majoria aclaparadora pel que fa a contractes a temps parcial, amb la reducció de salari i cotització corresponent, ja que la conciliació familiar recau sobre les nostres espatlles.
En definitiva, la desigualtat salarial és un fenomen complex on intervenen múltiples factors, que no canviarà si no l’abordem de forma específica, generant canvis estructurals a nivell econòmic, social, i cultural. És una conseqüència directa del masclisme que condemna les dones a tenir vides precàries i, en el pitjor dels casos, a la pobresa. És una forma de violència en si mateixa que ens fa més vulnerables a altres formes de masclisme, ja que no permet la nostra independència econòmica i, per tant, ser subjectes plenes de la nostra vida.
Ja n’hi ha prou, ens volem vives i amb vides dignes!
Visca la lluita de la classe treballadora i visca la lluita feminista!
L‘editorial Tigre de Paper tot justhatret del forn la traducció d‘Ulrike Meinhof: la biografia, obra de Jutta Ditfurth, històrica activista dels movimentsantinuclear ifeminista i de l’esquerra antiautoritària, cofundadora de Die Grünen (Els Verds), partit que abandonà el 1991, pel seu viratge cap a la dreta, iactualment membre de la Llista d’Esquerra Ecologista-Antiracista i regidora a l’Ajuntament de Frankfurt. La revista Sin Permiso va conversar amb el traductor de l’obra, Daniel Escribano, membre d’EspaiFàbrica.
Ulrike Meinhof: la biografiava aparèixer en alemany l’any 2007. L’autora, Jutta Ditfurth, és una coneguda escriptora i activista política. Quina acollida va tenir el llibre a Alemanya?
Fins que va aparèixer l’obra de Ditfurth, la majoria de semblances sobre Ulrike Meinhof eren libels les fonts dels quals procedien de dues persones amb què aquesta estava enfrontada: la seva mare d’acollida, Renate Riemeck, i el seu exmarit, Klaus Rainer Röhl, com també de la Policia Criminal, amb la qual tots dos havien col·laborat quan Meinhof era considerada l’«enemic número u de l’estat». L’obra de Ditfurth va suposar que, per primera vegada, hi hagués una biografia de Meinhof digna d’aquest nom. Hi va dedicar sis anys de recerques, des d’entrevistes a nombrosos testimonis fins a la consulta d’un reguitzell d’arxius. Les 479 pàgines de l’original i les devers de trenta de notes i bibliografia són prou indicatives del rigor de l’obra. Tanmateix, això no va impedir que el llibre funcionés comercialment, tal com palesa el fet que l’any 2009 se’n fes una segona edició. Així mateix, ha estat traduït al suec, el bokmål, el neerlandès, el turc i el grec (sorprenentment, encara no a l’anglès). Amb aquesta traducció de Tigre de Paper, el catalàés la primera llengua romànica en què apareix. D’altra banda, com calia esperar, en alguns sectors de la política alemanya es van desfermar les reaccions histèriques que tan bé coneixen els lectors del Regne d’Espanya quan es parla de personatges amb trajectòries polítiques com les d’Ulrike Meinhof.
Deu anys després apareix en català, editada per Tigre de Paper. A qui penses que pot interessar la biografia d’Ulrike Meinhof, trobada morta a la presó de Stammheim (Stuttgart), el 9 de maig de 1976?
La d’Ulrike Meinhof va ser una de les veus més interessants de l’esquerra en l’erm polític i cultural que era la República Federal Alemanya (RFA) de postguerra. Amb la socialdemocràcia cada cop més integrada en el bel·licisme atlantista, un Partit Comunista (KPD) en la il·legalitat iuna democratització imposada manu militari pels aliats, la seva va ser una de les plomes més incisives en la denúncia dels límits del procés dedesnazificació i dels tics autoritaris de la democràcia parlamentària de baixa intensitat que era l’RFA. Amb una llarga trajectòria als moviments antinuclear i estudiantil, a la il·legal KPD, a la important revista Konkreti a l’oposició extraparlamentària, l’evolució política de Meinhof i el seu tràgic final per venturasimbolitzen la desesperada situació de l’esquerra política i social en el context de la guerra freda en un dels països centrals de l’imperialisme occidental. D’altra banda, hi ha textos de Meinhof de gran actualitat. N’esmentaré un: «Napalm i púding», escrit el maig de 1967 amb motiu de l’acció de protesta de laKommune I, un grup que feia accions humorístiques i que havia intentat llançar púding i brossat al sotspresident nord-americà, Hubert Humphrey, durant la seva visita a Berlín occidental, com a forma de protesta per la guerra d’extermini que duien a terme els EUA al Vietnam. Els mitjans de comunicació del grup Springer van reaccionar amb l’habitual campanya de linxament mediàtic. Meinhof hi va replicar amb aquest pertinent article, on afirmava coses com ara: «Així, no és criminal llançar napalm sobre dones, infants i gent gran, sinó protestar contra això […]. Es considera barroer el fetd’apuntar polítics amb púding i brossat; no, però, que els polítics rebin els que fan aplanar pobles i bombardejar ciutats.» Recordo reaccions histèriques en els mitjans públics catalans (en els privats, m’estimo més de no pensar-hi) amb motiu d’alguns escarns que hi va haver a Barcelona contra membres del partit responsable de la complicitat del Regne d’Espanya amb la invasió de l’Iraq, l’any 2003, i algunes de les empreses acusades de finançar aquesta intervenció militar. En llegir el text de Meinhof, no sabia si es referia a la hipocresia i complicitat de la premsa de l’RFA amb l’agressió imperialista al Vietnam o a la dels mitjans catalans esmentats respecte a la invasió de l’Iraq.
Al Regne d’Espanya sovint es presenta com a modèlic el consens antifeixista implantat a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial.
Probablement, si després de la Segona Guerra Mundial hi hagués hagut una intervenció militar contra tots els estats col·laboradors d’Alemanya i s’hagués fet caure exògenament el règim de Franco, també a Espanya —que, d’antuvi, probablement ja no seria cap regne— hi hauria un consens polític antifeixista aparent, i hom no hi veuria les coses que veu. En aquesta visió hi ha molta ignorància i es negligeix que, tot i que de manera espúria i amb la complicitat necessària de la Zentrumspartei (el soi-disant partit alemany de centre), a Alemanya el feixisme va arribar al poder per la via parlamentària, mentre que calgué una guerra d’extermini de tres anys, amb la participació activa de les potències feixistes europees (i, molt destacadament, d’Alemanya), per a anorrear la República espanyola. D’altra banda, a Catalunya i, segurament en menor mesura, al País Basc hi ha una veritable consens polític antifeixista, hegemònic, sense que hi hagi calgut cap intervenció militar externa per a imposar-lo.
Tornant a l’RFA, l’any 1971 va ser il·legalitzada la Joventut Alemanya Lliure (FDJ), organització juvenil de la KPD, i al voltant de dues-centes organitzacions més (la KPD seria prohibida el 1956). Aquest mateix any devers set mil persones van ser empresonades per haver organitzat una consulta popular sobre el rearmament de l’RFA i hi hagué milers d’inhabilitacions. L’any 1955 l’RFA va entrar a l’OTAN i l’any següent creà un exèrcit nou (la Bundeswehr), en el qual 31 dels seus 38 generals havien pertangut a l’Estat Major de la Wehrmacht. L’any 1956 l’extinent de la Wehrmacht i exoficial per a la direcció d’afers interns de l’NSDAP (el Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany) Franz Josef Strauß va esdevenir ministre federal d’Energia Nuclear (per la Unió Social Cristiana, CSU). Tal com va desvelar precisament Konkret, el president federal electe l’any 1959 i reelegit el 1964, Heinrich Lübke (de la Unió Democratacristiana,CDU), havia estat director de l’empresa Schlempp, que havia construït camps de concentració a diversos indrets del Reich. Vint anys després del final de la guerra, més de 1800 criminals de guerra nazis encara exercien funcions dirigents a la nova república, entre ells quinze ministres i secretaris d’Estat, 245 funcionaris directius de l’Oficina d’Afers Estrangers, de les ambaixades i consolats de la República Federal i 297 alts funcionaris de la Policia i l’Oficina de Protecció de la Constitució. Avui dia, mentre l’elit politicofinancera alemanya sotmet el sud d’Europa a un nou esclavatge mitjançant el xantatge del deute, l’RFA encara es nega a pagar les indemnitzacions reclamades judicialment en alguns d’aquests països pels crims de la Wehrmacht. Sort que hi va haver un procés de desnazificació… I això per no parlar del nazisme sociològic quotidià, que duraria fins molts anys després. Per posar dos exemples aparentment banals recollits per Ditfurth: l’any 1966, en una gran manifestació a Hamburg contra la guerra del Vietnam, vianants reaccionaris cridaven als manifestants coses com ara: «Això amb l’Adolf no passava!». L’any 1972, quan Meinhof va ser detinguda i sotmesa a la força a una radiografia, una infermera etzibà: «llàstima que ja no tinguem cap Hitler».
Un mes després de la mort d’Ulrike Meinhof, Manuel Sacristán, que hi va coincidir entre 1954 i 1956 a la Universitat de Münster, recopilà i traduí textos de Meinhof i escriví una nota elogiosa sobre ella. En un altre text amb pinzellades sobre l’activista alemanya, va escriure: «el que més m’ha cridat l’atenció és que no era una intel·lectual; era una científica, anava de debò, volia conèixer les coses». Estàs d’acord amb l’afirmació de Sacristán? Si hi estàs d’acord, com ho exemplificaries?
Si Meinhof i Sacristán van tenir contacte personal, devia ser molt superficial (Ditfurth no en diu res). Altrament, Sacristán no hauria escrit el ditirambe de Renate Riemeck que hi ha a la nota introductòria de laPequeña antología de Meinhof que esmentes. Abocat pel broc gros: Riemeck era una grimpaire acadèmica que, després de l’ensulsiada del Tercer Reich, va falsificar el seu passat, amagant la seva pertinença a l’NSDAP, i fouuna persona tan despòtica que obligà Meinhof a trencar relacions amb una amiga i un xicot seus, sota l’amenaça de foragitar-la de casa. Posteriorment, quan Meinhof era a la clandestinitat, Riemeck va donar tota la informació que sabia sobre ella a Alfred Klaus, comissari en cap del’OficinaFederal Criminal. La relació entre totes dues era tan dolenta que, quan Meinhof va passar a la clandestinitat, la seva preocupació principal era que les seves filles visquessin amb la seva germana, WienkeMeinhof, i evitar, a qualsevol preu, que la custòdia recaigués en el seu exmarit, Klaus Rainer Röhl, o en Riemeck.
Sobre la Meinhof «científica», els seus treballs periodístics eren d’un rigor tal que, després de la ruptura amb Konkret —que, sota la direcció de Röhl, havia esdevingut gairebé un tabloide eròtic—, els seus reportatges eren emesos a cadenes públiques alemanyes i sovint eren elogiats per les mateixes organitzacions representatives dels col·lectius afectats, com en el cas del sindicat IG Metall sobre un programa seu a l’entorn de la sinistralitat laboral i les condicions de feina al sector secundari. La qüestió de l’aposta final de Meinhof per la lluita armada no admet cap explicació senzilla i sembla que, a més de factors polítics estructurals, també hi influïren d’altres de més conjunturals, per tal com, inicialment, hom preveia que Meinhof, atès el seu prestigi professional i l’accés al gran públic que li proporcionaven els seus reportatges, no passés a la clandestinitat.
En qualsevol cas, és evident que tota pretesa política que no es basi en una anàlisi empíricament fonamentada de la realitat no és tal cosa, sinó quelcom de diferent, potser retòrica, potser arts escèniques. Les esquerres parlamentàries catalanes, per cert, en saben molt, d’això últim (en el cas de l’esquerra independentista, els «arguments» en favor del sí als pressupostos de la Generalitat en són un exemple especialment punyent).
La seva aposta per la lluita armada és l’aspecte més espinós de la biografia de Meinhof i, potser, el que més ha contribuït a la seva fama fora d’Alemanya.
Segurament, no sabrem mai les raons exactes per les quals Meinhof va optar per aquesta via, la qual, mirada retrospectivament, és fàcil titllar de fugida cap endavant. Probablement, hi van tenir molt a veure factors com l’entrada de l’RFA a l’OTAN, el fet que es rearmés, que servís de base d’operacions per a l’exèrcit dels EUA durant la guerra del Vietnam, també quan la SPD era al govern, el cop militar a Grècia (1967) —sobre el qual va escriure un article il·luminador, on afirmava que «a l’Europa occidental, algunes democràcies són castells de cartes; si se’n vol fer ús, s’ensorren»—, la brutalitat de la repressió policial, especialment el traïdorenc assassinat del jove activista Benno Ohnesorg durant una protesta al Berlín occidental en protesta per la visita del xa de Pèrsia, l’any 1967, l’atemptat comès per una nazi local contra Rudi Dutschke, dirigent de la Federació d’Estudiants Socialistes (SDS, de la qual també va ser membre Meinhof), després d’una campanya d’encalçament polític i mediàtic brutal, o la repressió contra l’oposició extraparlamentària. Al començament de 1970, hi havia, en diferents fases d’instrucció, 7181 procediments judicials per manifestacions, i l’amnistia aprovada pel Bundestag el 18 de març de 1970 només va afectar les condemnes de presó inferiors a vuit mesos, la qual cosa exclogué tant Andreas Baader com Gudrun Ensslin, futurs dirigents de la RAF (precisament l’alliberament de Baader fou l’acció amb què Meinhof passà a la clandestinitat). També cal assenyalar que la intervenció de l’URSS a Txecoslovàquia havia allunyat encara més Meinhof i l’oposició extraparlamentària de la KPD —que, de la seva banda, mirava aquesta última amb un menyspreu absolut—, de la qual Meinhof s’havia separat, per raons personals, l’any 1964.
En qualsevol cas, la qüestió és que, després d’anys i panys de militància en el moviment estudiantil socialista, a la il·legal KPD i a l’oposició extraparlamentària, la mateixa Meinhof va donar per perduda la batalla política a l’interior del país. La particularitat de la lluita armada de la RAF era que estava pensada en termes geopolítics globals. En aquest sentit, la tasca de la RAF, si més no, inicialment, es va concebre com la de servir de força de xoc del moviment antiimperialista global i colpejar l’imperialisme a casa seva, fent-li internalitzar d’alguna manera les guerres que imposa a l’exterior. L’esmentat Dutschke ja havia suggerit aquesta posició l’any 1968. El 13 d’octubre de 1969, abans del rescat de Baader, Meinhof hauria cooperat, segons Ditfurth, en un atemptat contra dues fragates de guerra que un fuster de drassana hamburguès havia venut a la dictadura salazarista portuguesa per a la seva guerra contra els moviments d’alliberament nacional a Angola, Moçambic i Guinea Bissau. El maig de 1972 la RAF va dur a terme sengles atemptats contra el quarter general del Vè Cos de l’Exèrcit dels EUA a Frankfurt, a l’Edifici IG Farben (significativament, un gegant de la indústria química alemanya, que havia finançat generosament l’NSDAP, subministrat bombes a la Legión Cóndor a la guerra d’Espanya i gas Zyklon B a molts camps d’extermini durant la Segona Guerra Mundial, i se li havien adjudicat nombroses empreses dels territoris ocupats per la Wehrmacht), i contra instal·lacions de les forces armades nord-americanes a Heidelberg.Winslow Peck, exagent de l’Agència Nacional d’Intel·ligència (NSA), va declarar que l’Edifici IG Farben havia exercit un paper central per a la direcció de la guerra dels EUA al Vietnam, afirmà que «el veritable terrorista és el meu govern» idenuncià la complicitat del govern alemany amb aquest.Sobre els atemptats a Heidelberg, l‘exagent de la CIA K.Barton Osborne va declarar posteriorment que, a l’edifici destruït, hi havia «el sistema informàtic del post de comandament logístic de l’Exèrcit dels EUA, mitjançant el qual es calculava el subministrament de bombes per als bombardeigs d’àrees senceres de zones civils del Vietnam del Sud i del riu Roig, al Vietnam del Nord».
És fàcil desacreditar la lluita armada duta a terme en el si dels països imperialistes —com va fer, sense anar més lluny, Renate Riemeck, a la cèlebre carta oberta a Meinhof publicada a Konkret quan Meinhof ja havia trencat amb la revista— amb els arguments coneguts (substitucionisme avantguardista, militarisme, dirigisme, manca de democràcia interna, precipitació de l’enfrontament armat quan el moviment revolucionari encara és feble, etc.), però potser al Vietnam aquestes accions concretes es veien de manera diferent.
Després de ser detinguts, les condicions de reclusió dels presos de la RAF, sobretot de Meinhof, van ser especialment dures.
En el cas concret de Meinhof, va romandre 283 dies en un règim d’aïllament fins i tot acústic, a la secció femenina de psiquiatria de la presó d’Ossendorf (Colònia), la qual cosa suposa una privació sensorial absoluta; és l’anomenada tortura blanca. Era l’única presa que hi havia a l’edifici. La situació hi era tan extrema que, quan va ser alimentada per la força durant la seva primera vaga de fam, digué als seus familiars que la situació nova suposava un cert alleujament, perquè almenys ara percebia alguna cosa. Només li van aixecar aquest règim quan els seus advocats es declararen en vaga de fam davant del Tribunal Federal. Sembla que el règim d’incomunicació imposat als presos de la RAF formava part d’un experiment per a provar el grau de manipulabilitat dels presos sotmesos a privació sensorial. Les conseqüències sobre la salut dels presos van ser devastadores i, segons els mateixos dictàmens mèdics encarregats pel Tribunal Superior de Stuttgart durant el procés contra Meinhof, Baader, Ensslin i Jan-Carl Raspe, aquests havien quedat incapacitats per a aguantar una vista oral durant més de tres hores diàries.
Durant el procés conegut al Tribunal Superior de Stuttgart contra els quatre activistes es van denunciar nombroses irregularitats.
Mesos abans de l’inici de l’anomenat procés de Stammheim, el Bundestag va aprovar la denominada Lex RAF, una reforma ad hoc de la Llei d’enjudiciament criminal que limitava el nombre d’advocats de confiança que podien designar els acusats i facultava discrecionalment el jutjador per a expulsar advocats del procés, segons el seu comportament. El president del Tribunal Superior de Stuttgart va utilitzar profusament aquesta facultat i molts advocats de confiança dels processats no només van ser expulsats del procés, sinó que també foren processats i empresonats ells mateixos. El Tribunal va imposar nombrosos advocats d’ofici, en contra de la voluntat expressa dels processats, hi hagué escoltes il·legals als advocats, no s’interrompé el judici, tot i la minvada capacitat de pledejar dels processats ―causada per la tortura blanca a què havien estat sotmesos―, les mateixes declaracions dels imputats eren interrompudes arbitràriament pel president del Tribunal, per la qual cosa no apareixen senceres a l’acta del judici, etc. El juliol de 1975, el diputat de la CDU al Bundestag Carl Otto Lenz va declarar, en sessió parlamentària, que hom havia establert un «dret especial» contra un «petit grup» de devers dues dotzenes d’advocats, acusats de «donar suport a una activitat revolucionària». No és que vulgui establir comparacions, però no sé si aquest tipus de pràctiques es diferenciava gaire dels processos polítics que es coneixien a la mateixa època al Regne d’Espanya…
Al llibre, hi podem llegir: «El fet que la sospita que Ulrike Meinhof pogués haver estat assassinada es mantingui encara avui té a veure amb la frívola arrogància, manca de professionalitat i pressa amb què les autoritats competents van procedir amb el cadàver». 11 anys després de publicada la biografia de Jutta Ditfurth, s’ha conegut alguna dada nova important?
El març de 1976, Meinhof va dir a la seva germana, la Wienke, que «si sents que m’he suïcidat, pots estar segura que ha estat un assassinat». Un advocat italià que la va visitar la vigília de la seva mort, digué que transmetia la sensació de ser una persona «que vol viure». La primera autòpsia la va fer un exnazi ―que, l’any 1977, faria furtivament màscares mortuòries dels cadàvers dels també «suïcidats» Baader, Ensslin i Raspe― i no hi pogué assistir cap metge ni advocat de confiança de la família de Meinhof. A més a més, dos dies després es reformà la seva cel·la.
Pocs mesos abans de la mort de Meinhof hi havia hagut un canvi en l’estratègia de defensa dels quatre processats, d’acord amb la qual ara es proclamaven presos d’una guerra contra l’imperialisme occidental,on inserien els atemptats contra el quarter general de l’Edifici IG Farben i les instal·lacions de les forces armades dels EUA a Heidelberg. Al·legaven el dret a la resistència, també en sòl alemany, contra les vulneracions del dret internacional perpetrades pels EUA. En el marc d’aquesta estratègia processal, la defensa havia demanat la compareixença davant del Tribunal Superior de Stuttgart, entre d’altres, de Richard Nixon, del canceller federal, Helmut Schmidt, i dels excancellers Willy Brandt, Ludwig Erhard, Kurt Georg Kiesinger i de l‘ex-president federal Gustav Heinemann.
La nit abans de morir, Meinhof va comunicar a crits des de la seva cel·la a Gudrun Ensslin que s’acostava un helicòpter a la presó. Mesos després de la seva mort es va saber que la presó tenia una segona escala amb sortida pròpia que conduïa al costat de la seva cel·la, a la setena planta. El qui tingués accés a aquesta escala amb claus pròpies hauria pogut entrar a la cel·la de Meinhof sense que el veiessin els guàrdies. És així com es va congriar la hipòtesi que les persones que viatjaven en aquest helicòpter, sobre la identitat dels quals no s’informà mai, havien escanyat Meinhof i després havien manipulat l’escenari perquè semblés un suïcidi. Una comissió internacional d’investigació va denunciar nombroses contradiccions a la versió oficial. Setmanes després de la mort de Meinhof, Gary P. Thomas, ex-agent militar d’intel·ligència dels EUA que havia assistit al procés de Stammheim, va recordar com instructors de la CIA ensenyaven a cometre assassinats amb aparença de suïcidis. Tanmateix, si la versió oficial no és certa, les proves ja estarien destruïdes.
La biografia és sobre Ulrike Meinhof, per la qual cosa clou amb la seva mort, autòpsies i funeral. Tanmateix, seria interessant una anàlisi de la mort de Baader, Ensslin i Raspe, l’octubre de l’any següent. Suposadament suïcidats… a trets, amb pistoles que els advocats els haurien fet a mans clandestinament en una presó d’alta seguretat! Els escriptors de literatura fantàstica podrien trobar font d’inspiració en el gènere narratiu que són les versions oficials. Casualment, Baader, Ensslin i Raspe van aparèixer morts el mateix dia que el Grup de Defensa Fronterera de la Policia Federal havia alliberat els passatgers d’un segrest aeri en què estava implicada la RAF.
Sin Permiso, 9 d’abril de 2017
http://www.sinpermiso.info/textos/ulrike-meinhof-la-biografia-entrevistajjkper Daniel Escriban
