«Anhelem, en fi, sentir pels carrers i places, ciutats i viles, a pla i a muntanya, les estrofes vibrants de “La Internacional” cantada en català»

Josep Recasens i Mercader, 1931.

La qüestió nacional i la colonial, definitòries del comunisme d’entreguerres

Quan en mig de la coneguda com a Gran Guerra, el 1915, en la neutral Suïssa, neix una nova Internacional —coneguda com a Komintern—, aquesta col·locarà com a pilar fonamental de la seva activitat, el rebuig a l’imperialisme dut a terme pels països europeus. Afirmaven que «la guerra que ha provocat tot aquest caos és producte de l’imperialisme» i rebutjaven aquells partits comunistes que «han oblidat i repudiat des de l’inici  de la guerra les obligacions que els imposaven» tots els congressos internacionals passats on, Trotsky, assenyala que «el proletariat socialista ha liderat la lluita contra el militarisme». Així doncs, ens trobem en una situació de diferenciació entre el marxisme oriental —de la futura URSS i altres països europeus que «corren el risc de ser annexionats completament o en part pel simple joc de les compensacions» com Polònia i Bèlgica entre d’altres— que es mostra com a antiimperialista. I, per altra banda, de països occidentals —com França o el Regne Unit— on el nacionalisme s’aixeca com a moderador social i provoca que els seus partits socialistes donin suport al seu país davant la situació bèl·lica, deixant de banda les tesis internacionalistes del comunisme tradicional de Marx.

Més endavant, en el II Congrés d’aquesta Internacional Comunista, Lenin desenvoluparia les seves Tesis sobre la qüestió nacional i colonial que establirien definitivament les lluites d’alliberació de «les nacions dependents» com a força revolucionària amb la qual s’ha d’unir la revolució proletària. Dins d’aquesta afirmació s’hi afegien tant les colònies com les nacions que no gaudien dels mateixos drets igualitaris, com el cas d’Irlanda o els estats dels Balcans i Armènia.

Com arriben les tesis del Komintern a Catalunya?

Analitzarem diversos textos tant articles com manifestos i llibres de política, escrits per militants comunistes i, sobretot, alguns dels seus dirigents i figures més destacades, com Andreu Nin. L’època d’estudi són els anys 30 del segle passat, quan el marxisme a Catalunya s’està enfortint i que condueix a la «festa revolucionària» que Casanova identifica a Barcelona durant el primer any de Guerra Civil, amb col·lectivitzacions que fan que Orwell determini que allà «la classe obrera ocupava el poder».

Les tesis de l’est d’Europa tingueren un gran pes en el moviment comunista a Catalunya: «Els marxistes de Catalunya (…) disposen en aquest combat d’un guiatge doctrinal bàsic: la doctrina marxista-leninista sobre la qüestió nacional». Podríem resumir aquesta doctrina en les afirmacions de Lenin: «lluita contra els privilegis i violències de la nació opressora i cap tolerància amb l’afany de privilegis de la nació oprimida». El catalanisme marxista es desenvoluparia, doncs, amb dos fonaments principals. Per una banda, afirmaven que calia que «la classe treballadora arranca a la burgesia la direcció del moviment per la independència nacional». Per l’altra, la identificació dels moviments d’emancipació nacionals com a desarticuladors de l’«Estat semifeudal que ens oprimeix» o, com recalca Joaquim Maurín que digué Lenin: «Separació en interès de la unió». 

El període estudiat fou escollit primer per l’historiador Josep Benet, sota el pseudònim Roger Arnau, en escriure l’any 1974, Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), justament perquè és quan la producció en caràcter catalanista de discurs comunista és més fructífera. Milian l’identifica com una reacció a la dictadura de Primo de Rivera, període on hi hagué una forta «persecució de tot símbol d’identitat catalana». El proletariat es va catalanitzar, com identificà ja en 1930, Jordi Arquer. Com explica, fins a la dictadura, els obrers «influenciats per un absurd internacionalisme que parlava en castellà, mirava despectivament el catalanisme» i aquest era considerat un sinònim de reaccionarisme. Va ser l’«opressió acarnissada» que integrà l’obrerisme dins el moviment català. A partir d’aquí el catalanisme es va bifurcar: en la burgesia que busca «la llibertat de continuar explotant ells sols els nostres obrers» suprimint les traves espanyoles en l’economia catalana i el proletariat que l’inclou en el seu programa de reivindicacions socials.

Amb tot, cal anotar que el discurs de suport a la catalanitat no fou recollit per tot el comunisme català. Trobem casos, com el de Manuel Serra i Moret, que rebutgen aquesta personalitat col·lectiva argumentant que «per damunt de la diversitat etnogràfica existeix el sentiment i la llei de germanor i de solidaritat humanes» i que tots els nacionalismes de la història han tingut un fonament econòmic. Aquest s’aferra a l’afirmació, dins del Manifest del Partit Comunista de Marx —de la qual en fa la introducció a la primera edició catalana—, que diu que els obrers no tenen pàtria. Defensa, però, que un cop aplicada la nova organització social comunista, «l’obrer podrà decidir quina quantitat d’afecció pot comprometre en l’obra de crear i recrear pàtries». El que seria President del Parlament de Catalunya a l’exili, fundador de la Unió Socialista de Catalunya, sempre col·locarà l’emancipació proletària com a principal. Tot i això, la tendència general fou la incorporació d’aquest factor dins el discurs. Bernado, per exemple, defensava que «a l’Internacional, s’hi va des d’un punt de partida. / Nosaltres, doncs, partim des de Catalunya» fent valdre aquesta identitat col·lectiva dins dels moviments internacionals, tant la catalana com la d’altres de les «nacions dependents» que identificava Lenin.

Com s’encabeix la nació dins la revolució?

Andreu Nin —important líder marxista que es convertí en el secretari general del POUM durant la Guerra Civil— defineix l’època revolucionària iniciada per la crisi del capitalisme que causà la I Guerra Mundial com a «tret característic de la nostra època». Aquesta tenia dues vessants igual de crucials. Per una banda, els moviments d’emancipació del proletariat oberts a Rússia i estesos, amb menys èxit, per tot Europa —com les revoltes del 1919 a Alemanya o insurreccions a Finlàndia (1918), Estònia (1924) o Viena (1927)—. Per l’altra, els moviments d’emancipació colonial i nacional que són «la lluita dels pobles colonials i semicolonials». Amb «semicolonial» segueix la designació leninista de «nacions sense drets igualitaris».

Nin identifica com a factor revolucionari l’emancipació nacional en tant que «la creació dels grans Estats ha correspost al desenvolupament capitalista» i, com explica Maurin, «el moviment separatista revolucionari anirà dirigit contra l’Estat semifeudal imperant» que estructura l’opressió del proletariat. Nin també afirma que «tots els moviments nacionals tenen un contingut democràtic que el proletariat ha de sostenir sense reserves». «Des del moment que l’alliberació nacional és un problema de llibertat, automàticament correspon al socialisme» en tant que socialisme i llibertat són el mateix. Maurin, així mateix, defensa que «la nació és un esglaó (…) abans que el mundo faci la seva unió definitiva». Maurin conclou que el triomf de la Revolució d’Octubre es donà, en part, gràcies a l’eix de l’alliberació nacional.

Seguint la idea de la imprescindibilitat dels moviments nacionals, i anticolonials, dins la revolució, en l’època estudiada s’identificaren dos elements que aquesta li deu a les nacions en el procés de la seva alliberació. Per un costat, hi ha el dret a l’autodeterminació, pel qual Nin agafa de referència El dret de les nacions a l’autodeterminació de Lenin. També segueix la idea de la llibertat com a intrínsecament socialista, ja que defensa «la voluntat (exclusiva) de la nació oprimida» en oposició a programes bilaterals, com el federalisme. Per l’altre, Nin també es mostra en contra de l’opressió idiomàtica en tant que la considera «més a prop de l’imperialisme que del marxisme». Aquesta qüestió, però, ha estat debatuda altament i caldria fer-ne un estudi propi.

A canvi de la llibertat que aporta el moviment revolucionari a les lluites nacionals, aquestes han d’evitar-ne una evolució final burgesa. Arquer identifica com l’inici dels moviments nacionalistes és burgès i, concretament, el català es donà «per a pressionar el Govern central» per part de les elits econòmiques de la indústria desenvolupada en paral·lel del catalanisme. Encara que el missatge generalitzat en els textos estudiats és que els «interessos de la revolució proletària i la solidaritat obrera internacional estan per damunt de tot», Maurin també defensa que «una revolució socialista “pura” no existeix» i que s’han d’utilitzar els mitjans burgesos per aproximar-se a la revolució. En una fase final, ha de deixar-los de banda per completar la revolució proletària.

El marxisme catalanista fins als nostres dies

Així doncs, ens trobem en un ambient dins del comunisme europeu de molta confrontació arran, justament, del factor nacional entre els anticolonialistes encapçalats per l’URSS i els sectors que potenciaren més el patriotisme per davant la revolució. Tant aquesta situació internacional com la persecució anticatalanista de la dictadura de Primo de Rivera, donà al marxisme a Catalunya una consciència nacional que començaren a reivindicar en les publicacions i les seves activitats. Els anys 30, doncs, són una època fructífera pel marxisme amb consciència catalanista que s’oposà a la tendència burgesa que havia tingut el moviment fins al moment. Fou una reapropiació alineada amb les tesis marxistes; el nacionalisme de les «nacions dependents» serviria per desmuntar l’Estat semifeudal que oprimeix la classe obrera, un esglaó abans de l’internacionalisme. Així mateix, es considerava que aquestes «nacions dependents» havien de rebre certa atenció dins de la revolució: per començar, la seva autodeterminació fou definida per Nin —seguint la doctrina leninista— com a essencial i hi hagué una reivindicació en contra l’opressió idiomàtica.

En una actualitat on el debat nacional segueix ben obert dins de la gran majoria de cercles comunistes —i amb la polèmica constantment reoberta a Twitter—, llegir la teoria política sobre la qüestió que escriviren ara farà noranta anys, pot donar-nos un punt de vista molt valuós. Malgrat tot, no podem caure en els anacronismes. Llegim, doncs, els nostres predecessors, però no perdem de vista excepcionalitats del segle que ens ha tocat viure.

La perspectiva històrica

Escric aquestes ratlles a poques hores del que serà, ben probablement, l’Onze de setembre més indolent de l’última dècada. El ritme ascendent el van engegar les mobilitzacions de la PDD, les consultes locals i les manifestacions de l’ANC i va assolir el clímax el 2017. Els últims quatre anys han estat sota el signe contrari: la repressió ha provocat la fi d’un cicle i ara l’independentisme viu desorientat i dividit aquest moment de canvi. I pel que fa els últims dos anys, la fatiga pandèmica tampoc hi ajuda.

Convé recordar, tanmateix, que abans d’aquest ascens ja hi havia independentisme i que la nostra causa no s’explica només pels greuges autonòmics de l’última dècada (les retallades a l’Estatut) sinó com la manifestació d’un corrent històric de fons, que es reconeix en tots els moviments rebels del país i que s’oposa a un Estat que s’ha anat fent precisament en sentit contrari, centralitzant per mantenir els privilegis de les oligarquies.

Era l’esquema, el paradigma, el que tenia unes fortes mancances i les hem de superar

Aquesta visió històrica ens ha de permetre contextualitzar el moment actual. És a dir, valorar la situació no tan sols en relació a les expectatives creades en els últims deu anys sinó remuntant-nos més enrere. Només així podem assenyalar d’una banda les tasques pendents. I, de l’altra, prendre una visió de llarg termini que eviti sensacions catastrofistes sobre el moment actual.

L’esgotament del paradigma parlamentari

Aquesta sensació d’estar en hores baixes genera una barreja de frustració i emprenyada. Hi ha motius per estar emprenyat amb els lideratges polítics de l’independentisme, especialment perquè molta gent hagués volgut defensar la República a la tardor del 2017 i no se li va donar ni l’oportunitat.

Però els errors que es van cometre en aquell moment convé identificar-los més enllà de les persones que els encarnen. Era l’esquema, el paradigma, el que tenia unes fortes mancances i les hem de superar, perquè de res serviria canviar de lideratges sense esmenar i polir les tesis polítiques.

El paradigma dominant és el que havia establert ERC a partir del moment que va esdevenir una força independentista a principis dels noranta. Alçant-se contra l’independentisme anterior, revolucionari i insurgent, va proposar-se traçar una via parlamentària a la independència, fonamentant-la en un conjunt de canvis que es produïen a Europa i a l’Estat espanyol. Les independències bàltiques suposaven una via diferent a la que fins llavors havien seguit tots els processos independentistes, des d’Irlanda fins a Algèria, processos de caràcter totalment insurgent i amb intensos processos de lluita armada. Aquesta via diferent, considerada pacífica, era possible pel col·lapse de la URSS, que tot i així sí que va oferir una resistència que no va estalviar episodis de violència. D’altra banda, la integració de l’Estat espanyol a la UE també era un dels arguments per al canvi estratègic: dins de la UE l’Estat espanyol no podria fer servir la força militar contra la seva pròpia ciutadania, com tradicionalment ha passat, i la integració econòmica semblava possibilitar un salt menys rupturista cap a la independència.

A grans trets podem dir que aquest paradigma va quedar desfasat la tardor del 2017. L’Estat espanyol va fer servir igualment la força per reprimir un independentisme que tenia una majoria parlamentària, i davant d’aquesta repressió la UE va mirar cap a una altra banda. No crec que sigui un problema de no haver estat prou majoritaris: encara que la majoria independentista es manifesti reiteradament a les urnes, l’Estat espanyol continuarà considerant el recurs repressiu. I Europa encara li pot generar alguna contradicció a l’Estat, com la sentència del TEDH, però això en cap cas substitueix la feina que ens toca fer per a aconseguir la independència.

Penso, per tant, que el moment de confusió que vivim s’explica per l’esgotament d’aquest paradigma parlamentari. Quin nou paradigma, aprenent dels errors del 2017, ha permetre engegar un nou cicle?

Fusionar allò social amb allò polític

En els últims anys del que he anomenat el paradigma parlamentari, fins i tot la força social que s’expressava en les manifestacions de l’Onze era deutora d’aquest esquema: es prenien els carrers però els discursos deixaven clar que eren “els polítics” els que havien de fer la seva feina. Es feia una demostració de força però a continuació aquesta força es dipositava sencera en els partits independentistes parlamentaris.

Tot i així, en les vigílies de l’1-O va començar a gestar-se una idea alternativa de mobilització. Ja no era de suport a aquests lideratges parlamentaris sinó que va creure en la seva pròpia força per fer valdre el dret a l’autodeterminació. Així van néixer els CDR i la idea de la resistència en els centres de votació. En certa manera, en conflicte amb els lideratges parlamentaris, que per boca de Jordi Sánchez expressaven que aquell dia n’hi hauria prou amb una mobilització de llargues cues per evidenciar que l’Estat no ens deixava votar amb les seves forces policials.

Aquest ingredient em sembla clau per a bastir un nou paradigma: la fusió entre allò social i allò polític, és a dir la idea que la República representa una nova legitimitat

Aquesta idea d’auto-organització, de territorialització, connecta força amb el que havien estat les consultes municipals sobre la independència. I passat el referèndum, alguns CDR van portar més enllà la seva reflexió i van veure la necessitat de “fer República” tot disputant-li a l’Estat alguns altres espais de poder: el consum estratègic, entenent que el poder de classe de les grans empreses és, en última instància, el que sosté el sistema polític; en el mateix sentit, l’autodeterminació econòmica, fomentant el teixit econòmic social i solidari; o connectant amb altres mobilitzacions socials en defensa de les classes populars, des del sindicalisme al moviment per l’habitatge.

Aquest ingredient em sembla clau per a bastir un nou paradigma: la fusió entre allò social i allò polític, és a dir la idea que la República representa una nova legitimitat, una nova manera de repartir el poder i la riquesa. I que en el terreny social (l’àmbit laboral, els moviments socials, la defensa del territori en un sentit ecològic, les alternatives econòmiques…) és on es forja aquesta nova legitimitat política. Perquè la independència és una revolució política, i tota revolució política significa una revolució social.

La institucionalitat republicana, un altre element clau per a no quedar atrapats de nou en el parlamentarisme, ha d’atendre aquesta creació de la nova legitimitat. És emanada de les urnes, sí, però també ha de representar una nova força constituent, que s’enfronti a l’ordre polític i econòmic. Per a això volem la independència, per a fer una República per a tothom.

Això, per si sol, no dissuadeix l’Estat espanyol de tornar a fer servir la força. Però com més inserida estigui aquesta nova legitimitat dins la societat catalana, més massiva i resilient serà la força que se li contraposi. Més li costarà de fer complir les seves ordres i menys podrà mobilitzar els seus partidaris. Més a prop estarem, en definitiva, d’una situació de ruptura única forma d’autodeterminar-nos respecte un Estat que encara pensa en termes de dret de conquesta.

El temps, element clau en qualsevol estratègia

El gran art, en política, és el de saber aprofitar els moments per a fer valdre la pròpia força. Avui l’independentisme bascula entre dos extrems. D’una banda, un voluntarisme que ignora les correlacions de forces, com si aplicar el mandat de l’1-O fos simplement una qüestió de voluntat; de l’altra, un dilacionisme que fa d’aquesta correlació una excusa. Si del que es tracta és de saber aprofitar els moments, el risc del primer és la precipitació, sense atendre les mancances del 2017; i el del segon, la desmobilització, que deixi passar oportunitats de fer passes endavant.

Ens movem en aquest temps, però vist amb la perspectiva històrica i atenent a les tasques necessàries, que és el que he intentat fer de manera ràpida i succinta amb aquestes ratlles, la frustració i la renúncia no poden ser acceptades. Per això avui, Onze de setembre, cal sortir al carrer. Sortir de l’atzucac actual només és possible continuat la lluita. El derrotisme i la desmobilització mai han estat fèrtils per a cap procés de transformació. Sortir i trobar-nos amb la gent, que és qui ha de protagonitzar el nou cicle, és una manera de començar a posar fi a aquestes hores baixes.

Foto de portada: Flickr – Fotomovimiento