Les paraules de Pau Llonch són com llavors que germinen, discretes i aparentment fràgils però dotades d’una fortalesa i potència capaç d’arrelar i estendre la vida en sòl hostil. Dies després d’escoltar-lo, de tant en tant, per sorpresa, instintivament, el cervell decideix recuperar i posar en primer pla alguna de les seves reflexions. I seguir-hi rumiant. Toca l’ànima, potser perquè s’expressa des de la sinceritat i la consciència. I és que si una cosa caracteritza el seu discurs és aquest interès i obertura humil al “coneixement de la pròpia existència”.
Llonch es descriu com “una persona molt intensa i molt emocional” i reconeix que això a vegades l’ha dut a actuar de manera “una mica despòtica”. Els anys, i molt especialment la criança, li han permès adonar-se que prioritzar el compromís amb idees i lluites legítimes i necessàries sovint l’ha privat, paradoxalment, d’escoltar les necessitats i el dolor dels altres. Això, admet, “deixa molt malestar en el teu entorn, persones molt insatisfetes amb com has passat per la seva vida”.
Revisar-se és incòmode. Generar la voluntat d’encarar-se al propi esguard sense que ningú t’ho exigeixi té mèrit. Ser capaç de fer un exercici d’honestedat i tenir el coratge d’acceptar mancances i transformar comportaments és sinònim d’una maduresa que no abunda tant com seria desitjable. Fer autocrítica constructiva i actuar amb responsabilitat i empatia és l’aposta de Llonch per millorar individualment, però també per construir entre totes una societat millor.
Som més capaces d’imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”
Per això aquesta és l’actitud que li agradaria que ens tenyís col·lectivament, però que exigeix, especialment, a l’esquerra. De reptes i urgències no en falten, tant a gran com a petita escala: les desigualtats cada vegada més exagerades provocades pel capitalisme, la crisi climàtica, la manca de recursos del sistema educatiu, les retallades de drets i llibertats… Cal treballar, insisteix, plegats i amb un esperit constant però flexible, pel bé comú.
De totes aquestes qüestions en parlem, en aquest ‘Retrats‘, amb Pau Llonch en un moment de la vida en què, després d’anys de militància activa en diversos col·lectius i de recórrer escenaris amb At Versaris, focalitza inquietuds i energies des d’espais com el Seminari d’Economia Crítica Taifa o Versembrant, el projecte cooperatiu amb què promou el pensament crític a escoles i instituts a través de la cultura hip-hop. Però, sobretot, des de casa, dialogant i aprenent amb la persona petita que l’ha empès a posar en sincronia, com ningú abans, el cor i la ment.
Cultura transformadora
“Soc del Raval, soc original, soc diversitat, plena de color. Soc el cop de vent que tomba els prejudicis. Canvia la visió, aquí ets benvingut”. Així comença el rap elaborat per un grup d’alumnes de 4t d’ESO B de l’Institut Miquel Tarradell. És aquí on enregistrem l’entrevista d’aquest ‘Retrats‘ perquè és un molt bon exemple dels tallers que Versembrant ha dut a terme a desenes d’escoles i centres de secundària d’arreu de Catalunya.
Després d’un temps fent activitats esporàdiques, Pau Llonch va impulsar el 2017 aquest projecte cooperatiu per consolidar la seva proposta dirigida a fomentar la creativitat i el pensament crític en espais educatius a través de la cultura hip-hop. Com explica Llonch, l’enfocament de Versembrant es pot resumir en la vocació de posar al centre les tradicionalment anomenades maries: “l’educació física, la música, el teatre, la dansa… perquè són psicotècnies del sentiment que et permeten situar-te en el món”.
A través del rap ajudem a trencar amb la idea que com a persona de barri, del Raval, no tens res interessant a dir”
Els tallers de Versembrant prenen diferents formats, però segueixen una metodologia comuna en quatre fases. D’entrada, es defineix el “marc crític”, és a dir, es tria la temàtica a treballar amb l’alumnat, que normalment gira entorn a qüestions com el combat de la xenofòbia i el feixisme o el sexisme. Després es despleguen diferents pràctiques per aplicar els recursos propis de la literatura i la construcció poètica a un gènere com el rap i, finalment, els alumnes desenvolupen les seves creacions i realitzen l’anomenat tancament funcional enregistrant-les.
Pau Llonch reivindica i aplica el pensament del psicòleg Lev Vitgotski, que atorgava als elements culturals i artístics un paper fonamental en el desenvolupament intel·lectual, i desaprova les visions pedagògiques que encara defensen posar el focus exclusivament en els continguts acadèmics formals “mentre desatenem el que ens construeix com a persones”. Una divisió que qualifica d’absurda perquè “el més cognitiu va junt amb el que és directiu”.
Hem d’escoltar els docents. Sense recursos no es pot desplegar ni una renovació pedagògica ni cap sistema educatiu amb sentit”
En aquesta mateixa línia, Llonch es mostra preocupat per la “tendència reaccionària d’algun professorat” que proposa recuperar “el mestre del llibre, la disciplina i el silenci a l’aula”. Considera que aquesta mirada respon a una “visió una mica elitista” que no té en compte els canvis socials que han permès una escolarització massiva que també “ha implicat uns reptes nous”. Per això, repeteix en diverses ocasions, és fonamental “prioritzar l’educació en termes de recursos”.
Amb la seguretat de qui no només ha passat moltes hores a les aules sinó que hi ha aconseguit connectar sincerament amb els estudiants, Pau Llonch es mostra commogut pels neguits emocionals que ha deixat la pandèmia alhora que parla amb entusiasme del potencial de les noves generacions i insisteix en la necessitat de considerar infants i adolescents “companys i ciutadans d’avui”, als qui s’ha d’escoltar i deixar expressar-se: “Intentem transmetre a l’alumne que pot crear coses i no només reproduir-les”.
Repensar el sistema
La vehemència amb què Pau Llonch comparteix reflexions i la claredat efectiva amb què formula frases podrien ser sinònim d’un relat maniqueu i reduccionista. Però és tot el contrari. Llonch desafia convencions i encara contradiccions. Afegeix capes als anàlisis i matisos als consensos. Partint de l’evidència que el capitalisme és un sistema “depredador, que de forma estructural reprodueix desigualtats entre classes”, es fixa en el perill que suposa la seva capacitat per “generar formes mistificades de consciència” que impedeixen “controlar racionalment l’economia”.
La dinàmica insaciable i destructiva del capitalisme té la seva màxima expressió en l’emergència climàtica davant la qual, s’exclama, “fins i tot amb bones intencions som incapaços d’imaginar alternatives”. Aprofundir en l’estudi teòric però també connectar el pensament amb la ciutadania i proposar accions tangibles de transformació social des d’una perspectiva marxista és, precisament, l’objectiu del Seminari d’Economia Crítica Taifa del que és membre Llonch.
Alguna esquerra segueix massa lligada amb el dogmatisme, sectarisme i mirada de soc capaç de reinventar-ho tot”
Pau Llonch ens convida a ampliar la visió sobre una figura, la de Karl Marx, que “no només es pot reivindicar com a pensador de la igualtat, sinó també de la llibertat”. En aquest sentit, Llonch planteja la idea d’un “Marx republicà” que, lamenta, molta esquerra no ha sabut comprendre. De fet, en termes generals, retreu a aquesta corrent ideològica una supèrbia que l’ha dut a pensar que es podia “inventar alguna cosa molt millor que el dret burgès” i ha acabat derivant en “jutjar els companys de les nostres organitzacions de forma absolutament punitiva i sense sensibilitat”. Per això, diu, se sent “molt més connectat amb Allende o Robespierre, que amb Stalin o Henver Hoxha”.
Enfront d’aquesta actitud arrogant, Llonch considera que “hem de ser una mica més humils i més honestos” i poder acceptar amb naturalitat, per exemple, que “l’educació pública no és una institució capitalista, sinó una conquesta de la classe treballadora contra el mercat”. De fet, és partidari d’avançar en aquesta línia, fugint de la ingenuïtat alhora que exerceix amb vigor el marge de canvi possible perquè “la societat capitalista és capitalista però també és societat”.
La majoria de partits s’han convertit en màquines de reproduir la mediocritat”
Per imaginar un escenari veritablement postcapitalista, diu, calen fórmules de “planificació econòmica i democràtica de la societat” i no només limitar-se a pensar a “escalar un model, com el de les cooperatives” que funciona en lògica micro. Llonch apunta també la necessitat de revisar estructures com els partits o els sindicats, que han acabat “negociant les molles” i no atenent “realitats econòmiques i socials que han anat apareixent en les últimes dècades”.
D’entre totes les vessants a abordar, Llonch té clar que “el primer que necessitem és temps“. Mesures com la coneguda com a renda bàsica universal contribuiria que en tinguéssim més i, en aquest cas, està convençut que “tendiríem a posar-nos bastant d’acord” a l’hora d’establir prioritats i valors compartits.
Com passa sovint, l’atzar va ser la porta d’entrada a quelcom rellevant. En aquest cas un regal de la companya que tenia quan era adolescent: una samarreta de Terra Lliure. Militants de l’esquerra independentista de Sabadell el van veure amb la samarreta posada i el van convidar a participar en les activitats del col·lectiu. Així, el sector del Vallès Occidental de la Plataforma per la Unitat d’Acció va esdevenir el primer espai de militància de Pau Llonch. Després en vindrien d’altres, com el moviment ocupa, l’estudiantil, el de defensa del dret a l’habitatge o mitjans de comunicació alternatius.
Dels anys d’activisme operatiu no dubta a afirmar que es queda amb “la gent ordinària extraordinària, la menys reconeguda” de la que ha “après moltes coses”. Per contra, assegura ja sense ressentiment que el van esgotar el dogmatisme i la necessitat d’exhibició de determinats líders que per convèncer havien d’acabar “aparentant una cosa que no ho era”.
S’ha perpetuat el problema de l’esquerra: s’està més preocupat per perdurar com a organització que per transformar la societat”
Pau Llonch també recorda i destaca el valor que va tenir el 15-M i amb la distància del present en fa un balanç ambivalent. D’una banda, considera que “va ser una cura d’humilitat per l’esquerra” tradicional que es va trobar de sobte “amb un moviment de masses que no seguia els patrons pronosticats”. Però també reconeix que el regust final és de decepció i tristesa davant una força en què s’havien “dipositat moltes esperances” i que ha acabat suposant una transformació “molt descafeïnada”.
L’interès per la política, Llonch afirma que l’ha tingut sempre independentment de la intensitat pràctica amb què l’hagi exercit. El mateix li passa amb la música. Va ser a primària que es va estrenar en un escenari i admet que ja llavors el seu somni era “guanyar-se la vida” cantant i tocant com ha fet durant molts anys: “T’enganyaria si et digués que ha sigut un accident”, diu mig rient.
És sabuda la seva faceta de vocalista de la banda de hatecore metal Batzak i la d’MC, productor i arranjador d’At Versaris, però potser no tothom està al corrent que “gairebé l’únic ídol” musical que ha tingut Pau Llonch és Prince, que ara fa escoltar al seu fill perquè s’hi comenci a familiaritzar.
El que més em preocupa com a pare és que deixem algun món possible perquè com a mínim hi hagi l’oportunitat de transformar-lo”
La criança apareix en molts moments de la conversa amb Pau Llonch i és que, assegura, aquesta experiència ha estat el detonant de profunds aprenentatges. Per explicar-nos l’enorme poder transformador del vincle que es genera amb un fill, Llonch s’ajuda de la referència a Friedrich von Schiller. El pensador alemany entenia que l’aspiració humana s’havia de dirigir a aconseguir l’equilibri entre la racionalitat bàrbara i la sensibilitat salvatge. És a dir, a casar raó i emoció amb harmonia.
L’amor derivat de la paternitat, assegura Pau Llonch, t’acosta a aquest equilibri. La vivència li ha permès descobrir que “tenir raó moltes vegades no és suficient per transformar el teu entorn ni per construir-te com una millor persona i que també és important “entendre i escoltar les raons dels altres”. Un canvi de mirada que ara pot percebre fins a quin punt l’ha obert més globalment d’esperit: si abans “valorava molt la lleialtat” ara admira la capacitat de discrepar, de “tenir un judici i disputar el que defenses empatitzant amb l’altre”. No és poca cosa.
El timbre sona. Les classes del matí han acabat i els alumnes surten sorollosos i excitats de les aules per gaudir de la pausa per dinar. Probablement falta força temps perquè siguin conscients de la importància de cada etapa del camí, de com la consciència va creixent fins a florir en una combinació serena però segura de compromís i gratitud amb la vida com la que contagia sens dubte Pau Llonch.
M’interessen les persones que no només estan pendents de tenir raó. Són més constructives i m’aporten molt més
