«No utilitzis els valors ni els instruments de l'amo, perquè les eines de l'amo mai desmunten casa seva.»
Audre Lorde
Des de 1848, data en què es va publicar El Manifest comunista, han plogut milions d'idees i reflexions sobre com es pot definir un concepte polític tan genèric com l'esquerra.Per aquelles dates, davant la ingent adscripció de persones i grups que es consideraven d'esquerres, només pel fet de pertànyer a un altre concepte genèric com és el socialisme K. Marx i F. Engels es veien obligats a introduir una matisació que permetés separar el gra de la palla, ja que, als corrents socialistes de l'època, ni hi eren tots els que eren d'esquerres, ni eren d'esquerres tots els que hi eren. Al seu torn, la qualificació del socialisme segons models, qualificava la gent que es considerava d'esquerres i s'hi enrolava. Per tant, a partir d'aquest moment podíem saber que, en el socialisme reaccionari, hi havia els de l'aristocràcia feudal i els petits burgesos. Del socialisme conservador, els autors en deien que "els burgesos són burgesos en interès de la classe obrera". Sobre el socialisme utòpic, aclarien que "els burgesos es distingien dels anteriors per una pedanteria més sistemàtica i una fe supersticiosa i fanàtica en la eficàcia miraculosa de la ciència social". I en el socialisme científic incloïen tots aquells disposats a condemnar la propietat privada, l'explotació i alienació de la classe treballadora, a proclamar l'antagonisme entre el capital i el treball, a rebutjar els valors burgesos, i estar per l'abolició del capitalisme com a ordre social existent.
L'esquerra versus casa de l'amo
En un article recent,[i]Pablo Iglesias començava per recordar-nos com els seus orígens són d'esquerra, pel simple fet de pertànyer a una família que va militar en partits comunistes, algun fins i tot passant per les presons franquistes.A aquesta dada del seu pedigrí familiar, hi afegeix com la seva militància en moviments d'esquerra (joventuts comunistes, antiglobalització) li han tatuat prou experiència política per deixar ben clar el primer punt del seu compromís i deriva política actual cap al centre de l'establishment: "sóc un personatge que conec molt bé les misèries de l'esquerra i, sobretot, les seves incapacitats". I,com adverteix després oportunament, "avui assistim a la possibilitat d'alterar el mapa polític a Espanya en una direcció transformadora.Però això no res té a veure amb l'esquerra.L'esquerra segueix arraconada socialment i culturalment".
Per tant, amb l'experiència acumulada pel seu pas per l'esquerra, Pablo Iglesias pensa que la conjuntura li és propícia, o almenys així ho confirmen els oracles mediàtics, de manera que es preocupa per trobar un lloc políticament còmode i correcte entre el que Marx i Engels establien anteriorment: situar-se entre l'àmbit reaccionari i el conservador.Ni d'esquerres ni de dretes, sinó membre d'un moviment transversal, com de vegades li agrada destacar i proclamar.És a dir, pensa que l'experiència acumulada li permetrà acabdillar[ii] un corrent polític (Podemos), una espècie d'ideari liberal entre soci i neo,que li doni la possibilitat de seure a la taula de l'amo,la que està destinada als comensals que, periòdicament, hi van a participar lleialment en el poder polític que gestiona i defensa els interessos dels poders industrials i financers.
Per arribar a formar part i poder seure a la taula de l'amo, abans s'han de conèixer els valors i les regles per les quals s'entra a la casa política de l'amo.[iii] La democràcia representativa, sistema polític actual del capitalisme o eina de l'amo, estableix la realització d'un sufragi universal periòdic (cada quatre anys) pel qual es decideixen quines forces i quins personatges entraran a casa de l'amo, a servir el capitalisme. Ara com ara, els mecanismes culturals del sistema aconsegueixen que els prop de 36 milions[iv] de ciutadans amb dret al sufragi votin dretes, és a dir, partits i representants amb valors reaccionari-conservadors.[v] És a dir, els que Pablo Iglesia si la resta de polítics dels altres partits que es presenten a les eleccions saben de quin peu calcen les persones ciutadanes amb dret a dipositar el vot, per la qual cosa han de fer promeses que, sense atacar els valors i interessos substantius dels amos, satisfacin les apetències i ideologies inculcades pel sistema en els votants. Com diu Gregorio Morán,"la gent necessita creure i resulta que cada dia [personatges com Pablo Iglesias] li ho posen més fàcil". "No li exigeixen res més que una entrega cega, que xoca frontalment amb la realitat"[vi] diària.En aquest article, Pablo Iglesias destaca clarament com el programa polític de Podemos serà dissenyat de manera que noels acusin de socialdemòcrates ni, encara menys, d'esquerrans, és a dir, que satisfaci especialment totes les tendències i gustos que puguin detectar entre els votants.És a dir, ressalta com "[nosaltres] no ens situarem en terrenys que ens allunyin d'una majoria popular[vii] que no és d'esquerres (com potser ens agradaria), però que vol el canvi". Per tant, si aconseguim no aparèixer com a gent d'esquerres ni de dretes i ens assegurem una bona majoria, no només entrarem a casa de l'amo, sinó que aquest fins i tot ens permetrà dissenyar com hem de governar d'acord amb els interessos i objectius que ens marqui.[viii] Gemma Ubasart anava més lluny en el seu afany per aconseguir vots, i no dubtava a fer una proposta que satisfés tant les aspiracions de les persones que componen les classes obreres i populars com les de les classes riques i propietàries.Si cola la idea que totes aquestes persones són socialment iguals, això afavoreix la trobada de classes davant de les urnes, ja que tots els vots sumen per un igual a l'hora de comptar-los.[ix]
Són moltes les persones amb vocació d'emular els oracles que han donat per mort Déu, Marx, la història, i, especialment, l'esquerra. Pablo Iglesiasés un d'ells. Per interès propi, vol justificar la seva deriva ideològica imputant a l'esquerra de no saber llegir la realitat. Diu que "no sap prendre consciència de la seva derrota històrica".Una mort proclamada per satisfer els seus desig i conveniència.Aquesta és una lectura interessada, legitimadora d'aquesta altra afirmació seva anterior: si volem vots, i els vots són conservadors, cal dissenyar un programa polític[x] que respongui a aquestes aspiracions populars.
A l'esquerra, som moltes les persones, grups i corrents de pensament que no ens donem per morts ni fracassats, que no abandonem l'esquerra per pur oportunisme electoral ni per afany d'entrar a casa de l'amo. Per a nosaltres, el concepte d'esquerra és ètic, és sinònim de consciència i compromís davant la injustícia i la desigualtat. Amb aquesta posició de consciència, com a tal, l'esquerra ni guanya ni perd batalles, simplement denuncia i combat els excessos que cometen els amos en les societats classistes i aquells qui, com Pablo Iglesias, entren a la casa de l'amo, utilitzen les seves eines amb el desig que aquest s'humanitzi i es torni ecologista.[xi] Mentre hi hagi societats com la capitalista, el sentit de l'esquerra és el seu combat permanent;i la lluita de classes és l'instrument de l'esquerra antisistema per superar la contradicció entre el capital i el treball.
El sistema polític de castes
Són molts els factors que van dur Pablo Iglesias a deixar d'usar i colpejar els seus oponents (PP, PSOE, PNB, CiU i altres partits menors) amb la falca de la casta. Penso que el que més va influir en l'abandó d'aquest terme tan despectiu va ser el fet que les enquestes li donessin la possibilitat a Podemos deentrar i seure a casa de l'amo com un partit més de la casta. I els resultats favorables obtinguts a les municipals i autonòmiques del 2015 fins i tot l'han portat més lluny: a pactar amb la casta ifacilitar la tornada al poder d'una part important. Els seus triomfs a les urnes han de sotmetre'ls i posar-los a disposició de la casta socialista. Restitueix en el poder els que va menysprear, a canvi de compartir-hi prebendes de gestió de tu a tu a les institucions de l'amo.[xii]
Perquè ja al seu dia Jordi Évole es feia la pregunta següent: "per a qui treballa Podem?".Avui ja es pot donar una resposta: a nivell de govern autonòmic, ha treballat per a la casta socialista, per un dels que considerava un dels seus adversaris.L'anomenat mapa polític bipartidista "s'ha alterat, [però no] en una direcció transformadora", sinó per restaurar una part de la casta i, especialment, el sistema capitalista.Perquè en aquell moment, fa un any, la meva idea ja era "que aquest partit estava suposant una fàbrica d'oxigen per a un sistema que, políticament, econòmicament i financerament, patia un gran descrèdit".[xiii] Un dels arguments era que Podemos no s'emmarca en l'exigència i el compromís d'una teoria i praxi anticapitalistes.Com assenyala Pablo Iglesias, Podemos no abandona principis, ja que no en té, "sinó que assumeix un tauler polític que defineixen altres" poders. Per tant, es tracta i exigim que, quan apareix en l'arena política una organització amb programes i pretensions de canvi, aquests continguin el compromís de transformar el capitalisme com a organització social. Podemos només aspira a reformar-lo perquè presenti una cara més humana, més verda, o ambdues coses alhora.
Restauració del sistema borbonicocapitalista
Passat més d'un any, per les declaracions fetes pels seus membres, pels canvis realitzats en el si del partit, i pels pactes acordats com a resultat de les eleccions del 2015, la presència política de Podemos ha afeblit, si no suplantat, els corrents transformadores contra el sistema.Ha arrossegat militants i partits a entusiasmar-se amb l'entrada a les institucions del sistema, buidant els moviments socials d'aquesta potencialitat transformadora.La seva (ir)responsabilitat com a fre dels moviments antisistema és incalculable.El dolent és que Podemos suposa una aturada en la feina dels moviments socials, que només el temps resituarà. El triomf de Podemos, com es vanten els seus líders, "no suposa el rebuig de les elits polítiques i econòmiques dominants", sinó, més aviat, la seva confirmació, la restauració del capitalisme.[xiv] És a dir, contribueix tant a la restauració borbònica del rei Felip VI com del sistema capitalista, restauració política que pensem que l'amo els agrairà per l'ardor amb què la realitzen. Antany, aquesta tasca de restauració ja la van fer Suárez, Felipe, Aznar, Zapatero i Rajoy: contribuir a la consolidació política del rei Joan Carles I, a part de ser els alcavots de molts dels coneguts excessos i corrupteles que aquest monarca es va permetre.