Els periodistes de CRÍTIC Jordi de Miguel i Laia Soldevila són els comissaris de "La SEAT: fàbrica de transformacions", una mostra que ressegueix la petjada de la fàbrica de la Zona Franca a la ciutat i al país.
Divendres, 5 de juny, s’inaugura al castell de Montjuïc “La SEAT: fàbrica de transformacions”, una exposició comissariada pels periodistes de CRÍTIC Laia Soldevila i Jordi de Miguel. Impulsada per l’Ajuntament de Barcelona, la mostra ressegueix la petjada que la SEAT ha deixat a la ciutat, des de la transformació industrial de la Zona Franca i la creació dels habitatges obrers de la Marina fins al paper de la fàbrica com a espai central de la lluita sindical contra el franquisme.
Façana de la fàbrica de la SEAT | PÉREZ DE ROZAS (Arxiu Fotogràfic de Barcelona)
Amb aquesta mostra, CRÍTIC inaugura una nova línia de treball en l’àmbit dels projectes expositius. L’exposició s’emmarca en el 75è aniversari de la creació de la SEAT i arriba després de la publicació del còmic La SEAT: motor de llibertat, editat per Barcelona Llibres i que ha comptat també amb la coordinació editorial de CRÍTIC. El projecte editorial ha estat coordinat per la periodista Laia Soldevila, compta amb guió, documentació i investigació de Jordi de Miguel, i ha estat il·lustrat per Cristina Bueno.
Alguns dels protagonistes del còmic, que ha esdevingut un dels títols més venuts de Barcelona Llibres l’any 2025, formen part també del fil narratiu de l’exposició. “La SEAT: fàbrica de transformacions” ocupa l’espai del nou cos de guàrdia del castell de Montjuïc, recentment rehabilitat, i es podrà visitar fins al 28 de febrer de 2027.
Inauguració oficial de la fàbrica de la SEAT a càrrec del dictador Francisco Franco | BRANGULÍ (Fons Brangulí)
Una fàbrica que va canviar la ciutat
L’exposició s’estructura en cinc seccions i arrenca amb les raons que van portar el règim franquista a impulsar la creació de la SEAT el 1950. L’empresa va néixer amb capital de l’Institut Nacional d’Indústria, de diversos bancs i amb la participació de la FIAT com a soci tecnològic. La tradició industrial i automobilística de Barcelona, la connexió marítima amb Torí i l’excepcionalitat aranzelària del port van acabar decantant la instal·lació de la planta a la capital catalana.
La SEAT va ser una peça clau del ‘desarrollismo‘ franquista, però també un espai de fort control social i laboral
La implantació de la fàbrica a la Zona Franca va accelerar la industrialització d’una àrea marcada fins aleshores pels aiguamolls, les masies, petits nuclis de població i una indústria encara incipient. Amb els anys,el complex fabril arribaria a superar el milió de metres quadrats i a concentrar més de 25.000 treballadors. La SEAT es convertia així en una peça clau deldesarrollismofranquista i en un símbol de modernització econòmica, però també en un espai de fort control social i laboral, tal com mostren les fotos, els testimonis i els objectes de l’exposició.
Inauguració dels habitatges de la SEAT al barri de la Marina | BRANGULÍ (Fons Brangulí)
Dels habitatges de la SEAT a la lluita obrera
Un dels àmbits centrals de la mostra és la creació dels anomenats habitatges de la SEAT, al barri actual de la Marina. A partir del 1953, l’empresa va començar a construir-hi pisos destinats a treballadors i comandaments, en un procés que acabaria arribant a les 1.700 unitats. Al voltant d’aquests blocs s’hi va desenvolupar una mena de colònia industrial moderna, amb serveis mèdics, economat, església, casino, cinema i instal·lacions esportives.
La gran concentració obrera de la SEAT va esdevenir un espai fonamental per a l’organització sindical clandestina
L’exposició també mostra com aquest model paternalista funcionava com un mecanisme de control sobre la plantilla. En un context de dictadura, perdre la feina podia significar també perdre l’habitatge, els serveis i l’arrelament construït al voltant de l’empresa. Portes endins, però,la gran concentració obrera de la SEAT va esdevenir un espai fonamental per a l’organització sindical clandestinai per a l’antifranquisme, com expliquen alguns dels seus protagonistes.
Treballadors de la SEAT manifestant-se contra la proposta d'expedient de regulació de l'empresa el 1978 | PILAR AYMERICH (Fons Pilar Aymerich)
El 18 d’octubre de 1971: una data clau
La mostra dedica una atenció especial a la vaga del 18 d’octubre de 1971, un episodi decisiu en la història del moviment obrer a Catalunya. Després que les candidatures democràtiques guanyessin unes eleccions sindicals, l’empresa va acomiadar diversos enllaços elegits. La resposta de les comissions obreres va ser convocar una mobilització dins la fàbrica per reclamar-ne la readmissió.
La vaga del 18 d’octubre de 1971, durant la qual va morir un treballador, va ser un episodi decisiu de la història del moviment obrer
Aquell dia, milers de treballadors van aturar la producció i es van sumar a la protesta. L’empresa es va negar a negociar, i les forces de seguretat del règim van entrar a la fàbrica, armades i a cavall, per desocupar-la. La repressió va deixar desenes de treballadors ferits. Un d’ells,Antonio Ruiz Villalba, va morir 15 dies després a conseqüència de les ferides de bala rebudes.
Alumnes de l'escola de la SEAT davant dels blocs d'habitatges de l'empresa al barri de la Marina |PILAR AYMERICH (Fons Pilar Aymerich)
Memòria obrera i cultura popular
El recorregut continua amb la crisi de la SEAT a finals dels anys setanta i vuitanta, la ruptura amb la FIAT, l’arribada posterior de Volkswagen i les mobilitzacions obreres i veïnals per evitar el desmantellament d’equipaments i serveis vinculats a l’empresa. L’exposició posa el focus en com la memòria de la SEAT va quedar inscrita al barri de la Marina, fins i tot quan les naus de la Zona Franca van començar a desaparèixer i els primers habitatges van patir els efectes de l’aluminosi.
“La SEAT: fàbrica de transformacions” es tanca amb una mirada a la influència de la marca en la cultura popular. Els seus vehicles, especialment el 600, van representar per a diverses generacions una idea de progrés, mobilitat i accés al consum. Còmics, cançons, pel·lícules, anuncis i records familiars formen part d’un imaginari col·lectiu que l’exposició revisa críticament, posant en diàleg la modernització econòmica, la vida quotidiana, la lluita obrera i les transformacions urbanes que encara avui travessen el barri de la Marina.
És evident que hi ha qui al nostre país no vol les vagues generals. L'expresident Íñigo Urkullu, per exemple, les veu com un obstacle per al desenvolupament d'un país. El nostre punt de vista és exactament el contrari: la vaga general convocada al País Basc Sud per al 17 de març és una eina per ajudar a construir un país millor.
SIGNATURES
Igor Arroyo Leatxe
Coordinador/a general del LAB
País on tenen lloc les vagues generals
29 de desembre de 2025
És evident que hi ha qui al nostre país no vol les vagues generals. L'expresident Íñigo Urkullu, per exemple, les veu com un obstacle per al desenvolupament d'un país. El nostre punt de vista és exactament el contrari: la vaga general convocada al País Basc Sud per al 17 de març és una eina per ajudar a construir un país millor.
Il·lustració: iab
BCom proclama la Korrika, que començarà més tard avui, som bascos, l'euskera ens fa poble; i el nostre nivell de desenvolupament com a poble determina, entre altres coses, com es crea i es distribueix la riquesa.
Des del 2008, els interessos de la patronal han obstaculitzat el desenvolupament sostenible i més just del País Basc. L'EAJ ha utilitzat l'autogovern al seu favor: li ha atorgat privilegis fiscals, ha construït tota mena d'infraestructures i ha garantit negocis a costa dels serveis públics. D'altra banda, ha deixat la regulació de les condicions laborals a l'estat, per tal d'acumular beneficis sota la suposició que la legislació laboral espanyola és més favorable.
Aquesta aposta per la precarietat i els beneficis ràpids ha empobrit els treballadors bascos: els salaris han perdut tres punts en relació amb el Producte Interior Brut; els treballadors rebem 1.523 milions d'euros menys que fa quinze anys. També ha estat un desastre per al projecte nacional: hem quedat enrere en recerca i innovació, la indústria ha perdut pes i els serveis públics s'han debilitat.
« Al País Basc tenim l'oportunitat i la necessitat d'avançar en una direcció diferent, distribuint la riquesa, l'ocupació i les tasques de cura »
La Vaga General del 17 de març, i, en general, el cicle de lluita que el sindicalisme basc ha estat desenvolupant des de la pandèmia, té l'ambició d'afrontar aquest profund procés. La crisi ecològica ha revelat que els recursos del planeta són limitats, i en resposta a aquest fet, les forces reaccionàries han llançat una ofensiva per desposseir els treballadors, les dones i els pobles colonitzats; sent aquest el cas, al País Basc tenim l'oportunitat i la necessitat d'avançar en una direcció diferent, redistribuint la riquesa, l'ocupació i el treball de cures.
A més, aquesta Vaga General té un valor afegit, ja que serà una demostració de força a favor d'una mesura estratègica que posarà fi a l'atac als salaris i a l'empobriment: l'establiment d'un salari mínim al País Basc beneficiaria directament els 307.000 treballadors amb un salari brut inferior a 1.500 euros, la majoria dels quals són dones; així, ajudaria a reduir la bretxa salarial de gènere, així com la bretxa racial.
« Establir un salari mínim al País Basc beneficiaria directament els 307.000 treballadors amb un salari brut inferior a 1.500 euros, la majoria dels quals són dones »
A més, millorar el salari mínim seria un incentiu per millorar els salaris, les pensions i les prestacions per a tots els treballadors. Finalment, tindria un gran valor polític, ja que seria un exercici de sobirania per millorar les condicions de vida dels ciutadans amb els ingressos més baixos, quan i on estigui obert el debat sobre el nou estatus.
" Com és sabut, els sindicats hem explorat dues vies per implementar aquesta mesura estratègica: d'una banda, negociant un acord interprofessional; de l'altra, tramitant una Iniciativa Legislativa Popular que sol·licita la modificació de l'article 27 de l'Estatut dels Treballadors. No obstant això, hem rebut una ronda de rebuigs per part de la patronal i els governs ."
La negativa de la patronal és greu, sobretot al País Basc, on tots els sindicats han demanat la negociació d'un acord interprofessional; mentre que a Navarra, la UGT i CCOO s'han posicionat a favor de la patronal. És evident per què a la patronal li agrada tant el model espanyol de diàleg social: els permet imaginar la pau social sense haver de fer cap compromís a favor dels treballadors.
Encara més greu és el veto del Govern basc i del Govern de Navarra a la tramitació de la Iniciativa Legislativa Popular, que compta amb el suport de 140.000 ciutadans. Malgrat el canvi de cara forçat pels resultats electorals, Pradales ha mantingut la mateixa línia que Urkullu: ha tancat la junta de salut sense acord sindical; ha acceptat un deute de 1.000 milions en el pressupost en benefici de la patronal i s'ha negat a discutir dues Iniciatives Legislatives Populars que exigien una pensió i un salari mínims.
Amb aquesta doble negativa volen neutralitzar el sindicalisme basc, convertint-lo en un component funcional dins del sistema, que es limitarà a la negociació col·lectiva convencional, però afortunadament, al País Basc tenim la força per convocar i dur a terme Vagues Generals.
L'obrerisme italià va tenir una gran influència a l'esquerra de postguerra. Com un dels seus principals teòrics, Mario Tronti va haver de donar sentit a un món on aquestes lluites van entrar en un marcat declivi.
l 1964, Mario Tronti i un grup de companys, entre els quals hi havia Antonio Negri, van fundar la revista Classe operaia («Classe obrera»). Encara que potser fos un esdeveniment menor enmig de l'agitació mundial d'aquells anys, va tenir una gran repercussió en les lluites dels treballadors de les indústries del nord d'Itàlia. La revista també va deixar una empremta profunda en el desenvolupament posterior de l'extrema esquerra italiana i en la història del marxisme internacional.
Classe operaia va néixer com una escissió de Quaderni rossi , una revista llançada el 1961 pel sociòleg marxista Raniero Panzieri, en què també havia col·laborat Tronti. Va reunir un grup d'activistes i investigadors que es van centrar a estudiar la composició de la classe obrera a les fàbriques italianes. El nou projecte de Classe operaia buscava, en paraules de Tronti, passar de l'anàlisi de les formes i les organitzacions del moviment obrer a participar en «una fase d'intervenció articulada en les lluites» juntament amb els treballadors en vaga.
Filòsof de formació i polític per vocació, Tronti pertanyia a una generació de joves comunistes italians per als quals els esdeveniments del 1956, quan els tancs soviètics van aixafar l'aixecament hongarès, van suposar una revelació que els va treure del seu estalinisme per defecte. Encara que van romandre a les files del Partit Comunista Italià (PCI), aquests «joves marxistes en formació i militants comunistes inquiets», com els va descriure més tard Tronti, van començar a qüestionar el lideratge de Palmiro Togliatti i la direcció del PCI.
El ferment viu
Segons Tronti, aviat va quedar clar que les limitacions polítiques del lideratge de Togliatti reflectien restriccions teòriques i filosòfiques més profundes, en particular la ideologia historicista defensada pel partit. Com ell mateix va dir: "Podien estar d'acord amb la invasió de l'Exèrcit Roig precisament perquè eren historicistes".
Per a Tronti, el terme “historicisme” es referia a la construcció ideològica creada pel PCI, que fusionava una interpretació idealista de la “filosofia de la praxi” d'Antonio Gramsci amb elements de l'hegelianisme i el materialisme dialèctic. L'historicisme, que servia de base a la política cultural del PCI, havia transformat el marxisme en una mena d'ideologia nacional-popular, modelada per una lògica de compromís en què tot era intervingut, interpretat i transformat gradualment, però mai enderrocat.
Al llarg de la seva trajectòria intel·lectual, Tronti va resistir constantment les temptacions de l'historicisme. Per contra, va trobar inspiració en el marxisme científic de Galvano della Volpe, l'enfocament materialista del qual va trencar decisivament amb Hegel i l'empremta idealista del marxisme italià. El jove Tronti es va esforçar així per construir una ciència obrera capaç de comprendre i intervenir a l'explosiva dinàmica política de la Itàlia dels anys seixanta.
"Les grans coses s'aconsegueixen mitjançant salts abruptes", va escriure Tronti en una ocasió, afegint que "els descobriments importants sempre trenquen el fil de la continuïtat". Els salts, tan apreciats per Lenin com a lector de La ciència de la lògica de Hegel, van ser fonamentals en la teoria i la praxi de Tronti. L'experiència de Classe operaia va suposar un gran salt a la seva trajectòria política i intel·lectual. També va tenir un paper crucial en la configuració del camí de molts activistes radicals que es van formar a l'escola de l'operaisme.
Els articles que Tronti va escriure per a la revista el 1966 es van recopilar a Obreros y capital , un llibre que es considera la pedra angular de l'obrerisme italià. Arrelat en una lectura heterodoxa de Marx, es va convertir en allò que Tronti descriuria més tard com una «novel·la de formació per a ments joves antagòniques». Als Grundrisse de Marx, Tronti va trobar la noció de treball viu, que va utilitzar com a palanca per a la seva «revolució copernicana» conceptual.
En lloc de la mercaderia, que Marx va prendre com a punt de partida a El capital , és el treball dels obrers com a treball viu i força de treball el que serveix d'eix per a la comprensió de Tronti del desenvolupament capitalista. A causa de la feina, argumentava, la funció de la classe obrera s'ha d'entendre com a doble, o s'ha «d'explicar dues vegades»: tant dins com contra el capital.
D'una banda, la feina és part integral del capital; de l'altra, és una força autònoma que s'oposa al capital i en provoca les respostes. Retorçant el discurs clàssic de Marx, Tronti va arribar a la conclusió que «sense la classe obrera no hi ha desenvolupament capitalista» i que les lluites dels treballadors són el ferment viu del capital.
En aquesta interpretació distintiva de Marx, van sorgir dues de les intuïcions clau de Tronti. La primera era la idea que la classe obrera dicta el ritme de l'antagonisme entre la feina i el capital. La segona era el reconeixement de la insubordinació dels treballadors i la seva negativa a treballar com a força motriu de la lluita de la classe obrera.
La fi d'una era
El 1967, Classe operaia va deixar de publicar-se. Per a Tronti, els esdeveniments de l'any següent ja marcaven la fi d'una era, no malgrat el moviment internacional de protesta del 1968, sinó precisament a causa d'ell. Es tractava d'una revolta contra l'autoritat que ell considerava, en última instància, alineada amb la ruta del progrés capitalista, i que mai no li va guanyar la simpatia.
En retrospectiva, els anys seixanta semblaven gairebé una quimera segons Tronti: «Vam veure vermell. Però no era el vermell d'una nova matinada, sinó el vermell del capvespre». Mentre que les protestes estudiantils i obreres esclataven a tot el món durant aquest període, sobretot a Itàlia, Tronti va mirar enrere la dècada per analitzar les raons del que ell considerava la derrota ja consumada de la classe, que va atribuir, en el context italià, a la manca d'una infraestructura organitzativa.
«La reivindicació revolucionària obrera», comentaria molts anys després, «es podria haver materialitzat si hagués trobat organització i lideratge polític no en un grup de militants disposats, sinó en una gran força popular ja existent». A parer seu, el que faltava no era la voluntat dels treballadors valents i rebels —«la ruda raça pagana», com els anomenava Tronti—, sinó més aviat aquesta força.
En aquell moment, Tronti necessitava situar les prometedores intuïcions d'Obrers i de capital en un temps i un espai més concrets. Aquestes intuïcions no només s'aplicaven a una fase molt particular del desenvolupament capitalista a Itàlia —la del capitalisme industrial, que incloïa la massa obrera socialment organitzada—, sinó que, fins i tot dins aquest context, els límits es van fer evidents. Com reflexionava Tronti a la seva obra del 2009 Noi operaisti: «En cert moment, ens vam adonar que la classe obrera ja no podia sostenir la lluita. No podia derrotar el seu adversari de classe sense equipar-se amb una armadura política».
La qüestió de lorganització política era decisiva i tenia preeminència sobre les lluites de classes. Segons la seva opinió, el partit podia desviar-se de vegades de la direcció prevista per la classe precisament per actuar en el seu millor interès, és a dir, consolidar el poder de la classe a l'esfera política. En una nota pascaliana, es podria dir que per a Tronti el partit té les seves raons, de les quals la mateixa classe no en sap res.
L'ocàs de la política
La dècada de 1970 va marcar un allunyament de la política per a Tronti, i va donar pas a un llarg període d'estudi i meditació filosòfica sobre els clàssics del realisme polític. Es va dedicar a l'estudi de l'obra de diversos pensadors, des de Thomas Hobbes fins a Carl Schmitt i des de Niccolo Machiavelli fins a Max Weber, mentre impartia classes de filosofia moral i política a la Universitat de Siena.
A principis de la dècada de 1980, Tronti era membre del Comitè Central del PCI. Va veure una nova oportunitat per a una política eficaç, lligada al creixent poder electoral del PCI durant la dècada anterior com el major partit comunista de qualsevol país occidental. Tot i això, la visió política que Tronti esperava mai es va materialitzar i el PCI va acabar dissolent-se per convertir-se en un partit convencional de centreesquerra després de la caiguda de la Unió Soviètica.
Per a Tronti, la fi del comunisme i la desaparició dels comunistes —«els únics capaços d'atemorir realment el capital»— van inaugurar l'«ocàs de la política», una veritable tragèdia política en què la nostra època continua completament immersa. El que va triomfar, als ulls, no va ser només el capitalisme, sinó la democràcia política. Va ser el triomf de la democràcia, i no només la dinàmica d'un sistema econòmic, cosa que va diluir l'antagonisme dual de la lluita de classes en el pluralisme de la política de masses, en què el treballador de masses es va acabar dissolent.
Davant la fi de la política, en aquells anys, Tronti es va bolcar en la teologia política, inspirant-se en l'obra de Walter Benjamin, Jacob Taubes i Sant Pau per buscar armes crítiques per mantenir viu l'esperit de la transcendència comunista i resistir el pantà de l'antipolítica. En aquesta fase de regressió ideològica, la missió teòrica de Tronti era reafirmar el costat dels treballadors, fins i tot quan desapareixien de la superfície de la història, i defensar la idea del comunisme com a utopia concreta.
El llenguatge de la teologia política s'adaptava a la cerca de les altures de la transcendència en oposició al món inferior, un món totalment subsumit per la lògica del capital i dominat per l'esperit de l'homo democraticus. El punt de vista dels treballadors com un lloc epistèmicament privilegiat per comprendre la realitat capitalista va continuar sent central en la filosofia de Tronti com el descobriment intel·lectual irreversible de l'operaisme, una escola i un estil de pensament únics, com escriuria a la dècada del 2000, i una «forma política de veure el món i una forma humana d'actuar-hi.
Un toc paradoxal d'idealisme va tenyir el pensament tardà de Tronti, malgrat el professat realisme polític. Això es va manifestar de manera més cridanera en els seus intents d'intervenir a les files del Partit Democràtic (PD) postcomunista —un partit que feia temps que havia oblidat els treballadors i que, de fet, n'havia abandonat la causa— quan va ser elegit senador italià el 2013.
En aquells anys, per a Tronti, era la memòria, més que no pas la política quotidiana, la que podia mantenir viva la flama comunista entre les cendres. Cal llençar la gran història del segle XX contra el buit atemporal del XXI i la paràlisi del «presentisme», que embota el pensament radical. L'obsolescència es converteix en una arma de resistència, encara que només pugui oferir una aposta sense garanties.
El dret a experimentar
Un esforç decidit per donar sentit a la conjuntura històrica va impulsar el pensament de Tronti en temps de desesperació teòrica. «Pensament extrem, acció prudent» es va convertir en el lema rector dels seus últims anys, emfatitzant la necessitat de desentranyar la teoria i la praxi pel bé de totes dues. Juntament amb l'apassionada invitació a «reconnectar allò ideal i real d'aquesta història [comunista] dins d'un horitzó compartit», l'obra de Tronti va deixar lliçons perdurables per a l'esquerra radical.
En primer lloc, una epistemologia partidista que ens anima a mantenir-nos ferms al punt de vista partidista i les seves veritats. Per a Tronti, «el coneixement està lligat a la lluita» i «només aquells que realment odien poden conèixer veritablement». En segon lloc, una crida a l'experimentació que connecta el Tronti tardà amb la seva encarnació més jove, que reivindicava per a la classe obrera i la seva generació militant «el dret a experimentar, que és l'únic que realment val la pena reivindicar».
L'últim Tronti ens recordava sovint que l'experiència del socialisme real va durar poc més de setanta anys en total. Aquest període de temps, insistia, equivalia a un experiment efímer, «un sospir en la llarga durada dels processos històrics».
En la seva última obra,Il proprio tempo apprés col pensiero(2024), Tronti va reflexionar sobre les seqüeles de la indiscutible victòria del capitalisme democràtic. És la fi de la fi, quan la boira es dissipa per revelar el que queda de la gloriosa història del moviment obrer, «una ciutat morta, devastada pel temps». És precisament en aquesta fi de la fi on Tronti suggereix la possibilitat de començar de nou, una possibilitat que només es pot cultivar a través d'una manera de pensament militant.
L'operaisme italià va argumentar que les lluites dels treballadors van tenir un paper clau en el desenvolupament del capitalisme. D'una banda, la feina és una part integral del capital; de l'altra, és una força autònoma que s'oposa al capital i en provoca les respostes. (Adriano Alecchi Mondadori via Getty Images)
La cooperativa de crèdit compleix tres dècades des que un grup de treballadors de la fallta Editorial Bruguera decidissin que la seva lluita es convertís en una cooperativa de crèdit i una eina de transformació econòmica.
Durant mesos es van succeir protestes dels treballadors i les famílies.
Segur que la gran majoria de la gent, sobretot dels quaranta cap amunt, recorda l' Editorial Bruguera . Sagues històriques del còmic espanyol com Mortadel·lo i Filemó, Zipi i Zape o Carpanta són només algunes de les obres que ens va portar l'editorial catalana. La història que no és tan coneguda és com el seu tancament a mitjans dels 80, una lluita sindical i un grup de persones treballadores van acabar donant a llum una cooperativa de serveis financers ètics i solidaris que aquest 2025 fa 30 anys: Coop57 .
Pòster protesta després del tancament de l'Editorial Bruguera el 1986 amb els principals personatges dels seus còmics.
La història comença com tantes moltes de la indústria espanyola als 80: Espanya entrava a la Unió Europea i els fons de reconversió industrial, aquells que injectaven diners a les empreses per modernitzar sectors de producció al mateix temps que s'acomiadava milers de treballadors, van millorar els marges de beneficis d'algunes empreses però també feia morir tantes altres, desencadenant una crisi industrial. L'Editorial Bruguera, que comprenia totes les fases de producció dels llibres fins que arribaven a la prestatgeria de la llibreria, va ser una d'aquestes darreres. El 1986, l'empresa es va declarar en fallida i va passar a les mans del Banc de Crèdit Industrial (BCI), un ens públic que finançava projectes industrials a llarg termini però que també va servir com a “banc dolent” de l'època absorbint projectes que no van superar la reconversió industrial, com el cas de l'editorial.
Des d'aquell moment va començar el calvari dels més de 800 treballadors que encara quedaven després de diverses rondes d'acomiadaments voluntaris que ja havien minvat la plantilla. La gran majoria es van acollir a l'acomiadament que els oferia el BCI i que va ser acceptat pels dos sindicats majoritaris, CCOO i UGT, i que pagaria el FOGASA. Tret d'un grup reduït que no va voler cedir, que veia injust l'acomiadament i el tancament de l'empresa. Un grup que formava part del sindicat OITEBSA, amb arrels anarquistes. "Era un col·lectiu sindical independent, crític amb el sindicalisme de classe que hi havia aquells anys que representava altres interessos, que a més volia fer les coses d'una forma democràtica i assembleària", explica a El Salto Valentín Valencia, un d'aquells sindicalistes espartans de Bruguera que no van acceptar l'acomiadament. "Consideràvem que els treballadors no podíem ser els perjudicats de les males decisions empresarials, a més, sabent que hi havia un mercat important en aquells moments que hagués pogut permetre el manteniment de l'activitat, sinó amb la totalitat de treballadors que hi havia en aquells moments, almenys amb bona part", argumenta València.
Imatges del desallotjament de la fàbrica de l'Editorial Bruguera després d'un mes ocupada pels treballadors i les famílies.
En aquell moment va començar una lluita sindical, amb similituds i enllaços amb altres de molt semblants de l'època com les de les drassanes a Astúries, els estibadors portuaris catalans o els agricultors d'Andalusia. Una de les principals fites, tal com recorden les implicades, va ser l' ocupació de la fàbrica a l'agost de 1986 . Durant un mes sencer, els treballadors i les seves famílies van habitar la fàbrica tancada. “Érem més de 100 persones, esposes i nens inclosos, anàvem a demanar menjar als mercats de la zona i ens autogestionàvem”, explica Paco Hernández, un altre dels treballadors de Bruguera ja jubilat. "Al jutge li vam argumentar que teníem por que es tragués la maquinària mentre estava buida per vendre's i ens va aguantar tot el mes d'agost", explica Hernández. Al final del mes d'estiu el jutge va ordenar el desallotjament, però els treballadors no ho van posar fàcil: “Va ser un desallotjament que va durar 72 hores”, recorda el sindicalista.
"La lluita es guanya als tribunals, però es perd a l'empresa, ja que tanca definitivament", Valentín Valencia, un d'ells
L'octubre del 1986 s'havia de celebrar el judici per decidir el futur dels obrers que no es van acollir a l'acomiadament pactat pels dos grans sindicats, encara quedava temps per a la pressió després del desallotjament de la fàbrica. “Durant el mes de setembre, 7 o 8 dels treballadors vam fer una vaga de gana per posar més pressió sobre el jutge”, relata Hernández. La pressió i la lluita sindical van funcionar: “Ens va tocar un jutge molt de dretes, però va acabar dictant sentència a favor nostre”, diu Hernández. Aquell jutge va dictaminar que no hi havia causa justificada per al tancament total de l?empresa i que l?acomiadament era improcedent. Tot i que va ser una victòria agredolça: “La lluita es guanya als tribunals, però es perd a l'empresa, ja que tanca definitivament”, lamenta València. La batalla judicial no va acabar aquí. El BEI va recórrer la sentència al Tribunal Suprem.
Durant mesos es van succeir protestes dels treballadors i les famílies.
Els advocats que van acompanyar els treballadors durant tot el procés també són ben coneguts al món cooperativista i de l'economia social i solidària: la cooperativa d'advocats i advocades catalana Col·lectiu Ronda , que avui dia segueixen protagonitzant lluites sindicals i laborals molt sonades com les batalles dels riders contra empreses com Deliveroo o Glo. El despatx ja tenia experiència al món cooperativista i van assessorar el sindicat independent sobre la possibilitat de recuperar Bruguera per als treballadors en forma cooperativa i en el procés judicial contra el BEI. Els advocats socis de Ronda Juan Luis Jornet i Jordi Pujol (no, no és el famós polític) van acompanyar a tota l'aventura judicial aquell grup. “Érem advocats especialitzats cadascun en la seva feina però que ja teníem experiència a assessorar el món cooperativista i Jornet, que era advocat laboralista, els va portar el procés fins al final”, narra Pujol a El Salto.
Des d'aquell moment, l'octubre del 1986, aquell grup de treballadors ja a l'atur va començar a cobrar allò que la reforma laboral del PP el 2012 ens va arrencar: els salaris de tramitació. Mentre s'esperava la cita amb el Suprem, “venia tot els mesos un advocat molt famós a Catalunya, que en aquell temps era també l'advocat del Barça, i ens donava els salaris complets en brut, incloses les cotitzacions i allò que ens haurien de retenir de l'IRPF”, relata Hernández. Allò va agafar per sorpresa i amb desconfiança els obrers. Tenien por que, en qualsevol moment o després del judici amb el Suprem, la Seguretat Social els pogués reclamar tots aquests impostos. "Ens repartíem els salaris, però no volíem tocar els impostos. Parlem amb Ronda i vam decidir ficar aquests diners en un fons, no tocar-los de moment", diu Hernández.
El 1989, el Suprem donava la raó a aquell grup de treballadors que van resistir i que no representava ni el 10% de la plantilla que va acabar al carrer el 86
Van passar tres anys fins que el Tribunal Suprem va dictar sentència. La lluita dels treballadors va tornar a guanyar a l'alta instància judicial. El 1989, el Suprem donava la raó a aquell grup de treballadors que van resistir i que no representava ni el 10% de la plantilla que va acabar al carrer al 86. salari”, recorda Hernández. En canvi, aquests guerrers que van aguantar fins al final van cobrar 45 dies per any sense limitacions. "Alguns, com jo mateix, encara que fóssim joves ja feia més de 20 anys que treballàvem a Bruguera. En comptes de 240 dies, molts ens portem mil i escaig dies d'indemnització més els salaris de tramitació de tres anys", recorda amb orgull Hernández.
Però en quedava un detall més: aquells diners acumulats de les cotitzacions i l'IRPF que ningú els va reclamar. “Esperem cinc anys més per assegurar-nos que ningú ens ho reclamaria després i parlem amb el Col·lectiu Ronda per veure què podíem fer amb els diners”, narra Hernández. En aquell moment, molts dels treballadors sindicalistes havien pres la via cooperativista per desenvolupar les seves vides laborals. Durant els anys de lluita alguns van entrar a formar part de cooperatives ja existents i altres van fundar nous projectes amb aquesta forma jurídica de l'economia social. Sempre, a més a més, amb l'acompanyament del despatx Ronda. “Un grup de 14 o 15 vam crear diversos projectes cooperativistes”, diu Hernández, que ell mateix va treballar en una petita llibreria que es deia Cabraboc que tenia dos locals, una a la localitat de Ripollet i una altra a Montcada i Reixac.
“Vam decidir que gairebé un terç fos per a la lluita internacional, un altre per a lluites sindicalistes germanes amb què havíem generat una xarxa en aquests anys i una altra per promoure projectes cooperativistes”, numera Paco Hernández
En aquell moment, els treballadors i el despatx van decidir que amb aquells diners que havia quedat al fons de les cotitzacions, calia fer alguna cosa. Els advocats van pujar al carro sense pensar-ho: “A Ronda vam aportar els honoraris que havíem de cobrar per tot el procés judicial, un 10% del que s'havia guanyat, a aquell fons”, relata Jordi Pujol. Amb tot allò, aquell fons va arribar a tenir uns 100 milions de pessetes, 600.000 euros. Una quantitat que ara pot no semblar gaire per correspondre a uns 80 treballadors, però que el 1995 donaven per a molt. “Vam decidir que gairebé un terç fos per a la lluita internacional, un altre per a lluites sindicalistes germanes amb què havíem generat una xarxa en aquests anys i una altra per promoure projectes cooperativistes”, numera Hernández.
El primer lot va ser per a la lluita internacional més en boca en aquella època: la revolució sandinista a Nicaragua. “Teníem molta relació amb ells”, recorda València. “Enviem un company allà a donar-los un taller sobre maquinària perquè poguessin construir les seves pròpies peces ja que estaven patint el bloqueig nord-americà”, rememora amb enyorança Hernández. “Quedem amb el cònsol nicaragüenc a Madrid, muntem un esdeveniment i li lliurem uns 30 milions de pessetes per a la lluita sandinista”, afegeix.
La segona suma va ser per al Sindicat Obrer del Camp, el que ara és el Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), en què ja militaven Diego Cañamero, Jose Manuel Gordillo i Diamantino García, el que fos conegut com “el capellà dels pobres”. "Durant tots aquells anys, teixim molt bona relació amb ells. A totes les lluites que anàvem, ells també anaven", recorda el sindicalista. “Vam muntar un altre esdeveniment, vam anar i li vam donar a Cañamero trenta milions més de pessetes”.
"Sabíem que no transformaríem res si no transformàvem l'economia i vam decidir que aquells diners s'utilitzessin per a aquest fi", afirma Hernández
La tercera pota d'aquell fons és la llavor de la història que ara fa tres dècades. "Sabíem que no transformaríem res si no transformàvem l'economia i vam decidir que aquells diners s'utilitzessin per a aquest fi", afirma Hernández. Jordi Pujol recorda un dels seus companys, David Santacana, ja mort. “David tenia una concepció concreta del cooperativisme amb tres potes concretes: havíem de formar i formar-nos, saber vendre'ns i poder finançar-nos”. En aquell moment ja havien constituït a Catalunya una cooperativa de formació i una altra de serveis comercials. Mancava una pota financera de l'economia social. Aquí va acabar el fons aconseguit després de 9 anys de lluita i resistència. El 19 de juny de 1995 va néixer Coop57.
Les protestes de Bruguera assenyalaven el Banc Industrial d?Inversions, propietari de l?editorial.
Aquells prop de 40 milions de pessetes van ser el germen inicial de la cooperativa de crèdit que ara, 30 anys més tard, és una de les principals entitats de les finances ètiques i el braç financer de l'economia social i solidària a tot l'Estat espanyol. “Aquells anys del començament van ser molt durs –recorda València–, com a molt donàvem un parell de crèdits a l'any, res a veure amb el que és ara Coop57”. Però aquell grup de persones estaven convençudes que l'economia social necessitava una empenta financera que funcionés amb altres lògiques diferents de les del mercat de crèdit i de la banca tradicional.
Quan són preguntats pel nom, València i Hernández fan broma amb la llegenda que es va generar al voltant del número: “Tothom pensa que érem 57 els treballadors que van resistir i que vam posar aquell fons de les nostres indemnitzacions, però en realitat érem uns 80”, explica València. "A Ramón Pascual [un altre integrant històric de Coop57] li encantava explicar aquesta història i, és clar, sonava molt bé ia la gent li agradava i allò es va quedar. Però en realitat la cosa va sortir per un company que va morir d'un càncer d'ossos en aquella època i que aquell nombre se'ns creuava de moltes maneres. 57… Acabem per adoptar aquell número, encara que la història que explicava Ramón era més èpica”, explica entre rialles Hernández mentre ho recorda.
Els primers anys van ser durs, però alhora va arribar l'expansió. El model de finançar les cooperatives des del propi cooperativisme i gràcies a l'estalvi que dipositaven els mateixos socis, aviat va cridar l'atenció dels projectes i les xarxes de l'economia social que florien per tot l'Estat, però que es trobaven amb els mateixos problemes d'accés al crèdit que havien patit els projectes catalans abans de l'aparició de Coop57.
Deu anys més tard, es va fer el primer salt fora de les fronteres catalanes: Aragó. Una xarxa d'entitats de l'economia social i solidària, que va ser el germen de REAS Aragón, es va unir a Coop57 per replicar el model i crear Coop57 Aragó. "Els préstecs que vam sol·licitar a Coop 57 ens van donar l'oportunitat d'apreciar mitjançant els avals mancomunats d'apreciar la xarxa amb què comptàvem", explica Teresa Iparraguirre, que era gerent de Servei Parc Delícies dins especial d'ocupació el 2005, empresa que va ser una de les primeres empreses de l'estrena social de l'estrena de la col·laboració de la col·laboració. Amb avals mancomunats, Ipaguirre fa referència al sistema d'avals que utilitza l'entitat ètica en què persones implicades o properes al projecte avalen el projecte per un valor determinat, una part del crèdit que se sol·licita. L'anàlisi de Coop57 valora sempre més que hi hagi moltes persones que donin suport al projecte avalant poques quantitats que el que s'aconsegueixi pocs avalistes per imports més grans. Premieu la comunitat del projecte més que la quantitat en si. "Va ajudar també la participació de les persones treballadores en el tema del finançament de l'empresa i molta més transparència. Una meravella", finalitza.
A la sucursal traça li va seguir la madrilenya el 2006, l'andalusa el 2008 i la gallega el 2009. En tots els casos, el model d'expansió va ser el mateix: teixir aliances estratègiques amb les xarxes d'economia social i solidària ja existents per convertir-se en una de les principals eines de desenvolupament del cooperatiu. Una mica més tard, el 2015, es va crear Koop57 Euskal Herria, i el 2019 va veure la llum el grup promotor a Astúries.
"A cada secció territorial hi ha una o dues persones alliberades, els serveis centrals comuns són a Barcelona, i després a cada secció hi ha un grup molt ampli de persones que som voluntàries", explica a El Salto Jone Etxeberría, una d'aquelles persones que suporten el projecte des del seu activisme al grup d'Euskal Herria. “Aquestes persones solem pertànyer a cooperatives que són sòcies de Koop57 i som les que estem als òrgans polítics que són les seccions territorials”, explica. “No teníem un model de referència real que tingués aquestes característiques financeres i que a més tingués una expansió territorial molt horitzontal, en xarxa”, diu Etxeberría en relació amb l'expansió de la cooperativa per diferents territoris i com des d'Euskal Herría decideixen teixir aquesta aliança i adoptar el model de Coop57 adaptat a les necessitats del teixit.
"Aquestes persones estem disposades a arriscar-nos, perquè el nostre objectiu no és el rèdit econòmic d'aquests diners estalviats, sinó que aquestes cooperatives, aquests projectes, tirin endavant", Jone Etxeberría
En ser preguntada per algunes de les fites importants de Koop57 recorda el capot que el van fer fora a la cooperativa de consum energètic basca Goiener : “D'un dia per l'altre, quan les energètiques petites s'estaven anant a punt perquè no podien fer front a la demanda de diners que se'ls feia des del Ministeri, els vam poder deixar00. A la catalana Som Energía li van poder prestar 2 milions d?euros. A més, assenyala una característica comuna entre Coop57 i la gent que diposita els seus estalvis a la cooperativa perquè, com deia Hernández, serveixi per transformar l'economia: “Aquestes persones estem disposades a arriscar-nos, perquè el nostre objectiu no és el rèdit econòmic d'aquests diners estalviats, sinó que aquestes cooperatives, aquests projectes, tirin endavant”.
De fet, Etxeberría assenyala com a important en aquest punt una característica de les finances ètiques: “L'anàlisi dels projectes que demanen finançament no és només financer sinó social”. Els qui demanen un préstec a Coop57 han de passar primer una mena d'auditoria social on els components del node territorial avaluen que el projecte tingui beneficis per a la societat, abans de ser avaluats financerament. Això fa que només es financin projectes que "fomenten la creació de llocs de treball en un format, especialment cooperatiu, iniciatives d´inserció sociolaboral de col·lectius vulnerables a través d´empreses d´inserció, projectes d´atenció i cura a les persones, projectes d´energies renovables i de custòdia i preservació del territori, projectes culturals i educatius o projectes d´aprofundiment de la participació ciutadana i la de resa la pròpia web de la cooperativa.
També assenyalen a qui no finançaran mai, com a exemples clars “la indústria armamentística, la violació de drets humans o el deteriorament del medi ambient”. Una cosa que ha entrat de ple en el debat polític amb el recent anunciat del Ministeri de Treball i Economia Social sobre un Reial decret que delimitarà què és i quines entitats de les finances ètiques i en promourà la difusió i promoció com una eina social d'interès públic.
Tres dècades més tard d'aquells dos préstecs com a molt que concedien a l'any que recordava Valentín Valencia, Coop57 ha concedit 26,7 milions d'euros en crèdits el 2024. L'estalvi aportat per les 5.602 sòcies amb què va acabar l'any passat s'eleva als gairebé 65 milions d'euros. "Si m'haguessin dit fa 30 anys que arribaríem a aquestes xifres, a finançar projectes d'habitatge cooperatiu de centenars de milers d'euros, no m'ho hagués cregut ni borratxo, ni a les millors de les eufòries", diu amb alegria i orgull Paco Hernández.
Aquest dissabte 8 de novembre, tota l'organització i les persones que participen a Coop57 es reuneix a Barcelona per celebrar 30 anys de la cooperativa de crèdit amb un esdeveniment festiu a l'Ateneu Popular 9 Barris, a Barcelona. “Serà un dia per reconèixer tot el que hem construït juntes i per reafirmar el nostre compromís amb una economia transformadora, justa i arrelada al territori”, expliquen des de Coop57. Una celebració per mirar el present i el futur, però també per repassar el passat i commemorar la lluita d'aquells treballadors de l'Editorial Bruguera que van resistir fins al final pels seus drets i que van decidir que aquella victòria devia ser el germen d'una cosa més gran perquè, tornant a citar-ne un, sabien “que no transformaríem la economia si no transformàvem”.
