Una lectura atenta dels esdeveniments recents ens mostra com la guerra d’Ucraïna avança inevitablement cap a un conflicte militar obert entre Occident i Rússia, de conseqüències catastròfiques i amb un possible desenllaç (ja no és tabú) en forma de guerra nuclear. No crec que el catastrofisme serveixi per a res, ni per mobilitzar la classe treballadora contra la guerra ni molt menys per contrarestar l’eufòria militarista de les elits, però és difícil establir una lectura alternativa del que està succeint. La diplomàcia està enterrada, els canals de diàleg són inexistents, s’ha emprès una cursa armamentística que no és més que el presagi de l’imminent desastre. Molts dels ingredients que van portar a la gran trituradora de carn humana que fou la Primera Guerra Mundial estan sobre la taula. Però sigui per entusiasme militarista o per ignorància supina –o bé les dues coses…– els mitjans de comunicació i els governs occidentals segueixen transmetent un discurs unidireccional i simplista, en funció del qual tot el que està passant s’explica exclusivament pels deliris de grandesa d’un boig disposat a destruir el món. Les anàlisis geopolítiques complexes, quan més necessàries són, han deixat de tenir-se en compte a l’hora de fixar les coordenades que guien la política exterior, també per part d’uns mitjans de comunicació sempre disposats amb gust a explotar la dimensió espectacular de la cosa i que consideren un avorriment les tabarres discursives amb un cert fonament. Talment com l’any 1914, estem lliscant irresistiblement cap a l’abisme nihilista de la guerra total, els falcons militaristes han ocupat la centralitat del debat polític i sembla que no hi ha marxa enrere cap al desastre. Talment com l’any 1914, l’esquerra és incapaç de bastir un discurs internacionalista coherent i amaga el cap sota l’ala en el millor dels casos; en el pitjor, dona suport actiu a la política de rearmament i a l’enfortiment del bloc imperialista atlantista.

I, tanmateix, al marge de les responsabilitats de la Federació Russa, el present conflicte no s’entén sense tenir en compte l’intervencionisme occidental des dels fets d’Euromaidan (2013-2014) i abans. La Unió Europea i l’OTAN –vehicle de la submissió europea a l’imperialisme ianqui– comencen a considerar des de 1989, malgrat les promeses fetes a l’il·lús Mikhaïl Gorvatxov, els països eixits de l’extinta Unió Soviètica com la seva zona natural d’influència, ressuscitant en certa manera els anhels de l’expansionisme alemany cap a l’est, concretades en l’infame lebensraum. La confrontació amb la Rússia de Putin – que des de 2008 s’oposa a tals designis recuperant la dimensió geopolítica pròpia del nacionalisme gran-rus–, tot i que disfressada de l’etern conflicte entre democràcia liberal i autocràcia, té totes les característiques d’una disputa per zones d’influència. Occident ha instrumentalitzat el nacionalisme ucraïnès més essencialista (blanquejant fins i tot les seves expressions feixistes més evidents) per fer bascular el país cap a la seva zona d’influència i trencar els tradicionals vincles amb Rússia. Va ser el cas de l’anomenada Revolució Taronja encapçalada per Viktor Iúsxenko (president entre 2004 i 2010) i patrocinada per Occident; i, òbviament, també va ser el cas del cop d’Euromaidan del 2014, que suposa un trencament radical i irreversible amb Rússia i l’inici d’una nacionalització ucraïnesa unificadora amb els paràmetres que sempre havia sostingut l’extrema dreta nacionalista, amb una centralitat més que evident del component anti-rus i pro-occidental. És el suport occidental a la revolució de colors del nacionalisme ucraïnès més radical el que fa esclatar el país i propicia una guerra civil mai reconeguda entre la Ucraïna nacionalista i la Ucraïna russòfona de l’est. De fet, la intervenció russa sobrevé només a partir d’aquesta trencadissa, primer a Crimea i després al Donbass, només després de la presa de consciència que la situació era irreversible pels interessos russos i que cap estratègia de poder tou del Kremlin podria redreçar-la.

El soroll de la maquinària de guerra ha amagat que, des d’aleshores, les corporacions occidentals han vist obert un mercat prometedor, sobretot en un sector agrícola altament productiu. El Banc Mundial, l’FMI, i el Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament han estat posant les bases per a la privatització a gran escala d’Ucraïna, mitjançant la imposició de programes d’ajustament estructural (eufemisme liberal que significa posar un país de genolls davant del capital internacional). Ja l’any 2014 Ucraïna va haver de comprometre’s amb un conjunt de mesures d’austeritat a canvi d’un rescat de 17.000 milions de dòlars de l’FMI. Aquestes mesures incloïen la retallada de  pensions i salaris, la privatització de serveis com el subministrament d’aigua i energia i la privatització dels bancs. Com a condició prèvia per a la integració europea, la UE també va imposar reformes polítiques i econòmiques legalment vinculants per liberalitzar l’economia, codificades al DCFTA (Tractat d’Associació i Zones Integrades de Lliure Comerç), signat el mateix 2014 a correcuita i en vigor des de l’any 20171. El creixent endeutament del país  només ha fet que situar-lo en una posició de no retorn, sotmès al xantatge de l’ajuda occidental per sufragar el cost d’una guerra a la qual s’ha vist, en certa manera, arrossegat pel mateix Occident. No cal dir que les mesures preses han implicat una caiguda dràstica del nivell de vida, només tapada per la bandera i l’abrandament nacionalista, sempre tan útils a l’hora de complementar la disciplina imposada pel capital.

Una de les condicions imposades a canvi de la sempre desinteressada ajuda occidental ha estat l’aixecament de la moratòria sobre la venda de terres agrícoles (facilitant la privatització del que quedava de terres de l’Estat, hereves dels kolkhoz i sovkhoz soviètics) i la creació d’un mercat de terres a les quals podien accedir corporacions estrangeres i fons d’inversió. Els resultats són notables, com remarcava l’any passat un informe de l’Oakland Institute: els oligarques, en combinació amb l’agroindústria internacional han pogut acaparar gran nombre de terres, de manera que al voltant de 4,3 milions d’hectàrees són explotades per la gran agroindústria, amb 3 milions d’hectàrees en mans d’una dotzena de grans empreses agroindustrials (les nou primeres amb seu a l’estranger i participades per fons d’inversió internacionals). La quantitat total de terres controlada per oligarques, individus corruptes i grans empreses agroalimentàries supera els nou milions d’hectàrees, més del 28% de les terres cultivables del país; la resta és cultivada per més de vuit milions d’agricultors ucraïnesos2. La reconstrucció d’Ucraïna, que serà pilotada pel benintencionat fons voltor BlackRock, augura tot un futur brillant per a les inversions internacionals: un país devastat per la guerra, amb una mà d’obra relativament ben formada però amb sous de misèria, un país disposat (i obligat) a sotmetre’s a la llei dictada pel gran capital internacional.

Les empreses vinculades directament o indirecta al negoci de la guerra estan exultants. Els beneficis rècord que han aconseguit en els darrers temps no són res en comparació amb les benediccions que els promet el futur a mitjà termini: no només caldrà seguir alimentant l’arsenal dilapidat de forma voraç al front d’Ucraïna; caldrà també reposar l’arsenal dels països europeus, que s’ha buidat en gran mesura per les transferències d’armament i, si el conflicte deriva en una implicació més directa de la UE i l’OTAN, caldrà anar a una economia de guerra, com els mediocres i grisos líders europeus, convertits en bel·licistes de saló, ja estan pregonant per activa i per passiva. Rheinmetall, l’empresa armamentística alemanya, ja ha anunciat que establiria plantes de producció a Ucraïna (per cert, la seva cotització borsària ha passat d’uns 100 € abans de la guerra als 500 actuals i la tendència és a l’alça…); també la indústria armamentística francesa ha mostrat un clar interès per produir in situ a preus de saldo. Tanmateix, seguim pensant que aquesta guerra va de la sempiterna lluita entre democràcia i autocràcia; entre el bé i el mal.

Però deixem de banda l’economia i el capital. Acceptem, per un moment, la clàssica lectura liberal, consistent a observar la realitat geopolítica amb unes ulleres a través de les quals només es veu una esfera política suposadament autònoma, a la qual són reconduïbles els conflictes i tots els mals d’aquest món, deixant sempre impol·lut l’expedient criminal del capital en les seves empreses internacionals; lectura tan cara a la nostra esquerra progressista, que ja fa temps que s’ha oblidat del capitalisme i la lluita de classes. És aquesta lectura la que permet entendre el present conflicte com una qüestió vinculada a les ambicions geopolítiques de dominació d’una potència de segon ordre –però amb un bon arsenal nuclear i míssils hipersònics–, encapçalada per un líder megalòman que s’ha begut l’enteniment. El que és més curiós del cas és que, en funció d’aquesta lectura, diguem-ne estrictament política, tant pot ser que Rússia estigui a punt d’ensorrar-se com un castell de cartes com que estigui planejant seriosament una conquesta d’Europa i estigui en disposició de fer-ho. En un cas i l’altre, curiosament, el resultat és el mateix: aconseguir legitimar més transferència armamentística i més inversió per rearmar Europa (en un cas per fer caure el colós amb peus de fang; en l’altre, per fer front a l’amenaça de guerra imminent). Però el segon argument, per bé que poc creïble si s’observen les dificultats russes en el terreny militar, té unes implicacions doblement perilloses: si Rússia es fa amb la victòria i es planteja avançar més enllà del Vístula (per molt que res demostra que sigui així…), s’obren les portes de bat a bat per a una intervenció militar directa de l’OTAN. Aquesta és la perspectiva de les recents declaracions de Macron, posat en el seu paper de Napoleó de pa sucat amb oli; també de la línia dura que encarnen països com Polònia i les Repúbliques Bàltiques.

Des d’aquesta lectura estrictament «política», la primera qüestió que s’haurien de plantejar els nostres liberals i progressistes és: s’hauria pogut evitar aquesta guerra? La resposta és evidentment sí: només hauria calgut que ambdues parts haguessin respectat els acords de Minsk signats l’any 2015 per Rússia, Ucraïna, Alemanya i França. Aquests acords posaven sobre la taula un escenari de desmilitarització i de sortida política al conflicte a partir del reconeixement d’un cert grau d’autonomia per al Donbass (el cas de Crimea quedava a l’aire). Però ni per a Ucraïna ni pels seus socis occidentals aquestes condicions, per tímides que fossin, eren acceptables. Durant anys l’exèrcit ucraïnès i les milícies ultranacionalistes seguiren amb la maquinària de guerra, atacant objectius militars com civils. El 7 de desembre de 2022, l’ex-cancellera alemanya Angela Merkel, valedora dels acords, reconeix al setmanari Die Zeit que els acords de Minsk es signaren amb l’únic objectiu de donar temps a Ucraïna per rearmar-se i enfortir-se. Aquestes declaracions foren confirmades posteriorment per l’altre valedor de l’acord, l’ex-president francès François Hollande. Els presidents ucraïnesos Petrò Poroixenko i Volodimir Zelenski coincidiren amb aquest punt de vista, afegint aquest darrer que «l’engany per una bona causa és perfectament correcte.»3 Si no fos que es tracta de Zelenski, hom podria pensar que es tracta de maquiavel·lisme en estat pur. Però no: l’oportunista Zelenski, que a les eleccions de 2019 va ser escollit president amb un programa de pacificació, va entendre quins eren els equilibris de força quan va fer passos per aturar els combats i intentar domesticar els ultranacionalistes que lluitaven al Donbass… i va enterrar definitivament la possibilitat de trobar una solució al conflicte.

L’Institut Alemany d’Assumptes Internacionals i de Seguretat (SWP), poc sospitós de simpaties amb Rússia, publicava l’any 2019 un document en què es posava en evidència els factors que alimentaven el conflicte tres anys abans que aquest derivés en guerra oberta4. Segons l’informe, el règim de Kíev tenia com a objectius centrals la vinculació amb l’OTAN i l’aïllament de Rússia, estant disposat a sacrificar-ho tot per la seva consecució. Respecte al Donbass, l’única perspectiva del govern ucraïnès era recuperar militarment el control de la regió, sense atorgar cap mena d’importància a una possible «reconciliació» amb una població que era percebuda com a retrògrada i amb massa cultura soviètica. El document també admet la influència de les forces feixistes en la política ucraïnesa: encara que no havia tingut èxit electoralment, l’extrema dreta feixista havia aconseguit condicionar fortament el debat polític i, de forma especial, la postura governamental respecte al conflicte del Donbass. Però, evidentment, el fet que el conflicte contingui un clar component de guerra civil no ha sigut mai contemplat pel discurs polític hegemònic ni pels mitjans portaveus dels interessos del capital occidental, ja que aquest reconeixement implicaria desmuntar el discurs simplista d’una nació democràtica indefensa que resisteix heroicament l’agressió del gegant rus. Per la seva banda, també l’any 2019, en un informe titulat «Overextending and Unbalancing Russia», el molt influent think tank RAND Corporation valorava i recomanava tot un seguit de mesures per desestabilitzar Rússia, entre les quals hi havia la imposició de sancions per perjudicar l’economia russa, proporcionar ajuda letal a Ucraïna, promoure una revolució de colors a Bielorússia i reduir la influència russa sobre les ex-repúbliques soviètiques del Caucas i Àsia Central.5

Mentrestant, els líders europeus segueixen predicant la guerra santa de la democràcia contra la tirania, els mateixos que amaguen el cap sota l’ala o legitimen la massacre que Israel està cometent contra el poble palestí. Però deixem també de banda el cas gairebé patològic de la hipocresia occidental quan es tracta de construir relats de guerres justes. Que aquesta és una guerra per procuració contra Rússia gairebé tothom ho sap, però són pocs els que s’atreveixen a reconèixer-ho. Un d’ells és Leon Panetta, director de la CIA durant la presidència d’Obama, quan es va muntar tot aquest sidral: en una entrevista concedida als inicis del conflicte reconeixia obertament que aquesta «és una guerra per procuració, ho diguem o no; però es tracta precisament d’això, i per aquesta raó hem de subministrar (a Ucraïna) totes les armes que puguem.»6 Per la seva banda, Oleksí Réznikov, ex-ministre de defensa ucraïnès, afirmava el següent en un atac de sinceritat: «Estem portant a terme una missió de l’OTAN. Ucraïna com a país –i les seves forces armades– és membre de l’OTAN, de facto, no de iure.» 7

Més enllà d’excessos de verbositat, les proves de la implicació occidental des de 2014, quan el conflicte encara es podia encarrilar de manera diplomàtica, són abundants. Segons el mateix secretari de defensa britànic, Grant Schapps, el Regne Unit ha entrenat des d’aleshores uns 60.000 soldats ucraïnesos en sòl britànic.8 Però és la CIA i el Departament d’Estat dels Estats Units els que més han fet per reforçar la maquinària de guerra ucraïnesa i més partit han tret de l’orientació clarament anti-russa del règim que va sortir del cop d’estat de 2014 (recolzat i instigat pels Estats Units). El New York Times ha destapat recentment 9que la CIA i els serveis secrets ucraïnesos havien col·laborat estretament durant els 8 anys anteriors a la guerra en operacions d’espionatge i accions de sabotatge (assassinats inclosos) contra interessos russos i en la construcció d’una xarxa de 12 bases d’espionatge al llarg de la frontera amb Rússia. D’altra banda, aquesta estreta col·laboració ha servit per formar personal altament capacitat que ha arribat a posicions importants i que manté una relació directa amb els serveis secrets dels EUA: és el cas de Kirilo Budanov, cap de la Direcció General d’Intel·ligència del Ministeri de Defensa (HUR) i en el seu temps integrant de la Unitat 2245 –comando que va rebre entrenament militar especialitzat del grup paramilitar d’elit de la CIA. Budanov és un personatge clau de l’estructura del poder ucraïnès, manté una relació directa amb la intel·ligència americana i abandera les posicions nacionalistes més extremes i un odi anti-rus visceral. En una entrevista en què se li plantejava per la responsabilitat del HUR en operacions terroristes i de sabotatge, va afirmar el següent: «Hem estat matant russos i continuarem matant russos a qualsevol lloc del món fins a la completa victòria d’Ucraïna.» 10Tanmateix, que personatges foscos com Budanov tinguin el poder que tenen no inquieta els nostres demòcrates bel·licosos de saló.

Poques setmanes després de la invasió russa, la CIA, reporta el NYT, «va enviar desenes de nous oficials per ajudar els ucraïnesos. Un alt funcionari nord-americà va dir sobre la presència de la C.I.A.: «Estan prement el gallet? No. Estan ajudant amb la identificació d’objectius militars? Absolutament.» El reportatge del NYT, titulat prou emfàticament «The Spy War: How the C.I.A. Secretly Helps Ukraine Fight Putin» té un to clarament apologètic i intenta encaixar en el relat hegemònic de democràcia contra tirania, però hauria de deixar en evidència que la Guerra d’Ucraïna té implicacions i causes molt més complexes del que es vol reconèixer i que Occident hi està involucrat de ple, molt abans de 2022.

El que ens hem de preguntar avui és si l’escalada militar en què estem immersos pot portar a l’esclat de la Tercera Guerra Mundial. Recentment, el president francès Emmanuel Macron afirmava que França ja no tenia línies vermelles i obria la possibilitat d’un enviament de tropes a Ucraïna i, per tant, a involucrar el país (i per extensió els països de l’OTAN) directament en la guerra. També recentment, s’interceptava una comunicació de l’Estat Major alemany en què militars d’alt rang parlaven obertament i amb profusió de detalls de quins eren els passos que calia fer per fer volar el pont de l’estret de Kertx (a Crimea) amb míssils alemanys Taurus (implicant una transferència previsible d’aquest tipus de míssils de llarg abast, però també la presència d’especialistes militars alemanys per manejar-los). La resposta del govern alemany va ser significativa: va posar el focus d’atenció en investigar com s’havia produït la filtració i no en el seu contingut, donant doncs per bona la tesi que les potències occidentals ja estan actuant sobre el terreny o ho faran de forma imminent. Els principals líders europeus endureixen el seu bel·licisme i, amb la nefasta Ursula von der Leyen al capdavant, insten a rearmar Europa i a posar els seus països en mode d’economia de guerra. Alastair Crooke sosté que aquesta escalada és una mostra clara que Europa té por de la pèrdua d’hegemonia i, juntament amb una possible desvinculació dels Estats Units, això porta els països del vell continent a emprendre un posicionament bel·licista a la desesperada. 11

Caldria afegir la quantitat indecent d’armament i diners que s’han esmerçat en aquesta guerra per procuració i la perspectiva d’una inversió fallida que no permetria els retorns esperats. Caldria també tenir en compte el projecte de reconfiguració geopolítica que explica en bona part aquesta guerra (i tornem a l’economia capitalista). Ucraïna ha de passar al bloc hegemònic occidental no pas per les seves qualitats essencialment democràtiques i liberals, evidentment, sinó com a proveïdor de gra i mà d’obra barata i en condicions pràcticament servils; Rússia ha de ser sotmesa o esquarterada, l’explotació dels seus hidrocarburs i recursos posada a disposició del gran capital internacional i drenats cap a Occident. L’oligarquia capitalista ucraïnesa va prendre partit per Occident el 2014; el pecat de l’oligarquia capitalista russa, enquadrada per Putin, és no voler compartir el botí. Els Estats Units d’Amèrica i els seus vassalls han decidit preservar l’hegemonia en el seu ordre basat en (les seves) regles tot destruint-lo: obrint un conflicte de conseqüències imprevisibles amb Rússia i la Xina. Mentrestant, el vassall nord-americà anomenat Europa, amb l’argument de la defensa de la democràcia ucraïnesa, ha iniciat una política militarista i de rearmament que serà molt difícil de revertir i les conseqüències de la qual poden ser potencialment catastròfiques. El conflicte militar obert amb Rússia és cosa de temps: un accident imprevist o una línia roja que no es pugui franquejar. Si tornem a 1914, també en aquell moment, des d’un punt de vista estrictament econòmic, el camí cap a la guerra semblava totalment irracional, però va succeir. El capital se’n va a la guerra i ens hi arrossega.

Poques veus s’han alçat contra aquesta cursa cap a l’abisme. Des de l’esquerra institucional s’ha col·laborat de forma molt majoritària amb aquesta nova Union Sacrée i s’ha abonat el discurs del militarisme atlantista. Probablement ha estat la nostra càndida esquerra l’única que s’ha cregut el discurs hegemònic sobre la lluita per la democràcia i contra la tirania: eren legió els que creien que la Guerra contra Putin obriria noves oportunitats per estendre la democràcia i fins i tot que l’alineament amb l’OTAN equivalia a una posició internacionalista. Aquesta lectura mistificadora en clau «liberal-democràtica» que ha adoptat bona part de l’esquerra només és viable a partir de l’acceptació de la premissa que estem davant d’una guerra que s’explica única i exclusivament per l’agressió no provocada d’una potència (Rússia) sobre un país en situació de vulnerabilitat i s’ignoren tots els factors que l’acompanyen (l’intervencionisme occidental, l’expansionisme de l’OTAN, la pugna per zones d’influència, la presa del poder ucraïnès per part dels sectors pro-occidentals i nacionalistes més extrems, la guerra civil que viu el país des de 2014…).12 Deixarem de banda que aquest «internacionalisme democràtic» del capital i les seves palanques institucionals només es mobilitza hipòcritament de manera discrecional i segons convingui als seus interessos… Es tracta d’una simplificació aberrant que només pot fer que obnubilar la capacitat d’anàlisi, reconduir-la als paràmetres ideològics promoguts pel capital i impedir que es desenvolupi en clau de materialisme històric.

Tot just ara alguns comencen a veure les orelles al llop, quan ja s’està parlant obertament de militarització del continent, de rearmament i de guerra oberta amb una potència nuclear, quan s’està fent evident que els falcons de la guerra dominen totalment el relat i la situació. La manca d’una posició antibel·licista coherent, la renúncia al pensament estratègic i el seguidisme que s’ha fet del consens hegemònic és un símptoma més del naufragi total d’aquesta esquerra. Hauria de ser evident que, des d’un punt de vista internacionalista, és totalment incoherent sostenir la posició bel·ligerant del propi bloc. El primer deure de tota esquerra que es vulgui internacionalista hauria de ser denunciar el xovinisme, l’imperialisme i la predació capitalista, començant pels de casa seva, i oposar-se a la guerra convencional a partir de la lluita de classes. Desfer-se de relats liberals mistificadors sobre guerres idealistes que es combaten per defensar la democràcia és imperatiu.

1. The Oakland Institute, War and Theft: The Takeover of Ukraine’s Agricultural Land, The Oakland Institute,  2023, p. 14 ↩︎
2. War and Theft, p. 4 ↩︎
3. Christian Esch, Steffen Klusmann i Thore Schröder, «Putin ist ein Drache, der fressen muss», Der Spiegel, 9 de febrer de 2023. https://www.spiegel.de/ausland/wolodymyr-selenskyj-im-interview-putin-ist-ein-drache-der-fressen-muss-a-458b7fe2-e15a-49a9-a38e-4bfba834f27b ↩︎
4. Sabine Fischer, The Donbas Conflict. Opposing Interests and Narratives, Difficult Peace Process. SWP Research Paper, 17.04.2019, doi:10.18449/2019RP05, https://www.swp-berlin.org/publikation/the-donbas-conflict ↩︎
5. RAND Corporation, Overextending and Unbalancing Russia, RAND Corporation, 2019. ↩︎
6. Entrevista a Bloomberg, 17 de march de 2022, https://www.bloomberg.com/news/videos/2022-03-17/u-s-is-in-a-proxy-war-with-russia-panetta-video ↩︎
7. Hugo Bachega, «Ukraine defence minister: We are a de facto member of Nato alliance», BBC, 13 de gener de 2023. ↩︎
8. Grant Shapps, «Defending Britain from a more dangerous world» (discurs, 15 gener 2024). https://www.gov.uk/government/speeches/defending-britain-from-a-more-dangerous-world ↩︎
9. Adam Entous i Michael Schwirtz, «The Spy War: How the C.I.A. Secretly Helps Ukraine Fight Putin», New York Times, 25 de febrer de 2024. https://www.nytimes.com/2024/02/25/world/europe/cia-ukraine-intelligence-russia-war.html ↩︎
10. Michael Weiss i James Rushton, «’We will keep killing Russians,’ Ukraine’s military intelligence chief vows,» Yahoo News, 6 de maig de 2023. https://news.yahoo.com/we-will-keep-killing-russians-ukraines-military-intelligence-chief-vows-232156674.html ↩︎
11. Alastair Crooke, «Europe is Fearful and Desperate», Al Mayadeen, 4 de març de 2024. https://english.almayadeen.net/articles/analysis/europe-is-fearful-and-desperate ↩︎
12. Una lectura molt recomenable, que analitza la guerra en la seva complexitat de factors: Susan Watkins, «Five Wars in One. The Battle for Ukraine,» New Left Review, Octubre-Novembre de 2022. ↩︎