L’assassinat de Companys per part del mateix Estat espanyol que avui té continuïtat en la Constitució i la monarquia ha convertit el 123è president de la Generalitat en un màrtir. Tanmateix, sovint s’obvia que aquest advocat laboralista nascut al Tarròs (Urgell) va ser constantment criticat i atacat per bona part del catalanisme, especialment pels sectors més conservadors i més nacionalistes. Es va qüestionar el seu paper durant la guerra –especialment el que molts consideraven la seva connivència amb la revolució llibertària del 19 de juliol– o la seva suposada tebior nacional –malgrat la proclamació de l’Estat català del 6 d’octubre de 1934. Tanmateix, aquests sectors consideraven que el seu pecat original era la seva proximitat amb la CNT i l’obrerisme.

Anem a pams. A Catalunya, des de l’arribada de l’anarquista italià Giuseppe Fanelli a Barcelona, el 1868, per cercar adeptes –amb encert– als centres republicans, les relacions entre republicanisme i anarquisme han estat tan pròximes com conflictives. Pròximes en el sentit que, sovint, comparteixen espai físic i polític: publicacions, espais de sociabilitat, principis filosòfics. I conflictives en el sentit que les files republicanes tendeixen a adoptar una mirada paternalista sobre el món obrer i pretenen mantenir una relació de preeminència respecte a la classe treballadora. Això, a Catalunya, no serà possible perquè, precisament, l’anarquisme funcionarà com un univers paral·lel, amb un esforç cultural i de divulgació científica encomiable, capaç de compensar la indigència educativa de l’Estat i establir una cultura potent, autònoma i autoafirmativa, enmig del desconeixement i la ignorància del país oficial (l’Estat) i l’oficiós (el projecte burgès noucentista de la Mancomunitat).

Tanmateix, la classe obreracatalana apareix com una presència potent, creixentmentorganitzada i intimidadora. Es tracta d’una força immensa que ja ha protagonitzat diversos assajos revolucionaris (1902, 1909, 1917, 1919) i que, a partir de 1907, comença a confluir en una gran organització, la Solidaritat Obrera, on coincideixen plantejaments filosòfics llibertaris (especialment kropotkinians) i una sòlida organització sindical. Des de la política oficial d’un règim de Primera Restauració (1876-1923) –amb una estructura caciquista que comença a fer aigües–, es percep tota aquesta força obrera com un mercat verge, com un espai per organitzar, per enquadrar en una estructura piramidal, com ja es comença a fer coetàniament amb els partits socialistes d’Alemanya, França i Itàlia o amb els laboristes britànics.

A l'Estat espanyol, el PSOE, amb l’ajut de la UGT, ja havia intentat exercir un control obrer des de 1879. Tanmateix, Catalunya, amb una sòlida hegemonia i tradició llibertària, és una altra cosa.

L’arribada d’Alejadro Lerroux a Barcelona és un d’aquests primers intents d’enquadrar (i sotmetre ideològicament) aquesta massa treballadora en un partit de matriu republicana radical. Lerroux aprofita el caràcter carrincló i despietat d’una burgesia catalana incapaç de reconèixer les obreres com a interlocutores, caracteritzada per no respectar els pocs acords als quals arriba amb la classe treballadora i a fer servir la repressió com a única fórmula d’administrar el conflicte. El projecte de Lerroux passa per domesticar els sectors obrers i integrar-los en la vida política, com una reserva de votants que permeti que un grup de polítics professionals s'instal·li a les institucions i faci permeables diversos grups de pressió que malden per influir en l’Estat. No obstant això, la matriu llibertària i les inconsistències dels radicals impedeixen l’èxit d’aquesta operació organitzada pel Ministeri de Governació. Al cap i a la fi, durant la Setmana Tràgica (1909), les obreres volien acabar amb el reclutament obligatori, no pas un servei militar universal, com proposaven. També és durant la Setmana Tràgica quan es posa a prova la inconsistència entre la retòrica revolucionària dels radicals i la seva praxi d’acatament al poder i les jerarquies socials.

Per tant, arribem als anys de la Primera Guerra Mundial i ens trobem amb una CNT potent. En un context en què la descomposició dels imperis europeus propicia revolucions socials i emancipacions nacionals, els sectors anarcosindicalistes són capaços de demostrar gran capacitat d’organització i de ser cada vegada més efectius i coherents en els seus objectius, mitjans, tàctiques i estratègies. I aquí entra en escena un dels principals trios de la història de Catalunya del segle XX.

Companys de jocs infantils a l'Urgell

Sense ser molt explícits al respecte, Lluís Companys –nascut el 1882 i ben aviat resident a la capital catalana– coneix Francesc Layret mentre estudien dret a la universitat i es retroba amb un antic amic d’infantesa, Salvador Seguí. La família dels Seguí, forners de Tornabous (localitat veïna del Tarròs), havien treballat per als Companys, propietaris rurals. I els petits Seguí i Companys es coneixen i jugaven plegats. La família Seguí ben aviat es trasllada a Barcelona, on Salvador –que té una gran facilitat per als discursos– es convertirà en un líder carismàtic i, mentre exerceix de pintor de parets, assolirà una important cultura autodidacta, amb lectures de Nietzcshe, Stirner, Kropotkin o Cornelissen.

Seguí, Layret i Companys es trobaran sovint i compartiran una intensa amistat. Companys i Layret intentaran organitzar un republicanisme d’esquerres que anhela l’estratègic vot obrer. I, més que el vot, cerquen la integració dels exclosos treballadors de coll blau en un projecte republicà on càpiguen perfectament els seus anhels de construir una societat més justa i interclassista. Per assolir-ho, funden el Partit Republicà Català, el 1917, en què trobem elements d’esquerra tradicional i un catalanisme que tracta de disputar l’hegemonia a una Lliga Regionalista que manté segrestat el projecte noucentista des d’una òptica profundament conservadora i, el que és pitjor, que manté dins les seves rengles el pitjor del reaccionarisme de la patronal i el Foment, que intenta resoldre el problema obrer mitjançant la violència, l’ús del Sometent (patrons armats per rebentar vagues) i, posteriorment, la contractació de sicaris per assassinar sindicalistes i polítics d’esquerres.

Salvador Seguí tracta d’establir una estratègia progressiva i interclassista per arribar a la revolució llibertària. Això només ho pot fer des d’una estricta independència política. El sindicat ha de ser l'alfa i l'omega de la vida dels treballadors: espai organitzatiu, de formació, d’enquadrament i disciplina, de sociabilitat. Només una bona organització, al marge de la temptació de la política de partits, que atregui grups socials més enllà dels àmbits treballadors de coll blau pot evitar revolucions falses (en el fons, cops d’estat en què es reemplacen unes elits per unes altres, com va passar a Rússia). Companys intenta atreure el seu bon amic, no només mitjançant les paraules, sinó també amb els fets. Juntament amb Layret, fa d’advocat laboralista que defensa uns militants de la CNT que habitualment són detinguts, empresonats o deportats governativament sense càrrecs ni responsabilitats concretes, sinó com a simple i pura estratègia repressiva i dissuasiva.

Tot i que Seguí es resisteix a cedir ni un mil·límetre en la seva independència sindical, la burgesia catalana sap que el projecte d’un republicanisme amb protagonisme obrer és, a mitjà termini, imbatible. De fet, s’ha parlat molt de les temptacions d’alguns líders sindicals de fer el salt a la política (com passa, per exemple amb les unions britàniques i el Partit Laborista). Ángel Pestaña acabarà essent un d’aquests. Tanmateix, el que fa més por és allò que els historiadors no sempre han valorat prou bé: que la CNT tingués capacitat d’atreure les classes mitjanes republicanes i el seu catalanisme d’arrel pimargalliana cap a un moviment autònom i autoorganitzat que no conquerís les institucions, sinó el país sencer. I això, entre el 1917 i el 1920, ho pot fer, com passa efectivament al llarg de la Revolució de 1936, quan l’organització confederal atreu quadres professionals importants del món de l’educació, la medicina o l’administració.

És aquesta estranya síntesi entre moviment (CNT) i organització política (PRC) la que disputa l’hegemonia del catalanisme i, per extensió, d’una versemblant República Catalana, la que genera pànic a Foment i els homes de Francesc Cambó. Recordem, en aquest sentit, un discurs de Seguí a l’Ateneu de Madrid: “I us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, a nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por".

És per això que, en aquestes circumstàncies de revolucions espartaquistes, russes i hongareses o d’emancipacions com les de Polònia, els països bàltics o Irlanda, el catalanisme conservador actua. Actua deportant Companys i Seguí a Maó i assassinant Layret quan anava a prestar protecció jurídica al que serà el president màrtir, que ha estat detingut, juntament amb una quarantena d’activistes, i es troba al vaixell que l'ha de dur a la fortalesa penitenciària de la Mola, a Menorca. Som al 1920...

Pocs anys després, la patronal catalana assassina Seguí. Companys es queda sol. La proto cup que representa el republicanisme obrer és un projecte avortat. I també deixa els seus màrtirs. Avui es recorda Companys com el president assassinat pels sicaris del franquisme. Convé recordar que el vell president, en certa manera, ja va ser assassinat una dècada i mitja abans.

*Xavier Díez és Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Girona.