La fase actual de crisi necessita renovar les propostes emancipadores, propostes que unint la teoria i la pràctica tinguin la capacitat de generar espais de trobada, de suma i de simbiosi entre les diferents pràctiques i moviments emancipadors. Propostes que recullin el millor del nostre passat; dels últims dos-cents anys de lluites contrahegemòniques i també les ensenyances i continguts de la història de les pràctiques humanes col·lectives i comunitàries, amb la intenció d’actualitzar i plantejar camins concrets per al nostre present i el nostre futur. Després del II Congrés celebrat a Xile el 2022, el 25 i 26 d’octubre de 2024 se celebrarà a Barcelona el III Congrés Internacional per la Democràcia Comunal.
La
Internacional per la Democràcia Comunal, que es va presentar el 2021 en el I Congrés celebrat al País Basc, es conforma com «un espai híbrid d’articulació i d’acumulació política, on diferents persones i agents socials, polítics, econòmics i culturals provinents tant de la reflexió més teòrica com més de la pràctica puguin confluir i desenvolupar actuacions conjuntes. Un espai per a la generació de sinergies entre diferents àmbits sociopolítics i socioculturals, posant en diàleg i relació: societat, projectes socials, moviments populars, processos de poder popular, acadèmics activistes, estudiants, militants, investigadors, entre d’altres». L’objectiu d’aquesta Xarxa «seria la generació i aprofundiment de marcs comuns per a un projecte emancipador renovat, oferint espais per generar coneixement compartit, xarxes, articulació, aprenentatges i noves idees per a l’impuls d’una praxi col·lectiva a favor de la construcció de la democràcia comunal. Aspira a ser un espai de reflexió, diàleg, estudi, debat i sistematització d’experiències pràctiques i de propostes teòriques per a la potenciació, el desenvolupament i la generalització de la democràcia comunal; impulsant així la lluita ideològica per l’hegemonia d’un projecte emancipador comú, i potenciant a la vegada dinàmiques de solidaritat».
En aquestes línies intentarem parlar sobre la noció de Democràcia Comunal a partir de les idees de poder popular i la idea consubstancial de la comunitat autoorganitzada proposada per Miguel Mazzeo en el seu últim llibre publicat fa uns mesos a l’Estat espanyol. A la proposta de Mazzeo sobre la comunitat autoorganitzada batega una doble intenció: primera, teoritzar des de i sobre les lluites i realitats col·lectives, comunitàries i comunals que estan en moviment, i, segona, a partir d’aquí, intentar oferir una eina conceptual que pugui aglutinar múltiples realitats i situacions, però que alhora parli d’una figura universal d’emancipació, aplicable a les diferents realitats des de les seves característiques concretes.
La comunitat autoorganitzada de què ens parla Mazzeo és una part necessària, indispensable i inseparable del marc estratègic de la democràcia comunal com a projecte emancipador. Mentre que la comunitat autoorganitzada fa referència a la forma i el contingut de l’organització del subjecte emancipador, però també als continguts del seu projecte, la democràcia comunal es refereix a un projecte social i societari per a la societat basada en comunitats autoorganitzades. Si la casa és la democràcia comunal, els maons són les comunitats autoorganitzades. Si el forn de pa de la futura societat és la democràcia comunal, la massa mare són les comunitats autoorganitzades. Així, la comunitat autoorganitzada és la manifestació societària més petita i concreta de la democràcia comunal. Una cosa així com la unitat indivisible a partir de la qual es construeixen estadis més complexos, una «societat de societats» o una gran «comunitat de comunitats», a diferents escales i territoris. Per això, la possibilitat d’existència de democràcia comunal va associada a l’existència i el desenvolupament de la comunitat autoorganitzada, és a dir, la construcció de les pràctiques de democràcia comunal comencen i es desenvolupen en les pràctiques i en la construcció de la comunitat autoorganitzada. Per això, Mazzeo ens parla dels àtoms socials fonamentals per a la democràcia comunal, l’espai col·lectiu on «l’ésser social en si» pren consciència i s’autoerigeix com «ésser social per a si» des de les pràctiques del reconeixement mutu i el desplegament d’amor col·lectiu basat en valors com ara la solidaritat, el suport, la cooperació, l’empatia i la proximitat. La comunitat autoorganitzada subverteix les formes democràtiques actuals posant en pràctica formes o models-experiments de democràcia comunal. La base del projecte de la democràcia comunal (o sistema comunal) és l’autoconstrucció col·lectiva d’autogoverns col·lectius, cosa que entronca directament amb la idea de la comunitat autoorganitzada a la qual apel·la Mazzeo en la seva obra i que té alguna cosa a veure també amb les formes concretes de gestió, deliberació i organització d’allò social, material, productiu, reproductiu i cultural.
De què parlem quan parlem de democràcia comunal? La democràcia comunal és un paradigma que sorgeix des de les experiències i lluites populars que s’estan desenvolupant en les comunitats autoorganitzades i que aspira a organitzar la vida des d’altres paràmetres als existents actualment. Entronca amb la reflexió de Mazzeo quan planteja que «és lícit pensar en la matriu comunal (les diverses matrius comunals) com a element constitutiu del bloc històric del proletariat extens, i, per què no, com la seva possible medul·la i la seva forma política principal». A les últimes dècades s’han fet diferents aportacions que parlen del comú, la comunitat, el comunal o el comunitari des de perspectives emancipadores. Podem trobar perspectives així en les tradicions de pensament històriques antisistèmiques (comunisme, anarquisme, etc.) i també en les aportacions que s’han realitzat els últims anys, on destaquem, entre d’altres, les propostes del municipalisme llibertari, del comú, d’allò comunitari, de la democràcia directa i participativa, del feminisme, del cooperativisme transformador, dels béns comuns a les ciutats i del confederalisme democràtic, entre d’altres.
El plantejament de la democràcia comunal, tanmateix, aspira a posar en relació totes aquestes aportacions, oferint un horitzó comú i compartit. Així mateix, anhela ser una espècie d’«universal emancipador compartit» que ofereixi a les diferents lluites populars una totalitat estratègica comuna. A on cada lluita –des de la seva parcialitat, territori, realitat social, perspectiva emancipadora concreta– pugui entroncar amb una panoràmica i projecte emancipador més holístic i general que ho abasti tot. Així, les diferents comunitats autoorganitzades poden trobar un espai comú en un horitzó estratègic comú cap a on caminar, a partir de les seves lluites concretes i des de les formes més diverses adaptades a les necessitats de cada realitat sociopolítica.
La democràcia comunal supera la parcialitat política de la democràcia liberal, estenent i expandint la democratització a tots els àmbits de la vida i la societat, podent així parlar de la democràcia comunal com un sistema comunal integral. Al text fundacional de la Xarxa Internacional per la Democràcia Comunal (XIDC, 2021) es parla de la noció de democràcia comunal des de cinc vessants: (1) com a horitzó de llarg abast per a la renovació d’una alternativa comunal, (2) com a disputa per la democràcia i construcció de la democràcia integral, (3) com a ruptura amb les lògiques del capital i construcció de quelcom nou, (4) com a laboratori comú d’experimentació política: unitat des de la diversitat i (5) com un espai d’organització i articulació en la lluita per un projecte hegemònic. Tot seguit, prenent com a referència una taula que apareix al mateix text, es contraposen aspectes vitals d’ambdues visions com a formes antagòniques d’entendre la vida i la societat, la seva organització i el seu desenvolupament.
| Sistema capitalista i la seva democràcia liberal | Sistema comunal = Democràcia comunal |
| La producció i reproducció al servei de l’acumulació de capital com a prioritat | La producció i reproducció al servei del sosteniment de la vida |
| Prioritat absoluta de la propietat privada dels mitjans de producció | Prioritat de la propietat comunal, compatibilitzant-la amb altres formes de propietat |
| Estat liberal burgès | Qüestionament de l’estat nació liberal |
| Forma de govern representatiu | Forma d’autogoverns comunals i directes |
| El mercat autorregulat com a prioritat | Eliminació de la lògica de mercat |
| Valors individualistes, competitius i egoistes | Valors col·lectius, cooperatius i solidaris |
| Lògica de l’intercanvi mercantil | Lògica social de l’intercanvi |
| Lògica patriarcal, colonial, racista i imperialista | Lògica feminista, decolonial, antiracista i antiimperialista |
| Lògica desenvolupista de la modernitat | Lògica del desenvolupament humà ecològicament viable |
| Subjecte individual i individualitzat | Subjecte col·lectiu i poder popular |
| … | … |
Així, pot ser la idea o el paradigma de la democràcia comunal una referència d’horitzó estratègic per a les comunitats autoorganitzades? Intentarem aprofundir una mica més en les característiques del paradigma de la democràcia comunal a partir dels vessants del projecte, subjecte i procés.
La democràcia comunal des del projecte planteja clarament un projecte societari antagònic al model liberal. Partim del plantejament que sosté que la forma de la política liberal i la forma de la política comunal són contraposades i responen a lògiques diferents i no compatibles. Aleshores, la democràcia liberal és la forma política que necessita el capital i sota el prisma liberal, respon a les formes i procediments per a l’elecció dels representants polítics com a les formes de govern representatiu professionals. Tanmateix, la democràcia comunal té d’altres característiques: no limita la democràcia a un sistema polític de govern representatiu, sinó que estén la idea de la democràcia a la totalitat d’una organització i la reproducció de la societat, entesa com un sistema social de vida; no fa separació d’esferes (política i econòmica, per exemple), sinó que concep la democràcia de manera holística en allò social, polític, econòmic, cultural, espacial i epistemològic; planteja una ètica d’alliberament que travessa tots els seus postulats des de la idea de la superació de totes les opressions i la construcció d’un sistema d’emancipació múltiple; prioritza la participació directa en els debats i presa de decisions sobre la gestió, organització, producció, reproducció de la societat; promou l’autoorganització, l’activació social i el protagonisme de les comunitats als seus entorns, entenent que totes les persones són animals polítics per a l’esdevenir social; en aquest sentit, promulga un canvi d’estructures mentals, psicològiques i culturals des d’uns valors i una ètica revolucionària basades en la solidaritat, cooperació, corresponsabilitat, empatia, fraternitat, generositat, ajuda mútua, col·laboració i complicació; també promou un canvi d’estructures materials, afavorint l’apropiació dels mitjans de poder (producció, reproducció, formació, distribució, informació, ensenyament, distribució, etc.) i la creació de noves institucionalitats com a forma emergent de nou poder propi; planteja la limitació àmplia de formes de propietat privada i promulga l’expansió i la priorització de formes de propietat comunal i social; proposa d’altres formes d’organitzar el treball, lliure d’exclusions i explotació; d’altres formes de relacions humanes, lliure de la dominació patriarcal i el racisme; i d’altres formes d’interacció entre els pobles, lliure de colonialisme i imperialisme.
La democràcia comunal des del subjecte planteja trencar amb el subjecte individualista de la modernitat i recuperar la posició central de la comunitat sense negar els individus que la conformen. Planteja la necessitat de generar una nova identitat emancipadora que assumeixi les diferents propostes d’alliberament, potenciant la unitat des de la seva diversitat. Aspectes com ara la interdependència, la co-implicació o la reciprocitat són fonamentals. D’aquí que sigui important l’articulació de tota aquesta diversitat, i també cercar formes d’organització i coordinació que garanteixin la unitat i, al mateix temps, l’autonomia de tots els espais. Així mateix, sosté que el subjecte s’organitzi i s’autodefineixi a partir de les pràctiques concretes des de les que s’afronti tant a les injustícies com a la resolució de problemes concrets. De manera que serà essencial potenciar l’organització comunitària i les noves formes de relació, així com territorialitzar el nou poder social d’aquesta comunitat organitzada en poders populars. La idea de la comunitat, com a expressió del poder popular i nou caràcter institucional, apareix precisament com a articulació de les lluites en un projecte territorial de sobirania i autogovern popular. Finalment, se sosté l’estructuració del subjecte comunal en les diferents escales espacials, i també una temporalitat adaptada a les lògiques internes en la forma d’habitar el territori.
La democràcia comunal des del procés planteja passar de l’estratègia de la presa del poder, a la construcció del poder propi com a prioritat. Però proposa assumir una integralitat i complementarietat d’espais de lluita com a criteri general, assumint tots els espais possibles de lluita com a part de la mateixa estratègia completa (carrer, moviments, institucions, economia, cultura, entre d’altres). Plantejant, d’una banda, l’erosió del capitalisme i, d’altra banda, la construcció de poders populars en tots els fronts, però prioritzant el treball extraparlamentari al carrer, des d’on inventar una nova institucionalitat popular. Es proposa una dialèctica del conflicte autoconstituent, on allò destituent, instituent i constituent més que oposar-se, es complementen en un procés continu i dinàmic. Així, la dinàmica de construcció-deconstrucció hauria de travessar totes les pràctiques polítiques i en tots els fronts, en altres paraules, anar construint les noves lògiques mentre es trenca amb les velles. La superació de l’Estat com a horitzó és fonamental en aquest procés, però desplegant una possible pràctica transformadora radical des de, contra i més enllà de l’Estat. Aquests processos de construcció-deconstrucció prendran formes i temps diferents en cada territori i realitat, però sempre en el camí de lluita i conflicte que va des de la situació de dominació cap a la d’emancipació.
Així, la comunitat autoorganitzada és travessada de manera transversal i moltes vegades de manera directa per aquests vessants de projecte, subjecte i procés com hem pogut veure en les diferents reflexions plantejades per Mazzeo. Ens planteja el subjecte del «proletariat extens» com la comunitat autoorganitzada, podent ser aquesta «la matèria (contingut i forma) amb la que es construeix un cos revolucionari. No l’única, sens dubte, però sí la matèria primordial. Pot ser la forma política del poble insurrecte per a aquest temps històric, una forma de transició cap a una societat postcapitalista». A més a més, la comunitat autoorganitzada quan és base per a la construcció de poders populars, també és travessada directament pels Processos Socials Bàsics identificats en l’emergència del paradigma de la democràcia comunal. A part de l’Autoconstrucció i de l’Autogovern (concretada com a autoconstrucció d’autogoverns), també s’identifiquen d’altres cinc processos socials com són l’Autonomia (independència), l’Autodeterminació, l’Autoorganització, l’Autogestió i l’Autodefensa. Aquests cinc elements són fonamentals en la construcció del poder propi de la col·lectivitat i s’interrelacionen entre si de manera dinàmica com les cinc arestes d’una roda que està en moviment. La comunitat autoorganitzada és l’escala d’experimentació social més petita des d’on la col·lectivitat posa en pràctica diferents exercicis d’autonomia com a ens social col·lectiu en-si i per a-si, des de la definició del projecte propi fins a les formes de preservar la seva independència respecte a altres factors. Exercicis d’autodeterminació desenvolupats des de la pràctica diària, no només encarant plantejaments i projectes transformadors, sinó també portant a terme les deliberacions oportunes i prenent les decisions pròpies per a aquest camí. Exercicis d’autoorganització des de la capacitat pròpia per a cercar les millors formes organitzatives que s’ajustin a les realitats i als moments concrets, buscant repartir tasques, treballs i responsabilitats i ampliant les formes de participació política col·lectives. Pràctiques d’autogestió en la producció i reproducció de la vida mitjançant pràctiques que busquin l’autosuficiència multiescalar partint de les capacitats locals i comunitàries. Exercicis d’autodefensa per autoprotegir els avenços realitzats davant els atacs dels poders establerts que busquin cooptar, desactivar, descafeïnar o aniquilar les experiències emancipadores i davant les possibles regressions que es puguin plantejar, tant des de factors externs com d’interns.
Per tot plegat, és urgent continuar ampliant una xarxa mundial que posi en relació les alternatives comunals i sobiranes del poder popular i les comunitats autoorganitzades. És urgent potenciar un poder comunal que faci front a la lògica mercantil i a la propietat privada. És urgent continuar teixint l’aliança de la Internacional Antifeixista acabada de crear per fer front al règim global de guerra que amenaça els pobles i les seves classes treballadores constantment. Continuem fent passos! Ens veiem a Barcelona!
Saúl Curto és membre de la Xarxa Internacional per la Democràcia Comunal a Euskal Herria
- Compartir aquest article