Barcelona va ser escenari dissabte de l'anomenada Cimera de Defensa de la Democràcia, en què entre altres van participar els presidents Pedro Sánchez (Estat Espanyol), Lula da Silva (Brasil), Gustavo Petro (Colòmbia), Yamandú Orsi (Uruguai) i la presidenta Claudia Sheinbaum (Mèxic). La trobada es va presentar com un front comú en defensa de la democràcia davant l’auge de l’extrema dreta global, tanmateix, cal preguntar-se fins a quin punt aquesta cimera pot esdevenir alguna cosa més que una escenificació de lideratges institucionals.
La cimera de presidències progressistes celebrada a Barcelona s’ha presentat com un front comú en defensa de la democràcia davant l’auge de l’extrema dreta global. Les imatges retransmeses i les declaracions efectuades apunten, efectivament, a una voluntat de coordinació política que respon a un moment històric crític. Tanmateix, cal preguntar-se fins a quin punt aquesta cimera pot esdevenir alguna cosa més que una escenificació de lideratges institucionals. És aquí on emergeix una lectura incòmoda però necessària: el risc de caure en una forma de cesarisme progressista.
El cesarisme, en termes polítics, significa la concentració de la iniciativa política en lideratges que actuen en nom del poble, però sense una participació real i sostinguda d’aquest. En aquest sentit, la trobada de Barcelona pot ser interpretada com un espai on una sèrie de governants estatals projecten una voluntat transformadora que, en absència de teixit popular, queda desconnectada de la base social que hauria de sostenir-la.
Els avenços democràtics i les resistències contra el feixisme no han estat mai obra exclusiva de governs, sinó resultat de la pressió i l’organització dels moviments polítics, socials, sindicals i culturals populars
La història és clara: els avenços democràtics i les resistències efectives contra el feixisme no han estat mai obra exclusiva de governs, sinó resultat de la pressió i l’organització dels moviments polítics, socials, sindicals i culturals populars. Quan aquests actors són absents o relegats a un paper simbòlic, el projecte progressista es buida de força i esdevé vulnerable a la reacció.
Si la cimera de Barcelona es limita a una coordinació entre elits polítiques, amb declaracions genèriques i sense mecanismes concrets d’implicació popular, el seu impacte serà limitat. Pitjor encara, pot generar una falsa sensació de seguretat: la idea que els governs ja s’encarreguen de frenar l’extrema dreta. Aquesta percepció és perillosa perquè desactiva la mobilització social, que és l’element clau per combatre el feixisme d’arrel.
La idea que els governs ja s’encarreguen de frenar l’extrema dreta és perillosa perquè desactiva la mobilització social
Quan, a més, alguns dels impulsors de la trobada esbossen un relat progressista en termes internacionals, mentre que a nivell nacional i local segueixen apuntalant el model de desenvolupament capitalista, o impedeixen la materialització d’algunes de les proclames que s’hi efectuen -autodeterminació, sobirania o drets socials- això no fa sinó exacerbar les contradiccions del progressisme i desarmar les classes populars en el seu projecte polític d’emancipació.
El feixisme no és només una opció electoral, és un fenomen cultural, econòmic i social que arrela en la desigualtat econòmica, la manipulació ideològica i el cinisme polític. És un procés atiat per les elits econòmiques per afermar el seu domini de classe en l’ordre socioeconòmic global. Cap cimera de presidents, per molt benintencionats que siguin alguns dels convidats, pot desactivar aquests factors sense una transformació significativa -impulsada pel conjunt de la societat- del sistema polític i econòmic hegemònic. Això implica reforçar els espais de lluita col·lectiva, donar protagonisme als moviments socials i establir canals reals de decisió popular.
El feixisme no és només una opció electoral, és un fenomen cultural, econòmic i social que arrela en la desigualtat econòmica, la manipulació ideològica i el cinisme polític i que és atiat per les elits econòmiques
Una trobada com la Barcelona només tindria sentit si fos capaç de deixar enrere la lògica cesarista i obrir-se a una dinàmica veritablement democràtica i popular. No ho ha fet, i quedarà com una fotografia més en el relat institucional, deixant la porta oberta perquè el feixisme continuï penetrant en la vida quotidiana de la gent. Si es vol lluitar per una democràcia substantiva i profunda, cal que aquesta lluita sigui construïda també democràticament.
El combat contra l’extrema dreta no es guanyarà als despatxos ni en aquest tipus de cimeres. Es guanyarà als carrers, als barris, a les escoles, als llocs de treball, a les cues d’espera dels centres sanitaris, a les converses als supermercats, a les llistes per accedir a un habitatge, als vagons dels trens que no funcionen. I això exigeix alguna cosa més que líders internacionals fent-se la foto geopolítica: exigeix un poble autodeterminat combatent el feixisme a una escala real.
La creixent escalada bel·licista ens situa en una cruïlla existencial: la necessitat d'identificar els perills potencials d'aquesta escalada, així com la seva vinculació amb les lògiques d'un capitalisme terminal, ha d'anar acompanyada de la recuperació de la millor tradició internacionalista revolucionària.
Una lectura atenta dels esdeveniments recents ens mostra com la guerra d’Ucraïna avança inevitablement cap a un conflicte militar obert entre Occident i Rússia, de conseqüències catastròfiques i amb un possible desenllaç (ja no és tabú) en forma de guerra nuclear. No crec que el catastrofisme serveixi per a res, ni per mobilitzar la classe treballadora contra la guerra ni molt menys per contrarestar l’eufòria militarista de les elits, però és difícil establir una lectura alternativa del que està succeint. La diplomàcia està enterrada, els canals de diàleg són inexistents, s’ha emprès una cursa armamentística que no és més que el presagi de l’imminent desastre. Molts dels ingredients que van portar a la gran trituradora de carn humana que fou la Primera Guerra Mundial estan sobre la taula. Però sigui per entusiasme militarista o per ignorància supina –o bé les dues coses…– els mitjans de comunicació i els governs occidentals segueixen transmetent un discurs unidireccional i simplista, en funció del qual tot el que està passant s’explica exclusivament pels deliris de grandesa d’un boig disposat a destruir el món. Les anàlisis geopolítiques complexes, quan més necessàries són, han deixat de tenir-se en compte a l’hora de fixar les coordenades que guien la política exterior, també per part d’uns mitjans de comunicació sempre disposats amb gust a explotar la dimensió espectacular de la cosa i que consideren un avorriment les tabarres discursives amb un cert fonament. Talment com l’any 1914, estem lliscant irresistiblement cap a l’abisme nihilista de la guerra total, els falcons militaristes han ocupat la centralitat del debat polític i sembla que no hi ha marxa enrere cap al desastre. Talment com l’any 1914, l’esquerra és incapaç de bastir un discurs internacionalista coherent i amaga el cap sota l’ala en el millor dels casos; en el pitjor, dona suport actiu a la política de rearmament i a l’enfortiment del bloc imperialista atlantista.
I, tanmateix, al marge de les responsabilitats de la Federació Russa, el present conflicte no s’entén sense tenir en compte l’intervencionisme occidental des dels fets d’Euromaidan (2013-2014) i abans. La Unió Europea i l’OTAN –vehicle de la submissió europea a l’imperialisme ianqui– comencen a considerar des de 1989, malgrat les promeses fetes a l’il·lús Mikhaïl Gorvatxov, els països eixits de l’extinta Unió Soviètica com la seva zona natural d’influència, ressuscitant en certa manera els anhels de l’expansionisme alemany cap a l’est, concretades en l’infame lebensraum. La confrontació amb la Rússia de Putin – que des de 2008 s’oposa a tals designis recuperant la dimensió geopolítica pròpia del nacionalisme gran-rus–, tot i que disfressada de l’etern conflicte entre democràcia liberal i autocràcia, té totes les característiques d’una disputa per zones d’influència. Occident ha instrumentalitzat el nacionalisme ucraïnès més essencialista (blanquejant fins i tot les seves expressions feixistes més evidents) per fer bascular el país cap a la seva zona d’influència i trencar els tradicionals vincles amb Rússia. Va ser el cas de l’anomenada Revolució Taronja encapçalada per Viktor Iúsxenko (president entre 2004 i 2010) i patrocinada per Occident; i, òbviament, també va ser el cas del cop d’Euromaidan del 2014, que suposa un trencament radical i irreversible amb Rússia i l’inici d’una nacionalització ucraïnesa unificadora amb els paràmetres que sempre havia sostingut l’extrema dreta nacionalista, amb una centralitat més que evident del component anti-rus i pro-occidental. És el suport occidental a la revolució de colors del nacionalisme ucraïnès més radical el que fa esclatar el país i propicia una guerra civil mai reconeguda entre la Ucraïna nacionalista i la Ucraïna russòfona de l’est. De fet, la intervenció russa sobrevé només a partir d’aquesta trencadissa, primer a Crimea i després al Donbass, només després de la presa de consciència que la situació era irreversible pels interessos russos i que cap estratègia de poder tou del Kremlin podria redreçar-la.
El soroll de la maquinària de guerra ha amagat que, des d’aleshores, les corporacions occidentals han vist obert un mercat prometedor, sobretot en un sector agrícola altament productiu. El Banc Mundial, l’FMI, i el Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament han estat posant les bases per a la privatització a gran escala d’Ucraïna, mitjançant la imposició de programes d’ajustament estructural (eufemisme liberal que significa posar un país de genolls davant del capital internacional). Ja l’any 2014 Ucraïna va haver de comprometre’s amb un conjunt de mesures d’austeritat a canvi d’un rescat de 17.000 milions de dòlars de l’FMI. Aquestes mesures incloïen la retallada de pensions i salaris, la privatització de serveis com el subministrament d’aigua i energia i la privatització dels bancs. Com a condició prèvia per a la integració europea, la UE també va imposar reformes polítiques i econòmiques legalment vinculants per liberalitzar l’economia, codificades al DCFTA (Tractat d’Associació i Zones Integrades de Lliure Comerç), signat el mateix 2014 a correcuita i en vigor des de l’any 20171. El creixent endeutament del país només ha fet que situar-lo en una posició de no retorn, sotmès al xantatge de l’ajuda occidental per sufragar el cost d’una guerra a la qual s’ha vist, en certa manera, arrossegat pel mateix Occident. No cal dir que les mesures preses han implicat una caiguda dràstica del nivell de vida, només tapada per la bandera i l’abrandament nacionalista, sempre tan útils a l’hora de complementar la disciplina imposada pel capital.
Una de les condicions imposades a canvi de la sempre desinteressada ajuda occidental ha estat l’aixecament de la moratòria sobre la venda de terres agrícoles (facilitant la privatització del que quedava de terres de l’Estat, hereves dels kolkhoz i sovkhoz soviètics) i la creació d’un mercat de terres a les quals podien accedir corporacions estrangeres i fons d’inversió. Els resultats són notables, com remarcava l’any passat un informe de l’Oakland Institute: els oligarques, en combinació amb l’agroindústria internacional han pogut acaparar gran nombre de terres, de manera que al voltant de 4,3 milions d’hectàrees són explotades per la gran agroindústria, amb 3 milions d’hectàrees en mans d’una dotzena de grans empreses agroindustrials (les nou primeres amb seu a l’estranger i participades per fons d’inversió internacionals). La quantitat total de terres controlada per oligarques, individus corruptes i grans empreses agroalimentàries supera els nou milions d’hectàrees, més del 28% de les terres cultivables del país; la resta és cultivada per més de vuit milions d’agricultors ucraïnesos2. La reconstrucció d’Ucraïna, que serà pilotada pel benintencionat fons voltor BlackRock, augura tot un futur brillant per a les inversions internacionals: un país devastat per la guerra, amb una mà d’obra relativament ben formada però amb sous de misèria, un país disposat (i obligat) a sotmetre’s a la llei dictada pel gran capital internacional.
Les empreses vinculades directament o indirecta al negoci de la guerra estan exultants. Els beneficis rècord que han aconseguit en els darrers temps no són res en comparació amb les benediccions que els promet el futur a mitjà termini: no només caldrà seguir alimentant l’arsenal dilapidat de forma voraç al front d’Ucraïna; caldrà també reposar l’arsenal dels països europeus, que s’ha buidat en gran mesura per les transferències d’armament i, si el conflicte deriva en una implicació més directa de la UE i l’OTAN, caldrà anar a una economia de guerra, com els mediocres i grisos líders europeus, convertits en bel·licistes de saló, ja estan pregonant per activa i per passiva. Rheinmetall, l’empresa armamentística alemanya, ja ha anunciat que establiria plantes de producció a Ucraïna (per cert, la seva cotització borsària ha passat d’uns 100 € abans de la guerra als 500 actuals i la tendència és a l’alça…); també la indústria armamentística francesa ha mostrat un clar interès per produir in situ a preus de saldo. Tanmateix, seguim pensant que aquesta guerra va de la sempiterna lluita entre democràcia i autocràcia; entre el bé i el mal.
Però deixem de banda l’economia i el capital. Acceptem, per un moment, la clàssica lectura liberal, consistent a observar la realitat geopolítica amb unes ulleres a través de les quals només es veu una esfera política suposadament autònoma, a la qual són reconduïbles els conflictes i tots els mals d’aquest món, deixant sempre impol·lut l’expedient criminal del capital en les seves empreses internacionals; lectura tan cara a la nostra esquerra progressista, que ja fa temps que s’ha oblidat del capitalisme i la lluita de classes. És aquesta lectura la que permet entendre el present conflicte com una qüestió vinculada a les ambicions geopolítiques de dominació d’una potència de segon ordre –però amb un bon arsenal nuclear i míssils hipersònics–, encapçalada per un líder megalòman que s’ha begut l’enteniment. El que és més curiós del cas és que, en funció d’aquesta lectura, diguem-ne estrictament política, tant pot ser que Rússia estigui a punt d’ensorrar-se com un castell de cartes com que estigui planejant seriosament una conquesta d’Europa i estigui en disposició de fer-ho. En un cas i l’altre, curiosament, el resultat és el mateix: aconseguir legitimar més transferència armamentística i més inversió per rearmar Europa (en un cas per fer caure el colós amb peus de fang; en l’altre, per fer front a l’amenaça de guerra imminent). Però el segon argument, per bé que poc creïble si s’observen les dificultats russes en el terreny militar, té unes implicacions doblement perilloses: si Rússia es fa amb la victòria i es planteja avançar més enllà del Vístula (per molt que res demostra que sigui així…), s’obren les portes de bat a bat per a una intervenció militar directa de l’OTAN. Aquesta és la perspectiva de les recents declaracions de Macron, posat en el seu paper de Napoleó de pa sucat amb oli; també de la línia dura que encarnen països com Polònia i les Repúbliques Bàltiques.
Des d’aquesta lectura estrictament «política», la primera qüestió que s’haurien de plantejar els nostres liberals i progressistes és: s’hauria pogut evitar aquesta guerra? La resposta és evidentment sí: només hauria calgut que ambdues parts haguessin respectat els acords de Minsk signats l’any 2015 per Rússia, Ucraïna, Alemanya i França. Aquests acords posaven sobre la taula un escenari de desmilitarització i de sortida política al conflicte a partir del reconeixement d’un cert grau d’autonomia per al Donbass (el cas de Crimea quedava a l’aire). Però ni per a Ucraïna ni pels seus socis occidentals aquestes condicions, per tímides que fossin, eren acceptables. Durant anys l’exèrcit ucraïnès i les milícies ultranacionalistes seguiren amb la maquinària de guerra, atacant objectius militars com civils. El 7 de desembre de 2022, l’ex-cancellera alemanya Angela Merkel, valedora dels acords, reconeix al setmanari Die Zeit que els acords de Minsk es signaren amb l’únic objectiu de donar temps a Ucraïna per rearmar-se i enfortir-se. Aquestes declaracions foren confirmades posteriorment per l’altre valedor de l’acord, l’ex-president francès François Hollande. Els presidents ucraïnesos Petrò Poroixenko i Volodimir Zelenski coincidiren amb aquest punt de vista, afegint aquest darrer que «l’engany per una bona causa és perfectament correcte.»3 Si no fos que es tracta de Zelenski, hom podria pensar que es tracta de maquiavel·lisme en estat pur. Però no: l’oportunista Zelenski, que a les eleccions de 2019 va ser escollit president amb un programa de pacificació, va entendre quins eren els equilibris de força quan va fer passos per aturar els combats i intentar domesticar els ultranacionalistes que lluitaven al Donbass… i va enterrar definitivament la possibilitat de trobar una solució al conflicte.
L’Institut Alemany d’Assumptes Internacionals i de Seguretat (SWP), poc sospitós de simpaties amb Rússia, publicava l’any 2019 un document en què es posava en evidència els factors que alimentaven el conflicte tres anys abans que aquest derivés en guerra oberta4. Segons l’informe, el règim de Kíev tenia com a objectius centrals la vinculació amb l’OTAN i l’aïllament de Rússia, estant disposat a sacrificar-ho tot per la seva consecució. Respecte al Donbass, l’única perspectiva del govern ucraïnès era recuperar militarment el control de la regió, sense atorgar cap mena d’importància a una possible «reconciliació» amb una població que era percebuda com a retrògrada i amb massa cultura soviètica. El document també admet la influència de les forces feixistes en la política ucraïnesa: encara que no havia tingut èxit electoralment, l’extrema dreta feixista havia aconseguit condicionar fortament el debat polític i, de forma especial, la postura governamental respecte al conflicte del Donbass. Però, evidentment, el fet que el conflicte contingui un clar component de guerra civil no ha sigut mai contemplat pel discurs polític hegemònic ni pels mitjans portaveus dels interessos del capital occidental, ja que aquest reconeixement implicaria desmuntar el discurs simplista d’una nació democràtica indefensa que resisteix heroicament l’agressió del gegant rus. Per la seva banda, també l’any 2019, en un informe titulat «Overextending and Unbalancing Russia», el molt influent think tank RAND Corporation valorava i recomanava tot un seguit de mesures per desestabilitzar Rússia, entre les quals hi havia la imposició de sancions per perjudicar l’economia russa, proporcionar ajuda letal a Ucraïna, promoure una revolució de colors a Bielorússia i reduir la influència russa sobre les ex-repúbliques soviètiques del Caucas i Àsia Central.5
Mentrestant, els líders europeus segueixen predicant la guerra santa de la democràcia contra la tirania, els mateixos que amaguen el cap sota l’ala o legitimen la massacre que Israel està cometent contra el poble palestí. Però deixem també de banda el cas gairebé patològic de la hipocresia occidental quan es tracta de construir relats de guerres justes. Que aquesta és una guerra per procuració contra Rússia gairebé tothom ho sap, però són pocs els que s’atreveixen a reconèixer-ho. Un d’ells és Leon Panetta, director de la CIA durant la presidència d’Obama, quan es va muntar tot aquest sidral: en una entrevista concedida als inicis del conflicte reconeixia obertament que aquesta «és una guerra per procuració, ho diguem o no; però es tracta precisament d’això, i per aquesta raó hem de subministrar (a Ucraïna) totes les armes que puguem.»6 Per la seva banda, Oleksí Réznikov, ex-ministre de defensa ucraïnès, afirmava el següent en un atac de sinceritat: «Estem portant a terme una missió de l’OTAN. Ucraïna com a país –i les seves forces armades– és membre de l’OTAN, de facto, no de iure.»7
Més enllà d’excessos de verbositat, les proves de la implicació occidental des de 2014, quan el conflicte encara es podia encarrilar de manera diplomàtica, són abundants. Segons el mateix secretari de defensa britànic, Grant Schapps, el Regne Unit ha entrenat des d’aleshores uns 60.000 soldats ucraïnesos en sòl britànic.8 Però és la CIA i el Departament d’Estat dels Estats Units els que més han fet per reforçar la maquinària de guerra ucraïnesa i més partit han tret de l’orientació clarament anti-russa del règim que va sortir del cop d’estat de 2014 (recolzat i instigat pels Estats Units). El New York Times ha destapat recentment 9que la CIA i els serveis secrets ucraïnesos havien col·laborat estretament durant els 8 anys anteriors a la guerra en operacions d’espionatge i accions de sabotatge (assassinats inclosos) contra interessos russos i en la construcció d’una xarxa de 12 bases d’espionatge al llarg de la frontera amb Rússia. D’altra banda, aquesta estreta col·laboració ha servit per formar personal altament capacitat que ha arribat a posicions importants i que manté una relació directa amb els serveis secrets dels EUA: és el cas de Kirilo Budanov, cap de la Direcció General d’Intel·ligència del Ministeri de Defensa (HUR) i en el seu temps integrant de la Unitat 2245 –comando que va rebre entrenament militar especialitzat del grup paramilitar d’elit de la CIA. Budanov és un personatge clau de l’estructura del poder ucraïnès, manté una relació directa amb la intel·ligència americana i abandera les posicions nacionalistes més extremes i un odi anti-rus visceral. En una entrevista en què se li plantejava per la responsabilitat del HUR en operacions terroristes i de sabotatge, va afirmar el següent: «Hem estat matant russos i continuarem matant russos a qualsevol lloc del món fins a la completa victòria d’Ucraïna.» 10Tanmateix, que personatges foscos com Budanov tinguin el poder que tenen no inquieta els nostres demòcrates bel·licosos de saló.
Poques setmanes després de la invasió russa, la CIA, reporta el NYT, «va enviar desenes de nous oficials per ajudar els ucraïnesos. Un alt funcionari nord-americà va dir sobre la presència de la C.I.A.: «Estan prement el gallet? No. Estan ajudant amb la identificació d’objectius militars? Absolutament.» El reportatge del NYT, titulat prou emfàticament«The Spy War: How the C.I.A. Secretly Helps Ukraine Fight Putin»té un to clarament apologètic i intenta encaixar en el relat hegemònic de democràcia contra tirania, però hauria de deixar en evidència que la Guerra d’Ucraïna té implicacions i causes molt més complexes del que es vol reconèixer i que Occident hi està involucrat de ple, molt abans de 2022.
El que ens hem de preguntar avui és si l’escalada militar en què estem immersos pot portar a l’esclat de la Tercera Guerra Mundial. Recentment, el president francès Emmanuel Macron afirmava que França ja no tenia línies vermelles i obria la possibilitat d’un enviament de tropes a Ucraïna i, per tant, a involucrar el país (i per extensió els països de l’OTAN) directament en la guerra. També recentment, s’interceptava una comunicació de l’Estat Major alemany en què militars d’alt rang parlaven obertament i amb profusió de detalls de quins eren els passos que calia fer per fer volar el pont de l’estret de Kertx (a Crimea) amb míssils alemanys Taurus (implicant una transferència previsible d’aquest tipus de míssils de llarg abast, però també la presència d’especialistes militars alemanys per manejar-los). La resposta del govern alemany va ser significativa: va posar el focus d’atenció en investigar com s’havia produït la filtració i no en el seu contingut, donant doncs per bona la tesi que les potències occidentals ja estan actuant sobre el terreny o ho faran de forma imminent. Els principals líders europeus endureixen el seu bel·licisme i, amb la nefasta Ursula von der Leyen al capdavant, insten a rearmar Europa i a posar els seus països en mode d’economia de guerra. Alastair Crooke sosté que aquesta escalada és una mostra clara que Europa té por de la pèrdua d’hegemonia i, juntament amb una possible desvinculació dels Estats Units, això porta els països del vell continent a emprendre un posicionament bel·licista a la desesperada. 11
Caldria afegir la quantitat indecent d’armament i diners que s’han esmerçat en aquesta guerra per procuració i la perspectiva d’una inversió fallida que no permetria els retorns esperats. Caldria també tenir en compte el projecte de reconfiguració geopolítica que explica en bona part aquesta guerra (i tornem a l’economia capitalista). Ucraïna ha de passar al bloc hegemònic occidental no pas per les seves qualitats essencialment democràtiques i liberals, evidentment, sinó com a proveïdor de gra i mà d’obra barata i en condicions pràcticament servils; Rússia ha de ser sotmesa o esquarterada, l’explotació dels seus hidrocarburs i recursos posada a disposició del gran capital internacional i drenats cap a Occident. L’oligarquia capitalista ucraïnesa va prendre partit per Occident el 2014; el pecat de l’oligarquia capitalista russa, enquadrada per Putin, és no voler compartir el botí. Els Estats Units d’Amèrica i els seus vassalls han decidit preservar l’hegemonia en el seu ordre basat en (les seves) regles tot destruint-lo: obrint un conflicte de conseqüències imprevisibles amb Rússia i la Xina. Mentrestant, el vassall nord-americà anomenat Europa, amb l’argument de la defensa de la democràcia ucraïnesa, ha iniciat una política militarista i de rearmament que serà molt difícil de revertir i les conseqüències de la qual poden ser potencialment catastròfiques. El conflicte militar obert amb Rússia és cosa de temps: un accident imprevist o una línia roja que no es pugui franquejar. Si tornem a 1914, també en aquell moment, des d’un punt de vista estrictament econòmic, el camí cap a la guerra semblava totalment irracional, però va succeir. El capital se’n va a la guerra i ens hi arrossega.
Poques veus s’han alçat contra aquesta cursa cap a l’abisme. Des de l’esquerra institucional s’ha col·laborat de forma molt majoritària amb aquesta nova Union Sacrée i s’ha abonat el discurs del militarisme atlantista. Probablement ha estat la nostra càndida esquerra l’única que s’ha cregut el discurs hegemònic sobre la lluita per la democràcia i contra la tirania: eren legió els que creien que la Guerra contra Putin obriria noves oportunitats per estendre la democràcia i fins i tot que l’alineament amb l’OTAN equivalia a una posició internacionalista. Aquesta lectura mistificadora en clau «liberal-democràtica» que ha adoptat bona part de l’esquerra només és viable a partir de l’acceptació de la premissa que estem davant d’una guerra que s’explica única i exclusivament per l’agressió no provocada d’una potència (Rússia) sobre un país en situació de vulnerabilitat i s’ignoren tots els factors que l’acompanyen (l’intervencionisme occidental, l’expansionisme de l’OTAN, la pugna per zones d’influència, la presa del poder ucraïnès per part dels sectors pro-occidentals i nacionalistes més extrems, la guerra civil que viu el país des de 2014…).12 Deixarem de banda que aquest «internacionalisme democràtic» del capital i les seves palanques institucionals només es mobilitza hipòcritament de manera discrecional i segons convingui als seus interessos… Es tracta d’una simplificació aberrant que només pot fer que obnubilar la capacitat d’anàlisi, reconduir-la als paràmetres ideològics promoguts pel capital i impedir que es desenvolupi en clau de materialisme històric.
Tot just ara alguns comencen a veure les orelles al llop, quan ja s’està parlant obertament de militarització del continent, de rearmament i de guerra oberta amb una potència nuclear, quan s’està fent evident que els falcons de la guerra dominen totalment el relat i la situació. La manca d’una posició antibel·licista coherent, la renúncia al pensament estratègic i el seguidisme que s’ha fet del consens hegemònic és un símptoma més del naufragi total d’aquesta esquerra. Hauria de ser evident que, des d’un punt de vista internacionalista, és totalment incoherent sostenir la posició bel·ligerant del propi bloc. El primer deure de tota esquerra que es vulgui internacionalista hauria de ser denunciar el xovinisme, l’imperialisme i la predació capitalista, començant pels de casa seva, i oposar-se a la guerra convencional a partir de la lluita de classes. Desfer-se de relats liberals mistificadors sobre guerres idealistes que es combaten per defensar la democràcia és imperatiu.
The Oakland Institute, War and Theft: The Takeover of Ukraine’s Agricultural Land, The Oakland Institute, 2023, p. 14 ↩︎
Una lectura molt recomenable, que analitza la guerra en la seva complexitat de factors: Susan Watkins, «Five Wars in One. The Battle for Ukraine,» New Left Review, Octubre-Novembre de 2022. ↩︎
El govern d'unitat nacional dirigit pel «tècnic» Mario Draghi ha implosionat a causa d’unes divisions polítiques que l'ex president del Banc Central Europeu ja no podia contenir; abocant així Itàlia a unes noves eleccions on l'extrema dreta podria sortir victoriosa. Què en pensaria Marx?
Pocs saben que, entre els molts temes als quals va dedicar el seu interès, Marx també es va ocupar de la crítica de l’anomenat «govern tècnic». Com a col·laborador del New York Tribune, un dels diaris de major tirada de la seva època, Marx va observar l’evolució política i institucional que va conduir a la formació d’un dels primers governs tècnics de la història: el gabinet del comte d’Aberdeen, que va durar des de desembre de 1852 fins a gener de 1855.
Els reportatges de Marx destacaven per la seva perspicàcia i sarcasme. The Times va celebrar els esdeveniments que van tenir lloc el 1852 com una senyal que la Gran Bretanya es trobava al començament d’una època «a la qual l’esperit partidista marxarà volant de la terra, i el geni, l’experiència, la diligència i el patriotisme seran les úniques qualificacions necessàries per a ocupar un càrrec públic». El diari londinenc instava als «homes de totes les opinions» a donar suport al nou govern perquè «els seus principis compten amb l’assentiment i el suport universal». Arguments similars es van utilitzar al febrer de 2021, quan Mario Draghi, ex president del Banc Central Europeu, es va convertir en primer ministre d’Itàlia.
Al seu article de 1853, A Superannuanted Administration: Prospect of the Coalition Ministry, Marx es burlava del punt de vista de The Times. El que el gran diari britànic trobava tan modern i apassionant era per a ell una pura farsa. Quan The Times va anunciar «un ministeri format completament per personatges nous, joves i prometedors», Marx reflexionava tot dient que «el món estarà certament desconcertat en saber que la nova era de la història de Gran Bretanya l’encetarà tothom excepte els octogenaris esgotats». Junt amb aquestes valoracions sobre els individus n’hi havia d’altres, de major interès, sobre la seva política: «Se’ns promet la desaparició total de la guerra de partits, és més, dels propis partits», assenyalava Marx. «Què vol dir The Times?» La pregunta és, per desgràcia, massa actual avui dia, en un món al qual el domini del capital sobre el treball s’ha tornat tan ferotge com a mitjans del segle XIX. La separació entre l’economia i la política, que és el que diferencia el capitalisme dels anteriors modes de producció, ha arribat a un punt màxim. L’economia no sols domina la política, establint la seva agenda i donant forma a les seves decisions, sinó que es troba fora de la seva jurisdicció i control democràtic, fins al punt que un canvi de govern ja no canvia la direcció de la política econòmica i social. Ha de ser immutable.
L’amenaça de l’extrema dreta representada per Meloni, Salvini i Berlusconi | Font: Wikipedia
Durant els últims trenta anys, el poder de decisió ha passat de l’esfera política a l’econòmica. Les diferents propostes polítiques dels partits s’han transformat en imperatius econòmics que disfressen un projecte altament polític i reaccionari darrera d’una màscara ideològica d’experiència apolítica. Aquesta integració forçosa de parts de l’esfera política dins l’econòmica, vista com un domini separat i impermeable al canvi, és l’amenaça més greu per a la democràcia dels nostres temps. Els parlaments nacionals, buidats ja de valor representatiu gràcies a uns sistemes electorals esbiaixats i a revisions autoritàries de la relació entre l’executiu i el legislatiu, veuen com se’ls lleven els seus poders, que son transferits al «mercat». Les qualificacions de Standard & Poor’s i l’índex de Wall Street —aquests mega-fetitxes de la societat contemporània— tenen un pes incomparablement major que la voluntat del poble. En el millor dels casos, els governs polítics poden «intervenir» a l’economia (a vegades, les classes dominants necessiten mitigar l’anarquia destructiva del capitalisme i les seves violentes crisis), però no poden posar en qüestió les seves eleccions i normes fonamentals.
Un representant destacat d’aquesta política va ser l’ex primer ministre italià Draghi, que durant 17 mesos va liderar una coalició molt àmplia que incloïa al Partit Democràtic, al seu vell enemic Silvio Berlusconi, als populistes del Moviment Cinc Estrelles i al partit d’extrema dreta Lliga Nord. Darrere de la façana del terme «govern tècnic» —o com es diu del «govern dels millors» o del «govern de tots els talents»— podem distingir una suspensió de la política. En els últims anys, s’ha arribat a sostenir que no s’han de concedir noves eleccions després d’una crisi política; la política ha de cedir tot el control a l’economia. En un article d’abril de 1853, Assoliments del Ministeri, Marx va escriure que «el Ministeri de Coalició (“tècnic”) representa la impotència en el poder polític». Els governs ja no discuteixen quina orientació econòmica han de prendre. Ara les orientacions econòmiques provoquen el naixement dels governs.
Els últims anys, a Europa s’ha repetit el mantra neoliberal pel qual, per a restaurar la «confiança» del mercat, era necessari procedir ràpidament pel camí de les «reformes estructurals», una expressió que ara s’utilitza com a sinònim de devastació social: en altres paraules, retallades salarials, atacs als drets dels treballadors sobre contractació i acomiadament, augment de l’edat de jubilació i privatització a gran escala. Els nous «governs tècnics», encapçalats per individus amb antecedents a algunes de les institucions econòmiques més responsables de la crisi econòmica, han seguit aquest camí, afirmant que ho fan «pel bé del país» i «pel benestar de les generacions futures». A més, el poder econòmic i els grans mitjans de comunicació han intentat silenciar a qualsevol que ha alçat una veu discordant.
Avui dia, Draghi ja no és el primer ministre italià. La seva majoria ha implosionat a causa de les diferències excessives entre els partits que li donaven suport, i Itàlia anirà a eleccions anticipades el 25 de setembre. Perquè l’esquerra no desaparegui, també ha de tenir el valor de proposar les polítiques radicals necessàries per a abordar els problemes contemporanis més urgents, començant per la crisi ecològica. Els últims que poden dur a terme un programa de transformació social i redistribució de la riquesa són els «tècnics» —en realitat molt polítics— com el banquer Mario Draghi. No se’l trobarà a faltar.
Un recorregut pels escenaris geopolítics que es van desplegant amb el -ja no tan- nou segle. La crisi de la globalització, la del neoliberalisme, la de l'esquerra i el populisme ens fan plantejar-nos quines perspectives ens ofereix el segle XXI.
Un cop superada la fase de la guerra freda, durant la que predominava un «xoc de civilitzacions» basat en ideologies universalistes contraposades (capitalisme/comunisme), i després del parèntesi d’hegemonia incontestada dels EUA, sembla que s’ha arribat a una situació de confrontació entre diferents actors que tenen interessos geopolítics i geoeconòmics que poden entrar en contradicció o conflicte. Tenint en compte que la globalització ha anat acompanyada d’un gran procés de concentració i centralització del capital i dels recursos financers, industrials, tecnològics, científics i militars, sembla que només els estats molt grans geogràficament i demogràfica (de moment els EUA, Xina i Rússia, i caldrà veure més endavant si també la Índia, Brasil i algun estat africà) tindran la capacitat de fer de contrapoder de les grans firmes transnacionals i/o dels altres competidors polítics. Altres estats de dimensió mitjana i petita estan relacionats de formes diverses amb aquestes grans potències.
Els escenaris geopolítics
Què es pot dir de la Unió Europea? No sembla que es pugui equiparar a les altres grans potències. No pas per manca de recursos i força econòmica sinó més aviat perquè com que no és una unitat política (un subjecte polític sobirà), no és capaç d’establir els seus propis interessos estratègics com a UE, i així es veu molt clarament en la seva erràtica política exterior, que encara és molt depenent dels EUA i de l’OTAN. I per això els seus membres, i s’ha vist molt clarament en el tema de les vacunes de la COVID-19 o ara amb Ucraïna, per exemple, poden acostar-se a una o altra de les grans potències segons els hi interessi en cada moment per raons diverses. Tanmateix, sembla que la seva prioritat última continuen essent els EUA i l’OTAN.
Tot i que els EUA disposen encara de la superioritat militar i de grans recursos econòmics i financers, sembla que cada vegada els hi és més difícil dominar i, fins i tot, controlar el que passa al món. Continuen essent el líder d’una àmplia coalició dels països occidentals, però ja no són capaços de continuar exercint un poder global incontestat. El centre geopolític i geoeconòmic del món sembla que es va traslladant cap a l’Orient, i n’és una mostra el gran acord comercial entre la Xina, Japó, Corea del Sud, Austràlia, Vietnam i altres, que representa un 30% dels intercanvis comercials mundials. I no hem d’oblidar el ritme rapidíssim de penetració de la Xina, Japó i Corea del Sud en el continent africà, amb unes relacions de caràcter menys colonial de les que varen tenir els països occidentals i que, fins i tot, contribueixen al desenvolupament dels països africans en lloc de depredar els seus recursos naturals i de fer créixer immensament el seu deute extern. Per això caldrà estar atents a si el nou centre geopolític del món es va convertint en asiàtic o fins i tot en afroasiàtic.
El que ja no està tan clar és com i quan es produirà la naixença d’un pol emergent alternatiu (que tot sembla apuntar que serà la Xina) al relativament declinant imperi dels EUA. I mentrestant hi podria haver una convulsa i caòtica fase multipolar, amb la consegüent pèrdua de control i la possibilitat d’esdeveniments bèl·lics catastròfics, especialment si els EUA no accepten fàcilment el seu declivi relatiu i aconsegueixen fer un bloc dels països occidentals per mantenir la seva hegemonia sobre la resta del món. I tampoc està clar quant temps es podria mantenir aquesta fase multipolar ni quines conseqüències tindria.
Font: maxpixel
La crisi de la globalització neoliberal?
El sistema neoliberal, que comença amb la «revolució conservadora» dels anys 1980, tenia per objectiu la precarització de les classes subalternes, tot impedint-los l’accés a unes rendes garantides que havien tingut assegurades durant el període del consens keynesià (o edat d’or del capitalisme). A partir d’aleshores, la intervenció del sector públic només està permesa en moments de crisi econòmica, financera (o sanitària/econòmica com ara) i s’ha de limitar a ser un suport col·lateral al funcionament dels mercats competitius. L’estat ha de legislar per transformar en lleis pròpies les que són suposadament lleis dels mercats, i a utilitzar la competència com a instrument de la direcció política i econòmica del país. Això és el que es considera la normalitat capitalista i qualsevol intervenció excessiva de l’estat en queda fora.
El procés de construcció de la UE representa a la perfecció aquest objectiu de vigilància i repressió de qualsevol temptació de desviar-se de la normalitat capitalista, tot convertint el mercat en una cosa allunyada de la realitat política i neutralitzant els conflictes socials. El somni de Hayek (que pensava que la dimensió nacional estava a la base dels conflictes de classe) es fa realitat: una federació d’estats per acabar amb la lliure circulació dels factors productius i traient a les organitzacions dels treballadors la possibilitat de controlar l’oferta de la seva força de treball.
Però, la dimensió nacional està a la base dels conflictes de classe i, a més, defineix també quina és la posició relativa dels diferents tipus de les classes dominants entre elles a cada moment. El capital necessita un marc jurídic en què moure’s, però, com que és incapaç de definir-lo autònomament, l’establiment de les regles del joc li correspon a cada estat nacional, que establirà acords més o menys favorables amb els altres estats segons la seva força i potència i, en conseqüència, la força i potència dels diferents capitals nacionals dependrà de la que tinguin els seus respectius estats. Hi ha, però, una altra dimensió, la territorial o espacial. Els fluxos (de mercaderies, capitals o persones) només poden alliberar-se de forma limitada (malgrat el gran desenvolupament de les tecnologies dels transports i les comunicacions) del territori/espai (estats, nacions, sistemes polítics) perquè continuen essent un límit i una condició imprescindible pel procés d’acumulació capitalista. El poder del capital i el poder del territori s’entrellacen, a vegades en col·laboració a vegades amb conflictes, per acabar determinant les diferents fases històriques del desenvolupament capitalista, en les quals pot ser hegemònic i determinant un o l’altre poder.
El cicle neoliberal, que va començar als anys 1980, i en el que hi ha hagut una hegemonia clara del poder del capital sobre el del territori, és una de les causes fonamentals, després de la crisi financera de 2008, de la crisi pandèmica actual, des del moment en què ha afavorit una elevada mobilitat de mercaderies i persones, augments demogràfics i de la urbanització i fenòmens de zoonosi (malalties infeccioses provinents dels animals) lligats al desenvolupament d’un sector primari cada vegada més industrialitzat i intensiu, així com a l’extensió dels contactes entre els humans i les espècies animals exòtiques. Ara caldrà veure fins a quin punt aquesta nova situació dona lloc a un procés de desglobalització, que ja semblava aparèixer amb la disminució dels volums d’intercanvis globals de mercaderies en els darrers deu anys.
Font: Unsplash
I, d’altra banda, caldrà veure com afectarà això a la lògica del capitalisme neoliberal, tenint en compte que aquest possible fre a la globalització s’està produint d’una forma asimètrica (afecta molt poc als moviments de capital, d’una forma relativa als de mercaderies, i d’una forma molt més important al de persones) i, per tant, tendeix a augmentar el poder de les finances sobre l’economia global. Tot plegat aguditza les contradiccions sistèmiques, que ja havien empitjorat, tant per la crisi dels sectors de baix valor afegit i elevada taxa d’explotació (turisme, oci, restauració, plataformes), que anteriorment havien absorbit una part de l’atur creat per la concentració monopolista i la digitalització dels sectors estratègics, com per la nova polarització centre/perifèria i el procés d’urbanització continuat i cada vegada més insostenible.
Anem cap a un món post neoliberal?
El règim que va néixer amb la contrarevolució neoliberal sembla insostenible i, per tant, caldria esperar una sèrie de canvis radicals -econòmics, polítics, socials, ecològics-, però aquests canvis i els instruments/el projecte polític per superar l’equilibri sistèmic neoliberal no estan, ara mateix, perfectament determinats, ja que depenen de diversos factors complexos i contingents. Per exemple, serà possible reconstituir un «constitucionalisme social» propi del compromís històric de la segona postguerra, particularment en els països que varen fer una ruptura clara amb els feixismes o les dictadures (Itàlia, Grècia, Portugal)? Quines constitucions, al representar una certa resistència a la normalitat capitalista, poden ser una base sòlida per un canvi radical del sistema? L’element decisiu seria el de restablir un espai estratègic pel conflicte econòmic, és a dir, la possibilitat de plasmar l’ordre econòmic a partir de la contraposició capital/treball i, més en general, entre els interessos en conflicte (cosa que suposaria l’abolició de les reformes constitucionals imposades per la UE). Tot plegat, permetria una sobirania popular no merament formal sinó que abastés la contraposició entre governants i governats, tot atribuint al poble la titularitat de la potestat republicana entre poder (govern) constituent i poder (govern) constituït.
Font: Unsplash: Danielle Thiele
Els règims neoliberals han atribuït, en general, la pandèmia a una situació d’excepcionalitat, i han intentat guanyar temps sense canviar la seva lògica: el desenvolupament econòmic s’ha de posar sota el control intencionat de la política per evitar que representi una amenaça permanent per la vida humana. I la lògica és que no es pot bloquejar totalment la circulació del virus perquè això posaria en perill la «llibertat», és a dir, la lliure circulació dels factors productius (capitals, mercaderies i força de treball). Davant d’això seria necessari ser capaços de realitzar una gestió política de la pandèmia tot demostrant que la circulació molecular permanent dels virus es pot interrompre a partir d’una decisió política de la col·lectivitat. Cosa que, més enllà de l’economia, suposaria la possibilitat de superar l’antropologia individualista, pròpia del neoliberalisme, per un fonament col·lectiu de la civilització entesa com a unitat entre política, economia i cultura.
Tenint en compte l’absència d’un subjecte polític per orientar el procés de transformació actual, que sembla inevitable, en un sentit alliberador i no regressiu, cal plantejar-se: hi ha possibilitats de contribuir a la seva construcció a partir de la definició dels subjectes socials que caldria implicar i mobilitzar per aconseguir-ho? Cal tenir en compte que l’ofensiva neoliberal ha suposat la reducció del pes numèric i polític del proletariat industrial stricto sensu (a causa dels processos de terciarització, reestructuració tecnològica i deslocalitzacions); així com la desarticulació de la consciència de classe (a partir de la contraposició de diferents capes generacionals, homes i dones, autòctons i immigrants, fixes i precaris, públics i privats); la creixent pèrdua d’importància dels sindicats tradicionals com a representants de les classes treballadores; la poca importància que s’ha donat als conflictes centre/perifèria en les noves lluites socials; i la complexa articulació de les classes intermèdies amb una progressiva divisió entre una minoria que s’integra en el bloc social hegemònic i una gran majoria que està en un clar procés d’empobriment. Davant d’això, l’única via de sortida potser és una llarga guerra de posicions (Gramsci) basada en un bloc històric inèdit (treball productiu, classes intermèdies empobrides, perifèries, precaritzats, etcètera).
L’estat de les esquerres i l’exhauriment de les alternatives populistes
Pensant en la capacitat declinant de les esquerres per representar els interessos de les classes subalternes (i, per tant, de la seva incapacitat per aconseguir-ne el consens i l’hegemonia), molt probablement cal concentrar-se en les causes culturals d’aquesta incapacitat que tenen les seves arrels en una manca de comprensió dels grans canvis econòmics, socials i polítics que s’han produït des dels anys 1970. Aquesta incomprensió ha portat, en algun cas, a una conversió als principis i valors del neoliberalisme. D’altra banda, en tornar a proposar dogmes teòrics antics que la nova realitat converteix en anacrònics, les esquerres semblen donar per descomptada i irreversible la unitat d’un món global unificat de l’economia, sense donar-se compte que, com demostra la crisi de la globalització en el darrer decenni, aquesta unitat és bàsicament una ideologia que té com a objectiu la legitimació de la idea de la substitució de la política per l’economia, el dret i la tècnica. Contra aquesta visió de l’economia com a garantia de la pau i la unitat entre els pobles, a més de portadora del benestar i la prosperitat universal, i contra una ideologia «falsament internacionalista» que ha perdut les característiques originals de classe per convertir-se en un cosmopolitisme burgès, el que cal defensar és que en el futur l’economia no podrà continuar essent hegemònica i que, aquest paper haurà de ser restituït necessàriament a la política.
No hi ha dubtes, amb alguna possible i estranya excepció, de la conversió al neoliberalisme dels partits socialdemòcrates. D’altra banda, una part dels moviments socials hereus del 1968 tenen una herència antipolítica i antiestatalista i, amb la seva aparent radicalitat respecte a les esquerres tradicionals, poden haver contribuït, en algun cas, a trencar els lligams amb els interessos, les necessitats i la cultura de les classes subalternes, tot afavorint la proliferació de formes de reconeixement dels drets individuals i civils (diferències generacionals, minories ètniques, religioses, sexuals, etcètera) però sense relacionar-los amb les implicacions que suposa pertànyer a una classe social o a una altra. La qual cosa ha donat lloc a una desviació de les energies per la lluita pel poder, per dedicar-les a condicionar-ne les decisions però sense acabar de posar en discussió el sistema capitalista.
Font: Unsplash
La duresa de la crisi provocada pel règim neoliberal crea les condicions perquè hi hagi una reacció de la societat perquè totes les relacions socials pateixin la colonització capitalista. Però, la resistència de les relacions comunitàries a l’homogeneïtzació mercantil pot tenir un caràcter conservador/reaccionari o un caràcter alliberador. És a dir, aquesta situació pot obrir les portes a una revolució passiva (Gramsci), en la que les classes subalternes queden sota l’hegemonia de les forces conservadores, tot lluitant per objectius contraris als seus propis interessos. I això sembla que és el que ha passat amb l’emergència dels moviments populistes. Alguns han definit aquests moviments com a formes espúries de la lluita de classes perquè no hi ha un lideratge revolucionari, d’altres com un substitutiu funcional de la lluita de classes amb un caràcter reactiu, d’altres encara com a contenidors de la ira però incapaços de convertir-se en contenidors del poder.
En tot cas, el fenomen populista sembla tendent a exhaurir-se tant en les seves formes de dretes com en les d’esquerres. Les de dretes perquè en lloc de representar conflictes socials reals han anat a cercar enemics externs al poble (les castes, els immigrants, etcètera). I com que no representen el ressentiment amb el règim neoliberal, per les seves promeses traïdes, acabaran inevitablement essent reabsorbits en la lògica del sistema neoliberal (veiem el cas del Rassemblement National a França o de la Lega a Itàlia). Les d’esquerres (després de Syriza, Podemos en seria l’exemple paradigmàtic), tot i representar inicialment l’expectativa d’una alternativa radical al sistema han tendit (i sembla que cada vegada a més velocitat) a agrupar-se en un front unit contra les dretes però guiat per les formacions neoliberals o social-liberals d’«esquerres».
Quines perspectives pel segle XXI?
El cicle de les revolucions bolivarianes a l’Amèrica Llatina, l’aparició de personatges com Corbyn al Regne Unit o Sanders (i altres representants que es declaren socialistes) als EUA, o els èxits (econòmics, tecnològics, etcètera) de la Xina, que es continua considerant socialista, tot i les enceses discussions que hi ha sobre el tema, fa preguntar-se avui si la previsible evolució cap a un model post neoliberal podria coincidir amb una vitalitat renovada d’un projecte socialista que no sigui una cosa totalment estranya. Evidentment, no hi ha respostes unívoques, però si la possibilitat de pensar en quines condicions es podria reobrir una perspectiva socialista en el segle XXI.
Una primera reflexió és que hauríem de deixar d’identificar la societat de mercat amb una societat amb mercat, tot acceptant que el socialisme significa necessàriament nacionalitzacions i planificació democràtica però també el manteniment d’algunes formes de propietat comunal, cooperativa i, fins i tot, privada. La societat de mercat és la forma a través de la que el capitalisme ha aconseguit plasmar la totalitat de les relacions humanes en funció de les exigències d’un procés d’acumulació il·limitat. La seva difusió planetària ha estat l’aterratge d’un llarg procés històric que no necessita presumptes lleis objectives. Al contrari, el mercat ja existia abans del capitalisme i no hi ha motius perquè no pugui existir quan el capitalisme s’acabi.
Els programes que han inspirat les revolucions antiliberals a Amèrica Llatina, i que estan inclosos en els projectes d’algunes forces polítiques del món occidental -per exemple, potenciar el mercat intern, obtenir la plena ocupació, augmentar la part de la renda que correspon als assalariats, control polític sobre els fluxos de capitals i mercaderies, reducció de la dependència de les exportacions i les importacions i, per tant, del mercat global, disminució del paper de les cadenes de valor, potenciar el welfare i els serveis socials- poden semblar expressions d’una visió reformista compatible amb el sistema capitalista, però seguint a Rosa Luxemburg (Reforma i revolució), la vertadera qüestió és si les reformes es consideren uns objectius/fins en si mateixes o bé els instruments per crear les condicions d’un canvi revolucionari del sistema. La consideració de la revolució com un procés continu i progressiu, i no com un esdeveniment catastròfic, potser es correspon millor amb el moment històric actual.
Font: Wikimedia Commons
La pandèmia de la COVID-19 ens hauria d’haver convençut definitivament que l’única perspectiva ètica i política simultàniament, en els nostres temps, és una nova aliança entre l’anàlisi socialista i el paradigma ecologista: socialisme i ecologisme han de convergir necessàriament en un projecte únic: l’ecosocialisme. Tanmateix, en el discurs ecologista es pot caure, a vegades, en un cert maniqueisme que contraposa la natura (que és bona) amb els éssers humans (que són dolents). Una visió que no considera el fet que els éssers humans no tenen accés a un punt de vista axiològic independent de la seva subjectivitat, portant-los paradoxalment al resultat d’antropomorfitzar la natura que voldrien salvar.
Contràriament, el discurs socialista apareix tradicionalment menystenint els valors que guiaven l’il·luminisme burgès: progressisme, modernisme. Tanmateix, en la cultura socialista els canvis haurien de prendre la forma d’un rebuig del progrés entès com a augment del poder respecte a altres nacions, els éssers humans o l’ambient natural. Es tracta de deixar de banda la mística de les forces productives, l’idea que el progrés científic i tecnològic poden determinar la transició del capitalisme al socialisme. Confiar a la política el paper de decidir que, com i en quina quantitat es produeix implica abandonar els incentius a la valorització econòmica il·limitada i, en canvi, inspirar-se en criteris de justícia i igualtat.
En una òptica liberal capitalista, i també en el socialisme tradicional, el creixement il·limitat és un objectiu no negociable. Així i tot, és fonamental comprendre que renunciar a aquest imperatiu no significa necessàriament l’adhesió a un pla de decreixement o a una situació estacionària, sinó subordinar el creixement al bé comú i posar-li limitacions i controls per part de la política. En definitiva, l’aliança entre socialisme i ecologisme requereix un important esforç de revisió teòrica i cultural per superar els límits intrínsecs a ambdós paradigmes que els poden posar en un conflicte que podríem definir com l’oposició entre una visió anti-antropocèntrica, d’una banda, i una visió humanística de l’altra.
Haurem de ser capaços d’elaborar una visió alternativa de la democràcia. Que la democràcia liberal pròpia dels països occidentals estigui en una fase avançada de degradació és un fet reconegut per molts experts acadèmics i, fins i tot, per una part de les elits polítiques. Per això es parla de democràcia il·liberal, de post democràcia, de democràcia oligàrquica, de democràcia autoritària o limitada, o fins i tot de neofeudalisme, a l’hora de fer referència a fenòmens com la pèrdua de pes del poder legislatiu respecte a l’executiu, la crisi dels partits polítics, la personalització i la mediatització del paper dels líders, la gentrificació de les funcions representatives, la disminució de la participació popular a les eleccions, el gran poder dels lobbys financers i industrials en les decisions polítiques (portes giratòries) amb expolítics cooptats per les grans empreses privades i en sentit contrari, etcètera. Tanmateix, alguns continuen mantenint que aquest sistema, tot i ser corrupte, injust i ineficient, continua essent millor que els règims totalitaris.
Però, es veritat que no existeixen alternatives? No, de cap manera. Cal afirmar i defensar més que mai la necessitat de promoure la igualtat substancial, i no només formal, entre els ciutadans i la «democràcia progressiva» (Togliatti) com a ordre polític alternatiu al de matriu liberal, com fan encara algunes constitucions (la italiana, per exemple) que van néixer de l’antifeixisme, i que es resisteixen a ser adaptades als principis ordoliberals que inspiren les institucions europees. La forma de fer-ho, com assenyala Wolfgang Streeck, és la de separar radicalment i definitivament la forma mercat de la forma democràcia i, al mateix temps, el liberalisme de la democràcia. Cal convertir la democràcia purament formal, pròpia de la segona postguerra, en una democràcia real que suposi l’accés de les classes populars a la possibilitat de participar realment en els processos de decisió política. Això implica començar a pensar aquest procés de democratització com un programa de lluita de les esquerres.
En aquest punt pot ser interessant considerar les tesis d’Emiliano Brancaccio en el seu darrer, i recent, llibre ‘Democracia sotto assedio. La politica economica del nuovo capitalismo oligarchico’ quan ens diu que «Tot desmentint els teòrics del liberalisme, la democràcia contemporània presenta un doble retard desconcertant, tant des del punt de vista de la igualtat, com de la banda de la llibertat». Les causes de fons d’aquest fenomen s’han de buscar, segons Brancaccio i seguint a Marx, en les lleis del moviment del sistema capitalista i, molt particularment, en la llei de la tendència a la centralització del capital en molt poques mans. A partir d’estudis empírics, que ha realitzat amb altres col·legues, es pot afirmar que, a l’àmbit mundial i a les diferents àrees geopolítiques (EUA, Europa, Xina), el control del capital està centralitzat en molt poques mans (que no varien massa), amb un nucli de grans grups financers en el centre d’una trama de relacions de propietat: «més del 80% del capital global en accions està controlat, avui, per menys del 2% dels accionistes, uns grans capitalistes que, a més tendeixen a reduir-se amb la crisi». Aquests grans grups financers «per autoreproduir-se destrueixen sense dubtar-ho: competidors, l’ocupació de la força de treball, el medi ambient, els drets democràtics bàsics». I aquesta tendència a la centralització del capital no és només econòmica sinó també política. És a dir, «la centralització capitalista està, doncs, a la base de l’actual regressió democràtica … El capitalisme tendeix a provocar una crisi no només econòmica sinó també democràtica». Tanmateix, des del seu punt de vista hi ha alternativa. De fet, «les lleis del moviment del capitalisme estan creant novament les condicions per a una crisi del sistema». Però, per això caldria una nova pressa de consciència col·lectiva i comú, una nova organització, una nova intel·ligència col·lectiva del treball (com sona això a Gramsci) que aconsegueixi reunir a aquells que avui estan dispersos i aïllats. i la capacitat de transformar la tendència a la centralització del capital en l’altra cara de la moneda: «una lògica de planificació totalment nova, que es converteixi en una inèdita propulsora de la democràcia i de la lliure individualitat social».
Font : Flickr: Riccardo Cuppini
Cal també considerar el fet de si la Xina continua (o potser no) essent capaç de diferenciar-se de la resta del món en l’àmbit dels valors polítics i ideològics, tot adoptant mecanismes del sistema capitalista, és a dir que continua utilitzant el mercat per alliberar de la pobresa a la seva pròpia ciutadania, però sense cedir la direcció política del país als capitalistes (Giovanni Arrighi). A aquesta condicionalitat/contradicció caldria afegir-n’hi una altra que la sobredetermina: s’ha de considerar que la lluita de classes a la Xina aconseguirà impedir que el país retorni a un règim capitalista, no només en l’àmbit de les formes econòmiques, sinó també en el de les formes polítiques? La possibilitat que aquesta contradicció entre l’universalisme del mercat i el particularisme del subjecte polític pugui mantenir-se durant un període llarg, tot acompanyant un període lent de transició al socialisme ha estat defensada per marxistes poc ortodoxes com Giovanni Arrighi o Samir Amin.
Ara bé, aquest punt de vista no és compartit pel mainstream del marxisme occidental que, tenint en compte que continua pensant que l’estructura econòmica sobredetermina necessàriament la superestructura política, dona per feta la restauració capitalista a la Xina des de les reformes de Deng Xiao Ping. Entre els marxistes crítics, l’enigma xinès s’interpreta de formes diverses, tot compartint l’important paper de la Xina com a contrapès potent a l’hegemonia dels EUA. D’una banda, hi ha els que consideren el model xinès (com les revolucions bolivarianes) com una inspiració per superar la ingènua visió utòpica del socialisme com un món pacificat, lliure de qualsevol mena de conflicte social, al que es contraposa la idea d’un «socialisme possible» en el que es mantenen les desigualtats i els conflictes socials, encara que sigui amb característiques i intensitats diferents que en les societats capitalistes. D’altra banda, hi ha els que consideren que l’actual sistema xinès és inequívocament capitalista, tot reconeixent que hi continua havent una dialèctica entre les classes treballadores i l’estat, que configura una espècie de via oriental al socialisme. Una vegada més, Brancaccio ens dona una visió interessant sobre el tema, partint del fet que el PIB de la Xina (calculat a paritat de poder de compra) ja era superior al dels EUA el 2019, i que és l’únic país gran en què el PIB va créixer en el 2020, en el moment àlgid de la pandèmia. L’economia xinesa seria una economia mixta, molt oberta a la propietat privada i al mercat (les privatitzacions realitzades arriben als 700 mil milions de $), que ha contribuït a crear una classe capitalista emergent que s’ha enriquit en termes absoluts i també relatius respecte a la resta de la població. Al mateix temps, però, l’estat i el Partit Comunista juguen un paper essencial en el control dels processos econòmics, ja que importants elements de la planificació pública continuen molt presents en el funcionament de l’economia. Els xinesos en diuen «economia socialista de mercat», d’altres prefereixen utilitzar el vell terme de «capitalisme d’estat». Brancaccio es fa, molt encertadament crec, la pregunta de fins a quin punt, i fins quan, serà possible mantenir aquest equilibri entre l’estat i el Partit Comunista, d’una banda, i la nova classe capitalista emergent de l’altra. Fins quan i en quines condicions els nous capitalistes es deixaran guiar per l’estat i el PC xinès, o arribaran a tenir en algun moment el desig i la temptació d’alliberar-se del seu control? Del que no hi ha dubte és per qui es decantaran les elits dirigents occidentals i els seus aparells polítics, ideològics, mediàtics, etcètera.
La idea de fer aquest article va sorgir gràcies a la lectura del treball col·lectiu, coordinat per Carlo Formenti (a cura di): ‘Dopo il neoliberalismo. Indagine collettiva sul futuro’. També he tret profit d’altres lectures d’autors com Tariq Alí, Emiliano Brancaccio, Cédric Durand, Michael Hudson, Michael R. Kräkte, Wolfgang Streeck, Adam Tooze, Richard D. Wolff, entre d’altres. Com sempre, la responsabilitat del que està escrit és només meva.
