Quina va ser la importància del llegat de Gramsci per a les formulacions de la lluita del MST? Considereu que el pensament gramscià continua sent útil avui en dia per a la construcció d’organitzacions socials i polítiques i per a la transformació de la societat?

Per a nosaltres com a MST, un moviment popular camperol que promou la lluita per la reforma agrària al Brasil, la contribució d’Antonio Gramsci és inestimable i extremament necessària per entendre l’actualitat i la complexitat de la societat burgesa. La seva superació, des d’una perspectiva socialista, ens exigeix ​​una comprensió cada cop més precisa i actual del seu funcionament, de la seva reproducció, per a des de les seves pròpies contradiccions descobrir els camins d’acció política de les classes subalternes.

L’MST sempre va tenir clar que l’èxit de la lluita per la reforma agrària al Brasil no resultarà només de la força i l’acció política dels camperols. Democratitzar l’accés i la propietat de la terra cultivable exigeix ​​mobilitzar la societat en defensa d’aquesta bandera i incloure la reforma agrària -i el model de desenvolupament de l’agricultura brasilera- al cor d’un projecte politicoeconòmic que respongui a les necessitats i els interessos del poble brasiler, no els de la classe capitalista. En aquest sentit, les contribucions de Gramsci ens alerten sobre les lluites quotidianes per l’hegemonia i la necessitat urgent d’un projecte de societat que es construeixi amb la centralitat de les lluites dels treballadors. Aquest és el camí que intentem construir.

Amb aquests objectius, tenim un triple desafiament: 1) identificar i definir els principals enemics de la reforma agrària, així com Gramsci va identificar les forces del feixisme; 2) establir un diàleg permanent amb les forces populars de la societat civil, per construir un consens sobre un projecte polític per al país; 3) elevar el nivell d’organització i de politització de la nostra base social.

Per tant, podem citar tres exemples de com la vasta i profitosa contribució teorico-política de Gramsci és actual i valuosa perquè els moviments populars es constitueixin en protagonistes de la lluita de classes actualment: comprendre l’acció de l’Estat, en la seva forma ampliada, en els intents d’aconseguir el control dels conflictes originats per una societat dividida en classes; mirar la societat civil amb el seu potencial perquè les classes subalternes obrin noves i diversificades trinxeres de lluita contra la dominació d’una minoria sobre la majoria; i desafiar-nos permanentment a constituir-nos com una força política, tenint com a referència el concepte gramscià d’hegemonia.

Segons Gramsci, la societat civil està composta per allò que ell anomena aparells privats d’hegemonia (que són institucions de legitimació del poder, com l’escola, l’església, els sindicats, els mitjans de comunicació, entre d’altres). Com avalua avui l’actuació de la societat civil davant de l’actual govern de Jair Bolsonaro enmig de la pandèmia? Com actua/dialoga el moviment amb aquestes institucions (a les trinxeres i enfortiment de la societat civil)?

Lamentablement, la societat encara segueix inert davant de tota la tragèdia humanitària causada per la pandèmia de COVID-19 i maximitzada per la política genocida del govern de Jair Bolsonaro. Fa la impressió que la societat va naturalitzar els milers de morts que es van produir i, en menor mesura, es continuen produint diàriament per causa de la pandèmia. Cal destacar que aquesta immobilitat de la població antecedeix el període de la pandèmia. Brasil és un dels països amb més desigualtat social i econòmica del món; milers i milers de persones pobres, especialment la població negra, són assassinades anualment per forces policials; i l’Estat està cada vegada més absent amb polítiques públiques a les creixents aglomeracions de faveles als centres urbans. L’immobilisme social davant la pandèmia i aquest govern genocida ha de ser vist en aquest escenari que estructuralment martiritza la població pobra.

No obstant això, hi ha signes encoratjadors i creixents des de mitjans del 2021 que la letargia social ha començat a ser derrotada: s’han donat mobilitzacions socials als centres urbans.

Sobre la nostra acció, des de principis del 2020, quan va començar la pandèmia de COVID-19 al Brasil, el MST va definir “Salvar vides” com el seu principal objectiu. I al voltant d’aquesta bandera ens hem estructurat en quatre fronts de lluita:

1) Cura durant la pandèmia: a) internalitzant a la nostra base social les orientacions i les cures preventives donades per l’Organització Mundial de la Salut (OMS); b) exigint la vacuna com un dret universal per a tots els pobles; c) exigint al govern brasiler una ajuda econòmica d’emergència perquè la població tingui les mínimes condicions de quedar-se a casa mentre duri la pandèmia; d) defensar i valorar la salut pública, a través del Servei Únic de Salut (SUS).

2) Un front de brigades de solidaritat per distribuir aliments donats pels assentaments rurals de la reforma agrària i, juntament amb altres organitzacions progressistes, aixecar cuines populars per distribuir almenys un dinar diari a la població en situació de carrer als grans centres urbans . Només a l’estat de Pernambuco es van distribuir més de 720 tones d’aliments i 600 mil menjars entre 2020 i 2021.

No hi ha notícies que l’agronegoci, que acapara la terra, el finançament públic i l’assistència tècnica per a la producció agroexportadora, hagi fet donacions d’aliments a la població pobra.

A més de la distribució d’aliments, en alguns estats, principalment al nord-est brasiler, es van formar brigades d’agents populars de salut per visitar i orientar les famílies pobres a les perifèries de les ciutats.

3) La Campanya Fora Bolsonaro, un govern genocida! Tenim un govern militaritzat, que, des del començament de la pandèmia, va treballar sistemàticament contra la ciència, les directrius de l’OMS i l’accés a les vacunes, convertint-se en el responsable més gran de les més de 650 mil morts causades pel COVID-19 al país. “Salvar vides” va ser la campanya que, el 2021, va exigir destituir del càrrec de President de la República aquest genocida i responsabilitzar-lo penalment pels milers de morts ocorregudes.

4) La Campanya de sembra d’arbres, iniciada mesos abans de la pandèmia, però que ha cobrat encara més importància en aquest període excepcional, que ens impedeix fer accions que aglomerin moltes persones. El nostre objectiu és plantar 100 milions d’arbres en 10 anys a tot el país, és a dir, fins al 2030. En els dos primers anys del pla, es van sembrar dos milions d’arbres i es van construir 100 unitats de la Xarxa de Vivers Populars, distribuïdes per tot país. L’objectiu és avançar en la recuperació i preservació del medi ambient als nostres territoris.

Sabem que el desenvolupament capitalista irracional, que promou la destrucció ambiental a la recerca de la maximització de les taxes de guany, amenaça la vida i el planeta.

Així, aquestes quatre trinxeres de lluita ens permeten dialogar i promoure diàriament articulacions polítiques amb la societat civil, a més de contrarestar els prejudicis dictats per l’aparell privat d’hegemonia contra els camperols i les seves lluites.

En un context de pandèmia veiem que les crisis sanitària, econòmica i política poden deixar esquerdes per a l’organització i la mobilització popular al voltant d’una altra hegemonia. Com analitza el moviment aquestes crisis al país i quines són les possibles conseqüències i les alternatives que s’estan creant?

El MST és un moviment popular, compost per treballadors i treballadores rurals i camperols que tenen com a agenda immediata la lluita per la reforma agrària al Brasil i la garantia de condicions de vida dignes per a les persones assentades. Al llarg de la nostra existència, ens hem convençut cada cop més que aquesta lluita no es duu a terme de forma aïllada al camp ni troba els seus límits en l’ordre burgès. Així, el moviment va ampliar la seva xarxa de relacions socials i polítiques, buscant aliats en aquesta tasca, tant al camp com a la ciutat, i convertint-se en aliat de moltes altres lluites que són necessàries per enfrontar la sociabilitat burgesa.

La globalització econòmica neoliberal i la divisió planetària de la producció capitalista van subordinar el desenvolupament econòmic brasiler a una plataforma d’exportació de productes primaris. Això va fer inviable una reforma agrària que servís també als interessos de la burgesia industrial i que almenys distribuís terres als camperols per produir matèria primera per a la indústria i l’enfortiment del mercat intern. Ni tan sols això va passar. A la burgesia que acapara les terres li importen únicament els interessos del mercat extern (per llegir més sobre aquest assumpte, consulteu el nostre dossier núm. 27, Reforma Agrària Popular i lluita per la terra al Brasil).

Al MST li va correspondre reelaborar la seva proposta de reforma agrària, sistematitzada al seu Programa de Reforma Agrària Popular. Allí, a més de la lluita per la democratització de la propietat de la terra, defensa un model d’agricultura centrat en la producció d’aliments saludables per a la població brasilera.

És aquesta complexitat actual de la lluita per la reforma agrària, tant per les demandes populars com pel seu abast polític, la que va exigir noves elaboracions de propostes per a l’agricultura, una qualificació organitzativa i un ampli ventall d’aliats, tant nacionals com internacionals.

En aquest escenari som conscients de les responsabilitats i de la necessitat de qualificar la nostra força política, tant en el seu nivell organitzatiu com en el seu nivell ideològic, per tenir més incidència en la lluita de classes.

Tot i això, no pretenem assumir el paper d’un partit polític strictu sensu, ja que creiem que aquest instrument polític està més enllà del nostre àmbit d’actuació. Això no vol dir que tinguem una posició suprapartidista o apartidista. Considerem que l’articulació de moviments populars, sindicats i partits polítics és fonamental per construir una altra sociabilitat, alternativa i contrària a l’ordre burgès.

Gramsci no era un intel·lectual de “biblioteca”. La seva construcció intel·lectual es donava a les relacions de convergència i divergència que van permear la seva vida, que abans de la presó va ser políticament molt activa. És notable que un moviment social ampli com el MST hagi estat capaç de desenvolupar aquesta connexió intrínseca entre la pràctica i la teoria. Expliqui’ns més sobre la importància d’aquesta praxi avui.

Aquest és un desafiament permanent i dinàmic, com qualsevol altra relació dialèctica. Un amic del MST, el professor José Paulo Netto, ens va dir una vegada, explicant didàcticament la relació dialèctica entre teoria i pràctica (dues cares de la mateixa moneda) que, per a la teoria, l’adquisició de coneixements és un fi, per a la pràctica , és un mitjà per qualificar l’acció política. El criteri per a la teoria és la veritat, per a l’acció política el criteri és la correlació de forces. El temps per a la teoria és indefinit, per a l’acció política, és el moment.

Si és així, és possible pensar l’una separada de l’altra? O, fins i tot, com prioritzar-ne una en detriment de l’altra?

Necessitem la teoria i el coneixement per qualificar la nostra acció política. Però només el coneixement, aïllat de l’acció política, es converteix en una força morta.

A l’altre extrem, l’advertiment de Lenin és actual: “Sense teoria revolucionària, no hi ha moviment revolucionari”.

I, a més, és correcte l’advertiment de Palmiro Togliatti, dirigent del Partit Comunista Italià (PCI) i company de Gramsci, quan va afirmar que qui s’equivoca a l’anàlisi, s’equivoca a l’acció política.

A partir d’aquest llegat de grans pensadors de la classe treballadora i de les lluites populars, en tots els temps i llocs, intentem sempre consolidar el coneixement adquirit amb l’acció pràctica. No serviria de res apropiar-nos del coneixement alliberador de l’educador Paulo Freire si no l’implementem a les nostres escoles a les àrees d’assentaments i als campaments. Val el mateix per al coneixement sobre agroecologia. Aquest coneixement només culmina quan es posa en pràctica al cultiu d’aliments. De ben poc serviria memoritzar l’extraordinari Què fer de Lenin si no tenim la capacitat d’entendre el seu missatge per a l’acció política, d’acord amb el nostre temps i la nostra realitat.

Així, a totes les nostres àrees d’actuació busquem, de manera permanent i, torno a ressaltar, amb el caràcter dinàmic, la complementarietat entre la teoria i la pràctica. Aquesta dualitat-unitat exigeix ​​una vigilància i insistència constant de l’organització.

Per acabar, no subestimem la importància i la força de l’acció política i de les mobilitzacions populars com a element educador de les classes subalternes. Les masses populars aprenen i s’eduquen a les mobilitzacions populars. Allí, en el moviment de les masses, resideix la força política de l’organització i es millora el nivell politico-ideològic de les masses.

Com són els processos formatius d’elevació de la consciència a les pràctiques del moviment? I com els militants entenen i practiquen la idea d’intel·lectual orgànic de Gramsci?

La resposta a aquesta pregunta es troba, inicialment, a l’enunciat de la pregunta anterior, que Gramsci no era un intel·lectual de biblioteca.

Però crec que el primer exemple d’intel·lectual orgànic va venir del mateix Karl Marx. El filòsof alemany, amb la seva obra complexa i genial, va tenir la preocupació permanent de revisar la forma i la metodologia d’exposició de les seves investigacions a la classe treballadora. Almenys tres preocupacions centrals van guiar les seves presentacions: ser millor comprès per les i els treballadors, la certesa que només la classe treballadora podia transformar el coneixement científic en una eina per a la lluita de classes, i la necessitat de promoure una síntesi entre la teoria i la pràctica política.

Sobre Lenin, només cal recordar que el mateix Gramsci el considerava, juntament amb Marx i Engels, un dels fundadors de la filosofia de la praxi. Però certament, a més de la seva trajectòria històrica de líder partidari, el triomf de la revolució del 1917, sota el seu lideratge, va donar a Lenin el mèrit definitiu de ser un filòsof de la praxi.

El pensador marxista Michel Löwy diu que els intel·lectuals que necessita la classe treballadora han de tenir la responsabilitat de transmetre l’herència del pensament crític i revolucionari; tenir la capacitat d’analitzar les estructures dinàmiques de la societat burgesa, el funcionament i la capacitat de renovació del capitalisme, proposar alternatives; i tindre la capacitat d’aprendre amb els moviments populars.

Per al gramscià Guido Liguori, no hi ha cap moment en què Gramsci exalti el poble o els subalterns tal com són; si els subalterns són així, continua Liguori, però volen convertir-se en hegemònics, abans de res han de transformar-se a si mateixos i adquirir consciència de classe. Com fer dels estrats subalterns una classe o una aliança de classes? El mateix Liguori respon: un grup de líders conscients ha d’educar les masses, sinó elles estaran estacionades en el nivell espontani del sentit comú, un nivell limitat, insuficient i intrínsecament subaltern.

Nosaltres a l’MST recorrem a tots aquests coneixements que ens han llegat les lluites per l’emancipació humana i social i els elaboradors del pensament crític i revolucionari. Amb aquest llegat, sistematitzem la nostra comprensió de l’intel·lectual orgànic i el seu paper en la lluita de classes. Per nosaltres, la classe treballadora ha de formar els seus intel·lectuals, a partir de l’educació formal, la formació política i les lluites populars i de classe. Aquest intel·lectual té la tasca de contribuir a l’educació i l’organització de la classe al voltant d’un projecte polític i de la construcció d’una hegemonia. I, encara més, repetint Liguori, contribuir perquè els estrats socials subalterns adquireixin un sentit crític i una consciència de classe, superant el sentit comú.

Finalment, el dinamisme de la lluita de classes, cada cop més complexa, imposarà, alhora, renovacions i adequacions en les atribucions i en el perfil de les i els intel·lectuals orgànics que necessita la classe treballadora.

Gramsci va escriure els seus quaderns de la presó en un moment de derrota. Ell volia saber perquè la classe treballadora es va desviar de l’hegemonia dels sindicats i dels partits d’esquerra cap a les organitzacions feixistes. Quines reflexions feu sobre aquestes observacions de Gramsci d’aquesta deriva?

És cert que la classe treballadora vivia un període de derrota en el moment dels escrits de Gramsci a la presó. No obstant això, a l’anàlisi gramscià, en aquest mateix període històric, els segments socials dominants també estaven fragmentats amb relació a les classes subalternes.

Hi havia contradiccions i diferències entre els segments dominants, tan profundes i complexes que amenaçaven la seva hegemonia sobre la societat. Per tant, calia una unificació política de la dominació burgesa. Aquesta necessitat va ser la constatació més exacta de la fragilitat de l’hegemonia dominant en aquell moment.

D’aquesta relació política prové tota la complexitat i la riquesa de la visió de Gramsci sobre el seu temps històric i sobre el paper que exerciria el feixisme en el restabliment del domini i l’hegemonia de la classe dominant, afeblida després de la Primera Guerra Mundial (1914 – 1918).

L’extraordinari pensador llatinoamericà, cubà i marxista, Fernando Heredia, sempre ens recordava que la clau de dominació és el moment del consens i no el de la coerció. En recórrer al feixisme, una construcció històrica, la burgesia cercava recompondre la centralitat dels seus interessos sobre la societat italiana.

En aquest escenari històric, un dels segments de la classe dominant, amb el suport dels grans terratinents i del gran capital industrial, va aconseguir obtenir el consentiment de la petita burgesia per al projecte de dominació feixista. Aquests segments dominants, amb el seu projecte feixista, van promoure un subversionisme reaccionari, cosa que dialoga molt bé amb el concepte gramscià de revolució passiva, és a dir, un procés que sembla revolucionari, però que no altera l’estructura social o estatal. Davant d’un ordre burgès, fragmentat i debilitat, no ens sembla difícil comprendre la construcció d’un consens al voltant d’un projecte polític que porti un missatge de transformació i que obri la perspectiva d’un futur que respongui als anhels d’un poble, encara que aquest projecte sigui de caràcter reaccionari i coercitiu. Així, la petita burgesia, instrumentalitzada per l’Estat i les associacions capitalistes, es va sentir protagonista dels esdeveniments polítics feixistes.

A partir d’aquestes reflexions, Gramsci desenvolupa tota la teoria sobre l’esfera de la política i de les relacions que es construeixen en aquesta esfera en la lluita per l’hegemonia. Descobreix també que aquesta hegemonia es produeix a través d’elements ideològics i culturals i relata les formes en què el feixisme utilitza aquests elements en el procés de dominació.

Per tant, per a Gramsci, la lluita per l’emancipació humana i social exigeix ​​que els subjectes menys afavorits, els més exclosos i oprimits, organitzats de manera col·lectiva, promoguin la ruptura amb el consens dominant. Paulo Freire, educador brasiler, complementava aquest desafiament dient que les classes subalternes han d’adquirir la capacitat de promoure un desvetllament crític de la realitat, recrear la seva forma de “llegir” el món, ser protagonistes de la seva pròpia història i subjectes de la transformació de la seva realitat.

Finalment, una de les reflexions més belles de Gramsci és quan afirma que hegemonia és un procés que expressa consciència i valors organitzats al voltant d’un projecte polític.

Un dels principals conceptes estratègics de Gramsci és el bloc històric, l’estratègia d’hegemonia de Gramsci. Podríeu reflexionar una mica sobre el procés de construcció d’aquest bloc històric en el context brasiler?

Aquesta pregunta em permet complementar el concepte gramscià d’hegemonia, com va ser emfatitzat a la resposta de la pregunta anterior.

Per a Gramsci el procés de conquesta de l’hegemonia mai no va ser una cosa abstracta, limitada només al camp de les idees, de la consciència o de valors idealitzats. Basant-se en el mètode del materialisme històric, tan ben fonamentat per Karl Marx i Friedrich Engels, Gramsci ressalta que el procés de conquesta de l’hegemonia es produeix a l’àmbit de la base de la societat. En altres paraules, a l’estructura econòmica. O, més precisament, en les relacions de producció.

Això és el que va passar amb el feixisme en aquell moment històric. Va conquerir una hegemonia perquè va aconseguir donar resposta a diversos processos econòmics, culturals, ideològics i polítics. Així, per mitjà de la petita burgesia, l’Estat i les associacions capitalistes van obtenir el consens i la direcció de les classes dominades. Destaca que mai no va ser una hegemonia plena. Hi va haver una resistència significativa de parts de la classe treballadora.

Res més didàctic que la formulació gramsciana que l’hegemonia de la classe treballadora comença a la fàbrica. És aquí, amb les seves lluites econòmiques i empresarials, on la classe treballadora adquireix la consciència per a un moment etico-polític i evoluciona cap a una consciència en si mateixa, una consciència de classe.

Així, doncs, l’hegemonia és la capacitat que té una determinada força política de construir consens al voltant d’un projecte polític. És el projecte polític el que evidencia la necessitat d’un bloc històric perquè la classe treballadora pugui conquerir la seva hegemonia.

Al Brasil vivim un llarg període de descens de la classe treballadora. Un període que comença als anys 1990 i s’estén fins a l’actualitat.

D’altra banda, la crisi estructural del capitalisme va evidenciar la incapacitat de la burgesia brasilera d’alimentar un imaginari popular que li assegurés victòries electorals a la conducció del país. Les quatre victòries consecutives dels governs del Partit dels Treballadors (PT) no van sacsejar els fonaments de l’hegemonia dominant, però sí que van espantar la burgesia. Prou perquè promogués un cop d’Estat el 2016 per destituir Dilma Rousseff com a presidenta de la República, legítimament reelegida el 2014. Com a pas següent, reflectint encara la fragilitat de la seva hegemonia, la burgesia, davant la possibilitat d’una nova victòria de la candidatura del PT, no va dubtar a donar suport a un candidat conegudament delirant.

L’innombrable guanyador [Jair Bolsonaro], a canvi del suport massiu que va rebre de la burgesia, ha intentat implementar una política econòmica ultra neoliberal i exercir el seu mandat presidencial com un govern que coqueteja amb el feixisme, per a alguns, i amb traços d’un govern bonapartista, per a altres.

Així, entre els sectors progressistes hi ha una entesa gairebé unànime, que tindrem una llarga travessa per derrotar el bolsonarisme que ha aflorat a la societat brasilera, fins i tot si Bolsonaro és derrotat a les eleccions de l’octubre del 2022.

Al llibre Què és la revolució, el sociòleg marxista Florestan Fernandes es preguntava a si mateix quin seria el paper de la classe treballadora en períodes defensius i quan el proletariat no té mitjans propis d’organització i d’autonomia de classe.

Ell mateix responia a la pregunta, dient que era el moment perquè la classe treballadora promogués lluites per reformes estructurals, la revolució dins de l’ordre. I emfatitzava que la participació política de la classe treballadora en aprofundir la revolució dins l’ordre produiria conseqüències socialitzadores d’importància estratègica.

L’MST, a través de la lluita per la Reforma Agrària Popular, una de les reformes estructurals que la classe dominant de la societat urbana-industrial no ha fet, busca elevar el nivell d’organització i de politització de la seva base social, en una perspectiva de conquesta d´un projecte polític emancipador i socialista.

En un altre front de lluita, l’MST és un dels protagonistes en la construcció d’un projecte popular per al Brasil. Aquest projecte cerca consolidar un bloc històric que promogui lluites anticapitalistes, emancipatòries i conquestes econòmiques immediates que atenguin les necessitats i interessos de la classe treballadora. Està sistematitzat al voltant de set paradigmes:

• Bona vida per a tots
• Defensa de la natura com un bé comú
• Construcció permanent duna societat igualitària
• Valorar i respectar la diversitat social i cultural
• Democràcia i participació popular a la gestió de l’Estat
• Sobirania i desenvolupament en benefici del poble
• Pràctica de valors humanistes

Esperem que tant el projecte polític de la Reforma Agrària Popular com el Projecte Popular per al Brasil ens ajudin a incorporar més actors socials i populars que assumeixin posicions contestatàries al sistema capitalista, rescatin una matriu ètico-polític-cultural que permeti integrar totes les demandes emancipadores i promoguin l’articulació social i política dels subjectes subalterns com a protagonistes d’alternatives emancipatòries antiimperialistes i anticapitalistes. Així, esperem que la consolidació d’aquest bloc històric al voltant dels dos projectes ens permeti avançar en el procés de conquesta de l’hegemonia de la classe treballadora.

*Aquesta entrevista de Renata Bugni (@Re_Bugni) a Neuri Rossetti va ser publicada originalment a Notebooks: The Journal for Studies on Power el desembre de 2021.  Posteriorment al Dossier núm. 54 de l’Institut Tricontinental, el juliol de 2022. La traducció al català és de L’Accent.

“Cada pas del moviment real és més important que una dotzena de programes”. Karl Marx

“Els passos en fals d’un moviment obrer real són, a nivell històric, incommensurablement més fructífers i preciosos que la infal·libilitat del millor comitè central”. Rosa Luxemburg

A casa nostra al llarg de la història s’ha demostrat, en multitud de conflictes i en milers d’experiències de resistència i construcció col·lectiva, la capacitat d’organització i elaboració estratègica i la creativitat de les classes populars.

També als nostres dies, amb les respostes que a les ofensives d’estat i capital i als reptes i dificultats provocades pel desgavell neoliberal han sorgit i sorgeixen de barris i pobles i de tots els àmbits de la vida social, tot configurant una nova cultura de defensa de la vida i de lo comú.

Tanmateix, sembla que tant el mon de la política institucional, com el de l’acadèmia (d’on sorgeix la pràctica totalitat de la teoria difosa pels canals de comunicació, els de moviment inclosos) perviu intacte el prejudici que fa del parlamentarisme, i de la democràcia representativa, l’únic espai “polític” de debò.

Aquests dies assistim un cop més a la representació post electoral de negociacions, discussions, debats en que els i les protagonistes no són mai, si no com a figures de segon pla que s’interpel·len o s’amaguen a conveniència, els moviments reals, les masses que habiten les nostres ciutats, pobles i territoris. Les organitzacions populars (em refereixo a les no assimilades i enquadrades, com els sindicats majoritaris) i les seves actuacions són vistes per alguns com una nosa o un perill, que cal exorcitzar o domesticar, per d’altres com una massa de maniobra que “apreti” quan toca, o com una reserva de vots.  N’hi ha que, després d’accedir a corts i consistoris utilitzant l’infeliç eslògan “tornem les institucions a la ciutadania” (infeliç perquè en una societat dividida en classes les institucions mai han estat una possessió del poble que, com a molt, hi ha estat tolerat en una posició fortament subalterna), ja no van més enllà de referències retòriques a la participació (reduïda a la consultació d’algunes entitats seleccionades, o a la creació d’espais on ciutadans/individus puguin abocar en un poti poti indigerible dèries, ocurrències i queixes) i s’erigeixen en defensors i intèrprets de les classes més desfavorides segons la clàssica fórmula del “tot per al poble, però sense el poble”. I finalment hi ha forces que, tot i mostrar una innegable major proximitat als sectors més actius de la societat, ja no prioritzen la creació d’estructures de poder popular, embrions d’una nova institucionalitat radicalment democràtica, ni molt menys li atorguen cap funció de direcció estratègica.

Per descomptat no es tracta aquí de retreure a ningú la manca d’ambició política, per altra banda necessària si es vol subvertir el marc actual de relacions socials i econòmiques, però si d’apuntar que tal subversió no se situa – contràriament al que tothom sembla pensar – en un momentum pertanyent a la dimensió de la utopia.

Un programa polític rigorós avui pot incloure perfectament (és més, per ser rigorós “ha d’incloure”) elements de transformació gradual i radical de l’existent dissenyats i dirigits per voluntats col·lectives. En primer lloc perquè aquest enfoc permetria consolidar, arrelant-los en la base social, els passos endavant que es vagin donant en els diversos àmbits. I en segon lloc perquè és així que funciona tot moviment real: els canvis importants ben poques vegades han vingut des de dalt, per iniciativa de dèspotes il·lustrats (Leopold d’Àustria), o per parlaments dominats per majories progressistes, si no per la potencia desestabilitzadora i propositiva de grups socials decidits a trencar o modificar l’aparell de poder que els subjuga.

Sobiranies

Avui es parla força de sobiranies ja que, descobrint un cop més la sopa d’all, constatem que la dominació d’espècie, gènere o classe és exercida mitjançant una pluralitat de tècniques i dispositius – pràctics i ideològics -, de la mà de subjectes no sempre coincidents amb els sectors de la humanitat que en son promotors i beneficiaris, i que ens despullen – en major o menor mesura – de la possibilitat de governar les nostres mateixes vides.

Recuperar la sobirania individual i col·lectiva significa recuperar aquest poder que ens ha estat expropiat al llarg dels segles, tant en el terreny polític, cultural, econòmic (entès com a gestió dels recursos indispensables per a la supervivència: aigua, energia, alimentació, entorn natural). Significa, alhora, combatre la perversió capitalista que ha reduït, amb els resultats destructius que veiem, tot allò que és necessari per la vida nostra i la del planeta a una mercaderia, en el marc d’allò que anomenen “lògica del mercat”.

Els sectors de les nostres societats que ja tenen consciència de la gravetat de la situació i de la necessitat imperiosa de redreçar-la són cada cop més amplis (tenim fins i tot un Papa crític amb el capitalisme). Tanmateix, malgrat l’aparent consens de comunitats científiques, experts i estaments polítics “progressistes” o “democràtics” mai com ara ha estat tan pobra la capacitat de resposta real al desgavell d’un mon on impera la llei del capital, amb les seves múltiples derivades – i assimilades – d’opressió i explotació.

Fixem-nos sense anar més lluny en els nostres àmbits “antagonistes”, d’oposició frontal al sistema: hi trobarem anàlisis en general ben treballades i serioses de la situació, dels perquès, dels interessos en joc, de les dinàmiques i els efectes del conjunt de fenòmens que acompanyen i defineixen l’agressió totalitària que estem patint. També hi trobarem un corpus d’alternatives, aquestes més variades i a vegades no coincidents, però que ens permeten albirar solucions – no súcubes de l’esperit màgic del tecnologisme – a curt, mitjà i llarg termini, que uneixen justícia social, defensa del medi i l’eradicació de les lacres ancestrals del patriarcat i el racisme.

En canvi falta estrepitosament l’anella – que antuvi hom considerava central en tota teorització política revolucionària – de connexió entre el present i el futur radiós de les solucions. En altres paraules: no tenim ni idea ni sembla preocupar-nos el COM transitar de la fase actual pre-apocalíptica a la nova societat. En aquest COM, una mena de terra de ningú cremada per les derrotes del passat i els efluvis intoxicadors de la ideologia dominant (postmodernisme, perversió individualista de la idea de dret o de llibertat, post veritat etc.), impera la confusió més absoluta: des dels seguidors del “capità enciam” (personatge televisiu de fa unes dècades que tenia com a eslògan: “els petits canvis són poderosos”) que tracen un camí sumant aportacions individuals, als obreristes de tota la vida que esperen encara que els obrers de la SEAT ens condueixen cap al sol de l’avenir (un cop, se suposa, hagin fet fora a puntades de peus els seus representants sindicals), a tota la panòplia de nous sectarismes que es barregen i s’enfronten donant lloc a una insuportable cacofonia.

Un mercat de Calaf on l’únic element que falta són justament els exemples d’actuacions reeixides (tot i que parcials i poc duradores) que podem trobar a la història recent i molt recent del país: des de la revolució del 36 a – mutatis mutandi, que no s’escandalitzi ningú per la comparació blasfema – a l’1 octubre, quan la capacitat de posar instàncies diverses (autoorganització popular, organització política i sindical, institucions en un rol no de direcció si no de suport) al servei d’un objectiu comú ha mostrat el seu més que notable poder disruptiu.

Guerra de classe

Fa dècades que hem deixat d’utilitzar (nosaltres, “ells” no) el concepte “guerra de classe”, amb l’excusa de la seva connotació militarista. És una llàstima, perquè la metàfora de la guerra, conflicte en que per guanyar cal utilitzar estratègies complexes, diversitat de tàctiques, determinació i intel·ligència en una successió de batalles i fronts, és perfectament aplicable a una lluita per la transformació social i/o l’alliberament nacional i ajudaria a entendre les fases i els elements en que aquesta s’articula.

Ens ajudaria a entendre gràficament conceptes com relació de forces, terreny favorable o desfavorable on presentar o evitar batalla, aliances, ofensiva, retirada, desgast de l’enemic, acumulació de forces, propaganda, atac, defensa, rereguarda, avantguarda, encerclament, rendició, victòria, treva, armistici, a veure la diferencia entre guanyar batalles i perdre la guerra (i viceversa), entre estratègia i tàctica.

I ens deslliuraria dels estèrils debats sobre violència o no violència, revolució o reforma, insurrecció o transformació gradual, espontaneisme o avantguardisme.

Un altre gradualisme és possible

La metàfora de la guerra es especialment comprensible si aplicada a la idea de “sobirania energètica”, atesa la quantitat de conflictes bèl·lics que ha provocat la disputa entre estats i poders econòmics per les fonts d’energies no renovables. Nosaltres, és clar, plantegem una altra mena d’enfrontament: re-apropiar-nos de tot el poder de decisió sobre formes de consum de l’energia necessària per electricitat i automoció, així com sobre la seva producció: fonts del recurs i tecnologies, procedència, cost, distribució, control, inversions, models,  disputant-les a subjectes i actors integrats en el conglomerat de poders que configuren la elit del capital internacional.

Per arrencar aquest bé d’aquelles mans i, a l’hora, transformar l’actual model depredador i centralitzat en un de sostenible, beneficiós socialment i respectuós ambientalment, hem de valorar diferents escenaris.

Descartem de seguida el que atribueix al déu mercat la capacitat de regulació – per raons que a aquestes alçades no necessiten gaire explicació – i fem un cop d’ull a les alternatives que s’apunten des de diversos sectors.

Els partits i, en general les forces que donen per bona l’equivalència “públic = estatal”, formulen una sèrie de propostes, de radicalitat minvant, que van des de la nacionalització de les empreses de producció i distribució, a la regulació que mitigui els impactes socials (pobresa energètica) i ambientals (increment, en el mix energètic, de la quota corresponent a renovables respecte a la produïda amb combustibles fòssils).

Són propostes que per una banda no impliquen un canvi substancial del model (recordem que fins fa unes dècades a tota Europa les empreses elèctriques ja eren propietat de l’estat) i que per l’altra són d’implementació més que problemàtica. En l’actual ordenament jurídic internacional els interessos de les grans companyies estan blindats a tots els nivells (regulacions estatals, europees, tractats comercials, etc.) i cap institució té la força ni la capacitat d’imposar mesures unilaterals, fins i tot quan és dirigida per majories favorables als canvis, com hem vist en nombrosos casos (a Barcelona sense anar més lluny en el contenciós amb Agbar), ni tampoc d’exercir com a “competència” (les operadores municipals no poden entrar en el mercat de la distribució, controlat pels oligopolis).

La societat, per la seva banda, està generant múltiples respostes i propostes: cooperatives de generació i comercialització de renovables, lluites per la municipalització de petites centrals hidroelèctriques, campanyes per limitar la voracitat de les multinacionals, pressió sobre poders públics perquè les obliguin a tornar quotes dels seus beneficis a la societat, demandes de mitigació de la pobresa energètica, lluites en el territori per contrastar les agressions ambientals de les grans infraestructures. Val a dir que la dispersió d’aquestes iniciatives i la seva mancada integració en una estratègia compartida i amb objectius comuns en redueix en gran mesura l’impacte transformador, encabint-les en “nínxols de mercat” que no incideixen en les dinàmiques generals (emblemàtic el cas de la cooperativa Ecotècnia, pionera en el camp de la generació eòlica i que va acabar engolida per una multinacional del sector).

Però en l’àmbit social també hi ha hagut experiències i comportaments radicalment no assimilables per la lògica econòmica de mercat: l’acció directa,  el sabotatge. Des de l’apropiació individual del recurs per part de persones empobrides mitjançant connexions il·legals, a les campanyes organitzades de negativa a pagar – en part o totalment – les factures, passant per la destrucció d’infraestructures destinades al transport o a la producció d’electricitat.

L’articulació de totes aquestes iniciatives – no necessàriament amb coordinacions orgàniques -, arrelades al territori i amb sensibilitat ecològica, multiplicaria la capacitat d’impacte i eficiència del conjunt:

Per una banda en el mateix procés de canvi es perfilaria – per la composició dels subjectes transformadors i dels seus objectius – un model ben diferent de l’actual, descentralitzat i amb nombrosos avantatges tan pràctics com polítics: reducció de les pèrdues en la fase de distribució (i per tant dels consums generals), no militarització del territori (fenomen associat a les tecnologies nuclears i a les grans infraestructures), es multiplicarien les oportunitats d’ocupació (per instal·lació i manteniment), les col·lectivitats locals s’empoderarien amb el control directe sobre un recurs bàsic i s’afavoriria la relació col·laborativa entre elles, també milloraria la seguretat en el subministrament, ja que una xarxa feta de multitud de centres de producció seria més eficient i resilient que una basada en pocs grans centres i, finalment, es garantiria un aprofitament òptim de les tecnologies i recursos renovables.

L’impacte de transformació (social i ambiental) seria doncs immensament més gran en un model descentralitzat que podria implementar-se gradualment, a mesura que es vagi “desmuntant” l’anterior mitjançant una multitud d’atacs (des del boicot, a les iniciatives judicials, als sabotatges o a les autoreduccions).

Una coordinació entre les iniciatives en els dos àmbits (institucional i social, on el primer faci de suport i doni empara al segon) permet imaginar una transició conflictiva que acabi amb la retirada dels grans actors privats (si no hi ha beneficis ni perspectives de tenir-ne el bé perd tot interès).

Pensar fora de la Caixa

En aquests dies les “nostres” institucions (Generalitat i Ajuntament de Barcelona) han mostrat un cop més el seu distanciament paternalista de la societat que pretenen representar: davant la pluja de milions que la UE ha anunciat per finançar una recuperació econòmica sobre bases ”green” s’han afanyat a presentar projectes elaborats per tècnics i especialistes finalitzats a esgarrapar les engrunes que deixessin caure les grans multinacionals dels diversos sectors.

Ni se’ls ha acudit la idea de crear espais amplis de participació posant a disposició eines públiques, com les universitats, administracions, experts, espais i diners per facilitar l’elaboració de projectes col·lectius dins d’un marc comú amb visió estratègica i de país.

Val a dir que la mateixa miopia l’han mostrada els actors socials (cooperatives i col·lectius diversos) que no han sabut ni formular, ni molt menys imposar aquesta demanda. Demostració un cop més de la feblesa d’uns actors que han abandonat i de facto repudiat el terreny del conflicte i les pràctiques d’acció directa i de construcció de contrapoders.

Aquest plantejament basat en una mena de “sincretisme revolucionari” pot sonar a utopia inassolible, en una esquerra tancada mentalment dins dels esquemes de la tradició o del pensament hegemònic, però l’autèntica irracionalitat avui dia rau en pensar que repetint les mateixes fórmules utilitzades en les últimes dècades podrem assolir algun dia resultats diferents.