El desastre de Zaldibar ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre la gestió de residus en un territori amb una forta tradició industrial i presència de sectors altament contaminants. Segons les últimes dades, la comunitat autònoma basca genera uns 6 milions de tones de residus anuals, fet que suposa uns 2.695 quilos per persona i any, mentre que la mitjana europea és de 1.500 quilos. Pel que fa a la tipologia de residus, els industrials no perillosos representen un 56% del total i els urbans tan sols el 17,5%. “Es focalitza el problema en els residus domèstics i ens diuen que tothom s’hi ha d’esforçar, però les grans responsables, les empreses, no ho fan”, reflexiona el periodista i criminòleg Ahoztar Zelaieta.

“En realitat, les empreses basques de l’anomenada economia circular són competitives a escala europea perquè tenen controls més suaus i paguen menys impostos que en països com Alemanya o Àustria”, afirma Zelaieta, que està investigant el cas de l’abocador i el sistema de gestió de residus del País Basc. L’autor, que pròximament plasmarà tota aquesta feina en un llibre, se centra en la teranyina de relacions entre càrrecs públics, partits polítics i empreses del sector. Seguint el rastre del registre mercantil, apareixen noms com José Ignacio Barinaga –responsable de Verter Recycling–, que durant els últims anys ha arribat a acumular 86 càrrecs en 34 empreses, o el director de l’Agència Basca de l’Aigua (URA), Ernesto Martínez de Cabredo, vinculat a diverses empreses del Grupo Amenabar, gran contractista d’obres d’abast estatal. En una línia similar, Zelaieta també ha documentat conflictes d’interessos que afecten el consistori d’Eibar en l’època de l’alcalde socialista Iñaki Arriola (1993-2008), actual conseller de Medi Ambient del govern de coalició entre el PNB i el PSE.

D’altra banda, el periodista també posa la lupa sobre les companyies que s’estan dedicant a reparar els danys produïts per l’esllavissament de l’abocador a l’autopista i les zones adjacents. Es tracta d’empreses que van néixer a l’aixopluc de càrrecs del PNB, com ara el grup empresarial Moyua, pertanyent al sector de la construcció, o Iragaz Wating, dedicada als serveis mediambientals.

L’any 2000, el conseller d’Indústria, Josu Jon Imaz, va flexibilitzar i simplificar el procés de posada en marxa d’instal·lacions industrials. Més endavant va ser president del PNB i avui és conseller delegat de la petroliera Repsol

Per comprendre la posició de força les empreses del sector de la gestió de residus s’ha de tenir en compte l’existència d’un marc normatiu favorable, aspecte que no es pot desvincular de les portes giratòries. L’any 2000, el llavors conseller d’Indústria del País Basc, Josu Jon Imaz, va signar l’ordre de simplificació del procediment per a la posada en marxa d’instal·lacions industrials, la qual, a la pràctica, “suposa una ingerència mínima de l’administració sobre el mercat lliure en què es mouen aquest tipus d’empreses”, contextualitza Zelaieta. Convé recordar que, més tard, Imaz esdevindria president del PNB i que, al cap de pocs anys d’abandonar l’executiva del partit, es va convertir en el conseller delegat de la petroliera Repsol, una de les empreses de l’Estat espanyol que genera més impactes ambientals.

“Aquesta dinàmica entre partits, càrrecs i empreses s’ha escrutat a fons a Catalunya, Galícia, Madrid i València. Aquí, en canvi, les investigacions no han estat tan severes, cosa que ha fet créixer el mite de l’oasi basc, on suposadament tot es gestiona bé. En realitat, però, si féssim una infografia completa de les portes giratòries, el País Basc seria a la lliga de campions”, rebla Zelaieta.