Per sisè any consecutiu, la Diada de l’11 de setembre estarà marcada per una mobilització independentista massiva impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural. En aquesta ocasió, centenars de milers de persones ompliran el passeig de Gràcia i el carrer Aragó de Barcelona, només vint dies abans de l’1 d’octubre, la data fixada pel govern de la Generalitat per a la celebració del referèndum d’independència. Malgrat la presència de dirigents polítics de les formacions partidàries de la ruptura amb l’Estat espanyol o de l’exercici del dret a decidir, si una cosa ha caracteritzat les manifestacions multitudinàries de tots els 11-S des de 2012, ha estat el protagonisme de la gent del carrer, del poble.

El procés independentista no es podria entendre –i molt probablement no s’hauria arribat al moment actual– sense l’impuls constant des de baix, que s’ha materialitzat en l’organització de manifestacions o de consultes independentistes al marge –i de vegades a la contra– de les institucions a més de 500 municipis. Partint de la base que el cicle mobilitzador independentista va arrencar fa més d’una dècada amb el procés de l’actual Estatut –notablement retallat el 2010 arran dels recursos del PP–, el politòleg Ricard Vilaregut el divideix en tres fases.

En la primera (2005–2010), els “moviments socials clàssics i la societat civil organitzada” van tenir un “protagonisme molt important”, ja sigui amb l’emergència de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) –organitzadora de les manifestacions massives del febrer de 2006 i el desembre de 2007, encara no explícitament independentistes– com amb l’onada de consultes independentistes, que van començar a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009 i van culminar a Barcelona l’abril de 2011. En total, gairebé 885.000 persones van participar en les votacions organitzades per diverses entitats sobiranistes.

La segona fase (2010–2015) va ser la de la “consolidació del procés”, segons Vilaregut, en què es va mantenir un protagonisme molt fort de la societat civil organitzada i s’hi va sumar “la ciutadania no organitzada a través del repertori d’acció col·lectiva de baix cost”, materialitzat explícitament en les mobilitzacions dels 11-S. En aquesta fase, va aparèixer l’ANC, que –sobretot els primers anys– va jugar un paper de tensor dels partits sobiranistes i les institucions.

Finalment, la fase actual, que arrencaria amb les eleccions autonòmiques del 27 de setembre de 2015, seria la de la “resolució” del procés, en què la participació de la societat, tant l’organitzada com la no organitzada, baixa i “puja el de la institució i els partits, a més del de les direccions d’entitats com l’ANC o Òmnium Cultural”. Vilaregut, però, subratlla que, “sense les dues fases prèvies, no hi hauria hagut procés i són aquestes fases, amb un paper decisiu de les organitzacions i la ciutadania, les que marquen el contingut, posen el tema a l’agenda i provoquen que un moviment com el catalanisme, que tradicionalment havia estat pactista, es transformi en un moviment independentista de caràcter rupturista amb l’Estat espanyol”.

 

Demanda de democràcia directa

El doctor en Història Contemporània Xavier Casals considera que el procés ha estat marcat per “dinàmiques que han anat de baix a dalt”. Posa com a exemple el fet que l’expresident Artur Mas “va pujar a l’onada independentista, però no la va crear ni la controlava”. Segons Casals, per arribar a aquesta situació, van confluir diversos factors, com ara una doble desafecció cap a la classe política catalana i cap a l’Estat espanyol i la seva interacció amb l’impacte de la crisi econòmica. La desafecció s’ha expressat tant amb l’afebliment dels partits tradicionals –l’antiga CiU, PSC, PP o ICV– com amb la irrupció de noves formacions –Ciutadans, la CUP o l’espai dels Comuns–, que representen la protesta “dins el sistema”. Un segon element va ser l’onada de consultes independentistes, que van constituir “una protesta al marge del sistema” i van tenir el doble impacte “d’instal·lar la independència en l’agenda nacional i internacional i mostrar l’afany d’una democràcia participativa”. Finalment, l’historiador esmenta el moviment de les indignades com a mostra de “protesta contra el sistema”, en què també destaca la reclamació d’una “democràcia directa i participativa”.

“Què demanava el carrer? Democràcia directa. Què ofereix el plebiscit en darrera instància? Democràcia directa. Per tant, és un element d’encaix”, conclou Casals. També afegeix que, abans del darrer cicle electoral, “hi havia una dissociació entre el carrer i les institucions i això s’ha acabat en la mesura que molts lideratges civils han entrat a les institucions”. I continua: “En certa manera, hi ha hagut una confluència entre les demandes de la societat civil, com ara un augment de la participació i la irrupció de nous lideratges, i les institucions”. I el procés ha jugat un paper clau en aquest aspecte. “L’independentisme ha tingut una pulsió molt forta des de baix i precisament això explica la dificultat d’entendre la seva naturalesa tant des de dins com des de fora de Catalunya”.

Per al politòleg Ricard Vilaregut, el que “travessa tranversalment tot el procés són les noves formes de fer política, a banda del sorgiment de noves vies d’informació i les necessitats de canviar les formes de participació política”. Tot plegat deriva en una “renovació” del discurs i la praxi del moviment independentista, que es torna “molt més obert”, i s’aconsegueix que el discurs rupturista, almenys en la qüestió nacional, s’instal·li en el *mainstream de la societat catalana.
 

Aparició dels comitès en defensa del referèndum

Tot i que les institucions i els partits tenen més protagonisme en la fase actual –a priori, decisiva– del procés independentista, el paper de la ciutadania no ha desaparegut, ja sigui amb un rol més passiu –com pot ser l’assistència massiva a la mobilització de l’imminent 11 de setembre– o d’una manera més activa, amb l’articulació dels comitès de defensa del referèndum. N’han sorgit arreu del territori català, en la majoria dels casos, promoguts per persones vinculades a l’esquerra independentista, tot i que no únicament. De moment, estan centrats a fer una tasca més aviat d’agitació i de promoció del referèndum, en espera de promoure “accions de desobediència” en funció de la “repressió” que exerceixi l’Estat espanyol, segons Jaume Ramon, portaveu del Comitè de Defensa del Referèndum de l’Alt Penedès.

Per a Miquel Catasús, membre de la plataforma Clot-Camp de l’Arpa pel Referèndum, del que es tracta és de fer visible “que el tema de la sobirania i del referèndum no és una qüestió dels polítics i dels partits, sinó que ens afecta a tots, també a nivell de barri”. Activista veïnal, Catasús veu fonamental que la sobirania es defensi amb mobilitzacions “des de baix”, però deixa clar que la voluntat de la plataforma –que, en aquest cas, no és explícitament independentista– és “poder decidir sobre tot, és a dir, sobre el model sanitari, sobre si cal un exèrcit o estar dins l’euro, etc...”. Més enllà de la recollida de signatures en defensa del referèndum, la plataforma organitzarà un debat el dia 16 de setembre amb gent partidària del sí i del no en el referèndum. Agradi més o menys, el procés ha transformat profundament la política catalana i, sense la mobilització i el protagonisme ciutadà, directament no hi hauria hagut procés.


Article publicat al suplement #DesobedientsDirecta, amb motiu del referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre