Davant de la possibilitat, ben inquietant, que en el pròxim cicle electoral l’extrema dreta de Vox i Aliança Catalana assoleixin quotes determinants de poder polític, assistim a una crida a defensar la democràcia a partir del vot a les opcions polítiques d’esquerres. Tanmateix, aquesta acció és suficient per aturar l’extrema dreta? I el més important: quina és la democràcia a defensar? La de Pedro Sánchez a la cimera “En Defensa de la Democràcia”, celebrada a l’abril passat a Barcelona, o la de milers de membres de la comunitat educativa catalana sortint al carrer?

Darrere de la “defensa de la democràcia” s’amaga una ambigüitat, sovint deliberada, entre fenòmens que no són equivalents i que fins i tot poden ser contradictoris. D’una banda, “la Democràcia” com a sistema format per un conjunt d’institucions estatals, eleccions, parlaments i mecanismes de representació. És a dir, la democràcia liberal-representativa com a forma de govern. I, de l’altra, la democràcia com a moviment d’emancipació de les classes subalternes, això és, com un procés d’autoorganització social i de constitució d’un subjecte col·lectiu que, aspirant a posar fi a les dinàmiques de domini i d’opressió, democratitza les relacions sociopolítiques existents. Quan actors rellevants, al capdavant de governs i d’ajuntaments, criden a “defensar la democràcia” enfront de l’auge del feixisme, de quina democràcia parlen? De la que és incapaç de regular l’apropiació de les ciutats per part dels fons d’inversió, o la de les bibliotecàries en lluita per millorar les condicions laborals de la classe treballadora i en defensa dels serveis públics?

Paradoxes democràtiques, tecnocapitalisme i populismes de dretes

Efectivament, de la primera. I aquí rau el següent problema d’aquesta apel·lació. Malgrat que la democràcia liberal-representativa no s’explica sense les victòries i les derrotes del moviment democràtic popular, una de les grans paradoxes del nostre temps és que la seva institucionalització tendeix a afeblir el moviment de democratització social. El paradigma d’aquesta contradicció va ser la Transició espanyola, on la legitimitat de les “institucions democràtiques” es guanyà a costa de la desorganització planificada de la democràcia obrera, veïnal i popular que s’havia gestat en la lluita contra el franquisme. Així, la integració de les forces opositores a la reforma pactada exigí la desmobilització del carrer i el desmantellament de la democràcia viva que emergia als barris, a les escoles, a la cultura o als centres de treball.

Aquesta paradoxa democràtica explica per què avui tenim parlaments i governs elegits democràticament i, alhora, assistim a una profunda “desdemocratització” de la vida social. Podem votar cada quatre anys i tenir cada vegada menys capacitat per decidir sobre qüestions que determinen la nostra vida: el preu de l’habitatge, les condicions laborals, el model productiu, els serveis públics, l’organització del territori i dels recursos naturals, la informació o les tecnologies que consumim. I, encara menys, les formes d’Estat (monarquia o república?) o de sobirania nacional (referèndum d’autodeterminació). La democràcia institucional pot continuar operant mentre el poder real es desplaça cap a espais cada vegada més lluny del control popular.

És en aquest terreny on el tecnocapitalisme, l’actual règim global que conjuga neoliberalisme econòmic, control social tecnològic, geopolítica imperialista i populisme de dretes, promou una profunda reestructuració de la societat. Mentre una part decisiva del poder es concentra en grans corporacions, fons d’inversió, plataformes tecnològiques i estructures financeres que s’escapen de la sobirania popular, la política institucional es mostra impotent a l’hora de modificar les relacions materials de poder i esdevé còmplice dels poders econòmics. I, mentre les esquerres institucionals, afeblides per la incoherència, reclamen el vot per “frenar l’extrema dreta”, aquesta ha après –generosament finançada– a ocupar les xarxes digitals, els imaginaris culturals, els malestars socials, els aparells ideològics i de l’Estat. L’extrema dreta actual no té mania a les eleccions –cada cop més condicionades per l’algoritme i les corporacions que el programen– i a participar en les institucions democràtiques. Si bé no creu en la democràcia com a moviment –de fet, vivim una contrarevolució a l’onada mundial de lluites de 2010-2020, també catalana: 2011, 2017, 2019–, sí que aspira al poder de l’Estat per refermar la seva dominació.

Per això, si bé cal impedir que l’extrema dreta també s’apropiï de la democràcia representativa i, per tant, avui no podem abandonar-la com a camp de batalla, no n’hi ha prou a defensar la democràcia existent. No n’hi ha prou a votar i esperar que l’aritmètica electoral endarrereixi la presa de poder per part del neofeixisme, que ja encapçala governs d’arreu del planeta. Cal activar la segona concepció de la democràcia, en la millor tradició republicana-socialista, del municipalisme llibertari o de la democràcia comunal: la democràcia com a moviment emancipatori de les classes subalternes. No com una institució concedida per les elits, sinó com una capacitat exercida pel conjunt de la societat. No com l’espai restringit dels “demòcrates”, sinó com un procés permanentment obert de democratització. No com una ciutadania que delega, sinó com un poble que s’organitza, decideix i construeix espais de poder propi, sigui en forma d’institucions populars independents, sigui disputant els espais de poder estatal.

Construir una experiència concreta de poder col·lectiu

Perquè el problema de les esquerres en les eleccions és que els seus partits, com escrivia Gramsci, poden quedar “suspesos en l’aire” quan deixen de ser instruments d’organització col·lectiva i es converteixen en maquinàries electorals. I amb els partits d’esquerres suspesos en l’aire, es fa difícil demanar-ne el vot. Cal, per tant, una nova onada que no defensi la democràcia, sinó que la construeixi i la reorganitzi, que no tingui com a objectiu simplement recuperar una determinada correlació de forces parlamentàries, sinó refer les condicions socials perquè les classes populars tornin a ser subjecte polític. Una democràcia fruit de la capacitat d’organització als barris, als centres de treball, als centres educatius, als moviments socials, a les associacions, als sindicats, a les cooperatives i als espais comunitaris, fins a abastar –com escrivien Joan Tafalla i Joaquim Miras– el conjunt de la societat. Una democratització que erigeixi institucions col·lectives capaces de disputar l’hegemonia a les elits i produir formes concretes de sobirania.

Una altra democràcia política, doncs, que ampliï la capacitat de decisió popular i no redueixi la sobirania al vot. Però també una democràcia econòmica, perquè no hi pot haver sobirania popular real si les decisions sobre l’economia estan fora de l’abast de la majoria. Una democràcia social, perquè els drets no poden dependre de la capacitat individual de comprar-los en el mercat. I una democràcia cultural, perquè avui també es disputa qui té la capacitat de produir els imaginaris, els relats i els sentits comuns amb què una societat interpreta el món.

Necessitem una organització col·lectiva que no només aspiri a derrotar l’extrema dreta, sinó els poders polítics i econòmics que l’alimenten

Aquesta perspectiva transforma la manera d’entendre la lluita contra l’extrema dreta. Se la pot derrotar en les eleccions i, tanmateix, mantenir intactes les condicions socials que l’alimenten. Perquè l’extrema dreta no és només una opció electoral: és una cooptació del malestar perquè aquest no qüestioni els fonaments que el produeixen. És una resposta reaccionària a la incertesa material, a la descomposició dels vincles socials i a la sensació d’impotència davant d’un món governat –i destruït– per forces que s’escapen del control col·lectiu. Unes forces que, irònicament, són propulsades per la simbiosi actual entre neoliberalisme econòmic i populisme de dretes.

Per això, l’antídot no pot consistir a dir a la gent que voti esquerres per impedir que guanyi l’extrema dreta. Cal construir una experiència concreta de poder col·lectiu. Cal que les classes populars comprovem que organitzar-nos serveix per transformar les nostres condicions de vida. Que una comunitat pot defensar el seu habitatge. Que els treballadors podem disputar el control sobre les nostres condicions laborals, i fins i tot sobre els mitjans de producció i el mateix model productiu. Que un barri, un municipi o una comarca poden decidir sobre els equipaments, les infraestructures i la planificació territorial. Que els sectors populars podem intervenir sobre el model energètic, alimentari, educatiu, sanitari o de cures. Que la cultura pot deixar de ser una mercaderia i convertir-se en un espai de construcció col·lectiva. Aquesta és la democratització que pot reconstruir el vincle entre política i societat.