La jornada inaugural al Canòdrom va omplir la sala amb xerrades sobre els biaixos racistes de la IA, el tecnofeudalisme i l’impacte dels centres de dades
Especialistes i activistes van alertar dels impactes socials i ambientals del model tecnològic actual i de les dinàmiques d’extractivisme global que el sosté
Un moment de la conversa «Mines, fronteres i transició verda» | Míriam Martí
L’onzena edició del Mobile Social Congress (MSC) ha tancat amb un balanç qualificat per l'organització de «molt positiu» i fent rècord d’assistència, amb més de 400 persones participants al llarg de les tres jornades principals del programa, superant la participació d'edicions anteriors. Organitzat per SETEM Catalunya sota el lema «Descolonitzem la tecnologia», el congrés s’ha presentat un any més com l’espai de reflexió crítica sobre el model tecnològic dominant coincidint amb la celebració del Mobile World Congress a Barcelona.
La jornada inaugural, celebrada dimecres al Canòdrom – Ateneu d’Innovació Digital i Democràtica de Barcelona, va reunir 200 persones en una tarda de taules rodones que van abordar qüestions com els biaixos racistes de la intel·ligència artificial, l’extractivisme digital o l’impacte ecosocial dels centres de dades. La sala es va mantenir plena durant tota la jornada i el públic va participar activament en els debats, amb una presència destacada de persones joves.
Durant les sessions, diverses veus expertes van alertar dels impactes socials i ambientals del model tecnològic actual. L’investigador Youssef M. Ouled (AlgoRace) va assenyalar que «la tecnologia està actuant com un dispositiu més de racialització», mentre que Aurora Gómez, de la plataforma Tu nube seca mi río, va advertir que l’expansió dels centres de dades està generant nous conflictes territorials. Per la seva banda, Roland Mimi Ngoy, de Dignité RDC, va denunciar la violència associada a l’extracció de minerals a la República Democràtica del Congo, i l’antropòloga ecofeminista Yayo Herrero va situar aquests impactes dins d’una crisi ecosocial global marcada per l’extractivisme.
La programació va continuar dijous amb un taller pràctic sobre el programari lliure Dolibarr, que va reunir una trentena de persones interessades en eines digitals alternatives per a la gestió d’entitats i projectes col·lectius.
Alba Segarra va aportar una mirada crítica i irònica sobre el model tecnològic que representa el Mobile World Congress Foto: Míriam Martí
Una cloenda multitudinària amb debat, humor i música
El congrés es va tancar divendres amb un tardeo crític a la Nau Bostik, que va tornar a congregar més de 200 persones en una tarda d’activitats que van combinar debat, reflexió política i propostes culturals.
La programació va començar amb la projecció d’un reportatge i la conversa «Mines, fronteres i transició verda», amb la participació de Victoria Muñoz (CNAACAT), Thierno Madiou Diallo (Associació Gàmbia-Euskadi), els periodistes Núria Vilà i Jaume Portell, amb la moderació de Dei Sow (Valor i Preu), on es van analitzar els impactes socials i ambientals de la mineria de bauxita i or a Guinea Conakry i Senegal, essencial pels plans de transició energètica. El debat va girar entorn de la necessitat d’una transició energètica justa i veritablement sostenible i propostes sobre com fer-ho possible.
Posteriorment, Laura Alonso i Sarah Hassan van mantenir una conversa sobre la situació actual al Sudan i Guinea Bissau, connectant els conflictes polítics i econòmics globals amb les dinàmiques d’extractivisme que sostenen la indústria tecnològica.
La tarda va continuar amb un monòleg de la politòloga i humorista Alba Segarra, que va aportar una mirada crítica i irònica sobre el model tecnològic que representa el Mobile World Congress i l’auge dels discursos d’odi. Tot seguit, la conversa «La viralitat del mal: del colonialisme digital a la sobirania tecnològica» va reunir el col·lectiu Proyecto Una i el projecte comunicatiu No m’importa per reflexionar sobre la cultura d’internet, i com els algoritmes afavoreixen els discursos d’odi i els interessos econòmics de les Big Tech. Per acabar, es va posar sobre la taula la necessitat d’alternatives digitals i el seu ús des d’una mirada crítica i col·lectiva.
La cloenda va anar a càrrec de Bigwé, projecte artístic de Domènec Bis Thobi Foto: Mica Montero
La cloenda va anar a càrrec de Bigwé, projecte artístic de Domènec Bis Thobi, músic, cantant i productor amb arrels cameruneses i catalanes que fusiona Afrobeats, Soul, R&B i Jazz, reivindicant comunitat, diversitat i vides afro i queer.
Onze anys articulant una mirada crítica sobre la tecnologia
Amb aquesta onzena edició, SETEM considera que el Mobile Social Congress «es reafirma com un espai consolidat per analitzar els impactes socials, ambientals i geopolítics de la tecnologia», així com per visibilitzar iniciatives i alternatives que posen els drets humans i la justícia global al centre. S’emmarca en una trajectòria que l’any passat va celebrar el seu desè aniversari, «una fita que va evidenciar la continuïtat i la rellevància d’aquest espai de debat crític sobre el model tecnològic».
El congrés forma part de la campanya Electrònica Justa de SETEM Catalunya, que promou la sensibilització ciutadana sobre les condicions de producció dels dispositius electrònics i les implicacions del model tecnològic actual.
A més de les activitats del congrés, fins al 27 de març es podrà visitar al Canòdrom la instal·lació artística «Cartografia de la IA Generativa», que explora els imaginaris i les implicacions de la intel·ligència artificial generativa.
[EN MOVIMENT és una secció de Setembre per donar a conèixer el dia a dia dels moviments socials i de les entitats d'Osona i la Catalunya interior que treballen per la transformació social]
En els següents paràgrafs es planteja una aproximació a alguns conceptes rellevants sobre la concepció marxiana del comunisme, entenent-lo com un moviment històric encarat a la lliure associació d’individus. A partir d’aquesta idea, es suggereixen alguns vincles entre aquesta noció comunista i l’experiència de les xarxes socials lliures agrupades al voltant del Fedivers.
Sovint la idea del comunisme s’associa a elements com l’abolició de la propietat privada i la centralització dels mitjans de producció sota planificació estatal. Són idees especialment consolidades al llarg de les experiències socialistes del segle XX, i que, encara avui en dia, impregnen bona part del nostre imaginari. Si bé la concepció del comunisme de Marx és més rica i va molt més enllà d’aquestes premisses.
Cal apuntar, en primer lloc, que Marx és reticent a una descripció detallada de la societat comunista, aquest seria un exercici utòpic que s’allunya de les concepcions marxianes, que l’observen no com un escenari futur ideal, sinó com un procés històric. A la Ideologia Alemanya1, Marx i Engels ho expressen amb les següents paraules: ‘el comunisme no és un estat que ha d’implantar-se, un ideal al qual s’hagi de subjectar la realitat. Nosaltres anomenem comunisme al moviment real que anul·la i supera l’estat actual de les coses. Les condicions d’aquest moviment es desprenen de la premissa actualment existent’.
És, per tant, en aquest desenvolupament històric, aquest ‘moviment real que anul·la i supera l’estat de les coses’ on cal buscar el rostre del comunisme, un rostre canviant que evoluciona i es transforma conjuntament amb la societat. D’aquesta idea se’n desprenen, com a mínim, dos aspectes importants. El primer és que les característiques concretes del comunisme no són permanents i inalterables, ja que queden subjectes al mateix desenvolupament històric, sempre canviant i, en molts aspectes imprevisible. El segon aspecte és que el comunisme, precisament pel seu caràcter de ‘moviment real’ és necessàriament present ja en el món capitalista, en formes més o menys embrionàries, però que guarden a dins el potencial per a superar les relacions socials actuals. Tal com apunta la doctora en filosofia Natasha Gómez Velázquez, ‘el comunisme comença a buscar identitat en l’escala infinita de lluites polítiques que es perden en el temps, que adopten formes diferents i que precedeixen a la revolució. Si fos possible parlar d’un rostre definitiu del comunisme, seria una identitat que no s’obté en un acte finit, sinó en la infinitat mateixa del desplegament o l’esdevenir històric’2.
Marx insisteix en aquests ‘brots’ del comunisme que neixen, canvien i es desenvolupen en el marc de la mateixa societat capitalista. En la seva Contribució a la crítica de l’economia política expressa que: ‘els canvis en el fonament econòmic condueixen tard o d’hora a la transformació de tota la immensa superestructura erigida sobre aquest’3. És en aquest context en què una tasca essencial dels comunistes hauria de ser identificar aquests elements existents en la societat actual que plantegen ‘canvis en el fonament econòmic’, així com els espais, moviments i lluites a on es pot entreveure el ‘rostre del comunisme’, per a dotar-los d’un cos polític sòlid orientat cap a la superació de les relacions socials existents.
El comunisme com a associació lliure d’individus
Hem assenyalat que Marx s’absté de descriure la forma concreta del comunisme, però no d’assenyalar, d’acord amb l’anàlisi acurada del desenvolupament històric, l’orientació general de la societat futura. És en el marc d’aquestes reflexions en el qual la idea del comunisme com a una associació lliure d’individus pren un paper privilegiat. Autors com Seongjin Jeong4 argumenten que aquest és el concepte central del comunisme des de l’òptica de Marx, articulant-lo en tres aspectes clau: la llibertat, la individualitat i l’associació.
Per aproximar-nos a aquesta idea, cal que indaguem una mica més en la Ideologia Alemanya, en aquest text, Marx i Engels exposen algunes reflexions interessants sobre la comunitat i la llibertat. Els autors estableixen una diferenciació fonamental entre la comunitat il·lusòria, aquella construïda a partir de les relacions de poder que, en el cas de la societat capitalista, se sintetitzen en l’estat modern. La comunitat il·lusòria s’articula ‘sempre sobre la base real dels vincles existents, […] sobretot, com més tard haurem de desenvolupar, a través de les classes socials, ja condicionades per la divisió del treball, que es formen i diferencien en cada un d’aquests conglomerats humans i entre les quals n’hi ha una que domina sobre totes les altres’5. La comunitat il·lusòria és aquella que s’articula sobre l’interès específic de la classe dominant, que és capaç de vestir aquest interès de classe com si d’un interès general es tractés, mostrant-lo com una cosa aliena i independent a ella. En aquest marc, la llibertat individual només pot gaudir-se de forma plena per part de ‘dels individus immersos en les relacions de la classe dominant i només en la mesura que són membres d’aquesta classe’. Podem concloure, per tant, que la majoria d’aquesta comunitat il·lusòria, la classe treballadora, pot desenvolupar també una llibertat il·lusòria, o podríem dir limitada, sempre subjecte als interessos particulars de la classe dominant, que es presenten com a independents i generals.
En contraposició a la comunitat il·lusòria, Marx i Engels presenten el comunisme com la comunitat real, aquella establerta sobre els paràmetres de la lliure associació dels individus. Retornem a Jeong quan selecciona aquest fragment del 1r volum de El Capital, en el qual es dibuixa el comunisme com ‘una alta forma de societat, una societat en la qual el complet i lliure desenvolupament de totes les formes individuals constitueix la norma general’. Marx ja identifica algunes iniciatives existents en el si de la societat capitalista com a agents potencials de la transformació revolucionària de la societat. És el cas de les cooperatives de treballadors, que reconeix com una ‘força transformadora’; segueix argumentant que ‘el seu gran mèrit consisteix a mostrar en la pràctica que el sistema actual de subordinació del treball al capital […] pot ser substituït per un sistema republicà i benefactor de l’associació de productors lliures i iguals’. Però també alerta que ‘el moviment cooperatiu limitat a les formes minúscules, les úniques que poden crear amb els seus esforços els esclaus assalariats, mai podran transformar la societat capitalista. […] Aquests canvis no es produiran sense el pas de les forces organitzades de la societat, és a dir, del poder polític, de les mans dels capitalistes i dels terratinents a les mans dels productors’6.
El Fedivers: una estructura per a l’associació lliure d’individus
Arribats a aquest punt, és interessant preguntar-nos com aquests elements que hem identificat, des del comunisme com a ‘moviment real de la història’ fins al conflicte entre la comunitat il·lusòria i la comunitat real, s’articulen en el món actual i, específicament, com s’han traslladat també en l’àmbit digital, entenent aquest com un espai, potser cada vegada més privilegiat, de la lluita de classes.
Sembla evident que els gegants tecnològics globals, coneguts com a GAFAM (acrònim de Google, Apple, Facebook -Meta-, Amazon i Microsoft), desenvolupen una activitat que va molt més enllà de l’àmbit mercantil (compravenda de productes, serveis i dades), contribuint a la creació d’una visió del món alineada als interessos de classe dels seus propietaris. El cas de les xarxes socials és paradigmàtic, en la mesura que es presenten com a espais neutres (independents) d’interacció lliure entre les persones. Però, què són les xarxes controlades per corporacions sinó el producte més refinat d’aquesta comunitat il·lusòria que apuntava Marx? La publicitat i algoritmes opacs contribueixen a generar i normalitzar una visió del món sovint aliena a l’usuari (i a la realitat) però que es percep com a hegemònica. Possiblement, el sobredimensionament dels discursos d’extrema dreta a la xarxa social X és l’exemple més clar de la vinculació dels continguts d’una xarxa social amb els posicionaments ideològics del seu propietari (des del 2022 els discursos d’odi s’han incrementat un 50% en aquesta xarxa social)7, però que ha de posar-nos en alerta davant la intervenció, sigui subtil o descarnada, dels algoritmes dels capitalistes per a naturalitzar els seus posicionaments de classe.
Davant aquesta realitat, el comunisme es mostra també com a part del ‘moviment real de la història’, una força transformadora que es manifesta de maneres diferents d’acord amb el context social, polític i econòmic. En el cas que ens ocupa, cal observar amb atenció el Fedivers, un concepte que sorgeix de la contracció entre les paraules ‘federació’ i ‘univers’. El Fedivers agrupa un seguit de xarxes socials descentralitzades i de programari lliure, que actualment sumen més de 13,6 milions de comptes registrats i 2,2 milions d’usuaris actius8. Al contrari que les xarxes socials sota control privat, les xarxes socials i els usuaris del Fedivers estan allotjats en milers de servidors d’arreu del món. Qualsevol persona pot crear el seu propi servidor o afegir-se a un servidor existent, fet que permet, per una banda, afavorir la privacitat i evitar la compravenda de dades i, per l’altra, generar comunitats temàtiques, idiomàtiques, sectorials, etc. El Fedivers s’articula, per tant, com una construcció col·lectiva i dinàmica tant de la seva estructura com de la informació que s’hi allotja i comparteix.
Per altra banda, al Fedivers no hi ha algoritmes que promocionin les publicacions, sent, per tant, els individus i les comunitats les que determinen els continguts que es mostra en cada línia de temps. S’hi dibuixen, per tant, el que podrien ser els contorns d’una federació lliure d’individus, que interactuen i s’associen, en l’àmbit digital, sense respondre a interessos aliens. De manera anàloga al cooperativisme que, com apuntava Marx, compta amb el mèrit de demostrar que el model de producció capitalista pot ser substituït per a ‘l’associació de productors lliures i iguals’, el Fedivers hi suma el mèrit de demostrar que les relacions socials presents també poden ser substituïdes per a la lliure associació. Definir col·lectivament quin és l’actitud específica dels comunistes davant aquestes experiències és, sens dubte, un debat ampli i complex, però en qualsevol cas, sembla aconsellable no menystenir cap iniciativa amb capacitat per esquerdar el realisme capitalista, i treballar per dotar-les de profunditat, emmarcant-les en una estratègia política general de la classe treballadora.
Marx, K., Engels, F. (2021). La Ideología Alemana: Antología. Madrid: Alianza Editorial. ↩︎
Hickey, D. Fessler, D. M. T., Lerman, K., Burghardt, K. (2025). X under Musk’s leadership: Substantial hate and no reduction in inauthentic activity. PLoS ONE. 20(2): e0313293. https://doi.org/10.1371/journal.pone.0313293↩︎
Hickey, D. Fessler, D. M. T., Lerman, K., Burghardt, K. (2025). X under Musk’s leadership: Substantial hate and no reduction in inauthentic activity. PLoS ONE. 20(2): e0313293. https://doi.org/10.1371/journal.pone.0313293↩︎
L’autor deDespertar del sueño tecnológicodefensa la capacitat de les noves tecnologies, encara que el disseny i els usos de moltes semblen empènyer-nos cap a terrenys distòpics. Ara, Cancela signa el llibreUtopías digitales(Verso, 2023), un assaig on aquest periodista de 30 anys combina el repàs històric i el diagnòstic crític del present per mirar d’imaginar camins i futurs en què la digitalització no estigui al servei de les grans corporacions tecnològiques.
Al voltant d’Internet van sorgir els discursos del software lliure i del copyleft, però la xarxa s’ha convertit en una enorme màquina de concentració de capitals. Com ha succeït això?
Un dels problemes del programari lliure i altres pràctiques similars és que són intervencions al marge dels estats i dels mercats que no aconsegueixen escalar-se. Internet té totes les potencialitats per facilitar l’emancipació i l’alliberament humà, però alhora ha estat sotmesa a processos d’acaparament empresarial amb aires de distopia.
Ha caigut en l’automarginació?
Sí, però no només. Durant el 15-M van emergir propostes tecnopolítiques que l’esquerra no va saber veure ni entendre. Va obviar que es pot evolucionar mitjançant intervencions institucionals que injectin recursos amb una orientació público-comunitària. I és que el ‘software’ lliure no pot recaure en l’altruisme d’uns quants activistes. Si és així, el contrapès mercantil s’acaba imposant sempre, perquè disposa de més recursos. Per aquesta raó trobo necessària una intervenció estratègica de l’Estat, de manera que el programari lliure estigui disponible a tot arreu i qualsevol solució pugui resoldre’s tant a Catalunya, com a Espanya, Europa i altres llocs del món.
Aquesta forma d’operar suposaria moure marcs polítics, entre els quals no prioritzar el benefici econòmic i pensar en clau de cooperació desinteressada?
Sí, ens obliga a canviar les relacions entre els centres i les perifèries i la manera de relacionar-nos amb Amèrica Latina, per exemple. Desgraciadament, quan aquest debat ha estat damunt la taula, va arribar la crisi econòmica, que ens va dur a reaccionar davant els desnonaments i les onades de retallades. I això s’hi va afegir l’arribada dels gegants de Silicon Valley, que van rescatar el capitalisme i actualitzar els processos d’acumulació.
Com es pot redirigir en clau progressista aquest “corrent de la història”, per citar una expressió de la historiadora Almudena Hernando?
Caldria recuperar la crítica -que ja es va donar als anys setanta i vuitanta del segle passat- respecte a la privatització de les estructures de les telecomunicacions. A països com Argentina hi ha centres de dades i estructures computacionals que serveixen a l’Estat i a la societat civil. No calen, doncs, grans exercicis d’imaginació, sinó veure estratègies útils.
Què trobes a faltar en les polítiques institucionals?
Que no pensin en un estat del benestar recolzat en tecnologies digitals. I no em refereixo a mesures destinades a pal·liar la falta de finançament dels serveis públics. Es poden trobar patrons per preveure malalties o millorar la manera com els nens aprenen i es troben en el món… S’han d’entendre les possibilitats que té la tecnologia, perquè del contrari, continuarem vivint en l’actual distopia digital.
A ‘Utopías digitales’ denuncies les accions de la Unió Europea en l’àmbit de la digitalització i les seves infraestructures. Què li retreus?
La UE està centrada a protegir les empreses europees en la competència vers les corporacions de Silicon Valley, quan ja han perdut la batalla. Prova d’això és la mateixa Telefónica, que depèn de les empreses estatunidenques per proporcionar als seus clients serveis al núvol. Amb tot, Europa encara opera sota l’ideari posterior a la II Guerra Mundial, quan buscava mantenir la pau a través del comerç, però l’auge de l’extrema dreta evidencia que el lliure mercat no garanteix la pau ni, menys encara, la democràcia. En l’àmbit digital, hauria d’entendre que no pot competir en els marcs actuals amb els Estats Units i la Xina, sinó crear alguna cosa pròpia i diferent que no parteixi de la lògica del mercat.
Què podria ser?
Una estratègia de ‘software’ públic seria eficient, fins i tot des d’una perspectiva capitalista, perquè abaratiria els costos de les administracions. A partir d’iniciatives d’aquest estil, es podria crear una alternativa digital i nacionalitzar empreses com Telefónica. Això permetria que els ciutadans fossin subjectes actius que prenguessin el control de la tecnologia i poguessin revisar-la i millorar-la. Igual que és fonamental que els enginyers estiguin disponibles per generar metodologies digitals als moviments socials, els sindicats, els partits i altres organitzacions de masses.
En el llibre també recordes que el trànsit de dades -l’ús del núvol- té un impacte mediambiental enorme, quan la suposada desmaterialització acostuma a veure’s com una millora ecològica...
Això passa perquè cada segon de la vida humana està connectat a cinc empreses diferents, les quals mantenen centres de dades colossals i estructures computacionals enormes, fent una despesa enorme d’energia i aigua. A més, aquestes estructures no solament estan al servei de Silicon Valley; també treballen perquè les energètiques continuïn extraient combustibles fòssils i el sector financer faci més operacions automàtiques. En definitiva, serveixen per accelerar l’escalfament global.
Malgrat el neoimperialisme estatunidenc, les privatitzacions i altres derrotes, també esmentes algunes històries positives. Quines destacaries?
Parlo de l’Índia, on els centres de dades connecten els països del sud i l’emmagatzematge de les quals no s’envia als servidors de les empreses de Silicon Valley. O Xile, que durant el període Salvador Allende, va crear un sistema de recepció de dades que facilitava la planificació de l’economia i també que els treballadors s’autoorganitzessin de manera més eficient. Hi hagut experiències, doncs, que han anat en la línia de la transició econòmica i han estat respectuosos amb el medi. Si no les coneixem és perquè no estan en la història oficial, quan recuperant-les podríem imaginar un futur no distòpic i adoptar intervencions públiques en clau de socialisme digital; sabent, això sí, que fa falta una gran inversió econòmica.
Mentrestant, què podem fer els individus i les cooperatives?
Sense l’Estat, és díficil aconseguir avenços importants. Però almenys podem entendre la tecnologia com quelcom més que una eina destinada a fer una més ràpida les tasques que realitzem. L’objectiu seria alliberar temps i energies creatives per fer coses diferents, pel qual necessitem teixir aliances als marges del mercat, desenvolupar tecnologies lliures a l’abast de tothom i, alhora, pressionar per aconseguir que els estats assumeixin polítiques en aquesta direcció.
.jpg)
