Diverses personalitats i activistes d’esquerres narren en una audiovisual les virtuts d’aquesta mesura, de la qual demanen la implementació a Europa.

Explicar de manera didàctica en què consisteix la renda bàsica universal i de quina manera canviaria la realitat de les persones. Aquest és el propòsit de la campanya que aquesta setmana han iniciat diversos col·lectius i moviments socials de l’Estat espanyol. La campanya consisteix en un audiovisual que, sota el títol ‘La teva vida amb una renda bàsica’, emplaça al gran públic a donar suport a la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) que pretén aconseguir el milió de signatures necessàries perquè el debat sobre la seva aplicació arribi a Brussel·les.

“No es tracta d’un subsidi per a pobres, sinó un dret consistent en un ingrés pagat per l’Estat a totes les persones, que el reben independentment amb qui convisquin o siguin les seves condicions, la quantitat de la qual li garanteix cobrir les seves necessitats bàsiques”. Així comença el vídeo el músic Javier Gallego, que després d’assenyalar que “amb una renda bàsica acabaríem amb la pobresa i aconseguiríem una societat molt més igualitària on no existirien ciutadans de primera i de segona”, dóna pas a altres referents de la cultura i les lluites socials.

En el vídeo apareix la periodista Lucía Mbomio, per qui la renda bàsica podria ser una eina contra la precarietat, ja que “tindries l’opció de rebutjar condicions de semiesclavitud”

Després de Gallego apareix la periodista Lucía Mbomio, per qui la renda bàsica podria ser una eina contra la precarietat, ja que “tindries l’opció de rebutjar condicions de semiesclavitud”, o l’advocada Carla Vall, segons la qual aquest ingrés universal permetria acabar amb la dependència econòmica que, tot sovint, està en la base de la violència masclista.

La campanya, on també intervenen els actors Sergi López i Xulio Abonjo, les investigadores Jule Goikoetxea i Coral Herrera, el músic Toni Mejías o el metge Javier Padilla, defensa una mesura que, segons expliquen, els estudis més solvents demostren que és viable econòmicament i que, a diferència d’altres ajudes o subsidis, és incondicional, universal i s’allunya de l’estigma i la ineficàcia burocràtica.

Per mitjà del vídeo, que compta amb versions en català, castellà, gallec i basc, els impulsors aspiren a sumar esforços per a aconseguir el milió de signatures que requereix la ICE per traslladar el debat a les institucions comunitàries i d’aquí als estats. A l’Estat espanyol li correspon aportar 41.595 signatures, de les quals a avui dia ja s’han aconseguit 18.024, un 43% del total. El termini per aconseguir les signatures expirarà el 25 de març de 2022.

Actualment hi ha 380.000 catalans que viuen amb uns ingressos inferiors a 350 euros. Viuen en la pobresa severa.

En el marc d’una crisi social i econòmica sense precedents per a les generacions actuals, el debat sobre propostes que constitueixen un redisseny dels mecanismes de distribució de la renda són fonamentals. I és cert: la gestió d’una RBU en un marc competencial autonòmic té límits. Però anem a pams.

Una aproximació a l’RBU

L’associació internacional Basic Income Earth Network (Xarxa Mundial per la Renda Bàsica) defineix l’RBU com una assignació monetària, individual, incondicional i universal. Difereix, i molt, dels subsidis condicionats. La lògica dels subsidis condicionats, entre d’altres, la renda garantida de ciutadania o l’ingrés mínim vital, és la d’ajudar després d’haver fracassat o d’haver caigut sempre que es pugui demostrar davant la burocràcia de les administracions. En definitiva, els subsidis condicionats exigeixen la prova de càrrega a la gent que s’ha quedat a l’atur, que no arriba al llindar de la pobresa tot i treballar remuneradament o a la gent amb diversitat funcional, entre d’altres.

Els “pobres” són defraudadors potencials, mentre que a les grans fortunes se’ls posa la catifa vermella perquè paguin menys

La condicionalitat implica control, però també implica súplica d’aquells qui sol·liciten (i necessiten) els subsidis, de manera que poden arribar a ser tractats com a delinqüents potencials a punt de defraudar per continuar cobrant una contribució, sovint baixa, que tampoc no els permet tenir un mínim digne per viure. Els “pobres” són defraudadors potencials, mentre que a les grans fortunes se’ls posa la catifa vermella perquè paguin menys impostos. Aquest control i aquesta gimcana burocràtica també faciliten “errors”, i són errors que es paguen car: sempre hi ha gent mereixedora de la prestació que se’n queda fora. El mateix sistema de prestacions per “ajudar els pobres” pot arribar a abocar els pobres a més pobresa. Podríem explicar més problemes dels subsidis o les prestacions condicionades; només cal seguir els promotors de la iniciativa legislativa popular (ILP) de la renda garantida de ciutadania, tot i que és cert que és millor això que res.

Però existeix alternativa.

El propòsit de l’RBU “no és només alleugerar la pobresa, sinó alliberar-nos a tots”; és a dir, la renda bàsica busca garantir l’existència material pel mer fet de ser ciutadans i ciutadanes. El fet que sigui incondicional permet tenir una base a partir de la qual construir les nostres vides. Però, evidentment, aquesta base s’ha de complementar amb altres polítiques incondicionals: polítiques de salut pública, d’educació, d’habitatge, de foment de l’ocupació digna…; és a dir, l’RBU és una mesura més de la política econòmica necessària per beneficiar la majoria i deixar de privilegiar uns quants.

En el debat públic de les idees tothom sembla estar d’acord en la necessitat de treballar per una “societat justa”. Però, si ens ho mirem de prop, veiem que existeixen diferents idees del que és una societat justa. Hi ha qui afirma que una societat justa és aquella en la qual tothom és igual davant la llei, però sabem que el paper ho aguanta tot, i que a l’Estat espanyol, per exemple, malgrat que hi hagi una Constitució que ho afirma, això és fals. Sabem que un pobre no té les mateixes opcions que les elits; sabem que les condicions materials de vida condicionen la interpretació d’aquestes lleis. Això és una constatació clara: per parlar realment de societat justa, cal garantir que la població sigui materialment independent, o, dit d’una altra manera, que tingui una base per a l’autonomia.

Actualment hi ha 380.000 catalans que viuen amb uns ingressos inferiors a 350 euros

En aquests moments, hi ha 380.000 catalans i catalanes que viuen amb uns ingressos inferiors a 350 euros, o, dit d’una altra manera, que viuen en la pobresa severa. Hi ha més de 10.000 persones obligades a dormir al carrer perquè no tenen llar, 575.000 persones assalariades en risc d’exclusió social, 1 de cada 3 infants i adolescents en risc de pobresa, més de 780.000 persones que han deixat de comprar medicines o seguir tractaments per impossibilitat de pagar-los… La radiografia del país que tenim obliga a mesures valentes i a debats que busquin deixar de fer experiments socials amb les persones empobrides i passin a aportar solucions. La renda bàsica universal és una de les solucions.

I, tot això, com es paga?

L’objectiu de la renda bàsica universal, com dèiem més amunt, és garantir una base d’autonomia, però també dèiem que ha d’anar acompanyada d’altres mesures de política econòmica per parlar realment de societat justa; per tant, finançar una RBU no vol dir deixar d’invertir en el sistema sanitari públic o en l’escola pública, entre d’altres, per garantir aquest ingrés incondicional i universal. L’RBU substitueix tota altra prestació pública monetària inferior: subsidis, beques, pensions…; és a dir, si algú cobra una prestació inferior, aquesta s’elimina i passa a ser coberta per l’RBU. En canvi, si una persona cobra una prestació superior, aquesta s’elimina fins a l’import de l’RBU però segueix percebent la resta de la prestació. Així, qui rep una prestació inferior hi surt guanyant i qui rep una prestació superior ni hi guanya ni hi perd.

Les propostes fetes fins ara per part de les companyes i companys de la Xarxa Renda Bàsica, propostes acompanyades d’estudis i de models concrets, plantegen finançar un ingrés incondicional i universal que rebria tota la població, incloent-hi les persones residents, d’una quantitat igual al llindar de la pobresa, 735 € el mes, que no estaria gravada per l’IRPF, és a dir, que fins a la quantitat estipulada com a RBU no es pagaria res d’IRPF, però sí a partir del primer euro que es guanyés per sobre de l’RBU.

L’RBU s’hauria de finançar a través d’una reforma fiscal que suposés l’establiment d’un tipus únic en l’IRPF del 49%. En les diferents projeccions fetes, el resultat suposaria que paguessin de manera neta el 20% dels contribuents més rics (o sigui, aquells l’increment d’impostos a pagar dels quals fos superior al que percebrien en forma de renda bàsica). De fet, aquest 20% de “perdedors” es concentraria en el 10% dels declarants més rics, aquells que gaudeixen d’importants patrimonis empresarials, immobiliaris o financers i que, a la pràctica, paguen molt menys que els treballadors qualificats, perquè l’Estat els facilita eines legals per evitar tributar.

De fet, es poden trobar els models utilitzats a partir de les dades de l’Agència Tributària en diferents articles com “Nuevos modelos para financiar una renta básica incondicional y universal“, de Jordi Arcarons, Daniel Raventós i Lluís Torrents, o al llibre La renta básica. ¿Por qué y para qué?, de Daniel Raventós.

La sobirania indispensable

Abans que algú digui que no en tenim ni idea o que això en una Generalitat intervinguda i autonòmica és impossible, algunes consideracions finals.

En el marc del debat de l’ingrés mínim vital, l’Estat espanyol es va tornar a demostrar com una estructura el disseny institucional de la qual està per servir els interessos de classe de les elits, ja no només perquè aquestes utilitzen l’Estat sinó perquè l’estructura interna incorpora biaixos favorables als interessos d’aquestes elits. No és sobrer dir que aquest és també un dels motius pels quals és imperiosa la independència i la ruptura amb el règim: garantir els interessos de les classes populars.

Podria la Generalitat, malgrat no disposar de tota la capacitat en l’IRPF, avançar cap a una renda bàsica universal? Totalment. No seria una proposta ambiciosa, però seria una aproximació tal com l’economista Lluís Torrents explicava en aquest article fa dos anys.

Però, més enllà d’això, el que planteja l’acord de mínims entre la CUP i ERC és una prova pilot. Una prova pilot centrada no en un sector econòmic concret, perquè llavors no seria universal, sinó una prova pilot centrada en algunes franges d’edat a determinar després d’estudiar quines serien les més convenients. En diferents països ja s’han fet proves pilot, i potser no seria necessari fer-ne més; però, si alguns des del neoliberalisme detesten l’opció d’una RBU, n’hi ha qui des de la socialdemocràcia tampoc no ho veuen clar.

És evident que una prova pilot per franges d’edat tampoc no és universal per a tota la població, però entenem que s’acosta més a allò que hauria de ser. Una prova pilot per poder-ne socialitzar el funcionament, permetre’n les crítiques i així enfocar millor la seva implementació futura. Una opció podria ser a la franja dels 18 als 25 anys, aquell segment de la població en el qual 4 de cada 10 persones està a l’atur, o en el que 1 de cada 3 ha tingut trastorns d’ansietat. O, també, a partir dels 60 anys, on molta part de la població viu situacions d’atur crònic o de pensions de misèria.

I sembla que això, a algunes persones, les posa nervioses. Sembla que, a alguns, començar a posar les bases de la llibertat republicana, fins i tot abans d’esdevenir República, els incomoda.

La Renda Bàsica Universal (RBU) va ser, després de la Gran Recessió del 2007, una de les propostes polítiques que més ressò va tenir. Podemos la va incloure al seu programa electoral a les eleccions europees del 2014 però després d’anys de crisi, i havent entrat de ple al sistema polític espanyol, la formació morada ha anat oblidant progressivament la proposta. La crisi de la COVID-19 i les previsibles conseqüències que tindrà ha fet ressorgir, de nou, el debat sobre la Renda Bàsica Universal. Existeixen diferents subsidis que, a primera vista, s’hi poden assemblar. Entre elles la nova proposta del govern PSOE–Podemos: l’Ingrés Mínim Vital. Però, com veurem més endavant, la RBU té unes característiques molt especials i no s’aplica actualment en cap país del món.

Tot fa pensar que les conseqüències de la crisi de la COVID-19 (que ja venia gestant-se molt abans que arribés el virus) faran trontollar el sistema tal i com el coneixem avui en dia. Possiblement estem davant d’un final de cicle, una transició cap a una nova fase o un canvi de sistema. En qualsevol cas s’aniran succeint diferents propostes, entre elles la Renda Bàsica Universal.

Els precedents

Malgrat que la proposta tal i com la coneixem avui en dia va aparèixer fa aproximadament un segle, caldria destacar que la idea és força més antiga. Les propostes més serioses comencen a sorgir a meitats del segle XX i el terme «renda bàsica» és utilitzat per primera vegada per l’economista d’Oxford G.D.H. Cole. Durant els anys seixanta personatges tan diferents com Martin Luther King o Richard Nixon recolzaren la proposta. Fins i tot Milton Friedman, un dels economistes de capçalera dels Chicago Boys, va defensar-ne una idea semblant des d’un punt de vista neoliberal. A partir dels vuitanta es va començar a debatre en diferents països com Holanda o Dinamarca.

La RBU ha estat provada mitjançant alguns experiments a diferents països del món. Entre ells Canadà, Finlàndia o Iran. Molt abans de la crisi del coronavirus ja s’havia posat sobre la taula aquesta proposta i diferents moviments feministes, sindicats i moviments socials l’han reivindicat en els últims anys.

El concepte

Per començar cal tenir en compte que la RBU presenta un seguit de característiques que la diferencien d’altres rendes. Tot i així, és important establir una definició ja que la RBU ha estat proposada des de diferents sectors ideològics. Com a síntesi, i recopilant diferents definicions, es podria formular de la manera següent: La Renda Bàsica Universal és un ingrés incondicional, il·limitat en el temps i d’una mateixa quantia de diners per a tots els beneficiaris, pagat per l’Estat a tots els membres de ple dret  de la societat, independentment d’altres possibles fonts de renda i que resulta suficient per poder viure dignament.

D’aquesta definició se’n poden extreure algunes conclusions que resulten de vital importància per entendre aquesta prestació. El primer concepte és que el pagament de la RBU és incondicional, per tant, no depèn de la situació individual (del nivell d’ingressos, de la situació laboral, discapacitat, etc.) ni exigeix cap compromís al beneficiari (com podria ser la recerca activa de treball). L’únic requisit seria l’edat i, potser, la ciutadania. Tots els ciutadans de ple dret rebrien la RBU, independentment d’altres possibles fonts de renda, per tant, la RBU la perceben igualment persones riques i persones pobres i no s’imposen condicions addicionals a les de ciutadania o residència acreditada, com també és el cas del dret a vot. El pagament no és en espècie, ni és un descompte del pagament del lloguer, ni un cupó de menjar, sinó diners. A més, la quantitat de diners és la mateixa per tots els beneficiaris, independentment de la situació personal i sense importar amb qui hi convisqui. Una institució jurídicopolítica efectua el pagament, ja sigui un Estat, un ens superior (com la Unió Europea) o un d’inferior (com una Comunitat Autònoma). Finalment, aquesta quantitat de diners ha de ser suficient per poder viure dignament sense altres ingressos afegits, per exemple, igual al llindar de pobresa.

Malgrat que no s’ha fet cap proposta en ferm per aplicar la RBU a casa nostra, cal no confondre-la amb altres subsidis. Segurament, les confusions més comunes es solen donar amb la Renda Garantida de Ciutadania i l’Ingrés Mínim Vital. Però un cop definida la RBU és fàcil entendre les diferències.

En primer lloc la Renda Garantida de Ciutadania, gestionada per la Generalitat de Catalunya, i la qual té moltes limitacions. Està condicionada als ingressos, a la situació laboral, a l’edat i a la residència. A més es tracta d’un subsidi temporal i cal renovar la sol·licitud cada dos anys. La quantia es modifica en la mateixa proporció en què varia l’indicador de renda de suficiència de Catalunya. La poden rebre persones que durant els 2 mesos anteriors a la sol·licitud tinguin ingressos inferiors al 100% de l’indicador de renda de suficiència de Catalunya (l’abril de 2020 se situa en 664€ al mes en dotze pagues). És individual, encara que es contempla la unitat familiar i en general no és compatible amb altres prestacions.

L’Ingrés Mínim Vital és una prestació nova que ha creat el govern espanyol per fer front a la crisi de la COVID-19. La poden rebre beneficiaris individuals o per unitat de convivència, però sempre persones d’entre 23 i 65 anys. Cal tenir residència a Espanya, estar en situació de vulnerabilitat econòmica, haver sol·licitat pensions i prestacions a les que s’hi pugui tenir dret i figurar inscrit com a demandant d’ocupació. La quantia per un beneficiari individual durant el 2020 és de 461,53€ i la quantia per unitat de convivència és variable, però oscil·la entre els 599,99€ i els 1.015,37€.

Una eina distributiva pel segle XXI

La fase actual del sistema capitalista es caracteritza, també, per un avenç de l’automatització i la intel·ligència artificial. Aquest desenvolupament tecnològic afectarà profundament a les relacions laborals i és previsible un escenari de pèrdua constant de llocs de treball. Malgrat l’espectacular augment de la productivitat, les condicions de la classe treballadora no han millorat significativament; sinó tot el contrari, la distribució de la riquesa és més desigual que mai. Els defensors de la RBU creuen que la proposta pot ser una forma de redistribuir de manera més justa. A més, la RBU només podria aplicar-se si es realitza un canvi fiscal profund. Però cal tenir en compte que si la RBU ha agafat popularitat durant la crisi de la COVID19, és perquè precisament estem vivint una crisi de la demanda. L’augment del consum esdevindria una conseqüència directa de la distribució de la riquesa. Des del punt de vista neoliberal es tracta d’un factor molt interessant en temps de crisi per tal d’incentivar el consum.

Tal i com s’ha definit la RBU anteriorment, es tractaria d’un ingrés suficient per a mantenir una vida digna, per tant es posaria fi o es reduiria significativament la pobresa, així com la conseqüent disminució de les malalties físiques i de salut mental o la reducció d’accidents de treball provinents de feines precàries que algunes persones es veuen obligades a acceptar.

Els beneficis socials directes de la RBU són indiscutibles i, a priori, cap socialista voldria renunciar-hi

Però un dels principals avantatges de la RBU és la fi de l’anomenada «trampa de la pobresa», que es dona quan qui percep l’ajuda té por de perdre el subsidi si troba qualsevol lloc de treball. Una part molt important de la població que  percep ajudes només pot optar a llocs de treball temporals, a jornada parcial o fins i tot per hores. Aquests tipus de treball són extremadament precaris. És freqüent que les persones creguin més convenient no acceptar llocs de treball temporals o a jornada parcial que representen menys ingressos que les ajudes que ja reben. Amb una RBU aquest fenomen no es donaria. Qualsevol ciutadà rebria la RBU i per tant no existiria la por a perdre el subsidi. Les persones podrien acceptar llocs de treball temporals o a jornada parcial sense por a perdre la RBU. Per tant, es facilitaria l’accés a llocs de feina més qualificats o que poden ser de més interès per als treballadors, encara que suposin menys ingressos. Però també pot suposar una victòria per a les classes dominants, les quals sempre han volgut flexibilitzar el mercat de treball (contractes temporals, inestables, molt flexibles, etc).

Tal i com plantegen alguns sectors, la RBU s’implementaria substituint (o absorbint) altres plans d’ajuda existents. Per tant, es reduirien considerablement els costos administratius. Les actuals prestacions només s’ofereixen als col·lectius que compleixin un seguit de requisits. Aquesta comprovació del compliment dels requisits i el seguiment posterior suposa una despesa pública molt considerable. A més, el funcionariat públic dels serveis socials dedica una part important del temps a comprovar qüestions burocràtiques. La RBU és, com indica el seu nom, universal. Periòdicament es realitzaria una transferència bancària. Tota burocràcia seria reduïda considerablement i el personal dels serveis socials es podria dedicar a gestionar més eficaçment altres qüestions.

Alguns defensors de la proposta teoritzen que la RBU podria suposar una mena de caixa de resistència que permetria a la classe treballadora poder augmentar les seves demandes. La RBU, diuen, donaria més llibertat a les persones que s’organitzen en els moviments socials per poder dedicar-hi més temps.

El caràcter universal de la RBU situa a tota la població al mateix nivell, d’aquesta manera s’evitarien alguns dels prejudicis existents a dia d’avui. Les persones que actualment necessiten els subsidis es veuen estigmatitzades, gairebé assenyalades, pel fet de ser pobres. A més, l’escrutini que es realitza sobre aquestes persones per part de l’Estat és humiliant.

La RBU es destinaria a persones amb una situació econòmica molt complicada i ,alhora, també la rebrien personatges com Amancio Ortega. Això, segons els defensors de la proposta, pot comportar certs malentesos. L’objectiu de la RBU no és que la rebin els rics sinó que la cobri tothom, tenint en compte que els rics són una extrema minoria. Tot i això, les persones que formen part de la classe dominant també rebrien la RBU però, amb el canvi de fiscalitat que proposen els defensors de la RBU, els rics pagarien molt més del que reben.

La RBU ha estat proposada diverses vegades des de la lluita feminista. Les dones són un dels grups de vulnerabilitat que podria veure incrementada la seva llibertat amb una RBU ja que proporcionaria major independència econòmica. Diverses pensadores feministes han posat èmfasi en l’anomenat treball domèstic o el treball de cures, els quals no estan socialment reconeguts ni són remunerats. La RBU podria suposar una mena de contrapoder domèstic, reconeixent el treball no remunerat i modificant les relacions de dominació entre sexes.

A més, la seguretat econòmica que proporcionaria la RBU permetria a les persones autorealitzar-se. L’oci o la formació estarien a l’abast de capes molt més àmplies de població. Es podria resoldre el problema de la reconversió, el qual sorgeix quan un gruix de persones d’algun sector perden el seu lloc de treball, principalment per innovacions tecnològiques (per exemple la robotització). Si no es promocionen polítiques de reconversió les persones acomiadades no tenen altra opció que acceptar treballs mal remunerats en altres sectors. La RBU, i la seguretat econòmica que proporcionaria, permetria que les persones invertissin en formació per reincorporar-se al mercat de treball. Per tant, podria augmentar el temps d’escolarització, especialment de les classes més baixes.

Un cavall de Troia del neoliberalisme?

Alguns economistes assenyalen que l’actual desproporció en el repartiment de la riquesa pot generar un descontentament social considerable. Amb l’objectiu d’evitar brots de protesta les classes dominants poden veure atractiva la idea d’implementar certes polítiques que funcionin com un sedant social. Es tractaria de polítiques socialment ben acceptades, com la legalització de la marihuana o l’abaratiment de l’oci i, en funció de la pressió social, fins i tot podrien cedir en la repartició de la riquesa mitjançant la implementació de la Renda Bàsica Universal. Aquestes mesures tindrien l’objectiu d’anul·lar qualsevol proposta política que pretengui qüestionar l’arrel del problema: el sistema de producció capitalista. Es tractaria, doncs, d’una alienació massiva mitjançant mesures polítiques  força populars, amb un cost considerable per les classes dominants.

La RBU també podria suposar l’assoliment del somni dels neoliberals: la reducció del pes de l’Estat fins al seu mínim. Es tractaria d’eliminar les «ineficiències de l’Estat» suprimint nombrosos programes socials o privatitzant més sectors amb l’excusa de l’aplicació de la Renda Bàsica Universal. En definitiva, les classes dominants poden veure l’aplicació de la RBU com una oportunitat d’or per deteriorar la infraestructura pública. A més, seria un avenç per part dels neoliberals per aconseguir la conversió gradual de l’Estat en una gran corporació, en una mena d’empresa en la qual els ciutadans esdevindrien simples consumidors. En aquest plantejament es deixaria com a secundari l’objectiu de millorar les condicions de vida de les persones i les mesures socials només es valorarien en funció de la capacitat per multiplicar el capital.

Seguint amb la reflexió empresarial de la RBU alguns neoliberals defensors de la RBU argumenten que aquest subsidi podria ajudar a les persones a «treure l’emprenedor que porten dintre». Aquesta lògica individualista seria utilitzada per modificar substancialment les relacions laborals existents fins a dia d’avui. El mercat de treball seguiria amb la tendència actual, la flexibilització. Tecnologies com Glovo, Uber, Cabify, JustEat, etc. es podrien veure beneficiades.

Qüestió de força

Fent un balanç simplista dels avantatges i inconvenients de la Renda Bàsica Universal exposats anteriorment es podria arribar a la conclusió que existeixen molts més motius favorables que no pas negatius. Però les conseqüències directes que podria generar l’aplicació de la RBU amaguen un debat de fons que resulta fonamental: com aconseguir la RBU?

La RBU representaria la continuació lògica de l’estat del benestar. És a dir, l’extensió dels serveis públics que ja s’ofereixen ara. Aconseguir la RBU suposaria una victòria brutal de la classe treballadora sobre la classe dominant. La qüestió és, realment estem en aquesta situació? La dinàmica de les darreres dècades ha estat de regressió i de retallades constants, però l’escenari que ha deixat la pandèmia i la crisi capitalista és totalment diferent del de fa tan sols uns mesos.

La RBU ens pot servir per posar sobre la taula altres qüestions? Evidenciar les desigualtats creixents entre rics i pobres, entomar amb força una possible reforma fiscal més distributiva o simplement socialitzar un discurs de classe en un moment de crisi?

Cal tenir present que la proposta de la RBU s’ha formulat des de sectors progressistes però també des de sectors neoliberals. Els beneficis socials directes de la RBU són indiscutibles i, a priori, cap socialista voldria renunciar-hi. Però la RBU també es podria aplicar a partir d’una mena de xantatge per part de les classes dominants: s’aplicaria la RBU a canvi de l’aprimament de l’Estat i una flexibilització del mercat laboral. És a dir, el que s’ha anomenat el cavall de Troia del neoliberalisme.

Per altra banda, si la classe treballadora tingués la força suficient per imposar la RBU sense que això suposi una regressió en altres aspectes, estaríem parlant, gairebé, d’una victòria sense precedents. Això suposaria aplicar la RBU i, alhora, efectuar una important reforma fiscal en la que la classe dominant es veiés obligada a contribuir significativament. Però el cert és que la classe treballadora no es troba en una situació de força. L’ofensiva neoliberal no ha trobat un moviment obrer organitzat capaç d’aturar l’embat. Fins i tot serveis públics tan essencials com la sanitat o l’educació estan intentant ser privatitzats i, encara que de moment s’han pogut aturar els cops més importants, l’atac de la classe dominant continua insistentment. A més, en el suposat cas que la classe treballadora tingui prou força com per imposar-se a la classe dominant, s’hauria de limitar a reclamar una RBU?

Un debat obert en el si de l’esquerra

Quina de les dues opcions per aplicar la RBU té, ara per ara, més possibilitats de tenir èxit? Una RBU com a cavall de Troia del neoliberalisme o una RBU com a triomf de la classe treballadora? Segurament resulta difícil de creure que existeixi realment una proposta ferma des dels sectors neoliberals respecte la RBU. Més aviat al contrari, els sectors neoliberals critiquen amb duresa la que consideren una despesa pública desmesurada. Per aquesta raó la RBU podria ser una proposta eminentment d’esquerres i transformadora.

Interessa al conjunt de l’independentisme d’esquerres reivindicar la Renda Bàsica Universal? És una mesura reformista, difícil d’assolir i que no qüestiona la propietat privada dels mitjans de producció. Però es tracta d’un objectiu molt concret, una demanda molt clara que podria tenir molta adhesió entre la classe treballadora, especialment amb l’escenari econòmic, polític i social que ha deixat la situació de pandèmia. Possiblement ens hauríem de preguntar quines possibilitats ens brinda aquesta proposta i si serveix a l’esquerra per avançar. La RBU, junt amb altres polítiques, poden fer que l’esquerra recuperi la iniciativa, superant l’immobilisme i la crítica sense proposta?

La RBU ens pot servir per posar sobre la taula altres qüestions? Evidenciar les desigualtats creixents entre rics i pobres, entomar amb força una possible reforma fiscal més distributiva o simplement socialitzar un discurs de classe en un moment de crisi?

Aquest article pretenia llençar algunes preguntes per tal d’iniciar les reflexions polítiques que necessitem per afrontar els reptes que ens venen, que no son pocs. Si serveix per debatre ja haurà complert bona part del seu objectiu i només quedarà passar de la crítica a la proposta, que sol ser el més difícil.

Foto de portada: pxhere.com