Aquest text sorgeix d’una sèrie d’articles recents sobre la crisi de la Unió Europea, l’euro i les esquerres publicats a la Directa.

 

1. Les esquerres europees davant la crisi

 

La situació de l’economia mundial presenta molts problemes. El capitalisme financer sembla portar-nos cap a una nova crisi. Les economies dels països emergents estan estancades i fins i tot en recessió. L’economia dels EUA té un dinamisme molt modest i unes grans desigualtats. La política del “Quantitative Easing” (QE) (política monetària expansiva) ha arribat als seus límits i els bancs centrals comencen a prendre mesures no ortodoxes, com ara els tipus d’interès negatius. Molts bancs es troben de nou en situació precària, especialment a Europa. L’economia europea, especialment la de la Unió Econòmica i Monetària (UEM), està estancada i no té perspectives de creixement.

Al mateix temps, avui, Europa és la del gran capital, dels grans bancs, de la sobirania alemanya. El triomf del gran capital ha suposat una pèrdua de sobirania —política, econòmica, monetària— dels països, especialment els perifèrics, i sembla haver tancat qualsevol perspectiva de reforma.

En aquest context, l’esquerra europea hauria de proposar un programa ambiciós de recuperació econòmica i social: un veritable projecte alternatiu. Però, actualment, l’esquerra socialdemòcrata tradicional (que Frédéric Lordon ha anomenat la “dreta acomplexada”) és un suport clar de l’statu quo europeu (Unió Europea, euro), si bé manté algunes diferències menors en les polítiques econòmiques amb els partits conservadors europeus.

D’altra banda, entre l’esquerra de tradició marxista o/i llibertària ens trobem amb diversos grups relativament minoritaris, que poden tenir o no representació parlamentària a Europa i als seus respectius parlaments nacionals o regionals i que no tenen una posició homogènia respecte a la Unió Europea i l’euro. Tanmateix, la pàgina web de GUE/NGL al Parlament europeu està encapçalada per un ambigu “Another Europe is possible”, que demostra, si més no, les dificultats de fer concordar les diferents posicions dels grups polítics dels diversos països.

Si es consideren el que en podríem dir els principals partits a cada país (Die Linke a Alemanya, Front de Gauche a França, Podemos a Espanya, Syriza a Grècia, SEL o Sinistra Italiana a Itàlia), sembla clar que les seves posicions oficials es correspondrien bastant amb el d’un europeisme del tipus “una altra Europa és possible” —que, a la pràctica, no posa en qüestió l’statu quo actual—, tot i que a la majoria d’ells hi ha unes tendències minoritàries que sí que posen en qüestió, en major o menor intensitat, l’euro i fins i tot la mateixa Unió Europea.

Només alguns partits minoritaris, extraparlamentaris o amb una representació parlamentària reduïda a l’àmbit nacional o regional i amb un marcat caràcter anticapitalista, posen en qüestió de manera radical l’euro i sovint també la mateixa Unió Europea.

Al mateix temps, després del desastre de Grècia, des de l’àmbit polític, acadèmic i d’alguns moviments socials sembla sorgir una mobilització per a “un pla B per a Europa”, que de moment ja ha fet algunes reunions (a París, Berlín i Madrid), però que no s’acaba de saber cap a on anirà. Ho resumia molt bé, amb motiu de la reunió de Madrid, François Ralle: “parece que hoy en día la izquierda europea está partida entre los que han dejado de cazar dragones (Syriza), los que tienen miedo de enfrentarse en breve al dragón europeo y quieren ser prudentes (Podemos) y los del plan B, que piensan saber cómo domar al dragón pero no tienen gran posibilidad de cruzarse con él, por lo menos en los próximos meses (la inmensa mayoría de las fuerzas rojas y verdes que no consiguen sumar y llegar al poder en ningún país del continente a pesar de la crisis)”.

Per això, alguns no ens cansem d’insistir en la ingenuïtat de l’esquerra europea que es pensa que és possible lluitar contra l’austeritat dintre de l’euro ni de repetir que el problema fonamental a Europa avui és el de la sobirania nacional i popular, és a dir, la democràcia. I això requereix sortir de l’euro i fins i tot, probablement, de la Unió europea.

I, mentrestant, s’ha produït la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea (Brexit). I això ha posat, més que mai en l’ordre del dia de l’esquerra radical la qüestió del Lexit, és a dir, la necessitat de plantejar nítidament des de l’esquerra la sortida de l’euro i de la Unió Europea com a alternativa al caràcter depredador, antipopular i antidemocràtic del capitalisme europeu.

 

2. Crisi de l’euro i polítiques d’austeritat

 

La crisi de la zona euro és una crisi del sector exterior, determinada per una acumulació massiva de deute privat extern pels països del sud d’Europa per poder finançar la compra dels béns i serveis provinents dels països del nord. Per tant, és una crisi del deute privat exterior i no una crisi del deute públic o del deute sobirà.

Per què és una crisi del sector exterior? Principalment per la rigidesa del tipus de canvi, que significa l’existència de l’euro. Si el tipus de canvi es fix, en cas d’un xoc advers del comerç exterior, el nivell dels salaris ha de disminuir necessàriament per evitar una crisi de la balança de pagaments. Si no es pot variar el tipus de canvi, hauran de baixar els salaris o, si no, el país entrarà, eventualment, en una recessió, a causa del deute extern excessiu.

Aquest mecanisme d’ajustament és inherentment asimètric, perquè els països creditors poden esperar (ja que tenen excedents externs), però els països deutors (amb dèficit exterior) no poden fer-ho, perquè, si no fan els ajustos, es quedaran sense liquiditat per fer front a les necessitats més bàsiques i, per tant, quedaran obligats a abaixar els salaris.

I aquest mecanisme d’ajust (disminució dels salaris) és el que prefereixen les “classes socials dominants” dels dos tipus de països: és millor per als creditors dels països amb superàvit (o creditors), perquè la depreciació de la moneda dels països deutors implicaria que podrien rebre menys moneda “forta” de la que havien prestat; i també per als empresaris dels països deutors, perquè la disminució dels salaris significarà un increment en la proporció dels beneficis en la renda nacional.

Per què l’austeritat és necessària com a mecanisme d’ajust en el cas d’un tipus de canvi fix? Per produir una caiguda en els salaris i augmentar “l’exèrcit industrial de reserva”. La verdadera motivació de les polítiques d’austeritat és la compressió dels salaris mitjançant “l’atur competitiu”, més que no pas la necessitat de consolidar les finances públiques.

L’austeritat (retallades en les despeses i creixement dels impostos) implica la disminució del poder de compra dels agents econòmics del país i, conseqüentment, la disminució del consum i la inversió, l’augment de l’atur, la disminució dels salaris i dels preus i la restauració de la competitivitat respecte a l’exterior, per deixar d’apilar més i més deute extern, perquè el govern pugui recollir els recursos financers que necessita per rescatar les institucions financeres privades.

L’explicació econòmica racional de la moneda única és la repressió i la moderació salarial, la disciplina sindical, la destrucció de la societat del benestar. En definitiva, la deflació és una repressió contra la classe obrera i les classes populars. L’euro també ha significat la destrucció del benestar europeu. I, per tal de justificar l’agressió política a la societat del benestar, una crisi que ha estat provocada per les finances privades s’ha presentat com una crisi del deute sobirà.

D’altra banda, la disminució de la participació dels salaris en el PIB va començar als anys vuitanta del segle passat, i no només a Europa. Efectivament, la globalització ha operat a escala mundial, però els països europeus tenien una societat del benestar molt potent, amb una gran protecció del treball i de la igualtat d’oportunitats. Per tant, els països europeus haurien d’haver estat més resistents als atacs de la globalització financera.

És per això que el capital financer necessitava una arma com l’euro, és a dir un sistema de tipus de canvi fixes amb una rigidesa sense precedents històrics. Els tractats europeus i l’euro forcen les regles del joc democràtic i imposen la filosofia neoliberal de l’estabilitat de preus i les finances equilibrades.

La “restricció externa” que significa l’euro lliga de mans els països europeus (i, especialment, els perifèrics), per fer-los complir els principis neoliberals dels tractats europeus, tot imposant una política de repressió salarial contra la majoria (els assalariats). Això no és fàcil en un règim democràtic i és per aquesta raó que és tan important el paper de la “restricció externa”, del tipus de canvi fix que representa l’euro.

Així, doncs, l’euro, que significa repressió i flexibilitat salarial i reformes del mercat de treball, és l’instrument utilitzat pels governs europeus per esdevenir cada cop més incontrolables, des del punt de vista democràtic. La finalitat de l’euro és aniquilar els drets polítics i econòmics de la classe treballadora, tot desmantellant la societat del benestar i prenent decisions que cada cop són menys controlables democràticament.

 

3. La crisi de l’euro com a restricció externa i crisi financera

 

L’euro representa una “restricció exterior” per als països que l’utilitzen i ha provocat una distribució de la renda a favor dels beneficis, mitjançant la reducció salarial, la disciplina sindical i la indisciplina dels mercats financers.

La distribució de la renda i la riquesa —tant entre els països com a l’interior d’un país determinat— és sempre el resultat d’un conflicte entre les classes socials, a partir de les relacions socials que s’estableixen en un determinat sistema (o mode) de producció. I no hi ha cap dada empírica (ans al contrari) que, en un món com el del euro, amb unes regles fixades de política econòmica (monetària, fiscal, salarial o qualsevol altra), aquest conflicte pugui estar més equilibrat, ja que, de fet, les regles són definides normalment per les classes socials dominants.

La moneda única ha estat un projecte polític neoliberal que ha triomfat, ja que ha desmantellat la societat del benestar, mentre que era incapaç d’avançar en el projecte federal europeu. La “convergència nominal” entre els països està pensada per reprimir el paper de l’estat en els països “indisciplinats” del sud. El deute privat es converteix en deute públic, que, d’altra banda, no es permet que els països perifèrics puguin convertir en multilateral.

La lògica de la “restricció externa” és que la moneda única, o sigui, la integració financera, forci els estats membres al “sound money, sound finances”, que depèn d’un BCE burocràtic i que no ha escollit ningú, amb les conseqüències adverses que això suposa per a la democràcia.

Alguns van dir (i encara diuen) que la moneda única ens protegiria perquè ens faria més forts, ja que la moneda seria més forta. Però una moneda revaluada fa perdre competitivitat i, per això, en determinats moments, s’ha intentat debilitar l’euro per guanyar competitivitat.

D’altra banda, amb el tipus de canvi fix, que representa l’euro, s’ha produït una certa guerra de monedes per preservar el valor de l’euro. Per tant, la moneda única, que ens hauria d’haver salvat d’aquesta lluita entre monedes, ja que teòricament hauria d’haver permès la disminució dels desequilibris entre països, sembla que ha donat lloc justament a l’efecte contrari.

Amb l’euro, s’hi intenta una integració financera dels països que en formen part, en un context de liberalització i desregulació financera extrema. A l’article 63.1 del Tractat de Lisboa es diu explícitament que “en el marc de les disposicions d’aquest capítol, resten prohibides totes les restriccions als moviments de capitals entre estats membres i entre estats membres i països tercers”. I això ha propiciat la indisciplina financera, en contra del que, teòricament, es pretenia.

Efectivament, la integració financera facilita la transferència de capitals entre els països i el tipus d’interès era massa baix als països del sud, on es podien obtenir crèdits molt barats —una situació que ja interessava els països del nord, que, així, s’asseguraven una demanda pels seus productes—. I això va portar a un endeutament excessiu de les famílies i les empreses d’aquests països, que rebien crèdits —a vegades donats de forma irresponsable— dels bancs dels països del nord. La conseqüència era que els agents privats podien abusar dels crèdits per gastar i el sector públic utilitzava el crèdit per posposar algunes reformes que haurien calgut, però que podien ser impopulars.

Amb aquesta promoció inadequada i massa arriscada de l’endeutament privat (i públic) en els països perifèrics del sud, s’hi promovia una indisciplina financera que, posteriorment, va donar lloc a una greu crisi del deute, principalment del sector privat i, per tant, a una indisciplina financera més important.

La viabilitat política de l’euro es basa en dues mentides populistes. Les elits dels països del sud diuen que l’euro permetrà que els seus països “febles” ja no patiran més crisis greus, que la gent serà més rica i que els ajudarà a fer les reformes que necessiten. Però avui ja sabem, per l’experiència empírica i històrica, que això no ha estat així ni hi ha cap racionalitat econòmica que faci pensar que serà així en el futur. Les elits dels països del nord, en una posició supremacista i racista, diuen que els problemes de l’euro són perquè els ciutadans dels països del sud són ganduls, poc productius i corruptes.

Un projecte, el de la UEM i l’euro, que va començar en plena guerra freda, quan el principal problema econòmic era la inflació, i que ja no serveix en un món on el principal problema econòmic és la deflació, mentre que el que s’anomenava l'”imperi del mal” sembla que ha passat a la història o, almenys, es troba en estat d’hibernació.

 

4. L’euro i els despropòsits d’algunes esquerres

 

Alguns, des de les esquerres, ens diuen que les dificultats econòmiques de l’euro havien estat previstes ja fa molt temps, però que es podrien resoldre si s’avancés cap a un estat federal europeu: els Estats Units d’Europa (EUE). Ens diuen, també, que estem en crisi perquè no hem estat capaços de cedir prou sobirania a Europa. Per què, per a alguns, l’estat federal europeu és la terra promesa. Algú creu, realment, en un model federal europeu?

Hi va haver un moment en què Alemanya hauria pogut tenir una crisi sistèmica amb una situació de risc per als bancs alemanys. Si es considera l’exposició dels bancs privats alemanys (els crèdits que havien donat) a alguns països, entre el 2007 i el 2009 els principals problemes els tenien a Espanya i, després, a França, Itàlia i Irlanda. No és cap casualitat que a Espanya, a més de donar-li un crèdit per rescatar el seu sistema financer, se li hagi permès trencar repetidament les regles del pacte d’estabilitat i tenir un dèficit públic elevat, per transformar el deute privat espanyol amb els bancs alemanys (i d’altres països) en deute públic espanyol.

D’aquí l’absurditat de les posicions d’algunes esquerres de voler “amenaçar” Alemanya, perquè canviï les seves regles sobre les polítiques d’austeritat, quan, en realitat, ja ha quedat clar que Alemanya no té la més mínima intenció de fer-ho, com el cas de Grècia ha demostrat de forma palesa.

El despropòsit d’algunes “esquerres” és el de voler lliurar la seva batalla amb les mateixes armes que les elits europees: mentint als seus ciutadans. Insistint que faran que Frau Merkel canviï les polítiques d’austeritat, en lloc d’apuntar a la causa fonamental dels problemes en què ens trobem: l’existència de l’euro.

Un primer error de les esquerres va ser esperar que l’arribada d’Hollande a la presidència francesa significaria que la Sra. Merkel es seria pressionada i obligada a renunciar a les polítiques d’austeritat. Però, com s’ha vist, França tenia, i té, un problema de competitivitat, que li fa tenir un saldo negatiu de la balança per compte corrent (i, el que és el mateix, un creixent endeutament amb l’exterior). I, com que amb l’euro no pot fer la devaluació externa, ha d’aplicar la devaluació interna: retallades de salaris i de garanties sindicals. I aquest endeutament amb l’exterior el tenia, i el té, de forma molt important amb els bancs alemanys. Quina podia ser, des d’aquesta perspectiva, la fortalesa de la posició negociadora d’Hollande amb Merkel? Òbviament, molt petita, si no nul·la.

En segon lloc, alguns esperaven que una victòria de la socialdemocràcia alemanya (que no es va produir) hauria canviat les coses. Però, durant tota la crisi, tota la classe política alemanya havia mentit als seus electors, tot adjudicant tota la responsabilitat de la crisi només als pobles del sud, la qual cosa era contrària a les dades (i al que havia dit el mateix vicepresident del BCE, Constâncio): que la crisi era del deute privat provocat, en gran mesura, per un comportament molt imprudent dels bancs dels països del nord.

La crisi de la zona euro prové de l’endeutament privat, no del públic i, per tant, del fracàs del sistema financer. Alguns deien que els mercats, i els financers en particular, eren infal·libles. Aleshores, per què el projecte europeu s’havia de basar en l’eliminació d’un d’aquests mercats: el mercat d’intercanvi de les monedes nacionals?

Ens deien que la integració financera seria el mitjà per aconseguir acabar amb la manca de disciplina financera. Però això no és cert. Si amb la integració financera es facilita el finançament dels desequilibris, ja que els capitals circulen millor i és més fàcil endeutar-se, en realitat, l’euro facilita l’incompliment dels equilibris pressupostaris i permet deixar les reformes que s’hagin de fer per a més endavant. Ha estat la “credibilitat” de l’euro que ha permès que els països del sud s’endeutessin excessivament i fora de tota lògica econòmica.

En tercer lloc, s’esperava que l’arribada de Tsipras i Syriza a Grècia canviaria les coses, faria bascular cap a l’esquerra la política europea. Però, com es podia esperar que Grècia, un país feble, deutor, destruït per la crisi, podria fer canviar de política a Alemanya, si un país molt més poderós com França n’havia estat incapaç?

D’altra banda, Tsipras deia que era contrari a l’austeritat, però favorable a l’euro. Per tant, es convertia en còmplice de les polítiques del BCE i de la troica, com s’ha vist posteriorment. Tsipras no volia fer la devaluació externa. Per tant, estava obligat a fer la devaluació interna, és a dir, austeritat, encara que digués el contrari. Cal considerar, en aquest marc, també el paper jugat pels EUA que volien a Grècia a l’OTAN (lluny de Rússia) i a l’euro.

Alguns esperaven que hi hagués una catàstrofe que fes reaccionar als grecs (la qual cosa és d’un cinisme considerable). Però als grecs se’ls ha massacrat sense pietat. Hi ha hagut reaccions racistes: “els grecs s’ho han merescut”, i d’altres de resignades: “l’euro és una cosa bona, ja que fins i tot els grecs, que han estat massacrats, no hi volen renunciar”. No hi ha hagut límits al que els grecs i tots plegats hem estat capaços d’acceptar. I ara ens queixem del creixement de l’extrema dreta.

 

5. La democràcia requereix sobirania

 

Com s’ha assenyalat, les institucions de la UE i de l’euro han violat progressivament la democràcia i la sobirania. I el cas més clar, en aquest sentit, és el de Grècia en els darrers anys. Recordem les declaracions de Juncker: “Grècia ha de respectar Europa”. O, molt més greument: “No hi pot haver elecció democràtica contra els tractats europeus”.

Són les afirmacions dels que pensen que les institucions europees no elegides són superiors al vot dels electors. Que el principi tecnocràtic està per sobre del principi democràtic. És la teoria de la sobirania limitada que s’aplicava als països de l’òrbita soviètica quan es va produir la intervenció a Praga, per exemple.

Els europeus senten progressivament que hi ha hagut una confiscació de poder mitjançant els diferents tractats que ens lliguen a la UE i que sotmeten la representació democràtica a un poder no elegit. Una confiscació que també fan les firmes multinacionals que imposen, amb l’assentiment tàcit dels governs i de la UE, les regles que més els interessen (CETA i TTIP). Aquesta confiscació impedeix al poble, l’únic detentor de la sobirania nacional, de reconstruir l’Estat i de poder dotar-se de les institucions que considera que més li convenen. Aquest sentiment de despossessió i d’impotència, agreujat també per un poder feble, contribueix a destruir els lligams socials. Aquesta desfeta de la sobirania nacional s’ha fet més potent a partir del Tractat de Maastricht. Tot afirmant que la UE és un projecte sui generis, els dirigents europeus es volen lliurar de qualsevol control democràtic, volen suprimir la possibilitat d’una contestació de la seva legitimitat i, així, enterren el principi de la sobirania nacional, sense reemplaçar-lo per cap altre principi.

Aquesta voluntat ferotge de fer desaparèixer del camp polític el principi de la sobirania només es pot justificar per una voluntat de fer desaparèixer igualment el principi de la democràcia. Els països europeus van perdent sobirania de forma progressiva. L’acumulació de petites renúncies, de petites submissions ha suposat, però, un canvi qualitatiu. I la pèrdua de sobirania es fa a favor del sistema burocràtic de la UE, de Brussel·les a Frankfurt. I ha estat molt evident amb els esdeveniments de 2015 a Grècia, que ens han mostrat quina és la veritable naturalesa de les institucions europees i per què són incompatibles amb qualsevol forma de verdadera democràcia.

La UE ha estat a l’avantguarda del moviment que desfà els estats a favor de les grans firmes multinacionals. En el fons, la UE és l’hereva del projecte americà que es va concebre durant la guerra freda. Stathis Kouvelakis, referint-se a una obra recent de Perry Anderson, ho ha descrit així: “un distanciament de tota forma de control democràtic i de responsabilitat davant dels pobles és un principi constituent de la complexa xarxa d’agències tecnocràtiques i altres grups d’experts que formen la columna vertebral de les institucions de la UE. El que s’anomena amb un eufemisme el dèficit democràtic és, de fet, la negació de la democràcia”. En definitiva, en aquestes condicions, no hi pot haver sobirania ni, per tant, democràcia, a escala europea.

A més, amb l’existència de l’euro encara hi ha menys espai per a la democràcia. L’euro incorpora el dogma de la independència del BCE. O sigui que, a partir del Tractat de Maastricht, als tres poders tradicionals de la democràcia se’n hi ha afegit un de quart: el poder monetari, que, a més, és el que passa a manar sobre els altres. I no perquè sigui especialment “dolent”. Mana perquè el Tractat esmentat li ho permet, des del moment en què li atribueix un paper decisiu de xantatge sobre els governs, ja que els prohibeix utilitzar la seva pròpia banca central com a prestadora de darrera instància.

És a dir, amb l’existència de l’euro, el BCE seria sempre independent del govern europeu, un govern que, d’altra banda, no existeix. I, a més, la Comissió Europea no té la legitimitat democràtica que tenen els governs nacionals. La independència del BCE es converteix en un enemic de la democràcia. En aquest context, es fa palès el caràcter ridícul dels que diuen que el que cal és pressionar Alemanya perquè canviï la seva política, que imposa als altres, d’austeritat. Sota el govern i la independència del BCE, això és impossible. Com ho és la reforma de la UE. La independència del BCE, l’euro i l’actual organització de la UE són incompatibles amb la sobirania dels pobles i de les nacions europeus i, per tant, amb la democràcia.

 

6. Un altre euro no és possible!

 

Quan hi ha tipus de canvi flexibles, els desequilibris entre els països se superen amb la revaluació de la moneda dels països forts, ja que la seva moneda s’aprecia perquè és molt demandada, per raons comercials i financeres. En canvi, en una situació de tipus de canvi fixes (el cas de l’euro), aquest mecanisme no funciona i els desequilibris s’han de superar amb l’austeritat i la desocupació en els països febles: retallant les despeses i augmentant els impostos, el govern porta les empreses a fer fallida o a acomiadar els treballadors, tot suposant que els desocupats acceptaran treballs a un salari inferior i, per tant, faran que el país sigui més competitiu.

Si es produeix un desequilibri en els intercanvis entre dos països i, per tant, un país es converteix en deutor de l’altre, només hi ha dues solucions. D’una banda, la devaluació externa, és a dir, la devaluació de la moneda del deutor, que vol dir la revaluació de la moneda del creditor. I això implica que els béns del deutor són més competitius, la qual cosa fa augmentar les exportacions, el deutor aconsegueix més recursos per pagar els seus deutes i, igualment, que una part dels deutes es puguin pagar en una moneda més feble. Per tant, el deute disminueix.

L’altra solució és la devaluació interna, és a dir, l’austeritat, les retallades de despeses públiques i l’augment d’impostos, que provoquen una disminució en les rendes dels ciutadans, que compren menys i disminueixen les importacions (calen menys recursos per pagar-les). Tot plegat fa disminuir el PIB i augmentar l’atur, la qual cosa exerceix una pressió perquè els salaris disminueixin. Si els salaris disminueixen, teòricament, els productes seran més competitius, les exportacions augmentaran i el país deutor aconseguiran més recursos per pagar els seus deutes.

Però què passa a la realitat? Si tots els països apliquen aquestes mateixes polítiques al mateix temps, tots els compradors de tots els països tenen menys renda per comprar. Per tant, hi ha menys demanda i hi ha dificultats perquè l’economia surti de la crisi i es recuperi.

Qui vol l’euro, vol l’austeritat, és a dir, la desocupació competitiva usada com a mitjà per devaluar el treball. És incoherent voler l’euro i no voler l’austeritat. O sigui, que un altre euro no és possible! L’euro comporta l’austeritat i, per tant, per oposar-se realment a l’austeritat, cal oposar-se a l’euro. Amb l’euro (tipus de canvi fix), és dóna tot el poder als països creditors i totes les càrregues, als països deutors, i és clarament utòpic pensar que els creditors desaprofitaran aquest avantatge.

La impossibilitat que els governs nacionals controlin el BCE impedeix el finançament monetari dels països, que el BCE actuï com a “prestador en última instància” i, en conseqüència, no permet controlar el tipus d’interès del deute públic ni, per tant, tenir sota control el finançament del dèficit públic. O sigui, els estats queden obligats a acudir als mercats financers internacionals, la qual cosa implica pagar més en interessos pel deute públic i, per tant, tenir menys possibilitats de fer despeses socials o productives, les quals tendiran a la privatització i a un afebliment progressiu de l’estat del benestar. Aquesta impossibilitat de controlar el BCE és una arma molt potent per a imposar als governs els Diktatseuropeus.

Les restriccions que imposa el tipus de canvi fix, amb l’euro gestionat per un BCE supranacional i “suprajurídic”, que ha usurpat el poder de les institucions democràtiques nacionals, més els “pactes d’estabilitat” impedeixen als estats qualsevol actuació de política econòmica (monetària, fiscal, de tipus de canvi) que pugui estimular l’economia mitjançant polítiques anticícliques.

Si els tipus de canvi fixos i l’estabilitat de preus permeten aconseguir un òptim econòmic purament tècnic i apolític —i, per tant, són la millor defensa per al poder de compra dels treballadors—, com defensen (explícitament o implícitament) els partidaris de l’euro i de la ideologia neoliberal, els sindicats, els partits socialdemòcrates i, fins i tot, l’estat o la mateixa política, no tenen gens d’utilitat. N’hi haurà prou amb l’actuació d’un BCE “independent” i fora de qualsevol control democràtic. És a dir, dintre de l’euro no hi ha espai per a les “esquerres socialdemòcrates tradicionals”.

Per tant, la independència del BCE és un enemic de la democràcia. A més, l’idea que pugui existir una Europa amb l’euro però sense austeritat és falsa. I, a dintre de l’euro, que significa essencialment un acord de deflació salarial, no hi ha espai per a la democràcia ni per a una política socialdemòcrata tradicional. L’euro i la UE són l’enemic a combatre, i no un objectiu a aconseguir, ja que són un perill per a la democràcia.

 

7. L’euro no és necessari i és contraproduent

 

Com s’ha assenyalat, un dels arguments estàndards per justificar la introducció de l’euro i la UEM va ser que la inestabilitat en els tipus de canvi afectaria negativament el comerç entre els països del mercat comú. Però, en canvi, una unió monetària entre el Canadà i els Estats Units no s’ha considerat mai seriosament, tot i que les relacions comercials entre aquests dos països són les relacions comercials bilaterals més importants de tot el món.

El fet que el comerç entre el Canadà i els Estats Units (com el que hi ha entre Austràlia i Nova Zelanda) es continuï fent amb les seves pròpies monedes, i aparentment amb èxit, ens demostra que, des d’un punt de vista empíric, la tesi que els canvis en els valors de les monedes perjudiquen el comerç està lluny de ser certa i convincent.

En definitiva, a partir d’aquests exemples, es pot dir amb claredat que un mercat únic no requereix necessàriament una moneda única. Al contrari, com s’ha vist, l’existència d’una moneda única es pot convertir en contraproduent per al desenvolupament del mercat únic. Alguns països han de fer devaluacions internes (austeritat, rebaixes de salaris i drets socials, retallades de serveis públics, etcètera) que suposen una amplificació dels xocs i les diferències asimètriques entre els països i, per tant, dificulten el desenvolupament del mercat únic.

Els responsables de la integració econòmica d’alguns països europeus semblen més conscients que els líders europeus que el fet de forçar la integració més enllà dels límits que les persones estan disposats a acceptar, com a ciutadans o com a votants, pot tenir molts riscos.

D’altra banda, el fet de pensar que, per poder sobreviure i ser competitius, els països han de ser cada cop més grans no té cap justificació econòmica i va en contra del que ens diu l’experiència empírica i històrica: només ens cal considerar, per exemple, els casos dels països nòrdics, Suïssa, Corea del Sud, etcètera.

La profunditat de la crisi econòmica justifica l’opinió, cada vegada més estesa, que la integració europea ha anat massa lluny, molt especialment pel que fa al mètode seguit: una unió en què la qüestió important és el procés per fer la integració (i no els resultats), o les institucions i les lleis de la Unió Europea (i no les persones i els pobles). Cal ser conscients que, malgrat la globalització i la integració regional, els estats nacionals continuen (i continuaran) essent vitalment importants. Per tant, els intents actuals de resoldre la crisi que es viu a la UEM i a l’euro reduint l’autonomia dels governs nacionals elegits democràticament està, molt probablement, abocada al fracàs.

La Unió Europea existent es basa en una competència econòmica forassenyada, en la compressió dels salaris i la destrucció de la demanda interna, en les rebaixes en l’estat del benestar i en els drets dels treballadors i de les persones i ens porta a mesures d’austeritat que agreugen encara més la crisi.

El problema a la Unió Europea i a la zona euro no és tant l’existència de possibles xocs asimètrics conjunturals entre els països, tot i que és clar que n’hi ha, com el fet que aquests països tenen unes estructures asimètriques molt pronunciades. Unes estructures asimètriques causades per les seves importants diferències històriques, culturals i institucionals en les dotacions de capital físic, tecnològic o humà, etcètera. Aquestes diferències expliquen, almenys en part important, les dificultats de la integració europea i, en particular, en l’àmbit polític.

 

8. La Unió Europea i l’euro: què cal fer?

 

L’existència de l’euro significa la impossibilitat que els països de la UEM devaluïn nominalment. I quan es produeixen desequilibris exteriors (dèficits o superàvits), se solucionen de forma asimètrica. La càrrega dels ajustos recau en els països deficitaris, que són els perifèrics del sud d’Europa (i també França), els quals tenen problemes creixents per equilibrar els comptes públics i els comptes amb l’exterior. Aquests països han rebut, com a contrapartida dels seus dèficits exteriors, importants inversions de capital provinents dels països del centre, que han donat lloc a creixements importants del seu endeutament, especialment privat.

Al mateix temps, els països amb superàvit (que correspon als dèficits dels països del sud) i, especialment Alemanya, no volen implementar polítiques expansionistes, que podrien compensar i equilibrar les polítiques d’austeritat dels països perifèrics, ja que consideren que és responsabilitat d’aquests països esdevenir més competitius.

Per tant, els països perifèrics han estat obligats a unes polítiques d’austeritat ―devaluació interna i reformes estructurals, particularment del mercat de treball― que han servit per: socialitzar les pèrdues dels bancs privats dels països del nucli central; millorar les condicions de negociació de les empreses capitalistes enfront dels treballadors, i facilitar una compra massiva d’actius reals dels països perifèrics pels països centrals.

En conseqüència, si es parteix de la base que és molt improbable una unió política i fiscal a la UE, si és té en compte l’existència d’estructures econòmiques i socials asimètriques, així com de diferències històriques i culturals importants entre els països, sembla que la perifèria europea només té tres opcions davant de la situació actual. Primera: un període molt llarg d’atur elevat i devaluació dels salaris, com des del començament de la crisi, que té com a conseqüències l’atur, la precarietat i l’augment de les desigualtats. Segona: que els països del centre facin un ajust, que Alemanya no vol fer de cap manera, per estimular la demanda interna i reduir els seus grans superàvits exteriors, la qual cosa permetria augmentar la demanda i el PIB dels països perifèrics. Tercera: una sortida de l’euro, de forma individual o conjunta i, si pot ser, negociada i, al mateix temps, la suspensió i la renegociació del pagament del deute dels països perifèrics.

Aquesta última opció implicaria que els països recuperessin les sobiranies (econòmica, monetària, política i democràtica). Més concretament, els estats europeus recuperarien plenament les seves competències en política fiscal, política sobre el tipus de canvi i política monetària. I, més específicament, voldria dir:

• deixar l’euro per tornar a tenir el control sobre el tipus de canvi de la moneda pròpia, juntament amb la renegociació del deute i, probablement, el control, almenys temporal, dels moviments de capitals;
• recuperar la sobirania sobre el propi banc central, que no hauria de ser “independent”, i tenir una política monetària pròpia;
• recuperar el control sobre la política fiscal, que hauria de tornar a jugar un paper anticíclic;
• adoptar polítiques de coordinació en el comerç internacional, de tal manera que els desequilibris exteriors (tant dèficits com superàvits) es compensessin de forma simètrica;
• implementar una política industrial (sectorial) que suposés la nacionalització d’alguns sectors estratègics (banca, energia, etc.) i, en alguns casos, unes polítiques de substitució ―i, fins i tot, de control― de les importacions;
• defensar una constitució nacional progressista que asseguri la plena sobirania del poble, la defensa dels elements econòmics, socials i polítics conciliables amb els interessos dels ciutadans, la defensa del treball, de la plena ocupació i dels drets dels treballadors, és a dir, en definitiva, la democràcia.

 

De fet, aquestes polítiques no són noves, almenys algunes. Es pot recordar, per exemple, les propostes de l’esquerra laborista (“Alternative Economic Strategy”) als anys setanta del segle passat o les de Mitterrand i el “Programme commun”, al principi dels vuitanta. Més recentment, es poden recordar les propostes de Syriza abans de la seva traïció (de fet, Grècia és una demostració clara de que no es pot canviar Europa des de dintre de la UE i la UEM) o, més recentment, l’èxit relatiu de les propostes de Sanders, als EUA, o les de Corbyn, al Regne Unit. Unes propostes, aquestes últimes, que no són, en cap cas, anticapitalistes o antisistema, sinó que, més aviat, suposarien un nou pacte social socialdemòcrata d’esquerres, però que, malgrat això, serien impossibles de fer en un país que formés part de la UE i de la UEM. Perquè la UE i el euro no són reformables, una nova UE i un nou euro no són possibles. I sembla que això només ho té clar l’esquerra anticapitalista.

De moment, hi continua havent una “esquerra” que no aposta decididament per la sobirania nacional i popular ni per la democràcia real, que s’ha subordinat a la ideologia del “ens ho demana Europa” (restricció externa), que s’ha coagulat al voltant d’eslògans sense un significat real, com ara “més Europa”, “el somni europeu”, “l’Europa que ens garanteix la pau”, “els Estats Units d’Europa”, etc. Si la ideologia desapareix i no hi ha cap disseny polític estratègic, la raó de ser d’aquestes forces polítiques es redueix només a aconseguir el poder. És a dir, és impossible ser d’esquerres i protegir el treball i estar contra l’austeritat i, al mateix temps, defensar l’euro i la UE.

La sobirania nacional i popular és indispensable per a la democràcia. Ens calen un control democràtic important i una democràcia emancipada amb una participació popular directa, coses que no ens permeten els mecanismes supranacionals de la UE i la UEM. Un internacionalisme real i verdader només és possible a partir de la sobirania nacional i popular als àmbits polític, econòmic i monetari.

Evidentment, sortir de l’euro i de la UE no és una cosa fàcil. Requerirà propostes clares, valentia política i mobilització i organització de la gent. Desobediència des de tots els àmbits, institucionals o no, i, sens dubte, un període de transició i de negociació. En qualsevol cas, però, el que sembla bastant difícil ―una distòpia― és que sigui possible mantenir indefinidament les polítiques de devaluació interna i reformes estructurals en els països perifèrics de la UE. O esperar un canvi en la política econòmica alemanya que pugui ajudar a superar els desequilibris de les economies perifèriques. O que una Europa federal i un altre euro i una altra UEM siguin possibles. Sembla molt més probable una explosió de l’euro causada pels importants i greus desequilibris estructurals i asimètrics que provoca entre els països que en formen part.

 

Gener – juny de 2017