La competència generalitzada entre les forces del treball és una de les característiques del mode de producció capitalista. Per a produir-la, la ideologia de la classe dominant converteix totes les diferències (d’edat, sexe, origen nacional, cultura, etc.) en instruments que obstaculitzen sistemàticament el sorgiment de la consciència de pertànyer a una mateixa classe social. La unitat de la classe obrera no és, per tant, una dada de partida, sinó el resultat d’un treball polític i ideològic d’unificació. Sense aquest treball, la classe obrera apareix dividida, fragmentada i jerarquitzada en múltiples categories: treballadors precaris i treballadors estables, nacionals i immigrants, treballadors joves i menys joves, etc. A causa dels prejudicis heretats de la història colonial, la fractura entre la fracció «nacional» de la classe obrera i la seva fracció «immigrant» continua sent una de les principals eines contemporànies de divisió.
Per a entendre els desafiaments plantejats per les transformacions actuals vinculades amb la nova fase de globalització capitalista, convé tenir present el model anterior així com el lloc que la immigració ocupava en ell. Donada l’extensió limitada d’aquest article, resumirem a tres les funcions exercides per la mà d’obra immigrant en el procés de producció i reproducció del capitalisme.
La funció econòmica: la mà d’obra immigrant com a variable d’ajust estructural
Els inicis del mode de producció capitalista estan marcats per la necessitat de mà d’obra. Les respostes a aquesta necessitat varien en funció de les realitats nacionals. A Anglaterra, la ruïna de l’economia pagesa, és a dir, l’expropiació organitzada de la petita pagesia, va constituir la mesura principal. No va ser, no obstant això, l’única, com demostra la importància de la immigració obrera irlandesa a conseqüència de la situació colonial d’Irlanda. A França, la feblesa demogràfica, però també la capacitat de resistència dels petits i mitjans pagesos des de la revolució de 1789 (el caràcter agrari de la qual i antifeudal no podem oblidar), va orientar la set de mà d’obra cap a una crida a la immigració. Als Estats Units, la colonització, que va ser al mateix temps una exportació del mode de producció capitalista, va traduir aquesta cerca de treball en una crida massiva a l’esclavitud i a la immigració. La funció d’ajust de la immigració es va iniciar, per tant, amb les albors del capitalisme, en formes i magnituds diferents segons les especificitats nacionals.
Però la funció d’ajust de la immigració no es limita a aquesta primera etapa del capitalisme. La tendència a la circulació del capital cap als sectors altament rendibles obliga a posar en circulació la força de treball. Aquesta necessitat de circulació xoca amb la relació de forces entre capital i treball a cada moment històric, una de les dimensions de la qual és la lluita dels treballadors per la seguretat social. La lluita entre capital i treball pot interpretar-se també com un antagonisme entre la necessitat del capital de posar en circulació la força de treball i les exigències de seguretat social per part dels treballadors. La força de treball immigrant és, per tant, un imperatiu del capitalisme, no sols en termes de necessitat quantitativa de mà d’obra, sinó també de disponibilitat de la mateixa per a ser emprada en el lloc adequat, en els sectors més convenients, etc. És a dir, la mà d’obra immigrant continua complint en els nostres dies la seva funció d’ajust estructural.
Serveixin per a il·lustrar aquesta funció, les paraules amb les quals Michel Massenet, Director de Població i Migracions, va resumir en 1962 la necessitat massiva de mà d’obra immigrant:
«Per a fer front a la competència en el mercat comú, al nostre país li fa falta una reserva de mà d’obra que li permeti frenar la inflació salarial. La incorporació de treballadors joves que no estiguin condicionats ni per la inclinació a una professió ni per l’atracció sentimental cap a un lloc on residir de manera estable augmentarà la mobilitat d’una economia que sofreix de «viscositat» en matèria de contractació laboral.»
Traduïm tot aquest argot a les seves tres idees clau: 1) Els treballadors nacionals estan massa organitzats i són massa combatius com per a imposar-los una reducció salarial i un empitjorament de les seves condicions laborals; 2) Aquests treballadors tenen massa inclinació als drets relacionats amb una professió i a l’aspiració a un habitatge digne; 3) Fa falta crear, en conseqüència, un nou estrat inferior en el món laboral.
A partir d’aquest moment s’estableix una estratificació organitzada del món laboral en funció de la nacionalitat i l’origen. Aquesta funció econòmica d’ajust pot sintetitzar-se en la fórmula següent: «primers acomiadats, primers contractats». Durant les reestructuracions i les crisis cícliques de sobreproducció es produeixen acomiadaments massius de mà d’obra immigrant, que queda així disponible per a tornar a migrar però, aquesta vegada, cap a altres sectors econòmics. Els períodes de recuperació (amb la incertesa que sempre pes sobre la seva durada i abast) són, per les mateixes raons, moments d’important contractació de mà d’obra immigrant.
Altres dues categories de població exerceixen aquesta mateixa funció d’ajust: són les dones i els joves. Les tres categories comparteixen el fet de ser més precàries que la resta del món laboral, és a dir, de disposar d’una menor capacitat de resistència enfront de la inestabilitat imposada per les necessitats del capital. A l’explotació comuna de tots els treballadors, aquestes categories afegeixen una relació de sobreexplotació o una discriminació. Cal plantejar-se, per consegüent, tant el lloc que immigrants, dones i joves ocupen en les estructures sindicals i polítiques, com la presència i pes de les seves reivindicacions en les agendes d’aquestes organitzacions. Mentre aquestes qüestions no es prenguin de debò, la bretxa entre els diferents segments de la classe obrera continuarà eixamplant-se.
La funció política: la mà d’obra immigrant com a modalitat de gestió de les relacions de classe
La segona funció assignada a la immigració des de la lògica del mode de producció capitalista és política. Consisteix a utilitzar la mà d’obra immigrant per a afeblir la resistència obrera. Això és possible gràcies a l’existència d’un dret de diferents velocitats, complementat per un sistema de discriminacions sistèmiques que obliga aquesta part de la classe obrera a acceptar condicions salarials i laborals inferiors a les que la relació de forces ha imposat a la resta de la classe. En general, la mà d’obra immigrant s’utilitza per a «alliberar» els treballadors nacionals dels sectors i llocs de treball més durs, flexibles, perillosos i inestables. Aquest és un aspecte que observem en les estadístiques de malalties professionals, accidents laborals i esperança de vida de tots els països capitalistes.
La mà d’obra immigrant funciona, per tant, com un element de negociació amb les organitzacions obreres, ja que les concessions als treballadors nacionals es duen a terme sobre la base d’un tracte discriminatori cap al component immigrant de la classe obrera. El xovinisme i/o el racisme es transformen així en una eina ideològica excel·lent per a convertir aquesta discriminació en «natural» i, fins i tot, en «desitjable». La frontera de la nacionalitat s’usa aquí per a ocultar la de la classe social. La divisió entre un «nosaltres» obrer i un «ells» capitalista és substituïda per la ruptura entre un «nosaltres» nacional i un «ells» immigrant. Serveixi d’exemple el cas francès. Durant tot el període conegut com «els trenta gloriosos», el nivell de vida de la classe obrera «nacional» va millorar gràcies a les mobilitzacions socials. En aquest mateix període, el component immigrant de la classe obrera va ser relegat als barris xabolistes. El periodista i polític francès Alain Griotteray descriu així les contractacions patronals en aquests temps:
«És l’època dels camions i autobusos replets de portuguesos que creuen els Pirineus, mentre els sergents ocupadors de Citroën i Simca traslladen pobles sencers de marroquins, des del seu «douar d’origen» fins a les cadenes de muntatge de Poissy, Javel o Aulnay. Això porta inevitablement a la memòria la tracta de negres del segle XV. Una comparació que, de fet, es repeteix sovint.1
Una de les conseqüències d’aquesta política de segmentació de la classe obrera en funció de la nacionalitat és facilitar la reconversió de nombrosos obrers professionals autòctons, obrint-los les portes a llocs de supervisió de proximitat dels nous obrers immigrants no qualificats. «És aquesta aportació, tant qualitativa com quantitativa, la que facilita la reconversió d’una part dels antics obrers professionals cap a funcions de supervisió de les tasques fragmentades que s’han desenvolupat de manera massiva amb la modernització dels equips i l’extensió del treball en cadena»,2 explica el sociòleg i demògraf Claude-Valentin Marie. Al que la sociòloga Jacqueline Costa-Lascoux afegeix: «En els trenta gloriosos es van diversificar els fluxos migratoris però també es va agreujar el desfasament amb la mà d’obra nacional en procés de promoció social».3
Des d’una perspectiva de llarg termini, la suposada millora per a la mà d’obra nacional no és més que un artifici. D’una banda, la capacitat de defensa col·lectiva de la classe obrera s’ha fragilizado a conseqüència de la divisió entre dues dels seus components. Per un altre, en un sistema basat en la maximització del benefici, la qual cosa s’imposa a la mà d’obra immigrant tendeix a convertir-se en norma per a tots els treballadors. L’única resposta duradora enfront de competència imposada entre les diferents fraccions de la classe obrera és l’exigència d’una igualtat total de drets, prestant especial atenció a les reivindicacions dels segments sobreexplotats.
Cal assenyalar, finalment, que la lògica descrita anteriorment tendeix a ampliar-se més enllà de la nacionalitat per a estendre’s a l’origen. Nombrosos estudis han posat de manifest l’abast de la discriminació que pateixen els nacionals d’origen estranger. Aquesta discriminació els obliga a acceptar condicions fins a aquest moment reservades als treballadors estrangers. Aquests joves, francesos de naixement, es veuen relegats al mateix lloc social i econòmic i als mateixos sectors laborals que els seus pares. Es tracta, en una certa forma, de la reproducció d’una mà d’obra nacional sobreexplotada que ve a sumar-se a la sobreexplotació de la mà d’obra externa o immigrant.
La funció ideològica: evitar la consciència d’una comunitat d’interessos
Les dues funcions anteriors impliquen una tercera, sense la qual res és possible. Definim la ideologia com una representació invertida de la realitat social, de les seves divisions i contradiccions, de les seves lleis de funcionament. Es tradueix en una inversió entre les causes i conseqüències i en unes atribucions causals culturalistes i individualistes a processos que són fonamentalment econòmics i socials. El que es coneix com a «integració» és, al nostre judici, un marc ideològic consensuat que porta a una lectura culturalista de les desigualtats socials. Aquestes últimes són així explicades com un «dèficit d’integració» en comptes de com un resultat de l’explotació i la sobreexplotació. D’aquesta manera, la fracció immigrant de la classe obrera (i ara, fins i tot els seus fills francesos) no es considera una força de treball sobreexplotada, sinó una població insuficientment «integrada». El retrocés i, fins i tot, massa sovint, l’abandó de la lluita ideològica per part de nombroses organitzacions obreres contribueix, en conseqüència, a l’afebliment de tota la classe.
Els processos ràpidament esbossats fins aquí no són cosa del passat, sinó que són reforçats en la nova fase de globalització capitalista. La figura del «sense papers» ho descriu perfectament. Mentre les indústries deslocalitzables es traslladen a països amb mà d’obra més barata, els sectors no deslocalitzables (agricultura, restauració, construcció, etc.) importen mà d’obra a menor cost. Així és com s’afegeix una nova capa a la classe obrera en benefici de la classe dominant. L’única resposta coherent enfront d’aquesta instrumentalització i construcció d’una heterogeneïtat obrera és una lluita comuna per la igualtat total de drets. Sense ella, les conseqüències seran les mateixes que les descrites per Marx respecte de la divisió en dos segments de la classe obrera d’Anglaterra, l’anglès i l’irlandès:4
«Tots els centres industrials i comercials d’Anglaterra compten ara amb una classe obrera dividida en dos bàndols hostils: els proletaris anglesos i els proletaris irlandesos. El treballador anglès comú odia al treballador irlandès, perquè el veu com un competidor responsable del descens del seu nivell de vida. Respecte al segon, el primer se sent membre de la nació dominant, convertint-se així en instrument dels seus propis capitalistes i aristòcrates contra Irlanda i consolidant d’aquesta manera el domini d’aquells sobre si mateix. Alimenta prejudicis religiosos, socials i nacionals contra el treballador irlandès. Es comporta amb ell més o menys com els blancs pobres (poor whites) amb els negres en els antics estats esclavistes de la Unió Americana. L’irlandès li paga amb escreix amb la mateixa moneda. Aquest veu en el treballador anglès al còmplice i instrument del domini d’Anglaterra sobre Irlanda. Tal antagonisme és mantingut i enfortit artificialment per la premsa, els sermons anglicans, els periòdics satírics, en definitiva, per tots els mitjans a la disposició de les classes dominants.»4
Aquest article ha estat traduït de l’original publicat al blog de l’autor
- Alain Griotteray, Les immigrés: le choc, Plon, París, 1985, p. 32 ↩︎
- Claude-Valentin Marie, «Entre économie et politique: le «clandestin», une figure sociale à géométrie variable», Pouvoirs, núm. 47, noviembre de 1988, p. 77 ↩︎
- Jacqueline Costa-Lascoux, «Les aléas des politiques migratoires», Migrations-Société, núm. 117-118, 2008/3, p. 67. ↩︎
- Karl Marx, «Lettre à Sigfried Meyer et August Vogt du 9 avril 1870», Correspondances Marx-Engels, Tomo X, París, Éditions sociales, 1984, p. 345. ↩︎
