Itàlia. Quan es va apagar la Lotta Continua

L'organització d'esquerres va tenir gran impacte als carrers i l'opinió pública als anys 70.

Es fan 50 anys de la desaparició d'aquest grup que intentava ser una alternativa a l'esquerra oficial a Itàlia. Va ser sobretot la cimera d'una dècada molt estimulant i que va acabar perquè la societat, mentrestant, havia canviat radicalment.

Segons un encertat llibre escrit pel subdirector del 'Corriere della Sera', Aldo Cazzullo, eren «els xavals que volien fer la revolució». Els de Lotta Continua al panorama de l'esquerra italiana sempre han estat diferents: un experiment, potser, de tota manera interessant. Un moviment que va acabar la seva vida amb el (típic) congrés de dissolució ara fa mig segle, el 4 de novembre del 1976.

Tot i això, LC ha deixat empremtes profundes en la història recent italiana, i no només perquè diversos dels seus exponents s'hagin 'reciclat' en els aparells del progressisme més o menys reals. Lotta Continua va ser un intent, sobretot a nivell intel·lectual, per veure si podia existir una ruta diferent de la del Partit Comunista, el 'partitone rosso' que semblava un monòlit i que no obstant tenia brous de cultiu diferents al voltant. 

Torí, el bressol

Lotta Continua, llavors: Lluita Continua. Perfecte exemple de l'ebullició intel·lectual al món de la política italiana entre la dècada dels 60 i dels 70. «El segle XX va ser un segle de revolucions, i jo vaig ser part de l'última generació revolucionària del segle»; aquestes són paraules d'Erri De Luca, avui dia reconegut escriptor i novel·lista, amb les seves obres sempre força breus, i aleshores fidel militant de Lotta Continua.

Erri De Luca, com molts més. Molts més que van començar la seva trajectòria política a LC i que desenvoluparien després una vida, un recorregut, més connectada amb els aparells. Tota una generació que al voltant de la meitat dels 60 tenia 18-20 anys. La primera generació 'culta', la primera generació intel·lectualment més rica que els pares, i que entre les seves lectures 'maleïdes' podia passar de Marcuse a Marx. El mític i mitificat 68, en una paraula (o un número).

Torí, es podria dir, va ser la capital de tots aquests processos. Ciutat profundament connectada amb el món obrer, amb una tradició d'esquerra intel·lectual que procedia de l'era inclús prefeixista, estava destinada a captar tots aquests sentiments de malestar social. No era l'esquerra visceral de Bolonya 'la vermella' o radical com a Toscana, sinó una mica més complex, impulsat per ambients intel·lectuals com queda dit. 

LC va néixer el 1969, just abans de la tremenda Matança de Piazza Fontana , que marcaria l'inici de l''Estratègia de la tensió', és a dir els atemptats perpetrats per parts de l'Estat italià, intentant espantar la multitud i provocar un gir cap a la dreta.

Torí estimulava inevitablement, d'altra banda, els joves: la gegantina Fiat feia d'imant, amb els seus maxiprojectes, acollint obrers del sud d'Itàlia, fitxant futbolistes igualment del sud per al seu equip (la Juventus) i creant la figura de l'obrer-massa per als sociòlegs: una classe social potencialment enfada.

«Ho intentaré, ho intentaré»

El 1969, en el moment del naixement de Lotta Continua, un dels seus primers reconeguts líders ja era Adriano Sofri, una figura molt controvertida a tota la Segona Postguerra. 

Nascut a Trieste, terra de frontera, estudiant de Filosofia a la universitat de Pisa, un dels 'temples italians de la saviesa', es va fer famós el març de 1963, durant una vísita de Palmiro Togliatti, líder màxim del Partit Comunista, a l'institut.

Hi va haver un debat entre 'El Millor', que era el malnom de Togliatti, i els estudiants, que va derivar en una mena de discussió, en què el mateix Sofri acusaria el secretari del PCI de «no haver fet mai la revolució». Togliatti, fastiguejat, va contestar al jove Sofri: «Pot fer-la vostè si vol», guanyant-se com a resposta un «Ho intentaré, ho intentaré». 

Adriano Sofri, un dels fundadors de LC, finalment faria la revolució? És difícil encara avui fer-ne un balanç. El que va aconseguir ell, amb Lotta Continua, va ser mobilitzar per primera vegada els joves d'esquerres, o simplement reivindicatius. «Vam ser –és Erri De Luca qui torna a parlar, en els seus testimonis del llibre d'Aldo Cazzullo– la primera generació que va ingressar a les presons per raons polítiques».

Lotta Continua no va voler mai ser un veritable partit. Es trobava millor fora de les dinàmiques parlamentàries encara que el seu pes a la societat resultés molt influent

És important matisar que Lotta Continua va arribar abans que les Brigades Roges, i sense tenir com a objectiu la 'lluita armada'. Eren exactament dos conceptes diferents. Desafortunadament per a LC, un episodi d'efectiva lluita armada seria considerat el primer pas cap a l'esfondrament del moviment: l'assassinat a Milà de Luigi Calabresi, el comissari de policia acusat d'haver matat Giuseppe Pinelli ( la 'Mort accidental d'un anarquista' , segons l'obra teatral de Dario 12 de desembre del 1969. 

Calabresi va patir una campanya duríssima perpetrada pel diari 'Lotta Continua', òrgan oficial del moviment, amb el mateix Sofri a primera fila. Fins al 1988 ningú no va pensar connectar el líder de LC amb la mort del policia, ocorreguda el 17 de maig de 1972 en una zona residencial de Milà. Així va seguir tot fins que un exmilitant de LC, Leonardo Marino, va acusar Sofri de ser l'organitzador de l'atemptat, juntament amb dues persones més (Ovidio Bompressi i Giorgio Pietrostefani) fent d'executors. 

Van ser paraules que van portar l'exfundador de Lotta Continua a la presó ia una condemna a 22 anys, mentre que una extensíssima part de la societat demanava un indult o una cosa semblant. Van ser episodis, tots, molt foscos en una època on a Itàlia les batalles físiques i intel·lectuals eren diàries, a nivell polític. No obstant, Sofri va entrar a la presó gairebé sense protestar. 

Un cop al Parlament

Alternativa a l'esquerra oficial, Lotta Continua no va voler mai ser un veritable partit. Es trobava millor fora de les dinàmiques parlamentàries encara que el seu pes a la societat resultés molt influent. Avui dia, a més d'un escriptor com Erri De Luca, moltíssims exmilitants (els 'lluitadors continus' segons els rivals) participen a la vida política activa del Belpaese.

El que ha passat és que aquell moviment tenia moltes ànimes, al principi totes d'esquerres (maoistes, trostkistes, marxistes), encara que com el recorregut d'un riu se n'han anat per tot arreu, fins i tot cap a la dreta. No una dreta feixista, sinó més a l'estil del que podria ser un Partit Republicà. I també els que han mantingut una marca esquerranes han engrossit la fila de 'reformadors'. Gent com Marco Boato o Gad Lerner (un jueu nascut a Beirut però amb simpaties cap al poble palestí), dividits entre ser fidels a la línia comunista o postcomunista i un intent d'obrir-se a una convergència cap al centre, una esquerra més de govern que de lluita. 

No per casualitat el tancament de l'experiència de LC, una experiència que de fet no va tenir mai un congrés de fundació (però sí de dissolució), va coincidir amb el millor resultat del Partit Comunista

Per a molts observadors, Lotta Continua no va ser ni més ni menys que un lobby, el dels 'lluitadors continus', que un cop arribat al cim va decidir apartar-se per no tenir més capacitat d'atracció i es va veure avançada per l'esquerra per altres revindicacions socials, des del feminisme fins a la violència radical de les Brigades Roges. 

No per casualitat el tancament de l'experiència de LC, una experiència que de fet no va tenir mai un congrés de fundació (però sí de dissolució), va coincidir amb el millor resultat del Partit Comunista. Va ser en les primeres i úniques eleccions on Lotta Continua va participar, encara que en una megacoalició anomenada Democrazia Proletaria. Primer i únic diputat elegit al Parlament Italià per part del moviment va ser el napolità Domenico 'Mimmo' Pinto. Un cop dissolt el moviment, altres representants han arribat a ser diputats o senadors. 

No, Lotta Continua no estava per a tripijocs parlamentaris, i en general no estava llesta per a aquella societat que respecte a 10 anys abans havia canviat de manera evident. Va ser un fracàs? No, més aviat un experiment, i un termòmetre sens dubte interessant, una escola 'no-oficial' d'una esquerra que es va voler mesurar i que ha deixat moltes empremtes.