Aquest mes de juliol farà 30 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Però aquelles dates no van ser dies de celebració per a tothom. Per als qui en aquells temps militaven en l’esquerra independentista, el 92 ha estat sinònim de detencions, de calabossos i de tortura. I, per sobre de tot, un nom: Operació Garzón. Tres dècades després d’una ràtzia que va suposar desenes de detencions, 12 dels independentistes encausats s’han reunit a proposta de CRÍTIC. Fan balanç sobre com era la seva militància i sobre el context d’uns anys en què es van acabar de soldar els grans consensos de la Transició. També sobre els errors, les contradiccions i els límits de la seva lluita.
0/06/2022 | 06:00
La conversa transcorre un matí de diumenge a la Floresta. L’amfitrió és en Ramon Piqué, un dels portaveus del procés d’Estrasburg i alma mater de l’associació Memòria contra la Tortura, fundada pels represaliats del 92 després de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg. Solen coincidir en els aniversaris rodons, de vegades en actes públics i polítics de denúncia. Però és el primer cop que organitzen una trobada així d’àmplia.
A la trobada hi han vingut 12 dels detinguts. A més de Piqué, hi ha David Martínez, Jordi Bardina, Esteve Comellas, Teresa Mas, Toni Infante, Ramon López, Jaume Oliveras, Francesc Xavier Tolosana, Eduard López, Marcel Dalmau i Jeroni Salvador. També era prevista la participació de Pep Musté, que finalment no va poder assistir-hi per motius de salut.
Alguns van formar part de Terra Lliure. D’altres militaven al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) o en el món de l’independentisme combatiu. La seva trajectòria posterior ha seguit camins polítics i vitals diversos. És la trobada més àmplia que han fet mai davant d’un mitjà de comunicació. Venen de Manresa, de Banyoles, de Barcelona, del Maresme, i també del País Valencià. La majoria segueixen vinculats a l’independentisme d’esquerres en l’entorn de la CUP. Uns quants són ara a ERC. N’hi ha que parlen més, i d’altres que només ho fan en ocasions comptades. La conversa comença rememorant els inicis militants, en un moment en què ser independentista no era a l’ordre del dia.
D'esquerra a dreta: Francesc Xavier Tolosana, Ramon López, Antoni Infante, Ramon Piqué, Jeroni Salvador i David Martínez / IVAN GIMÉNEZ
Antoni Infante: Jo soc nascut a Andalusia i els meus pares van emigrar al País Valencià. Venia del sindicalisme de classe, però havia trencat amb CCOO i em vaig acostar a l’independentisme. Al País Valencià era un terreny molt erm. Va ser una època dura. Militar implicava moltes coses. Després de la detenció del 92 em vaig quedar sense feina, igual que la meva companya, que, tot i no haver passat pels calabossos, havia sigut portaveu del comitè de suport.
David Martínez: Jo em vaig començar a polititzar a Manresa arran de les mogudes estudiantils de mitjan anys vuitanta. Estava en una coordinadora d’estudiants monopolitzada pels cejotas [CJC, Col·lectius de Joves Comunistes, les joventuts del Partit dels Comunistes de Catalunya]. Hi teníem molt bon rotllo, però no hi encaixàvem. N’hi havia dos o tres que teníem desperta la consciència nacional, i a l’institut em vaig incorporar al Moviment Independentista del Bages, que de seguida es va convertir en l’MDT de Manresa.
Ramon López: “Terra Lliure creia que el boicot era una forma d’elevar la consciència social de la gent”
Francesc Xavier Tolosana: Vaig començar a militar a Tarragona als Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans a partir delcas Batista i Roca, i posteriorment vaig estar a la fundació de l’MDT. A mitjan anys vuitanta vaig desaparèixer durant dos anys i després ja vaig reaparèixer prenent part en Terra Lliure. Com a mínim mentre jo vaig ser-hi, Terra Lliure va plantejar les seves accions com un acte de resistència.
Ramon López: Terra Lliure feia el que anomenaven “propaganda armada”. Creia que el boicot i el sabotatge d’elements estratègics de l’Estat o de l’economia era una forma d’elevar la consciència social de la gent. Això volia dir tenir com a objectiu tot allò que atemptés contra el territori, com, per exemple, les hidroelèctriques, els actuals oligopolis energètics.
David Martínez, amb Toni Infante de fons. IVAN GIMÉNEZ
David Martínez: “A partir del 1991, actuem més amb el cor que amb el cap. Les coses no es van fer bé”
L’època que us va tocar viure era un moment complex, de pugnes i confrontacions internes a l’independentisme. Una part de la militància dels anys setanta i vuitanta havia fet el pas a ERC. La direcció de Terra Lliure havia decidit posar punt final a l’activitat el 1991, però alguns dels seus militants van decidir prosseguir l’activitat. Per quin motiu?
D. M.: A partir de l’autodissolució del 1991, la gent que continua activa ho fa més amb el cor que amb el cap. Hi havia la necessitat de seguir presents al carrer. I de dalt a baix, les coses no es fan bé. En alguna època potser s’havien fet millor, tot i que segurament no gaire millor… És així.
F.X. T.: Les successives caigudes, però, fan que l’experiència acumulada durant els primers anys es perdi. El 92 es va posar en relleu que no hi havia ni prou preparació ni prou infraestructura per mantenir l’activitat.
Esteve Comellas: Si vam acabar a la presó, va ser per culpa de Garzón… i també pel ritme que vam portar. No ens vam estar pas quiets.
Eduard López: Hi havia molts factors, interns o externs, que feien que no es fos en un moment especialment àlgid. Era un independentisme dividit, que defensava un esquema de revolució social després de la caiguda del Mur… Es va buscar un pretext per engegar una operació policial de gran envergadura, però no érem un perill real per a l’Estat.
Antoni Infante i Ramon López.
Els camins diversos del 92
Eduard López és avui vicesecretari d’Acció Política d’ERC. En aquells anys militava a l’MDT, igual que Jaume Oliveras, també detingut el 92 i avui alcalde del Masnou per la formació republicana. Oliveras (que també va passar per la presó) i López s’acabarien aproximant a ERC els anys següents. Altres dels presents segueixen vinculats a l’esquerra independentista. Ramon Piqué va ser regidor de la CUP a Sant Cugat, i Ramon López milita a Poble Lliure. Antoni Infante és coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i també membre de Poble Lliure.
Antoni Infante: “El 92, l’Estat necessitava consolidar-se i anul·lar els moviments que el qüestionaven”
En aquell moment, a Catalunya, el consens favorable als Jocs és pràcticament unànime. L’esquerra independentista es queda pràcticament sola en la seva oposició a l’esdeveniment.
R. L.: Els Jocs formaven part d’una estratègia d’espanyolització de l’Estat. Però no era només la qüestió nacional. Jo soc del Poblenou i allí es va crear una plataforma veïnal contra l’especulació, en bona part dinamitzada per gent nostra, de l’MDT.
A. I.: Espanya s’acabava d’integrar a la UE, ja estàvem a l’OTAN, i calia guanyar legitimitat respecte a la resta dels estats europeus. L’Estat necessitava consolidar-se, i, per fer-ho, havia d’anul·lar la potencialitat dels diversos moviments que el qüestionaven. Era un moment en què estaven modulant el procés a Euskal Herria i havien d’intentar evitar que hi hagués quelcom de similar als Països Catalans.
D. M.: Cal partir de la base que tota l’oposició als Jocs era molt minoritària. L’any 92, la majoria del país hi està a favor. Des del catalanisme hi ha un patriotisme olímpic. En aquells anys, l’Estat estava negociant amb ETA de forma discreta. El 91, cent presos bascos amb condemnes llargues van sortir al carrer sense que ningú s’hi fiqués. Aquell juliol, de fet, ETA està en treva. L’objectiu és tenir una Sevilla calmada per a l’Exposició Universal, un Madrid calmat i sobretot una Barcelona calmada.
Els represaliats del 92. / IVAN GIMÉNEZ
El talp de l’Operació Garzón
Què és el que recordeu més de les vostres detencions?
E. C.: Feia molts dies que ens seguíem. Aquella nit, abans de pujar a casa, amb la meva dona [Teresa Mas] vam fer un parell de voltes a l’illa de cases pensant que els podríem despistar. Però no. M’ha quedat la sensació que hauríem pogut fotre tots el camp a l’exili com fan ara. Potser érem massa joves o inconscients…
F. X. T.: La primera notícia que vaig tenir va ser la detenció del grup de Manresa a través dels diaris. Jo en aquella època tenia 34 anys i un fill de 2. Marxar a l’exili sense estudis ni contactes era un risc elevat: no hi havia una infraestructura a França per acollir gent. T’havies de buscar la vida. Vaig decidir quedar-me. Al tercer dia, al voltant de les dotze de la nit, em disposava a acompanyar el meu cunyat amb cotxe a casa seva quan se’m va tirar a sobre un grup de gent i em van fotre una pipa al cap. Sabia que eren guàrdies civils; jo havia estat treballant de policia local a Valls i en coneixia uns quants de vista de la comandància de Tarragona. L’endemà em van dur a Madrid. M’acusaven de quatre artefactes i van encertar de ple.
D. M.: La Guàrdia Civil tenia uns equips antiterroristes de primera divisió mundial, creats per Narcís Serra, del tot modernitzats. I això vol dir amb capacitat per torturar com es tortura en tot el món, no com ho havien fet abans. I a nosaltres ens cau a sobre el pes de tot això. Com que no tenen feina al País Basc, els porten a Catalunya. I s’ho agafen molt seriosament. Havien autoritzat una infiltració, que va fer el seu servei.
JAUME OLIVERAS: La primera persona que em va parlar del talp va ser, anys més tard, el periodista Xavier Vinader.
D. M.: Diuen que va cobrar 5 milions de pessetes de l’època, més les dietes. També hi va estar implicat Mikel Lejarza, El Lobo, talp històric d’ETA, que és qui el va captar.
Jaume Oliveras i Marcel Dalmau.
Eduard López: “Molta gent associa ser víctima de la tortura a un acte heroic de militància, i no és cert”
Quin impacte va tenir per a vosaltres haver patit maltractaments?
Ramon Piqué: El 92 va ser el moment en què vam començar a detallar la repressió amb pèls i senyals. Jo sabia que havien torturat Carles Castellanos perquè algun cop, molt ocasionalment, havia explicat alguna cosa. Però sempre molt discretament, perquè la militància era un contracte polític on la tortura era una cosa que s’havia d’assumir i ja està. Vist amb perspectiva, això és una aberració molt perversa. Però al final les marques de la tortura no desapareixen. La persona torturada és com un paper arrugat. Per molt que intentis tornar-lo a la seva forma original, les marques hi són.
E. C.: Jo no he volgut ni pogut llegir mai cap dels relats de tortures que han escrit els meus companys. No n’he estat capaç.
D. M.: després d’allò no he tornat a ser mai el mateix. La tortura fa que hi hagi molts calaixets dins del cap que no estan tancats mai del tot. I, quan hi ha una mica de moviment a la teva vida, es tornen a obrir.
E. L.: Cadascú ho viu d’una manera diferent. Durant els primers anys em va afectar molt. El problema principal és que molta gent associa ser víctima de la tortura a un acte heroic de militància. Però jo sabia que no havia estat cap heroi. Perquè la informació que has facilitat ha tingut conseqüències sobre la vida d’altres persones. Això em va costar molt de metabolitzar. Però, un cop vaig fer el procés, no em vaig sentir especialment traumatitzat. En parlo i hi penso quan arriben alguns aniversaris. Em sento un privilegiat, perquè la nostra tortura ha estat reconeguda socialment. Conec molta gent que ha estat torturada i no s’ha incoat el més mínim procediment.
Marcel Dalmau: “Un tret a la cama, és tortura o no? Per mi ho és. Ho hem d’assumir”
Marcel Dalmau: De la tortura no en parlem gaire, i, si en parlem, és per intentar que fets així no es repeteixin. El torturador l’aplica des de la distància més absoluta i és la màxima negació de l’individu. La tortura ens animalitza. Ens diuen assassins, ens humilien, no tenen cap consideració; per ells som pitjor que el no-res, som el mal. Un gran error és la mitificació. Tota aquesta mitologia dels torturats que resisteixen, que és falsa. És absurd i ridícul. Perquè tothom parla; és només qüestió de temps.
A mi m’ha fet pensar molt sobre la condició humana. Per exemple: hi hauria algun supòsit en què jo seria capaç de fer això que m’estan fent ells? I també en vaig trobar, de condicions imaginàries. Si et prenen un fill i l’estan torturant davant teu, i tinguessis ocasió d’agafar el torturador, no li ventaries només una plantofada, oi? També et fa pensar sobre la violència. I coses ingrates. Un tret a la cama, és una tortura o no? Per mi ho és. Ho hem d’assumir. Nosaltres també hem fet actes de violència. I qui diu nosaltres, diu tothom. També la gent que aplaudeix la policia quan colpeja un manifestant. No podem eludir la violència. Som copartícips de totes les barbàries de la humanitat. També els nostres han fet atrocitats al llarg de la història i no ens hi podem ubicar al marge.
Jordi Bardina.
Jordi Bardina: “Jo no buscava cap reparació a Estrasburg. Només volia seguir castigant l’Estat”
El 2003, el Tribunal d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol pel fet de no investigar les tortures. Us vau sentir reparats?
D. M.: El procés d’Estrasburg va ser una barreja de sentiments. Arribar-hi va ser una trempera brutal. I després va ser una depressió. Després d’una sentència més aviat salomònica i 8.000 euros d’indemnització… cap a casa. Cap procés reobert; no se’n busquen responsables… Per mi la tortura és irreparable.
JORDI BARDINA: No sé si tots buscàvem el mateix. Jo, personalment, no buscava cap reparació a Estrasburg, sinó continuar amb la meva acció política anterior i seguir castigant l’Estat. Ni que m’haguessin cobert de diners o s’haguessin reconegut les culpes, no m’hauria sentit reparat. No vull cap reparació per part d’ells.
E. L.: També crec que va ser tan bèstia el que va passar que, indirectament, allò va ser com un moment que ens va permetre fer net políticament. Sortir d’allà més o menys sencers i enfocar l’acció política independentista fent net d’una història anterior que tots podem reivindicar i podem ser-hi lleials a la nostra manera. Els excessos de l’Operació Garzón ens van ajudar a créixer políticament.
Encarna Canet, Teresa Mas i Ester Rocabayera. / IVAN GIMÉNEZ
Teresa Mas: “Vaig patir una pressió psicològica, patriarcal i sexual contínua durant tres dies”
Les dones del 92
S’ha parlat molt dels homes del 92. Però molt menys de les dones. Un dels casos menys coneguts de tota l’Operació Garzón és el de Teresa Mas. Mas, que llavors tenia 28 anys, va ser detinguda juntament amb el seu company, Esteve Comellas. No militava en cap partit ni organització. Garzón li va aplicar la Llei antiterrorista i va quedar en llibertat sense càrrecs al cap de tres dies. El seu relat no ha sortit publicat mai en cap mitjà de comunicació. Fins ara.
Teresa Mas: Vaig estar tres dies en aïllament, i el que vaig viure va ser un infern. No em van tocar físicament. Però em van posar al límit a tot nivell psicològic. Com a dona vaig ser molt utilitzada. I només ho vaig saber després. Perquè quan cridava, obrien el meu lloc d’interrogatori i deien als altres detinguts: “És la teva companya que està plorant i cridant”. Jo estava allà amb els ulls embenats i m’anaven fent comentaris sexuals: “Mira quin cul, ara estem sols, ja veuràs què farem… “. Una pressió sexual i patriarcal contínua. Van ser tres dies molt bèsties de la meva vida. Vaig signar documents que no sé encara avui ni què deien. I després em van deixar anar sense càrrecs, un dia a les vuit del vespre al mig de Madrid, i espavila’t. La meva família em va pagar el bitllet d’avió de tornada.
Vas ser una de les cares visibles de la Comissió de Portaveus de Presos i Encausats.
T. M.: Quan vaig tornar a casa, estava descol·locadíssima. Jo havia estat represaliada, però era la parella de l’Esteve, que el van empresonar. En aquell moment no vaig verbalitzar el que m’havia passat. El meu caràcter em va fer posar en mode família i parella de represaliat. Vam crear una xarxa de suport formada per companyes i mares (i també alguns pares) molt potent. Ens vam conèixer i organitzar amb les coses més pràctiques: les visites, els horaris… Era una xarxa d’autoajuda, una cosa que sabem fer les dones (no sé si tant els homes…!). Això era un tresor. Com ja sol passar, les cures van recaure sobre les dones.
Ester Rocabayera i Encarna Canet són les parelles de Ramon López i Antoni Infante. A diferència de Mas, elles sí que militaven l’any 1992 a l’MDT. L’Operació Garzón també les va tocar de forma directa.
Ester Rocabayera: El 92 tenia 24 anys. El dia que van detenir en Ramon jo havia de ser a la seu de l’MDT en una reunió, però tenia un curs i no hi vaig anar. Quan vaig arribar a casa, hi havia la Guàrdia Civil. I per sort una veïna em va trobar pel carrer i em va alertar. Si no, segurament m’haurien detingut. Quan vaig anar a Madrid per a la declaració d’en Ramon, l’advocat em va dir que estava en crida i cerca… Estava a l’atur. No podria exiliar-me: això de creuar la frontera també té un biaix de classe, i jo no tenia ni un duro. Vaig anar a Igualada a casa de la meva germana durant un mes.
Encarna Canet: Tenia 22 anys i acabava d’entrar a l’MDT. Treballava a Institucions Penitenciàries com a treballadora social, m’havia presentat a un procés d’oposició i hi havia quedat la vuitena. Després de la detenció em van fer fora de la feina, misteriosament el meu contracte es va acabar. Vaig passar dos anys a l’atur. A València vam ser un grup de gent molt unida; allò va ser un petit escàndol i es va mobilitzar molta gent.
Com va marcar l’Operació Garzón la vostra vida posterior?
E. R.: Molt, en positiu i en negatiu. M’he sentit també represaliada. Vaig tenir molta ansietat durant el judici i he estat molts anys recuperant-me i anant al psicòleg. A nivell emocional marca.
E. C.: A mi em va fer militar més seriosament.
T. M.: Et marca, però com qualsevol cosa forta de la vida. Aquest va ser un gran sotrac, però amb l’Esteve sempre ho diem: n’hem passat moltes junts. Només qui ha passat la repressió sap com n’és de dura, però tot és relativitzar-ho. Des de llavors tinc una mirada més complexa de tot. Ho poso tot més en dubte. Jo sé què es va dir del 92 als mitjans de comunicació. I sé el que vaig viure.
juliol 15, 2018
El rotatiu basc ‘Egin’ va ser un dels primers mitjans de comunicació que va haver de liquidar la seva activitat per ordre judicial. El seu cas estava incorporat a la causa 19/98, un macrosumari contra tot tipus d’organitzacions vinculades amb l’esquerra independentista basca –acusades de col·laborar amb l’organització armada– instruït pel jutge de l’AN, Baltasar Garzón, i que va comportar-ne el tancament (juntament amb l’emissora radiofònica Egin Irratia) el 15 de juliol de l’any 1998
“La motivació nuclear per al tancament d’Egin es troba en l’oberta dissidència que el nostre periòdic expressava cada dia amb certa alegria, creient que estàvem en una democràcia”. Ho explica Jabier Salutregui, qui fou director del diari basc d’esquerres abans de complir set anys i mig de presó arran que l’Audiència Nacional (AN) espanyola tanqués la capçalera per la seva suposada col·laboració amb ETA. Salutregui va sortir de la presó l’octubre de 2015, però l’experiència l’ha fet reafirmar en les seves conviccions.
Egin és un dels primers mitjans que va liquidar la seva activitat per ordre judicial. El seu cas estava incorporat a la causa 19/98, un macrosumari contra tot tipus d’organitzacions vinculades amb l’esquerra independentista basca –acusades de col·laborar amb l’organització armada– instruït pel jutge de l’AN, Baltasar Garzón, l’any 1998.
El juliol d’aquell any, una operació policial amb més de 300 efectius –dirigida per Garzón i avalada pel govern de José María Aznar– registrava les seus del diari en diferents ciutats basques i n’inutilitzava la rotativa. “A l’Audiència Nacional, pel cas 18/98 vam ser jutjades unes 52 persones, i 47 vam ser condemnades. D’Egin n’érem deu: el director, vuit consellers i jo, sotsdirectora”, explica Teresa Toda a la Directa. Va ser sentenciada a sis anys de presó després d’una rebaixa aplicada pel Tribunal Suprem espanyol. Va complir la pena i va recuperar la llibertat el novembre de 2013.
“Ens van condemnar només per fer feina periodística, amb ‘proves’ totalment contaminades per la política i els interessos policials. Hi havia interessos d’Estat per fer una guerra bruta judicial contra l’espai polític de l’esquerra abertzale, en uns anys carregats de violències diverses a Euskal Herria”, explica la que fou subdirectora.
En aquests casos es van veure afectats periodistes com Martxelo Otamendi, qui va denunciar tortures
En la mateixa línia s’expressa Jabier Salutregi: “Els quioscs d’Euskal Herria, quan Egin n’ocupava les prestatgeries, eren un crit diari de llibertat nacional [basca]. I això, per a un govern autoritari i amb una clara tendència a allunyar-se del sistema democràtic cada vegada que algú li porta la contrària, és perillós”. Un dels punts forts per condemnar-lo va ser una reunió que Salutregi havia mantingut amb membres de la direcció d’ETA i que hauria servit per nomenar-lo director del periòdic. “Durant el judici vaig demostrar que aquesta ‘reunió’ es va tractar, en realitat, d’una cita per a l’elaboració d’una llarga entrevista que posteriorment es va publicar en el periòdic. No van poder demostrar el contrari”.
‘Ardi Beltza’, ‘Kale Gorria’ i ‘Egunkaria’
Egin seria el primer mitjà tancat al País Basc per una ordre judicial, però el seguirien més. Les revistes d’investigació Ardi Beltza i Kale Gorria, el diari Egunkaria, les pàgines web d’informació antirepressiva Apurtu i Ateak Ireki… En aquests processos es van veure afectats periodistes com Martxelo Otamendi –qui va denunciar haver patit tortures durant la detenció i a qui el tribunal de drets humans d’Estrasburg va donar la raó condemnant l’Estat espanyol– o Pepe Rei –que ja havia estat detingut l’any 1994 quan treballava a Egin i que va tornar a ser arrestat els anys 1999 i 2001 com a suposat “col·laborador de l’aparell d’investigació d’ETA”.
Tant Salutregi com Toda es consideren persones que han estat empresonades per motivacions polítiques. La sotsdirectora pensa que és “una presa política, sense cap mena de dubte”. L’exdirector d’Egin ho expressa així: “No vaig robar, no vaig matar, no vaig col·laborar, no vaig justificar, no vaig donar suport. La meva actuació va ser expressar una opinió diferent, contrària al poder, justificada, racional i professionalment argumentada. I vaig ser detingut, jutjat i empresonat durant set anys i mig pel delicte d’informar, d’opinar, d’expressar i de defensar idees i conviccions”.
El Tribunal Suprem va deixar sense efectes la clausura d”Egin’, però l’empresa editora ja havia fet fallida
Onze anys després del tancament d’Egin, l’any 2009, el Tribunal Suprem espanyol va fer pública la seva sentència després de resoldre el recurs presentat davant la condemna de l’AN en el procés 18/98. En el text, s’assenyalava que deixava sense efecte la declaració d’il·licitud d’activitats i la dissolució de les empreses editores d’Egin. El mitjà, però, no es podria tornar a obrir: les actuacions judicials l’havien portat a fer fallida econòmica.
Tot i això, Salutregi i Toda ho tenen clar: no canviarien cap de les accions que els van conduir a la presó. Toda no prendria “decisions diferents” de les que va prendre: “Egin era la materialització quotidiana d’un dret bàsic: la llibertat d’expressió i opinió. N’hi afegiria un altre: el dret de la gent a tenir informació completa de què passa a casa seva i al món”. “No tinc cap dubte que tornaria a fer el que vaig fer. No he fet ni vaig fer cap maldat, només he viscut amb i per les meves conviccions”, conclou Salutregui.
Una vintena de rapers i raperes interpreta els versos de Valtònyc, Pablo Hasél i La Insurgencia en el videoclip autoinculpatori 'Los borbones son unos ladrones', gravat a la presó Model de Barcelona
El vídeoclip pretén reptar la maquinària judicial mitjançant l’assumpció col·lectiva i solidària de les responsabilitats penals de les líriques condemnades
"Propongo que pillemos la letra y la rapeemos al unísono o en fragmentos entre muchas artistas, escritores, MCs, etc. Cuantos más, mejor. @KaseO_real, què et sembla? Que decís, gente? Vamos a ir todos a la puta cárcel de una vez ya todos". Era el 20 de febrer i s’acabava de publicar la sentència que condemnava al raper mallorquí Valtonyc a tres anys i mig de presó per injúries al rei, calúmnies i enaltiment del terrorisme. Amb aquest tuit, el raper i activista Pau Llonch feia una crida al món de la cultura a prendre partit davant l’embat a la llibertat d’expressió.
El videoclip Los borbones son unos ladrones té un objectiu clar: reptar la maquinària judicial mitjançant l’assumpció col·lectiva i solidària de les responsabilitats penals de les líriques condemnades
En menys d’una setmana, s’establia un grup de treball amb actius del sector musical i cultural del país, i productors audiovisuals coordinaven els centenars de missatges de solidaritat arribats d’arreu del món del hip hop i l’escena musical. Un mes i mig després, veu la llum el videoclip Los borbones son unos ladrones amb un objectiu clar: reptar la maquinària judicial mitjançant l’assumpció col·lectiva i solidària de les responsabilitats penals de les líriques condemnades en els casos Valtonyc, Hasél o La Insurgencia.
La cançó ha estat gravada a la Casa Murada de Banyeres del Penedès i el vídeo enregistrat a la presó Model de Barcelona, amb la participació de fins a tretze artistes punteres de totes disciplines de la cultura del hip hop: Frank T, Elphomega, Def Con Dos, Sara Hebe o Rapsusklei prenen partit juntament amb bandes joves, consolidades i també emergents com Los Chikos del Maíz, La Raíz, ZOO, Machete en Boca o Tríbade per cavalcar un beat de Juan Pablo Balcazar al baix, Clara Peya al piano, Antonio Torres a la bateria i Roger Martínez Solé al saxo.
L’acompanya un making of de Delabrave sobre els murals pintats per diversos grafiters a la Model durant la gravació del clip. Amb aquestes obres, cada artista va donar la seva visió amb el seu llenguatge als murs de la presó. Paral·lelament, han fet una crida perquè demà dimarts 10 d'abril cada artista plàstic que ho vulgui pengi a les xarxes socials la seva visió o opinió sobre la llibertat d'expressió i la repressió a l'Estat espanyol en forma d’il·lustració, pintura, dibuix o fotografia sota l'etiqueta #NoCallaremos.
Mural realitzat al mur de la presó Model de Barcelona durant la gravació del videoclip
“Los borbones son unos ladrones”
Les promotores del projecte expliquen que l’explícit i eloqüent títol triat per aquesta cançó col·lectiva és un dels passatges originals de la cançó No al Borbó de Valtònyc. El tema compagina lírica denúncia de collita pròpia amb recreacions d’altres estrofes ja penades. Es tracta d'una iniciativa autònoma que, des de l’autogestió, s’emmarca dins la campanya que el col·lectiu #NoCallarem coordina en solidaritat amb les represaliades i a favor de la llibertat d’expressió. Hem parlat amb Xavi Urbano, membre de No Callarem, per preguntar-li sobre com ha sigut aquest procés.
Ha sigut fàcil mobilitzar tants artistes, crear la cançó, gravar el videoclip, etc. en tan poc temps?
"No només hi ha hagut predisposició a gravar el tema, sinó que tots han vingut a gravar el videoclip: gent de Madrid, València, Andalusia que han fet 1.000 quilòmetres per la causa"
Tot i que la gestió és complicada, hemflipat amb les facilitats i les ganes que hi ha posat tothom. Fins i tot fent trucades a gent amb qui tenim poca relació ens hem trobat molt bona predisposició. Una de les coses que més m’ha sorprès és que no només hi ha hagut predisposició a gravar el tema, sinó que tots han vingut a gravar el videoclip: gent de Madrid, València, Andalusia que han fet 1.000 quilòmetres per la causa.
Quin efecte espera generar aquest projecte?
D’una banda, donar la sensació que això no és un tema que afecta només els tres casos que denunciem, sinó que qualsevol pot pringartal com estan les coses, en especial, la gent que es mou en l’escena del hip hop. D’altra banda, volem denunciar que el delicte d'injúries a la corona no té fonament; en un suposat estat democràtic no s’hauria de considerar un delicte. A més, té un punt d’escalf cap a tothom que afronta processos judicials i repressius més enllà dels rapers: tuitaires, censura d’exposicions, de publicacions, etc. El front cultural es pot veure autocensurat i tenir por, per això volem mostrar-nos conjuntament. Per això també hi ha un sound system, grafiters o dj's. Volíem obrir la paleta de gent que hi participa.
Creieu que l’Estat seguirà encausant artistes per les seves lletres?
Tot indica que la cosa anirà a més, l’única forma d’aturar-ho és que a cada pas plantem batalla, es generin reaccions, la gent surti i denunciï aquestes derives repressives. La repressió de l’Estat no s’atura mai, si no ataca per aquí, serà per una altra banda. És una forma de legitimació de l’Estat. Ara ens toca generar punts de trobada, solidaritat i recollir recursos.
Des de #NoCallarem heu organitzat unes jornades a la presó Model per aquesta setmana, què hi trobarem?
"La campanya No callarem és un referent per a molta gent de moltes lluites. Per la transversalitat i l’impacte que està agafant, és un altaveu a nivell internacional"
La campanya No callarem és un referent per a molta gent de moltes lluites. Per la transversalitat i l’impacte que està agafant, és un altaveu a nivell internacional. El que trobarem la setmana vinent serà una mostra d’aquesta transversalitat de disciplines artístiques amb un impacte mediàtic i social molt gran. Una de les coses que s’han de celebrar és que poc a poc aquesta capacitat d’estendre’s a l’Estat s’està començant a materialitzar, que és un dels objectius. Ja que judicialment hi ha molta gent de tot l’Estat, també ens agrada que la resposta sigui col·lectiva.
Per acabar, com valorares la iniciativa?
Aquest projecte s’ha dut a terme amb un temps record, si ho hem pogut fer a aquesta velocitat és per la bona voluntat de tothom i per la capacitat de tenir petites estructures: cooperatives, associacions... en definitiva, rereguardes organitzades que de seguida generen una reacció. I tot això vinculat a l’economia social, un fet molt important a tenir en compte.
per Marc Garcia La noticia és ja més o menys coneguda, la petició fiscal pels fets d’Altsasu s’ha materialitzat en peticions de pena privativa de llibertat d’entre 12 i 65 anys de presó per uns fets ocorreguts en un bar de la població de la Sakana navarresa i que es remunten a octubre de 2016.
Fa uns dies, Jonathan Martínez feia un seguit de piulades que enllacen 40 anys d’història entre els fets de Sant Fermin de 1978 i la petició fiscal que avui afronten aquests joves bascos. Unes piulades a les que modestament donaré format d’article per a difondre.
Martínez ens recorda que l’any 1978, en dates com les d’avui, es celebrava la Festa Major de Iruña, Sant Fermin. L’any 1978, és però, l’any en que la mort de Franco encara és present, el falangista Suárez és President del Govern espanyol, i el recentment condecorat pel rei Felip VI Rodolfo Martin Villa ocupa la cartera de Governació en una Espanya, pre constitucional, on encara no estava aprovada la sacrosanta carta magna.
1978 un any després de la llei d’amnistia de 1977, on els crims del franquisme quedaven impunes per sempre més i els militants que van combatre la dictadura amb les armes a les mans, restàvem empresonats. Motiu pel qual, la plaça de braus de la capital navarresa es va transformar en un espai de reivindicació política en favor de l’Amnistia Total, per a totes les preses que encara quedaven entre barrots per lluitar per la democràcia.
La protesta però, va rebre una forta repressió per part de la policia armada amb ordres de “no os importe matar” . I així va ser, 1 mort i 100 ferides durant les càrregues de la jornada. Germàn Rodriguez, militant de LKI (secció basca de la Lliga Comunista Revolucionària), queia abatut pels trets de la policia.
La mort de Joseba Barandiaran, va alçar en revolta la localitat guipuscoana Renteria, i la repressió policial àdhuc, va comportar que més enllà de la violència contra les manifestants es completés amb robatoris a botigues del poble per part dels cossos policials previ trencament de vidrieres i que aquests mateixos policies defequessin dins dels portals de les cases. Fins i tot els policies la emprenien a trets amb les ikurriñes amb crespons negres que penjaven de balcons. Fruit d’aquest episodi, i l’assemblea popular següent, neix la iniciativa “Que se vayan”de la mà, entre d’altres, del senador de Euskadiko Ezkerra, Juan María Bandrés. Un lema que esdevé cançó i que es popularitza durant els anys 80, arribant el 1983 a formar part de la banda sonora de la l’exitosa pel·licula “El pico”, ambientada al Bilbao de la transició en el que l’heroïna enllaça 2 joves. Un fill d’un guàrdia civil i un fill d’un dirigent de l’esquerra abertzale.
Avui, el lema de “Alde Hemendik” (que se´n vagin), és la base per la qual s’està demanant 375 anys de presó a un grup de joves perquè l’argumentari del Fiscal vol fer creure que aquest lema està dins l’estratègia d’ETA des de 1998. El cert però, és que el moviment contra les forces d’ocupació, sota aquest nom, neix de la mà de la protesta popular i amb l’ajud d’Euskadiko Ezkerra (avui dins el PSOE), a Renteria i l’any 1978. Fins i tot l’argumentari del Fiscal inventa que el logotip de la campanya (una fletxa de dues puntes, una enviant gendarmes a França i l’altre Guàrdies civils i policies a Espanya) és habitualment usat per ETA.
Com diu l’autor de les piulades, hi ha un fil argumental que enllaça la mort de German i la impunitat policial de llavors, amb les peticions fiscals desproporcionades d’Altsasua i és que contra ETA, tot s’hi val i sempre ha estat justificat, tingui o no versemblança. I és que com fa temps ens deien en alguna xerrada antirepressiva amb un advocat basc, si un noi de 18 o 19 anys de la dècada dels noranta, caminava pel carrer amb una garrafa de benzina i l’aturava la Guàrdia Civil, podien passar dues coses, que l’escena passes a Cadis (per exemple), i el noi digués que era pel tractor i “siga usted adelante“, o que passes a Euskal Herria i llavors… detenció, incomunicació, tortura, detenció de 4 o 5 persones més del poble, empresonament, judici a l’Audiència Nacional, condemna i la veritat segrestada en alguna fosca habitació de la caserna. De tota la vida, les baralles de bar, han estat això, baralles de bar, excepte si son a Euskal Herria i hi ha Guàrdia Civils implicats. La veritat altre cop segrestada en algun despatx o habitació fosca.
