Cridant a la reflexió col·lectiva, la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura (CPT) acaba d’editar el fulletó "Falsedats i desconeixement de la realitat de la presó", on es desmitifiquen els tòpics més típics sobre una realitat opaca i desconeguda per la majoria social.

1. “Les presons són plenes d’assassins i violadors” 
El 75% no han mort ni lesionat mai ningú. La majoria (65%) està empresonada per delictes contra la propietat, l’ordre socioeconòmic i la salut pública, que remeten a un context originari de fortes desigualtats socials i 1,3 milions de pobres. Les presons estan plenes –sobretot– de persones pobres.

2. “Com que els delictes augmenten, és normal que augmenti la població reclusa”
La taxa de criminalitat –delictes i faltes per cada 1.000 habitants– no ha fet més que davallar: del 52,1% el 2002 al 45,8% el 2010, mentre la població presa passava de 7.416 (2003) a 10.741 (2010). És a dir, menys delictes… i més preses.

3. “Entren per una porta i surten per una altra” 
La mitjana diu que les preses entren per la porta dels jutjats i triguen 2.726 dies a sortir de la presó: set anys i quatre mesos. Algunes sí que entren i surten… per la mateixa porta: Fèlix Millet, per exemple.

4. “Si són a la presó, deu ser per algun motiu” 
Una de cada cinc persones preses ho és en règim preventiu, és a dir, sense haver estat condemnada. En tots els casos, els càstigs s’han endurit per als delictes comuns, mentre els èxits contra la delinqüència d’alta volada i les màfies organitzades són ben minsos.

5. “Es viu millor dins de la presó que no pas fora” 
Quan es banalitza la rutina carcerària, s’obvia que el 25% de les preses té problemes de salut mental i que un 10% està infectat pel VIH. L’enduriment penal multiplica la desesperació: a Catalunya, cada dos mesos, se suïcida una presa.

6. “Les presons semblen hotels” 
Els nivells de massificació són estructurals i cronificats. Tot i que la llei estableix una cel•la per persona, la taxa espanyola d’amuntegament és del 173% sobre la capacitat real. A Catalunya, la taxa s’acostaria al 120%. A la Model, s’han arribat a comptabilitzar sis persones per cel·la.

7. “Els trasllats són molt correctes” 
No és pas l’opinió derivada del testimoni directe de les persones preses, que precisament denuncien les condicions dels trasllats. Sovinteja la definició comuna –animalitzada– que són tractades com bestiar, durant conduccions que freturen de mínimes condicions higièniques i de seguretat.

8. “Estan preses i, a sobre, cobren per treballar” 
El TC ha interpretat –tot i que la llei sosté el contrari– que les persones privades de llibertat no han de cobrar necessàriament o poden tenir retribucions minses; vaja, que poden ser explotades. Hi ha salaris ínfims que no arriben als 170 euros al mes.

9. “Estem a l’avantguarda de la UE en presons” 
L’absència de mitjans és aclaparadora. Una funcionària per cada 70 preses, una psicòloga/treballadora social per cada 300. A Catalunya, hi ha jutges i jutgesses de vigilància penitenciària que tenen 2.000 persones sota el seu control, una situació ingovernable. A l’avantguarda, això sí, del nombre més elevat de recluses i del sistema penal més dur.

10. “Les preses que surten de permís posen en perill la nostra mainada” 
La majoria de les persones expreses no reincideixen. El primer semestre de 2011, el 99,9% de les sortides programades no van suposar cap trencament del retorn. En el cas dels permisos, el 97% va tornar. L’any passat, només es va registrar una fuga i va ser en un centre obert.

11. “A les presons, ja no és tortura, és un fet del passat” 
Entre 2005 i 2009, a l’Estat espanyol, la CPT ha tingut coneixement de 382 denúncies per maltractaments, en un context carcerari procliu a la impunitat. És simptomàtic el testimoni del capellà de Brians, que fa anys va descobrir un grup de funcionaris apallissant un pres amb pals de fusta, o el cas del motí de Quatre Camins, en què 26 presos van denunciar tortures, que van restar impunes.

La CPT, finalment, reflexiona sobre la necessitat de revertir la tendència repressiva, reduir els costos humans i econòmics i reorientar els ingents recursos destinats a l’empresonament de la pobresa per adreçar-los a polítiques socials sòlides i inclusives.
 

    En què es basa quancomença la política penitenciària de la dispersió?

La dispersió s’inicia formalment l’any 1989, amb la ruptura de les negociacions entre el govern espanyol i ETA a Alger. El PSOE pretén guanyar la guerra amb el GAL i no ho aconsegueix, per això es planteja guanyar la guerra a les presons. La dispersió és l’enduriment de la vida penitenciària als límits més insospitables. Comptant accidents de familiars a les carreteres, suïcidis a les presons i morts en reclusió per malalties, la política penitenciària ha matat més gent que el GAL.

Per què l’Estat encara manté aquesta política tot i l’absència d’activitat armada d’ETA?

S’utilitza la gent presa per fer política. El seu caràcter de presos polítics els fa ostatges del conflicte. Si en aquests moments l’esquerra abertzale estigués políticament derrotada, els presos sortirien al carrer. Si no surten, és perquè es planteja una alternativa viable. L’Estat utilitza els presos com a moneda d’actuació política per condicionar el procés. El PP agreuja la repressió i la situació a les presons per enfortir la seva línia política davant d’una possible negociació i forçar que es negociï des d’un altre nivell.

Quin paper juguen les preses des de les presons?

A partir de 2002, es constitueix l’EPPK com a tal; abans no existien aquestes sigles, tot i que sí que existia el col∙lectiu. S’acorden uns principis i es defineix la seva raó de ser i les línies d’actuació perquè els presos consideren que han de participar en una solució política d’un conflicte que és polític. El col∙lectiu pensa que, com a agent implicat en el conflicte, té capacitat per fer la seva aportació perquè el procés de resolució es desenvolupi tenint en compte les seves opinions i els seus punts de vista.

Quines conclusions es poden extreure del darrer comunicat fet públic per l’EPPK?

La decisió del col∙lectiu suposa l’acceptació i l’enfortiment de la nova estratègia de l’esquerra abertzale. Els presos estan dient que no volen esdevenir un obstacle per la resolució del conflicte. Les sortides individuals que plantegen són fruit de resolucions preses de manera col∙lectiva. També afirmen que l’objectiu del col∙lectiu és aconseguir l’autodeterminació, partint d’un plantejament de resolució integral del conflicte.

Així doncs, s’entén que l’acte de les expreses a Durango serveix per donar suport a aquestes postures.

Que els expresos hagin volgut ratificar les posicions de l’EPPK escenifica l’homogeneïtat i la força del col∙lectiu. Demostra la credibilitat de les seves decisions tot i que pugin existir postures crítiques.

Quina lectura fas de les detencions de membres del grup interlocutor després d’aquests nous passos?

El govern espanyol es posiciona en contra dels moviments de l’EPPK. Les detencions són una declaració d’intencions que anuncia que es mantindran les seves postures immobilistes. Volen desmantellar un grup que articula el discurs i les resolucions polítiques del col∙lectiu i fa possible que aquest pugui desenvolupar els seus debats i posicions.

Quina ha estat la tasca del grup d’interlocució amb l’EPPK durant aquests mesos?

El grup d’interlocució no és una organització, és un grup de mediadors. Recull i transmet el missatge de l’EPPK, arran de la impossibilitat del col∙lectiu de desenvolupar la seva tasca davant els organismes socials, polítics i sindicals. Tot i això, aquest grup no és representant de l’EPPK.

Amb la darrera operació policial, el govern espanyol pretén impossibilitar que l’EPPK sigui un agent actiu amb veu pròpia en aquest procés?

Volen impedir que altres agents socials s’incorporin a la lluita per la solució de la qüestió dels presos. Actualment, la fi de la dispersió és una reivindicació socialment acceptada i el govern espanyol no vol que més grups socials, especialment el Partit Nacionalista Basc (PNB), s’incorporin a aquest discurs.

Amb les detencions i la il·legalització de la manifestació de Tantaz Tanta, però, potser aconsegueixen l’efecte contrari al que pretenen.

No s’ha de menysprear la repressió. Per ells, deshabilitar aparells significa que les resolucions o les decisions que pugui prendre l’EPPK estan paralitzades durant un temps. Han fet aquesta operació perquè ells volen portar la qüestió per un camí determinat i aquest camí s’està desviant dels seus interessos.

Com queda l’escenari polític després d’aquests esdeveniments?

El procés s’ha mogut més; ens trobem en un altre escenari, on la resolució del tema dels presos no va al marge del desenvolupament polític. El PNB té por que l’esquerra abertzale el superi i per això es va sumar a la mobilització de Bilbao. La qüestió dels presos i les preses afavoreix l’esquerra abertzale i ha estat una mesura intel∙ligent per part del PNB. Tot i això, la seva presència a la manifestació obre expectatives de futur.