L'MST entén que la correlació de forces només pot ser alterada a favor seu mitjançant el nombre de persones organitzades i s'obre a la participació de totes les persones que desitgin lluitar per la terra
Introducció
El setembre de 1982, trenta treballadors rurals i vint-i-dos agents pastorals van reunir-se a Goiânia, a la regió central de Brasil, en una trobada organitzada per la Comissió Pastoral de la Terra (CPT), un braç de l’Església Catòlica inspirat per la Teologia de l’Alliberament. Aquests pocs lideratges representaven les primeres accions camperoles després de divuit anys de repressió de la lluita camperola per part de la dictadura empresarial-militar, que va governar el país durant vint-i-un anys (1964-1985).
L’escenari era esperançador. La dictadura s’esllanguia davant del fracàs econòmic i de la represa de les lluites de masses en el país, especialment la d’un nou moviment sindical que produiria nous lideratges i que resultaria en la fundació del Partit dels Treballadors (PT) el 1980 i la Central Única dels Treballadors (CUT) el 1984, una vigorosa central sindical sense precedents en la història del Brasil. Contextos similars s’observaven en tot el continent llatinoamericà i caribeny, quan altres dictadures militars, també alineades amb els EUA, agonitzaven, mentre la lluita a Nicaragua i a El Salvador despertava les mateixes inspiracions que la Revolució Cubana en els anys anteriors.
Els camperols eren encara una força dispersa en accions locals en un país de proporcions continentals i afrontaven, a més de la repressió política, les conseqüències d’una modernització forçosa de l’agricultura basada en una elevada mecanització, l’ús intensiu d’agrotòxics i subsidis per grans propietats rurals, que estimulava l’èxode rural. Amb tot i això, des de 1979, es produïen ja de forma aïllada algunes ocupacions de grans propietats de terra en alguns estats. Moltes d’elles comptaven amb la contribució i la participació de la CPT. A la reunió de Goiânia es discutí el futur d’aquestes accions i, al final, s’apuntà la necessitat de construir un moviment de camperols nacional i autònom per lluitar per la reforma agrària. Foren necessaris encara dos anys fins que aquestes articulacions resultessin en la fundació del Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra del Brasil (MST), el 1984. Aquest primer encontre comptà amb la presència de noranta-dos dirigents.
Dotze anys després, el 1996, l’MST ja estava organitzat en totes les regions del país, havia conquerit terra per a milers de famílies, els assentaments de reforma agrària rebien el suport i la solidaritat d’altres organitzacions d’esquerra brasileres i internacionals, però encara no era considerat una força rellevant en la lluita política, i era desconegut per la major part de la població urbana del país. En aquell any, mentrestant, milers de camperols se n’anaven en direcció a Belém, la capital de l’estat de Parà, a la regió amazònica, i exigien una audiència amb l’aleshores governador. Tanmateix, durant la caminada, a Eldorado dos Carajás, van ser envoltats per forces policials i per pistolers contractats per grans empreses de la regió. Al capdavant dels manifestants anava Oziel Alves, un jove de dinou anys que tenia la responsabilitat de mantenir l’ànim dels seus companys amb consignes i crits de motivació. Oziel fou un dels líders identificats pels policies i separat del grup. Abans de ser executat de genolls, els policies l’obligaren a repetir, davant de les armes, el que deia pocs minuts abans pel micròfon. Oziel no va dubtar, i les seves últimes paraules foren: «Visca l’MST!».
Oziel va ser un dels dinou morts en la que va ser coneguda com la «Massacre d’Eldorado dos Carajás». Els dies següents als assassinats foren registrats pel fotògraf de renom internacional, Sebastiãoo Salgado, que va guanyar repercussió mundial. Les imatges, acompanyades de la música del cantant i compositor Chico Buarque de Hollanda i de les paraules de l’escriptor José Saramago, travessaren el planeta en una exposició anomenada Terra.

Però no fou la tragèdia el que va fer que l’MST fos reconegut com una força política, sinó la seva resposta a la repressió. L’any següent, davant de la impunitat dels governs i la paràlisi de la reforma agrària, l’MST decidí iniciar una marxa durant el mes de febrer, amb 1.300 persones, partint de tres punts del país, i programada per arribar a Brasília, la capital federal, el dia 17 d’abril, exactament un any després de la Massacre d’Eldorado do Carajás. En aquella època, el ministre de Desenvolupament Agrari deia que la marxa no arribaria mai a Brasília. No obstant això, en el dia previst, els Sense Terra entraren a la capital acompanyats per 100.000 persones, en el que va convertir-se en el major acte polític contra el govern neoliberal de l’aleshores president Fernando Henrique Cardoso (FHC). Des d’aleshores, aquella demostració de força i organització va convertir l’MST en un dels principals protagonistes de la lluita política del Brasil.
El 2005, l’MST va fer una nova marxa nacional. Aleshores, el president de la República era Luiz Inácio Lula da Silva, un antic aliat i partidari de la lluita per la reforma agrària. La marxa pretenia sensibilitzar el govern en relació amb els canvis provocats per la financerització de l’agricultura i reivindicar un nou Pla Nacional de Reforma Agrària. Aquesta vegada foren 15.000 els marxaires, una petita ciutat en moviment que aixecava els seus campaments en un nou punt del trajecte cada dia, amb cuines per alimentar-se, lavabos, estructura per als infants que acompanyaven els seus pares i les seves mares, i aules d’estudi després de les jornades de marxa. Per a garantir l’organització de les columnes, una ràdio transmissora itinerant acompanyava la marxa i era escoltada per 15.000 aparells de ràdio que carregaven els camperols. Després de la marxa, l’exèrcit brasiler convidà l’MST a donar una conferència a l’Escola Superior de Guerra per a entendre com un moviment popular posseïa aquell grau d’organització.
Durant aquestes quatre dècades d’existència, celebrades l’any 2024, l’MST ha assolit algunes victòries significatives: 450.000 famílies han conquerit terres, transformades en assentaments de la reforma agrària. En aquests assentaments, el treball pot ser individual o cooperatiu; un dels resultats ha estat la creació de 185 cooperatives de producció, de comercialització i prestació de serveis i 1.900 associacions de camperols. Part del que es produeix en els assentaments és processat en 120 agroindústries pròpies. En els campaments, encara hi ha fins a 65.000 famílies que lluiten per la terra.
La longevitat de l’MST està carregada de significats. En tota la història del Brasil, cap moviment social camperol no ha aconseguit sobreviure ni tan sols una dècada davant del poder polític, econòmic i militar dels grans propietaris de la terra. Existeixen innombrables components que expliquen la resiliència de l’MST, entre ells la solidaritat internacional i nacional rebuda. Hi ha també algunes dimensions produïdes en el desenvolupament de la lluita que mereixerien un aprofundiment, com la proposta pedagògica de l’educació en el moviment, la formació política, l’organització de les dones, la producció agroecològica i l’organització de cooperatives.
Entre tantes dimensions, l’Institut Tricontinental d’Investigació Social ha escollit les formes d’organització i de lluita de l’MST com a tema d’aquest dossier. Efectivament, la força d’un moviment popular ve de la quantitat de persones que organitza i del seu mètode d’organització. Aquesta és una de les principals explicacions de com el Moviment Sense Terra resisteix i creix davant d’una correlació de forces tan desigual. I aquesta experiència, sense pretensions d’oferir fórmules, sinó entesa en el context de la lluita brasilera, pot contribuir a les reflexions i organitzacions d’altres moviments populars i camperols arreu del món.

La qüestió agrària al Brasil
Brasil fou fundat i organitzat a partir del segle XVI com una empresa capitalista basada en la gran propietat de la terra, en el treball esclau i en el monocultiu per a l’exportació. L’empresa colonial portuguesa va provocar una ruptura violenta —per la pólvora i per la creu— amb el mode de vida de les societats indígenes, i va introduir un concepte que no tenia el menor sentit per aquestes comunitats: la propietat privada dels béns comuns de la naturalesa.
El 1850, davant de l’imminent final de l’esclavitud a causa dels moviments abolicionistes i de les revoltes de la població esclavitzada, l’aleshores imperi brasiler va instituir la primera Llei de Terres per impedir que els lliberts tinguessin accés a la font més gran de riqueses del país. Amb aquesta llei, la terra va passar a ser també una mercaderia. Encara més, aquest model anomenat de plantació —latifundis de monocultiu per a l’exportació basats en la superexplotació del treball— serà l’única constant en la història brasilera, independentment de la sobirania (colònia portuguesa o nació independent), del règim (monarquia o república) i del sistema de govern (parlamentari o presidencial).
Evidentment, davant d’aquesta contradicció, la qüestió agrària estava en el centre de les rebel·lions, revoltes i moviments populars de la història del país, des de la resistència indígena, les revoltes contra l’esclavitud i les comunitats quilomboles fins als primers moviments camperols i sindicals. També és il·lustratiu el paper de l’Estat en la defensa dels interessos latifundistes i en la repressió contra els pobres. Mentre les poblacions indígenes i esclavitzades eren perseguides i combatudes per milícies particulars, el mateix exèrcit brasiler va intentar combatre i eliminar tant els moviments de Canudos (1897), una comunitat autogestionada de 25.000 camperols, i de Contestado (1916), una revolta armada d’agricultors que volien impedir que les seves terres fossin preses per una empresa ferroviària nord-americana, com també les organitzacions que lluitaven per la reforma agrària abans del cop empresarial-militar de 1964, com les lligues camperoles.
A conseqüència d’això, el Brasil del segle XXI continua ostentant el lloc de la segona major concentració de terres del planeta, títol que va defensar durant tot el segle passat, amb el 42,5% de les propietats sota el control de menys de l’1% dels propietaris (DIEESE, 2011). Per altra banda, quatre milions i mig de camperols són considerats sense terres.
L’enemic de classe dels Sense Terra és el latifundista, el gran propietari de les terres i les empreses transnacionals que s’apropien de les terres per a la producció de mercaderies. Tot i això, part de la pressió del moviment popular ha de ser dirigida també a l’Estat. L’actual constitució brasilera fou aprovada el 1988, després del final de la dictadura empresarial-militar, i com que fou aprovada en un moment d’ascens de les lluites de masses populars, incorporà molts aspectes progressistes en la seva redacció, fins i tot per a la Reforma Agrària. L’article 184 de la Constitució Federal estableix que les propietats agrícoles han de complir també una funció social —han de ser productives, respectar els drets laborals i ambientals. En cas de no complir aquests criteris, poden ser expropiades per a la Reforma Agrària per part de l’Estat, que és el responsable d’indemnitzar el propietari i assentar les famílies sense terres en aquestes àrees, que passen a ser propietat pública.
La naturalesa del latifundi, no obstant això, s’ha transformat durant les darreres dècades pel model agrícola anomenat agronegoci. La gran propietat improductiva i arcaica, utilitzada com a mecanisme especulatiu, va anar sent incorporada per grans inversions de capital financer internacional, controlant tota la cadena productiva rural —des de les llavors fins a la comercialització de productes agroindustrialitzats. El 2016, vint grups estrangers controlaven 2,7 milions d’hectàrees al Brasil (Martins, 2020). Aquest control ha accentuat el monocultiu per a l’exportació, ara convertida en mercaderies, productes primaris comercialitzats a llarga escala, amb un estàndard únic global, utilitzats com a actius financers i especulatius, negociats a les borses de valors. Al Brasil, la producció de tot just cinc cultius —soja, mill, cotó, canya de sucre i ramaderia bovina— ocupaven, el 2021, el 86% de totes les àrees agrícoles i representen el 94% de tot el volum i el 86% del valor de la producció. L’agronegoci encara se sosté en l’ús intensiu d’agrotòxics, cosa que ha transformat el país en el consumidor més gran de verins agrícoles del món, amb un consum rècord de 130.000 tones el 2023.
Aquest poder econòmic s’expressa també en el poder polític. L’agronegoci ha ocupat càrrecs ministerials en tots els governs brasilers durant les darreres tres dècades. En el Congrés Nacional, la Bancada Ruralista, una articulació suprapartidària de parlamentaris en defensa dels interessos del sector, reuneix 324 diputats federals (el 61% de la Cambra) i 50 senadors (el 35% del Senat): una força suficient per imposar lleis de desregulació ambiental i territorial i per a sotmetre l’MST a indagacions en quatre comissions parlamentàries d’investigació en dues dècades. Cap altra organització popular de la història del Brasil ha sofert tantes temptatives de criminalització per part del Parlament. La primera fou creada durant el primer govern del president Lula per obligar el poder executiu a recular en les seves relacions amb el Moviment i impedir la derivació de recursos públics cap a la Reforma Agrària, a més de criminalitzar la lluita per la terra. L’última d’aquestes comissions d’investigació, el 2023, tenia objectius similars, novament per pressionar un nou govern de Lula, tot i que tingué un efecte invers. Els parlamentaris que dirigien la comissió formaven part del nucli més radical del govern de l’expresident Jair Bolsonaro. L’MST, al seu torn, havia ampliat el seu reconeixement públic a partir de les seves accions de solidaritat durant la pandèmia de la covid-19. D’aquesta manera, la comissió no obtingué suport polític ni mediàtic, va enfortir la solidaritat amb el moviment i ni tan sols va aconseguir aprovar un informe final.
En últim lloc, l’hegemonia de l’agronegoci en la societat brasilera combina els mètodes sofisticats d’una poderosa indústria cultural, des de la televisió fins a la música, amb els mètodes arcaics de la violència i la repressió. Segons l’enquesta anual de la Comissió Pastoral de la Terra sobre la violència al camp, l’any 2022 es van registrar 2.018 incidents de conflictes socials al camp (amb un augment del 33,6% respecte del 2016) i 47 assassinats vinculats a qüestions territorials o mediambientals.
El 1995, en el Tercer Congrés Nacional, l’MST aprovà per primera vegada el Programa de Reforma Agrària, en què presentava la lectura sobre la lluita de classes en el camp brasiler i un conjunt de propostes per transformar l’estructura agrària i les condicions de vida en les zones rurals. El 2015, el Programa fou actualitzat amb un important canvi teòric i estructural: mentre els partits i les universitats van entendre erròniament la naturalesa i el paper de l’agronegoci al Brasil, fins i tot acollint-lo amb satisfacció, la militància de l’MST va construir col·lectivament una interpretació que el va definir com la presència de capital financer transnacional en el camp per a la producció de mercaderies. Encara més, l’MST apuntava que l’existència mateixa de l’agronegoci —i dels seus vincles amb l’Estat— impossibilitaven una reforma agrària clàssica, en els marcs capitalistes, del mer repartiment o democratització de l’accés a la terra.
En aquest context, l’MST es va veure obligat a redefinir les seves accions estratègiques i el seu programa agrari, formulant un nou concepte: la Reforma Agrària Popular. A més de la distribució de les terres per al camperolat, la Reforma Agrària Popular incorpora la necessitat de produir aliments saludables per a tota la població, amb un canvi de matriu tecnològica per l’agroecologia i la preservació dels béns comuns de la naturalesa. Aquest canvi també implica una major aliança amb els treballadors urbans, els majors beneficiaris de l’accés als aliments saludables i barats, en la mesura que la reforma agrària va més enllà dels interessos dels camperols per ser presentada com una reforma política per a tota la societat, tant per la sobirania alimentària, com a alternativa de generació de riquesa i de llocs de treball, com per combatre la catàstrofe ambiental.










És cert que la classe treballadora vivia un període de derrota en el moment dels escrits de Gramsci a la presó. No obstant això, a l’anàlisi gramscià, en aquest mateix període històric, els segments socials dominants també estaven fragmentats amb relació a les classes subalternes.
