Miguel Díaz-Canel

Segons el president de Cuba, Miguel Díaz-Canel, l'essència de la relació entranyable entre Mèxic i el seu país se sintetitza en el títol d'una obra de teatre que José Martí va presentar al nostre país: 'Amor amb amor es paga'.

Fill d'una mestra i un disciplinat treballador, en entrevista exclusiva amb 'La Jornada' , el mandatari explica com la ràbia nord-americana contra Cuba ve de la seva insaciable gana colonial, i que en 67 anys de revolució no s'ha pogut apoderar l'illa. Explica com han avançat les plàtiques entre Washington i l'Havana, en un marc de respecte a la sobirania i als sistemes polítics dels dos països.

Emocionat, assenyala: «Per a Mèxic, per al poble mexicà, per al govern mexicà, tota la nostra admiració, tot el nostre respecte, tot el nostre afecte i tot el nostre compromís. I en particular per a Claudia, la Presidenta mexicana, que ha demostrat una fermesa de conviccions, una fermesa de principis, una valentia i una gallardia. Mèxic: mil vegades gràcies per estar sempre al costat de Cuba en els moments més difícils de la nostra nació».

A continuació, parteix de la conversa del president amb el diari mexicà.

President, vostè va néixer el 1960. Ja havia triomfat la Revolució. Ha viscut tota la vida amb el bloqueig econòmic. Què seria el que és nou d'aquesta etapa? Com explicar el perquè de la ràbia nord-americana en contra de l'illa?

Has fet una observació molt exacta. Vaig néixer l'any 60, els primers anys de la Revolució. Però el 80% de la població cubana va néixer després de la revolució i, per tant, ha viscut tota la vida sota els designis del bloqueig. Nosaltres, els nostres fills, els nostres néts han viscut bloquejats.

En tota aquesta ràbia, en aquesta concepció hegemònica del bloqueig i de l'enfrontament d'una potència com els Estats Units cap a Cuba, hi ha antecedents històrics i hi ha moments de context.

Entre els antecedents històrics, és clar que sempre va ser un anhel dels EUA apoderar-se de Cuba. I, quan anem als elements del context actual, hem de reconèixer que hi ha un afebliment del poder hegemònic que ha exercit, perquè apareixen potències que defensen el multilateralisme. D'altra banda, hi ha una crisi multidimensional del sistema capitalista. Això fa sempre el capitalisme més agressiu, més ultraconservador. Estem vivint un ressorgiment del feixisme.

Aquesta actitud fa que tothom qui pretengui defensar la seva autodeterminació, defensar un model diferent, no deixar-se aixafar pels designis imperials, sigui mal vist. I que se li agredeix per pressió econòmica, política, diplomàtica i per intoxicació mediàtica. Cuba ha viscut 67 anys bloquejat. Tot i això, enmig d'aquest bloqueig, d'aquest enfrontament, ha aconseguit construir una societat justa, amb unitat, conviccions i principis.

Molta gent qüestiona els temes econòmics de Cuba, però l'economia cubana bloquejada és la que ha pogut sostenir una obra social enorme, que ha generat un sentiment d'admiració i compromís amb Cuba, un reconeixement a la seva resistència. Però no és només resistir: és resistència creativa. Resistint hem estat capaços de construir, avançar, desenvolupar. Això no li ha agradat a limperialisme.

En èpoques molt recents, aquest bloqueig es va empitjorar. Això va començar amb la primera etapa de l'Administració Trump, quan, el segon semestre del 2019, va aplicar més de 240 mesures contra Cuba.

«Cuba ha viscut 67 anys bloquejat. Tot i això, enmig d'aquest enfrontament, ha aconseguit construir una societat justa, amb unitat, conviccions i principis»

Fins i tot ens van incloure en una llista de països que suposadament recolzen el terrorisme, que ens va tallar totes les vies de finançament i ens va portar a una posició complexíssima. El que estem vivint és un procés acumulat dels 67 anys de bloqueig i el seu empitjorament.

Es van començar a tallar les nostres fonts denergia, les nostres fonts dingressos en divises, es va limitar el turisme. Hi va haver una pressió enorme sobre l'exercici de les brigades mèdiques cubanes. Enmig d'això va venir la covid. També hem viscut l‟efecte de fenòmens naturals.

I ara vénen els successos de Veneçuela. El que va passar allà el 3 de gener és un parteaigües al món. Demostra com una potència està desaforada per exercir la seva hegemonia i segresta un president, ho extreu del país per armar-li un judici als EUA amb mentides, fabricacions i calúmnies.

I enmig d'aquesta situació, l'entrada de combustible es limita a Cuba. El 29 de gener es declara una ordre executiva considerant que és una amenaça inusual i extraordinària per a la seguretat dels Estats Units. És una altra calúmnia. Fa gairebé quatre mesos no vam rebre una gota de combustible. Enmig d'aquesta situació és difícil desenvolupar l'economia i la vida d'un poble. Però el país resisteix, funciona, continua somiant, continua aspirant a conquerir més justícia social ia superar amb determinació aquesta situació.

L'acte més fallit dels governs dels EUA en aquests 67 anys de revolució és no haver pogut apoderar-se de Cuba. Això li fa ràbia. No ens van perdonar mai que la revolució avancés. Aquest fracàs ha provocat la ira.

Sou fill d'una mestra i d'un treballador. És enginyer. Ara és al capdavant de l'Estat cubà. Aquesta trajectòria sintetitza els canvis a la societat cubana a partir de la Revolució?

De la meva mare en tinc l'exemple d'una mestra consagrada cada dia. Sempre va voler ser mestra rural, treballar amb nens de la zona rural. Vaig sentir un enorme orgull per ella. Em va educar en valors, a la decència, en un comportament adequat. El meu pare era un obrer que s'aixecava cada dia a les 4 del matí per arribar d'hora a la feina. Sempre va mantenir una conducta. Va ser molt rigorós amb la nostra educació.

Hem crescut amb els sentiments del poble. Vaig poder apreciar en la meva infantesa i en la meva joventut els avenços de la revolució. També em considero resultat d'aquest procés. Tinc un enorme compromís en què continuï, que continuï creixent i que puguem superar aquesta etapa.

Estic disposat a actuar fins a les darreres conseqüències. Tinc un compromís enorme amb el poble cubà, amb la revolució, amb el lideratge i amb la nostra història.

«Fa gairebé quatre mesos no vam rebre una gota de combustible. Enmig d'aquesta situació, és difícil desenvolupar l'economia i la vida d'un poble»

Què faran per resoldre el problema energètic?

No cobrim amb la producció nacional tota la necessitat de la generació elèctrica. No renunciem al nostre dret a poder rebre subministraments de combustible. El bloqueig energètic és, sobretot, una violació flagrant dels nostres drets humans com a poble, i una violació del dret internacional.

Aquí hi ha diverses adreces. Una és continuar desenvolupant la nostra estratègia de transició energètica cap a fonts renovables d'energia. També, continuar incentivant la producció de cru nacional i gas acompanyant. Per això, estem intentant construir aliances de cooperació energètica amb països germans. A més, estem buscant projectes comercials que ens permetin diversificar i ampliar els proveïdors de combustible amb països que respecten la sobirania de Cuba i estan disposats a fer front als reptes d'aquest bloqueig energètic. Un quart element és promoure una cooperació energètica sud-sud, que permeti transferències de tecnologia, intercanvis i cooperació. Fer-ho en aquestes condicions de bloqueig energètic nord-americà és molt dur.

Països socialistes com la Xina o el Vietnam han emprès reformes econòmiques per introduir mecanismes de mercat. Això és a l'agenda cubana?

Amb el Vietnam i la Xina, països que estan en construcció socialista, tenim una àmplia relació. Són països molt solidaris amb Cuba. Sistemàticament, els nostres tres països fan intercanvis sobre els processos de reforma. Els xinesos i els vietnamites han insistit molt que les seves reformes tenen particularitats. Nosaltres tenim peculiaritats. Som una petita illa, a 90 milles dels Estats Units. Estem fortament bloquejats. Hem desenvolupat un potencial humà i de recursos humans, una força qualificada important. Tenim sistemes universals d'educació i de salut consolidats. Hem tingut un desenvolupament científic i tècnic que ens distingeix, ens dóna fortalesa.

Estem fent un procés d'actualització del nostre model econòmic i social. S'han aconseguit un grup de transformacions que intentem accelerar, amb peculiaritats cubanes. No és copiant. És un sistema cubà, però comparteix elements que estan als models xinesos i vietnamites.

Com serien les modalitats d‟inversió dels cubans residents al‟exterior? No hi hauria reg d'estratificació social?

Hem avaluat totes aquestes coses. Hem de reconèixer que els darrers anys s'ha incrementat el nombre de cubans i de famílies cubanes que resideixen a l'exterior, de manera temporal o més prolongada en el temps. i trist alhora.

El nostre govern té la voluntat d'escoltar-los, acollir-los, brindar-los serveis i facilitats. Donar-los oportunitat que participin en el nostre model econòmic i social, que contribueixin al desenvolupament econòmic i social del país. Aquesta ha estat una construcció que ve fa molt de temps.

Quan anem a visites a l'exterior de feina, compartim amb representants dels cubans residents a l'exterior. Tenim un dossier de propostes, aspiracions, motivacions, projectes, insatisfaccions, que hem analitzat i presentat. Aquesta anàlisi va ser la que ens va portar a flexibilitzar tot un grup de coses. Moltes tenen a veure amb la seva inversió al nostre país, que s'executa sota les normes de la nostra legalitat.

«No és només resistir: és resistència creativa. Resistint hem estat capaços de construir, avançar, desenvolupar»

Són importants totes les observances que nosaltres tinguem per evitar que apareguin capitals que estan subordinats als interessos de cercles fora de Cuba, vinculats a les polítiques de cercar el canvi del sistema sociopolític a Cuba o de programes subversius. Hem de tenir observació i control.

Crec que amb la unitat que hi ha al nostre poble, amb la claredat ideològica i amb la defensa de la legalitat del país, i també, de la comprensió dels qui vénen amb un compromís a participar en el desenvolupament del seu país, tot aquest procés pot ser factible i de benefici.

En quin moment de les relacions amb els Estats Units estan i qui són els actors que hi estan participant?

En aquests moments estem exactament que hi ha hagut una conversa entre funcionaris cubans i del Departament d'Estat, que ha estat facilitada per factors internacionals.

Que no ens dirà quins són...

No. Aquests processos són molt sensibles. Tenen relació amb les relacions i els vincles bilaterals entre els països, amb tota la història d'incomprensions.

Tot i que el Vaticà hagi jugat un paper en el passat.

No em provoqui... No ho diré. Crec que cal respectar la discreció que es té en aquestes converses.

Respon, com expliquem, a una pràctica històrica de la revolució cubana. Sempre hem plantejat disposició per al diàleg amb els EUA sobre qualsevol tema, sobre les bases de respecte a tots dos sistemes polítics. Respecte a la sobirania, a la unitat amb un principi de reciprocitat, amb inclinació al dret internacional. Ara, el que és important és que les dues parts mostrem voluntat, disposició per continuar avançant el diàleg.

Que sobre aquesta base distingim quines són aquestes diferències bilaterals a què podem trobar solució. Que tinguem la voluntat d'aplicar mesures que ajudin i beneficiïn els dos pobles. Que trobem àrees de cooperació que ens permetin enfrontar les amenaces i, sobretot, garantir la pau i la seguretat de les dues nacions i de la regió.

Que puguem trobar vies per construir espais d'entesa que ens permetin avançar i que ens allunyin de la confrontació. Per això cal una agenda, la disposició per desenvolupar els punts d'aquesta agenda i arribar a acords. Estem en aquell moment.

Vostè és un obstacle o facilitador d'aquest procés de diàleg?

A Cuba no es poden personalitzar processos com aquests. Hi ha una direcció col·legiada, col·lectiva, que a més es deu al seu poble. Hem de retre comptes davant del poble, davant de l'òrgan suprem de la nació, que és l'Assemblea Nacional del Poder Popular. El que estic defensant, el que estem defensant de manera col·legiada, no és el propòsit ni la idea d'un de sol. És la pràctica conseqüent de la Revolució.

De vegades a un hi posen epítets. Això forma part d´aquesta estratègia d´intoxicació mediàtica amb què es reforça la guerra no convencional que hi ha contra el nostre país, i que té un element fonamental: l´assassinat de la reputació.

La decisió de dialogar amb els EUA és col·lectiva. En ella no hi ha en joc el nostre sistema polític ni cap decisió que sigui pròpia del nostre poble i dels nostres òrgans de parlament. Per tant, la continuïtat meva o no o qualsevol altra persona que en determinat moment jugui una responsabilitat d'aquest nivell al nostre país, depèn del poble. I també depèn dels representants d'aquest poble a l'Assemblea Nacional del Poder Popular, no dels EUA.

Hi ha un Estat fallit a Cuba?

És una construcció molt hipòcrita i molt injusta, amb què tracten de fragmentar la unitat i de distorsionar la nostra realitat. El país que et provoca un bloqueig per privar-te de tot i que et porta a situacions difícils, et diu que ets un Estat fallit quan ell és el culpable d'aquests problemes.

Quin Estat fallit més estrany som! Mantenim coherència, direcció, harmonia, resistim. Com a poble, seguim ajuntant i compartint solidaritat amb el món sencer. No estem aïllats. El món no ens reconeix com a Estat fallit. Al contrari, el que reconeix és com som capaços de continuar funcionant sobre aquesta base de resistència creativa enmig de tanta coerció, de tanta pressió, de tanta agressivitat.

 La jornada inaugural al Canòdrom va omplir la sala amb xerrades sobre els biaixos racistes de la IA, el tecnofeudalisme i l’impacte dels centres de dades

 Especialistes i activistes van alertar dels impactes socials i ambientals del model tecnològic actual i de les dinàmiques d’extractivisme global que el sosté

 ​Un centenar d’entitats planten cara al MWC i denuncien la violència colonial darrere la indústria tecnològica

Un moment de la conversa «Mines, fronteres i transició verda» | Míriam Martí

L’onzena edició del Mobile Social Congress (MSC) ha tancat amb un balanç qualificat per l'organització de «molt positiu» i fent rècord d’assistència, amb més de 400 persones participants al llarg de les tres jornades principals del programa, superant la participació d'edicions anteriors. Organitzat per SETEM Catalunya sota el lema «Descolonitzem la tecnologia», el congrés s’ha presentat un any més com l’espai de reflexió crítica sobre el model tecnològic dominant coincidint amb la celebració del Mobile World Congress a Barcelona.

La jornada inaugural, celebrada dimecres al Canòdrom – Ateneu d’Innovació Digital i Democràtica de Barcelona, va reunir 200 persones en una tarda de taules rodones que van abordar qüestions com els biaixos racistes de la intel·ligència artificial, l’extractivisme digital o l’impacte ecosocial dels centres de dades. La sala es va mantenir plena durant tota la jornada i el públic va participar activament en els debats, amb una presència destacada de persones joves.

Durant les sessions, diverses veus expertes van alertar dels impactes socials i ambientals del model tecnològic actual. L’investigador Youssef M. Ouled (AlgoRace) va assenyalar que «la tecnologia està actuant com un dispositiu més de racialització», mentre que Aurora Gómez, de la plataforma Tu nube seca mi río, va advertir que l’expansió dels centres de dades està generant nous conflictes territorials. Per la seva banda, Roland Mimi Ngoy, de Dignité RDC, va denunciar la violència associada a l’extracció de minerals a la República Democràtica del Congo, i l’antropòloga ecofeminista Yayo Herrero va situar aquests impactes dins d’una crisi ecosocial global marcada per l’extractivisme.

La programació va continuar dijous amb un taller pràctic sobre el programari lliure Dolibarr, que va reunir una trentena de persones interessades en eines digitals alternatives per a la gestió d’entitats i projectes col·lectius.
 

Alba Segarra va aportar una mirada crítica i irònica sobre el model tecnològic que representa el Mobile World Congress Foto: Míriam Martí

Una cloenda multitudinària amb debat, humor i música

El congrés es va tancar divendres amb un tardeo crític a la Nau Bostik, que va tornar a congregar més de 200 persones en una tarda d’activitats que van combinar debat, reflexió política i propostes culturals.

La programació va començar amb la projecció d’un reportatge i la conversa «Mines, fronteres i transició verda», amb la participació de Victoria Muñoz (CNAACAT), Thierno Madiou Diallo (Associació Gàmbia-Euskadi), els periodistes Núria Vilà i Jaume Portell, amb la moderació de Dei Sow (Valor i Preu), on es van analitzar els impactes socials i ambientals de la mineria de bauxita i or a Guinea Conakry i Senegal, essencial pels plans de transició energètica. El debat va girar entorn de la necessitat d’una transició energètica justa i veritablement sostenible i propostes sobre com fer-ho possible.

Posteriorment, Laura Alonso i Sarah Hassan van mantenir una conversa sobre la situació actual al Sudan i Guinea Bissau, connectant els conflictes polítics i econòmics globals amb les dinàmiques d’extractivisme que sostenen la indústria tecnològica.

La tarda va continuar amb un monòleg de la politòloga i humorista Alba Segarra, que va aportar una mirada crítica i irònica sobre el model tecnològic que representa el Mobile World Congress i l’auge dels discursos d’odi. Tot seguit, la conversa «La viralitat del mal: del colonialisme digital a la sobirania tecnològica» va reunir el col·lectiu Proyecto Una i el projecte comunicatiu No m’importa per reflexionar sobre la cultura d’internet, i com els algoritmes afavoreixen els discursos d’odi i els interessos econòmics de les Big Tech. Per acabar, es va posar sobre la taula la necessitat d’alternatives digitals i el seu ús des d’una mirada crítica i col·lectiva.
 

La cloenda va anar a càrrec de Bigwé, projecte artístic de Domènec Bis Thobi Foto: Mica Montero

La cloenda va anar a càrrec de Bigwé, projecte artístic de Domènec Bis Thobi, músic, cantant i productor amb arrels cameruneses i catalanes que fusiona Afrobeats, Soul, R&B i Jazz, reivindicant comunitat, diversitat i vides afro i queer.

Onze anys articulant una mirada crítica sobre la tecnologia

Amb aquesta onzena edició, SETEM considera que el Mobile Social Congress «es reafirma com un espai consolidat per analitzar els impactes socials, ambientals i geopolítics de la tecnologia», així com per visibilitzar iniciatives i alternatives que posen els drets humans i la justícia global al centre. S’emmarca en una trajectòria que l’any passat va celebrar el seu desè aniversari, «una fita que va evidenciar la continuïtat i la rellevància d’aquest espai de debat crític sobre el model tecnològic».

El congrés forma part de la campanya Electrònica Justa de SETEM Catalunya, que promou la sensibilització ciutadana sobre les condicions de producció dels dispositius electrònics i les implicacions del model tecnològic actual.

A més de les activitats del congrés, fins al 27 de març es podrà visitar al Canòdrom la instal·lació artística «Cartografia de la IA Generativa», que explora els imaginaris i les implicacions de la intel·ligència artificial generativa.
 

[EN MOVIMENT és una secció de Setembre per donar a conèixer el dia a dia dels moviments socials i de les entitats d'Osona i la Catalunya interior que treballen per la transformació social]

 L'esquerra envelleix quan deixa de seduir la joventut. L'extrema dreta ja ho va entendre: va conquistar les xarxes, el llenguatge digi
tal i la rebel·lia. Recuperar aquesta energia és una tasca urgent.

 Els productes audiovisuals de gran consum dels últims anys han accentuat una representació més negativa i ridiculitzadora de la gent adinerada, però presentant la riquesa com una aspiració per solucionar les situacions de pobresa i sense plantejar una esmena profunda al model capitalista que fa possible les desigualtats socials.

La representació de la riquesa en el cinema i el documental ha donat peu a un dels imaginaris que més ha fascinat des de l’arribada de la televisió a les llars a mitjan segle passat. Des del House tour a la Casa Blanca amb Jackie Kennedy (1962) fins als vídeos amb celebritats destacades al canal de YouTube d’Architectural Digest, poder observar pel forat del pany el que és luxós, exclusiu i inassolible ha despertat la faceta més curiosa i ambiciosa de l’audiència. La pobresa, per altra banda, sembla haver perdut seguiment i interès en les ficcions audiovisuals des de la popularització de l’internet de masses, a partir dels anys 2010. No és que hagi deixat de representar-se en sèries i productes audiovisuals, però, en un context cultural plataformitzat i saturat de nous continguts, les propostes que representen l’experiència de no arribar a final de mes no han gaudit de tanta popularitat com les que ens parlen de les vides guiades per la fortuna. Què ens diu això del nostre imaginari col·lectiu? Quins problemes assenyalen aquestes ficcions i quin horitzó de futur estan dibuixant?

A ‘Succession’, mentre augmenten les traïcions familiars, la riquesa permet aïllar-se, esquivar la llei i crear regles pròpies

Si bé la riquesa mai no ha deixat de fascinar, en els darrers anys es pot detectar un canvi gradual en la forma a través de la qual es representen els grans patrimonis i el poder, a sèries com Succession (2018-2023, HBO), The White Lotus (2021-2023, HBO), el film Mountainhead (Jesse Armstrong, 2025) o la saga Knifes Out (Rian Johnson, tres pel·lícules, el 2019, 2021 i 2025). A Succession, per exemple, mentre augmenten les traïcions familiars, també es mostren els murs que separen la vida de la gent adinerada de la de classe treballadora: la riquesa permet aïllar-se, esquivar la llei i crear regles pròpies.

Una ridiculització necessària

Però si alguna cosa destaca especialment de les ficcions més recents sobre l’opulència i el malbaratament de les grans fortunes és el disseny dels personatges. En aquestes produccions apareixen éssers menyspreables, absolutament deslligats de la realitat i amb els quals és impossible empatitzar. És que ja no ens podem veure reflectits en els patiments de la gent més rica? Que potser no són persones com la resta? Més enllà de si s’han fet tantes operacions estètiques i tractaments químics que ara els hem de considerar àliens –com apuntava Ofèlia Carbonell a l’article del seu Substack “Àliens, incels, cadàvers”–, el seu estil de vida els ha educat per creure que realment són una espècie superior, per sobre del bé i del mal.

Mentre que en al llarg de la història del cinema havien predominat les representacions aspiracionals de la riquesa, en l’època actual comença a abundar una necessària ridiculització o exageració de les pulsions de la gent adinerada per tal que puguem digerir les seves trames, excessos i drames. El pathos còmic és precisament el que necessitarien els documents desclassificats de Jeffrey Epstein o les denúncies d’agressions sexuals de Julio Iglesias per convertir-se en una sèrie que ens pogués caure en gràcia més enllà de la morbositat i els detalls escabrosos.

Però no només es tracta de la falta d’escrúpols. La insostenibilitat de la vida luxosa ja comença a formar part de l’imaginari col·lectiu: una riquesa així no és universalitzable, depèn de l’explotació d’altres i dels límits materials del planeta. Segons dades recents d’Oxfam Intermón, l’1 % més ric del món ha generat en només deu dies el total d’emissions que li correspondrien fins al 2026. Les dotze rendes personals més elevades tenen avui més riquesa que la meitat de la humanitat. En aquesta línia, les sèries sobre persones riques combinen crítica i escapisme: d’una banda, ens permeten observar el seu patiment i confirmar que la seva ambició desmesurada no els aporta felicitat, però també ens deixen un pòsit d’aspiracionisme, una pulsió amagada instal·lada al fons del nostre disc dur de ser com elles. Al capdavall, si res no canvia, el món s’ha de tornar inhabitable en cent anys, i vist així preferiríem viure la fi del món des d’un hotel de luxe a Tailàndia (o des d’una plataforma espacial rumb a Mart).

Curiosament, bona part d’aquestes ficcions no parlen d’aristòcrates que han heretat una muntanya de diners sinó que reforcen el mite de la meritocràcia i ens presenten la riquesa com a fruit exclusiu de l’esforç personal, legitimant així les grans acumulacions de capital, com la de Logan Roy de Succession, un home que ens venen que s’ha fet a si mateix. Al capdavall, els diners no tenen per què donar-nos la felicitat, però sí que ens parapeten de les inclemències de la precarietat, i això és el més seductor. Per aquest motiu, molts discursos sobre “com fer-se ric” es basen en la idea de l’esforç i la meritocràcia, com passa a En busca de la felicidad (Gabriele Muccino, 2006) o en el best-seller de Brian Tracy Hábitos para ser millonario (Editorial Reverté, 2019). Aquests relats transmeten la falsa creença que tothom pot arribar a l’estatus de persona rica si se sacrifica prou i canvia la seva manera de pensar. I que qui no se’n surti, és culpa seva.

És a través d’aquesta meritocràcia i aquesta consideració de les persones riques com a éssers d’un estadi superior quant a bon gust que trobem el cas del personal que treballa al seu servei. La sociòloga Alizée Delpierre, a l’assaig Servir a los ricos (Península, 2025) conclou que les treballadores de les cases més opulentes han passat de la precarietat a la servitud a canvi de diners i benestar material. En un sistema on, ni tan sols treballant i ingressant una nòmina, la gran majoria es pot permetre pagar un lloguer i molt menys comprar una casa, l’intercanvi de bona part de totes les hores de la vida d’algú per acompanyar algú altre de classe més alta passa per davant de viure una vida pròpia i amb llibertat. Perquè sense uns mínims materials no hi ha vida que pugui ser viscuda amb dignitat, i per això bona part de les treballadores que Delpierre va entrevistar per al seu treball se senten afortunades d’haver aconseguit un lloc on viure i uns sous més que competitius (dels 2.000 als 12.000 euros mensuals, segons l’estatus i la responsabilitat).

L’esquer desmobilitzador

Si pensem els problemes econòmics en clau individual, les úniques sortides ràpides són que toqui la loteria, que es pugui especular amb una herència, que casar-se amb algú de renda milionària o aconseguir una feina on paguin molts diners. Aquest acaba sent el substrat moral de bona part de les ficcions sobre les persones pobres: des de El lobo de Wall Street (Martin Scorsese, 2013) fins a la sèrie El joc del calamar (Hwang Dong-hyuk, Netflix, 2021-2025). Prospera econòmicament qui entén les normes del joc capitalista i s’hi adapta millor. Acontenten a qui pitjor ho passa amb un ínfim percentatge de riquesa per no despertar odi contra les classes adinerades i que no s’hi mobilitzin en contra. La desmobilització és un dels efectes de totes aquestes històries i també de les ficcions sobre la pobresa.

Totes aquestes ficcions no tenen una incisió innòcua en el nostre imaginari col·lectiu, sinó que, seguint les tesis del sociòleg Stuart Hall, les ficcions tenen poder perquè construeixen significat, perquè produeixen la realitat social, ens diuen què és normal i què no, expandeixen una forma d’entendre el món basada en simplificacions, etiquetes i binarismes.

Així és com les representacions de la pobresa ens ofereixen un reflex de vida caòtica i al límit o, en el millor dels casos, com una realitat que hauria de resultar-nos suficient. Com la pel·lícula Perfect Days (Wim Wenders, 2023), on es romantitza la vida d’un netejador de lavabos públics a Tòquio a través d’imatges boniques que aprecien els petits detalls del dia a dia.

Si parlem de sèries dels darrers deu anys que retratin la pobresa segurament la primera que ens ve al cap és Shameless, sobretot en l’adaptació estatunidenca del format original britànic (Showtime, 2011-2020). Des d’aleshores que no hem vist històries sobre persones en risc d’exclusió social que ocupin tanta quota de pantalla ni gaudeixin de tanta popularitat. Atlanta (FX, 2016-2022) també va començar com un relat sobre l’experiència de la pobresa i el racisme sistèmic estatunidenc, però de seguida va evolucionar cap a la crítica i la banalització del luxe i la riquesa de les persones blanques.

A Shameless, a mesura que avançaven les temporades, també s’aprecien canvis en la forma a través de la qual es viu i es comparteix la vida als barris pobres. La primera temporada, influenciada pels guions de la versió anglesa, retrata una forma de vida més comunitària i basada en la solidaritat veïnal i un estil de vida que posa al centre la col·lectivitat. A mesura que avancen les temporades, l’American Way of Life va prenent més força fins que arriba la trama en què el personatge de Fiona Gallagher, la germana gran, surt de la pobresa a través de l’especulació immobiliària (adquireix un pis i el negoci d’una senyora gran en un barri de Chicago en ple procés de gentrificació i el revèn pel triple a una inversora més rica).

A Shameless, com altres sèries amb plantejament similar, s’hi mostren els mals contemporanis de la precarietat social i econòmica, però no aconsegueixen proposar una forma de sortir-ne que no sigui individualista o que no segueixi les normes del joc. Pateixen el mal del realisme capitalista i són incapaces de projectar un futur més enllà d’aquest paradigma.

Del barri al ressort luxós

Sempre ha estat així, però? Als anys vuitanta, les sèries sobre les classes més baixes al Regne Unit compartien una mirada crítica de les polítiques de la premier Margaret Thatcher per fer front a la crisi de la socialdemocràcia. Durant els anys del thatcherisme més estricte, van proliferar els continguts audiovisuals que mostraven els efectes de les polítiques neoliberals com Els joves (1982-84, BBC) o Gent del Barri (estrenada el 1985 a la BBC i encara en antena). Es pot traçar un paral·lelisme amb les sèries catalanes emeses per TV3 les primeres dècades del segle XXI, de El cor de la ciutat (2000-2009) a La Riera (2010-2021). Marquen una evolució de les sèries de barri a les que el centre narratiu l’ocupa la família més rica del poble fictici anomenat Sant Climent.

Els serials contemporanis sobre situacions més empobrides perden el focus del problema sistèmic en pro d’un relat individualista de cada personatge. Així i tot, a Shameless s’hi han vist diferents moments d’unió col·lectiva per manifestar la precarietat i reivindicar drets. Sobretot a través de la capacitat d’algun protagonista de liderar aquests moviments. És el cas d’Ian Gallagher amb la seva Església de Jesús Gai com a líder del moviment pels drets LGTBIQA+, o del seu pare, Frank Gallagher (però en aquest cas sempre en benefici propi i de forma temporal).

Què passa amb aquestes espurnes d’organització col·lectiva? A moltes sèries i pel·lícules els moviments populars es dissolen perquè creuen límits legals –terrorisme, com a Una batalla tras otra (Paul Thomas Anderson, 2025)–, o bé perquè entren a formar part del poder. Com assenyalaven Luc Boltanski i Ève Chiapello a El nuevo espíritu del capitalismo (Akal, 2002), el capitalisme es caracteritza per la seva capacitat d’absorbir i neutralitzar les crítiques, convertint-les en discursos inofensius i desmobilitzadors, com ens passa quan limitem el nostre activisme a compartir a les xarxes causes socials a cop de story. Aquesta idea connecta amb el concepte de “realisme capitalista” formulat per Fredric Jameson i Mark Fisher, que acaba fomentant la passivitat i l’individualisme. Ens desproveïm d’agència i de capacitat d’organització. Al rerefons, sèries com The White Lotus perpetuen un relat aspiracional ocult com a única sortida desitjable al malestar: que ens toqui la loteria i ens puguem retirar a un ressort illenc.

En un moment econòmic i social marcat per la precarietat laboral i la crisi de l’habitatge, sembla que el públic està més avesats que mai a veure ficcions sobre famílies riques o fantasies utòpiques en què una persona jove es pot pagar un lloguer en una ciutat com Nova York, Londres o Barcelona sense que li paguin els seus pares.

I això mentre fa anys que la diferència entre rics i pobres es va ampliant, i no només això, sinó que mentre els rics es fan més rics hi ha més persones que entren en risc d’exclusió social. No es tracta d’un problema individual, local ni de país. És un fenomen que té lloc a escala global, sobretot en les ciutats més benestants d’Occident.

La investigadora Grace Blakeley es fa ressò al seu perfil a Substack d’un reportatge de la Fundació Joseph Rowtree que mostrava un nombre rècord de persones del Regne Unit que viuen en una situació de pobresa profunda: 6,8 milions. Tot i que en els darrers anys, tant a l’Estat espanyol com a la Gran Bretanya l’índex de pobresa s’ha situat al voltant del 20 % de la població (en un 21 % en el primer cas i un 19,7 % en el segon segons un informe de l’European Anti-Poverty Network del 2024), els diferents estudis assenyalen que la realitat que viuen les persones en risc d’exclusió social s’ha deteriorat agudament, sobretot a causa de l’augment del cost de l’habitatge. I, com argumenta Blakeley a l’article “La inflació és política”, publicat a The Tribune Magazine, el març de 2022, l’encariment de la vida fruit de la inflació és el resultat de les decisions polítiques que afavoreixen els patrimonis més alts.

Com s’ha arribat a aquesta conjuntura econòmica? Seguint amb Grace Blakeley, ara a l’assaig Vulture Capitalism (Capitalisme voltor, Bloomsbury, 2024), en l’actual fase del capitalisme les grans corporacions i el capital financer ja no creen nova riquesa sinó que l’extreuen: aprofiten crisis, privacions, deutes i rescat públic per enriquir-se encara més. L’estat ja no corregeix al mercat, sinó que treballa a favor de les elits econòmiques. En aquest context polític i econòmic, la democràcia no pot fer res si no és també democràcia econòmica.

Ens han dit que la desigualtat i la precarietat es poden solucionar amb creixement econòmic o amb reformes del mercat laboral. Però totes aquestes suposades solucions no han fet més que ocultar una veritat molt evident: la pobresa de qui és a la base de l’estructura social és una conseqüència directa de la riquesa de qui són al capdamunt. No es posarà aturador a la pobresa fins que no s’afronti el poder dels sectors més rics. I no només això, sinó que la concepció econòmica sobre el creixement infinit topa amb un límit bastant evident que és el límit planetari. Mentre continuï arrelada la creença que el creixement és infinit i que serà el progrés científico-tècnic el que trobi la solució a la precarietat i a la fi del planeta, continuaran empitjorant arreu les condicions socials, econòmiques i climàtiques per al 99 % de la població.

I tenint en compte el poder de construcció de realitats que tenen les ficcions (sobretot les que compten amb més pressupost i capacitat d’irradiar el públic de tot arreu), necessitem noves històries que mostrin altres futurs possibles on la gent rica ja no tingui el control o on ja no hi hagi control; que faci seva la vella proclama anticapitalista, “menja’t els rics”, abans que els rics se’ns mengin a nosaltres; o, com ens insta Oriol Erausquin a La rabia es nuestra (Siglo veintiuno, 2025) que ens impulsin a organitzar la ràbia i a agafar el volant del món.