Feia vint anys que no apareixia una nova traducció al català de l'obra de l'educador i filòsof Paulo Freire. Ara ha arribat a les llibreries Pedagogia de l'oprimit, un dels seus llibres més influents internacionalment. El títol del volum sembla anticipar un assaig concebut com a manual, però no és així. L'autor desplega una sèrie d'indagacions i hipòtesis, extretes de reflexions teòriques i també emanades d'experiències concretes, que van conformant maneres de fer possibles en l'àmbit de l'educació entesa en un sentit amplíssim: una educació que no solament és cosa de nens i joves, sinó també d'adults, i que hauria de tenir un component multidireccional.
La pedagogia de l'oprimit de Freire també és una pedagogia política que no solament han d'exercir figures de l'educació reglada, sinó també per activistes socials i polítics. El brasiler dedica una part molt significativa del llibre a reflexionar sobre els lideratges en aquests àmbits. Les seves reflexions poden relacionar-se amb problemes del present, com la inèrcia verticalista dels moviments polítics i la seva tendència a situar al capdavant a un individu o un reduït grup d'individus. Freire critica aquesta unidireccionalitat de missatges que té ressons paternalistes (o despòtics): la política no pot ser una invasió de lemes i receptes que el revolucionari imposa al poble i les revolucions no poden ser accions alliberadores on els alliberats són coses.
Pedagogia de l'oprimit tracta molt de la idea de revolució. Eren els temps de Cuba i de Nicaragua, dels intents internacionalistes del Che Guevara. Freire intenta definir una mena de normes abstractes de l'emancipació on no es corrompin els pobles ni els líders. Ho fa a través d'una prosa influïda pel marxisme i per les teologies de l'alliberament, que insisteix en l'amor i en la dignitat humana. L'autor mostra una certa tendència a plantejar oposicions binàries que sovint, però no sempre, acaba problematitzant. Inocula de manera constant la preocupació ètica i inclou advertències sobre la temptació dels oprimits que poden voler esdevenir opressors.
Tot i que la retòrica que empra Freire és molt pròpia de l'època de publicació original del llibre, moltes consideracions de l'autor sobre la realitat que li era contemporània són fàcilment relacionables amb el present. Els mites de la ideologia burgesa qüestionada per Marx i Emgels, també per Roland Barthes i tants altres pensadors posteriors als autors d'El manifest comunista, han continuat molt vius durant l'hegemonia neoliberal i les seves actuals ramificacions més obertament filofeixistes. Per exemple, Freire parla de la deshumanització més o menys desvergonyida dels col·lectius oprimits, quelcom plenament d'actualitat en temps de violències antimigratòries i de genocidis justificats per motius de seguretat.
Alguns dels plantejaments de Freire ressonen en un dels temes filosòfics (i sociològics, i polítics) dels nostres temps: aquest contínuum de qüestionaments al voltant de la dificultat d'imaginar futurs alternatius, altres mons possibles. Autors com Mark Fisher eren crítics amb aquesta impotència imaginativa, però alhora semblaven haver quedat atrapats en l'abatiment.
L'autor de Pedagogía de la esperanza escrivia, fa més de mig segle i des de l'Amèrica Llatina que intentava ser sobirana, sobre la dificultat per entreveure allò inèdit viable: el que no ha estat mai, o no sembla que hagi estat mai, però podria arribar a esdevenir. O sobre els seus intercanvis amb persones que es troben impotents davant la seva realitat opressora viscuda com una situació límit que els sembla insuperable. Freire, que reflexionava molt abans de la fi de la història neoliberal, no està marcat per aquesta sensació que les alternatives han estat clausurades. Escriure amb esperança des del dur context de la dictadura militar brasilera també té quelcom de lliçó, d'estímul per superar abatiments i paràlisis.
Llibre
Títol: Pedagogia de l'oprimit
Autoria: Paulo Freire
Traducció: Pere Comellas
Editorial: Tigre de Paper
Pàgines: 190
Fragment del llibre '"la Caixa". Una història mai no explicada' (Pol·len Edicions), fruit d'una investigació inèdita de Rafa Burgos sobre la història no oficial de l'entitat financera més poderosa de Catalunya.
Seu de CaixaBank / ACN
Milions d’euros provinents de l’Obra Social de “la Caixa” haurien anat a parar a donar suport a les fundacions de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil espanyoles. Una investigació periodística inèdita de Rafa Burgos, que veurà la llum en un llibre els propers mesos si el Verkami per finançar-la té èxit, revela que l’ens solidari del principal banc català porta anys finançant amb centenars de milers d’euros activitats socials, culturals i educatives de les forces de seguretat de l’Estat.
Aquest és un dels molts assumptes espinosos i silenciats fins ara que denuncia el llibre “la Caixa”. Una història mai no explicada (Pol·len Edicions). Lainvestigació de Rafa Burgos també destapa algunes ombres poc explicades sobre l’imperi de la principal entitat financera catalana: les inversions en indústria armamentista i en fracking, els avantatges fiscals acumulats durant dècades, l’escàndol de les participacions preferents i de les primes úniques, els foscos orígens franquistes del patrimoni immobiliari del banc, o els vincles de l’entitat catalana amb la dictadura de Primo de Rivera i amb el franquisme.
“A Catalunya es pot parlar de tot menys de “la Caixa”, assegura Rafa Burgos. Així, doncs, parlem-ne? CRÍTIC us pot avançar un dels capítols més polèmics d’aquesta investigació periodística.
“Milions d’euros de l’Obra Social de “la Caixa” per a la Policia i la Guàrdia Civil”
“La porositat entre “la Caixa” i els cossos i les forces de seguretat de l’Estat espanyol és alta. Sense anar més lluny, la Fundación Policía Española i la Fundación Guardia Civil tenen signats uns convenis de col·laboració amb la Fundació “la Caixa” per ‘afavorir les activitats pròpies de l’entitat en el desenvolupament del seu objectiu fundacional’. El president de la primera és el comissari Rafael del Río Sendino, que va ser cap superior de la Regió Policial de Catalunya. Un càrrec que també ha ocupat José Irineo López, abans que passés a coordinar la seguretat de la multinacional Agbar. Río Sendino havia estat el cap de seguretat d’Iberia o el president de la Fundación Cáritas para la Cooperación. Els convenis signats amb la Fundació “la Caixa” suposen una aportació econòmica important per a totes dues.
L’ens, que té la seu en una de les torres negres de l’avinguda Diagonal de Barcelona, comptarà amb un pressupost de 710 milions d’euros per al 2026. El seu president, Isidre Fainé, va ser reelegit al mes de gener passat, fet que li permetrà continuar quatre anys més al capdavant. El pla estratègic de la Fundació per al proper quinquenni preveu destinar-hi 800 milions el 2030. El pressupost es distribueix en quatre àrees d’actuació: programes socials, cultura i ciència, investigació i salut, educació i beques.
“La fundació de la Policia va rebre 1,3 milions d’euros de “la Caixa” només en quatre anys”, diu Rafa Burgos al seu llibre
Però, tornant a les fundacions dels cossos de seguretat estatals, la de la Policia Nacional va rebre de la bancària 375.000 euros, segons els comptes corresponents a l’exercici del 2024. L’any anterior els van atorgar la mateixa quantitat. El 2023 i el 2024 serien 287.500 euros cadascun. És a dir, 1.325.000 euros en només quatre anys.
Pel que fa a la Fundación Guardia Civil, la col·laboració també ve de lluny. Així, trobem 225.000 euros en els comptes del 2019. Una quantitat considerable, sobretot si la comparem amb institucions com la Cruz Roja Española o la Fundació Privada Institut de Recerca de la Sida – Caixa, que en aquell mateix exercici van rebre cadascuna d’elles 25.000 euros menys que la del cos militar.
“L’Obra Social de “la Caixa” ha donat més de 2 milions d’euros a la fundació de la Guàrdia Civil entre el 2019 i el 2024″
En qualsevol cas, la xifra era un pròleg del que havia de venir, atès que tot just l’any següent, el 2020, creixia exponencialment fins a arribar a 1.104.000 euros. Un import que es justificava així: “Organització i realització de diverses activitats de caràcter cultural i social que l’entitat duu a terme per desenvolupar el seu objecte fundacional, així com la realització de cursos, seminaris i activitats de sensibilització social”. El 2023 n’arribaven 368.000 més, i el 2024 es repetiria la xifra. Si recapitulem, l’aportació va ser d’un total de 2.065.000 euros durant el període que va del 2019 al 2024.
Val a dir que la institució que presideix Isidre Fainé va alternant aquestes aportacions. És a dir, hi ha anys que en rep una, i l’altra, en canvi, no. D’aquí que, si comparem els quatre exercicis esmentats, la fundació de la Guàrdia Civil és la que en surt més beneficiada. Gairebé el doble respecte a la del cos policial. Tot i que n’hi ha que reben encara menys. Molt menys. És el cas dels discrets 13.200 euros que l’any 2016 van anar a parar a l’ACIME (Asociación Española de Militares y Guardias Civiles con Discapacidad).
I, per si tot això no en fos prou, des del 2007 Isidre Fainé renova l’acord que permet a membres de la Policia i de la Guàrdia Civil accedir a 126 beques per cursar estudis de postgrau en universitats espanyoles. Formen part d’un paquet general de 45 ajuts, dels quals 27 són per a la Guàrdia Civil i 10 per a la Policia Nacional. Un acord que també inclou suport econòmic perquè assisteixin a les escoles oficials d’idiomes. En aquest cas, són 81 ajuts: 49 per al primer cos i 32 per al segon. Un acord que va ser de 119.500 euros el 2007 i que en l’exercici següent augmentaria fins als 143.400 euros. Continuen atorgant-se en l’actualitat.
Un negoci segur: domiciliar les nòmines dels policies
El 2008 va ser un any força prolífic pel que fa a la relació entre la Policia Nacional i “la Caixa”. A banda dels ajuts directes, l’entitat volia atreure els joves policies nacionals acabats de sortir de l’acadèmia d’Àvila. Va encetar una campanya perquè domiciliessin la seva nòmina ‘a canvi de lliurar-los el Kit Policía‘. Un útil i pràctic obsequi format per: guants de pell sintètica per a les classes de defensa personal, un casc per reduir el soroll durant les pràctiques de tir, unes ulleres protectores, oli lubricant per a l’arma o una bala protectora per al percussor. L’èxit va ser tan gran que l’entitat en va ampliar el nombre de beneficiaris. I afegiria un nou producte al kit: un vestit de karate a triar entre tres talles.
En relació amb les beques per a postgraus i cursos d’idiomes, cal recordar que parlem de milers d’euros que l’Obra Social destina cada any per complementar la formació dels cossos i les forces de seguretat de l’Estat. Una aportació que li retreu el tercer sector. Una col·laboració de la qual també surten beneficiats els ministeris de Defensa o de l’Interior en estalviar-se una partida, d’altra banda, gens modesta.
Revisant aquests tipus d’ajuts i acords amb les forces d’ordre, vaig topar amb un cas curiós. El de laComunitat de Madrid. Així, els fills de les famílies amb ingressos de 1.000 euros al mes no tenen accés a les beques de menjador. Mentrestant, els fills de policies o guàrdies civils destinats a la regió reben la beca de manera automàtica. Només aquest col·lectiu n’acapara el 13% del total del pressupost destinat a aquesta partida pel Govern autonòmic.
En qualsevol cas, i si tornem al repartiment de diners que fa la Fundació “la Caixa”, són partides aprovades per la Comissió Executiva que, com el Patronat, està presidida per Isidre Fainé. Un president que va haver de passar pels jutjats amb motiu de la contractació del comissari Villarejo. No era el primer executiu de l’entitat que ho feia”.
* Fragment del llibre “la Caixa”. Una història mai no explicada, fruit d’una investigació de Rafa Burgos, que està fent un Verkami per finançar la seva publicació i els mesos d’investigació que ha necessitat. Doneu-hi suport aquí.
Sense desviar-se de la línia oficial, però desitjós de complexitzar-la, o fins i tot de subvertir-la, a mitjans de la dècada del 1930 el secretari general del Partit Comunista d'Itàlia, Palmiro Togliatti, va elaborar el que segueix sent la millor anàlisi de l'aparició a Itàlia del fenomen del feixisme, un règim reaccionari de masses.
e gener a abril de 1935, Palmiro Togliatti (1893-1964), secretari general del Partit Comunista d'Itàlia (PCI) a l'exili a Moscou, va impartir un curs a l'Escola Leninista Internacional —una universitat política per a militants de la Tercera Internacional (Komintern)— sobre el naixement i desenvolupament del feix.
Les notes preses pels alumnes, transcripció gairebé íntegra de les sessions, no van ser desenterrades dels arxius soviètics fins al 1969, i vuit de les quinze lliçons impartides per Togliatti van ser publicades en italià el 1970 sota el títol Lezioni sul feixisme , després reeditades i traduïdes al francès el 1971 marxisme . Al llarg dels anys s'han redescobert altres lliçons, i l'edició italiana més completa, a càrrec de Francesco M. Biscione i publicada el 2010, n'inclou tretze, a falta encara de dues .
El Corso suggli avversari (« Curs sobre els adversaris») es dirigia principalment als joves comunistes que tornarien a Itàlia per lliurar la lluita política. S'inspirava en el pensament dels seus companys d'armes, en primer lloc el de Antonio Gramsci 5(el seu predecessor al capdavant del Partit Comunista d'Itàlia, empresonat a les presons de Mussolini des del novembre de 1926), però també al d'Ignazio Silone i Angelo Tasca. Com a tal, aquest curs és el producte del treball d'un «intel·lectual col·lectiu» (per utilitzar una expressió togliattiana), i constitueix una de les anàlisis marxistes més penetrants del feixisme.
Cap al front únic
Després del VI Congrés (juliol-setembre de 1928), la Komintern havia adoptat la línia política de «classe contra classe», que considerava la socialdemocràcia com un «feixisme social» i, per tant, abandonava qualsevol perspectiva concreta de front únic per lluitar contra el feixisme. L'arribada dels nazis al poder a Alemanya el gener de 1933 va demostrar com n'era de desastrosa aquesta línia sectària. A França, el 6 de febrer de 1934, entre els militants i simpatitzants socialistes i comunistes va despertar una poderosa demanda d'unitat antifeixista. Igual que els seus homòlegs francesos al juliol, a l'agost de 1934 els socialistes i comunistes italians van concloure un pacte d'unitat d'acció, comprometent els dos partits en una lluita antifeixista comuna, alhora que recordaven les diferències polítiques i ideològiques. En aquest context, la Komintern —sensible també a l'amenaça que l'Alemanya nazi representava ara per a l'URSS— es va veure obligada a modificar la seva línia rellançant una política de front únic, cosa que la va portar, després del VII Congrés de juliol-agost de 1935, a preconitzar la formació de «fronts populars» antifeixistes que agrupessin no només sindicats, etc.), sinó també a organitzacions «burgeses» i «petitburgeses» democràtiques (com el Partit Radical a França).
El curs de Togliatti, que en alguns aspectes va ser el treball preparatori del VII Congrés, va formar part del període d'obertura. Les seves lliçons feien èmfasi en la necessitat d'un front antifeixista unit amb els socialdemòcrates reformistes, però també amb altres corrents (republicans, maximalistes, anarquistes, etc.). Togliatti va intentar clarament convèncer els joves militants comunistes que l'escoltaven dels mèrits del gir donat per la Komintern, però sense criticar explícitament la vella línia de «classe contra classe» ni abandonar completament la retòrica sectària que l'acompanyava.
La doble naturalesa del feixisme
Tot i que la nova línia desenvolupada per Komintern era sens dubte més correcta que l'anterior, no anava acompanyada d'una concepció satisfactòria del feixisme. El XIII Ple del Comitè Executiu de la Komintern (desembre de 1933) va donar una definició de feixisme que seria represa idèntica pel VII Congrés: «El feixisme és la dictadura terrorista oberta dels elements més reaccionaris, xovinistes i imperialistes del capital financer». Aquesta definició té el mèrit d'obrir la possibilitat d'aliances antifeixistes àmplies, però continua sent massa rudimentària i passa per alt l'especificitat dels fenòmens feixistes en relació amb altres dictadures reaccionàries.
Les lliçons de Togliatti van insistir molt en la necessitat d'un front antifeixista unit amb els socialdemòcrates reformistes, però també amb altres corrents.
Togliatti, ansiós per prometre la seva ortodòxia, va prendre aquesta definició oficial com a punt de partida, però la va fer més complexa i la va subvertir immediatament. A parer seu, l'essència mateixa del feixisme era unir dos elements: «dictadura de la burgesia», d'una banda, i «moviment de les masses petitburgeses», de l'altra. Era una nova forma de dictadura burgesa precisament perquè va sorgir d'un moviment de les masses petitburgeses, i en certa manera va continuar recolzant-s'hi un cop establerta.
El moviment feixista va néixer a Itàlia en el context de la crisi del liberalisme que va seguir la Primera Guerra Mundial. Obrers i camperols es van mobilitzar contra un sistema econòmic marcat per desigualtats flagrants (explotació capitalista, concentració de la propietat de la terra, etc.), i la seva activa participació política va desbordar i esquerdar els estrets marcs del sistema polític elitista establert des del Risorgimento. Aquestes masses populars van trobar expressió organitzativa al Partit Socialista Italià (PSI), que va obtenir el 32% dels vots (sobretot entre obrers i camperols) a les eleccions de novembre de 1919, però també en el recentment fundat Partit Popular (Catòlic), que va obtenir el 20,5% dels vots.
El moviment feixista era alhora una expressió i un factor de la crisi del liberalisme i formava part d'aquesta dinàmica general de mobilització i organització de masses. Per Togliatti, mobilitzava sobretot la petita burgesia desclasada , ja fos en sentit estricte (oficials i suboficials de la petita burgesia que havien perdut les seves funcions de comandament després de tornar a la vida civil), o més en general perquè la seva posició social es veia amenaçada, d'una banda, per la concentració del capital en mans de la gran burgesia i, pagès al camp.
Per a Togliatti, el feixisme va mobilitzar sobretot la petita burgesia desclasada .
El feixisme es va fundar el 23 de març de 1919 a Milà, a la Piazza San Sepolcro, com un moviment petitburgès urbà amb un programa que era alhora nacionalista i demagògic (a favor de la república, l'assemblea constituent, impostos progressius sobre el capital, etc.). Però només es va convertir en un moviment de masses veritablement unificat i poderós a finals de 1920, una vegada que «les forces més reaccionàries de la burgesia» van intervenir per organitzar-lo i instrumentalitzar-lo, primer al camp contra els camperols (en particular les lligues camperoles) i després a la ciutat contra el moviment obrer, ambdós estructura. Durant aquest període d' esquadrisme , que va durar fins a la marxa sobre Roma i la presa del poder (octubre de 1922), el feixisme va ser un moviment de masses que va utilitzar la violència física per reprimir i desorganitzar els moviments populars de masses, en benefici de la gran burgesia.
Si en aquesta etapa convergeixen els interessos de la petita burgesia (almenys dels que participen al feixisme) i de la gran burgesia, això canvia una vegada que el feixisme arriba al poder:
«Prenem els soldats de les tropes de xoc de la guerra (els « arditi »), els centurions, els elements que la guerra havia degradat, els oficials. Com a grup social, feia molt de temps que esperaven aconseguir el poder. El poder que van conquerir hauria d'haver estat el poder. Aquests grups es nodrien de la idea utòpica que la petita burgesia podia arribar al poder i dictar lleis al proletariat ia la burgesia, organitzar la societat amb plans, etc. Quan el feixisme va arribar al poder, aquesta concepció seria destrossada per la realitat. Els primers actes del feixisme al poder van ser mesures econòmiques a favor de la burgesia.»
Aquestes tensions i fins i tot contradiccions entre els interessos capitalistes i la base petitburgesa constituirien una de les principals causes dels canvis que experimentaria el feixisme al llarg de la seva història.
Un partit burgès «de nou tipus»
Togliatti va descriure el Partit Nacional Feixista (PNF) com un partit «de nou tipus» (expressió utilitzada per Lenin per referir-se al partit bolxevic) de la burgesia. Segons la seva opinió, abans de la guerra, «l'únic partit real [era] el Partit Socialista» perquè les classes dominants italianes mai no havien tingut veritables partits que representessin i articulessin els seus interessos. Els partits existents no estaven realment organitzats sobre una base nacional amb un programa uniforme (especialment entre el Nord i el Sud), sinó que més aviat semblaven xarxes de notables locals que es reunien en grups parlamentaris.
Per contra, el PNF era un partit veritable i es va erigir en partit únic de la burgesia en prohibir altres organitzacions polítiques, inclosa la maçoneria («l'única organització política unitària de la burgesia» abans de la guerra, deia Togliatti). Partit únic el 1926, el PNF va reclutar un nombre cada vegada més gran d'afiliats (1,8 milions quan Togliatti va escriure) i va acabar «abarcant tota la burgesia italiana», així com «importants capes de la població italiana», principalment la petita burgesia. Va exercir així un paper decisiu en el projecte d'aconseguir una «unitat orgànica» entre les diferents fraccions de la burgesia i la petita burgesia que Gramsci i Togliatti ja havien posat en relleu anys abans.
Togliatti assenyala —i això és una constant en el plantejament metodològic— que «les formes d'organització d'aquest partit no són estables, van ser determinades en el curs del desenvolupament i no van ser previstes per Mussolini». Van ser les amenaces a què es va enfrontar el feixisme les que el van portar a estructurar-se com ho va fer: les dissensions al si de la seva base militant esquadrista abans d'arribar al poder el van portar a adoptar la forma de partit el novembre de 1921 (encara que això va ser sovint injuriat en els primers discursos feixistes); i van ser les protestes procedents de les masses, en particular d'amplis sectors de la petita burgesia durant la crisi Matteotti del 1924, les que van portar el feixisme a prohibir totes les altres organitzacions polítiques.
De manera més general, l'evolució del feixisme no segueix un pla preestablert ni una lògica purament endògena, sinó que depèn de la dinàmica econòmica i de les lluites polítiques: «la dictadura feixista va ser portada a assumir les formes actuals per factors objectius, factors reals: per la situació econòmica i pels moviments de masses determinats per aquesta situació».Són els feixistes els qui afirmen que les seves accions deriven únicament de la seva voluntat, i les formes organitzatives d'un projecte donat des del principi. Per contra, el feixisme canvia de línia i de forma organitzativa com a reacció als «moviments de masses» (i, per tant, també com a reacció a l'acció de les organitzacions polítiques que poden influir en les masses, com el Partit Comunista). Això és perquè el feixisme no és una simple dictadura, sinó una dictadura que busca recolzar-se en les masses.
Un règim reaccionari de masses
La naturalesa dual del feixisme es reflecteix en el tipus de règim que va produir, que es pot descriure amb una expressió aparentment oximorònica: un règim reaccionari de masses. L'expressió no va ser utilitzada pel propi Togliatti, sinó pel primer editor de Corso sugli avversari , l'historiador Ernesto Ragionieri. Això no obstant, és un bon resum de les idees desenvolupades en aquest curs.
D'una banda, el règim feixista és òbviament reaccionari. Va abolir les llibertats civils i polítiques; va dissoldre tota organització autònoma de les classes baixes, en primer lloc de la classe obrera (sindicats, associacions, premsa, cooperatives, etc.). A més, Togliatti es va esforçar per demostrar, sobretot en les seves anàlisis del corporativisme i de la política agrària, que el feixisme servia als interessos econòmics del gran capital (capital monopolista, segons la terminologia de la Komintern) a costa no només dels obrers i camperols pobres, sinó també de la petita burgesia. Tot i que es prenia seriosament la relativa modernització de l'economia gràcies a la seva organització estatal ia la millor coordinació que feien possible les institucions corporatives, subratllava que aquestes transformacions implicaven una concentració del poder de decisió en benefici del capital monopolista. De la mateixa manera, tot i que no negava l'eficàcia de la recuperació de terres engegada pel feixisme, sostenia que augmentava la concentració de la propietat de la terra i reforçava el poder del capital financer sobre l'agricultura.
El feixisme, en canvi, va ser un moviment de masses —principalment petitburgès— que va poder sorgir, créixer i arribar al poder gràcies a la crisi del liberalisme lligada a l'entrada de les masses a la vida política. No va perdre aquest caràcter una vegada al poder, encara que es va modificar profundament. A més a més, com hem vist, el PNF era en si mateix una vasta organització de masses. Finalment, i sobretot, el règim feixista tenia moltes altres arrels a les masses, algunes molt més profundes: la milícia, les organitzacions juvenils, les associacions estudiantils, els sindicats, les organitzacions d'oci ( Dopolavoro ), etc. No podem tornar sobre les anàlisis detallades que ofereix Togliatti de cadascuna d'aquestes organitzacions; el que és important aquí és subratllar que l'allistament del règim a les masses el converteix en un «totalitarisme».
El camí cap al totalitarisme
El caràcter totalitari del règim feixista no expressa una essència ahistòrica: «El feixisme no va néixer totalitari, va arribar a ser-ho quan les capes decisives de la burgesia van assolir el grau més alt d'unificació econòmica i, per tant, política. El totalitarisme és un concepte que no procedeix de la ideologia feixista. Si ens fixem en la primera concepció de la relació entre el ciutadà i l'Estat, ens trobem amb elements del liberalisme anàrquic: protesta contra la ingerència de l'Estat a la vida privada, etc.»
La doble naturalesa del feixisme es reflecteix en el tipus de règim que va produir: un règim reaccionari de masses.
Si aquest tipus de metamorfosi radical és possible, és perquè la ideologia feixista és intrínsecament eclèctica. Reuneix elements de tradicions heterogènies (nacionalisme, corporativisme, etc.) i sovint divergents (voluntarisme i culte a l'ordre; nostàlgia del passat romàntic i modernisme planificador, etc.). És així com va arribar a estar marcat per un oportunisme radical: «No cal pensar en la ideologia feixista sense veure l'objectiu que el feixisme es va proposar assolir en un moment donat amb una ideologia determinada».
A la primera fase, el feixisme « no va organitzar sinó que va desorganitzar les masses. Del 1920 al 1923 els sindicats feixistes van organitzar uns centenars de milers de treballadors, però milions d'ells es van separar dels sindicats de classe. L?objectiu del feixisme en aquella època era desorganitzar els treballadors». Només gradualment, i com a reacció a les crisis (com la crisi econòmica del 1929 i el malestar social que va provocar), el feixisme es va veure abocat, per dotar-se d'una base sòlida, a abastar sectors cada cop més amplis de la població. Però de la mateixa manera que seria erroni pensar que aquesta “organització totalitària de l'Estat” estava predeterminada, seria desastrós pensar que el totalitarisme va posar fi a la lluita de classes: en realitat, el feixisme continua reaccionant als “moviments de masses”, i “el totalitarisme no tanca el camí de la lluita al partit [comunista]”, sinó que obre noves vies.
Intensificació de les contradiccions internes del feixisme
Per Togliatti, el totalitarisme, caracteritzat per «la inserció de les masses a l'estructura de l'Estat», correspon a una interiorització de les contradiccions de classe al si del mateix Estat, una interiorització que distorsiona aquestes contradiccions sense abolir-les, desplaçant-les sense superar-les. Podem veure aquí que l'anàlisi en termes de totalitarisme , que sovint s'equipara amb la teoria política liberal (per Aron o Arendt , per exemple), no és gens excloent de l'anàlisi en termes de lluita de classes, sinó que, per contra, ho enriqueix dialècticament.
Només gradualment, i com a reacció a les crisis, el feixisme es va veure abocat per dotar-se d'una base sòlida a abastar sectors cada cop més amplis de la població.
El fet és que, si bé algunes organitzacions feixistes —com el PNF o les institucions corporatives— estaven massa burocratitzades per deixar marge de maniobra, n'hi havia d'altres en què era possible un autèntic treball polític, en la mesura que les masses estaven presents sense adherir-se incondicionalment al règim: era el cas de les organitzacions juvenils, el Dopolavoro , i. Així, «el terreny dels sindicats feixistes és el terreny més movedís en el marc de la dictadura feixista i del feixisme. El terreny és més movedís perquè les relacions de classe es reflecteixen de manera directa i immediata». Hi va haver molts desacords entre els sindicats feixistes i altres branques del règim, així com tensions entre els diferents nivells dels sindicats. I el que és més important, els treballadors plantejaven reivindicacions (sobre salaris, contractes de treball o drets de representació sindical, per exemple) que els sindicats feixistes no podien, com a feixistes, defensar de manera conseqüent, però que tampoc podien, com a sindicats, rebutjar de ple. És precisament sobre aquestes contradiccions sobre les quals els activistes antifeixistes han de llançar tot el seu pes, fins i tot participant en assemblees sindicals feixistes, que no han de ser boicotejades.
Un front unit i la defensa de les llibertats democràtiques
Togliatti es va referir a Lenin en defensa de tal tàctica, recordant que, per a Lenin, «qualsevol organització obrera de masses, fins i tot la més reaccionària, es converteix inevitablement en un lloc on es lliura la lluita de classes, es converteix en un punt de partida de la lluita de classes». Lluny de ser una acomodació al règim, va ser una lluita particularment amarga i difícil, una forma extrema del que Gramsci, des de les presons de Mussolini, va teoritzar com a «guerra de posició» . Concebuda així i en condicions tan difícils, la lluita antifeixista dels comunistes devia necessàriament abandonar tot sectarisme i desenvolupar-se en el marc d'un front únic destinat a reunir obrers i militants de diferents corrents.
D'altra banda, era aquest mateix principi d'intervenir políticament allà on estiguessin les masses populars el que feia imperatiu lluitar al si del parlament abans que aquest fos abolit pel feixisme, en la mesura que el parlament era «en cert sentit una organització de masses, una tribuna a què les masses tornen els ulls». Sense abandonar l'objectiu de superar la democràcia burgesa, Togliatti afirma la necessitat de defensar el parlament, que constitueix “una conquesta revolucionària de les masses, una conquesta de la revolució democraticoburgesa”, realitzada per “les masses proletàries, semiproletàries i camperoles”. De manera més general, afirmava que era "mitjançant la defensa de les seves llibertats democràtiques" com el proletariat podria establir "la seva pròpia dictadura", formulació que reflecteix una relació encara instrumental amb les llibertats democràtiques, tot i que se suposa que la dictadura del proletariat permet fer una democràcia concreta i completa, fundada en la igualtat real.
De la crisi del liberalisme a la crisi del neoliberalisme
En quina mesura les lliçons de Togliatti poden fer llum sobre la nostra situació, i en particular sobre la lluita contra l'extrema dreta?
Per a Itàlia després de la Primera Guerra Mundial, com per a França avui, hi va haver una crisi orgànica o crisi d'hegemonia (la crisi del liberalisme en el primer cas, la crisi del neoliberalisme al segon), és a dir, una crisi de la capacitat de les classes dominants per obtenir el consentiment actiu de la població a l'ordre socioeconòmic establert, que es reflecteix en particular a la crisi de les representacions. Però, com va demostrar Togliatti, el sorgiment del feixisme italià s'inscriu en una dinàmica general d'activació i organització política de les masses (una de les causes de la crisi orgànica del liberalisme), mentre que l'ascens de RN va coincidir amb una tendència a l'erosió de les organitzacions de masses (partits i sindicats) sota els efectes combinats de la desindustrial, estigmatització de l'activitat sindical i el sentiment d'impotència política, tots fenòmens vinculats al neoliberalisme, que segueix amenaçat per la crisi. La diferència històrica és, doncs, evident al respecte.
Més concretament, la tàctica preconitzada per Togliatti d'entrar en organitzacions feixistes per lliurar una lluita política des de dins només té sentit si el feixisme ja és al poder i ha imposat el seu monopoli sobre l'organització de masses. Així, fins i tot en situacions en què l'extrema dreta està en el poder, en les quals té una forma més semblant a la del feixisme històric i en què es recolza en poderoses organitzacions de masses ramificades per tot el teixit social (com el «Sangh Parivar» a l'Índia de Modi), per descomptat no seria assenyat entrar-hi per a alliberar la lluita política mentre existeixi la lluita política mentre existeixi.
Togliatti va ser, a més, el primer a defensar un enfocament resoludament historicista ia insistir en la diferència de les situacions sociohistòriques. En aquest sentit, es va esforçar per mostrar fins a quin punt el feixisme era canviant i oportunista, a causa de la seva heterogeneïtat i fins i tot les seves contradiccions constitutives, així com les dinàmiques econòmiques i polítiques a què es va veure obligat a reaccionar. A parer seu, considerar que el feixisme havia seguit un pla preestablert o un curs predeterminat seria recaure en la ideologia feixista, de la mateixa manera que pensar que els seus èxits són a partir d'ara insuperables. En el cas de l'extrema dreta francesa contemporània, la situació sembla una mica inversa: si l'estudi de la seva trajectòria històrica és políticament crucial, ho és sens dubte per analitzar les seves mutacions i ruptures reals (per exemple, el pas d'un electorat predominantment urbà fins a mitjans dels anys noranta a un discurs predominantment liberal, o entre els seus discursos predominantment rurals); potser és sobretot per exposar la profunda continuïtat de l'organització i la ideologia de RN, per tal de contrarestar la seva estratègia de desmonització i refutar la idea de normalització. Aquesta continuïtat pot remuntar-se no només a la creació de l'FN, sinó també, en diversos aspectes, al feixisme històric, cosa que alhora suggereix que encara podem trobar valuoses lliçons al Corso sugli avversari per combatre l'extrema dreta contemporània.
Les lliçons de Togliatti continuen sent actuals
Les idees de Togliatti fan que la perspectiva d'un front únic antifeixista sigui indiscutiblement pertinent, encara que impliqui adaptar-la a la situació actual i «retraduir» la terminologia de la Tercera Internacional al llenguatge contemporani.
La perspectiva togliattiana implica cercar la unitat, almenys en l'acció, entre les diferents organitzacions d'«esquerra», en primer lloc les organitzacions del moviment obrer (reformistes, revolucionàries, etc.), però possiblement també certes organitzacions «petit-burgeses» democràtiques radicals (el partit republicà a Itàlia). Aquesta unitat es va construir principalment al voltant de la lluita antifeixista per les llibertats democràtiques i la igualtat de drets civils i polítics (igualtat «formal»), cosa que els corrents comunistes havien descuidat en el període anterior.
Tanmateix, no es tracta d'aturar-s'hi, sinó de vincular orgànicament, fins a fer-les consubstancials, la lluita antifeixista democràtica amb la lluita contra l'explotació capitalista i els interessos socioeconòmics de les classes dominades, perquè aquestes darreres estiguin a primera línia de la lluita contra l'extrema dreta. Finalment, aquest front únic no és només cosa de partits, i no es limita gens als moments electorals, sinó que ha d'implicar tot un seguit d'altres organitzacions (sindicats, col·lectius, associacions, etc.) en una relació de reforç mutu, i s'ha de plasmar en mobilitzacions de masses (manifestacions, vagues, etc.), com va passar precisament a la jornada de la jornada de reacció de la reacció de França 1934, preludi del Front Popular, i després durant el moviment de juny de 1936 després de la victòria electoral.
D'altra banda, encara que, com hem dit, no ens podem reapropiar de la tàctica precisa desenvolupada per Togliatti, que consistia a entrar a les organitzacions de masses feixistes, el seu plantejament general, que pretenia jugar amb totes les contradiccions internes de l'extrema dreta, continua sent inqüestionablement pertinent.
En particular, Togliatti va discernir una contradicció entre la base social petitburgesa del feixisme i els interessos del capitalisme monopolista que defensava. L'extrema dreta francesa contemporània, i sobretot RN, que recolza en un «conglomerat electoral» de sectors socials dispars, presenta contradiccions diferents però semblants, entre un discurs demagògic, d'una banda, i l'absència de qualsevol desafiament consistent al neoliberalisme, de l'altra.
Més concretament, un moviment social com les Armilles Grogues, especialment poderós en sectors socials i regions on RN obté els millors resultats electorals i que ha intentat recuperar, ha adoptat reivindicacions i sobretot formes d'acció radicals que són irreconciliables amb el culte a l'autoritat i la defensa unilateral de la policia que porta a terme aquest partit. De la mateixa manera, cada moviment sindical —contra les reformes successives de les pensions, per exemple— exposa la contradicció entre les pretensions de RN de defensar els drets dels treballadors i la seva animadversió profundament arrelada contra les seves organitzacions —en primer lloc els sindicats— i les seves formes d'acció. Noranta anys després de les lliçons de Togliatti, les lluites socials, ja siguin vagues localitzades o moviments a escala nacional, continuen revelant les contradiccions que conformen l'extrema dreta
