Un dossier per commemorar el 80è aniversari de la unificació del Partit Comunista d'Alemanya (KPD) i el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD) el 1946.
Introducció
El 21 d'abril de 1946, gairebé un any després de la derrota del feixisme a Europa, el Partit Comunista d'Alemanya (KPD) i el Partit Socialdemòcrata (SPD) es van fusionar per formar el Partit Socialista Unit (SED), unint el moviment obrer organitzat dins de la zona ocupada pels soviètics d'una Alemanya destrossada de la postguerra. Després de tres dècades de divisió fratricida i dotze anys de repressió cruel sota el feixisme, el moviment obrer alemany es va reconstituir sobre una base marxista revolucionària. Figures destacades d'ambdós partits van emfatitzar la necessitat d'aquest pas històric, ja que la reunificació era l'única garantia que "no l'alta burgesia reaccionària, sinó la classe treballadora i el poble treballador [determinarien] el curs del desenvolupament posterior" a l'Alemanya de la postguerra.1 Com a partit socialista unificat amb una base massiva de més d'un milió de membres, el SED va assumir el paper d'avantguarda a la Zona d'Ocupació Soviètica i va liderar l'esforç per construir el socialisme a la República Democràtica Alemanya (DDR).
Avui dia, la historiografia burgesa dominant retrata aquest moment crucial de la història alemanya com una "fusió forçada" ( Zwangsvereinigung), una unió imposada per Moscou a socialdemòcrates involuntaris. L'acusació de "coacció" s'ha integrat tan profundament en el discurs popular que avui dia és àmpliament acceptada i reproduïda acríticament, fins i tot per gran part de l'esquerra política. Com va observar l'historiador Günter Benser el 1995, els historiadors de l'Alemanya Occidental, en les darreres dècades de la "Guerra Freda", havien començat a adoptar una posició més matisada sobre la qüestió, admetent que sectors substancials de l'SPD havien donat suport a la unificació per convicció. 2) Tanmateix, la derrota del socialisme a Europa el 1989 va marcar el començament d'una reafirmació triomfal de les narratives anticomunistes al voltant de la fundació del SED. La DDR va ser sumàriament qualificada d'"estat injust" ( Unrechtstaat) , i la "fusió forçada" del KPD i l'SPD va ser considerada el pecat original, la gènesi del que es va qualificar de "dictadura del SED" a l'Est. Aquestes disputes sobre la memòria col·lectiva són una prova que l'escriptura de la història mai és una empresa neutral, sinó un lloc actiu de lluita entre interessos i ideologies de classe.
Per commemorar el 80è aniversari de la fusió, el següent dossier pretén aclarir les circumstàncies concretes que envolten aquesta conjuntura històrica controvertida, basant-se en aspectes significatius però passats per alt per tal de fomentar una anàlisi més matisada i informada.
Molts relats existents sobre la fusió es fixen massa sovint en la qüestió limitada de si l'Administració Militar Soviètica va intervenir en el procés d'unificació a finals de 1945 i principis de 1946. El que la narrativa de la "fusió forçada" invariablement minimitza és el fet elemental que Alemanya era un país ocupat militarment en aquell moment, ja que la Wehrmacht s'havia rendit incondicionalment a la Coalició Anti-Hitler el maig de 1945. La intervenció en afers interns per part d'una administració militar estrangera és la definició mateixa d'ocupació. Només cal recordar la interferència significativa de les administracions militars occidentals a les seves respectives zones (per exemple, la frustració dels referèndums democràtics sobre iniciatives de nacionalització i reforma agrària, la prohibició del SED i dels sindicats interindustrials, la repressió violenta de les protestes per part de l'exèrcit nord-americà, etc.) per dissipar qualsevol idea que la invasió política fos exclusiva de les "pràctiques dictatorials" soviètiques a l'Alemanya de la postguerra. La qüestió històricament més decisiva, i la que aquest dossier pretén abordar, és si la imposició soviètica va ser el factor determinant per donar vida al SED. Aquest nou partit va ser construït artificialment per Moscou o representava la voluntat genuïna dels seus 1,3 milions de membres fundadors? I, en relació amb aquesta qüestió, la "bolxevització" del SED que va seguir el 1948/49 va ser preprogramada pels comunistes com a part d'un complot secret o va ser producte de la posterior partició d'Alemanya i la necessitat d'adaptar-se a les noves condicions?
Aquest dossier explora aquestes qüestions reunint contribucions de tres historiadors. Reiner Zilkenat proporciona una cronologia del procés d'unificació i la combina amb una investigació específica dels esdeveniments a Neukölln, un districte de Berlín Occidental sobre el qual l'Administració Militar Soviètica no tenia cap autoritat i, per tant, no es pot acusar de pressionar els socialdemòcrates perquè es fusionessin. Zilkenat descriu els punts centrals de la unitat ideològica i la dissensió entre comunistes i socialdemòcrates després de la guerra. Per a la "vella guàrdia" d'ambdós partits, la unificació significava afrontar i superar dècades de desconfiança acumulada i participar en un càlcul autocrític amb les estratègies polítiques fallides de l'era de Weimar (1918-1933). 3 Dins del KPD, la "nova línia política" va trobar resistència en certs sectors, ja que representava una desviació significativa de la pràctica establerta del partit comunista: reorientava el partit allunyant-lo del model de quadres i cap a una base de membres més àmplia i massiva. A l'SPD, va sorgir ràpidament una forta esquerda entre aquells que intentaven extreure lliçons genuïnes dels errors del passat i aquells que s'aferraven a l'anticomunisme i el reformisme. Per a aquells que intentaven sabotejar la unitat, aquesta atmosfera elevada i carregada emocionalment oferia naturalment moltes oportunitats per a la disrupció i la manipulació. Kurt Schumacher, que com a líder de la facció antiunificació de l'SPD comptava amb el suport de l'administració militar britànica, era tan bel·ligerant i russofòbic en la seva retòrica, que els oficials militars soviètics aviat van arribar a considerar l'SPD com "el primer partit antisoviètic legal a Alemanya" després de la guerra. 4 Zilkenat conclou el seu article amb una avaluació crítica del plebiscit intern celebrat a l'SPD el 31 de març de 1946, una votació citada freqüentment pels detractors del SED com una prova clau que donava suport a l'afirmació de la "fusió forçada".
El breu extracte de Günter Benser està extret d'una de les seves monografies més extenses sobre la fundació del SED i ofereix un retrat estadístic de la composició del partit, unes xifres que, per si soles, demostren l'amplitud del suport i l'acceptació del partit a la Zona Ocupada pels Soviètics. El text de Leo Schwarz argumenta que l'estratègia inicial del SED de construir un partit paraigua proletari va ser finalment frustrada per la imposició per part de les potències occidentals de la partició d'Alemanya i la seva prohibició de qualsevol reunificació del moviment obrer dins de les seves zones d'ocupació. Aquestes condicions objectives van obligar el jove partit, el 1948, a reorientar-se al voltant de la concepció leninista d'un "partit d'un nou tipus", capaç d'assumir el paper principal en l'estat obrer i camperol que es va proclamar l'octubre de 1949, cinc mesos després de la fundació de l'estat de l'Alemanya Occidental.
El text final del dossier és una reproducció d'una declaració conjunta emesa pels líders del KPD i l'SPD el gener de 1946, que demanava als membres d'ambdós partits que expressessin col·lectivament les seves diferències i fessin comptes amb el passat. Aquest document primari revela la plataforma comuna sobre la qual s'havia d'establir la unitat de la classe treballadora. També reflecteix l'atmosfera política general després de la guerra. El feixisme havia portat mort i destrucció a Europa, inclosa Alemanya. Aquesta catàstrofe va deixar el capitalisme i l'ordre social que el va originar completament desacreditats. Les demandes populars de processament dels especuladors de la guerra, la reforma agrària i l'expropiació de la burgesia monopolista van ressonar molt més enllà de la Zona d'Ocupació Soviètica i el moviment obrer organitzat. Fins i tot les forces conservadores de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) van demanar el socialisme i nacionalitzacions àmplies el 1947. L'experiència compartida de patiment sota el feixisme va crear un terreny comú per a la renovació democràtica antifeixista a l'Alemanya de la postguerra. Va ser això, i no la coacció, el que va constituir la força impulsora decisiva darrere de la unitat interpartidista després de 1945.
La fundació del SED sens dubte seguirà sent una qüestió controvertida en la historiografia de l'Alemanya moderna. El que és difícil de discutir, però, és que la història va finalment reivindicar la lògica sobre la qual es va establir el partit. Les demandes que van animar el poble alemany el 1945 i el 1946 –la socialització de l'economia, la transcendència del capitalisme i la transformació antifeixista completa de la societat– només es van fer realitat a l'Est. A l'Alemanya Occidental, les elevades promeses de socialisme avançades per la CDU i l'SPD van ser abandonades ràpidament. El moviment obrer va romandre dividit, l'anticomunisme es va reinstaurar com a doctrina estatal i el moviment pacifista va ser criminalitzat. Els especuladors de la guerra nazis van mantenir les seves posicions i el capitalisme monopolístic es va restaurar. Només el SED –amb els seus centenars de milers de membres– va ser capaç de portar endavant les demandes històriques del moviment obrer. Sense el partit de la unitat, no hi hauria hagut DDR ni socialisme en sòl alemany. Per tant, és encara més necessari abordar seriosament la història del SED més enllà de les condemnes generals de la historiografia burgesa, ja que va ser dins d'aquest partit que es van viure, acumular i preservar per a la posteritat les primeres i úniques experiències de construcció socialista d'Alemanya.
Reiner Zilkenat: Comunistes i socialdemòcrates en el camí cap a la unitat
Reiner Zilkenat (1950–2020) va ser historiador i autor. Va estudiar història i ciències polítiques a la Universitat Lliure de Berlín i posteriorment va treballar amb l'historiador Reinhard Rürup a la Universitat Tècnica de Berlín. La seva recerca es va centrar en la història del moviment obrer alemany, la fase final de la República de Weimar i l'ascens del Partit Nazi. El següent article és un extracte del fullet "Beiträge zur Berliner Geschichte", editat per Rainer Perschewski et al., 2011.
L'Alliberament
Amb la rendició incondicional de l'Alemanya de Hitler el 8 de maig de 1945 –les unitats nazis que lluitaven a Berlín ja havien deposat les armes el 2 de maig de 1945–, des d'una perspectiva històrica, s'havien creat les condicions per establir una Alemanya democràtica i pacífica. El poder polític l'exercia el poder polític dels aliats, que havien dividit Alemanya en quatre zones d'ocupació d'acord amb les decisions de les conferències de Ialta (febrer de 1945) i Potsdam (juliol/agost de 1945). Berlín, tal com ja s'havia estipulat en el pertinent Protocol de Londres dels Aliats del 12 de setembre de 1944, es va convertir en la seu del Consell de Control Aliat com a capital d'Alemanya. Els seus districtes van ser assignats a quatre sectors aliats. El 2 de juliol, les primeres unitats de l'exèrcit nord-americà van entrar a Berlín i, en les setmanes següents, també van assumir la responsabilitat a Neukölln. Tanmateix, les ordres i directives emeses anteriorment per l'Administració Militar Soviètica a Alemanya (SMAD) van romandre en vigor d'acord amb un acord interaliat. Això s'aplicava, entre d'altres, a l'Ordre SMAD núm. 2 del 10 de juny, que permetia la formació de partits antifeixistes. A les zones occidentals, l'establiment de partits encara no estava previst en aquell moment.
Dels arxius que es conserven als Arxius Estatals de Berlín, així com de la premsa contemporània, podem veure que els antifeixistes comunistes i socialdemòcrates es van activar gairebé tan bon punt van cessar els combats:
En primer lloc , van prendre espontàniament la iniciativa en l'ardu intent d'aconseguir una normalització gradual de la vida. [...] Va sorgir un sistema de representants de la llar antifeixista, que va resultar indispensable per registrar la població supervivent, distribuir aliments i assignar habitatges, així com organitzar operacions de desmantellament. Els representants de la construcció van donar suport als llocs de comandament aliats i a les administracions locals que s'havien establert des de llavors, que havien estat creades per les autoritats soviètiques immediatament després del final de les hostilitats.
En segon lloc , els comunistes i els socialdemòcrates, així com les forces cristianes i liberal-democràtiques, van començar a formar els seus partits amb l'aprovació i el suport explícits del comandament soviètic. [...] Una anàlisi del servei d'intel·ligència dels EUA del 19 d'octubre de 1945, titulada "Observacions sobre l'escena política de Berlín", afirmava el següent: "L'aparició dels partits a Berlín s'explica en gran mesura per la necessitat de crear una organització capaç d'assumir les tasques administratives necessàries. En general, els russos procedeixen als països ocupats exercint només la supervisió i el control indirecte. Deixen la implementació de mesures administratives específiques als governs locals, que més o menys representen tots els grups que s'oposaven al feixisme. En autoritzar i promoure partits antifeixistes, els russos han marcat el rumb per a aquest desenvolupament a la seva zona d'ocupació." 5
A Neukölln, com a tots els altres districtes de la ciutat, també es van establir comitès de treball conjunts del KPD i l'SPD a nivell de districte. Van formar una de les bases essencials per al procés d'unificació del partit. No es tractava només de dur a terme una política consensuada destinada a garantir la reconstrucció del districte, sinó de participar en una discussió intensiva, oberta i crítica sobre els problemes polítics urgents que s'havien tornat urgents davant les polítiques desastroses de l'imperialisme alemany, que havia submergit el món en una guerra dues vegades al segle XX: què s'ha de fer per fer impossible des del principi qualsevol intent de l'imperialisme alemany d'organitzar una tercera "presa del poder mundial"? Quina forma ha de prendre l'ordre econòmic, social i polític per garantir que la guerra no pugui tornar a sorgir mai més de sòl alemany? Hi havia una convicció generalitzada que el feixisme i la guerra tenien les seves arrels en l'ordre social capitalista, i aquesta convicció no només la tenien els membres i partidaris dels dos partits obrers, sinó també els partits burgesos (la Unió Demòcrata Cristiana i el Partit Liberal Demòcrata). Les crides al càstig i l'expropiació dels criminals de guerra, l'allunyament dels nazis anteriorment actius de la vida pública, la nacionalització de les corporacions –especialment de la indústria pesant–, així com dels bancs, les companyies d'assegurances i les grans finques, i a la planificació econòmica en lloc d'una economia de mercat capitalista, eren certament populars entre grans sectors de la població.
Unitat dels partits obrers: sobre quina base?
Immediatament després de l'alliberament, hi va haver força veus dins del SPD que demanaven una fusió immediata amb el KPD, l'establiment del socialisme "amb urgència" i la creació immediata d'un partit unit compost per socialdemòcrates i comunistes. Els comunistes també van defensar en principi la unificació, però van advocar per discutir primer amb gran detall i cura la base ideològica i política sobre la qual s'havia d'establir el previst Partit Socialista Unificat. En fer-ho, era necessari, entre altres coses, que ambdós partits fessin una revisió autocrítica de les seves respectives polítiques durant la República de Weimar i en aprenguessin lliçons. També era essencial, argumentaven, definir amb precisió la base ideològica sobre la qual s'havia de constituir el Partit Unificat. Finalment, sostenien que era necessari formular amb tota obertura com havia de ser el socialisme i el camí cap a ell, ja que aquest havia de ser l'objectiu a llarg termini. El KPD va considerar que, abans que es pogués considerar l'establiment del socialisme, calia crear i desenvolupar un ordre democràtic antifeixista amb amplis drets socials i democràtics per als treballadors i tots els ciutadans amb mentalitat democràtica. Això ja s'havia articulat clarament a la crida emesa pel Comitè Central del partit l'11 de juny de 1945. En un procés complex, contradictori, però en última instància molt productiu de discussió i comprensió mútua, va sorgir un consens que –en resum– abastava els següents punts.
En primer lloc , calia garantir que els errors de 1918-19 no es repetissin. El lema «El kàiser se n'ha anat, els generals queden!» no es pot repetir una segona vegada. 6 Què significava això en termes concrets? Implicava intervencions en la propietat privada dels mitjans de producció clau, el desmantellament de la gran propietat de la terra a l'est del riu Elba com a base material del militarisme prussià, una democratització radical de l'administració i el poder judicial, una reforma de l'educació i l'educació superior a favor dels fills de la classe treballadora i els camperols, la renovació de la vida cultural alemanya sobre la base de les tradicions humanistes, el càstig dels criminals de guerra i la lluita contra totes les formes de malícia militarista, nacionalista i nazi en tots els àmbits de la societat.
En això, el KPD i l'SPD també estaven d'acord amb l'esperit i la lletra de les resolucions aliades adoptades a la Conferència de Potsdam.
En segon lloc, només el marxisme revolucionari podia constituir el fonament ideològic d'un partit socialista unificat. Es va acordar que la base per a la formulació del programa i les polítiques del SED seria: el "Manifest del Partit Comunista" de Karl Marx i Friedrich Engels; el "Programa d'Erfurt" dels socialdemòcrates de 1891, formulat en gran part per Karl Kautsky; i la "Crítica del Programa de Gotha", escrita per Marx el 1875.
En tercer lloc, el camí cap al socialisme que s'havia de prendre en el futur es va descriure com un "camí alemany especial cap al socialisme", tal com ho va expressar Anton Ackermann, candidat al Politburó del KPD, al primer número de la revista teòrica conjunta Einheit (Unitat) el febrer de 1946.7 En contrast amb els esdeveniments posteriors a la Revolució d'Octubre a Rússia, es va argumentar que a Alemanya seria possible aconseguir el socialisme mitjançant passos intermedis i sense l'ús de la violència. Això, s'afirmava, depenia del curs posterior del desenvolupament social i polític: "Si el nou estat democràtic es converteix en un nou instrument de violència a les mans de forces reaccionàries, aleshores una transició pacífica cap a la transformació socialista és impossible. Però si la república democràtica antifeixista es desenvolupa com un estat de tots els treballadors sota el lideratge de la classe treballadora, aleshores el camí pacífic cap al socialisme és completament possible, en la mesura que l'ús de la força contra la reivindicació (per cert, completament legal, completament legítima) de la classe treballadora al ple poder és aleshores impossible". 8 Això també corresponia a l'opinió del lideratge del partit i de l'estat soviètics, que, a través de Stalin, havia donat les següents instruccions al delegat del KPD, Walter Ulbricht —que havia estat a Moscou per a consultes del 28 de gener al 6 de febrer de 1946—: «... tenir en compte les tradicions [parlamentàries] d'Occident», «el camí democràtic cap al poder obrer, no la dictadura». 9
Aquests tres punts representaven, en cert sentit, el consens bàsic que va sustentar la fundació del Partit Socialista Unificat d'Alemanya.
Els antecedents de la unificació: desembre de 1945 a abril de 1946
Amb la «Primera Conferència dels Seixanta» –celebrada a Berlín els dies 20 i 21 de desembre de 1945 i formada per trenta representants de l'SPD i del KPD cadascun–, els preparatius per a la creació del SED van entrar en una nova fase decisiva. Els debats celebrats durant els dos dies van ser, en part, extremadament polèmics. 10 Tanmateix, el president de l'SPD, Otto Grotewohl, va deixar clar des de la primera frase del seu discurs que, malgrat totes les diferències d'opinió que encara existien, una cosa era segura: «No hi ha debat sobre la unitat de la classe treballadora: és necessària». 11 Al final, va prevaldre la constatació que no hi havia cap alternativa raonable a la unificació dels dos partits. Així, es va prendre la decisió d'aprofundir encara més la unitat d'acció entre els dos partits, que ja s'estava practicant, i que pretenia ser el «preludi a la realització de la unitat política i organitzativa del moviment obrer, és a dir, a la fusió del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya amb el Partit Comunista d'Alemanya en un partit unificat». 12 Es va crear una comissió d'estudi per preparar el programa del futur partit. També es va decidir, entre altres coses, dur a terme «activitats conjuntes de cercle d'estudi i formació animades» 13 i establir una editorial conjunta i la revista teòrica Einheit ja esmentada .
Una fusió dels dos partits en un curt període de temps, inicialment a la Zona d'Ocupació Soviètica, va ser rebutjada per l'Executiu Central de l'SPD. Les raons d'això eren, d'una banda, la por que això posés en perill la unitat del partit a tot Alemanya; d'altra banda, mentrestant s'havien format forces dins del moviment socialdemòcrata que es feien cada cop més fortes i s'oposaven estrictament a una fusió amb el KPD, o fins i tot a un aprofundiment de la unitat d'acció. Això es discutirà més endavant. El 26 de febrer de 1946, quan la "Segona Conferència dels Seixanta" es va reunir de nou a Berlín, la resolució organitzativa adoptada allà va decidir, tanmateix, la formació del Partit Socialista Unificat d'Alemanya en un congrés conjunt del partit que se celebraria els dies 21 i 22 d'abril a l'Admiralspalast de Berlín. Això seria immediatament precedit pels congressos del partit del KPD i l'SPD, que prendrien la decisió final sobre la unificació. Alhora, els «Principis i Objectius» i els estatuts del partit del SED, que havien estat elaborats per la comissió d'estudi esmentada anteriorment, van ser discutits i adoptats com a esborranys per al congrés del partit d'unificació.
Les disputes al voltant de la creació del SED no havien acabat de cap manera; al contrari, es van intensificar d'una manera mai vista abans.
Kurt Schumacher i la seva lluita contra la unitat
L'oposició a la unificació dels dos partits obrers s'associa amb raó, en primer lloc, amb el nom de Kurt Schumacher. Nascut el 13 d'octubre de 1895, membre de l'SPD des de 1918, elegit al Reichstag alemany el setembre de 1930, empresonat pels nazis gairebé contínuament de 1933 a 1945 com a home greument ferit a la Primera Guerra Mundial, va obrir el "Despatx del Dr. Schumacher" a Hannover immediatament després de l'alliberament. Des d'aquí, amb el suport de les forces d'ocupació britàniques, va intentar establir-se com la figura principal dins de l'SPD fins i tot abans que els partits polítics fossin legalitzats a les zones occidentals. Considerava l'Executiu Central de Berlín, dirigit per l'exmembre del Reichstag i president de l'estat de Brunswick Otto Grotewohl, així com el comitè executiu a l'exili de l'SPD amb seu a Londres [...] com a rivals problemàtics, que va intentar eliminar amb una determinació absoluta.
[…] La seva cosmovisió estava rígidament centrada en la realització del socialisme exclusivament mitjançant la presa gradual del poder estatal pels socialdemòcrates, per dir-ho així "des de dalt", en lloc de mitjançant lluites de classe extraparlamentàries. Els comunistes només podien servir com a factors disruptius aquí. L'estat, no la societat, sempre va ser el punt de partida i l'objectiu més important del seu pensament. Només veia els errors comesos pel KPD durant la República de Weimar d'una manera unilateral; els errors i omissions socialdemòcrates no menys greus no van tenir cap paper significatiu en la seva cosmovisió.
En les seves relacions amb l'Executiu Central liderat per Otto Grotewohl, Schumacher va jugar repetidament la seva "carta de triomf": una fusió dels dos partits obrers només es podia decidir en una conferència nacional de l'SPD; un Partit Socialista Unit essencialment confinat a la Zona d'Ocupació Soviètica fomentaria la divisió d'Alemanya. Schumacher va tenir diverses discussions amb Grotewohl i altres membres de l'Executiu Central, en què, a més de les seves acusacions de divisió, també va al·legar que simplement estaven duent a terme els assumptes polítics de l'SMAD i el KPD. Aquest últim el va descriure com completament dependent del primer; no era un partit "alemany" sinó "rus". Ell mateix, però, va fer tot el possible per aïllar l'SPD a les zones occidentals de l'organització del partit a la Zona d'Ocupació Soviètica. Un punt d'inflexió en aquest sentit va ser la conferència que va organitzar a Wennigsen (Baixa Saxònia) a l'octubre de 1945, que havia de tenir lloc sense la participació de representants de l'Executiu Central de l'SPD i que tenia com a objectiu avalar la reivindicació de Schumacher al lideratge a les zones occidentals.
Les llavors de Schumacher arrelen a Berlín
Kurt Schumacher estava molt centrat en estendre la seva esfera d'influència política també a Berlín, particularment als sectors occidentals de la ciutat, on esperava, no sense raó, el suport dels nord-americans, britànics i francesos –que tenien el control– per a la seva lluita contra la unificació dels dos partits obrers. Al mateix temps, va avaluar amb precisió l'estat d'ànim de grans sectors de la població després de dotze anys d'adoctrinament feixista. Va seguir marcat per l'anticomunisme i l'antisovietisme. Fins i tot a la ment de molts contemporanis que defensaven sincerament una Alemanya antifeixista, encara existien "elements residuals" més o menys pronunciats d'ideologia feixista. Com podia haver estat d'una altra manera? Aquí era on pretenia començar per torpedinar la imminent unificació dels dos partits obrers.
El "representant" políticament més significatiu de Schumacher a Berlín i la figura principal indiscutible en la lluita contra la fundació del SED va ser Franz Neumann, un brillant orador que, abans de la presa del poder feixista, havia treballat com a jove empleat a l'oficina del districte de Prenzlauer Berg i va arribar a ser president regional de l'SPD a Berlín Oest del 1946 al 1958. Altres figures significatives van ser: Gustav Klingelhöfer, editor del diari socialdemòcrata Vorwärts abans del 1933 i més tard senador per a Afers Econòmics i Indústria a Berlín Oest; Curt Swolinzky, president del districte de l'SPD a Tempelhof el 1945-46, un anticomunista particularment militant, els atacs verbals del qual contra els comunistes i els socialdemòcrates pro-unificació van ser tan ferotges com els de Schumacher; Arno Scholz, editor de Vorwärts abans de 1933, fundador i editor en cap del diari Telegraf el 1946, que, juntament amb el Tagesspiegel , es va convertir en el portaveu més important dels opositors a la reunificació.
Aviat va quedar clar que Schumacher i els seus homes a Berlín, sobretot als sectors occidentals, estaven fent tot el possible per aconseguir el seu objectiu. El mateix Schumacher va aparèixer en diverses ocasions davant de grans públics en actes de l'SPD a Berlín, on, a la seva manera característica —és a dir, amb ferotges polèmiques anticomunistes i antisoviètiques— va incitar el sentiment contra la unificació dels dos partits obrers. Juntament amb Franz Neumann, va idear un pla per celebrar un "plebiscit" entre els membres del Partit Socialdemòcrata a Berlín, per al qual, per cert, no hi havia cap base en la constitució ni en els documents del programa de l'SPD.
No obstant això, aquesta votació es va celebrar el 31 de març de 1946 als districtes occidentals de Berlín; al sector soviètic, havia estat prohibida per la potència ocupant. L'Executiu Central de l'SPD havia [...] demanat als socialdemòcrates que boicotegessin aquesta votació.
El «plebiscit» i la situació al SPD de Neukölln
En aquesta votació es van plantejar dues preguntes als socialdemòcrates. Primera pregunta: «Esteu a favor de la fusió immediata dels dos partits obrers?» Segona pregunta: «Esteu a favor d'una aliança entre els dos partits que garanteixi el treball conjunt i exclogui els conflictes interns?»
Sobre la naturalesa problemàtica d'aquestes qüestions, Günter Benser escriu: «En primer lloc, crida l'atenció que es parli dels "dos partits obrers". Això no va ser exempt de demagògia, en la mesura que els iniciadors del plebiscit veien els comunistes més com una organització antidemocràtica alineada amb Moscou a la qual s'havia d'oposar decididament, que no pas com un partit obrer igualitari. La desviació de la qüestió fonamental "A favor o en contra del partit unit" emfatitzant el ritme d'una fusió i el focus en una unió immediata també va ser una elecció deliberada. La segona pregunta suggeria una alternativa al partit unit, que, en rigor, havia quedat obsolet precisament pels esdeveniments del març de 1946 (les diatribes i accions anticomunistes de Franz Neumann i companyia – RZ). De fet, donades les confrontacions que es van intensificar amb el plebiscit, hi havia poques possibilitats de tornar a una "aliança", a un "treball conjunt" que "exclogués la lluita fratricida"». 14
També cal destacar que aquest plebiscit no sempre va complir amb les convencions democràtiques de les "eleccions lliures". Per exemple, els oficials aliats que actuaven com a observadors d'aquest plebiscit van informar sobre la pràctica ocasional en què les targetes de membre no registraven qui ja havia votat. Això significava que eren possibles múltiples vots (Spandau). Les paperetes d'algunes de les urnes també havien "desaparegut"; els resultats de les eleccions simplement es van comunicar per telèfon (Tempelhof). 15
A Neukölln, els resultats de la votació van ser els següents: el 19,7% dels votants van respondre "sí" a la pregunta 1 i el 75,3% van respondre "no"; els resultats corresponents a la pregunta 2 van ser: 65,2% de vots "sí" i 17,8% de vots "no". Com s'ha d'interpretar aquest resultat? En primer lloc, cal destacar que des del febrer de 1946, un gran nombre de membres de la plantilla de Neukölln, per exemple a la companyia ferroviària o, notablement, dins del cos de policia, havien redactat resolucions a favor de la unificació i les havien enviat a l'Executiu Central de l'SPD i al Comitè Central del KPD. Alguns dels signants van assenyalar si eren membres del KPD o de l'SPD. L'argument que es troba amb freqüència entre els autors burgesos –que aquestes manifestacions van ser "organitzades" o manipulades pel KPD, o "forçades" per l'SMAD– no es pot aplicar seriosament a Neukölln, que es trobava dins del sector nord-americà. És simplement absurd. Més aviat, sembla que en molts llocs de treball, no només al districte de Neukölln, hi havia un ambient positiu cap a la unificació. […]
Cal destacar que els presidents del primer i segon districte de l'SPD, Richard Günther i Hellmut Bock, es trobaven entre els més ferms partidaris del partit de la unitat. No només van propagar les seves opinions sobre aquest tema als actes del seu partit a Neukölln, sinó que també van defensar en articles de premsa la participació activa en la creació del SED. També val la pena assenyalar el fet següent, que il·lustra com de complicada era la situació en aquell moment dins de l'SPD de Neukölln: deu dies abans de la conferència del partit d'unificació a l'Admiralspalast i dotze dies després del plebiscit, els delegats a la conferència del partit SPD, que havia de tenir lloc immediatament abans de la conferència del partit d'unificació, van ser elegits a la "reunió de representants de districte" socialdemòcrata a la cerveseria Kindl de Hermannstraße.
Hom hauria esperat que, donat el resultat del plebiscit a Neukölln descrit anteriorment, Richard Günther i Hellmut Bock no haguessin tingut cap possibilitat de ser elegits i que, lògicament, els opositors a la unificació haguessin rebut el mandat. Tot i això, Günther va rebre 451 de 456 vots vàlids. Així va aconseguir el millor resultat i va ser elegit com a delegat a la conferència del partit. Bock va rebre 423 vots i va ser un dels cinc delegats suplents. Fridel Hoffmann, que també s'havia pronunciat a favor de la formació del partit unit, també va ser elegida com a delegada al congrés del partit amb el segon nombre més alt de vots emesos (va rebre només un vot menys que Richard Günther).
Això deixa per respondre la pregunta de per què, a Neukölln, una clara majoria de socialdemòcrates van votar en contra de la unificació immediata amb el KPD en el plebiscit. A més de les raons esmentades per Günter Benser (que es trobaven en les mateixes preguntes, enginyosament formulades), hi havia dues causes més.
En primer lloc , l'antisovietisme que va ser introduït massivament al debat pels opositors a la unitat, que, totalment en línia amb el pensament de Schumacher, van difamar el KPD com una extensió de l'SMAD, de fet, com un simple titella dels "russos". Les atrocitats comeses pels soldats soviètics durant la seva marxa a Berlín (saquejos, violacions) també es van esmentar repetidament. Es van atribuir, per dir-ho d'alguna manera, retrospectivament al KPD. Cal destacar de passada que incidents similars per part dels aliats occidentals van ser silenciats: per exemple, el fet que milers de soldats alemanys capturats als camps primitius establerts per l'exèrcit nord-americà als prats del Rin, on en alguns casos els forats a terra servien d'"allotjament", haguessin estat deixats morir de malaltia o fam, o els excessos comesos per les tropes franceses durant la seva entrada a Stuttgart i altres llocs de Baden-Württemberg. 16
En segon lloc , els aliats occidentals havien deixat clar que no volien veure la unificació dels dos partits obrers en els seus sectors. Així, a Neukölln, el Comandament dels Estats Units va sotmetre els defensors de la unificació –i encara més després de la formació del SED– a una varietat d'assetjament, intimidació, amenaces i prohibicions d'esdeveniments. Això, i el fet que a les zones occidentals els esforços per crear un partit d'unitat van ser estrictament frustrats17 , no va passar desapercebut pels socialdemòcrates de Berlín Occidental i sens dubte va influir en el comportament de votació de bastants d'ells en el plebiscit del 31 de març de 1946. Aquests senyals clars de les potències ocupants occidentals, de la bona voluntat i el disgust de les quals depenien, no podien deixar de tenir un impacte. En resum: bastants van votar com volien les potències ocupants occidentals.
En definitiva, és clar que el partit de la unitat establert l'abril de 1946 també va rebre una aprovació inequívoca en el que aleshores era Neukölln. Richard Günther, Hellmut Bock i Friedel Hoffmann van ser funcionaris del SED durant molts anys, tot i que no al seu districte d'origen, sinó a la Zona d'Ocupació Soviètica i a la DDR a causa de la Guerra Freda que s'estava desenvolupant. […]
Günter Benser: La creació d'un partit de masses
Günter Benser (1931–2025) va ser historiador i professor universitari. Va estudiar història a Leipzig i més tard va esdevenir professor a l'Institut de Marxisme-Leninisme del Comitè Central del SED. Després de 1990, va participar en la fundació del Förderkreises Archive und Bibliotheken zur Geschichte der Arbeiterbewegung (Associació per a la Promoció d'Arxius i Biblioteques sobre la Història del Moviment Obrer). El següent fragment és extret d'una conferència (“Zusammenschluss von KPD und SPD. Anmerkungen zu einer neubelebten Diskussion” ) pronunciada en una conferència organitzada pel des Jenaer Forums für Bildung und Wissenschaft eV i el Grup de Treball d'Història del Comitè Executiu Estatal de Turíngia del Partit del Socialisme Democràtic (PDS) el 10 de febrer de 1996.
[...] La fundació del SED, però, va ser més que la simple fusió d'un quadre de funcionaris comunista i un de socialdemòcrata, tot i que això va ser al cor de la fusió del partit. Va implicar les decisions i preocupacions d'1,3 milions d'homes, dones i joves organitzats dins de l'SPD o el KPD. Molt poques d'aquestes persones posseïen una forta identitat socialdemòcrata o comunista, i per tant no la podien perdre ni tan sols a través d'un partit unificat.
Dels membres del KPD, com a màxim un de cada deu havia estat membre del partit abans del 1933; dels membres de l'SPD –estimo– com a màxim un de cada tres o quatre. Una gran proporció d'aquestes persones s'havia unit al KPD o a l'SPD en un moment en què la fusió ja era un objectiu obertament declarat i justificat d'ambdós partits. És difícil veure per què el partit unificat hauria d'haver estat un ultratge per a aquests membres, o per què s'hauria d'haver percebut com una obligació. Per descomptat, tant els opositors com els partidaris estaven disposats a invocar majories i afirmaven reflectir i representar fidelment els seus punts de vista. Més que això, però, intentaven influir i donar forma a les opinions dels membres i partidaris. Tot i això, són precisament aquests membres "ordinaris" del partit els que, en les seves experiències subjectives, reflexions, motius i decisions, només han deixat un rar rastre històric a les fonts supervivents.
També podem esperar que els protagonistes de la narrativa de la unificació forçada s'abordin seriosament la qüestió del que realment representava el SED en el moment de la seva formació pel que fa a la història i la sociologia del partit, el programa i els estatuts.
L'informe de l'Executiva del Partit al Segon Congrés del Partit del SED, elaborat amb la millor tradició socialdemòcrata i amb rigor professional, afirma el següent: En la seva fundació a l'Alemanya Oriental, el SED tenia poc menys d'1,3 milions de membres, que s'havien unit al partit de la unitat en nombres aproximadament iguals des del KPD i l'SPD. En el primer any de la seva existència, una mitjana de 1.200 homes, dones i joves es van unir a aquest partit cada dia. El 1947, als estats de la Zona d'Ocupació Soviètica, un de cada quatre treballadors industrials, un de cada tres treballadors administratius, un de cada setze treballadors agrícoles i forestals, un de cada deu agricultors, un de cada set comerciants i empresaris, un de cada set enginyers o tècnics i un de cada tres professors pertanyien al SED. La força numèrica del partit i els resultats electorals aconseguits pel SED el 1946 testimonien la considerable acceptació d'aquest partit. Aquestes xifres tenen encara més pes si tenim en compte que, després de les fusions de partits del 1990 –que, per cert, van tenir lloc no només sense plebiscit sinó també sense procediments democràtics comparables als de la fundació del SED–, els membres de l'Alemanya Oriental van desertar en massa. […]
Leo Schwarz: Una derrota estratègica per al partit proletari generalista
Leo Schwarz és historiador i viu a Berlín. Aquest article es va publicar originalment el 14 d'abril de 2021 al diari junge Welt amb motiu del 75è aniversari de la fundació del SED.
[...] Per a una discussió informada, la qüestió de quin tipus de partit era realment el SED en termes polítics i programàtics en el moment de la seva fundació l'abril de 1946 és almenys tan important com un mínim de claredat sobre la qüestió de la "fusió forçada". Potser es pot descriure millor com un partit proletari generalista amb una autoimatge socialista, orientat a la creació d'un sistema polític de naturalesa burgès-parlamentària (una "república democràtica antifeixista") i, en fer-ho, a la cooperació amb tots els "partits democràtics antifeixistes", i això dins d'un marc totalment alemany. En els "Principis i Objectius" aprovats pel congrés del partit d'unificació, el partit va prometre "fer campanya amb tota la seva energia contra totes les tendències separatistes per la unitat econòmica, cultural i política d'Alemanya". El partit tenia la intenció d'assumir la "lluita pel socialisme" només "sobre la base" d'aquesta "república democràtica".
Les consideracions sobre l'estructura del sistema econòmic van deixar espai per als actors capitalistes privats. En el "Manifest al poble alemany", el SED també es va dirigir explícitament als "artesans i comerciants". Només es van imposar dues restriccions en aquest punt: el partit es va proposar desmantellar la propietat de la terra a gran escala com a part d'una reforma agrària i, a més, expropiar els "criminals de guerra i els que es van beneficiar de la guerra". Això pretenia desempoderar econòmicament pilars clau del feixisme, però de cap manera marcar el rumb cap a una economia planificada. La intenció del partit, per tant, no era ser dues coses: un "instrument per imposar la dictadura" i una força impulsora darrere d'una forma especial de desenvolupament socialista en un estat separat de l'Alemanya Oriental. Totes les afirmacions en contra s'enfronten al problema una mica vergonyós que són contradites tant per fonts d'accés públic com per fonts d'arxiu. El fet que aquestes narratives es mantinguin, tanmateix, d'una forma o altra, només demostra els interessos polítics dels historiadors que les presenten, i res més.
Impuls extern
No hi ha dubte que l'organització interna i l'enfocament polític del SED van canviar el 1949/50 i el 1952 respectivament. L'impuls per a aquest desenvolupament, però, va venir principalment de fora, és a dir, de les potències ocupants de les tres zones occidentals i del Schumacher SPD, que va utilitzar tots els mitjans al seu abast per impedir la formació del SED fora de la "zona soviètica". El SPD va respondre a la fundació del SED al congrés del seu partit a Hannover el maig de 1946 amb un "míni" en què, d'una banda, es va proclamar "el socialisme com a tasca del dia", aparentment flanquejant així el SED "des de l'esquerra" (tot i que sàviament abstenint-se d'un programa d'acció concret), i, d'altra banda, va utilitzar el lema de "democràcia" -en línia amb l'anticomunisme socialdemòcrata dels anys 20 i 30- per traçar una línia de demarcació nítida i confrontacional entre el KPD i el SED. Es va aprovar una resolució que prohibia a tots els membres de l'SPD defensar un partit d'unitat amb els comunistes.
El fet que el grup de funcionaris de dretes i amargament anticomunistes al voltant de Kurt Schumacher pogués afirmar-se dins del SPD de la Zona Oest sense grans dificultats va ser degut al suport de les potències ocupants. Amb el seu suport, a la tardor de 1945 va soscavar amb èxit l'autoritat de l'Executiu Central del SPD de Berlín a les Zones Occidentals (i, a principis de 1946, també als Sectors Occidentals de Berlín), va rebutjar tots els "intents d'establir un treball conjunt del partit" (Max Fechner en una carta a Kurt Schumacher el març de 1946) i, al febrer de 1946, també va rebutjar el "Congrés del Partit del Reich" proposat per l'Executiu Central, en el qual es discutiria i decidiria la qüestió de la unitat. La campanya d'unitat a les zones occidentals, que va arribar al seu punt àlgid l'estiu de 1946 amb diversos mítings importants en llocs com Essen, Braunschweig, Munic i Nuremberg, en els quals també van aparèixer Otto Grotewohl, Wilhelm Pieck i Walter Ulbricht, no va arribar a res. Els governs militars es van negar a concedir una llicència al SED, van prohibir les reunions "destinades a aquesta fusió" i van obstruir l'agitació del KPD per la "unitat del moviment obrer" a cada moment. Com a mesura de precaució, el govern militar britànic fins i tot va prohibir el canvi de nom del KPD a SED.
Al mateix temps, les potències ocupants van donar suport al grup Schumacher en l'eliminació sistemàtica de tots els funcionaris de l'SPD per als quals el partit de la unitat (o almenys alguna forma de cooperació amb el KPD o el SED) no era un tabú evident. "El poble Schumacher està prenent mesures rigoroses contra tots els funcionaris que propaguen la idea de la unitat (expulsió)", afirmava un informe de la zona d'ocupació dels EUA ja a l'abril de 1946. Aquesta "purga", sobre la qual els historiadors socialdemòcrates no han pronunciat ni una paraula fins avui, es va completar en gran part a finals de 1946. Encara a la primavera de 1946, nombrosos membres i funcionaris de l'SPD, inclosos membres de comitès executius regionals, des de Flensburg fins a Munic, s'havien pronunciat a favor d'un partit unificat; l'1 de maig de 1946, el KPD i l'SPD havien celebrat mítings conjunts a diverses ciutats. Un any més tard, Schumacher tenia el partit fermament sota el seu control.
Derrota estratègica
Una anàlisi interna de la «Situació al SED» descrivia el dilema abans de finals de 1946: «La nostra intenció original d'implementar la unificació a les zones occidental i meridional d'Alemanya immediatament després del congrés del partit d'unificació ha fracassat». Encara hi havia esperança d'un «procés d'aclariment» dins de l'SPD, que havia de ser recolzat per ofertes d'acció conjunta als llocs de treball i als sindicats: «Un cop aquest procés d'aclariment hagi assolit el nivell de maduresa que considerem necessari, consideraríem oportú, subjecte al reconeixement del SED per part de les autoritats d'ocupació a l'Oest, establir el SED com a partit a les zones occidentals». El quid de la qüestió era el «reconeixement del SED per part de les autoritats d'ocupació a l'Oest», que mai va tenir lloc.
Quan, a partir del 1948, la Unió Soviètica va respondre a l'alineament antisocialista d'"Occident" i a l'impuls que l'acompanyava per establir un estat separat de l'Alemanya Occidental consolidant la seva esfera d'influència, el SED va haver de superar un "buit conceptual" (Marianne Braumann): l'"Alemanya antifeixista, democràtica i unificada" havia demostrat ser inabastable, de fet un miratge. El que va seguir –el "partit d'un nou tipus", la fundació de la DDR i, finalment, el canvi de 1952 cap a la "construcció planificada del socialisme"– va ser, doncs, essencialment també una conseqüència d'una derrota estratègica patida pel SED immediatament després de la seva fundació. Amb aquesta reorientació, però, el jove partit va demostrar que era capaç de respondre a les derrotes amb una postura ofensiva en lloc de la retirada i la capitulació, una capacitat que havia perdut el 1989.
Declaració del KPD i l'SPD: Enfortir els fonaments de la unitat
Aquesta declaració va ser publicada pels comitès centrals del KPD i l'SPD el 26 de gener de 1946, poc després d'una conferència entre delegats d'ambdós partits. És una crida directa a la base perquè abordi amb sobrietat la qüestió de la unitat, sigui pacient els uns amb els altres, però també abordi activament les qüestions candents del moviment obrer pel que fa al passat, el present i el futur.
Volem enfortir els fonaments de la unitat
Als membres del KPD i l'SPD!
Benvolguts camarades!
El 21 de desembre de 1945, les direccions del partit i els delegats de districte d'ambdós partits van reconèixer la necessitat d'unitat dins del moviment obrer. Des de llavors, els membres han expressat les seves opinions sobre el tema. No hi ha diferències d'opinió pel que fa a la necessitat d'unitat. Ara, d'acord amb la resolució adoptada el 21 de desembre, volem aprofundir la nostra comprensió i cooperació mútues.
Som ben conscients que això requereix molta comprensió i paciència, així com molta bona voluntat i tolerància per ambdues parts. Va passar molt de temps entre el 1918 i el 1945, gairebé tota una generació. Durant els 12 anys del govern de Hitler, la necessitat d'unitat se'ns va fer evident, però hi havia una manca total de formació. Després del col·lapse del règim de Hitler, es van unir a nosaltres molts nous membres que també volien ser socialistes, però que en la seva majoria encara necessiten aprendre què són el socialisme i el moviment obrer. A més, a més de molta bona cooperació en la tasca de construcció del moviment fins ara, també hi ha hagut molts malentesos i molta fricció, així com alguns errors lamentables.
La resolució del 21 de desembre mostra ara als membres d'ambdós partits obrers el camí cap a la unitat. Aquesta resolució ha estat malinterpretada per alguns com que la fusió dels dos partits s'havia de decidir per sobre dels membres. Tanmateix, aquesta intenció no ha existit mai i no existeix sota cap circumstància. Tenim la intenció de fer tot el possible, a tot arreu, per garantir que les bases d'ambdós partits es preparin i decideixin la fusió. Per tant, desitgem que a tots dos partits, en totes les zones, se'ls concedeixi plena llibertat en les seves activitats per alliberar les masses del nazisme i promoure el desenvolupament de la democràcia, assegurar la pau i la unitat nacional, i que les condicions per a una ferma unitat d'acció i unitat organitzativa a tota Alemanya siguin creades i finalment decidides per la voluntat dels membres d'ambdós partits als congressos del partit del Reich.
En qualsevol cas, la disposició interna dels membres per a la unitat i la fusió és necessària abans que es pugui dur a terme la fusió dels dos partits. Això no cal dir-ho. Això inclou que els membres dels dos partits s'uneixin per conèixer-se i respectar-se mútuament; ja que només sobre la base del respecte mutu es poden descartar els malentesos i assegurar la bona voluntat de cooperació i unitat. Un cop dissipats els malentesos, també s'eliminen els motius de desconfiança, i la cooperació entre els membres i els representants del partit a les seves oficines en el treball polític diari es produirà de manera natural. Aleshores, els funcionaris també es poden reunir per a debats i consultes sabent que s'està fent un treball fructífer per a la unitat. Perquè cada pas de cooperació companyerista promou la creació d'unitat.
El més important, però, serà l'acord intel·lectual sobre el camí comú de la lluita conjunta, ara en el present i per l'objectiu socialista, sobretot sobre el camí cap a la unitat, sobre el programa comú, la naturalesa i l'estructura interna del futur partit. La resolució del 21 de desembre ja ha dit molt sobre això. Declara el següent pel que fa al caràcter alemany del partit: "El partit unit serà autònom i independent. La seva tasca és desenvolupar la seva política i tàctica d'acord amb els interessos del poble treballador alemany i les condicions específiques d'Alemanya".
Pel que fa als drets dels membres, estableix: «En els seus estatuts interns, el partit es basarà en el principi del dret democràtic dels membres a determinar la política i la lliure elecció dels líders del partit». Per tant, les reunions de membres i funcionaris tenen com a objectiu principal servir a la creació d'unitat interna entre els dos partits mitjançant la comprensió i la cooperació.
Caldrà un cert grau d'ordre a l'hora de dur a terme la consulta ideològica dels membres. Amb aquesta finalitat, a més de discutir les condicions econòmiques i polítiques i la cooperació pràctica, proposem els temes principals següents:
- La necessitat d'unitat entre l'SPD i el KPD.
- El Manifest Comunista i la seva importància per al nostre temps.
- Els treballadors a l'Alemanya actual i l'Estatut de Berlín.
- La història del moviment obrer alemany i la seva divisió.
- El feixisme com a arma del capitalisme contra la democràcia.
- L'imperialisme i el lema "lluita de classes versus lluita nacionalista".
- Les condicions a la Unió Soviètica i als països capitalistes.
- Dones i socialisme.
- La concepció materialista de la història des de Marx i Engels fins a Lenin i Stalin.
- La república democràtica parlamentària i la lluita de classes.
- Socialdemocràcia i socialisme: el domini del proletariat.
- La unitat nacional de la nació alemanya.
- La construcció dels partits obrers.
- El programa del futur partit obrer unificat.
- La solidaritat internacional del proletariat.
Camarades! Amb la ferma creença que això servirà millor a la unitat del moviment obrer, posem-nos ara a treballar. Volem ambdues coses: arribar a un acord i superar les nostres dificultats mitjançant la cooperació. També volem vetllar junts contra la reacció i reprimir-la allà on aparegui. No volem perdre temps; ni, tanmateix, volem precipitar-nos en res. La unitat d'objectius entre els membres ha d'estar fermament establerta i consolidada si aquesta unitat ha de perdurar i demostrar la seva força. Volem donar un exemple de companyonia. Volem posar fi genuïnament a la lluita fratricida i aconseguir la unitat, pel bé d'Alemanya i de les masses treballadores.
Signat:
El Comitè Central del Partit Comunista d'Alemanya
L'Executiu Central del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya
- Anton Ackermann (febrer de 1946). [ ↩ ]
- Vegeu G. Benser, Zusammenschluss von KPD und SPD 1946, Helle Panke. L'acusació de "fusió forçada" va ser originalment formulada per dissidents antiunificació dins del SPD que s'havien traslladat cap a l'oest després de la seva ruptura amb els seus camarades prounificació. Que aquest plantejament va ser des del principi més una arma política que una avaluació històrica ho suggereix l'admissió del polític conservador anticomunista Jakob Kaiser, que va confessar tenir poca simpatia per la idea que els socialdemòcrates eren víctimes indefenses de la coacció soviètica: "Per què la socialdemocràcia no té espai per operar a Saxònia, a Turíngia? No només perquè només un nombre molt reduït de les figures principals del SPD a l'Est es van resistir al desig de fusió dels comunistes. Però també perquè el lideratge de la socialdemocràcia oriental d'aleshores va tenir un paper substancial en la realització d'aquesta fusió. Jo mateix vaig presenciar les fases d'aquest procés de primera mà. Amb molt de gust estaria amagant l'assumpte, si no m'enfrontés constantment a la necessitat d'impedir la formació d'una llegenda". (Jakob Kaiser. Gewerkschafter und Patriot. Eine Werkauswahl ., hrsg. Tilman Mayer, Köln, 1988, S. 374. [ ↩ ]
- Per a una avaluació d'aquest procés de reflexió autocrítica al KPD després de la guerra, vegeu: https://www.jungewelt.de/artikel/501752.geschichte-der-arbeiterbewegung-ein-ganz-anderer-weg.html [ ↩ ]
- Sergei Tiulpanov va expressar aquesta visió en informes interns a Moscou. Citat a G. Benser Einheitsdrang? Einheitszwang? Die Entstehung der SED Betrachtungen und Erinnerungen nach 50 Jahren , 1996, pàg. 13. [ ↩ ]
- [Nota al peu Reiner Zilkenat] Zwischen Befreiung und Besatzung , editat per Ulrich Borsdorf i Lutz Niethammer, Wuppertal 1976, pàg. 203. [ ↩ ]
- Per a més informació sobre aquest procés de reflexió autocrítica, vegeu: https://ifddr.org/en/november-revolution/ [ ↩ ]
- [Nota al peu Reiner Zilkenat] Vegeu detalladament Günter Benser, Der besondere deutsche Weg zum Sozialismus. Konzept und Realität, Berlín 2009 (Hefte zur DDR-Geschichte, Nr. 115). [ ↩ ]
- [Nota al peu Reiner Zilkenat] Einheit, vol. 1946, núm. 1, pàg. 30. [ ↩ ]
- [Nota al peu Reiner Zilkenat] Rolf Badstübner i Wilfried Loth, Wilhelm Pieck – Aufzeichnungen zur Deutschlandpolitik 1945–1953, Berlín 1994, pàg. 68. [ ↩ ]
- [Nota al peu Reiner Zilkenat] Vegeu: Einheitsdrang oder Zwangsvereinigung? Die Sechziger-Konferenzen von KPD und SPD 1945 und 1946. Mit einer Einführung von Hans-Joachim Krusch u. Andreas Malycha, Berlín 1990. [ ↩ ]
- [Nota a peu de pàgina Reiner Zilkenat] Ibid., pàg. 60. [ ↩ ]
- [Nota a peu de pàgina Reiner Zilkenat] Ibid., pàg. 161. [ ↩ ]
- [Nota a peu de pàgina Reiner Zilkenat] Ibid., pàg. 163. [ ↩ ]
- [Nota al peu Reiner Zilkenat] Günter Benser, Der deutsche Kommunismus. Selbstverständnis und Realität. Bd. 4: Neubeginn ohne letzte Konsequenz (1945/46), Berlín 2010, S. 238. [ ↩ ]
- [Nota al peu Reiner Zilkenat] Vegeu Siegfried Thomas, Entscheidung a Berlín. Zur Entstehungsgeschichte der SED in der deutschen Hauptstadt 1945/46, Berlín (DDR) 1964, S. 217f.; Reiner Zilkenat, "Brüder, in eins nun die Hände!" – Die Auseinandersetzungen um die Schaffung der SED, A: Konsequent, Heft 2, 1986, S. 107 f. [ ↩ ]
- [Nota al peu Reiner Zilkenat] Vegeu Zwischen Befreiung und Besatzung, pàgs. [ ↩ ]
- [Nota a peu de pàgina Reiner Zilkenat] Vegeu també Gerhard Fisch i Fritz Krause, SPD i KPD 1945/46. Einheitsbestrebungen der Arbeiterparteien. Il·lustrat amb exemples del sud de Hesse, Frankfurt am Main 1978. Contràriament al que suggereix el subtítol d'aquest llibre ricament documentat, els autors també examinen els esforços cap a la unitat en altres regions de les antigues zones occidentals i les mesures repressives corresponents preses pels nord-americans, britànics i francesos. [ ↩ ]