El lema de les vuit hores —vuit, vuit i vuit— continua sent rellevant avui dia. No era una simple demanda reformista; era una reivindicació revolucionària sobre el propòsit de la vida humana. I vull argumentar que tot el projecte socialista és, al final, una lluita sobre aquesta qüestió.
Històricament, es podria dir que el nostre moviment socialista va fer tres coses dins un moviment obrer més ampli. Primer, va donar una versió agitadora dels crims del capitalisme i l'imperialisme, per recordar a la gent les realitats quotidianes del sistema a què ens enfrontàvem. En segon lloc ens va donar una visió d'un món després del capitalisme. I en tercer lloc —la part que va distingir el moviment socialista dels nostres companys anarquistes— va proporcionar una explicació convincent de com arribar-hi.
Vull centrar-me en aquesta darrera qüestió, la de l'estratègia socialista i la transició, i després abordar la necessitat de tenir realment una visió convincent de com podria ser un socialisme després del capitalisme.
M'interessa aquí plantejar alguns arguments: vull explicar per què la socialdemocràcia es troba en una cruïlla de la qual mai no es podrà recuperar del tot. Vull explicar per què, paradoxalment, el col·lapse del socialisme reformista ha estat una catàstrofe, fins i tot especialment per als revolucionaris que sempre s'han situat a la seva esquerra i van predir el seu impàs. I vull explicar com seria una tercera via viable i per què aquesta tercera via no pot eludir la qüestió de la ruptura, per més que ens agradaria.
Per acabar, vull afirmar la viabilitat tècnica d'un socialisme després del capitalisme i per què esbossar «receptes per a les cuines del futur» és en realitat una necessitat per a tots els que lluitem avui per un món més enllà del capitalisme.
El dilema
Quan mirem l'edat d'or socialdemòcrata de la postguerra, hi ha la temptació de tractar-la com un tipus diferent de recepta. Suècia va preparar això, Austràlia va fer una variant, els danesos i els austríacs li van donar el toc: sindicats forts, plena ocupació, salaris en alça, estats de benestar. Sovint mirem aquest món que encara és a la memòria viva i, naturalment, diem: «Això va funcionar; només s?ha de portar de tornada els xefs a la cuina».
Aquesta idea té un poder real. El record dels acords de la postguerra, la nostàlgia per aspectes de l'estabilitat i la dignitat que brindava a la gent, i la idea que l'avarícia dels patrons i la corrupció dels polítics són la raó per la qual avui, com diu el refrany, «no podem tenir coses boniques», ha beneficiat significativament la nostra generació de la nostra generació.
Però pels quadres de la nostra nova esquerra, val la pena reflexionar sobre el conjunt particular de condicions dels anys 50 i 60 que van donar lloc a la socialdemocràcia de la postguerra. Un alt creixement econòmic i el ràpid augment de la productivitat que el va acompanyar. Sindicats forts, amb gran arrelament a les masses, que lluitaven per salaris més alts al lloc de producció i aportaven vots als partits obrers a les eleccions. Economies nacionals relativament tancades i una mobilitat de capital limitada. L'ocupació industrial en expansió, cosa que significava que la classe treballadora es concentrava en grans llocs de treball on era fàcil organitzar-se, en comptes d'estar dispersa. I una estructura demogràfica favorable: molta gent en edat de treballar i relativament pocs jubilats, i per això l'emergent estat de benestar era més barat de finançar.
Aquestes condicions encobrien la contradicció central de la socialdemocràcia. Van permetre que un moviment que, en general, no va qüestionar mai qui posseïa els mitjans de producció, transformés, no obstant, partint d'una base baixa, radicalment les vides dels treballadors i la trajectòria de societats senceres. Un treballador el 1945 i el fill del mateix treballador el 1975 vivien en mons gairebé diferents, i la socialdemocràcia es podia atribuir gran part del mèrit. Durant un temps, la contradicció —haver empoderat els treballadors políticament i en el lloc de treball, alhora que es deixava en mans privades el poder de dirigir la inversió i generar riquesa— no va aclaparar el sistema. N'hi havia prou per a salaris més alts, suficient per als guanys i suficient per a l'estat de benestar a més.
I aleshores les condicions van canviar dràsticament. A les economies capitalistes avançades d'avui, la producció s'organitza en xarxes globalitzades que són més difícils de controlar per als governs nacionals. El capital financer és extraordinàriament poderós i mòbil; i disciplina qualsevol govern que intenti desafiar-lo o li generi desconfiança, tal com va disciplinar la França de François Mitterrand el 1983, i tal com els mercats de bons recorden tot ministre d'Hisenda fins avui. Sense esmentar que hi ha enormes sectors tecnològics que continuaran transformant ràpidament les economies de maneres difícils d'anticipar.
Més enllà d'això, les poblacions estan envellint, i per això la taxa de dependència que abaratia l'estat de benestar s'ha invertit. El creixement de la productivitat s'ha desaccelerat, especialment a Europa, cosa que fa que el capital estigui menys disposat a acceptar compromisos corporativistes. En relació amb això, la densitat sindical s'ha desplomat a gairebé tothom capitalista avançat. I en un món més globalitzat, els Estats competeixen encara més entre ells per atraure inversions, rebaixant els seus propis impostos i estàndards laborals en el procés.
Un govern que arriba avui al poder amb un programa socialdemòcrata tradicional s?enfronta a restriccions que eren molt menys estrictes en el període de la postguerra. Estic convençut, a nivell polític, que un «manual del 1970» encara es pot utilitzar per guanyar eleccions el 2026, però estic igualment convençut que està condemnat al fracàs com a programa de govern.
Tot i això, no es tracta només que les restriccions siguin més estrictes. És que la socialdemocràcia ha perdut la base social. La classe treballadora industrial densa que constituïa el cos d'aquests partits s'ha reduït en nombre i s'ha dispersat ideològicament. En aquest entorn, creat només en part per ells mateixos, els socialdemòcrates han hagut d'ampliar el seu atractiu a una base de classe menys cohesionada.
A través d'aquestes adaptacions, a la majoria dels partits del món, els partits socialdemòcrates continuen sent viables com a àmplies coalicions electorals progressistes . Però és probable que aquestes coalicions siguin més propenses a limitar el seu programa a la redistribució a posteriori mitjançant impostos i transferències que allò que realment va fer que la socialdemocràcia de la postguerra fos revolucionària en els seus efectes: el control estratègic de la inversió i la configuració de l'economia abans de la distribució (o «predistribució»).
Les crisis econòmiques de la dècada de 1970 van tenir un paper més important en la transformació de la socialdemocràcia en una pàl·lida imitació de si mateixa que l'evident manca de fibra moral d'alguns líders socialdemòcrates. Va quedar clar que el vell model no podia continuar i que calia canviar-ho.
A la dreta de la socialdemocràcia, es va observar una acceptació més precipitada del nou entorn. Pensem en el Nou Laborisme de Tony Blair, que va acceptar l'acord thatcherista sobre els mercats laborals i la desregulació financera i va adoptar la retòrica dels mercats flexibles i la condicionalitat laboral de l'assistència social (el welfare-to-work ), alhora que combinava aquestes polítiques amb la defensa de les institucions existents de l'estat de béns. selectiva per ajudar els qui es trobaven en la situació de més necessitat, com la campanya de Blair contra la pobresa infantil.
Pel que sé de la pròpia història d'Austràlia, l'Acord [una sèrie de pactes aconseguits entre el govern de Hawke-Keating i el moviment sindical als anys 80 i principis dels 90] va ser un dels intents més ambiciosos de gestionar la crisi mitjançant una negociació centralitzada. Els treballadors van acceptar moderar les demandes salarials; a canvi, se'ls va prometre un «salari social» com a compensació. Potser han obtingut concessions més grans que els seus parells d'altres països, però tot i així van patir la mateixa dosi de finançarització i desregulació de l'economia australiana, així com els canvis que van fer que el capital fos més mòbil i la mà d'obra més feble.
Compareu aquestes respostes de la dreta i el centre de la socialdemocràcia amb el camí no pres. A Suècia dels anys 70, davant la disminució de la inversió i la creixent crisi econòmica, la federació sindical LO va proposar prendre una part dels guanys cada any i transferir gradualment la propietat de les grans empreses a fons controlats pels treballadors —un veritable pont de la socialdemocràcia cap al socialisme, finançat per la moderació salarial que els treballadors ja practicaven.
Apuntava tant a la crisi econòmica com a la contradicció més àmplia de la pròpia socialdemocràcia en abordar directament la qüestió de la propietat dels mitjans de producció. Però, en última instància, la proposta va ser liquada no només per errors estratègics i l'oposició del capital, sinó també per l'oposició de la direcció mateixa del Partit Socialdemòcrata. No havia construït el suport de masses per a la socialització de la producció i —encara que hagués volgut, cosa que no va fer— no va poder mobilitzar ningú més que els treballadors amb més consciència de classe per a la transformació de les relacions de propietat. Un partit que havia estat construït per gestionar el capitalisme en interès dels treballadors no va poder gestionar una transició al socialisme.
Avui dia, els socialdemòcrates, en lloc de debatre més propietat social, lluiten en un nou entorn social i econòmic per mantenir fins i tot els compromisos existents que van fer amb el capital.
Així que aquest és el dilema. L'esquerra encara és capaç d'aconseguir victòries electorals mitjançant la retòrica socialdemòcrata, però la profunditat social de les nostres coalicions guanyadores és molt més escassa, i el marge per governar dins del capitalisme encara és més estret que abans. El simple fet de desitjar tornar al 1970 no és una estratègia viable.
La paradoxa
Alguns de vosaltres a la multitud podrien estar dient: «Aquest no és el meu problema. Mai no vaig ser ni seré socialdemòcrata». Però el declivi del socialisme reformista ha estat una catàstrofe també per al socialisme revolucionari. Durant la major part del segle XX, els revolucionaris consideraven els líders reformistes —els buròcrates sindicals, els socialistes parlamentaris, els capdavanters o cabdills locals— com a obstacles per a una política més radical. Gent que portaria els treballadors a punt d'un moment decisiu de la veritat davant del poder capitalista i després s'acovardiria o es vendria. I hi havia alguna cosa de veritat en això, és clar.
Tot i això, mirin l'univers que aquests partits i sindicats reformistes van ajudar a crear. Van polititzar els treballadors: van prendre persones dels més diversos orígens i els van donar una identitat com a membres subjectius d'una classe basada en la seva posició objectiva a l'economia. Van construir i mantenir les institucions on vivia aquesta identitat: els sindicats, les cooperatives, les societats de treballadors, la premsa obrera i els salons com aquest. Van capacitar organitzadors i van ensenyar a la gent com dirigir reunions, com fer una col·lecta, com muntar un piquet i com pronunciar un discurs. I ho van fer a gran escala, tocant les vides de milions de persones.
L'esquerra revolucionària va sorgir del mateix terreny del moviment obrer que l'esquerra reformista, però, tot i que les escissions la van convertir en una minoria, es va continuar alimentant de la política de masses de classe que sovint lideraven els reformistes. Un partit comunista podia sortir a reclutar els treballadors més militants i amb més consciència de classe precisament perquè hi havia milions de treballadors organitzats d' entre els quals reclutar. Tot i que aquests partits aspiraven a més que això, com a mínim, estaven seleccionant la capa més avançada de la cúspide d'un moviment que la política reformista de masses era en gran mesura responsable de mantenir.
El mateix capitalisme va produir la classe treballadora com una categoria objectiva , com una condició d'explotació que pretenem abolir. Però el treballador com a subjecte polític va ser construït deliberadament, a través d'institucions, i com sabem molt bé en els nostres temps ombrívols, la política de classe de masses no és una característica garantida de la política sota el capitalisme.
Quan es va desplomar l'afiliació sindical, quan els partits obrers es van desviar i es van afeblir, quan les associacions de la classe treballadora, capturades des de feia temps pels reformistes, van tancar les portes, els treballadors no es van tornar més revolucionaris. Privats de les institucions que els havien convertit en una classe, en canvi, es van tornar més desvinculats políticament, individualitzats i, de vegades, més nacionalistes o xenòfobs, o almenys més profundament cínics respecte a qualsevol tipus de política.
L'escola del socialisme —la idea, que fins i tot sostenien crítiques agudes del reformisme com Rosa Luxemburg, que la lluita quotidiana pels salaris, les hores i les condicions educa la classe treballadora, desenvolupa les seves capacitats i li ensenya el seu propi poder— ara sembla tancada. Si l'acció col·lectiva resulta massa difícil o perillosa, o no sembla viable per a la gent —i la majoria dels treballadors només experimenten la feina i les estratègies individuals davant del cost de vida, no lluites coordinades pels salaris, l'habitatge i la democràcia al lloc de treball—, aleshores les crides de l'esquerra revolucionària tenen encara menys ressò en el dia a dia.
Hi insisteixo perquè té una implicació estratègica: no hi ha dreceres per al pacient reconstruccionisme de l'organització i la identitat de la classe treballadora. Tant el revolucionari que intenta crear un avenç radical des del baix nivell de politització actual com el socialdemòcrata nostàlgic que vol arrencar el cupè del 1970 immediatament es trobaran amb la manca d'un agent de classe i d'un clima organitzatiu que només existirà si el construïm.
La tercera via
La tercera via no és una socialdemocràcia zombi, ni és una oposició pura. És un socialisme democràtic el propòsit del qual no és administrar de manera estable el capitalisme en interès dels treballadors —perquè hem vist que les condicions per a una administració estable s'han evaporat en gran mesura—, sinó impulsar els eixos de la democratització i la socialització. Utilitzar cada càrrec que guanyi, cada reforma que aprovi, cada institució que construeixi per ampliar les capacitats democràtiques dels treballadors i expandir l'esfera de la propietat social. I fer-ho a través de partits de masses als quals milers de persones comunes puguin realment unir-se i donar forma, però que, malgrat tot, estiguin programàticament compromesos amb el socialisme com una destinació obertament articulada i com una pràctica quotidiana.
L'obertura i el compromís programàtic amb el socialisme han d'anar plegats. Un partit que és obert però no té un destí clar es converteix en un progressisme lax on hi cap qualsevol cosa que navega a la deriva allà on bufen els vents electorals. Un partit que té un destí però és tancat -amb criteris d'afiliació excessivament estrictes- tindrà més dificultats tant per construir com per fusionar-se amb un moviment obrer més ampli. Necessitem totes dues coses: un partit de masses ampli i acollidor amb un horitzó socialista clar, així com un pla de transició socialista plasmat al seu programa ia les seves declaracions públiques.
Aquesta no és una proposta nova, però és diferent de lenfocament populista desquerra que segueix sent dominant a lesquerra global. Que construïm nous partits socialistes o transformem els partits existents en partits socialistes de masses depèn del país on ens organitzem. Però no serveix de gaire construir sense crítica alguna partits de tota mena que només estiguin compromesos amb una forma més pura de socialdemocràcia.
Els nostres partits socialistes han d'aconseguir reformes que millorin materialment la vida de la gent , perquè si no podem fer això, és segur dir que ningú no confiarà en la nostra capacitat per aconseguir qualsevol altra cosa. Però cal prioritzar les reformes en part segons un segon criteri: Amplien les capacitats democràtiques dels treballadors i prefiguren les transformacions socialistes més radicals que esperem veure en el futur?
Hem de buscar reformes que enforteixin (i democratitzin) els sindicats i construeixin cooperatives i institucions públiques democràtiques per reconstruir la infraestructura de la classe treballadora que hem perdut en les darreres dècades. Cal augmentar constantment l'esfera de la propietat social i el control dels treballadors. I hem de crear deliberadament bases de suport amb un interès material a anar més enllà .
El capitalisme de l'estat de benestar no pot ser el nostre destí final, però a cada moment ia cada nivell de govern, els socialistes ens enfrontarem a una contradicció que hem de resoldre: la nostra dependència de l'acumulació de capitalistes privats per finançar l'estat i proporcionar ocupació productiva als treballadors. Fins i tot podríem ser nosaltres mateixos els qui trepitgem el fre. Res no és menys desitjable com a programa que un procés que vagi massa lluny per al capitalisme, però no prou a fons per al socialisme.
L'estratègia general del que una tradició més antiga anomenava «reformes no reformistes» —reformes que es mesuren no només pel bé que fan avui, sinó per si canvien l'equilibri de poder i obren la porta al demà— segueix semblant la millor via per sortir d'aquest atzucac. Però aquesta estratègia només té sentit si posem en primer pla el nostre destí final: el socialisme.
Avui dia gairebé no hi ha cap partit d'esquerra en creixement —des de Die Linke fins a La France Insoumise— que articuli sistemàticament el socialisme com a teoria i pràctica. Davant del dilema estructural de la socialdemocràcia a la nostra època, no hi ha raó per creure que aquests partits, i molt menys els partits Verds europeus o la centreesquerra tradicional, seguiran un programa molt diferent del dels actuals partits de centreesquerra.
La qüestió de la ruptura
Val la pena reconèixer que, a la pràctica, les «reformes no reformistes» s'han utilitzat sovint com a tapadora retòrica per a un gradualisme còmode que hauríem de rebutjar per diverses raons. Fins i tot si hi ha un camí socialdemòcrata cap a un socialisme postcapitalista —fins i tot si la seqüència relativament pacient que acabo de descriure és la correcta—, no podem eludir la qüestió de la ruptura.
En algun moment, en algun punt d'aquesta seqüència, hi ha d'haver una ruptura definitiva amb les relacions de propietat capitalistes, un punt on la propietat dels mitjans de producció estratègics de la societat passi de mans privades. No es pot arribar a l'abolició de les classes mitjançant una sèrie infinita d'ajustaments infinitament petits per inclinar la balança en contra del capital. En algun moment, hi ha d'haver un gran canvi que requereixi suport popular i mobilització extraparlamentària per dur-se a terme, amb un risc considerable per a l'estabilitat d'un govern socialista democràtic.
La vella imatge, que podem trobar en textos antics de l'esquerra de la socialdemocràcia i en les tradicions gramscianes de l'eurocomunisme d'esquerra, és la del moviment obrer envoltant lentament la fortalesa del capital. Es caven les trinxeres, es construeixen els fossats i les màquines de setge, s'envolta la ciutadella amb contrainstitucions, i un dia es guanya la guerra de posicions i la fortalesa cau.
El problema és que la fortalesa no és pas estàtica. El capital no és un castell; és un enemic dinàmic. Mentre nosaltres cavem pacientment les nostres trinxeres, ell està reestructurant la producció, traslladant l'activitat a l'estranger, automatitzant els nostres sectors sindicals més combatius, apoderant-se de les nostres institucions, dividint la nostra coalició i alterant el terreny on ens donem suport. Com més es prolongui la transició al socialisme, més forta serà la contraofensiva capitalista i més esgotat estarà el moviment obrer. I en el context de l'esgotament i la necessitat d'institucionalitzar les victòries, s'intensifiquen més les pressions de la burocratització.
Vull parlar breument sobre la burocratització, perquè crec que en certes tradicions és fàcil tractar-la simplement com una falla moral, una història de bons radicals que es van estovar i de mals líders que es van vendre. Però la majoria de vegades, el procés sorgeix de quelcom necessari: la necessitat de consolidar una victòria, de fer que un guany sigui permanent, d'institucionalitzar les lliçons d'una lluita perquè la propera generació no els hagi de tornar a aprendre. No podem mantenir els nostres militants permanentment mobilitzats al màxim nivell.
El problema és que el mateix aparell construït per defensar la victòria d?ahir desenvolupa un interès a no arriscar aquesta victòria per les victòries incertes del demà. La maquinària del partit que protegeix un èxit comença a ossificar-se al seu voltant. La direcció sindical radical que va conquerir un conveni col·lectiu s'acomoda a la seva administració. No tinc una resposta real a aquest problema, llevat que ho hem de comprendre i anticipar, i generar la pressió necessària per mantenir l'impuls en la nostra lluita pel socialisme.
Però el que això vol dir, en termes generals, és que necessitem dues coses alhora en una tensió productiva. Necessitem un moviment de classe lliure i extraparlamentari : organitzacions de llogaters, comitès de treball, lluites contra l'opressió i altres institucions d'una classe treballadora polititzada. I ens cal un partit socialista democràtic que aspiri genuïnament a governar, sobre la base d'un programa socialista clar i un programa explícit de transició.
Si tot això sona fantasiós, és perquè estem molt lluny del socialisme. No vull fingir el contrari. La distància entre on ens trobem i la societat que descric és enorme i no es recorre amb només un o dos bons cicles electorals.
Però fins i tot sent conscients de la nostra debilitat actual i de la nostra relativa manca d'arrelament a la pròpia classe, no tenim cap altra opció honesta que mantenir la ruptura a la mira. Si el que volem és simplement un capitalisme una mica més humà, aleshores està bé, podem rebaixar les nostres expectatives i unir-nos al centreesquerra i, amb sort, trobar maneres de mantenir a ratlla a l'extrema dreta. Però si realment creiem, en allò més profund del nostre ésser, no només en una societat més amable, sinó en una societat que s'alliberi de l'explotació i l'opressió, aleshores un capitalisme humanitzat no pot ser el destí. I si no ens podem desfer d'aquesta creença en el socialisme, hem de rebutjar tant l'atzucac de la socialdemocràcia nostàlgica com l'atzucac de la política sectària, i intentar construir una política socialista de masses de governança, transició i ruptura.
És tan sols possible?
Això em porta a l'última cosa i més important, perquè tot el que acabo de dir sobre estratègia assumeix una cosa que ja no tenim dret a donar per fet: que les persones a qui intentem guanyar per al nostre programa realment creguin que el socialisme podria funcionar .
La lliçó que el segle XX va ensenyar a molta gent —no només a través de la propaganda capitalista, sinó també a través de l'experiència històrica real— és que totes les varietats dispars de socialisme van fracassar d'una manera o altra. La socialdemocràcia es va estancar. Va topar amb la contradicció que vam discutir abans, l'enfrontament entre un moviment obrer apoderat i una classe capitalista que encara controlava la inversió, i quan el creixement es va desaccelerar, els socialdemòcrates van sentir que no tenien més remei que batre en retirada.
El socialisme d'Estat de planificació centralitzada, per part seva, va col·lapsar de manera molt més dramàtica. I no va col·lapsar només per la repressió política, la carrera armamentista o la subversió occidental; va col·lapsar perquè, en els seus propis termes, no va poder complir el que havia promès. Qualsevol partit socialista democràtic radical que es prengui de debò ha de reconèixer aquests fracassos, i no només a nivell polític, sinó també a nivell econòmic.
La planificació administrativa del socialisme d‟Estat va fracassar per dues raons clau. La primera va ser el càlcul . Gosplan, l'agència de planificació soviètica, era responsable de coordinar una economia que incloïa gairebé 50.000 fàbriques, 26.000 empreses de construcció, 47.000 unitats agrícoles, 260.000 establiments de serveis i més d'un milió de botigues minoristes (que produïen uns 12.000.000 de productes diferents, cadascun dels quals requeria els indrets adequats en els adequats cadenes de subministrament que s'estenien al llarg d'onze zones horàries). En total això significava desenes de milers de milions de variables, que s'elevaven a bilions quan s'ampliava l'horitzó de planificació al llarg del temps.
La informació necessària per planificar plenament una economia complexa no existeix en una forma que pugui recopilar cap autoritat central, sense importar quin tipus de potència computacional la recolzi. Com a resultat, encara que el sistema soviètic es promocionava com un que presumia d'un domini racional i científic sobre l'economia, en realitat era un sistema atrapat en una lluita perpètua per mantenir-s'hi al dia. Els plans s'elaboraven a partir d'informació incompleta, es revisaven mitjançant negociacions burocràtiques i es apedaçaven amb innombrables intercanvis informals —favors, intercanvis i solucions alternatives que funcionaven en paral·lel al sistema oficial.
Aquests arranjaments ajudaven a mantenir l'economia en marxa, però no resolien el problema subjacent: els planificadors continuaven mancant la informació necessària per coordinar la producció de manera eficient a tot el sistema en conjunt. El resultat van ser escassos recurrents, excedents de béns no desitjats i una gran quantitat d'ineficiències a tota l'economia.
El segon problema central girava al voltant dels incentius. Tots els gerents sabien que la meta de l'any següent depenia de la producció reportada d'aquest any, per la qual cosa subestimaven la capacitat, acaparaven mà d'obra i materials i mentien. A les empreses febles mai no se'ls permetia fer fallida —la restricció pressupostària laxa, com la va anomenar l'economista hongarès János Kornai— perquè la fallida significava desocupació i cadenes de subministrament interrompudes, per la qual cosa la ineficiència mai no es castigava ni s'eliminava. El resultat va ser un gran malbaratament de mà d'obra i recursos humans i una economia d'escassetat que no satisfeia les necessitats socials.
I ja hem discutit l'impàs de la socialdemocràcia, un que el socialista polonès Michał Kalecki va veure venir a la dècada de 1940. Ell va assenyalar que la plena ocupació genuïna i sostinguda és políticament inestable sota el capitalisme —no econòmicament impossible, sinó políticament desocupat— perquè els treballadors ja no es temin la de poder al lloc de treball s'inclina cap als treballadors, els guanys es veuen reduïts i la classe capitalista, que encara controla la inversió, eventualment respon per restablir la disciplina i trobar un camí per recuperar la taxa de guany. Aquesta és, més o menys, la història de la dècada de 1970 i, combinada amb els interessos racionals dels treballadors de preservar la seva feina i, per tant, la rendibilitat de les empreses capitalistes on treballen, resumeix l'impàs socialdemòcrata. No es pot reformar per esquivar-lo mentre es deixa la inversió en mans privades.
En poques paraules, si ets socialista, no hi ha marxa enrere cap dels dos models. El somni de gestionar tota una economia moderna mitjançant la planificació administrativa no es pot ni ha de reviure. I el somni de transformar el capitalisme deixant els seus propietaris al comandament de la inversió es toparà amb el mur de Kalecki cada vegada (o probablement encallarà fins i tot abans d'això).
Un socialisme viable
Ara bé, si hi ha problemes amb els dos models de socialisme que van sorgir del moviment obrer del segle XIX i de la font comuna dels partits de la Segona Internacional, aleshores hem de començar a discutir com seria una alternativa. No hi ha un únic model fix de socialisme viable, però juntament amb els meus col·lega Mike Beggs i Ben Burgis tenim un llibre de propera publicació, The Blueprint , que aprofundeix algunes d'aquestes idees.
Un socialisme del segle XXI ha de fer dues coses alhora que sonen contradictòries. Ha d' abolir la dependència del mercat —la condició en què la teva pròpia supervivència depèn de l'èxit al mercat— mentre preserva els mercats com a eina per coordinar una economia complexa. Necessitem alguns mercats, però no necessitem capitalistes. I volem aprofitar aquests mercats sense que ens dominin.
A la pràctica, això vol dir desmercantilitzar la infraestructura bàsica de la vida humana —coses com la salut, l'educació, el transport, l'energia, l'habitatge i les telecomunicacions—. Aquestes no s'han de racionar pel preu, sinó que s'han de proporcionar segons la necessitat, perquè organitzar-les a través d'empreses amb ànim de lucre és menys just i, sovint, menys eficient.
I després, en l'economia més àmplia de béns i serveis comuns, els mercats poden ser excel·lents eines per al socialisme, amb preus que transmeten informació sobre allò que és escàs i allò que es desitja. Però les empreses en aquesta economia són controlades per les persones que hi treballen, no per accionistes externs o capitalistes privats. La governança està vinculada a la participació, no a una participació financera, i la pertinença a una empresa es torna semblant a la pertinença a una comunitat política, amb veu i vot, que no es pot comprar ni vendre.
L?excedent després d?impostos que generen aquestes empreses gestionades pels treballadors és controlat per les persones que el produeixen, però la inversió no es deixa en mans d?empreses individuals, sinó que se socialitza. Això es duu a terme mitjançant un sistema de bancs públics que rendeixen comptes a un Estat democràtic que manté en comú la riquesa productiva de la societat i la presta de manera productiva.
Si el sistema es basés en la propietat per empresa dels treballadors —i no només en el control obrer—, caldria bregar, entre altres problemes, amb les distorsions dels sectors intensius en capital: els treballadors buscarien migrar en massa les empreses que generen dividends més grans, convertint el mercat laboral en una mena de loteria.
En aquesta versió del socialisme, però, a les empreses se'ls segueix atorgant una àmplia autonomia dins de mercats regulats. I es permet que les empreses ineficients fallin en ser superades per la competència dels seus parells com una característica clau del sistema, perquè satisfer les necessitats de les persones amb béns i serveis de manera efectiva és una cosa bona i, en un nivell més filosòfic, desaprofitar la força de treball humana a través de la ineficiència és una cosa que els igualitaris haurien de negar a tolerar.
Per contribuir encara més a fer que un sistema socialista sigui alhora altament productiu i igualitari, podríem recórrer a valors de referència salarials —salaris mínims, diferenciats per ocupació— que estableixin un pis que reflecteixi les prioritats col·lectives en matèria de dignitat, qualificació i contribució, en lloc de deixar que el poder de negociació local fixi el preu de l'hora de treball. Això, òbviament, té certs ressons a l'antic sistema de fixació centralitzada de salaris i als efectes operatius de la negociació salarial centralitzada a Suècia en l'apogeu de la socialdemocràcia.
Els salaris mínims aporten estabilitat als treballadors, ja que no depenen totalment dels dividends dels guanys de la seva empresa, i també serveixen per impulsar les empreses cap a una «via noble» de desenvolupament. Un grup de treballadors d'una empresa autogestionada que vulgui competir no ho podria fer rebaixant els salaris per sota del pis legal per guanyar quota de mercat; es veuria obligat a innovar, capacitar-se i reorganitzar la producció. L'economia s'orienta cap a la recompensa dels avenços tecnològics i de les noves tècniques de producció, en lloc de limitar-se a explotar la mà d'obra barata.
Per descomptat, lobjectiu de tota aquesta productivitat no és la productivitat en si mateixa. L´objectiu d´una economia socialista dinàmica és convertir aquesta economia dinàmica en jornades més curtes, vides més llargues i més temps fora de la producció. En altres paraules, eliminaria l'explotació i la dominació de la nostra activitat econòmica i després faria servir aquesta activitat econòmica per generar més llibertat perquè les persones decideixin com passar l'única vida que tenen.
El socialisme és el futur. Construïm-ho ara.
Els treballadors que marxaven a la dècada de 1850 no demanaven un tracte lleugerament millor. Quan van exigir la jornada de vuit hores, estaven afirmant que un treballador no és merament un instrument de producció, sinó un ésser humà complet amb dret a tot allò que la vida té per oferir. Aquesta exigència és el socialisme íntegrament en miniatura. És l'exigència que les persones siguin els autors de les seves vides en lloc d'eines per acumular-ne d'altres.
Estem molt lluny del socialisme. Però allò que no podem fer, i alhora sobreviure com un moviment socialista digne d'aquest nom, és rebaixar el nostre horitzó per adaptar-nos a la nostra feblesa actual.
