Qinhuangdao és una ciutat del nord de la Xina, propera a la península de Corea ia uns tres-cents quilòmetres de Pequín, que malgrat ser desconeguda a Occident té tanta població com Madrid. És rellevant perquè al seu districte de Shanhaiguan mor (o neix) la Gran Muralla xinesa que s'estén des del desert de Gobi fins a les aigües del Mar Groc. Aquest tram de la fortificació que va defensar la cultura mil·lenària xinesa es diu el Cap del vell drac i , com si fos un llangardaix assedegat, s'endinsa més de vint metres al mar. No lluny d'allà, a les platges de Beidaihe, un districte de Qinhuangdao, Mao Zedong, Zhou Enlai i Deng Xiaoping passaven les vacances estiuenques, allotjats a cases que havien construït els colonitzadors occidentals quan intentaven esbocinar la Xina. Moltes d'aquelles viles es van convertir en centres de rehabilitació per a soldats com les del parc de la Pedra del Lotus, i d'altres de les que s'han conservat van ser utilitzades (amb interiors austers i el mobiliari senzill que preferien Mao i els dirigents comunistes), per a cases de descans dels responsables del govern. Allí es van prendre importants decisions sobre el futur de la Xina.

Qinghuangdao és avui un lloc especial, com tota la conca del Mar Groc, perquè és a prop de les dues Corees i el Japó i, a l'altra banda de la península coreana, hi ha Vladivostok, la ciutat russa destinada a tenir un paper importantíssim en les noves rutes comercials que s'obriran per l'oceà Àrtic. A més, la gegantina concentració fabril i econòmica que articulen Pequín i Tianjin exporta bona part de la seva producció per aquesta badia de Bohai i les aigües del Mar Groc que connecten amb les rutes marítimes internacionals. El gran port de Tianjin és a només cent cinquanta quilòmetres de Pequín i tota la regió està unida per l'eficaç xarxa ferroviària xinesa d'alta velocitat: el trajecte de Pequín a Tianjin amb prou feines dura mitja hora, i els trens surten amb una freqüència de deu minuts, i el mateix passa en el trajecte entre Tianjin i Qinghuangdao. minuts. Més enllà, a l'estret de Bohai, d'uns cent quilòmetres d'ample, hi ha Dalian (una ciutat fundada pels russos al segle XIX a la península Liaodong de la vella Manxúria) que va ser ocupada pels japonesos a la primera meitat del segle XX i compta ara amb uns vuit milions d'habitants. La vella Port Arthur russa que va contemplar la batalla del mar Groc entre la flota tsarista i la de l'imperi nipó el 1904 durant la guerra russojaponesa és ara una part de Dalian, i hi ha un centre d'exportacions rus, carrers d'arquitectura moscovita, nombrosos comerços que ofereixen embotits i salsitxes, efígie de Lenin o de Stalin. Un nombre creixent de turistes del país de Lenin arriba a Dalian, on admiren el dinamisme i el desenvolupament de la ciutat. A l'altra banda de l'estret hi ha Yantai, un important port pesquer de set milions d'habitants a la península de Shandong.

A l'extrem sud d'aquesta península de Shandong hi ha Qingdao, un gegantí port marítim de deu milions d'habitants. La ciutat va suportar la colonització alemanya ( amb les infames «concessions» imposades a Xina pels països occidentals i el Japó ) abans de la Primera Guerra Mundial i després l'ocupació japonesa. Va ser, primer, la principal base naval alemanya a Orient; després, el Tractat de Versalles va cedir Qingdao al Japó, en comptes de tornar-la a la Xina, i va ser japonesa fins al 1922: Tòquio va retirar les seves tropes no sense abans cobrar una «indemnització» de la Xina. En 1938, Japó va tornar a ocupar Qingdao fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, i en 1945, aprofitant la debilitat del govern xinès de Chiang Kai-shek , Estats Units va ocupar la ciutat i va establir-hi la caserna general de la seva flota del Pacífic i seu de la seva Setena Flota fins a 1949. S'hi aprecien avui els edificis bavaresos, l'urbanisme europeu i el gust per la cervesa. Qing dao ocupa el cinquè lloc entre els cinc ports més importants del món, després de Xangai, Singapur, Ningbo i Shenzhen: és revelador constatar que dels cinc ports, quatre són xinesos. Qingdao, juntament amb Dalian i Tianjin, una ciutat de quinze milions d'habitants, les tres urbs configuren una de les xarxes portuàries més grans i de trànsit marítim del planeta. Tianjin i Qingdao estan entre els deu ports amb més moviment de contenidors del món, i Dalian entre els vint més grans. Entre les tres ciutats mouen més de seixanta milions de contenidors a l'any: un contenidor convencional o TEU té dimensions fixes a tots els ports del planeta i una capacitat d'unes vint-i-quatre tones.

Els tres motors econòmics que impulsen l'extraordinària transformació de la Xina són el delta del riu de les Perles, el delta del Iang-Tsé i la badia de Bohai al Mar Groc. Aquestes tres grans concentracions urbanes produeixen més del 40% del producte interior brut xinès. El delta del Riu de les Perles, al sud de la Xina, abasta la província de Guangdong i integra grans ciutats com Cantó, Shenzhen, Dongguan, Foshan i Hong Kong: és la «fàbrica del món», la producció del qual s'exporta a tots els racons del planeta. A la ultramoderna Shenzen tenen la seva seu gegants tecnològics com Tencent, Huawei, BYD (el fabricant de vehicles més gran del món) i ZTE (gran empresa d'infraestructura de xarxes i equips de telecomunicacions, que ja competeix amb Cisco, Ericcson i Nokia), i DJI, el principal fabricant mundial de drons, amb gairebé el. Per la seva banda, el delta del Iang-Tsé té el seu centre a Xangai i s'estén per les pròsperes províncies de Jiangsu i Zhejiang (ciutats com Hangzhou, Suzhou i Ningbo): és la regió amb el PIB més gran combinat de la Xina, el cor financer del país i un node clau per al comerç i l'automoció. La Regió Jing-Jin-Ji que es bolca cap a la Badia de Bohai del Mar Groc, anomenada així per les abreviatures en xinès dels seus tres centres més importants: Pequín (o Beijing) , Tianjin i la província limítrof de Hebei, experimenta un desenvolupament impressionant: a Zhongguancun, al districte pekin; allà tenen la seva set Baidu i Lenovo, i el govern impulsa amb decisió empreses com Zhipu AI, una companyia d'intel·ligència artificial sorgida a la Universitat de Tsinghua fa tot just sis anys que ja competeix amb les grans tecnològiques occidentals com OpenAI, Anthropic i Google, i que, a més, aposta per un codi obert que permeti la col·laboració amb tothom. El corredor econòmic costaner s'estén i connecta amb els grans ports industrials de Dalian, a Liaoning, i Qingdao, a Shandong. A més de ser el centre del poder polític, concentra la innovació tecnològica estatal i de les indústries pesades: Pequín acull les seus de les corporacions estatals i financeres més grans del país. Sense oblidar un altre gran centre econòmic de noves tecnologies i indústria automotriu al voltant de Chengdú i Chongqing (quarta gran ciutat que depèn directament del govern central xinès, amb Pequín, Xangai i Tianjin), que concentra cent milions d'habitants i s'ha convertit en el gran focus de desenvolupament de l'oest de la Xina.

* * *

Mentre que el model de «democràcia liberal» està en crisi a tot el planeta, l'aposta xinesa pel socialisme i el seu incontestable èxit assenyalen un altre camí. Si el model occidental descansa en una democràcia liberal tutelada que permet la discrepància i l'existència de partits antagònics (encara que sempre vigilats, infiltrats i subjectes a campanyes de destrucció) sempre que no perilli el poder econòmic de la burgesia, i on la participació dels ciutadans es redueix a l'emissió del vot cada quatre o cinc anys sistema polític xinès articula una densa participació popular que discuteix i decideix projectes reals que posteriorment són aplicats pels organismes governamentals. Les enquestes i estudis (molts, realitzats per empreses i universitats occidentals) que exploren el grau de connexió dels ciutadans xinesos amb el socialisme i amb el seu govern revelen un alt percentatge de satisfacció que arriba a assolir més del noranta per cent. Aquesta evidència contrasta amb la profunda decepció amb el capitalisme i el seu sistema polític de la població de les societats occidentals, encara que aquest descontentament no trobi vies d'intervenció política: des de fa dècades, l'adopció per l'esquerra moderada i socialdemòcrata del neoliberalisme (amb la seva inevitable seqüela de privatitzacions i retallada de drets socials, desregula multinacionals i empreses privades), juntament amb la marginació dels partits comunistes, i l'aparició de forts corrents xenòfobes que reaccionen equivocadament davant la immigració i la por al futur, ha portat al bloqueig polític, a l'enfortiment dels corrents feixistes i d'extrema dreta i la creació de noves expressions polítiques. perquè Washington i Brussel·les, Berlín, Londres i París només ofereixen un horitzó d'explotació, guerres i espolis.

El socialisme xinès, encara que innova i busca nous camins per al desenvolupament oferint una nova mirada sobre el món, només rep desconfiança, diatribes i mentides. Fa més de deu anys que la retòrica occidental parla de l'imminent estancament xinès, si no d'una crisi oberta, de la bombolla immobiliària, del deute de les regions, del caràcter insostenible del model de desenvolupament xinès… sense reparar en el patró depredador del capitalisme occidental que ha portat el món a una perillosa crisi ecològica. I davant la constatació que la Xina ha aconseguit en poques dècades una revolució econòmica sense igual en la història de la humanitat, els Estats Units i la Unió Europea han abocat l'acusació de l'«excés de capacitat» industrial xinesa ( overcapacity , diuen els nord-americans) que fa competir en desavantatge a la indústria occidental… oblidant el llarg segle en què els països capital. L'objectiu occidental de tancar la Xina condemnant-la a la fabricació de productes barats ha fracassat, perquè el desenvolupament industrial xinès ha aconseguit situar-se a l'àmbit d'altes tecnologies tant en els productes de consum com en la indústria aeroespacial o en el disseny i distribució d'articles destinats a combatre la crisi ecològica gestada pel capitalisme al món. La transició cap a l'energia neta s'ha accelerat. trenta més en fase de construcció), que converteix el país en l'avantguarda mundial per fer front al canvi climàtic i la degradació de la natura.

El 2025, la Xina va tenir 1,2 bilions de dòlars de superàvit comercial: mai un país havia superat el bilió de dòlars de superàvit en un any, i ara també ho fa amb productes d'alta tecnologia: robòtica, bateries de liti, vehicles elèctrics, etc. Per contra, els Estats Units van tenir aquest any un dèficit comercial de 900.000 milions de dòlars: les seves exportacions van assolir els 3,4 bilions però les seves importacions van arribar als 4,3 bilions de dòlars. Tot i la retòrica de Trump amb els aranzels, els Estats Units retrocedeix, i aquest temor enverina la mirada i els somnis de l'oligarquia occidental.

La Xina no només ha acabat amb la pobresa: ha aconseguit un increment notable del benestar econòmic de la població, juntament amb l'augment de l'esperança de vida, que ja arriba als 80 anys. Per posar-ho en context, als Estats Units, l'expectativa mitjana de vida és de 78 anys. Però els reptes continuen sent importants: els organismes governamentals, que treballen amb l'objectiu de «no deixar ningú enrere», són conscients dels problemes d'atur entre els joves, de la desigualtat d'ingressos causada pel creixement econòmic, de la disminució de la taxa de naixements (5'63 per mil habitants), amb una lleu pèrdua de majors, que ja és de 5 anys del 15% de la població.

La rapidesa de la modernització industrial i el gegantesc avenç en la innovació i la tecnologia ha ofert una sorpresa a Occident que no esperava: avui, la Xina concentra la tercera part de la indústria manufacturera de tot el món, ha doblat la inversió en aquest sector en l'última dècada i té l'objectiu de dedicar el 3% del PIB a investigació en 2030. 1,3 % del PIB, mentre els Estats Units arribaran gairebé al 4 %, sense comptar amb les noves exigències de Trump que l'elevaran al 5% el 2027, amb 1,5 bilions de dòlars, davant els 290.000 milions de la Xina. A Paritat de Poder Adquisitiu, PPA, per al 2026, s'estima que el PIB xinès arribarà als 44'3 bilions de dòlars, mentre que els Estats Units arribaran als 32,4 bilions.

El XV Pla Quinquennal, 2026-2030, que va ser aprovat el març del 2026, planteja la «modernització socialista» insistint en un desenvolupament d'alta qualitat, innovació tecnològica i seguretat estratègica, en camps com la intel·ligència artificial, la robòtica, la biofarmàcia: la Xina ja és una superpotència tecnològica8 i dedica a Investigació i Desenvolupament (R+D), superant la mitjana de les economies desenvolupades de l'OCDE, però ha d'assignar el conjunt dels recursos públics amb més eficiència, afavorint més els treballadors i camperols de menors ingressos. La integració de la Intel·ligència Artificial a la indústria, la recerca científica ia les entitats educatives corre paral·lela al finançament de l'esforç de recerca i innovació de les grans empreses estatals i també d'altres empreses privades considerades útils per al desenvolupament del país. La capacitat industrial i tecnològica continua augmentant: a més de comptar amb uns treballadors industrials cada cop més qualificats, la Xina té doctors i llicenciats en enginyeria en molt més nombre que qualsevol altre país. I la innovació, juntament amb una qualitat que no té res a envejar a altres països desenvolupats, explica l'extraordinari èxit dels seus productes a tot el món. El govern xinès i les agències exerceixen un control sobre l'economia del país, gestionen les grans empreses públiques, controlen els recursos i regulen l'activitat econòmica. A diferència de l'economia de mercat, l'Estat dirigeix ​​la producció i busca acumular capital, i la funció dirigent del Partit Comunista de la Xina és central. Tot i que s'ha intentat definir el Partit Comunista de la Xina com un partit nacionalista, malgrat l'evidència del programa, els documents i la reivindicació de les principals figures del moviment obrerista, de Marx a Lenin, passant per Mao, i es pot constatar que el partit segueix immers en el gran corrent de les organitzacions que a tot el món han situat com a objectiu la creació d'una societat social. L'Estat xinès és propietari de les grans indústries, els recursos, les entitats financeres, les fonts d'energia, els serveis de transport, etc., i controla el sector privat, que ha d'actuar seguint els plans quinquennals. No existeix la propietat privada de la terra, i la Constitució estipula que pertany al poble i és administrada sota dues categories: la propietat de l'Estat i la propietat col·lectiva com als comitès de llogarets. Les empreses estatals treballen amb lògica de mercat, aplicant els plans quinquennals i compten amb una adreça centralitzada. Recórrer a la fórmula de capitalisme d'Estat per definir la Xina, com fan alguns autors, no resol gaire perquè aquesta definició ha servit històricament per qualificar models socials molt diversos i fins i tot enfrontats, fins al punt que la Unió Soviètica, amb una economia gairebé totalment en mans de l'Estat, també va rebre aquesta qualificació.

* * *

El Cap del vell drac segueix submergit al Mar Groc, observant les reiterades campanyes occidentals que presenten la Xina com una dictadura ferotge encara que xoquin amb l'evidència de l'enorme suport popular que té el sistema polític i social xinès. Agitar mentides sobre Xinjiang, el Tibet, Hong Kong segueix sent la tasca dels Estats Units i la Unió Europea a través dels seus potents altaveus, però la Xina segueix entestada en el «rejoveniment de la nació», que implica la modernització del socialisme, encapçalant el desenvolupament científic i tecnològic al món, assegurant la prosperitat de tota la població Taiwan, i vetllant per l'enfortiment de la seguretat de la Xina amb un Exèrcit Popular d'Alliberament que asseguri la independència i bloquegi les amenaces externes tant dels Estats Units com dels seus aliats. Cal ressaltar, la creixent militarització japonesa i la conversió de les Filipines en una punta de llança desestabilitzadora, així com la decisió d'Austràlia d'adquirir submarins nuclears als Estats Units en el marc del pacte de seguretat trilateral AUKUS dissenyat pel Pentàgon per assetjar la Xina. Però juntament amb aquestes sensates precaucions, la Xina impulsa al món una política de pau i cooperació entre els pobles, i no descuida la seva seguretat: el seu govern no ha oblidat les dècades en què Occident va intentar despedaçar la Xina, introduint drogues, imposant-li tractats i «concessions», i coneix perfectament les ànsies imperialistes nord-americanes Xinjiang», de la «repressió al Tibet», i de l'«expansionisme xinès», mentre els militars de Washington trepitgen la vida a molts països. Per això, la Xina reforça la seguretat: el juliol del 2026, l'Armada xinesa va culminar amb èxit el llançament des d'un submarí d'un míssil balístic estratègic (que pot portar ogiva nuclear) cap a l'oceà Pacífic.

El 1954, Mao contemplava a Qinhuangdao una tempesta sobre el mar que li va inspirar un poema segons la melodia Lang Tao Sha, onades escombrant la sorra:

Una tempesta fueteja la terra de Youyen,
les onades blanques salten cap al cel.
Davant Qinhuangdao, les barques de pesca
no s'entreveuen a l'oceà infinit.
Cap on hauran anat?

Fa gairebé dos mil anys,
Wu, emperador de Wei, va empunyar el fuet,
el poema «a l'Est de Jieshi» encara sobreviu
i també «el vent de la tardor es lamenta»,
però el món ha canviat!

Qinhuangdao rep ara la visita de Xi Jinping, on el Cap del vell drac segueix mirant el mar Groc veient que, davant dels jocs d'aigua del port de Dalian, a l'extens passeig marítim de Qingdao davant els gratacels il·luminats; a les riberes del riu Hai, que recorre Tianjin al llarg de setanta quilòmetres i al m ercat nocturn del moll Sanchakou al costat de la sínia de 120 metres d'alçada; a l'enlluernador Bund de Xangai, ia Qianmen o al carrer Guiji pekinesa, ple de centenars de restaurants, l'animació és sempre extraordinària: se sent l'energia, la vitalitat, l'empenta de la nova Xina, plena de confiança en si mateixa i segura que el futur del món ha de ser compartit.

Rebelión ha publicat aquest article amb el permís de l'autor mitjançant una llicència de Creative Commons , respectant la seva llibertat per publicar-ho en altres fonts.

El setembre és un mes ple d'efemèrides. Per descomptat, per als pobles del continent, és un aniversari més d'aquells successos que l'11 de setembre de 1973 van impactar al cor del Tercer Món, amb el cop d'estat orquestrat per la CIA contra el company president Salvador Allende, i el projecte de la Unitat Popular a Xile. Sobre això volem recomanar-los el Dossier 68 que publiquem al 50è aniversari del cop.

Tot i això, setembre també és un mes de celebració, ja que coincideixen dues dates que ens convoquen una vegada més a reflexionar sobre la nostra pràctica política, i les tasques més urgents en ella. El Dia Internacional de l'Alfabetització el 8 de setembre, i l'aniversari del natalici del pedagog i educador popular brasiler Paulo Freire el 19 de setembre, qui no només va desenvolupar un propi mètode d'alfabetització basat en la realitat material de les i els educands, inspiradores paraules generadores com a primera aproximació al llenguatge escrit, sinó que també de de persones prendre consciència crítica de la seva realitat i buscar sense parar la seva transformació radical.

Amb aquest aniversari llavors, li demanem a la Brigada Internacionalista Samora Machel, del Moviment dos Treballadors Rurais Sem Terra (MST) compartir l'experiència de la Campanya d'Alfabetização i Agroecologia Fred M'Membe desenvolupada a Zàmbia, Àfrica, per al nostre butlletí de setembre. A continuació les paraules:

Alfabetitzar és organitzar: el procés d'alfabetització a Zàmbia i la solidaritat internacionalista de l'MST

Fa cinc anys, una decisió política va passar l'oceà: no esperar. Va ser amb aquest desafiament que la Brigada Internacionalista Samora Machel, del Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra (MST), va iniciar, en aliança amb el Partit Socialista de Zàmbia, un dels projectes d'alfabetització més audaços del Moviment: portar l'educació popular brasilera a comunitats rurals i urbanes del sud d'Àfrica. El resultat és la Campanya d'Alfabetització i Agroecologia Fred M'Membe, que ja ha alfabetitzat més de cinc mil persones a quatre províncies del país, amb prop de 350 educadors i educadores voluntaris.

L'escenari: una herència colonial

Per comprendre el procés cal entendre el context. Zàmbia és un país de gran riquesa cultural i lingüística, amb més de 70 llengües locals, però l'anglès continua sent l'única llengua oficial; una herència del període colonial britànic, quan l'idioma va ser imposat com a instrument d'administració i control, esdevenint símbol de prestigi social i accés al poder. Encara avui, més de la meitat de la població, el 55,3%, no sap llegir ni escriure en anglès, i les dones, sobretot a les zones rurals, són majoria dins aquest contingent.

La desigualtat és evident. Segons l'Enquesta Demogràfica i de Salut del 2018, un terç de les dones i el 18% dels homes del país són analfabets; a les províncies de l'Est i de l'Oest, la meitat de les dones entre 15 i 49 anys no sap llegir. L'educació formal, per la seva banda, no és plenament pública: després dels primers anys finançats per l'Estat, les famílies han de pagar taxes, cosa que empeny bona part de la població fora del sistema escolar.

Art by shenby (United States) per 'To Hope, 100 Years of Paulo Freire', a poster exhibition, 2021. Available at Tricontinental's website.

Una metodologia construïda col·lectivament

A l'inici del diàleg entre l'MST i el Partit Socialista de Zàmbia, la principal referència va ser el mètode cubà “Jo, sí que puc”, desenvolupat per l'educadora Leonela Relys Díaz el 2001, que ja ha alfabetitzat més de deu milions de persones a 30 països. Però aviat es va comprendre que seria impossible traslladar sense més ni més un mètode de Cuba o del Brasil a la realitat zambiana. La campanya es va convertir, aleshores, en un laboratori de construcció col·lectiva, en diàleg amb l'experiència cubana, amb la pedagogia de Paulo Freire i amb els sabers produïts per les mateixes comunitats.

D'aquesta trobada va néixer un mètode propi: “Parlar, Llegir, Escriure les Paraules i el Món”. El nom condensa la concepció educativa del procés: primer parlar, perquè cada subjecte ja té història, cultura i una lectura de la realitat; després dominar les paraules, conquerint una eina d'autonomia; i, alhora, llegir i escriure el món, comprendre les relacions que produeixen la realitat per poder transformar-la. Com reafirma la coordinadora de la brigada a Zàmbia, Elizabet Cerqueira, del pensament de Paulo Freire el projecte va heretar la idea que ningú educa ningú en solitari, i del MST la comprensió que educació i organització popular poden i han de caminar juntes.

El procés d'alfabetització a Zàmbia desafia qualsevol idealització de l'aula tradicional. No hi ha pupitres alineats, projectors ni biblioteques: les classes funcionen a sales improvisades d'escoles comunitàries de parets de maó nu, racons d'esglésies, centres socials i espais oberts on l'ombra d'un arbre pot ser l'únic sostre. Al camp, sobre estores de palla, estudiants i educadors s'organitzen en cercle, moltes vegades amb els nens dormint als xitenges a l'esquena de les seves mares, i una pissarra de fusta com a material pedagògic central.

És així, en aquest escenari precari, que el mètode “Parlar, Llegir, Escriure les Paraules i el Món” cobra vida concreta: les paraules no arriben de llibres de text distants, sinó dels temes generadors recollits de la realitat de les mateixes comunitats: la llavor que se sembra, la pluja que no arriba, la persona que signa cada persona, la malaltia que la malaltia, la malaltia.

Basat en la proposta freiriana, el procés parteix de les paraules que ja existeixen a la vida quotidiana dels subjectes per, a partir d'elles, construir la lectura i l'escriptura. I tot això se sosté gràcies al treball voluntari: prop de 350 educadors i educadores, la majoria joves estudiants i camperols de les mateixes comunitats, ofereixen el seu temps i energia sense remuneració, guiats per la convicció que ensenyar és també aprendre i que la transformació de la realitat comença en el compromís col·lectiu. La improvisació de les condicions materials, lluny de ser una fragilitat, revela la força política del projecte: és el poble qui construeix la seva pròpia escola, de manera que té, on és, de la manera que pot, i així l'alfabetització es converteix també en un acte inicial d'organització.

Foto: Brigada Internacionalista Samora Machel de l'MST, (Zàmbia).

Alfabetització i agroecologia: un sol procés

L'aspecte més singular de la campanya és la fusió entre alfabetització i agroecologia. Això no és casual: 1,5 milions de petits agricultors produeixen el 90% dels aliments de Zàmbia, i les famílies camperoles són altament vulnerables als impactes climàtics. A les zones rurals, la majoria dels estudiants són també agricultors, homes i dones les mans dels quals porten les marques del treball al camp. Aprendre a llegir i escriure significa, alhora, comprendre el món i millorar les condicions de producció i de vida.

A Lusaka, en la graduació de la segona fase de la campanya, el president del Partit Socialista, Fred M'Membe, va sintetitzar el significat polític del moment: "Per primera vegada estic en una sala en aquest país on tothom sap llegir i escriure. Aquesta és avui una zona alliberada." Més de 350 persones, la majoria dones, van concloure aquella etapa.

Educació com a dret, no com a privilegi

Un principi central de la campanya és la gratuïtat integral. En un país on moltes famílies viuen amb menys de dos dòlars al dia, l'accés lliure garanteix que ningú no quedi fora per no poder pagar taxes, materials o transport. A diverses comunitats van arribar fins i tot a distribuir-se bicicletes per facilitar el desplaçament dels educadors. Les classes es fan on és la comunitat: escoles comunitàries, esglésies, centres socials i fins i tot sota els arbres.

El recorregut va ser constant. Mobilitzada inicialment el 2019 i llançada de fet el 2021, la campanya va arribar primer a comunitats rurals de les províncies de l'Est i de l'Oest, amb 2.130 estudiants; a la segona fase es va estendre a les àrees urbanes de Lusaka, Copperbelt i Central, superant els quatre mil alfabetitzats. El 2022, l'objectiu declarat era alfabetitzar deu mil camperols i camperoles. Al març de 2024, 400 estudiants més es van graduar. Avui seguim amb desenes d´aules entre l´eix de la Província Central i la Província de l´Est.

Un acte de resistència i internacionalisme

La dimensió política del procés és explícita. Per a Cosmas Musumali, secretari general del Partit Socialista, "la capacitat de llegir, escriure i expressar-se és fonamental per a l´emancipació, especialment per a les dones, marginades dels processos polítics i del sector econòmic". L'alfabetització s'integra a més amb la salut popular: el gener del 2024, en ple brot de còlera al país, el MST i el Partit Socialista van organitzar una clínica de salut popular per atendre les comunitats.

Com va escriure Amílcar Cabral a Paulo Freire, l'educació ha de néixer de les entranyes del poble i tornar al pagès la dignitat robada per la colonització. La campanya zambiana és tribut i continuació de les lluites de Cabral, Freire i dels pobles africans, que sempre van saber que les paraules, com les llavors, només floreixen quan troben terra fèrtil. Cinc anys després, la lliçó és clara: quan s'organitza el poble, és possible construir camins fins i tot on van dir que no era possible. Parlar. Llegir. Escriure les paraules i el món. La campanya continua.

Elizabet Cerqueira dóna Conceição és la Coordinadora de la Brigada Internacionalista del MST a Zàmbia, Àfrica.

Font: https://thetricontinental.org/es/nuestra-america/boletin-alfabetizar-es-organizar/

Fins i tot abans de la seva estrena al Festival de Cinema de Venècia el 31 d'agost de 1966, La batalla d'Alger , de Gillo Pontecorvo, ja havia despertat una enorme expectativa. El jurat, presidit per l'escriptor italià Giorgio Bassani, va atorgar-li el Lleó d'Or —màxim guardó del certamen— «per la valentia amb què va abordar un tema històric i polític tan complex i controvertit, i pel vigor amb què va saber dominar la matèria». Però més enllà dels elogis, el film va desfermar intenses polèmiques que es van prolongar molt després de la seva exhibició.

La delegació del govern francès a Venècia es va negar a assistir tant a la projecció com a la cerimònia de cloenda perquè, en paraules del seu màxim representant (el funcionari i escriptor Philippe Erlanger), «interpretem la inclusió de la pel·lícula al festival com una mostra d'hostilitat cap a França». La crítica cinematogràfica francesa —que, com sempre, desbordava la ciutat italiana en constituir la delegació periodística estrangera més nombrosa— sí que va assistir a la sala, però la recepció va estar lluny de ser favorable.

Per citar només un cas, Yvonne Baby va escriure a Le Monde que «Gillo Pontecorvo va cometre l'error d'accentuar —amb una intensitat irritant a què la música contribueix enormement— l'heroisme dels combatents algerians, i de filmar constantment, en primers plans i sota un tràgic crepuscle, rostres… cap emoció». França no estava preparada per parlar de la guerra d'Algèria només quatre anys després de la seva humiliant retirada del país nord-africà.

Però de què tracta la pel·lícula de Pontecorvo i per què continua sent imprescindible analitzar-la seixanta anys després?

Pioners

El film fa focus en un episodi extens i emblemàtic de la guerra d'independència d'Algèria (1954-1962): la batalla desencadenada a la capital el 1957. A partir de l'assalt dels paracaigudistes francesos al refugi d'un reduït grup de militants (encapçalat per Ali La Pointe, un dels referents a un flashback per reconstruir el procés de politització i formació guerrillera de la Pointe. Mostra l'evolució del combat a Alger: des dels primers passos per agafar el control de la Casba fins a l'intent de propagar la insurrecció a la resta de la ciutat. El tancament del film retrata les revoltes del desembre del 1960 —la majoria espontànies— que acabarien obrint el camí cap a la independència el 1962.

Amb un elenc integrat de manera gairebé exclusiva per intèrprets no professionals i rodada íntegrament a Alger amb un estil realista i quasidocumental, la pel·lícula va néixer de la trobada entre Yacef Saâdi —excombatent de la guerrilla algeriana reconvertit en productor cinematogràfic—, el director italià Gillo Pontecorvo i el guió. Mentre Saâdi buscava portar a la pantalla un relat que enaltís la gesta d'independència, els italians volien fer un film anticolonial centrat en una lluita paradigmàtica però capaç de ressonar a nivell universal. Ambdues parts ja treballaven en projectes independents quan es van reunir el 1964 i van decidir unir esforços.

Com de vegades passa a l'art, el resultat va superar amb escreix qualsevol expectativa: La batalla d'Alger es va convertir gairebé immediatament en un clàssic, una obra que gaudeix d'una «ressonància contemporània renovada sense parar», segons va apuntar l'historiador de cinema Nicholas Harrison. Avui dia, per exemple, se segueix projectant i debatent la calor de la causa palestina i com a model sobre la vigència de les tàctiques de guerrilla urbana en els conflictes contemporanis. Alhora, la pel·lícula no deixa de revelar noves facetes i protagonistes: la portada del recent llibre de Jeremy Harding, Analogue Africa , mostra una fotografia de l'equip de treball al rodatge (entre ells, el director de fotografia Marcello Gatti), on a més es pot reconèixer una jove Sarah Maldoror, rescatada en anys recents com una de les cineastes pioneres.

La realització de la pel·lícula

Algèria acabava de conquerir finalment la seva independència quan Saâdi va fundar la productora Casbah Films i va començar a projectar un film sobre la guerra d'alliberament. França, que havia colonitzat Algèria a la dècada de 1830 i la considerava part integral del seu territori nacional, es resistia a perdre-la després d'haver cedit la majoria de les seves colònies —inclosos els veïns Marroc i Tunísia— i després d'una llarga i sagnant guerra a Indoxina. El cinema va tenir un paper actiu: cineastes de diverses parts del món van viatjar a Algèria per documentar els fets o van filmar obres de solidaritat des dels països d'origen, mentre el cinema algerià naixia a la calor del conflicte armat.

Saâdi, recolzat pel govern de l'FLN, va decidir encarar la producció juntament amb realitzadors italians a causa de l'actiu compromís d'aquests amb la causa independentista. Pontecorvo no va ser la primera opció, segons documenten diverses fonts, però al costat de Solinas ja treballava des de principis dels anys seixanta en un projecte sobre Algèria el títol provisional del qual era Para . Tots dos van viatjar al país després de la independència per explorar localitzacions i compenetrar-se amb la realitat local. Després de sortejar diversos obstacles per aconseguir finançament —Pontecorvo recordaria al llibre de converses amb la periodista Irene Bignardi que els productors potencials li advertien que «a ningú li interessen els àrabs ni els negres»—, el director es va associar amb Antonio Musu per crear la productora Igor Film, que va unir forces amb Casbah Films.

Aconseguir finançament no va ser una tasca senzilla: els productors i inversors italians van arriscar el seu propi capital, alhora que el govern algerià va aportar fons per al rodatge. Per al juny o juliol del 1965, Pontecorvo ja era a Alger, encara que el més probable és que la filmació pròpiament dita hagi començat entre juliol i agost. Les dates resulten clau: el 19 de juny del 1965 va ser un moment de fallida en la història algeriana, quan un cop d'Estat no violent encapçalat per Houari Boumédiène va enderrocar Ahmed Ben Bella, el primer president de l'Algèria independent. La cèlebre llegenda que la població va veure els tancs als carrers i va creure que es tractava d'una escena de La batalla d'Alger no té suport històric (la documentació disponible indica que el rodatge va començar amb posterioritat a aquesta data). Tot i això, l'anècdota dóna compte de l'enorme valor simbòlic i de l'impacte emocional que la pel·lícula va generar durant la seva realització. Centenars d'habitants locals van participar com a extres, la ciutat va funcionar com a set obert durant mesos —el rodatge va concloure al desembre— i la premsa va fer un seguiment entusiasta: «La ciutat es va oferir a Gillo i al seu equip com si fos un immens escenari poblat de rostres fascinants, dels quals diversos van acabar seleccionats per a petits papers», va escriure Bignardi.

El rodatge es va convertir en un esdeveniment central per a l'Algèria de finals del 1965, en un context on va coincidir amb la filmació d'altres produccions nacionals i amb la reestructuració integral de la indústria cinematogràfica local en matèria de producció, distribució i creació d'institucions culturals. El muntatge i la postproducció es van dur a terme durant el primer semestre de 1966, inicialment a càrrec del muntatgista neorealista Mario Serandrei i, després de la seva mort imprevista, del jove Mario Morra. Com es podia esperar, la primera projecció a Alger el juny de 1966 —la seva estrena mundial prèvia a Venècia— va comptar amb l'assistència de les autoritats nacionals i dels mateixos integrants de l'elenc, i va ser rebuda amb ovacions. Loris Gallico, corresponsal a Alger del diari del Partit Comunista Italià l'Unità , va destacar que el film constituïa «un exemple formidable de col·laboració entre algerians i italians».

En efecte, sense caure en un enfocament eurocèntric o enfocat exclusivament a Itàlia, la pel·lícula de Pontecorvo —juntament amb altres produccions de Casbah Films— va resultar determinant per formar una generació de tècnics i realitzadors que després estructurarien el cinema algerià. Com assenyala Joan Mellen, des d'Itàlia va viatjar només un equip reduït: «La resta dels treballadors de la producció eren algerians sense experiència prèvia al cinema, capacitats al rodatge en diverses especialitats. Aquesta era, sens dubte, la intenció de Casbah Films, que veia l'aliança amb els italians com una via per professionalitzar el seu propi personal cinematogràfic».

Per esmentar només dues figures a més de Saâdi i de Sarah Maldoror (omesa als crèdits), Moussa Haddad va treballar com a assistent de direcció —per després dirigir diversos films algerians— i Ali Maroc, que es convertiria en un dels directors de fotografia més destacats del país, es va exercir com a assistent de cambra. Es va seleccionar nombrosos actors i actrius no professionals per a papers secundaris i per al rol estel·lar d'Ali La Pointe (Brahim Hadjadj). Per la seva banda, l'actor francès de teatre militant Jean Martin va interpretar el coronel Mathieu: se'l sol presentar com l'únic actor professional de la pel·lícula, encara que també van participar en rols menors el reconegut comediant algerià Rouiched i l'actor italià Franco Morici (qui tampoc no figura als crèdits).

Un assumpte diplomàtic

Durant els mesos previs a la projecció a Venècia es van desplegar intenses maniobres diplomàtiques entre França i Itàlia (i, en menor mesura, Algèria), documentades tant a la premsa com als arxius dels seus respectius ministeris de Relacions Exteriors. Aleshores, els festivals de cinema funcionaven com a escenaris diplomàtics on les autoritats culturals de cada país postulaven les pel·lícules a competició, en lloc de ser triades per un comitè de selecció independent. No obstant això, a l'edició de Venècia del 1966, el cineasta Luigi Chiarini —fundador del Centre Experimental de Cinematografia durant el feixisme i la figura clau de la postguerra italiana— i el seu equip comptaven amb l'atribució d'enviar una quota reduïda d'invitacions directes. Aquest va ser precisament el camí que va seguir el llargmetratge de Pontecorvo: la representació oficial d'Itàlia va ser Un uomo a metà , de Vittorio De Seta (seleccionada per a la competència oficial), mentre que Algèria no comptava amb representació formal.

Les controvèrsies polítiques i diplomàtiques, però, s'havien desfermat molt abans. Quan el guió va ser presentat davant del Ministeri de Turisme i Espectacles d'Itàlia per accedir a subsidis públics, la comissió avaluadora va advertir: «Tenim coneixement de certes reaccions als cercles francesos davant les notícies sobre aquest film. No obstant, ignorem la naturalesa exacta d'aquestes inquietuds». Les autoritats de París van qualificar la inclusió de la pel·lícula a la Mostra de Venècia com una «mostra d'hostilitat», tot i que mai no van arribar a imposar un veto formal. Aquesta ambivalència reflectia la posició històrica d'Itàlia davant la guerra d'independència algeriana: tant els governs italians com l'Ens Nazionale Idrocarburi (ENI) —la petroliera estatal— expressaven un suport tàcit o explícit al moviment algerià sense arribar a fracturar els llaços diplomàtics amb França.

Les autoritats franceses van exigir la supressió d'escenes considerades antifranceses, en particular les que retrataven les tortures. De cara a la projecció, el ministre de Relacions Exteriors, Amintore Fanfani, va escriure al mateix primer ministre Aldo Moro —segrestat i assassinat anys després per les Brigades Roges—: «Les reaccions provinents de París en aquest moment no són pas tranquil·litzadores… Cultura] i davant de la presidència de la Biennal…» (l'ens organitzador del certamen cinematogràfic i de les grans exposicions d'art i arquitectura de Venècia).

Durant el transcurs de la Mostra, quan la possibilitat que La batalla d'Alger s'alcés amb el Lleó d'Or es va tornar imminent, Fanfani va arribar a enviar una nota urgent al primer ministre desaconsellant que se li atorgués el màxim guardó. D'altra banda, la relació de Saâdi i Pontecorvo amb l'Estat francès va ser notòriament tirant tant durant la realització de la pel·lícula com els anys posteriors: el setembre de 1966, França li va prohibir l'ingrés a l'excombatent, alhora que un memoràndum intern del Festival de Cannes el definia com a «cap dels terroristes algerians». Per la seva banda, Pontecorvo, d'origen jueu, s'havia exiliat a França després de la promulgació de les lleis racials italianes el 1938 i mantenia un estret vincle intel·lectual amb la cultura francesa; tot i així, també va ser expulsat del territori francès i només va aconseguir revocar la mesura després de presentar un recurs d'apel·lació. Per sostenir el seu reclam va redactar una vehement carta que avui es conserva als arxius del Museu Nacional del Cinema de Torí.

Una obra nòmada

Després d'alçar-se amb el Lleó d'Or a Venècia, el film va arribar immediatament a l'estatus d'obra de culte. A això hi van contribuir diversos factors: des del fet que Alger s'hagués convertit en la cèlebre «capital del Tercer Món» —refugi per a revolucionaris de tot el Sud global—, fins a les rebel·lions i moviments del 68 que van adoptar la pel·lícula i la van exhibir massivament. Aquell va ser, en particular, el cas del Partit Pantera Negra i altres organitzacions radicals nord-americanes: es tractava, al cap ia la fi, d'una cinta de «visionat obligatori i una mena d'eina pedagògica per a la joventut radicalitzada dels Estats Units i els militants oposats a la guerra del Vietnam».

En un article de l'època, l'activista i organitzadora afroamericana Francee Covington va afirmar que "si Els condemnats de la terra [de Frantz Fanon] és el manual de la revolució negra", La batalla d'Alger és el seu correlat cinematogràfic. El film s'analitza sovint a la llum del pensament i la praxi política del psiquiatre i referent martiniquès-algerià Frantz Fanon. Les Panteres Negres la van exhibir centenars d'ocasions: el film es va arribar a citar fins i tot com a prova de càrrec en un judici contra l'organització, on la fiscalia va argumentar que era «utilitzada amb fins de formació per les Panteres Negres i d'exhibició obligatòria per a tots els seus integrants». A mesura que Alger es consolidava com la Meca de la revolució, la pel·lícula de Gillo Pontecorvo va contribuir enormement a projectar la imatge d'Algèria i la seva guerra d'alliberament a l'escenari internacional, segons paraules de l'historiador de cinema algerià Ahmed Bedjaoui. Entre l'arxiu personal de Pontecorvo es conserva, de fet, una invitació per exhibir el film a la Cuba postrevolucionària.

A Itàlia, el llargmetratge va ser un èxit de guixeta malgrat les virulentes crítiques de l'extrema dreta. El 1972, durant una reexhibició al cinema Nuovo Olímpia de Roma, un comando neofeixista va atracar la sala i va deixar greument ferit un espectador. Com era de preveure, el seu periple a França va resultar encara més turbulent. La pel·lícula no va patir una censura estatal explícita per part de la comissió de qualificació cinematogràfica; més aviat, com assenyala l'historiador Andrea Brazzoduro a l'estudi sobre les memòries dels veterans francesos, va ser «víctima dels complexos mecanismes d'autocensura i repressió que estructuren la relació de la societat francesa amb la memòria del conflicte».

Entre el 1970 i el 197, el film va aconseguir finalment arribar a les sales comercials franceses i va ser vist per milers de persones, encara que les sales i agrupacions que el van programar van tornar a ser blanc de fustigacions verbals i atemptats físics, segons registren els historiadors Benjamin Stora i Patricia Caillé. Després d'aquest breu recorregut, la cinta va desaparèixer gairebé completament de les pantalles franceses —tant al cinema com a la televisió—, i recentment al començament dels anys 2000, després de la seva emissió televisiva, el públic massiu va poder accedir de manera generalitzada a La batalla d'Alger .

A sis dècades de la seva estrena, La batalla de Alger transcendeix la seva condició de ser una de les representacions més aconseguides d'una gesta anticolonial. Com adverteix el crític André Nette en un treball recent sobre cinema polític, «un dels aspectes més esglaiadors de tornar a La batalla d'Alger de Gillo Pontecorvo més de mig segle després és l'extrema actualitat que transmeten les seves imatges de tropes occidentals embrancades en una sagnant campanya de contrainsurgència al món àrab». Quan el Pentàgon la va programar el 2003, en ple desenvolupament de la invasió de l'Iraq, ho va fer amb el propòsit explícit d'analitzar tàctiques de guerrilla urbana. De la mateixa manera, la seva presència constant als programes universitaris demostra la seva vigència ininterrompuda per problematitzar qüestions clau com la violència política, l'alliberament nacional, l'anticolonialisme i l'islam polític. Es tracta de dilemes que disten de perdre vigència; tot indica que continuarem debatent sobre aquesta obra imprescindible durant moltes dècades més.

Luca Peretti és professor adjunt a la Universitat de Cambridge. És coeditor de diversos volums sobre terrorisme i cinema, Pier Paolo Pasolini i el cinema italià i Algèria.

Traducció: Florència Oroz .

Font: https://jacobinlat.com/2026/08/la-batalla-de-argel-60-anos-inspirando-la-resistencia/