Els productes audiovisuals de gran consum dels últims anys han accentuat una representació més negativa i ridiculitzadora de la gent adinerada, però presentant la riquesa com una aspiració per solucionar les situacions de pobresa i sense plantejar una esmena profunda al model capitalista que fa possible les desigualtats socials.
La representació de la riquesa en el cinema i el documental ha donat peu a un dels imaginaris que més ha fascinat des de l’arribada de la televisió a les llars a mitjan segle passat. Des del House tour a la Casa Blanca amb Jackie Kennedy (1962) fins als vídeos amb celebritats destacades al canal de YouTube d’Architectural Digest, poder observar pel forat del pany el que és luxós, exclusiu i inassolible ha despertat la faceta més curiosa i ambiciosa de l’audiència. La pobresa, per altra banda, sembla haver perdut seguiment i interès en les ficcions audiovisuals des de la popularització de l’internet de masses, a partir dels anys 2010. No és que hagi deixat de representar-se en sèries i productes audiovisuals, però, en un context cultural plataformitzat i saturat de nous continguts, les propostes que representen l’experiència de no arribar a final de mes no han gaudit de tanta popularitat com les que ens parlen de les vides guiades per la fortuna. Què ens diu això del nostre imaginari col·lectiu? Quins problemes assenyalen aquestes ficcions i quin horitzó de futur estan dibuixant?
A ‘Succession’, mentre augmenten les traïcions familiars, la riquesa permet aïllar-se, esquivar la llei i crear regles pròpies
Si bé la riquesa mai no ha deixat de fascinar, en els darrers anys es pot detectar un canvi gradual en la forma a través de la qual es representen els grans patrimonis i el poder, a sèries com Succession (2018-2023, HBO), The White Lotus (2021-2023, HBO), el film Mountainhead (Jesse Armstrong, 2025) o la saga Knifes Out (Rian Johnson, tres pel·lícules, el 2019, 2021 i 2025). A Succession, per exemple, mentre augmenten les traïcions familiars, també es mostren els murs que separen la vida de la gent adinerada de la de classe treballadora: la riquesa permet aïllar-se, esquivar la llei i crear regles pròpies.
Una ridiculització necessària
Però si alguna cosa destaca especialment de les ficcions més recents sobre l’opulència i el malbaratament de les grans fortunes és el disseny dels personatges. En aquestes produccions apareixen éssers menyspreables, absolutament deslligats de la realitat i amb els quals és impossible empatitzar. És que ja no ens podem veure reflectits en els patiments de la gent més rica? Que potser no són persones com la resta? Més enllà de si s’han fet tantes operacions estètiques i tractaments químics que ara els hem de considerar àliens –com apuntava Ofèlia Carbonell a l’article del seu Substack “Àliens, incels, cadàvers”–, el seu estil de vida els ha educat per creure que realment són una espècie superior, per sobre del bé i del mal.
Mentre que en al llarg de la història del cinema havien predominat les representacions aspiracionals de la riquesa, en l’època actual comença a abundar una necessària ridiculització o exageració de les pulsions de la gent adinerada per tal que puguem digerir les seves trames, excessos i drames. El pathos còmic és precisament el que necessitarien els documents desclassificats de Jeffrey Epstein o les denúncies d’agressions sexuals de Julio Iglesias per convertir-se en una sèrie que ens pogués caure en gràcia més enllà de la morbositat i els detalls escabrosos.
Però no només es tracta de la falta d’escrúpols. La insostenibilitat de la vida luxosa ja comença a formar part de l’imaginari col·lectiu: una riquesa així no és universalitzable, depèn de l’explotació d’altres i dels límits materials del planeta. Segons dades recents d’Oxfam Intermón, l’1 % més ric del món ha generat en només deu dies el total d’emissions que li correspondrien fins al 2026. Les dotze rendes personals més elevades tenen avui més riquesa que la meitat de la humanitat. En aquesta línia, les sèries sobre persones riques combinen crítica i escapisme: d’una banda, ens permeten observar el seu patiment i confirmar que la seva ambició desmesurada no els aporta felicitat, però també ens deixen un pòsit d’aspiracionisme, una pulsió amagada instal·lada al fons del nostre disc dur de ser com elles. Al capdavall, si res no canvia, el món s’ha de tornar inhabitable en cent anys, i vist així preferiríem viure la fi del món des d’un hotel de luxe a Tailàndia (o des d’una plataforma espacial rumb a Mart).
Curiosament, bona part d’aquestes ficcions no parlen d’aristòcrates que han heretat una muntanya de diners sinó que reforcen el mite de la meritocràcia i ens presenten la riquesa com a fruit exclusiu de l’esforç personal, legitimant així les grans acumulacions de capital, com la de Logan Roy de Succession, un home que ens venen que s’ha fet a si mateix. Al capdavall, els diners no tenen per què donar-nos la felicitat, però sí que ens parapeten de les inclemències de la precarietat, i això és el més seductor. Per aquest motiu, molts discursos sobre “com fer-se ric” es basen en la idea de l’esforç i la meritocràcia, com passa a En busca de la felicidad (Gabriele Muccino, 2006) o en el best-seller de Brian Tracy Hábitos para ser millonario (Editorial Reverté, 2019). Aquests relats transmeten la falsa creença que tothom pot arribar a l’estatus de persona rica si se sacrifica prou i canvia la seva manera de pensar. I que qui no se’n surti, és culpa seva.
És a través d’aquesta meritocràcia i aquesta consideració de les persones riques com a éssers d’un estadi superior quant a bon gust que trobem el cas del personal que treballa al seu servei. La sociòloga Alizée Delpierre, a l’assaig Servir a los ricos (Península, 2025) conclou que les treballadores de les cases més opulentes han passat de la precarietat a la servitud a canvi de diners i benestar material. En un sistema on, ni tan sols treballant i ingressant una nòmina, la gran majoria es pot permetre pagar un lloguer i molt menys comprar una casa, l’intercanvi de bona part de totes les hores de la vida d’algú per acompanyar algú altre de classe més alta passa per davant de viure una vida pròpia i amb llibertat. Perquè sense uns mínims materials no hi ha vida que pugui ser viscuda amb dignitat, i per això bona part de les treballadores que Delpierre va entrevistar per al seu treball se senten afortunades d’haver aconseguit un lloc on viure i uns sous més que competitius (dels 2.000 als 12.000 euros mensuals, segons l’estatus i la responsabilitat).
L’esquer desmobilitzador
Si pensem els problemes econòmics en clau individual, les úniques sortides ràpides són que toqui la loteria, que es pugui especular amb una herència, que casar-se amb algú de renda milionària o aconseguir una feina on paguin molts diners. Aquest acaba sent el substrat moral de bona part de les ficcions sobre les persones pobres: des de El lobo de Wall Street (Martin Scorsese, 2013) fins a la sèrie El joc del calamar (Hwang Dong-hyuk, Netflix, 2021-2025). Prospera econòmicament qui entén les normes del joc capitalista i s’hi adapta millor. Acontenten a qui pitjor ho passa amb un ínfim percentatge de riquesa per no despertar odi contra les classes adinerades i que no s’hi mobilitzin en contra. La desmobilització és un dels efectes de totes aquestes històries i també de les ficcions sobre la pobresa.
Totes aquestes ficcions no tenen una incisió innòcua en el nostre imaginari col·lectiu, sinó que, seguint les tesis del sociòleg Stuart Hall, les ficcions tenen poder perquè construeixen significat, perquè produeixen la realitat social, ens diuen què és normal i què no, expandeixen una forma d’entendre el món basada en simplificacions, etiquetes i binarismes.
Així és com les representacions de la pobresa ens ofereixen un reflex de vida caòtica i al límit o, en el millor dels casos, com una realitat que hauria de resultar-nos suficient. Com la pel·lícula Perfect Days (Wim Wenders, 2023), on es romantitza la vida d’un netejador de lavabos públics a Tòquio a través d’imatges boniques que aprecien els petits detalls del dia a dia.
Si parlem de sèries dels darrers deu anys que retratin la pobresa segurament la primera que ens ve al cap és Shameless, sobretot en l’adaptació estatunidenca del format original britànic (Showtime, 2011-2020). Des d’aleshores que no hem vist històries sobre persones en risc d’exclusió social que ocupin tanta quota de pantalla ni gaudeixin de tanta popularitat. Atlanta (FX, 2016-2022) també va començar com un relat sobre l’experiència de la pobresa i el racisme sistèmic estatunidenc, però de seguida va evolucionar cap a la crítica i la banalització del luxe i la riquesa de les persones blanques.
A Shameless, a mesura que avançaven les temporades, també s’aprecien canvis en la forma a través de la qual es viu i es comparteix la vida als barris pobres. La primera temporada, influenciada pels guions de la versió anglesa, retrata una forma de vida més comunitària i basada en la solidaritat veïnal i un estil de vida que posa al centre la col·lectivitat. A mesura que avancen les temporades, l’American Way of Life va prenent més força fins que arriba la trama en què el personatge de Fiona Gallagher, la germana gran, surt de la pobresa a través de l’especulació immobiliària (adquireix un pis i el negoci d’una senyora gran en un barri de Chicago en ple procés de gentrificació i el revèn pel triple a una inversora més rica).
A Shameless, com altres sèries amb plantejament similar, s’hi mostren els mals contemporanis de la precarietat social i econòmica, però no aconsegueixen proposar una forma de sortir-ne que no sigui individualista o que no segueixi les normes del joc. Pateixen el mal del realisme capitalista i són incapaces de projectar un futur més enllà d’aquest paradigma.
Del barri al ressort luxós
Sempre ha estat així, però? Als anys vuitanta, les sèries sobre les classes més baixes al Regne Unit compartien una mirada crítica de les polítiques de la premier Margaret Thatcher per fer front a la crisi de la socialdemocràcia. Durant els anys del thatcherisme més estricte, van proliferar els continguts audiovisuals que mostraven els efectes de les polítiques neoliberals com Els joves (1982-84, BBC) o Gent del Barri (estrenada el 1985 a la BBC i encara en antena). Es pot traçar un paral·lelisme amb les sèries catalanes emeses per TV3 les primeres dècades del segle XXI, de El cor de la ciutat (2000-2009) a La Riera (2010-2021). Marquen una evolució de les sèries de barri a les que el centre narratiu l’ocupa la família més rica del poble fictici anomenat Sant Climent.
Els serials contemporanis sobre situacions més empobrides perden el focus del problema sistèmic en pro d’un relat individualista de cada personatge. Així i tot, a Shameless s’hi han vist diferents moments d’unió col·lectiva per manifestar la precarietat i reivindicar drets. Sobretot a través de la capacitat d’algun protagonista de liderar aquests moviments. És el cas d’Ian Gallagher amb la seva Església de Jesús Gai com a líder del moviment pels drets LGTBIQA+, o del seu pare, Frank Gallagher (però en aquest cas sempre en benefici propi i de forma temporal).
Què passa amb aquestes espurnes d’organització col·lectiva? A moltes sèries i pel·lícules els moviments populars es dissolen perquè creuen límits legals –terrorisme, com a Una batalla tras otra (Paul Thomas Anderson, 2025)–, o bé perquè entren a formar part del poder. Com assenyalaven Luc Boltanski i Ève Chiapello a El nuevo espíritu del capitalismo (Akal, 2002), el capitalisme es caracteritza per la seva capacitat d’absorbir i neutralitzar les crítiques, convertint-les en discursos inofensius i desmobilitzadors, com ens passa quan limitem el nostre activisme a compartir a les xarxes causes socials a cop de story. Aquesta idea connecta amb el concepte de “realisme capitalista” formulat per Fredric Jameson i Mark Fisher, que acaba fomentant la passivitat i l’individualisme. Ens desproveïm d’agència i de capacitat d’organització. Al rerefons, sèries com The White Lotus perpetuen un relat aspiracional ocult com a única sortida desitjable al malestar: que ens toqui la loteria i ens puguem retirar a un ressort illenc.
En un moment econòmic i social marcat per la precarietat laboral i la crisi de l’habitatge, sembla que el públic està més avesats que mai a veure ficcions sobre famílies riques o fantasies utòpiques en què una persona jove es pot pagar un lloguer en una ciutat com Nova York, Londres o Barcelona sense que li paguin els seus pares.
I això mentre fa anys que la diferència entre rics i pobres es va ampliant, i no només això, sinó que mentre els rics es fan més rics hi ha més persones que entren en risc d’exclusió social. No es tracta d’un problema individual, local ni de país. És un fenomen que té lloc a escala global, sobretot en les ciutats més benestants d’Occident.
La investigadora Grace Blakeley es fa ressò al seu perfil a Substack d’un reportatge de la Fundació Joseph Rowtree que mostrava un nombre rècord de persones del Regne Unit que viuen en una situació de pobresa profunda: 6,8 milions. Tot i que en els darrers anys, tant a l’Estat espanyol com a la Gran Bretanya l’índex de pobresa s’ha situat al voltant del 20 % de la població (en un 21 % en el primer cas i un 19,7 % en el segon segons un informe de l’European Anti-Poverty Network del 2024), els diferents estudis assenyalen que la realitat que viuen les persones en risc d’exclusió social s’ha deteriorat agudament, sobretot a causa de l’augment del cost de l’habitatge. I, com argumenta Blakeley a l’article “La inflació és política”, publicat a The Tribune Magazine, el març de 2022, l’encariment de la vida fruit de la inflació és el resultat de les decisions polítiques que afavoreixen els patrimonis més alts.
Com s’ha arribat a aquesta conjuntura econòmica? Seguint amb Grace Blakeley, ara a l’assaig Vulture Capitalism (Capitalisme voltor, Bloomsbury, 2024), en l’actual fase del capitalisme les grans corporacions i el capital financer ja no creen nova riquesa sinó que l’extreuen: aprofiten crisis, privacions, deutes i rescat públic per enriquir-se encara més. L’estat ja no corregeix al mercat, sinó que treballa a favor de les elits econòmiques. En aquest context polític i econòmic, la democràcia no pot fer res si no és també democràcia econòmica.
Ens han dit que la desigualtat i la precarietat es poden solucionar amb creixement econòmic o amb reformes del mercat laboral. Però totes aquestes suposades solucions no han fet més que ocultar una veritat molt evident: la pobresa de qui és a la base de l’estructura social és una conseqüència directa de la riquesa de qui són al capdamunt. No es posarà aturador a la pobresa fins que no s’afronti el poder dels sectors més rics. I no només això, sinó que la concepció econòmica sobre el creixement infinit topa amb un límit bastant evident que és el límit planetari. Mentre continuï arrelada la creença que el creixement és infinit i que serà el progrés científico-tècnic el que trobi la solució a la precarietat i a la fi del planeta, continuaran empitjorant arreu les condicions socials, econòmiques i climàtiques per al 99 % de la població.
I tenint en compte el poder de construcció de realitats que tenen les ficcions (sobretot les que compten amb més pressupost i capacitat d’irradiar el públic de tot arreu), necessitem noves històries que mostrin altres futurs possibles on la gent rica ja no tingui el control o on ja no hi hagi control; que faci seva la vella proclama anticapitalista, “menja’t els rics”, abans que els rics se’ns mengin a nosaltres; o, com ens insta Oriol Erausquin a La rabia es nuestra (Siglo veintiuno, 2025) que ens impulsin a organitzar la ràbia i a agafar el volant del món.
