Quan l'extrema dreta deixa de ser una amenaça futura per ser una realitat present, recuperar l'experiència de l'antifeixisme històric esdevé una necessitat política de combat.

La segona dècada del segle XXI ha estat considerada polèmicament per Vincent Bevins a Si ardemos. La década de las protestas masivas y la revolución que no fue, com “els deu anys en què s’han experimentat més protestes massives de tota la història”. Més enllà de si la comparació és exacta, l’interessant és el contrast amb l’actualitat: en pocs anys hem passat d’una dècada marcada per l’expansió dels moviments socials a una altra en què és l’extrema dreta qui marca l’agenda política.

Aquest paisatge polític ha vist aparèixer una ultradreta —que en alguns països ha esdevingut simplement la nova dreta— i que amenaça de soscavar els principis bàsics del que fins ara enteníem com a vida mitjanament democràtica. Als Estats Units, tenim l’existència d’un cos parapolicial com l’ICE, al qual s’atribueixen morts per trets d’agents i defuncions sota custòdia. Coneixem també casos d’exilis polítics per por de possibles represàlies, com és el cas de Mark Bray, autor d’Antifa: el manual antifeixista. 

També podríem parlar de les mesures impulsades pels pactes PP-Vox a Extremadura per restringir l’accés a la sanitat de les persones immigrants mitjançant el desempadronament. Per no parlar dels pogroms recents de Belfast —o a Torre Pacheco— contra immigrants, o directament del genocidi perpetrat per Israel als palestins. Són només alguns exemples; però, encara que la història no es repeteixi, avui ressona una melodia macabra.

Així doncs, en aquest context, frenar l’ascens i l’arribada al poder de l’extrema dreta s’ha convertit, des de fa anys, en una de les principals prioritats polítiques en la majoria dels països. En aquesta discussió estratègica han aparegut ja les conegudes “tesis del cordó sanitari” (completament trencada per la dreta del PP arribant a pactes amb Vox), els debats sobre donar-los espai als mitjans de comunicació i, a casa nostra, quina relació ha de tenir el conjunt de l’independentisme amb el feixisme nostrat. Així, si la discussió no fa tant era “per què creix la ultradreta”, ara la qüestió ja és: com fer front al feixisme i a la reacció que ja està impregnant les nostres societats. Ho és fins al punt que aquesta molt probablement és la principal preocupació política de les eleccions per venir.

Hitler no hauria arribat al poder sense Hindenburg ni el suport de les elits conservadores

En aquesta línia, Johann Chapoutot a Els irresponsables. Qui va portar Hitler al poder?, tracta de respondre a aquesta pregunta. En aquesta obra s’explica com el feixisme creix principalment gràcies al suport de les grans fortunes i dels propietaris que veuen en aquest tipus de populisme de dretes una opció més favorable en temps de crisi. És conegut el suport econòmic a Vox de grans multimilionaris a través de donacions d’Hazte Oír o l’apadrinament d’Aliança Catalana per part d’Emilio Cuatrecasas al complex Golf Empordà. 

Al seu torn, Chapoutot mostra com, junt amb aquestes elits empresarials, és la col·laboració oferta per la dreta tradicional el que acaba obrint la porta del poder a Hitler. Hitler no hauria arribat al poder sense Hindenburg ni el suport de les elits conservadores; igualment, Mussolini fou incorporat al Govern per les dretes i la monarquia abans de consolidar la dictadura. I què dir d’Espanya, on en el primer cas de 1923, va donar un cop amb el suport del rei Alfons XIII (i la dreta espanyola i catalana del moment), i en el segon va haver de provocar una Guerra Civil de tres anys per arribar-hi. És per aquest motiu que el feixisme no arriba democràticament al poder, sinó que ho fa pel suport inestimable de les elits econòmiques i de la dreta tradicional, que li obren la porta.

Contra l’ascens del feixisme al poder, val la pena encara, o potser més que mai, preguntar-se què van fer l’esquerra i les forces democràtiques durant les dècades dels anys trenta i quaranta. Juan Andrade explica molt bé al seu llibre El cielo y las ruinas: Guerra, fascismo y revolución en Europa (de 1914 a la guerra de España) com emergiria i es concretaria la lògica de l’antifeixisme. D’una banda, destaca com els comunistes, qui més contribuirien a la derrota del fascio, primerament infravalorarien el nou fenomen.

 En un inici, la Internacional Comunista definiria al feixisme com “la dictadura terrorista oberta dels elements més reaccionaris, més xovinistes i més imperialistes del capital financer”, tot situant clarament el fenomen en relació amb el sosteniment del capitalisme i amb una inestabilitat internacional que pot recordar la d’avui. Tot i això, aquesta definició requeria una sofisticació, i aquesta vindria de les mans de tres figures clau en l’antifeixisme europeu: Dimitrov, Togliatti i Gramsci. Què implicava aquest refinament en l’anàlisi?

En primer lloc, Dimitrov ampliava l’anàlisi del funcionalisme del feixisme per a la burgesia, però tampoc no n’ocultava la capacitat de seducció sobre una part de les classes populars a l’hora d’atiar els prejudicis populars i invocar els seus “sentiments de justícia”. Així, podia criticar la corrupció dels estats liberals per alhora oferir una dictadura al servei del capital. O en l’actualitat hem pogut veure crítiques per part d’Aliança Catalana a la situació de l’habitatge a la vegada que es doblegaven als interessos de la patronal immobiliària defensant la derogació de la regulació dels preus de lloguer.

 Seguint amb la interpretació de Dimitrov, el feixisme no es reduïa a un partit o a tothom que s’autodefinia com a tal, sinó que era una tendència influent que anava molt més enllà. Una espècie de feixistització que anava des de mitjans, les dretes tradicionals, les patronals, cossos de l’Estat com jutges o policies, etc.

El principal interès de Togliatti residia a comprendre la base social del feixisme

Davant d’aquesta barbàrie feixista, el comunista búlgar plantejava com havien de respondre els comunistes. En primer lloc, aquests havien d’escometre una autocrítica respecte a la fase prèvia d’equiparació de la socialdemocràcia amb el feixisme, el “social-feixisme”, a la vegada que en plantejaven una aliança tensa on els comunistes havien de saber compaginar la unitat d’acció amb la possibilitat d’ampliar el seu rang d’abast. 

En segon lloc, Dimitrov efectuava un gir en la concepció de les institucions parlamentàries anteriorment adjectivades com a burgeses per l’esquerra radical i ara vistes com a dispositius d’autodefensa que els treballadors no havien de cedir. En aquesta lògica seria que les esquerres radicals redescobririen la factura popular d’aquestes institucions reapropiant-se de la història nacional republicana i democràtica de cada país, s’implicarien més i més en la política diària d’aquests —elaborant programes concrets, donant suport a governs, etc.— a la vegada que passaven a encarnar el veritable cor de la nació i dibuixaven el feixisme com a vassall de poders internacionals.

Gramsci parlaria de “blocs històrics” on els diversos projectes es disputaven el camp polític i social

Togliatti afegiria a aquesta anàlisi almenys dues qüestions centrals que encara ens poden servir avui. El seu principal interès residia a comprendre la base social del feixisme i desfer aquella aliança de classes o grups socials. Per a l’italià, el feixisme oferia una particular conjunció de suport de la petita burgesia i alguns sectors populars junt amb l’immens suport de la gran burgesia. 

Aquí Togliatti creia que la Internacional havia de fer autocrítica una altra vegada per no haver sabut entendre la mentalitat de grups socials que sempre havien estat problemàtics al marxisme: els aturats, els sectors intermedis urbans i els camperols empobrits. Aquesta és una primera qüestió que interessava a Ercoli (pseudònim de Togliatti). La segona part de la seva anàlisi, era la visió de la debilitat de la burgesia per haver hagut de donar suport al feixisme o feixistitzar-se.

 Per a ell, enfront d’algunes visions que veien en la pujada al poder del nazisme o del fascio una oportunitat revolucionària, el dirigent italià considerava que era en realitat un rearmament de la burgesia que li permetria a partir de llavors “governar per mètodes diferents dels democràtics”. Qüestions també que ressonen encara avui en els debats sobre com enfrontar el feixisme.

Finalment, el més brillant dels autors, Antonio Gramsci, precisament des de les presons de Mussolini, aportaria una lectura que també es pot recuperar. Per a ell, el feixisme emergia en el període posterior a una onada revolucionària que no havia aconseguit sedimentar-se en canvis. 

El feixisme assimilava i ressignificava una part de les expectatives i intuïcions de canvi fins a reorientar-les en la direcció contrària produint el que ell anomenava una “revolució passiva”. Això podia succeir perquè en els anys previs s’havia produït un impuls democratitzador social que havia desbordat els règims liberal-elitistes que s’havien construït a Europa des de la consolidació de la burgesia al poder durant el segle XIX. Aquesta situació que els generaria l’emergència de la societat de masses i del moviment obrer produïa una crisi d’articulació de grups socials amb el poder i requeria una força que pogués atraure parts de la societat més enllà de les elits polítiques.

Aquest desbordament va produir canvis profunds en els sistemes polítics de tots els països europeus, des de la caiguda de monarquies fins a la desaparició de partits de torns dinàstics bipartidistes i l’emergència de noves esquerres socialistes i comunistes. Contra això Gramsci parlaria de “blocs històrics” on els diversos projectes es disputaven el camp polític i social en la capacitat de produir aliances de classes i d’atracció de sectors diferents de la societat amb el propòsit de tallar qualsevol camí que pogués conduir determinats sectors socials cap al feixisme. En bona part, d’aquestes reflexions sobre el feixisme en va sorgir l’estratègia dels fronts populars.

 Trenta anys abans ja Rosa Luxemburg havia escrit allò del “Socialisme o barbàrie”, però segurament no s’imaginava —o potser sí— que poques dècades després a Alemanya s’hi deportarien jueus o s’hi cremarien llibres, a Itàlia els squadristi farien beure oli de ricí a obrers i a casa nostra es robarien nens de mares republicanes, entre molts altres signes de la barbàrie feixista. 

Avui, ja hem vist diversos signes que la barbàrie humana no ha estat enterrada en la història. Si a això hi sumem contextos de crisi inflacionària sense resposta contundent dels governs, és més probable que es generin espais de confusió, ràbia i desesperació que desemboquin en l’abstenció o, en el pitjor dels casos, en un feixisme aparentment rebel.

Com va dir un membre del Front d’Esquerres, Joaquín Maurín, al Congrés dels Diputats el 16 de juny de 1936 poc abans del cop d’estat feixista: “Para destruir el fascismo no bastan medidas coercitivas, sino que hay que aplicar medidas políticas, y una medida política […] Un Gobierno que respondiera actualmente a los deseos de las masas populares”. Que traduït al present seria: la regulació seriosa dels lloguers, el control dels preus de productes de primera necessitat, la refundació dels sistemes públics de salut i d’educació, el fre a la despesa militar, la transició ecològica de veritat, la república i l’autodeterminació. 

Perquè, si alguna lliçó podem extreure de l’antifeixisme dels anys trenta i que continua sent vigent, és que el feixisme no es derrota només denunciant-lo. Es derrota oferint seguretat material (sovint molestant els sectors més rics de la societat), creativitat política (fins al punt que als anys trenta per primer cop hi haurà vacances pagades a França i a Espanya Federica Montseny crea el Ministeri de Salut), esperança col·lectiva (inclús contra els traumes propis), grans aliances (sempre incòmodes) i un horitzó de transformació creïble (més concret que generalista però sense esborrallar l’horitzó). Quan això desapareix, la reacció troba el terreny adobat.

+

Dimecres passat 1 de juliol el president Xi Jinping va pronunciar un important discurs amb motiu a l'aniversari número 105 del Partit Comunista Xinès. En la seva intervenció, el president va assenyalar que amb el gran despertar de la nació xinesa que va iniciar el 1921 el país va generar un canvi històric radical que, al llarg de 105 anys de lluita incansable, han donat lloc a èxits extraordinaris en la construcció d'una societat centrada en el benestar de la seva població, situant les persones al centre dels esforços de l'Estat.

Amb una trajectòria brillant, el Partit Comunista Xinès ha transformat la realitat de milions de persones superant enormes desafiaments i dificultats mitjançant el treball constant, la perseverança i lesforç col·lectiu per la felicitat del seu poble i el rejoveniment de la nació Xina.

Assoliments significatius al servei del desenvolupament de la Xina i dels desafiaments del món actual

Els avenços aconseguits abasten pràcticament tots els àmbits del desenvolupament humà, entre ells la ciència, la tecnologia, la indústria, la investigació i l'esport entre d'altres. Aquests resultats constitueixen un referent de gran rellevància per a altres pobles del món, ja que és fruit de més d'un segle de treball sostingut de milions de persones compromeses amb la construcció d'un país pròsper i la reivindicació de la dignitat i el valor del poble xinès. En aquest sentit, aquest procés històric ha contribuït al fet que la Xina recuperi el seu paper en la definició del seu propi destí i en la seva projecció cap al futur permetent que el poble prengui el destí de la seva nació a les seves pròpies mans i avanci amb confiança.

Un dels èxits més significatius ha estat l'eradicació de la pobresa extrema. Com va assenyalar el president Xi Jinping, aquest procés va representar un salt històric que va permetre al poble xinès passar d'enfrontar mancances bàsiques, com la manca d'aliments i el vestit, a la construcció d'una societat modestament acomodada, amb l'objectiu de continuar avançant cap a millors nivells de benestar i una vida cada vegada més pròspera i feliç per a tota la població. Aquests resultats són fruit duna estratègia nacional de llarg termini orientada a millorar les condicions de vida de la població, reduir les bretxes territorials i promoure un desenvolupament més equilibrat i inclusiu.

És important ressaltar que sota el lideratge del president Xi Jinping, des del 2013 es va enfortir una política d'alleujament focalitzat de la pobresa mitjançant inversions en infraestructura, educació, salut, vivenda i desenvolupament productiu. Com a resultat, a finals de 2020 prop de 99 milions d'habitants rurals havien superat la pobresa extrema, mentre que 832 comtats i 128.000 llogarets van deixar de ser considerats pobres (State Council Information Office of the People's Republic of China, 2021). En una perspectiva històrica, des de l'inici de la política de reforma i obertura, més de 770 milions de persones han sortit de la pobresa a la Xina i han contribuït a més del 70% de la reducció mundial de la pobresa durant aquest període (World Bank, 2022). Més enllà dels indicadors, aquest procés ha transformat les condicions de vida a les zones rurals, ampliant l'accés a serveis públics, infraestructura i oportunitats de desenvolupament, i constitueix una de les fites més rellevants del model de desenvolupament xinès contemporani.

Un altre èxit d'alt reconeixement del Partit Comunista Xinès és la reivindicació del paper camperolat i el reconeixement de la seva aportació econòmica i social al desenvolupament del país, especialment a través de l'estratègia de revitalització rural. En aquest context, resulta particularment significatiu el reconeixement atorgat a Li Liancheng, que va rebre la Medalla del 1r de juliol de 2026 en reconeixement a la seva trajectòria i compromís amb el desenvolupament de les comunitats rurals. Durant la seva gestió com a secretari del Partit al llogaret de Xixinzhuang, a la província de Henan, va impulsar un model d'economia col·lectiva que va contribuir a superar les condicions de pobresa de la zona ia millorar substancialment les condicions de vida dels seus habitants. Gràcies a aquests esforços, el llogaret s'ha consolidat com un referent nacional de revitalització rural i prosperitat per als agricultors, demostrant el potencial de les estratègies de desenvolupament territorial basades en l'organització comunitària, el treball col·lectiu i la visió de llarg termini.

Sens dubte, un dels èxits que més ha cridat l'atenció a nivell mundial ha estat la capacitat de la Xina per desenvolupar una base industrial moderna, molt competitiva i innovadora. El president Xi Jinping va assenyalar que la industrialització que va portar diversos segles als països desenvolupats ha tingut un accelerat desenvolupament a la Xina que el posiciona en el lideratge mundial. A través de dècades d'inversió en recerca, desenvolupament tecnològic, infraestructura i formació de talent, el país ha consolidat indústries d'alt valor agregat a sectors estratègics com els vehicles elèctrics, les bateries, l'energia solar, l'energia eòlica i les tecnologies digitals.

Actualment, la Xina és el principal productor mundial de vehicles elèctrics, bateries d'ion-liti i panells solars, a més de liderar l'expansió de les energies renovables. Aquests avenços no només li han permès posicionar-se com un referent global en innovació, qualitat i competitivitat de costos, sinó també exercir un paper decisiu en la transició energètica i en el desenvolupament de tecnologies clau per fer front als desafiaments del canvi climàtic.

El poble és la base de lEstat i lEstat pertany al poble

El president Xi Jinping va retre homenatge als principals líders que, des de diferents etapes històriques, van contribuir a l'alliberament, construcció i desenvolupament de la Xina, destacant Mao Zedong, Deng Xiaoping, Jiang Zemin i Hu Jintao com a figures que van obrir el camí per a les transformacions que avui continua impulsant el país. En la seva intervenció va ressaltar que el veritable protagonista d'aquest procés ha estat el poble xinès i va expressar un reconeixement als milions de militants, quadres i servidors públics que, des de les diferents responsabilitats, treballen diàriament per orientar i donar la ruta en la direcció correcta per garantir el lideratge del Partit i el benestar del poble xinès.

A més, ha recordat que la trajectòria del Partit Comunista Xinès durant els seus 105 anys ha estat marcada per una permanent vocació de governar per al poble. Va assenyalar que la capacitat del Partit per superar profundes dificultats històriques i consolidar el model de socialisme amb característiques xineses ha descansat a la unitat, la mobilització col·lectiva, la continuïtat del lideratge i el compromís amb el desenvolupament nacional. En aquesta perspectiva, va destacar que la fortalesa de les organitzacions de base, l'arrelament territorial, la cohesió interna i el vincle permanent amb el poble constitueixen pilars fonamentals de la governança i han contribuït a consolidar el Partit Comunista Xinès com l'organització política governant més gran del món i un dels actors polítics de més influència a l'escenari internacional.

Des de la concepció teòrica del partit, el president Xi Jinping va destacar la capacitat del Partit Comunista Xinès en l'entesa del pensament marxista i mantenir el rumb correcte de la història, en què ha tingut la capacitat d'entendre que el col·lectiu és el més important i que avui més que mai es pot veure la poderosa vitalitat del marxisme amb la realitat concreta i la concepció científica.

Així mateix, va afirmar que la vitalitat del marxisme en la seva concepció xinesa rau en la seva capacitat per integrar-se amb la realitat concreta de la nació, donant origen al socialisme amb característiques xineses. En aquesta perspectiva, va destacar la importància de partir dels fets, buscar la veritat a la pràctica i mantenir un enfocament pragmàtic per respondre als desafiaments de cada etapa històrica. Gràcies a aquesta capacitat d'adaptació i d'innovació teòrica, va sostenir que el Partit ha aconseguit superar nombroses dificultats, preservar l'estabilitat del país i consolidar un model de desenvolupament d'acord amb les condicions i les necessitats de la Xina sent pragmàtic als fets i buscant en essència la veritat.

Alta consciència històrica i perspectiva mundial

El president Xi Jinping va assenyalar que el partit lidera el poble donant obertura al desenvolupament humà i la modernització a l'avantguarda dels avenços científics i tecnològics i, en aquest sentit, cal desenvolupar una alta capacitat d'adaptar-se als canvis i afrontar-los amb una elevada consciència històrica i una perspectiva mundial.

Finalment, en un inspirador tancament del seu discurs, el president Xi Jinping va exhortar el poble xinès i els membres del Partit Comunista Xinès a afrontar amb determinació els canvis profunds i les contradiccions de l'època. Els va convidar a mantenir una actitud creativa, pionera i perseverant, enfortint la capacitat de lluita, fer la feina amb diligència, amb el propòsit d'orientar el desenvolupament del país sense perdre l'essència ni els principis que han guiat el projecte del socialisme amb característiques xineses.

Així mateix, va recordar que els grans èxits només es poden assolir mitjançant la determinació, la unitat i l'esforç sostingut. En aquest sentit, preservar la confiança en la teoria, el camí, el sistema i la cultura del socialisme amb característiques xineses, convençut que aquesta cohesió constitueix la base per continuar impulsant la modernització del país, respondre als desafiaments del present i avançar cap als objectius de desenvolupament i prosperitat compartida.

Font: https://www.eldiario.es/internacional/ultraderecha-cosechado-resultado-historI amb tot, la principal victòria d’AfD no es compta amb vots. Fa temps que l’extrema dreta va entendre que l’èxit polític és la capacitat de tenir influència en la societat, en l’agenda dels partits, en el discurs mediàtic. AfD no podrà governar mentre els partits alemanys, per responsabilitat democràtica o interès electoral, mantinguin el tallafocs o cordó democràtic. I tanmateix, l’èxit de la dreta més extrema és haver aconseguit dretanitzar la societat, empènyer la resta de partits cap a les seves posicions, monopolitzar els debats i fer girar tota la campanya al voltant dels seus temes preferits: la criminalització de la immigració i la batalla contra els drets de les minories i col·lectius vulnerables, altrament anomenada “batalla contra allò woke”.

Els temes estel·lars de l’extrema dreta (i amb ells, un munt de notícies falses) han ocupat l’espai mediàtic en detriment d’altres que han quedat apartats, com ara l’arrel de la crisi econòmica, la situació de precarietat laboral de milions d’alemanys i la inseguretat vital que comporta; la crisi de l’habitatge, l’endarreriment del país en matèria tecnològica o la pèrdua de competitivitat de les seves empreses. El degoteig d’atemptats d’extremisme islamista durant la campanya també ha ajudat a dirigir el discurs cap a on volia AfD. L’extremisme islamista i el proper al neonazisme comparteixen interessos: ambdós extremismes volen un clima de terror i desconfiança entre cultures, ètnies o religions, i se’n beneficien.

La fotografia que ha sortit de les eleccions alemanyes és l’esperada: els socialdemòcrates s’han desplomat; els conservadors, tot i fer uns mals resultats, han guanyat, i l’extrema dreta ha fet un pas de gegant. L’única nota de sorpresa són els resultats de l’esquerra, Die Linke, que amb una campanya centrada en l’antifeixisme, a trepitjar carrer i a atrapar vot jove, tant als barris com a les xarxes, en particular TikTok, han obtingut un 8,8% dels vots i han estat el partit més votat per les noies més joves. L’escissió reaccionària de Die Linke, el partit-experiment de Sahra Wagenknecht, no ha aconseguit entrar al Bundestag.

A Alemanya, la por a l’ascens de l’extrema dreta ha estat palpable als carrers, que han acollit manifestacions massives de rebuig a AfD sota el lema Nazis una altra vegada, no, i protestes pacífiques contra les seves parades de propaganda. La gent més gran, la que té més fresc el record de que ha significat el nazisme, és la que més s’ha preocupat per l’auge d’AfD. La majoria creia que no tornarien a veure candidats declarant-se obertament fans de Hitler, com ara Siegbert Droese, representant de l’ala més filonazi del partit.

Droese, per cert, es va reunir el setembre passat amb una delegació d’Aliança Catalana encapçalada per Pau Nadal i va assegurar que ambdós partits “comparteixen els ideals i els valors”. Droese, que també ha donat suport a Vox i a la “sagrada unitat d’Espanya”, es va fer famós per haver fet campanya amb un cotxe amb la matrícula amb el missatge “HH, Heil Hitler”, i haver-se fotografiat davant el refugi del Führer a Polònia amb la mà al cor. O Wilhelm von Gottberg, figura històrica dins d’AfD, que del 2017 al 2021 va ser diputat (del 1991 al 2016 havia estat l’alcalde de Schnega), i que és un reconegut negacionista de l’Holocaust i antisemita.

No gaire lluny d’Alemanya, el setembre passat el Partit per la Llibertat d’Àustria (FPÖ) va aconseguir un resultat històric: l’extrema dreta va guanyar les eleccions al país per primer cop des de la Segona Guerra Mundial. Com AfD, també és un partit vinculat al nazisme.

El primer president de l’FPÖ va ser un antic membre de les SS nazis, Anton Reinthaller. I el president actual de la formació, Herbert Kickl, que ja va ser ministre de l’Interior del 2017 al 2019, es refereix a si mateix com “el canceller del poble”, que és com s’autoanomenava Hitler.

Flirtejar amb el nazisme ja comença a ser mainstream. Fa poc hem pogut veure com l’home més ric del món, Elon Musk, feia la salutació nazi durant l’acte de celebració per la presa de possessió de Donald Trump.