Una exposició recupera aquests dies a Barcelona la trajectòria del dibuixant i activista llibertari Helios Gómez, singular figura de l’art polític i d’avantguarda
Helios Gómez a Moscou, cap al 1932-33 amb obres que exhibirà en una mostra al Museu Puixkin / ARXIU
Llibertari i comunista, avantguardista i realista, gitano, gitanista avant la lettre, idealista compromès i alhora marcat per l’instint supervivent, il·lustrador, grafista, pintor, poeta. Per al pensador anarcosindicalista Abel Paz, “un anarquista per elegància espiritual”. Per a l’escriptor Ramon J. Sender, “un andalús gitanoide amb un fons d’honesta innocència”. Segons una fitxa policial que encara es conserva a l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca, un “peligroso hombre de acción y propagador de ideas”.
La vida, l’obra i la personalitat d’Helios Gómez Rodríguez (1905-1956) presenten, per la seva heterodòxia i contrastos, pel volum i la qualitat de la seva producció, per la seva proximitat a les diverses revolucions ideològiques i estètiques de la primera meitat del segle XX, prou punts per tenir un lloc de prestigi en el panorama de l’art modern ibèric. Però la seva figura ha estat sempre llastada per l’ostracisme. Encara avui no hi ha rastre seu en els grans panteons museogràfics de la contemporaneïtat de l’Estat espanyol i no va ser objecte d’un estudi monogràfic –i impulsat per una investigadora alemanya, Ursula Tadjen– fins entrats els anys noranta.
“És un artista molt més important del que ha quedat establert en el cànon oficial i una figura clau per entendre la nostra modernitat, que sovint s’associa a un Picasso o un Miró i d’altres que sorgeixen en realitat del context francès”, apunta Pedro G. Romero, artista, investigador de la cultura flamenca i comissari de l’exposició “Dies d’ira. Comunisme llibertari, gitanos flamencs i realisme d’avantguarda”, dedicada a repassar el trajecte artístic i personal d’Helios Gómez i que fins al febrer es pot visitar a La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona. La mostra se suma a la tasca picapedrera que du a terme des de fa més de vint anys l’Associació Cultural Helios Gómez per recuperar, catalogar i investigar la producció de l’artista i el context en què es va produir.
“Cristo repartiendo las armas entre los reaccionarios”, il·lustració publicada a ‘Mundo obrero’ l’any 1931|HELIOS GÓMEZ
Per a Gabriel Gómez Plana, president d’aquesta entitat i fill d’Helios Gómez, l’oblit s’explica perquè “va dedicar el seu art a la revolució social, i això el fa perillós i incòmode. La seva és la història menuda, la història de la gent, i això no ha interessat”, i no s’està de recordar que “no vaig ser conscient de la importància del meu pare fins que tenia 45 anys [en feia més de 30 que havia mort], llegint Testament a Praga, de Teresa Pàmies, que l’esmenta. Només sabia el que havia sentit a casa: que era un artista bohemi, un roig i sempre estava ficat en problemes”. D’aleshores ençà, ha dedicat els seus esforços a documentar la vida de l’artista i de la seva generació. Caroline Mignot, historiadora i també membre de l’associació, té clar que el bandejament de l’artista “és un oblit general del pensament anarquista, perquè des dels mitjans anarquistes sempre se l’ha seguit difonent”.
‘Tablaos’ i ateneus llibertaris
Nascut al barri de Triana, al cor de la Sevilla gitana i popular, es forma com a artista de forma autodidàctica, assistint per lliure a classes de l’Escola d’Arts i Oficis. Freqüenta ambients cenetistes i acumula detencions per part de la guàrdia civil i entrades i sortides de la presó pel doble estigma de perillositat social que arrossegava com a gitano i políticament subversiu. Publica els primers dibuixos al full llibertari Páginas libres; freqüenta tertúlies ultraistes (moviment esteticoliterari emparentat llunyanament amb els corrents d’avantguarda europeus del moment); en paral·lel, és un personatge habitual dels tablaos de flamenc i es relaciona amb estrelles del cante i la copla del moment com Estrellita Castro o Rafael Ortega.
Gràcies a Felipe Alaiz, director del periòdic anarcosindicalista Solidaridad obrera, té les primeres oportunitats com a il·lustrador de periòdics i revistes. Exposa a l’ateneu obrer Kursaal, una mostra que també presenta a l’Ateneo de Madrid i a les Galeries Dalmau de Barcelona. Als cafès literaris sevillans i madrilenys es converteix en un personatge relativament popular que la fauna intel·lectual autòctona no s’acabava de prendre seriosament, ja fos per la seva vida bohèmia o l’estigma, potser autoexplotat, de gitano graciós i espavilat que vivia l’aventura revolucionària amb cert instint de novel·la picaresca. L’escriptor Rafael Cansino Assens el retrata en un article com algú que apareixia per les tertúlies demanant diners per comprar una pistola amb què matar el rei, sense que ningú li fes gaire cas. “Les paraules d’Helios, proferides en alta veu, tenen la virtut de tallar el debat polític. Tots passen a parlar d’una altra cosa. Qui sap si és un agent provocador, un confident de la policia?”
Nascut al barri de Triana, al cor de la Sevilla gitana i popular, es forma com a artista de forma autodidàctica, assistint per lliure a classes de l’Escola d’Arts i Oficis
L’estigma de la frivolitat el va perseguir sempre. “Té aquest costat frívol, perquè en certs ambients intel·lectuals i molt polititzats el veuen com un bohemi, però també pel fet de passar de l’anarquisme al comunisme, després tornar-hi, com tanta gent en aquells anys trenta”, apunta Caroline Mignot. En efecte, el 1934 ho va explicar el mateix Helios Gómez amb un full volant publicat a Barcelona: Por qué me marcho del anarquismo. Es va situar en l’òrbita del marxista Bloc Obrer i Camperol, i a Madrid es fa militant del Partit Comunista d’Espanya. Més endavant, en plena guerra civil, mentre fa de comissari polític a l’Exèrcit Popular, abandonarà l’obediència soviètica després d’un incident que acaba amb la mort d’un capità. Encara en ple franquisme, participarà en una organització clandestina de rastre efímer, Liberación Nacional Republicana, que propugna el retorn a la república des de l’esperit de la reconciliació entre les dues Espanyes.
Viatge a traves dels avantguardismes
Sense perdre l’arrelament amb el seu substrat cultural, Gómez fou alhora una ànima cosmopolita que es va relacionar amb els diversos moviments d’avantguarda artística que aleshores brollaven als grans escenaris europeus. En aquest sentit, fou decisiu el seu primer viatge fora de la península, quan el 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, decideix exiliar-se, en un periple que el porta a París, Moscou, Brussel·les, Amsterdam, Viena i Berlín. En aquesta darrera ciutat, amb l’auspici de la internacional anarcosindicalista AIT, produeix el que sovint s’ha vist com la seva obra mestra. La carpeta Días de ira, en 24 làmines acompanyes de textos breus, reconstrueix les lluites obreres contra els abusos oligarques i burgesos a l’Espanya alfonsina, amb una eficàcia visual que anticipa les maneres de la novel·la gràfica i que Pedro G. Romero llegeix com “un precedent del còmic underground”. Amb la seva plàstica ja perfectament madurada, en les formes geometritzants depurades amb les influències del futurisme i el constructivisme rus del moment, basteix un univers on l’èpica proletària de la narrativa fílmica d’un Eisenstein conviu amb la iconografia judeocristiana, la postal andalusista d’un Julio Romero de Torres o l’esperpent goyesc.
‘Evacuación’, un dels primers olis d’Helios Gómez, que va presentar al Pavelló de la República espanyola a l’Exposició Internacional de París del 1937|HELIOS GÓMEZ
Després repetiria fórmula en tres àlbums més, Revolución española, Viva octubre i Horrores de la guerra. A la Barcelona dels anys trenta, dibuixa prolíficament per a la premsa republicana i socialista (La batalla, òrgan del POUM) i altres vinculats a faccions que confluirien a ERC com L’opinió i La Rambla, on va provocar un escàndol dibuixant un drac de Sant Jordi amb els trets facials d’Alfons XIII, que va aixecar molta polseguera en una monarquia que ja trontollava. Més endavant, en vigílies de la guerra civil, és també pioner en el sindicalisme artístic autònom amb l’impuls del Sindicat de Dibuixants de Catalunya, on conflueix el bo i millor del dibuix i el cartell polític català.
De presó en presó
Però la d’Helios Gómez és també, sobretot, una història de repressió, de censura i, sobretot, de presons. Van ser tants els seus ingressos que costa seguir-ne el rastre. Fugint d’una presó de Jaén el 1934, gràcies a una fiança, arriba fins a Moscou, on serà també vigilat i perseguit per un règim estalinista en plena fase d’enduriment, d’on acabarà també fugint després de la desaparició de la seva companya, l’alemanya Ira Weber. De vegades, la seva condició de secundari de luxe de la història arriba a nivells extrems: se’l pot veure en una fotografia al pati de la presó Model juntament amb el president Lluís Companys i bona part del seu govern després dels fets d’Octubre de 1934, i també se’l va immortalitzar mosquetó en mà defensant la ciutat de Barcelona de la insurrecció militar del 18 de juliol de 1936.
També deambula per diversos camps de refugiats en creuar els Pirineus amb l’exèrcit derrotat el febrer del 1939. Acabarà deportat a Djelfa (a l’Algèria francesa), on és internat amb l’escriptor Max Aub i altres intel·lectuals espanyols en condicions extremes, tant que “aconsegueix un visat del consolat espanyol i prefereix tornar a l’Espanya franquista que una mort segura”, assenyala Gabriel Gómez.
La mare de déu del poble gitano
Instal·lat definitivament a Barcelona, practica una pintura de supervivència i de formes vagament dalinianes i s’acosta a la identitat gitana, interès que recull en un poemari influït per Lorca, com un refugi davant de l’ostracisme forçós d’altres militàncies polítiques. “Reivindica el ser gitano com un fet polític, no només cultural o ètnic”, remarca Pedro G. Romero, un gitanisme entès com l’alè d’un poble oprimit que ha d’aixecar-se per trencar el relat de l’Europa blanca dels feixismes.
Única imatge que es conserva de la capella gitana que Helios Gómez va pintar a la presó Model de Barcelona, publicada a ‘Diario de Barcelona’|ARXIU
Dues llargues estades a la Model –“sense cap judici ni procediment”, segons Gabriel Gómez– marquen la darrera dècada de la seva vida. A la quarta galeria pintarà la seva obra potser fins ara més referencial, tot i el seu caràcter de desapareguda. Per indicació del capellà penitenciari Bienvenido Lahoz s’acull al programa de redempció de penes per treball i decora una cel·la habilitada com a capella. El resultat, del tot sorprenent, fou tot un manifest gitanista amb cert aire d’artefacte pop, presidit per una Verge de la Mercè amb l’efígie d’una deessa indostànica, un grup de presos implorant ser acollits sota el seu mantell protector i un cor angelical de pell bruna, segons sembla, inspirat en el bolero “Angelitos negros” que llavors triomfava en la veu d’Antonio Machín.
Paradoxalment, el mural va sobreviure al franquisme però no a l’autonomia democràtica. El 1998, essent consellera de Justícia de la Generalitat Núria de Gispert, totes les galeries es van emblanquinar amb calç seguint un suposat protocol d’higiene, fet que el fill de l’artista qualifica d’“atemptat contra la propietat intel·lectual”. Des de llavors, l’Associació Cultural Helios Gómez ha batallat incansablement per recuperar el conjunt pictòric i per impulsar la quarta galeria (que va acollir els presos polítics i la capella), un projecte de memorial dedicat a l’art i al grafisme de resistència fet a Catalunya. Tot i que finalment es conservarà l’estructura de l’edifici i està previst un espai de memòria, no és el projecte que desitjava l’associació. I pel que fa a la pintura, “es van fer unes prospeccions que van demostrar que sí que es podia salvar en contra del que sempre havia argumentat l’administració. Però l’últim que hem sabut és que aquestes prospeccions s’han tapat de nou i, si ho han fet amb un material corrosiu, ho haurem de denunciar”, tem Gabriel Gómez.
L’1 d’octubre de 1988 va ser l’última vegada que Kortatu va pujar dalt dels escenaris. La primera banda de Fermin Muguruza (Irun, 1963) és tota una referència per a la música basca, però també per a l’escena reivindicativa. Trenta anys després, Muguruza va ser a Barcelona per defensar les urnes d’un col·legi electoral durant l’1-O. Des de sempre, el músic irunès ha tingut una forta relació amb Catalunya. Aquest mes presenta la seva primera pel·lícula d’animació, 'Black Is Beltza', un relat de ficció ple de referències biogràfiques i polítiques històriques amb una banda sonora col·lectiva gravada i produïda a l’antiga fàbrica Fabra i Coats, amb Raül Fernández ‘Refree’."La situació a Catalunya és ara d'impàs. A vegades has de fer un pas enrere per fer-ne dos endavant"
Vas néixer a Irun el 1963 i vas viure la societat basca dels vuitanta durant la joventut. Què recordes de la teva infantesa?
L’any 68, quan tenia cinc anys, ETA va cometre el primer atemptat planificat, contra el policiaMelitón Manzanas, al barri de Lapize d’Irun on jo vivia. Aquell dia va ploure molt i hi ha una frase típica que la gent de la nostra generació coneix dels seus pares: “Plou més que el dia que van matar Melitón Manzanas”.
I, a partir d’aquí, què va marcar la teva trajectòria cultural, social i política?
Davant de casa meva hi havia la Sindical, un col·legi on la gent estudiava per accedir a diferents gremis de treball. Als 9 anys recordo que no podia dormir i m’havia d’estar assegut. Vaig començar a patir asma crònica i no existien els inhaladors magnífics que et tornen a la vida en un moment. Moltes vegades, per la finestra a les set del matí, veia com de sobte grups de treballadors i d’estudiants tallaven la Nacional I que passava per sota de casa. Fets com aquest em van marcar com a persona, per poder entendre el meu esdevenir posterior. Recordo que els meus pares, si arribaven tard a la nit, el primer que feien era venir a l’habitació on dormíem en una llitera els tres germans: Jabier, que era el gran, Iñigo i jo [tots tres es van dedicar al món de la música]. El meu pare mirava si era al llit perquè automàticament me n’anava a la sala d’estar perquè sabia que jo no podia dormir. Tot aquest patiment personal, sobretot quan em faltava la respiració, el recordo com una etapa personal molt dura, unida al mateix temps a la tensió política i laboral que hi havia als carrers, perquè vivia en un Irun fronterer, una zona molt castigada…
“Jo tenia 12 anys i llavors Euskadi era una manifestació permanent, amb vagues contínues”
Castigada per la crisi, la situació econòmica laboral i la repressió?
Com van ser aquells anys d’adolescència i la teva primera militància?
Les primeres accions van ser als 13 anys, però per mi no va existir ni la preadolescència ni l’adolescència: automàticament vaig passar a fer premilitància juvenil en grups rebels. La meva vida va fer un tomb quan vaig viure les manifestacions per la llibertat dels presos, el 1976, amb la ‘ikurriña’ il·legalitzada, o l’assassinat d’un jove d’Irun, Josu Zabala, a les festes d’Hondarribia. Jo era amb els meus pares i l’Iñigo en un altre poble, però el germà gran havia anat a les festes. Hi havia por, perquè no sabíem si hi havia més morts i per primera vegada vaig sentir els pares parlar entre ells en eusquera perquè no els entengués la gent del voltant. El meu pare el parlava molt bé i la mare el ‘xampurrejava’ més o menys. Vam tornar ràpidament a Irun per veure què passava. Coneixíem els familiars de Zabala, i per primer cop vaig veure la policia apallissant la gent a les manifestacions. Des de llavors, no he tingut mai la necessitat que als meus malsons hi apareguessin monstres extraordinaris, perquè sempre han estat imatges de policies que em perseguien i em fotien una pallissa.
En quina situació es trobava la llengua a Euskadi en aquell moment?
Estem parlant dels anys setanta: a la ciutat industrialitzada d’Irun gairebé ningú parlava eusquera; de fet, estava a punt de perdre’s com a llengua d’ús quotidià. Molts dels que sabien parlar-lo no el transmetien perquè tenien por i volien evitar possibles represàlies als seus fills. La Guàrdia Civil era pertot arreu i parlar eusquera era pràcticament entès com una provocació. Si sentien una paraula en la teva llengua, t’emportaves un cop.
Foto: XAVI MERCADÉ / ENDERROCK
“Les nostres primeres accions van ser sortir a pintar la ‘ikurriña’, que no es va legalitzar fins al 1977”
Tot aquest panorama va ser el detonant del teu activisme?
Les nostres primeres accions van ser sortir a pintar la ‘ikurriña’, que no es va legalitzar fins al 1977. El primer cop de porra que vaig rebre va ser pel fet de portar aquesta bandera rebel i antifeixista pintada a la carpeta. Sortint del col·legi, vaig intentar tapar-la amb el braç, però un policia nacional ja em va etzibar un cop de porra. I, mentre fugia corrents, un altre policia em trepitjava la meva carpeta.
Quina va ser la teva primera militància?
La meva premilitància activa va ser als comitès antinuclears. El 1979 vam muntar grans marxes antinuclears per aturar la central nuclear de Lemóniz. Llavors ja hi havia un debat molt important sobre si la lluita armada havia de deixar pas o no a una altra lluita no violenta, el mateix que va succeir a Irlanda, tot i que després del Bloody Sunday ja no es va tornar a abordar fins molt temps després.
Hi ha algun fet equiparable al País Basc?
Sempre faig un paral·lelisme que em sembla significatiu. A Tudela, en una manifestació al Polígon de Tir de Las Bardenas, la Guàrdia Civil va tallar un pont perquè la gent no hi arribés. Els manifestants, entre els quals també hi havia nens, es van asseure al mig de la carretera i en l’acció va morir l’activista ecologista veneçolana Gladys del Estal després de rebre un tret al cap. Com a resposta a aquells fets, es va formar un grup de resistència passiva, no violenta. Va ser un dels fets que van afectar molta gent de la meva generació: com a resposta als trets, no respondríem amb la mateixa llengua de les armes.
La música també és una manera de respondre la repressió. Què escoltàveu?
Escoltàvem la música censurada als anys seixanta, i que s’havia introduït de contraban. Els discos de Mikel Laboa, per exemple, es portaven clandestinament des del País Basc del Nord, travessant la frontera per Irun, i es repartien entre la gent. Aquesta història l’explico a ‘Black Is Beltza’. La pel·lícula és part de la meva vida, perquè aquell any vaig projectar moltes coses que després serien molt importants per entendre tot el que he fet.
“De jove, tres moments em van marcar molt: la mort de Gladys del Estal, la revolució sandinista i, sobretot, el ‘London Calling’, el mític disc de The Clash”
La música ha estat clau en la teva vida.
Hi ha tres elements clau que van determinar la ideologia d’un jove de 16 anys l’any 1979: la mort de l’activista ecologista Gladys del Estal a Tudela, la revolució sandinista a Nicaragua i, sobretot, el mític disc de The Clash ‘London Calling‘ (Epic, 1979), que ens va fer bullir el cap. Escoltàvem tot el que ens arribava, teníem una relació directa amb l’escena musical de Bilbao i també per descomptat amb Londres, més enllà de l’enorme expedició de nens refugiats bascos que, fugint de la Guerra Civil espanyola, es van establir al barri de Hackney, on també vivien molts jamaicans. El ‘punk’ ens va influenciar molt ràpidament: gràcies a la connexió amb Iparralde, podíem escoltar tota aquesta música a les botigues de discos.
Així va néixer la llavor de Kortatu?
Ens agradava el ‘reggae’, però escoltar el ‘London Calling’ va ser un cop fortíssim. A més, el 1981 va ser definitori, perquè mesos abans de fer 18 anys es va produir l’intent de cop d’Estat de Tejero i vam anar a Bilbao a un concert de The Clash per presentar ‘Sandinista!’ (Epic, 1980). Llavors estudiava pedagogia –perquè creia i segueixo creient que a través de l’educació es pot transformar el món–, quan vaig decidir crear la meva primera banda, Kortatu, amb la idea d’apostar per la pedagogia del xoc, el ‘punk-rock’. Dos anys més tard vaig escriure una cançó nihilista, ‘El último ska de Manolo Rastaman‘, i vam anar fent nous temes amb el meu germà Iñigo fins que el 1984 es va incorporar Mattin a la bateria, vam gravar una maqueta i vam començar a fer concerts.
Foto: XAVI MERCADÉ / ENDERROCK
“El laboratori de la repressió estatal es va aplicar al País Basc, quan els únics cantants censurats érem els bascos o es van tancar diaris ‘abertzales'”
Sempre has tingut relació amb Catalunya. Arnaldo Otegi va dir a Catalunya Ràdio: “A falta d’ETA, l’Estat ha convertit Catalunya i els independentistes en el seu enemic intern”. Com veus la situació política?
No estic gens d’acord amb aquesta afirmació: a Catalunya se l’ha d’entendre per si sola. En canvi, respecte a la llibertat d’expressió, ja he explicat moltes vegades que el laboratori de la repressió estatal es va aplicar al País Basc, quan els únics cantants censurats érem els bascos o es van tancar diaris ‘abertzales’. Tota l’experimentació de la repressió, amb l’excusa que tot era ETA, posteriorment s’ha anat exportant a la resta de l’Estat. Per això la meva relació amb Catalunya sempre ha estat molt directa. Amb Kortatu, a més d’una ‘ikurriña’ a l’escenari, al costat de la meva guitarra també hi apareixia sempre una estelada. Per exemple, aquesta imatge es pot veure a la contraportada del disc ‘Azken Guda Dantza’ (Oihuka, 1988), que significa ‘L’última dansa de guerra’. El vam gravar quan ens van arribar notícies que hi hauria una primera taula de negociacions d’ETA amb l’Estat espanyol, que va tenir lloc a Algèria.
Darrerament has viscut una llarga temporada a Catalunya, arran de l’exposició gràfica i la gravació a l’Arts Santa Mònica del disc ‘Black Is Beltza ASM Sessions’ (Kasba Music / Talka Records, 2016) i la residència a l’antiga fàbrica Fabra i Coats.
La relació amb Catalunya s’ha fet més estreta gràcies als dos mesos que vaig estar comissariant una exposició al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona, a partir de la novel·la gràfica ‘Black Is Beltza’, creada juntament amb l’escriptor Harkaitz Cano i el dibuixant Jorge Alderete, inaugurada al juny del 2016. Com a resultat, vam presentar un disc amb Chalart 58 amb les sessions enregistrades a l’ASM editat pel Joni D. de Kasba. A partir d’aquella experiència va sorgir una residència a l’antiga fàbrica Fabra i Coats, amb una instal·lació que reflexionava sobre el lligam entre els paisatges fabrils del passat amb la ciutat digital del present. Vaig viure quatre mesos a Sant Andreu, i després d’aquest temps ja m’he convertit en un andreuenc.
Durant aquest temps també has après a parlar català amb fluïdesa.
Amb tots els meus amics propers, com el Joni D., el Gerard, la Míriam, la Marta o el Yacine Belahcene –que va ser la primera persona amb qui vaig anar a Algèria– vaig fer el salt de començar a parlar en català; m’hi van ajudar molt. Després d’aprendre eusquera, també parlo francès, anglès, castellà… i vaig pensar que, si havia de viure algun temps a Catalunya, havia d’aprendre el català. No és el mateix parlar amb una persona en la seva llengua que en una altra. Hi ha una sèrie de components intrínsecs que només es poden arribar a entendre si també parles la seva llengua.
“La vigília del referèndum vaig ser amb les CUP, perquè soc amic íntim d’Anna Gabriel i de David Fernàndez”
Com vas viure l’1-O?
La vigília del referèndum vaig ser amb les CUP, perquè soc amic íntim d’Anna Gabriel i de David Fernàndez, a qui conec des de fa molts anys quan era a l’Ateneu La Torna, de Gràcia. Abans de ser parlamentari i arran dels nostres concerts censurats el 2004, va penjar una pancarta a l’Apolo on posava “Benvingut Fermin Muguruza i la Kontrabanda”. Jo he estat en la formació de les CUP des de l’inici, i, quan el van cridar a ell, aquella mateixa nit ho vam estar celebrant, perquè jo era a Barcelona. Vam estrenar el ‘famós’ eslògan: “President, president, David Fernàndez president”. Per tot plegat, dos dies abans de l’1 d’octubre vaig venir a donar suport a les CUP i vaig interpretar dues cançons en directe en una escola, “La línea del frente” i “A la calle”. Totes les manifestacions es van convertir en el clam d’”Els carrers seran sempre nostres”.
I va arribar el dia del referèndum…
Em va tocar anar a l’Ateneu L’Harmonia, de Sant Andreu, perquè és el barri d’on em sento ara mateix, a Catalunya. Des de primera hora del matí vam veure com l’Estat espanyol començava a pegar a la gent, els cops de la Policia Nacional. Vam estar durant tot el dia en tensió, amb un helicòpter sobrevolant-nos. Com a tothom, ens arribaven imatges de la policia, missatges virals… Jo estava en contacte amb els amics catalans, cadascú defensant el seu col·legi electoral. Encara se’m posa la pell de gallina i se m’estremeix el cos només d’explicar què va significar l’1 d’octubre, tot i que la policia no va venir a reprimir a Sant Andreu. És el mateix que crec que els passa a tots els catalans que hi van ser, i a tota la gent de fora que vam venir a donar-hi suport. La consigna repressiva del “no votareu” era resposta amb la nostra “votarem!, votarem!, votarem!”. Quan la gent gran sortia de votar, la gent cridava “Hem votat!”. Va ser una experiència que no podré oblidar mai. Uns quants dies abans, recordo que era amb gent de les CUP i els vaig dir: “Només hi ha una cosa que em molesta de l’1 d’octubre, i és que abans era l’aniversari de la dissolució de Kortatu, i ara serà el dia de la independència de Catalunya”. [Riu.]
“Crec que n’hauríeu de dir la República de l’1 d’Octubre, tot i que encara no s’hagi fet realitat”
Dies més tard hi va haver la declaració fallida d’independència, el 27 d’octubre.
Aquell dia també era a Barcelona, en una trobada secreta que es va fer en un hotel amb la política nord-americana Angela Davis, el dirigent basc Arnado Otegi, l’exdiputat David Fernàndez i jo. Era secreta perquè en aquell moment no volíem que se sabés que estàvem junts. Amb Davis, un grup de suport i familiars havíem intentat visitar Otegi a la presó de Logronyo, però no li van permetre l’entrada. L’any 2016, quan va sortir al carrer, ens vam unir i ja vam sopar junts.
Què creus que n’ha quedat al cap d’un any?
Crec que n’hauríeu de dir la República de l’1 d’Octubre, tot i que encara no s’hagi fet realitat. És molt més bonica aquesta commemoració que no pas la del 27… Fins i tot caldria plantejar si cal moure la Diada a l’1 d’octubre: seria preciós. Però vaja, això són qüestions que us tocarà decidir a vosaltres. Pot semblar que s’ha fet un pas enrere? Sí, però sempre n’hi ha: són per agafar impuls.
Què creus que va fallar després del referèndum de l’1-O? No hi havia la força suficient? Un 47% de suport era poc? Es podia tirar pel dret sense negociar res amb l’Estat?
És complicat. Al País Basc hi havia gent que es preguntava: “Què fan les CUP? Haurien d’actuar d’una altra manera”. I jo els deia: “Cal respectar la gent de Catalunya, que ha sabut molt bé com fer caminar el procés fins aquí”. Per a mi va ser exemplar tot el que va passar, i també va ser molt dur, perquè la no-violència comporta situacions extremes. A Euskal Herria hem conegut molt bé el que ha estat la violència policial, i sabem perfectament com respon l’Estat espanyol als qui s’hi oposen. Hem vist també com en l’àmbit internacional de cop i volta se’t tanquen totes les portes. El fet que hagi estat una lluita tan exemplar i tan imaginativa… que busquessin les urnes i no en trobessin cap, tot i haver-n’hi a cada poble i a cada barri… és l’exemplaritat del procés, i per això el seu recorregut és tan important. La situació actual és un impàs en què la gent pot sentir-se frustrada o cansada. És comprensible perquè s’ha patit la repressió de l’Estat, que ha detingut els polítics i els ha mantingut a la presó i a l’exili, fins i tot amb un canvi de Govern que no ha estat capaç de canviar la situació. Entenc perfectament que hi hagi hagut un pas enrere. A vegades has de fer un pas enrere per fer-ne dos endavant, per agafar impuls. Però de cop i volta va arribar la Diada del 2018, i va tornar a sortir tota la gent al carrer.
Hi ha un moviment social fort, però com creus que cal aplicar el resultat de l’1-O per implementar la República?
Jo no tinc una fórmula màgica; no existeix. Cada país ha de definir el seu propi camí per fer. Un any tampoc és tant. Fins i tot, crec que el que cal valorar és el treball de tots aquests anys, i la manera com es va aconseguir arribar fins a l’1 d’octubre.
Ja fa mesos de l’adéu de les armes d’ETA. Com veus la situació i la reivindicació independentista al País Basc?
Del primer que vull parlar del País Basc és de la situació vergonyosa amb el tema dels presos. Just després d’haver-se declarat la treva, s’havien d’haver apropat els presos. Ara en farà set anys, de la treva definitiva que va fer ETA, i no s’han mogut els presos. Ara crec que estem parlant d’uns 280 presos, ja no dels 500 que hi havia fa uns quants anys. El delegat del PP a Guipúscoa, Borja Sémper, va dir que, quan es dissolgués ETA, en 48 hores els presos sortirien de les presons basques. La gent del PP deia això fins que ETA va deixar les armes. I, de sobte, arriba un nou Govern, fent-se dir Govern de canvi, i diu “aproparem els presos”. I ja som a mitjan setembre i només han aprovat els xavals víctimes del muntatge policial que va ser el cas d’Altsasu. Què els costa? S’han de traslladar ja. Però és que no només se’ls ha de traslladar, sinó que, si fem com es fa en els processos de pau, els presos han de sortir al carrer. Primer han de venir a casa, i després han de sortir al carrer. Aquest segueix sent el tema més espinós que tenim, i el més crític, i el que més urgentment s’ha de resoldre. I que surtin al carrer tots els que ja han complert tres quartes parts de la condemna. És clar que una amnistia no la faran, tot i que seria el que tocaria. Fins i tot, caldria un fons econòmic de suport a la reinserció. Això és el que es fa en els altres processos de pau a tot el món.
Foto: XAVI MERCADÉ / ENDERROCK
“Jo vaig ser dels il·lusionats amb Podem perquè aprecio el seu discurs trencador”
Com veus el fenomen de Podem i Pablo Iglesias?
Jo vaig ser dels il·lusionats, però no només perquè m’aprecio el discurs trencador. Era la primera vegada que veies algú fent un discurs anticapitalista, i imagina-t’ho, parlava de nacionalitzar la banca, les elèctriques… i jo hi estic completament d’acord. Fins i tot de defensar el dret d’autodeterminació per a les nacions que són dins de l’Estat espanyol. Dins d’aquestes nacions jo sempre hi veig Euskal Herria, Catalunya i Galícia. Veus a Podem gent molt propera fent política, com en Nacho Murgui, que era un dels cantants d’Hechos contra el Decoro, i de cop és tinent d’alcalde de Manuela Carmena! I dius, ostres, allà hi som. I, de fet, vaig dir en un tuit fa temps dient que, si jo visqués a Madrid, donaria suport a Podem, i a Catalunya seria amb la CUP. I, aquí, clarament amb EH Bildu.
Mantindries el tuit que vas fer en favor de Podem ara?
Quan siguin les properes municipals, t’ho dic. Però això ho vaig fer en un moment i un context, que era molt, molt, molt clar. En aquell moment em va semblar interessantíssim. Però, sí, segurament ho faria de nou, tot i tot, tot i les decepcions. Penso que és el nostre aliat estratègic. Ha de ser el nostre aliat estratègic i hem de convèncer-los que siguin amb nosaltres.
Parlant d’internacionalisme: tu no t’has quedat als anys seixanta o setanta, abstret com ho han fet altres intel·lectuals o músics, sinó que aquest internacionalisme el practiques avui dia. T’has posat en molts embolics i batalles, des de Chiapas (trobant-te amb el subcomandant Marcos) fins a Palestina, i d’altres fronts del món àrab. Per què ho fas, i què aprens d’ells?
Sempre dic que l’asma que pateixo és molt important per a la meva vida política. Vaig llegir una biografia impressionant del Che Guevara que va escriure Paco Ignacio Taibo, que remarcava aquesta asma crònica que tenia el Che, i com li va afectar la personalitat, de la manera que a mi m’afecta aquesta malaltia crònica. Molta gent que tenim asma crònica compartim aquesta necessitat de lluitar per cada alenada d’oxigen, per poder seguir vivint. Això et fa apreciar la vida d’una manera diferent. Et fa realment conscient perquè, com a persona, necessites estar aquí, viure en calma.
Com vas començar a conèixer les lluites arreu del planeta?
Amb Kortatu comencem tocant a Euskal Herria, a tots els pobles, sortim a Catalunya i a Madrid, però després ja actuem a Europa, per totes les cases ‘okupades’ i els centres socials que hi havia arreu d’Europa. I això et va creant una xarxa de complicitats i de gent que és el que ha anat empenyent tots els passos següents. Ja amb Negu Gorriak comencem a moure’ns també per tot Amèrica; l’Amèrica Llatina, sobretot, però també els Estats Units. Perquè jo tinc molta relació amb les discogràfiques independents d’allà com Dischord Records, de Washington DC. L’any 1992 toquem amb Fugazi i Chumbawamba als Estats Units. Amb Negu Gorriak faig el primer documental fa 12 anys, quan sóc a Jamaica, per documentar i explicar com és el procés creatiu, i de gravació d’un disc. A partir d’aquí faré el documental següent, ‘Checkpoint Rock’, i després ve la invitació d’Al Jazeera per fer 11 documentals sobre territoris àrabs. Aleshores començo a submergir-me en tots aquests països i a conèixer-los a fons.
El context social i polític dels Estats Units dels anys seixanta i setanta és molt agitat, sobretot per la qüestió racial. Ho tracteu a ‘Black Is Beltza’ d’una manera força pedagògica i animada.
L’arrencada de la pel·lícula sí que està situada als Estats Units, l’any 65, perquè s’hi produeix un fet històric, el dia 10 d’octubre: els gegants de la comparsa de Pamplona de San Fermín, de la rua, són convidats a desfilar per la cinquena avinguda de Nova York, perquè hi havia l’exposició mundial. Però, a causa de la discriminació racial de les autoritats dels Estats Units, prohibeixen la participació en aquesta desfilada dels gegants negres. És una qüestió que m’ha passat, i em segueix passant: la persecució ideològica i la prohibició per intentar no fer-me cantar, i que la gent no pugui ballar a través de les meves cançons. Aleshores, de cop, comença l’acció, arranca, perquè hi tenim molts elements que són imprescindibles a ‘Black Is Beltza’.
Quins?
La pel·lícula no es queda només a Nova York. Visitarem molts països. I aquí hi entra l’element internacionalista, perquè el nostre protagonista tindrà una missió especial amb els serveis cubans. Tenim moltes capes dins de la pel·lícula. Des de l’esport, a través de Muhammad Ali, que es va negar a anar a matar gent pobra, com deia ell, al Vietnam, i per això va perdre la corona de campió de pesos pesants i li van prohibir seguir competint durant bastants anys; també la capa musical, que recorre tota l’estona la pel·lícula; hi surt també el món de la literatura, coneixerà Juan Rulfo a Mèxic, o passarà pel festival de Monterrey, on veurà l’actuació d’Otis Redding i es quedarà glaçat. També s’ha de reivindicar tot un conglomerat de qüestions que fins aleshores no s’havien plantejat, com seria la revolució sexual, l’apoderament de la dona, l’obertura de la ment a través de les portes de percepció amb l’ús de psicotròpics… i, a la vegada, l’internacionalisme. El que hi ha, de fons, és la idea de canviar el món, de l’anticapitalisme.
Es planteja també la idea de la resistència armada dels seixanta i setanta.
Apareix a tot arreu. El nostre protagonista a la ‘pel·li’ s’enamora d’una cubana i viatgen a Cuba, i el mateix Che Guevara (perquè barregem ficció i realitat) li encomana una missió de treure un pantera negra dels Estats Units. Però, per anar-lo a recollir i endur-se’l una vegada més fins a Cuba, ha d’entrar a Mèxic i anar fins a Mont-real (Quebec). Viatjarà. I, en lloc de saltar a l’illa, haurà d’anar fins a Algèria, i des d’allà no puc explicar més perquè és el final de la pel·lícula. Només puc dir que hi apareixen els Estats Units dels Black Panthers. I als altres països amb guerrilles, o fins i tot els grups armats que s’estan conformant en llocs com Alemanya (Rote Armee Fraktion), i després, l’any 67, quan ja comencen a tenir entrenaments de grups armats bascos com ETA. De fet, ETA s’inspira, s’instrueix i fins hi tot té uns camps d’entrenament a Algèria, copiant l’estil del que va ser el Front d’Alliberament Nacional algerià, i té tot el suport de l’FLN.
Aquesta entrevista és una versió ampliada de l’entrevista conjunta publicada alhora per la revista musical ‘Enderrock’ i CRÍTIC aquest mes d’octubre.
juny 19, 2018
Pier Paolo Pasolini (Bolonia, 1922-Ostia, 1975) va bastir una obra artística diversa i polifacètica, amb varietat de gèneres i disciplines, en artefactes heterogenis muntats a partir d’idees potents, crítiques i polèmiques. Les llençà a la cara del present i a l’horitzó de la posteritat, no des del balcó del palau, la càtedra o el pedestal, sinó sempre contra l’elitisme i el conformisme, amb una preocupació intensa i viscuda i un fort amor pel proïsme
Del marxisme herètic i el cristianisme primitiu i transcendental a l’homosexualitat traumàtica primer, enèrgica després, P.P.P. va entomar amb una vitalitat desesperada i des d’una individualitat originalíssima i contradictòria el rol de veu i consciència d’un temps i d’un país. Personatge respectat i atacat, marginat per radical i per excèntric, ara tothom sembla venerar el seu cadàver, les seves cendres. Itàlia quedà commocionada pel seu assassinat, en circumstàncies tapades i no del tot aclarides, que semblen involucrar els molts enemics ideològics que tenia i les recerques incòmodes en els treballs per a la seva darrera novel·la, Petroli, que tractava el cas Mattei. Val la pena repescar, llegir i rellegir algunes obres que ara es publiquen i es reediten, i que ofereixen el moll de l’os de les idees pasolinianes. Publicades per l’editorial Nórdica, La religión de mi tiemporeuneix en una antologia les poesies cabdals entre 1957 i 1971, i Chavales del arroyorecupera la primera novel·la, del 1955. Bona part dels articles periodístics de la darrera etapa estan reunits en dos volums extraordinaris, les Cartas luteranas (editorial Trotta) i els Escritos corsarios (Ediciones del oriente y del mediterráneo). Les novetats editorials les trobem a Vulgar lengua (ediciones El Salmón), un debat sobre la supervivència dialectal. Les sucoses entrevistes que Pasolini oferí estan reunides a Todos estamos en peligro (editorial Trotta), i una sèrie polièdrica d’assaigs breus, d’Arnau Pons i altres, i traduccions diverses es troben en el volum monogràfic editat als Quaderns de Versàlia. L’amplitud, la profunditat i l’heterogeneïtat de l’obra artística i assagística de P.P.P., ell mateix inventor de nous formats com ara els appunti de cinema, conviden a proposar una sèrie d'”apunts” sobre un tema que recorre la seva creació: el genocidi sociocultural i les mutacions antropològiques provocades per l’era del neocapitalisme, pel “progrés” industrial i tecnològic, per la televisió. Pasolini ja avisà: el consumisme és un nou feixisme, i aboca a la pèrdua de la singularitat humana.
Les distàncies de la perifèria
Ragazzi di vita (Nois de la vida en català i, en castellà, Chavales del arroyo), la primera novel·la de Pasolini, del 1955, continua la tasca empresa a les Poesie a Casarsa (1942) i explora el llenguatge “real”, allà el dialecte friülà i aquí el romanesco i l’oralitat dels joves del lumpenproletariat romà. Pasolini, qui descriuria el neorealisme com un “realisme fictici”, sorgit més dels remordiments que de les ganes de denúncia, ens passeja per les perifèries romanes en els primers anys de la postguerra, i experimenta amb un relat desmanegat i brut, salpebrat amb dosis de realisme màgic. Dóna tot el protagonisme als sense veu de l’època, el Ricceto i els seus amics, joves i pobres condemnats a passar pel sedàs de la marginalitat, la gana i l’ostracisme, la presó o la mort. L’autor pul·lula, com farà més tard a les pelis Accatone (1961) i Mamma Roma(1962), o amb la segona novel·la Una vida violenta (1959), entre aquests nois deixats de la mà de Déu, que no importen a ningú i semblen aliens tant a la moral de la burgesia com a les consignes comunistes. A la cerca del poder de la humilitat i de la bellesa de l’autenticitat, a Ragazzi di vita es retraten els temps en suspens de l’amistat i es treuen els vels de la ciutat des de la pobresa extrema de les borgate, on l’autor visqué de jove, quan feia de professor. La felicitat momentània és al riu, nedant entre l’escuma de la fàbrica de lleixiu, i la lluna fa brillar Roma i en dóna una imatge marciana, radiant en la seva misèria resplendent. Aquests vagareigs per la realitat romana no van agradar a molts sectors: el llibre fou motiu d’un judici per obscenitat, un dels molts en la vida de l’autor. Amb ulls com taronges, els comunistes ortodoxos van exclamar: “Com??!!”, i els catòlics més conservadors: “Què??!!”.
Els forats de l’ortodòxia
La perifèria, les barraques i els ravals són escenaris recurrents a l’obra de P.P.P., i apareixen en un experiment posterior, més exagerat i humorístic, la peli Uccellacci e uccellini (1966). Una faula cinematogràfica peripatètica en què el marxisme arran de terra es torna a donar la mà amb el cristianisme més descarnat i empàtic: el líder comunista Togliatti (líder cofundador del PCI amb Gramsci) és mort, mentre els àngels ronden pels suburbis. La densitat de l’ortodòxia política és aquí ja només mirada amb suspicàcia, sinó mostrada com feixuga i inútil. A Les cendres de Gramsci (inclosa a l’antologia La religión de mi tiempo), el poeta fixa el final de la Història, dialoga davant la tomba amb el fantasma del polític, mort a les presons de Mussolini. Pasolini li trasllada el neguit de les seves contradiccions: la seva atracció per la vida proletària és anterior a les grans idees i les “magnes pàgines”, i es deu en primer lloc a l’alegria i no a la lluita, a la naturalesa i no a la consciència: “Mi chiederai tu, morto disadorno,/ d’abbandonare questa disperata/ passione di essere nel mondo?“, escriu. El poeta està destinat a heretar el rol del màrtir Gramsci, tòtem de l’esquerra, i a continuar-ne la tasca en una època de contrarevolució, on denunciarà els feixismes i els ideals burgesos com també els dogmes marxistes més mecanicistes, encarnant el paper de l’intel·lectual compromès i predicant amb l’exemple, amb singularitat i pragmatisme, de la filosofia de la praxi.
El cos és un baluard…
La Trilogia de la vida que Pasolini va filmar els primers anys de la dècada de 1970, una celebració colorista i lliure de la faula que revisa la literatura canònica i popular, té com a motor la representació dels cossos, l’erotisme i el sexe, i com a forma un feix esfilagarsat d’històries encreuades. Aquest projecte responia, també, a una reapropiació cultural, les històries s’oferien així al poble amb els rostres de la plebs (com passa a l’Evangeli segons Sant Mateu, o a les pelis de Medea i d’Èdip). Segons l’autor, la Trilogia de la vida és filla d’una època de lluita per l’alliberament sexual i de pràctica de la llibertat d’expressió, i la voluntat de participar-hi activament (artísticament) es donava en un context en què Pasolini ja apreciava l’emergència d’una “irrealitat de la subcultura dels mass media”, i la ingent i irreversible crisi cultural i antropològica que faria mutar els joves, el país i el món sencer, i que afectava irremeiablement -ja en aquell moment- tots els països desenvolupats. Aquesta crisi profundíssima – la provocada pel boom econòmic dels 50-60 a Itàlia, la revifalla industrial i la puixança consumista, amb efectes ja visibles aleshores a tots nivells- centra les preocupacions de Pasolini i travessa tota la seva obra, basada en darrer terme en la crítica a la destrucció que la modernitat promou. Davant d’això, l’autor entén els cossos com el darrer baluard de la realitat, i els mostra a la pantalla feliços i despreocupats, innocents i sense culpa ni pecat, en el temps remot i en l’espai preindustrial del dit “tercer món”. Iemen, Pèrsia, Etiòpia, la Índia… calia marxar ben lluny per trobar una alternativa incontaminada, i una escapatòria personal.
… i el poder una trituradora
Però poc després, Pasolini abjura de la seva trilogia, i explica les seves raons de pes (Abjuración de la Trilogía de la vida, dins Cartas luteranas). La falsa tolerància imposada i generalitzada a la societat ha trivialitzat aquelles lluites i ha superat o fet insignificants les reivindicacions d’alliberament i expressives: el sexe innocu i arreu s’ha fet lleig, obedient, repetitiu. Un cos nu, uns òrgans sexuals ja no revolucionen res, ans al contrari, i la vida sexual de la gent (i la del mateix autor) pateix el trauma, la degradació, l’engany i el tedi. Pasolini s’enfronta a tot això: no vol veure el vitalisme natural i arcaic d’El Decameró, Els contes de Canterbury i Les mil i una nits -que ell proposava com a record utòpic i a la vegada com a model de conducta- reduït a un producte cultural més, a una anècdota picant i exòtica. Què cal fer? La seva “adaptació”a la nova realitat consisteix a fer Salò, o els cent vint dies de Sodoma. La seva darrera pel·lícula, que s’estrena després del seu assassinat, està ambientada a la República de Salò, a la Itàlia feixista de 1944, amb ecos cruels i grotescos de Dant, Sade, Artaud (i Hitler!), i és d’una violència pornogràfica pròpia dels rituals caníbals o les snuff movies. És la visió sobre el poder exercit amb força i caprici sobre els cossos dels joves dels pobles, convertits en objectes disponibles i en la darrera de les mercaderies. Sotmesos a l'”altra” anarquia: l’anarquia del poder que “es concreta amb la màxima facilitat en articles del codi penal i en la seva posada en pràctica”. (Autoentrevista a propósito de Salò, dins del volum Todos estamos en peligro).
Lluernes…
A la Profezia, el poema conegut com a Alì dagli occhi azzurri (inclòs al volum Poesia in forma di rosa), Pasolini descriu els fluxos migratoris amb unes imatges vives i dramàtiques, si bé al poema els migrants són rebuts a la costa italiana com a “vells germans”, i no hi apareix el ministre d’interior italià barrant el pas al vaixell Aquarius. Era un presagi, una profecia, un desig, una paranoia? Més aviat el fruit de l’anàlisi lúcida, expressada amb una ràbia poètica. És per això que aquestes visions tenen encara vigència i són pertinents. I si aleshores moltes es veien exagerades, vist el panorama quaranta anys després fins i tot han fet curt. Les denúncies de Pasolini als jerarques democristians anticipen l’operació Mani Pulite que faria caure dues dècades després la Democràcia Cristiana italiana, en un afer de corrupció sistemàtica, traslladable a molts altres països. El 1968 carrega contra els estudiants figli di papà, detectant-ne les impostures. En clau metafòrica i simbòlica, sap posar en relació els símptomes del desastre ecològic (la desaparició de les lluernes, o cuques de llum, del paisatge italià), la tabula rasa cultural, i el buit del poder polític (a El artículo de las luciérnagas, dins Escritos corsarios). Les seves consignes contra l’ensenyament i la televisió com a eines executores del genocidi cultural (Mis proposiciones sobre la escuela y la televisión, dins Cartas luteranas) encara podrien ser, avui, objecte de debat. El podria moderar, a Telecinco i en horari de màxima audiència, l’exministre espanyol Màxim Huerta.
… i emoticones
Pasolini veu venir doncs un món en ruïnes que gira al voltant d’un ull de l’huracà productor-consumidor, on s’imposa un llenguatge tecnològic-televisiu, que és o críptic o simplista. I afegim: que tindria avui, en les emoticones dels nostres mòbils, la seva expressió més tonta i actual. Veu el triomf d’uns ideals burgesos que han atrapat totes les classes socials sota l’envelat de l’hedonisme i el consumisme. En un debat sobre cultures i llengües minoritàries, celebrat a Lecce el 1975 i publicat sota el títol de Vulgar lengua, Pasolini torna a remetre al “genocidi” del que parla Marx al Manifest comunista. Els efectes del que ara anomenem globalització ja els han sofert camperols, obrers i lumpenproletariat, diu el poeta: “ja són cadàvers”. I el seu “destí històric és el de viure en aquesta condició moribunda i ressuscitar […] no sé quan, perquè no sóc un profeta ni vull ser-ho”. Cadascú que pensi en quins partits han despertat avui aquells zombis. Al mateix debat, en qüestionar les solucions del “clergat progressista”, ancorat en problemes anacrònics i oxidats en solucions ineficients, respon amb un dilema per afrontar la greu situació de les llengües, de les cultures minoritàries. Cal tenir en compte que, de jove a Casarsa, Pasolini havia fundat l’Accademiuta de lenga furlana, i coherent amb aquesta sensibilitat va mantenir certa relació també amb la cultura i la llengua catalanes, via els poetes i traductors Carles Cardó i José Agustín Goytisolo, amb una sèrie de projectes i visites a Barcelona entre les dècades dels seixanta i setanta (tal com s’explica a La presencia de Pasolini en Barcelona, de Francesco Luti, al volum IV dels Quaderns de Versàlia). Davant del genocidi social, cultural, lingüístic ja en procés, el poeta proposa: o anar directament al “separatisme”, a la revolució, “a la defensa que fan els bascos o els irlandesos de la seva llengua”, o bé inventar un nou conservadorisme (una reacció que, mal entesa, feu que el titllessin de reaccionari), en el sentit de “conservar” tota la riquesa en perill, amb una estratègia que hauria d’anar en paral·lel a una nova il·lustració, i a una nova manera de ser realment progressistes i lliures. Segons Pasolini, aquest és “un problema central a les nostres vides”.
juny 19, 2018
