Fa unes setmanes, Horitzó Socialista feia públic un article amb el títol «Arran i el SEPC: entre el dir i el fer». Aquest article pretenia fer una crítica global a la trajectòria política recent de les nostres organitzacions, des d’una suposada posició de coherència revolucionària i hegemonia teòrica. Malgrat el to aparentment obert al diàleg i el reconeixement parcial de què elles identifiquen com a evolucions positives o acostaments a les seves postures, el text acaba reforçant una idea central: qualsevol pràctica política que no se subordini als marcs conceptuals i estratègics del Moviment Socialista (MS) és, en el millor dels casos, incompleta, i en el pitjor, una forma encoberta de reformisme o d’arrossegament al capitalisme.
Aquest plantejament, que combina una lectura parcial de la realitat amb una acusació implícita de falta de radicalitat o de subordinació ideològica, mereix una resposta clara i constructiva. No perquè l’MS no pugui fer aportacions rellevants al conjunt del moviment popular, sinó perquè partim de la convicció materialista que només una estratègia que estigui en constant diàleg amb la realitat de la classe treballadora i respongui a les seves necessitats concretes —i no una pretensió de monopoli revolucionari— pot fer avançar una alternativa socialista real als Països Catalans.
En aquest text, volem compartir algunes reflexions al voltant de la crítica que se’ns formula, des de la voluntat de reivindicar les decisions estratègiques que hem pres i reconèixer allò que hem après històricament del Moviment Popular—també en interacció amb l’MS—. Així, entenem que l’Esquerra Independentista l’hem anat construint a través de la crítica i l’autocrítica constants al llarg de dècades i que ens han permès defensar una concepció de la Unitat Popular i de la lluita revolucionària que creiem més útil, més arrelada i conscient.
Desmuntem mites: parlem d’Unitat Popular.
Entenent el paper central de la Unitat Popular en el si del nostre projecte polític, crec que seria adient matissar en quins termes l’entenem com a Arran i SEPC, d’acord amb aquells debats tinguts recentment com a Moviment així com les nostres bases teòriques i ideològiques. En primer lloc, l’EI som un moviment divers i amb moltes ànimes, i per tant és inevitable que en alguns moments el terme “Unitat Popular” s’hagi fet servir per defensar projectes diferents (com passa amb múltiples termes, com “socialisme”, sense anar més enllà). Per nosaltres, la cosa és més important que el nom, i en aquest sentit creiem que cal fer una clarificació entre diversos conceptes que en l’article d’Horitzó Socialista es barregen: per una banda, l’anàlisi de classe i subjecte, i, per altra banda, la qüestió de les aliances polítiques interclassistes.
En primer lloc, hem de tenir present el canvi de l’estructura del treball, i com cal diversificar les formes de lluita per a poder ser eficaços en la realitat del sistema capitalista en l’actualitat. El següent fragment, de l’any 2000 extret d’un article d’Endavant, ho sintetitza prou bé. (https://www.endavant.org/cap-a-la-unitat-popular/)
Els models d’organització basats en la producció en sèrie en grans centres de treball, els sindicats, han perdut una part important de la seva eficàcia en vehicular els interessos de classe […]. Es tracta doncs de diversificar les estructures organitzatives antisistèmiques però sempre des de la coincidència estratègica i la complementarietat de totes les formes de lluita. En aquest marc, la Unitat Popular ha de ser l’expressió política d’aquest contrapoder popular.
Comprenem que aquesta anàlisi és avui en dia compartida per una àmplia majoria de moviments anticapitalistes i organitzacions revolucionàries. Així, crec que l’ascens del sindicalisme d’habitatge, possiblement l’àmbit de la lluita de classes que més força ha tingut al nostre territori els últims anys, respon a aquesta lògica de diversificació de les formes de lluita. Tot i això, llegim també que no només el socialisme és, ara per ara, lluny de ser hegemònic, sinó que fins i tot l’anticapitalisme no ho és entre la classe treballadora. És per aquest motiu, que cal saber triar les lluites que ens facin avançar —fermament i sense presses— cap a una presa de consciència global de la classe treballadora i l’acumulació de forces en la lluita revolucionària.
Per altra banda, creiem que hem d’evitar fer-nos trampes al solitari. En una societat global i cada cop més canviant, les anàlisis han de ser profundes, arrelades al nostre context i, essencialment, als canvis que el transformen. D’aquesta manera, analitzem que hi ha una sèrie d’estrats socials que, si bé no encaixen dins la definició clàssica de classe treballadora, pateixen el procés de despossessió inherent al sistema capitalista en la seva fase actual, i estan sotmeses a una creixent flexibilitat i inseguretat i, per tant, poden estar interessats en un procés de transformació socialista: parlem d’autònoms, de pagesia o també de venedors ambulants. Alhora, n’hem d’excloure alguns sectors assalariats de l’aristocràcia obrera, vinculats als interessos de la burgesia, evidentment, com s’assenyala a l’article del Moviment Socialista, aquest conglomerat presenta fortes contradiccions de classe: un treballador pot alhora ser un rendista, de la mateixa manera que un petit comerciant que extreu plusvàlua dels seus treballadors pot tenir problemes per pagar el lloguer. En un context global i enfront el perfeccionament del capitalisme i els estrats en què es materialitza, les nostres anàlisis també han de ser globals, defugint de maximalismes. Qualsevol cas, d’acord amb la raó de ser d’aquest article, no correspon extendre’m en aquesta anàlisi, ja que els nostres posicionaments al respecte poden ser consultats en molts d’altres articles, ponències i textos editats pel propi Moviment.
Ara bé, la nostra proposta no és contemporitzar aquestes contradiccions, rebaixant les nostres expectatives de transformació a uns “mínims” assumibles per aquest conjunt de classes i estrats socials, sinó que passa perquè la classe treballadora es constitueixi com a classe hegemònica en aquest conglomerat, és a dir, que siguem capaços d’articular políticament aquesta complexitat sota un programa de transformació socialista. Per posar un exemple concret on creiem que coincidim amb el Moviment Socialista: la consigna d'”habitatge universal, gratuït i de qualitat”, que pot generar adhesió entre capes de la suposada classe mitjana (incloent-hi petitburgesos) sense que impliqui cap renúncia per a la classe treballadora. Això, evidentment, no és una proposta immediata, sinó una proposta en construcció a llarg termini.
Però tots aquestes anàlisis i propostes no els fem perquè sí. Els fem perquè creiem fermament que és impossible una revolució social a Europa sense el suport d’àmplies capes de la societat, i que una anàlisi de l’estructura de classe, com el del Moviment Socialista a Euskal Herria, on s’analitza que el proletariat correspon a poc més de la meitat de la població, ens obliga a pensar com adherim la resta de classes populars a un projecte de transformació socialista. És precisament perquè treballem incansablement per la superació del marc capitalista actual que ens veiem obligades a pensar i repensar fórmules que accelerin el procés de presa de consciència de classe i acumulació de forces en el bloc de la classe treballadora. En el context global actual, fer-ho sense tenir en compte les consideracions ja esmentades, és obligar-se a tornar a la casella inicial i reiniciar la partida. (https://isi.eus/media/2025/02/Cuantificacion-de-las-clases-sociales-en-Euskal-Herria-una-aproximacion.pdf).
Sortir del pou del sectarisme i la subordinació
Una altra qüestió a què fer esment és el tema de les aliances amb forces polítiques que no representen els interessos ni de la classe treballadora ni de les classes populars, en moments d’acceleració dels ritmes polítics. Un defecte de l’Esquerra Independentista és que no hem tingut una política d’aliances clara en aquest sentit, perquè mai l’havíem considerat necessària. Durant el Procés, això va polaritzar-nos com a Moviment, entre si havíem o no de participar-hi, i l’enrocament d’aquest debat va imposar una pràctica de fets consumats de participació sense una estratègia pròpia clara i conscient. A més a més, hem de destacar que com a Esquerra Independentista inserim la nostra estratègia d’assoliment del socialisme als Països Catalans a través de l’independentisme revolucionari. I ho fem per diversos motius estratègics, a més d’ideològics, que es vehiculen a través dels nostres eixos.
Per tant, entenem l’independentisme no només com la via per alliberar-nos de l’opressió nacional exercida pels estats espanyols i francès sinó també com a motor de canvi per articular una proposta política que ens pugui dur a conjuntures i episodis amb potencialitat revolucionària. Tal com han suposat alguns moments del procés com ara el primer i el tres d’octubre de 2017, probablement els episodis amb més capacitat revolucionària dels darrers quaranta anys.
La nostra anàlisi de la qüestió nacional en el nostre context, inclou la formulació que alliberament nacional i social han d’anar plegats. Una possible formulació simple és a partir de les dues hipòtesis següents.
- (H1) Per la centralitat de la qüestió nacional en el nostre context, és molt difícil el triomf d’una revolució que alteri i canvïi el mode de producció sense que aquesta tingui en compte la qüestió nacional.
- (H2) Per la poca voluntat de l’Estat espanyol a negociar l’autodeterminació, la ruptura requereix uns nivells d’organització i de poder propi que difícilment són possibles sense una organització de classe.
Aquestes hipòtesis no provenen d’un intent de crear una síntesi entre dues lluites separades que hem adoptat de manera independent, sinó que són, a partir d’una anàlisi material del desenvolupament de la lluita de classes als Països Catalans, la forma que pren l’articulació del mètode marxista al nostre context.
Com bé conclou l’MS, el fet que el Procés tingués un caràcter clarament interclassista ja ens feia preveure que la ruptura amb l’Estat Espanyol no es materialitzaria. No obstant això, la nostra falta de postura pròpia va impedir que canalitzéssim el fracàs de l’embat contra l’Estat cap a posicions socialistes. En definitiva, un dels balanços del Procés ens porta a reforçar la màxima que no participar de les lluites que es donen és sectarisme, mentre que participar-hi sense una posició independent és subordinació.
Tanmateix, el Moviment Socialista ha portat això més enllà, ignorant i renunciant a disputar la qüestió nacional en termes de classe (H1). Aquest rebuig a participar de les lluites que no estiguin emmarcades en un caràcter de classe des de l’inici, l’han estès a altres problemàtiques, com hem pogut veure recentment amb el comunicat d’OJS sobre la vaga del 29M al País Valencià.
Ben segur que, en alguns aspectes, Arran i el SEPC ens hem mogut – no ens hem mogut en termes ideològics perquè la màxima de la independència, el socialisme i el feminisme hi ha sigut sempre allà on hem participat – però en qüestions estratègiques i de discurs molt probablement sí. Això no crec que expressi debilitats, sinó fortaleses: tenir la capacitat de, tot i continuar mantenint els mateixos principis polítics, adaptar-se a les necessitats de cada moment històric podent aprofitar-ne les potencialitats. En els processos de lluita, de res serveix defensar estratègies cegament i a ultrança; ens bastim del materialisme dialèctic per avaluar els encerts i els errors, fer-ne autocrítica i esmolar les nostres praxis sempre mantenint els nostres principis intactes.
Ara bé, hi ha un canvi que hem fet, generat per la interacció amb el MS, que llegim com una virtut. Pensem que l’MS ha dut fins a les últimes conseqüències alguns tics que ja eren presents a l’EI, i això ens ha servit per a veure’ns al mirall i decidir que no volíem continuar reproduint aquestes dinàmiques de la nostra cultura política. Parlem del dirigisme. En els darrers vint anys, l’EI hem tingut pràctiques dirigistes en el pitjor sentit de la paraula: participar en espais del MP o del moviment estudiantil sense exposar obertament la nostra militància, que diversos militants monopolitzessin debats en espais amplis, defensar ad nauseam les nostres propostes, però no reconèixer que de les companyes del MP també poden sortir propostes potents, i moltes altres pràctiques que generen desconfiança. I això ho hem fet a les Assemblees de Facultat, als Sindicats d’Habitatge, a Casals i Ateneus i als CDR. Cal dir que, en el deixant del 15M, no era fàcil participar en un espai del MP dient obertament que hom era militant de l’EI: aviat t’acusaven de respondre a interessos partidaris i institucionals i et condemnaven a l’ostracisme polític. Sense una aposta clara i definida sobre la participació i el paper que havíem de tenir al Moviment Popular cal dir que, de vegades, ens guanyàvem les crítiques a pols.
Però, afortunadament, aquesta situació ha canviat. Creiem que hi ha tres factors principals que expliquen aquest canvi:
- Una reculada de la cultura política del 15M, així com una matització de les posicions llibertàries més intransigents amb qualsevol mena de col·laboració amb organitzacions polítiques.
- El treball militant de l’EI, que s’ha mostrat capaç de fer contribucions significatives en la construcció d’espais del MP forts, així com un canvi d’actitud en relació l’avantguardisme descrit més amunt.
- L’actitud dirigent i sovint enrocada del MS, que ha dibuixat una línia divisòria entre ells i els agents que participem del MP que tenim la voluntat de treballar conjuntament en espais plurals ideològicament.
El primer d’aquests factors és més llunyà en el temps i no és tan interessant desenvolupar-lo en aquest article, així que ens centrarem en els dos darrers factors.
Un moviment destinat a la contradicció
Molts dels tics dirigistes i altius que diferents militants del MP i de l’EI critiquem al MS, com deia abans, són tics que ja teníem l’EI. Però quan dic que el MS els ha dut fins a les seves últimes conseqüències em refereixo al fet que, en l’MS, aquesta pràctica dirigista és una conseqüència directa del seu marc teòric i estratègic. En el cas de l’EI, no hi ha res en el nostre marc teòric i estratègic que exigeixi una pràctica dirigista. Evidentment, en tant que moviment marxista, sí que hi ha una voluntat d’avantguarda, però hi ha moltes formes d’exercir aquest rol, la millor de les quals dista molt del dirigisme tal com l’hem descrit. A més, l’estratègia que fa anys que desenvolupa l’EI, la Unitat Popular, sí que exigeix certes pràctiques horitzontals, així com el reconeixement dels espais del MP no com a eines del procés revolucionari, sortint de pràctiques que els instrumentalitzin per als interessos exclusius del moviment. Per tant, els tics dirigistes de l’EI no eren una conseqüència del nostre marc teòric i estratègic, sinó una mala aplicació pràctica d’aquest, fruit de les dificultats del context i de la manca de maduresa del moviment i la seva militància.
En el cas de l’MS, en canvi, el dirigisme és una conseqüència directa del seu marc teòric i estratègic. Teòricament, l’MS parteix d’una concepció de la totalitat que podríem resumir de la següent forma:
El capital és un sistema de relacions socials totalitzador capaç d’absorbir pràctiques que s’oposin a ell de manera parcial. Per tant, els moviments socials o populars que lluiten des d’una parcialitat, així com els partits o organitzacions que afavoreixen aquestes parcialitats, no fan sinó afavorir el capitalisme, fent-lo aparentment més just o còmode a partir de la introducció de reformes (siguin legal-econòmiques o ideològico-culturals). En conseqüència, l’única pràctica política transformadora que té sentit és aquella que presenta una oposició total i no parcial al sistema. I l’única forma de fer una oposició total al sistema és a través de l’articulació d’una “independència política”.
Aquest esquema teòric és coherent lògicament, el problema és que el MS encara no ha estat capaç de definir en què consisteix exactament és això de la “independència política” o en quin sentit la seva pràctica política es diferencia de la d’altres espais del MP o de la de l’EI (deixant de banda, evidentment, l’acció institucional de la CUP). Això és perquè, si fossin conseqüents amb la seva concepció forta de la totalitat capitalista, la conclusió lògica seria que tot està subsumit dins d’ella, i que, per tant, és impossible una acció política revolucionària. Evidentment, l’MS vol transformar la societat, per tant, no pot arribar a aquesta conclusió, així que han de recórrer a la seva noció arbitrària d'”independència política” però sense oferir motius convincents que la diferenciïn d’altres espais polítics.
Ara bé, la seva estratègia política és conseqüent amb el seu marc teòric: com que conceben que només els seus espais orgànics són capaços de generar “independència política” i d’escapar de la totalitat capitalista, no tracten de reforçar espais existents del MP amb pluralitat ideològica, sinó que opten per o bé cooptar-los per a fer-los integrants – tant ideològicament com organitzativa – del MS, o bé generar espais paral·lels orgànicament seus. Com a joves i estudiants ho hem patit de primera mà amb els casos del Sindicat d’Habitatge de València o de nombroses Assemblees de Facultat. A més a més, destacar que tampoc no cerquen un diàleg quan participen d’aquests espais sinó que, en considerar-se ells una organització avantguardista, passen per sobre de la feina i el debat de moltíssims militants, sense importar-los trencar l’acció política d’organitzacions també anticapitalistes i no dubtant a tensar fins a destruir aquests espais quan no els aconsegueixen cooptar (o bé si els han cooptat, expulsar les militants que no volen integrar-se a l’MS). A això se suma el fet que de manera directa o indirecta la seva premissa en comunicats i articles és “tot i tothom és reformista menys nosaltres”, premissa que se suma a la crítica extensa que s’ha fet al MP i l’EI envers la “inutilitat de les accions mediàtiques”. Però, una vegada més, veiem que el discurs difereix molt de l’acció política quan l’MS ha acabat fent demandes que es llegirien com a parcials en cas de reivindicar-se per part d’altres espais polítics, i que podrien anomenar reformistes, com demanar una biblioteca a la UdG, o accions merament mediàtiques, com llançar pintura roja a la Pilar Rahola – que, tot i ser ferma defensora del genocidi comès per l’estat d’Israel, no compta amb poder polític per influir en la qüestió -. Ambdós exemples poden tenir potencialitat emmarcats en una campanya i un projecte polític extensos, senzillament és interessant poder posar en relleu la lectura contraposada que se’n fa en funció de qui les realitza. Així, una vegada més, apareixen les contradiccions, que per se no són negatives, però que sumades a la constant superioritat moral es converteixen en altivesa.
Però mentre el MS naixia, formulava els seus plantejaments teòrics i trobava el seu espai polític, la realitat de la classe treballadora organitzada als Països Catalans i, sobretot, a Catalunya, anava en un sentit força diferent. En els darrers quatre anys, hem anat veient una tendència cap a la unitat d’acció que anys enrere era més difícil de veure. Em refereixo principalment al II Congrés d’Habitatge de Catalunya, a la recent trobada de Revoltes de la Terra, a la ja més longeva experiència de Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans i a la potser no tan reeixida experiència de la Taula Sindical de Catalunya. I no es tracta només d’una unitat d’acció en el si de cada front de lluita, sinó que sembla que hi ha una voluntat de treballar conjuntament entre els diferents fronts. A aquest fenomen el podríem anomenar “unitat de classe”, però per influència de Xile i d’Euskal Herria, des de l’EI l’hem anomenat Unitat Popular.
Davant d’aquest fenomen, hem de reconèixer com un fet positiu que el MS hagi matisat algun dels seus posicionaments, fent virar el seu discurs en qüestions com les accions mediàtiques, el feminisme, o la intervenció en el moviment per l’habitatge. Com dèiem més amunt, adaptar-se a les circumstàncies de cada moment històric és més un símbol de fortalesa que de debilitat. L’estratègia de la UP no tancarà les seves portes a ningú que vulgui treballar colze a colze per la construcció d’un poder propi, fins i tot el mateix MS. Però perquè això es vegi com una voluntat sincera i no com una instrumentalització interessada i oportunista, cal que matisi també alguns dels seus posicionaments teòrics i estratègics, dels quals es deriva la seva actitud altiva que dificulta la confiança del MP. Exemple d’això és el recent comunicat sobre la vaga general del 29M al PV, que arriba a l’absurd de “tot pel proletariat, sense el proletariat”, reproduint un tipus d'”avantguardisme il·lustrat” com si l’única forma de convocar una vaga general amb contingut revolucionari fos que l’haguessin convocat ells.
Actualment, si hom vol buscar la classe treballadora catalana organitzada, haurà de recórrer a les diferents organitzacions esmentades amunt. Evidentment, queda molt camí per recórrer, calen moltes crítiques (algunes de les quals ha avançat el MS) i moltes millores, però sense aquest punt de partida es fa difícil d’imaginar amb quina classe treballadora es vol construir la independència política.
Partit i MP, qui treballa per a qui?
Davant l’avaluació sincera del nostre paper en el darrer cicle polític així com enfront aquesta accentuació dels tics dirigistes de l’MS, l’EI hem plantejat alguns canvis en la nostra cultura política i en la forma que teníem d’entendre la Unitat Popular.
Primer, partim d’una constatació històrica: si analitzem les diferents experiències revolucionàries, veiem que es confirma una idea en la qual Joan Tafalla ha insistit en diferents moments: les revolucions no les fan els revolucionaris, les fan les masses. Els revolucionaris només es dediquen a preparar-les. Això ens porta a pensar que només amb les estructures pròpies del nostre moviment no n’hi ha prou, sinó que cal comptar amb les estructures organitzatives de la classe treballadora catalana, articulades políticament en una Unitat Popular, que per definició és diversa ideològicament, i que allò que ha de compartir no és la ideologia sinó el programa polític i estratègic.
Segon, partim d’una constatació de la realitat concreta de la societat catalana: les classes populars catalanes han anat desenvolupant, al llarg de la seva història, experiències d’autoorganització, algunes lligades a moviments polítics i d’altres més autònomes. Dit altrament, tenim la sort de comptar amb un context social ric en experiències organitzatives, amb teixits associatius forts i ja constituïts. Assumim, per tant, que no actuem en una tabula rasa, sinó en una realitat organitzativa ja existent. Això vol dir que hi ha molta gent del moviment popular i d’altres espais polítics que té tanta o més experiència acumulada que l’EI, i que si només comptem amb el nostre coneixement, la nostra experiència i el nostre plantejament teòric ens estarem perdent moltes coses interessants.
La suma d’aquests dos factors ens porta a una conclusió: el Moviment Popular no és nostre. El Partit no és l’únic ni el principal espai d’organització de la classe treballadora. El Moviment Popular és l’espai d’autoorganització de la classe treballadora, i l’estratègia de l’EI és reforçar aquest espai, organitzar-lo amb la fortalesa més gran possible, articular cada cop més els fronts per a potenciar la unitat d’acció i fer propostes programàtiques i estratègiques, de forma oberta i transparent, que el facin avançar cap a la destrucció del sistema capitalista i la construcció del socialisme. Creiem que tenim experiència i eines per a fer aquest paper, però no som els únics: afortunadament, hi ha moltes militants i espais polítics que també fan aportacions necessàries. Quan treballem en els espais del MP ho fem des del compromís de fer-los funcionar, perquè els considerem un element necessari del procés revolucionari. Els tractem com una finalitat en ells mateixos, i no com un mitjà per als interessos del Partit. Pensem que una avantguarda ben entesa ha de treballar d’aquesta forma, però sobretot entendre que no s’és avantguarda per compte propi, sinó quan la classe treballadora et reconeix com a tal, gràcies a la confiança que transmet el teu treball militant i la utilitat de les teves propostes.
Aquesta concepció no és una renúncia a fer grans salts d’escala, ni a construir un moviment revolucionari fort, ni l’aspiració d’unir les lluites en una lluita total per la revolució social. A banda que ens sembla la forma d’intervenció que ens permet aprofitar millor el potencial de tota la militància anticapitalista, és una proposta per a evitar repetir les derrotes històriques del segle XX. L’MS no té resposta a com evitar la desconnexió del partit de les masses, o com evitar els tics autoritaris un cop es pren el poder. La seva proposta sobre com tornar a situar el socialisme com a alternativa no sembla contemplar una de les causes principals per les quals vivim aquesta derrota històrica.
L’assalt als cels mai van ser les institucions
Cal, abans de desenvolupar cap mena de tesi entorn el nostre paper a les institucions, esmentar breument quina lectura en fem d’aquestes. La participació o el rebuig d’aquesta en el si de les institucions és un debat històric en qualsevol moviment pretesament revolucionari. Adoptar l’engranatge electoral i administratiu del sistema capitalista i socialdemòcrata de forma servil i sense qüestionament és, de facto, adoptar els seus ideals. Ara bé, titllar cegament de reformisme tot allò que no rebutgi frontalment les institucions també és una fal·làcia a combatre. Com tot, la participació de les institucions no és una qüestió de blanc i negre, sinó un entramat d’objectius polítics i decisions conscients envers el paper que s’hi pren, per què, amb quins objectius i quines renúncies s’està disposat a fer.
Fet aquest aclariment, parlem de reformisme! Segons el nostre parer, el que evita que una sèrie d’esforços militants siguin absorbits per les institucions és aconseguir que permei la idea que els conflictes se solucionen organitzant-se i construir un contrapoder al marge d’aquestes institucions, i no esperar les concessions de l’Estat o la patronal, sinó imposar-les. Aquesta participació de les institucions en cap cas ha de derivar en què les dinàmiques institucionals allunyin el Moviment dels llocs on s’està disputant la vida, dels processos de lluita, sinó que ens han de permetre reforçar aquests processos de lluita mitjançant les eines del mateix sistema. Amb la feina de base, treballem perquè la diversitat d’experiències organitzatives on intervenim prenguin aquesta via. Per tant, entenem que per tal d’assolir la societat que volem, uns Països Catalans lliures, feministes i socialistes necessitem participar dels espais institucionals per guanyar terreny. Això, però, no té sentit si no hi ha també incidència als espais del Moviment Popular, perquè la lluita institucional ha d’anar sempre subordinada i al servei de la lluita de classes. No treballem per fer modificacions insubstancials a la societat actual, sinó per implantar-ne una de nova mitjançant l’ús de totes les eines al nostre abast. El repte és titànic, i l’ofensiva ha de ser a l’alçada.
És a dir, quan parlem d’institucions, ho fem d’acord amb una estratègia dual: per una banda, tenim l’objectiu d’articular la lluita de la classe treballadora, creant espais de contrapoder obrer que funcionin de manera autoorganitzada, però per altra banda també hem de poder tenir incidència a les institucions, definint les estratègies electorals necessàries per a guanyar terreny en l’àmbit institucional. Tot això amb l’objectiu d’acumular les forces necessàries per treballar per la implementació d’un programa transformador que aconsegueixi la realització del socialisme i la supressió del sistema de dominació. Amb aquesta estratègica, busquem ampliar la nostra tasca al màxim de nivells d’intervenció, sense menystenir les conquestes concretes o parcials sempre que aquestes ens acostin al nostre objectiu revolucionari.
És a partir d’aquestes reflexions, que la CUP, i l’Esquerra Independentista en el seu conjunt, hem de treballar per esdevenir hegemòniques; perquè només quan hàgim pogut aconseguir la legitimitat social suficient podrem ser una eina vertaderament transformadora. Quan parlem d’hegemonia, però, no ho fem en els marcs electoralistes i capitalistes, sinó que va molt més enllà i es concreta en la combinació de la legitimitat i de l’autoritat (atorgats per aquesta acumulació de forces populars i institucionals) amb la capacitat pràctica per fundar un estat de nou tipus, canviar el poder de mans i posar-lo en mans del poble treballador. Més enllà de la teoria abstracta, sabem del cert que a la pràctica aquest procés requereix una plena consciència revolucionària, ètica militant i autocrítica ferotge, i estem disposades a assumir-les tothora fins a esdevenir l’eina emancipadora de la classe treballadora dels Països Catalans.
Endavant, que endarrere ja ho coneixem
Finalment, després de totes les idees compartides en aquest text, fora bo celebrar l’espai de debat i replantejament estratègic que s’està donant en el si del Moviment Popular després d’anys de cert desorientament generats pel fi de l’anterior cicle polític. Un moment de replantejament del qual l’Esquerra Independentista, com a alternativa revolucionària que aspirem a ser, volem participar-hi apostant per generar la Unitat Popular arreu del país tot aportant-hi, humilment però amb convicció, els nostres plantejaments.
Plantejaments que des de l’inici del nostre moviment, ara fa més de cinquanta anys, hem defensat a través dels nostres eixos; la independència, el socialisme i el feminisme, que per a nosaltres han estat sempre indestriables. I ho han estat perquè mai no els hem entès com un eslògan o una marca sinó amb la convicció que als Països Catalans, l’assoliment del socialisme l’aconseguirem a través d’un bloc de lluites que manifestin i combatin les contradiccions que l’estat capitalista pren a casa nostra. Que aquest alliberament total el construirem a través de la lluita per l’alliberament nacional i el sexual i de gènere units al socialisme, i que puguin posar contra les cordes l’estat burgès.
Perquè no apostem per processos de transformació radical de la realitat per un futur revolucionari incert, ho fem per una qüestió ètica: no podem no combatre el capitalisme. Si el capitalisme no deixa d’atacar, també les resistències seran interminables. Tenim el deure històric com a joves i estudiants de no retrocedir ni un pam, per deixar a les noves generacions escenaris de lluita millors, per obrir escletxes que l’escòria capitalista no pugui tancar. Perquè cap lluita és en va, malgrat que la victòria no sigui immediata, ja que cada petit gra de sorra que aportem és en si mateix una part de la victòria que, ben segur, més tard o més d’hora, aconseguirem. Així doncs, enfrontem la crisi, l’auge del feixisme i el masclisme, els atacs al català, les retallades en educació i la crisi ecosocial, i ho fem sent conscients que el repte és majúscul, però també ho serà l’ofensiva. És compromís, esforç i tendresa i és, per sobre de tot, la convicció que joves i estudiants serem un sol puny contra la seva misèria. Fins al final.
