Chávez i Lula

El president Chávez va sortir en defensa del president Lula, argumentant que "l'estan atacant despietadament per a tractar d'arraconar-lo" i "tirar per terra el procés d'integració a Amèrica Llatina". El comandant Chávez té una mica de raó en aquestes afirmacions, però no tota.

La dreta brasilera i el poder imperial nord-americà són totalment contraris a determinats aspectes positius de la política exterior del govern brasiler presidit per Ignacio-Lula-Da Silva, líder històric del Partit dels Treballadors (PT). Però no pel que fa a la seva política interna. D'això no en tinc cap dubte.

Però les crítiques a Lula sobre la corrupció en la cúpula del PT i en el seu govern no provenen exclusivament d'una dreta desqualificada que pugui ser creïble en qüestions de moral pública i privada, ni d'un imperi governat no només pels pitjors falcons sinó per una autèntica cleptocràcia.Provenen de l'esquerra del PT, de l'esquerra de Brasil, dels moviments socials mes conseqüents, del millor de l'església brasilera i de tot el que hi ha de sa i progressista enaquesta societat.D'això tampoc en tinc cap dubte.

Com no en tinc sobre els fets: part de la cúpula del PT i importants figures del govern de Lula van caure en les xarxes de la corrupció, van recórrer als mateixos mètodes de la dreta per a finançar-se i ho van fer amb menys rigor, donada la seva inexperiència històrica en la matèria.

La dretització ideològica els van conduir a la degradació moral, avergonyint a no pocs dels seus seguidors, sembrant el desànim en les files petistes i en l´'esquerra brasilera, complaent una gran part de la dreta.La corrupció en la cúpula del PT no és una invenció de la dreta i de l'imperialisme; és una realitat que ha afeblit significativament al govern de Lula, delmant la base social de suport. I aquest és només un dels factors deldesgast, que encara que de bon tros impacte en una societat que mai va esperar alguna cosa així de dirigents fonamentals del PT, no és potser tant signigficatiu com el fet d'haver donat continuïtat al model neoliberal i d'haver aprofundit les seves orientacions.

El fets són tossutsLula ha estat en la societat brasilera un president funcional per al neoliberalisme i resistent a una gran part de les demandes que li són contràries.Ha acceptat les imposicions del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial. Ha pactat amb forces empresarials que han\ncontribuït a bloquejar la possibilitat d'un model alternatiu.

Lula a conciliat amb determinats aspectes de la política de l'Administració Bush, arribant a facilitar tropes brasileres per a ocupar militarment la germana República d'Haití.És cert que hi ha actuacions i posicionaments -com les seves objeccions a l'ALCA, la seva actitud en relació a Veneçuela i Cuba, els seus passos a favor de Petroamérica, Telesur i altres aspectes de la política integracionista llatinoamericana i caribenya- que hem de defensar davant de les objeccions dels seus adversaris de la dreta i la ultradreta. Però aquesta actitud davant de la integració llatinoamericana no és la que ha afavorit que arraconessin el seu govern, ni la que ha creat les condicions per desplaçar-lo o per a impedir-ne la reelecció.La disminució de la popularitat o la divisió i desmoralització del PT, no tenen res a veure amb el que té de positiu el seu govern, sinó precisament amb el que té de negatiu que el va encerclant amb les conductes que el desacrediten i erosionen.",1]

La dretització ideològica els va conduir a la degradació moral, avergonyint a no pocs dels seus seguidors, sembrant el desànim en les files petistes i en l'esquerra brasilera, complaent una gran part de la dreta.La corrupció en la cúpula del PT no és una invenció de la dreta i de l'imperialisme; és una realitat que ha afeblit significativament al govern de Lula, delmant la base social de suport. I aquest és només un dels factors del desgast, que encara que de bon tros impacte en una societat que mai va esperar alguna cosa així de dirigents fonamentals del PT, no és potser tant signigficatiu com el fet d'haver donat continuïtat al model neoliberal i d'haver aprofundit les seves orientacions.

Els fets són tossutsLula ha estat en la societat brasilera un president funcional per al neoliberalisme i resistent a una gran part de les demandes que li són contràries.Ha acceptat les imposicions del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial. Ha pactat amb forces empresarials que han contribuït a bloquejar la possibilitat d'un model alternatiu. Lula a conciliat amb determinats aspectes de la política de l'Administració Bush, arribant a facilitar tropes brasileres per a ocupar militarment la germana República d'Haití.

És cert que hi ha actuacions i posicionaments -com les seves objeccions a l'ALCA, la seva actitud en relació a Veneçuela i Cuba, els seus passos a favor de Petroamérica, Telesur i altres aspectes de la política integracionista llatinoamericana i caribenya- que hem de defensar davant de les objeccions dels seus adversaris de la dreta i la ultradreta.

Però aquesta actitud davant de la integració llatinoamericana no és la que ha afavorit que arraconessin el seu govern, ni la que ha creat les condicions per desplaçar-lo o per a impedir-ne la reelecció.La disminució de la popularitat o la divisió i desmoralització del PT, no tenen res a veure amb el que té de positiu el seu govern, sinó precisament amb el que té de negatiu que el va encerclant amb les conductes que el desacrediten i erosionen.

La dreta i l'Administració Bush sempre estan a punt per forçar elmajor decantament possible cap a la dreta que el propiciat pels grupshegemònics dins del PT; i treballen per al relleu de Lula, que pel seu passat sempre serà sospitós de girar en sentit contrari. Així actuen a tot arreu. Així –i fins i tot pitjor- han actuat a Veneçuela, sense que hagin aconseguit arraconar a Chávez, sense poder-lo afeblir, sense poder reduir gens el seu programa integracionista bolivarià.

Desitjos no els en falten, ni més raons fins i tot que les que poden tenir sobre el govern de Lula, incapaç de traspassar les fronteres del neoliberalisme, de construir una via alterna, de proposar un canvi revolucionari com el que està en marxa a Veneçuela. Desitjos no els en falten, però no poden.I no poden perquè el president Chávez i les forces conductores de la revolució bolivariana han decidit no suïcidar-se, no renegar dels canvis, no tolerar fets degradants, desacreditadors, antipopulars... El president Lula hauria de tenir present el que recentment li digué Frei Betto, amb dolor a l'ànima, al món:

"La dreta brasilera no va aconseguir en dècades el que un petit nucli de líders petistes ha assolit en pocs anys: desmoralitzar l'esquerra. Després de treballar al costat dels moviments populars per construir una novaproposta, un petit grup de dirigents posa el peu i l'ànima en la corrupció, comprometent tot el projecte".

També hauria de tenir present la reflexió de Bernardo Boff sobre la degradació ètica del PT i de les conseqüències negatives de voler jugar en política amb els mateixos mètodes de la dreta. I valorar les agudes crítiques que, d'una manera més dràstica però sobre els mateixos temes, han formulat James Petras i Jair Krischle, eminent intel·lectual nord-americà (el primer) i personalitat brasilera dels drets humans (el segon). El Moviment Sense Terra (MST), la força políticosocial més avançada del Brasil, de laqual no es pot sospitar de dretanisme, també s 'ha hagut de diferenciar, amb dolor a l'ànima, del govern de Lula i reprendre la lluita. Cansada de promeses, indignada per les mesures neoliberals, ha decidit recentment refermar les crítiques a Lula i donar llum verda a les ocupacions de latifundis.",1]

La dreta i l'Administració Bush sempre estan a punt per forçar el major decantament possible cap a la dreta que el propiciat pels grups hegemònics dins del PT; i treballen per al relleu de Lula, que pel seu passat sempre serà sospitós de girar en sentit contrari. Així actuen a tot arreu.
Així –i fins i tot pitjor- han actuat a Veneçuela, sense que hagin aconseguit arraconar a Chávez, sense poder-lo afeblir, sense poder reduir gens el seu programa integracionista bolivarià. Desitjos no els en falten, ni més raons fins i tot que les que poden tenir sobre el govern de Lula, incapaç de traspassar les fronteres del neoliberalisme, de construir una via alterna, de proposar un canvi revolucionari com el que està en marxa a Veneçuela. Desitjos no els en falten, però no poden.

I no poden perquè el president Chávez i les forces conductores de la revolució bolivariana han decidit no suïcidar-se, no renegar dels canvis, no tolerar fets degradants, desacreditadors, antipopulars... El president Lula hauria de tenir present el que recentment li digué Frei Betto, amb dolor a l'ànima, al món: "La dreta brasilera no va aconseguir en dècades el que un petit nucli de líders petistes ha assolit en pocs anys: desmoralitzar l'esquerra. Després de treballar al costat dels moviments populars per construir una nova proposta, un petit grup de dirigents posa el peu i l'ànima en la corrupció, comprometent tot el projecte". També hauria de tenir present la reflexió de Bernardo Boff sobre la degradació ètica del PT i de les conseqüències negatives de voler jugar en política amb els mateixos mètodes de la dreta. I valorar les agudes crítiques que, d'una manera més dràstica però sobre els mateixos temes, han formulat James Petras i Jair Krischle, eminent intel·lectual nord-americà (el primer) i personalitat brasilera dels drets humans (el segon).

El Moviment Sense Terra (MST), la força políticosocial més avançada del Brasil, de la qual no es pot sospitar de dretanisme, també s'ha hagut de diferenciar, amb dolor a l'ànima, del govern de Lula i reprendre la lluita. Cansada de promeses, indignada per les mesures neoliberals, ha decidit recentment refermar les crítiques a Lula i donar llum verda a les ocupacions de latifundis.

Les esglésies dels pobres, els cristians de la teologia de l'alliberament defraudats pel govern, van posar fi a la tolerància.Els grups i persones que es desvinculen del PT per l 'esquerra se succeeixen uns després d'uns altres, mentre que l'esquerra que hi ha fora del PT s'està reagrupant en una línia d 'oposició revolucionària i de recomposició de forces.Gairebé tots els moviments socials combatius estan en una actitud de qüestionament i mobilització.Heinz Dieterich, valorant molt positivament els esforços i les habilitats del president Chávez en la per produir avanços cap a la conformació del "Bloc Regional de Poder", es refereix als límits i als xocs amb els seus respectius pobles a què estan exposats Kirchner i Lula.

"Aquest xoc –ens diu Heinz- que Kirchner tindrà l'any que ve -si no encarrila la seva política d'una forma decidida cap al model de desenvolupament democràtic regional que encapçala Chávez- es troba en fase avançada al Brasil, on s'ha ensorrat la base política i social de Lula, amb la sortida de 800 líders socials, 400 intel·lectuals, el (tardà) allunyament del Moviment Sense Terra (MST) i de polítics importants com el paulista Iván Valente.

S'apropa un moment en què, com Hugo Chávez li va advertir fa temps en una conversa privada: "Quan el poble s'aixequi, l'FMI no et podrà salvar".Com el diputat Iván Valente, han renunciat del PT, reafirmant posicions d'esquerra, Plinio de Aruba Sampaio (que acaba d'obentir 40.000 vots en eleccions internes del PT), Jorge Almeida (secretari dels Moviments Popularsdel PT) i un bon nombre de diputats i regidors, inclosos l'influent diputat de Rio de Janeiro, Chico Alencor, i el subalcalde de Sao Paolo, Helio Bicudo.

Tots parlen de "l'esgotament del papertransformador del PT", i una part s'ha incorporat al Partit pel Socialisme i la Llibertat, en procés de creixement. La frustració no és en va, i no falten els que parlen de "l'assassinat de l'esperança" per part de l'anomenat "camp majoritari" de la direcció del PT encapçalat pelpropi Lula, mentre uns altres es mobilitzen per rearmar l'esperança i el projecte emancipador. ",1]

Les esglésies dels pobres, els cristians de la teologia de l'alliberament defraudats pel govern, van posar fi a la tolerància.Els grups i persones que es desvinculen del PT per l'esquerra se succeeixen uns després d'uns altres, mentre que l'esquerra que hi ha fora del PT s'està reagrupant en una línia d'oposició revolucionària i de recomposició de forces.Gairebé tots els moviments socials combatius estan en una actitud de qüestionament i mobilització.

Heinz Dieterich, valorant molt positivament els esforços i les habilitats del president Chávez en la per produir avanços cap a la conformació del "Bloc Regional de Poder", es refereix als límits i als xocs amb els seus respectius pobles a què estan exposats Kirchner i Lula. "Aquest xoc –ens diu Heinz- que Kirchner tindrà l'any que ve -si no encarrila la seva política d'una forma decidida cap al model de desenvolupament democràtic regional que encapçala Chávez- es troba en fase avançada al Brasil, on s'ha ensorrat la base política i social de Lula, amb la sortida de 800 líders socials, 400 intel·lectuals, el (tardà) allunyament del Moviment Sense Terra (MST) i de polítics importants com el paulista Iván Valente. S'apropa un moment en què, com Hugo Chávez li va advertir fa temps en una conversa privada: "Quan el poble s'aixequi, l'FMI no et podrà salvar".

Com el diputat Iván Valente, han renunciat del PT, reafirmant posicions d'esquerra, Plinio de Aruba Sampaio (que acaba d'obentir 40.000 vots en eleccions internes del PT), Jorge Almeida (secretari dels Moviments Populars del PT) i un bon nombre de diputats i regidors, inclosos l'influent diputat de Rio de Janeiro, Chico Alencor, i el subalcalde de Sao Paolo, Helio Bicudo. Tots parlen de "l'esgotament del paper transformador del PT", i una part s'ha incorporat al Partit pel Socialisme i la Llibertat, en procés de creixement. La frustració no és en va, i no falten els que parlen de "l'assassinat de l'esperança" per part de l'anomenat "camp majoritari" de la direcció del PT encapçalat pel propi Lula, mentre uns altres es mobilitzen per rearmar l'esperança i el projecte emancipador.

Anar a les causes i valorar les seves conseqüències Les causes d'aquesta crisi cal trobar-les, com hem dit, en la continuïtat de la política neoliberal i la pèrdua de credibilitat per culpa de la corrupció que ha acompanyat els esforços de dalt de fer del PT un partit articulat amb el capital financer i una variant de partit d'Estat. Lula ha seguit la mateixa política de Fernando Enrique Cardoso, i el poble que el va votarno ho va fer amb aquesta intenció. Això ha implicat la negació de conquestes històriques relacionades amb la jubilació dels treballadors, així com l'anunci d'una "reforma laboral" que impulsaria la derrota dels sindicats.

La lògica del "lliure mercat", de la privatització i de la desregulacióm laboral ha gravitat d'una manera determinant sobre la política econòmica del govern de Lula, mesures pactades prèviament amb el sector financer nacional i internacional.Ja abans del seu accés al govern, alguns líders del PT i sindicalistes destacats apareixien al costat d'empreses telefòniques privatitzades associades amb el City Bank i amb Telecom d'Itàlia i de Portugal.

La corrupció converteix el projecte polític de transformació del PT en un partit del sistema i guarda relació amb aquests vincles espuris.El cas de Luiz Gushiken, exdirigent del sindicat bancari i de la CNT, i persona molt vinculada a Lula, té una gran significació entre les causes barranc on han estat conduïts el PT i el govern de Lula.Aquest senyor va crear una empresa per a assessorar el Fons d'Empara dels Treballadors (fons relacionats amb la previsió social) i, d'aquesta manera, es va convertir en assessor del capital financer.Lula el va nomenar ministre de Comunicacions; i malgrat això -o potser per això- aquest Ministeri, que mou els diners de la publicitat, és d'on provenen els diners utilitzats per a subornar legisladors i grups polítics. La suma desviada és enorme. S'estima en ",1]

Anar a les causes i valorar les seves conseqüències Les causes d'aquesta crisi cal trobar-les, com hem dit, en la continuïtat de la política neoliberal i la pèrdua de credibilitat per culpa de la corrupció que ha acompanyat els esforços de dalt de fer del PT un partit articulat amb el capital financer i una variant de partit d'Estat.

Lula ha seguit la mateixa política de Fernando Enrique Cardoso, i el poble que el va votarno ho va fer amb aquesta intenció. Això ha implicat la negació de conquestes històriques relacionades amb la jubilació dels treballadors, així com l'anunci d'una "reforma laboral" que impulsaria la derrota dels sindicats. La lògica del "lliure mercat", de la privatització i de la desregulació laboral ha gravitat d'una manera determinant sobre la política econòmica del govern de Lula, mesures pactades prèviament amb el sector financer nacional i internacional.Ja abans del seu accés al govern, alguns líders del PT i sindicalistes destacats apareixien al costat d'empreses telefòniques privatitzades associades amb el City Bank i amb Telecom d'Itàlia i de Portugal.

La corrupció converteix el projecte polític de transformació del PT en un partit del sistema i guarda relació amb aquests vincles espuris.El cas de Luiz Gushiken, exdirigent del sindicat bancari i de la CNT, i persona molt vinculada a Lula, té una gran significació entre les causes barranc on han estat conduïts el PT i el govern de Lula.Aquest senyor va crear una empresa per a assessorar el Fons d'Empara dels Treballadors (fons relacionats amb la previsió social) i, d'aquesta manera, es va convertir en assessor del capital financer.Lula el va nomenar ministre de Comunicacions; i malgrat això -o potser per això- aquest Ministeri, que mou els diners de la publicitat, és d'on provenen els diners utilitzats per a subornar legisladors i grups polítics. La suma desviada és enorme.

Tot això orquestrat per la cúpula del PT, encapçalada per José Dirceu, segona figura del govern, clau de Lula i ideòleg del projecte instrumentat pels responsables de finances del PT. El nomenament d'Enrique Meirelles (que va arribar a ser president del Boston Bank) al capdavant del Banc Central va ser una concessió a aquest sector. Amb aquesta situació, és molt difícil que Lula al·legui ignorància, i això explica que la seva situació política empitjori, fins i tot després de demanar perdó al poble brasiler (prèviament havia declarat que la veritat afloraria enmig de tantes mentides).

La seva credibilitat està greument malmesa i sembla que és tard per rectificar i emprendre un destí diferent que el dels seus col·laboradors més íntims. Tanmateix, una part important de la dreta no sembla inclinada a perdre Lula. Els interessa més un Lula afeblit i xantajable.Perdurar en el camí neoliberal de Cardoso provoca contradiccions insalvables amb el seu propi poble i amb el contingut essencial d'un bloc regional alternatiu a les polítiques neoliberals, i redueix el pacte amb Chávez i Tabaré Vázquez com a molt fins que duri la vida presidencial de Lula, en franc procés d'esgotament.

I ja no diguem si hi afegim la corrupció! En aquests temps, on les crisis de governabilitat dins del model neoliberal escurcen el temps d'explosió, resulta impossible sostenir massa tems aquesta dualitat: neoliberalisme a l'interior i compromisos progressistes a l'exterior.I els països, com Veneçuela i Cuba, amb línies internes i externes coherents, han de mesurar molt bé la seva actuació, perquè un ús excessiu de la política d 'Estat i un baix interès en la conformació de l'aliança popular i per les polítiques revolucionàries a escala continental els poden conduir a allunyar-se dels seus aliats estratègics i els poden comportar alguns revessos. Mai ha donat resultats positius passar per alt el greus errors interns d'altres països per tal de preservar els aspectes positius en política exterior, que la mateixa crisi interna acaba tornant fràgils. ",1]

2.300 milions de dòlars, provinents d'empreses de publicitat expertees en la practica de les sobrefactures. Tot això orquestrat per la cúpula del PT, encapçalada per José Dirceu, segona figura del govern, clau de Lula i ideòleg del projecte instrumentat pels responsables de finances del PT. El nomenament d'Enrique Meirelles (que va arribar a ser president del Boston Bank) al capdavant del Banc Central va ser una concessió a aquest sector.

Amb aquesta situació, és molt difícil que Lula al·legui ignorància, i això explica que la seva situació política empitjori, fins i tot després de demanar perdó al poble brasiler (prèviament havia declarat que la veritat afloraria enmig de tantes mentides). La seva credibilitat està greument malmesa i sembla que és tard per rectificar i emprendre un destí diferent que el dels seus col·laboradors més íntims. Tanmateix, una part important de la dreta no sembla inclinada a perdre Lula. Els interessa més un Lula afeblit i xantajable.Perdurar en el camí neoliberal de Cardoso provoca contradiccions insalvables amb el seu propi poble i amb el contingut essencial d'un bloc regional alternatiu a les polítiques neoliberals, i redueix el pacte amb Chávez i Tabaré Vázquez com a molt fins que duri la vida presidencial de Lula, en franc procés d'esgotament.

I ja no diguem si hi afegim la corrupció! En aquests temps, on les crisis de governabilitat dins del model neoliberal escurcen el temps d'explosió, resulta impossible sostenir massa tems aquesta dualitat: neoliberalisme a l'interior i compromisos progressistes a l'exterior.I els països, com Veneçuela i Cuba, amb línies internes i externes coherents, han de mesurar molt bé la seva actuació, perquè un ús excessiu de la política d'Estat i un baix interès en la conformació de l'aliança popular i per les polítiques revolucionàries a escala continental els poden conduir a allunyar-se dels seus aliats estratègics i els poden comportar alguns revessos. Mai ha donat resultats positius passar per alt el greus errors interns d'altres països per tal de preservar els aspectes positius en política exterior, que la mateixa crisi interna acaba tornant fràgils.

Veure més enllà de l 'avanç a través dels compromisos d'Estat Els dubtes sobre si el PT pot canviar en sentit positiu són cada vegada més gran, mentre la seva maquinària s'afirma com a força del sistema i clientelista, és a dir, completa la seva conversió a partit del sistema. Tot això no ho hem d'obviar, no podem limitar-nos a defensar Lula davant de les intencions de la dreta, que, a més, ja sent que l'ha atrapat en el seu parany.

Entenc el que significa per al pla integracionista de Chávez el fet que Lula sigui reemplaçat per la dreta clàssica. Això afectaria seriosament aquest procés, esperonat i potenciat per unes polítiques d'Estat que, en bona mesura, es desmarquen de l'interès dels EUA i de la seva administració actual.Però és necessari analitzar les causes profundes d'aquesta possibilitat, procurant superar-les i contribuint a la possibilittat que Lula sigui superat des de l'esquerra.

La situació que viu Lula i la direcció del PT té un alt component d'autoderrota.O fa un gir espectacular (cosa que ja sembla impossible) o avança cap a un desgast segur.D'autoderrotes silenciades i tolerades per les esquerres n'estem cansats. Recordem el que va passar a Nicaragua. Recordem també –en una altra situació- els errors pacifistes/institucionalistes del Xile de Salvador AllendeRecordem el col·lapse –fonamentalment produït pels greus errors acumulats- del "socialisme" de l'Europa oriental.La barreja d'errors morals amb polítiques conciliadores és generalment mortal.

Les claudicacions s'acostumen a pagar cares. Mirem-nos en el mirall de l'Equador de Lucio Gutiérrez. Chávez és precisament l'exemple contrari. Però penso que la política d'Estat i la diplomàcia estan dominant massa la política exterior del seu govern, i en la política interna no s'està preocupant del mal de la corrupció burocràtica, mentre que es mou amb un perfil baix en la promoció de la unitat continental a nivell de pobles, forces d´avantguarda i sectors revolucionaris.",1]

Veure més enllà de l'avanç a través dels compromisos d'Estat Els dubtes sobre si el PT pot canviar en sentit positiu són cada vegada més gran, mentre la seva maquinària s'afirma com a força del sistema i clientelista, és a dir, completa la seva conversió a partit del sistema. Tot això no ho hem d'obviar, no podem limitar-nos a defensar Lula davant de les intencions de la dreta, que, a més, ja sent que l'ha atrapat en el seu parany.

Entenc el que significa per al pla integracionista de Chávez el fet que Lula sigui reemplaçat per la dreta clàssica. Això afectaria seriosament aquest procés, esperonat i potenciat per unes polítiques d'Estat que, en bona mesura, es desmarquen de l'interès dels EUA i de la seva administració actual.Però és necessari analitzar les causes profundes d'aquesta possibilitat, procurant superar-les i contribuint a la possibilittat que Lula sigui superat des de l'esquerra.

La situació que viu Lula i la direcció del PT té un alt component d'autoderrota.O fa un gir espectacular (cosa que ja sembla impossible) o avança cap a un desgast segur.D'autoderrotes silenciades i tolerades per les esquerres n'estem cansats. Recordem el que va passar a Nicaragua. Recordem també –en una altra situació- els errors pacifistes/institucionalistes del Xile de Salvador AllendeRecordem el col·lapse –fonamentalment produït pels greus errors acumulats- del "socialisme" de l'Europa oriental.La barreja d'errors morals amb polítiques conciliadores és generalment mortal. Les claudicacions s'acostumen a pagar cares. Mirem-nos en el mirall de l'Equador de Lucio Gutiérrez. Chávez és precisament l'exemple contrari. Però penso que la política d'Estat i la diplomàcia estan dominant massa la política exterior del seu govern, i en la política interna no s'està preocupant del mal de la corrupció burocràtica, mentre que es mou amb un perfil baix en la promoció de la unitat continental a nivell de pobles, forces d'avantguarda i sectors revolucionaris.

I el projecte integrador revolucionari va molt mes allà dels límits dels acords progressistes amb Estats on no hi ha processos revolucionaris en marxa, ni són segures les posicions més o menys independents en relació als EUA.Aquests límits determinen certa fragilitat, que només poden contrarestar-se amb la integració des de baix i entre els de baix, diferencinat la política d'Estat de les polítiques dels partits i moviments revolucionaris. Lula s'ha separat de la seva pròpia base d'origen i això no ho podem ignorar ni veure'l senzillament com a víctima d'un pla. Tant de bo que Chávez ho interpretés així i amb la prudència adequada, ja que és estadista i revolucionari, actués en conseqüència.I tant de bo que el que està passant al Brasil servís d'exemple al Frente Amplio de l'Uruguai i al MAS d'Evo Morales (Bolívia) i als seus aliats.

I el projecte integrador revolucionari va molt mes allà dels límits dels acords progressistes amb Estats on no hi ha processos revolucionaris en marxa, ni són segures les posicions més o menys independents en relació als EUA.Aquests límits determinen certa fragilitat, que només poden contrarestar-se amb la integració des de baix i entre els de baix, diferencinat la política d'Estat de les polítiques dels partits i moviments revolucionaris. Lula s'ha separat de la seva pròpia base d'origen i això no ho podem ignorar ni veure'l senzillament com a víctima d'un pla. Tant de bo que Chávez ho interpretés així i amb la prudència adequada, ja que és estadista i revolucionari, actués en conseqüència.

I tant de bo que el que està passant al Brasil servís d'exemple al Frente Amplio de l'Uruguai i al MAS d'Evo Morales (Bolívia) i als seus aliats.