E. C.: Jo no he volgut ni pogut llegir mai cap dels relats de tortures que han escrit els meus companys. No n’he estat capaç.

D. M.: després d’allò no he tornat a ser mai el mateix. La tortura fa que hi hagi molts calaixets dins del cap que no estan tancats mai del tot. I, quan hi ha una mica de moviment a la teva vida, es tornen a obrir.

E. L.: Cadascú ho viu d’una manera diferent. Durant els primers anys em va afectar molt. El problema principal és que molta gent associa ser víctima de la tortura a un acte heroic de militància. Però jo sabia que no havia estat cap heroi. Perquè la informació que has facilitat ha tingut conseqüències sobre la vida d’altres persones. Això em va costar molt de metabolitzar. Però, un cop vaig fer el procés, no em vaig sentir especialment traumatitzat. En parlo i hi penso quan arriben alguns aniversaris. Em sento un privilegiat, perquè la nostra tortura ha estat reconeguda socialment. Conec molta gent que ha estat torturada i no s’ha incoat el més mínim procediment.

Marcel Dalmau: “Un tret a la cama, és tortura o no? Per mi ho és. Ho hem d’assumir”

 Marcel Dalmau: De la tortura no en parlem gaire, i, si en parlem, és per intentar que fets així no es repeteixin. El torturador l’aplica des de la distància més absoluta i és la màxima negació de l’individu. La tortura ens animalitza. Ens diuen assassins, ens humilien, no tenen cap consideració; per ells som pitjor que el no-res, som el mal. Un gran error és la mitificació. Tota aquesta mitologia dels torturats que resisteixen, que és falsa. És absurd i ridícul. Perquè tothom parla; és només qüestió de temps.

A mi m’ha fet pensar molt sobre la condició humana. Per exemple: hi hauria algun supòsit en què jo seria capaç de fer això que m’estan fent ells? I també en vaig trobar, de condicions imaginàries. Si et prenen un fill i l’estan torturant davant teu, i tinguessis ocasió d’agafar el torturador, no li ventaries només una plantofada, oi? També et fa pensar sobre la violència. I coses ingrates. Un tret a la cama, és una tortura o no? Per mi ho és. Ho hem d’assumir. Nosaltres també hem fet actes de violència. I qui diu nosaltres, diu tothom. També la gent que aplaudeix la policia quan colpeja un manifestant. No podem eludir la violència. Som copartícips de totes les barbàries de la humanitat. També els nostres han fet atrocitats al llarg de la història i no ens hi podem ubicar al marge.

Jordi Bardina: “Jo no buscava cap reparació a Estrasburg. Només volia seguir castigant l’Estat”

El 2003, el Tribunal d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol pel fet de no investigar les tortures. Us vau sentir reparats?

D. M.: El procés d’Estrasburg va ser una barreja de sentiments. Arribar-hi va ser una trempera brutal. I després va ser una depressió. Després d’una sentència més aviat salomònica i 8.000 euros d’indemnització… cap a casa. Cap procés reobert; no se’n busquen responsables… Per mi la tortura és irreparable.

JORDI BARDINA: No sé si tots buscàvem el mateix. Jo, personalment, no buscava cap reparació a Estrasburg, sinó continuar amb la meva acció política anterior i seguir castigant l’Estat. Ni que m’haguessin cobert de diners o s’haguessin reconegut les culpes, no m’hauria sentit reparat. No vull cap reparació per part d’ells. 

E. L.: També crec que va ser tan bèstia el que va passar que, indirectament, allò va ser com un moment que ens va permetre fer net políticament. Sortir d’allà més o menys sencers i enfocar l’acció política independentista fent net d’una història anterior que tots podem reivindicar i podem ser-hi lleials a la nostra manera. Els excessos de l’Operació Garzón ens van ajudar a créixer políticament.

Teresa Mas: “Vaig patir una pressió psicològica, patriarcal i sexual contínua durant tres dies”

Les dones del 92

S’ha parlat molt dels homes del 92. Però molt menys de les dones. Un dels casos menys coneguts de tota l’Operació Garzón és el de Teresa Mas. Mas, que llavors tenia 28 anys, va ser detinguda juntament amb el seu company, Esteve Comellas. No militava en cap partit ni organització. Garzón li va aplicar la Llei antiterrorista i va quedar en llibertat sense càrrecs al cap de tres dies. El seu relat no ha sortit publicat mai en cap mitjà de comunicació. Fins ara.

Teresa Mas: Vaig estar tres dies en aïllament, i el que vaig viure va ser un infern. No em van tocar físicament. Però em van posar al límit a tot nivell psicològic. Com a dona vaig ser molt utilitzada. I només ho vaig saber després. Perquè quan cridava, obrien el meu lloc d’interrogatori i deien als altres detinguts: “És la teva companya que està plorant i cridant”. Jo estava allà amb els ulls embenats i m’anaven fent comentaris sexuals: “Mira quin cul, ara estem sols, ja veuràs què farem… “. Una pressió sexual i patriarcal contínua. Van ser tres dies molt bèsties de la meva vida. Vaig signar documents que no sé encara avui ni què deien. I després em van deixar anar sense càrrecs, un dia a les vuit del vespre al mig de Madrid, i espavila’t. La meva família em va pagar el bitllet d’avió de tornada.

Vas ser una de les cares visibles de la Comissió de Portaveus de Presos i Encausats.

T. M.: Quan vaig tornar a casa, estava descol·locadíssima. Jo havia estat represaliada, però era la parella de l’Esteve, que el van empresonar. En aquell moment no vaig verbalitzar el que m’havia passat. El meu caràcter em va fer posar en mode família i parella de represaliat. Vam crear una xarxa de suport formada per companyes i mares (i també alguns pares) molt potent. Ens vam conèixer i organitzar amb les coses més pràctiques: les visites, els horaris… Era una xarxa d’autoajuda, una cosa que sabem fer les dones (no sé si tant els homes…!). Això era un tresor. Com ja sol passar, les cures van recaure sobre les dones.

Ester Rocabayera i Encarna Canet són les parelles de Ramon López i Antoni Infante. A diferència de Mas, elles sí que militaven l’any 1992 a l’MDT. L’Operació Garzón també les va tocar de forma directa.

Ester Rocabayera: El 92 tenia 24 anys. El dia que van detenir en Ramon jo havia de ser a la seu de l’MDT en una reunió, però tenia un curs i no hi vaig anar. Quan vaig arribar a casa, hi havia la Guàrdia Civil. I per sort una veïna em va trobar pel carrer i em va alertar. Si no, segurament m’haurien detingut. Quan vaig anar a Madrid per a la declaració d’en Ramon, l’advocat em va dir que estava en crida i cerca… Estava a l’atur. No podria exiliar-me: això de creuar la frontera també té un biaix de classe, i jo no tenia ni un duro. Vaig anar a Igualada a casa de la meva germana durant un mes.

Encarna Canet: Tenia 22 anys i acabava d’entrar a l’MDT. Treballava a Institucions Penitenciàries com a treballadora social, m’havia presentat a un procés d’oposició i hi havia quedat la vuitena. Després de la detenció em van fer fora de la feina, misteriosament el meu contracte es va acabar. Vaig passar dos anys a l’atur. A València vam ser un grup de gent molt unida; allò va ser un petit escàndol i es va mobilitzar molta gent.

Com va marcar l’Operació Garzón la vostra vida posterior?

E. R.: Molt, en positiu i en negatiu. M’he sentit també represaliada. Vaig tenir molta ansietat durant el judici i he estat molts anys recuperant-me i anant al psicòleg. A nivell emocional marca.

E. C.: A mi em va fer militar més seriosament.

T. M.: Et marca, però com qualsevol cosa forta de la vida. Aquest va ser un gran sotrac, però amb l’Esteve sempre ho diem: n’hem passat moltes junts. Només qui ha passat la repressió sap com n’és de dura, però tot és relativitzar-ho. Des de llavors tinc una mirada més complexa de tot. Ho poso tot més en dubte. Jo sé què es va dir del 92 als mitjans de comunicació. I sé el que vaig viure.