Què significa Fidel Castro per a nosaltres

 Vijay Prashad escriu sobre el llegat de Fidel castro als pobles del Tercer Món i la seva presciència a les crisis que afronta la humanitat.

AFidel Castro el vaig veure per primera vegada en persona el 1983 durant una cimera del Moviment de Països No-alineats (MPN) a Nova Delhi. Castro havia viatjat per cedir a l’Índia la presidència del MPN que havia ocupat Cuba, que havia estat amfitriona de la cimera del 1979. A l’aeroport va ser rebut per la primera ministra de l’Índia, Indira Gandhi, a qui anomenà «germana».

A la cimera Castro era l’estrella. Va mantenir junts els 101 països que es reuniren sota un lideratge completament nou. Nehru, de l’Índia, Nasser, d’Egipte, Sukarno, d’Indonèsia, i Tito, de Iugoslàvia –els fundadors del MPN el 1961– ja no hi eren presents. Els nous noms eren Gandhi i Castro, amb nous dirigents revolucionaris com Maurice Bishop, de Grenada, i Daniel Ortega, de Nicaragua. Fins i tot si molts membres del MPN s’havien allunyat del projecte del Tercer Món, els seus líders es dirigiren a Castro per parlar del que havien començat a enterrar al més profund dels seus cors.

El context no convidava a l’optimisme: Mèxic s’havia declarat en fallida el 1982 a causa de l’agreujament de la crisi de deute al Tercer Món, i 21 dels països presents a la sala tenien problemes per satisfer el deute (dos anys després el Brasil va iniciar una investigació judicial contra l’ex-ministre Delfim Neto per malversació de diners públics). El deute ascendia, en total, al bilió de dòlars estatunidencs, i la majoria d’ells pertanyia a bancs privats. La majoria dels països a la sala s’enfrontava seriosament a la possibilitat de declarar-se en fallida. El Fons Monetari Internacional (FMI) els havia demanat entrar en el programa d’ajustament estructural, el que significava subordinar la seva pròpia estratègia de desenvolupament nacional als interessos dels bancs i accionistes amb més diners. La catàstrofe era evident.

Fidel Castro va fer servir la reunió del MPN del 1983 i una cimera sobre el deute celebrada a l’Havana el 1985 per aconsellar als països del Tercer Món que declaressin una vaga de deute. Els Estats del MPN no van arribar a cap acord pel que fa a la vaga de deute, però la comissió econòmica del MPN –presidida per Nicaragua– publicà una declaració contundent sobre l’asfixia financera. Es necessitava un nou sistema monetari internacional per «acabar amb el domini de certes divises de reserva i garantir als països en vies de desenvolupament un paper en la presa de decisions alhora que es garanteix una disciplina monetària i financera en els països desenvolupats i un tractament preferent per als països en vies de desenvolupament.» L’objectiu que es va posar sobre la taula era ressuscitar el debat sobre el Nou Ordre Econòmic Internacional, aprovat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1974 i aleshores un punt del debat a Cuba.

Recordo a Fidel Castro, amb tots els seus 1’90 metres d’alçada, recorrent els corredors i passadissos, parlant als delegats, afanyant-los a centrar la seva atenció en l’asfixia financera dels nostres somnis. No només va fer la feina política clau –assegurant que Yasser Arafat es quedés a la cimera després de topar amb el secretariat del MPN–, sinó que recordà al Tercer Món la seva missió, concretament defensar els drets de la majoria de la humanitat contra el casino del capitalisme i les armes de l’imperialisme. Quan Castro parlava, somreia, i el seu somriure il·luminava la sala fins i tot quan explicava les principals veritats del nostre món. El 1983, el dilema principal de la humanitat era la crisi del deute. Castro centrà la nostra atenció en l’amenaça del deute, que llavors s’utilitzava i avui se segueix utilitzant encara per privar dels recursos necessaris als projectes d’alliberament nacional.

A la cimera de l’Havana del 1985, Castro mobilitzà totes les eines del seu enorme espectre retòric per remarcar una idea: el deute no podia ser satisfet, no podia pagar-se. «Em culpen per dir que no es pot pagar el deute. Deurien culpar a Pitàgores, Euclides, Arquimedes, Pascal o Lovacheski, o qualsevulla altre matemàtic, del passat, del present o modern, com vulgui. Els matemàtics, i les teories dels matemàtics, demostren que el deute no pot pagar-se». Segueix sense pagar-se i és impagable. Durant aquesta pandèmia, 64 països han gastat més diners en satisfer el seu deute que en finançar el seu sistema sanitari.

En tots els moments de la seva vida Fidel Castro va ser capaç d’elevar-se per sobre de les crisis i centrar la seva atenció en allò important: l’intent de l’imperialisme per evitar la descolonització, el militarisme dels Estats imperialistes, l’augment dels casinos financers, la terrible crisi climàtica, la guerra informativa imperialista contra les idees de la humanitat… Tots aquests enormes dilemes exigien atenció, però a causa de la guerra informativa lliurada per les institucions imperialistes no rebien l’atenció adient. El paper de Castro per a aquells de nosaltres a llocs com l’Índia era el d’altaveu de la humanitat, per plantejar aquella mena de qüestions que nosaltres necessitàvem portar a un primer pla.

El segon cop que vaig veure a Fidel Castro en una cimera internacional va ser el 2001, durant el Congrés Mundial contra el Racisme a Durban (Sud-àfrica). El poble de Sud-àfrica havia derrocat el règim d’apartheid el 1994, les cicatrius del qual, i de la seva terrible història, encara no havien sanat. Castro condemnà sense embuts el racisme i altres formes d’intolerància, però com acostumava a fer, va vincular el flagel del racisme amb la crisi de deute en marxa. «Hi ha deutes enormes i impagables, els termes dispars del comerç, els preus ruïnosos dels productes bàsics, l’explosió demogràfica, la globalització neoliberal i el canvi climàtic que provoca llargues sequeres amb períodes de pluges intenses i inundacions. Pot demostrar-se matemàticament que aquesta situació és insostenible», va afirmar. Per aquest motiu i per l’espoli de l’era colonial, Castro demanà reparacions com un «deute moral a les víctimes del racisme», en concret a les víctimes del colonialisme, l’esclavitud i el genocidi.

Encara puc escoltar la seva veu, una veu de gran claredat moral que el món va escoltar al seu discurs davant el tribunal del 1953 («la història m’absoldrà») i fins a la seva columna del 2016 al Granma («El destí incert de l’espècie humana»). El que va definir la gran contribució de Castro no va ser només el seu lideratge a la Revolució Cubana, que va ser considerable, sinó el seu paper com a mestre del Tercer Món de la terrible violència de l’imperialisme i el capitalisme, que es manifestava en la fam i la desolació mediambiental, la guerra i l’afany de beneficis. La veu de Castro era clara, però no era només la seva veu. Era la veu del Tercer Món, una veu que constantment comprovava per veure si no estava apartant-se del pols de l’esperança. Quan Fidel s’adreçà a una multitud a l’Havana el 1959, es girava constantment al seu camarada més proper, Camilo Cienfuegos, i li preguntava: «¿Voy bien, Camilo?». Camilo, que va morir de manera tràgica en un accident d’aviació pocs mesos després, responia: «Vas bien, Fidel». Fidel, vas bé, les teves paraules i el teu llegat són saviesa inspirada per a nosaltres.

Article publicat originalment a NewsClick. Traducció d’Àngel Ferrero

Foto de portada: Wikimedia commons