Del principi de realitat al principi organitzatiu: Cap a la revolució independentista

L’any 2020, en plena pandèmia, va sortir Principi de realitat, un llibre del politòleg Jordi Muñoz editat per L’Avenç on l’autor exposava les raons per les quals creia que l’octubre del 2017 no havia conclòs amb la independència de Catalunya. Des d’aquesta revista hi vam conversar, tot i reconeixent la valentia de l’autor a l’hora de fer una necessària retrospectiva per part del moviment independentista. Segons Muñoz, aquella retrospectiva, si bé necessària, havia d’anar acompanyada de treballs que plantegessin la mirada cap al futur del moviment i en tornessin a delimitar les potencialitats i reptes.

El llibre que tot just acaba de publicar Albert Botran sembla recollir aquest guant. Independència és revolució (3i4 edicions, 2022) actualitza el paradigma propi de l’independentisme d’esquerres. Aquest concep el moviment com una via que a més a més d’assegurar la pervivència de la nació catalana permet articular un procés de ruptura democràtica amb l’Estat espanyol. Botran es dedica a fonamentar tal hipòtesi, no només analitzant el component de classe de l’independentisme sinó també, i més important, els comportaments de classe que les elits radicades a Catalunya han tingut en relació al moviment, el qual han vist com una amenaça.

Es tracta d’una reflexió serena que més que afirmar les posicions pròpies, fa una proposta per plantejar les vies polítiques de l’independentisme ara i aquí, sense renunciar al bagatge polític i posant en valor la llarga trajectòria a la qual ens devem els independentistes actuals. És, sens dubte, una reflexió feta al caliu d’anys de militància i de compromís independentista, atès que s’hi llisten debats, propostes i anàlisis que provenen de les entranyes del moviment. És un punt que crec que cal agrair, perquè dignifica el que fins fa poc era una tradició gairebé proscrita i situa la seva enorme importància per entendre l’actual atzucac polític del país.

Un nou paradigma

En el llibre, l’autor passa comptes amb els diversos paradigmes que van governar l’independentisme català modern des de la fundació del PSAN l’any 1969. El que ell anomena el paradigma insurgent intentava replicar les lluites d’alliberament nacional reeixides del segle XX: Irlanda, Xina, Vietnam, Algèria… coincidia en un moment d’eclosió de les lluites socials a nivell mundial i de revitalització de la violència revolucionària a l’Europa occidental, quan la lluita armada era molt present en l’estratègia revolucionària d’amplis moviments de masses. Aquest paradigma situava el pol de la lluita en la capacitat de mobilització del moviment polític, del qual la lluita armada en formava una branca més, i en la possibilitat de generar contrapoders que disputessin territorialment la legitimitat a l’Estat imposant-li el poder emanat de les classes populars. Aquest paradigma s’anà abandonant progressivament per part de les diverses forces independentistes i revolucionàries arreu del globus des dels anys noranta, sense haver obtingut grans resultats i acompanyant el crepuscle del curt segle XX, que donà la benvinguda a l’hegemonia neoliberal de la pax americana.

En aquest nou context, marcat per la caiguda de l’URSS, l’absència de perspectives revolucionàries va acabar amb l’estratègia armada. A més a més, el sorgiment de nous estats-nació a partir de la dissolució de l’URSS i la conformació de la UE va donar esperances per a la possibilitat de dur a terme la via independentista sense grans ruptures, en el que Botran anomena el «paradigma parlamentari». És aquí on cal inscriure l’aposta d’una part de l’independentisme combatiu per la refundació d’ERC com a partit independentista l’any 1989 i l’estratègia de creixement electoral que ha seguit la formació fins ara. No obstant, com bé comenta l’autor, les condicions que van dur a les independències bàltiques i d’Eslovènia no es donaven en el context dels estats espanyol i francès i per tant, una independència basada en la força electoral i la mediació de la UE no ha reeixit.

Les lliçons d’aquest darrer paradigma ens obliguen a entendre el procés d’assoliment de la independència com el que és: un procés de ruptura política que implica que la font de sobirania passa de la Constitució espanyola a la voluntat del poble català. Els episodis de ruptura, de salt al buit, doncs, són inevitables i si bé cal no perdre de vista el principi de realitat que marca la correlació de forces, tampoc podem concebre, parafrasejant a Kautsky, que la independència caigui com una fruita madura. La independència està intrínsecament lligada amb la revolució, ço és, amb un canvi de paradigma pel que fa a les bases polítiques d’un Estat. D’entrada perquè implica anorrear la legitimitat d’un estat aliè sobre un territori ocupat per una comunitat política i cultural; segonament, perquè és impossible la seva realització sense un procés de politització i mobilització massiu per part del poble català, un subjecte nacional-popular amb interessos propis. I és que des del 1789, la irrupció massiva de les masses en la política, com a subjecte, és el que defineix les revolucions.

És possible caminar cap a un nou paradigma? L’octubre del 2017 va bandejar el paradigma parlamentari que fins llavors havia dominat part de l’independentisme i va posar de relleu la impossibilitat de realitzar un procés de secessió només a partir de la força dels vots. Per Botran el perill és caure en les deformacions que han dut dues de les principals crítiques que han sorgit de l’anàlisi del 2017: per una banda, el dilacionisme derivat d’una assumpció de la correlació de forces sense voluntat rupturista i, de l’altra, l’aventurisme que suposaria situar la ruptura i la desobediència al centre en tot moment al marge del context. Dos extrems abonats per l’electoralisme d’ERC i Junts, respectivament.

Ambdues situacions durien indefectiblement cap a la frustració i la derrota. Per tant, tot i que cal recollir la vàlua d’ambdós elements, no s’han de plantejar com fins en si mateixos sinó que s’han de configurar al voltant d’una estratègia àmplia que permeti dur la lluita a tots els fronts: dins les institucions, en la creació de contrapoders, amb la metodologia de la desobediència civil, etc. Aquesta haurà de derivar de l’anàlisi del context en què es troba Catalunya ara mateix.

Analitzant el «toro de paper»

En qualsevol discurs de l’independentisme, el Règim del 78 hi figura de forma principal. Curiosament, però, s’han fet molt poques anàlisis des de l’independentisme per entendre la configuració actual del règim, els seus límits i les possibilitats d’evolució en la post-pandèmia, amb el baló d’oxigen que han suposat els fons europeus, l’esllanguiment de l’onada destituent del 15M o el rearmament de l’espanyolitat. Si bé una tasca com aquesta requeriria del seu propi llibre (i diverses publicacions), l’autor no s’està d’assenyalar aquests límits actuals, ni que sigui per afirmar (un cop més) que  «el poder constituent i de ruptura és a les nacions [sense estat]».

Tampoc s’està analitzant com la reconfiguració de l’estat en la llarga crisi neoliberal està afectant les relacions entre els Països Catalans i l’Estat i n’està definint les possibilitats de sortida. Estem vivint un procés de periferització? La reducció de la capacitat industrial a Catalunya és notable (17% actualment) i el PIB català no para de disminuir en relació al total. No fa massa, l’Idescat presentava dades preocupants en relació a alguns índex de benestar pels anys 2019 i 2020, com l’atur de llarga durada, la taxa de pobresa, l’augment de la desigualtat i la precarietat de l’accés a l’habitatge. Aquest és potser un dels principals esculls als quals cal oposar als plantejaments del «nacionalisme de benestar» que cerca guanyar suports electorals amb el «bon govern». La subjecció fiscal que pateixen els Països Catalans en el seu conjunt i la intromissió constant dels poders jurídics de l’Estat confirmen que l’autogovern ha sigut massa sovint una il·lusió més que un blindatge competencial des del qual «fer país» al marge d’Espanya.

L’independentisme s’enfronta a un enemic colossal que no té cap escrúpol a l’hora d’emprar la llei «i més enllà» per combatre’l. Tanmateix, si el moviment és hàbil, coneix les fortaleses pròpies però també les febleses de l’adversari, pot arribar a reeixir. No se’n van sortir països enfonsats sota el jou colonial? D’aquí la famosa expressió de Mao sobre el tigre de paper imperialista, que Botran adapta al nostre context.

El problema espinós de la identitat

El bloc contrari a la independència suposa un repte. El desembre del 2021 es va evidenciar que una part gens menyspreable del país és obertament contrària a la independència i pot ser la base social que aplaudeixi l’acció despietada de l’Estat a Catalunya, que no deixarà d’atiar el conflicte ètnic. Així doncs, assumir un paradigma binacional és, per Botran, un tret al peu. L’autor proposa doncs una nova idea d’unitat civil, com ho fou l’«Un sol poble» antifranquista. Aquesta unitat civil caminaria sobre dues potes, l’acord amb l’exercici de l’autodeterminació (sustentat amb un 70% de la població favorable al referèndum) i el que anomena «una nova consciència de país» (concepte manllevat de Julià de Jòdar), és a dir, la formulació concreta de l’independentisme com a xarnera de la qüestió social i la nacional.

Aquesta formulació social de l’independentisme ha d’ajudar a atreure el nou precariat; les classes mitjanes assalariades d’ascendència «castellana». Fills de la immigració, els pares dels quals conformen la base del PSOE-PSC i Podemos a Catalunya (de Ciutadans durant el 29D). Adverteix, però, que aquesta síntesi ideològica que incorpori el desig per un exercici de sobirania nacional-popular no es donarà «des de dalt» sinó que es forjarà «des de baix», en les lluites actuals.

Trobo que és un plantejament en gran part encertat i que està en consonància amb les intuïcions de l’independentisme combatiu i d’esquerres. Però no es troba exempt de problemes. Alguns ja els assenyala el propi autor. Primer, la tendència dels catalans a amagar les nostres reivindicacions nacionals, fruit de la nostra situació de colonització mental: La renúncia al català en espais públics o en l’agitació, l’assumpció que la qüestió de la sobirania catalana passa per darrere d’altres reivindicacions «més legítimes», la renúncia al nostre marc nacional (i no em refereixo al dels Països Catalans, sinó a assumir que les reivindicacions socials s’han de fer a Madrid i en castellà), etc. Segon, el fet que la incorporació a la catalanitat s’ha donat a partir d’un desig d’ascens social que la Catalunya actual es troba amb menys capacitat de prometre que en altres moments: directament, ésser català pot obrir menys portes que fa vint o trenta anys, com posen de manifest creadors de contingut i artistes. Així doncs, la capacitat de seducció de la identitat catalana anirà lligada a la nostra resposta com a societat civil en un context molt desfavorable (crisi ecològica i econòmica, competència global desfermada, prepotència imperial, tots elements que també recull el llibre).

Segurament no hi ha receptes en aquest sentit, però crec que encara estem lluny de poder bandejar el problema. L’independentisme, que avui és la formulació política majoritària de la nació catalana que es pensa sobiranament, ha de convèncer «l’altra nació» (en paraules de Jòdar) per a què se sumi al procés (si es vol una resolució democràtica del conflicte, és clar). És una tasca difícil, perquè els catalans com a «ètnia», disposem de molt poc poder i estem mancats de privilegis. En la meva intuïció (res més pretensiós que això), crec que haurem de saber trobar l’equilibri idoni d’autoafirmació identitària i permeabilitat, sempre en funció del context. Quelcom que, fins avui, els dirigents institucionals de l’independentisme no han sabut fer.

L’esbós d’una estratègia

Els reptes, doncs, són molts i cal ser imaginatius en les vies per superar-los: cal desenvolupar una estratègia que es sustenti sobre un nou paradigma sobre com fer la independència. El llibre però no s’acontenta només a plantejar això en abstracte, sinó que dona algunes claus concretes que apunten a obrir debat cap a la sempre fonedissa unitat estratègica. Aquestes són deu i no ens esmerçarem a resumir-les per no desincentivar la lectura del llibre (si bé dues ja s’han assenyalat en l’epígraf anterior).

En tot cas, aquestes deu claus, que tenen a veure amb la resposta antirepressiva, l’activació i sosteniment del múscul popular, reteixir la connexió entre carrer i institucions i construir contrapoders i institucions pròpies, assenyalen la necessitat de recombinar de manera més eficaç els ingredients que van dur a la tardor del 2017 i poder mantenir la desobediència de forma més sostinguda i organitzada en el temps per forçar l’Estat a negociar. Per Botran, un dels elements clau que pot detonar un nou octubre —si es fan els deures— és la realització d’un nou referèndum. L’aposta del referèndum com a principal objectiu tàctic es deriva del fet que té un suport amplíssim dins la societat catalana, desperta moltes més simpaties internacionals que una DUI i que es recolza sobre un possible context internacional favorable, amb el referèndum escocès programat pel 2023 i el canvi de tornes que ha implicat la victòria recent del Sinn Féin a Irlanda del nord.

Per arribar fins aquí, però, cal que l’independentisme faci tota la feina que no va fer en els anys previs a l’acceleració del procés. Això vol dir una clara voluntat d’incidència social i en desempallegar-se dels sentiments de frustració, derrota i ressentiment que s’han ensenyorit del moviment d’ençà de llavors. No és tasca fàcil ni l’èxit està totalment garantit: enmig d’un context internacional tant incert, amb una desorientació política tant flagrant i amb l’atac d’un espanyolisme que no cessa i que no deixa de recordar-nos que som una anomalia en la marxa històrica de l’Espanya que volen. Tot això, precisament, és el que fa rellevant el text que ha parit l’Albert Botran. Ens calen propostes i marcs d’anàlisi i ell ens en proporciona a manta. Acceptem-les o critiquem-les, però sobretot, contrastem-les amb l’activitat pràctica.