Dimitrios Koumatsioulis: “Treballar sense patrons ens dignifica”
Dimitrios Koumatsioulis, treballador de Vio.Me, a l'entrada de la fàbrica. Pancarta: "Sindicat de treballadors de Vio.Me."
Entrevista als treballadors de la fàbrica col·lectivitzada Vio.Me, una empresa de materials de construcció, que va ser presa pels seus treballadors després de la renúncia de la junta directiva.
L’agost de 2011, els treballadors de l’empresa grega Viomihaniki Metalleftiki (Vio.Me.) van iniciar una vaga indefinida que hauria de durar 18 mesos. En portaven quatre sense cobrar els seus sous. Els deutes acumulats per l’empresa, subsidiària del grup Philkeram Jonson S.A., van precipitar la fallida d’aquesta companyia ubicada al nord de Grècia que fins la data s’havia mantingut rentable. Durant les setmanes de vaga i parada de la fàbrica, els treballadors reclamaven cobrar els diners que se’ls devia i fer visible, mitjançant manifestacions, concerts solidaris i mobilitzacions vàries, la situació límit en què es trobaven tant ells com gran part de la classe treballadora grega. La resposta de la cúpula de l’empresa va ser la renúncia tant al pagament dels seus deutes com a tots els seus drets sobre la fàbrica.
Divuit mesos després, el 12 de febrer de 2013, 38 dels 70 treballadors de la planta van tornar a obrir la fàbrica per tal de reactivar-ne la producció, però fent-la funcionar aquesta vegada com una cooperativa de treballadors. “Si vosaltres no podeu, nosaltres podem” va esdevenir el seu eslògan; el seu objectiu, treballar com abans que la junta directiva renunciés, però aquesta vegada sense patrons, amb una organització horitzontal i prenent les decisions a través d’una assemblea general diària.
Com comença tot plegat i d’on surt la idea d’autogestionar la fàbrica?
Des d’agost de 2011 la fàbrica es trobava aturada. La direcció va abandonar la planta, quan aquesta encara era viable, amb grans deutes que implicaven des de bancs i empreses prestamistes fins als propis treballadors. Simplement no se’ns va pagar el que se’ns devia, van agafar els diners i van marxar.
A partir d’aquest moment nosaltres, com a partícula de Vio.Me. que érem, vam decidir no permetre que ens llancessin a l’atur. Vam esperar a veure què feia la directiva, i en veure que no feien res vam dir-nos: si no poden ells, podem nosaltres. Així de simple. I així va començar tot plegat, igual que a l’Argentina. Vam reprendre l’activitat de la fàbrica amb les nostres pròpies mans per fer-la funcionar com una empresa cooperativa. Aixo significa que tots som iguals, que no tenim patrons: seguirem produint com produíem però sense cap. Εs tracta d’una lluita per la supervivència, un intent d’escapar d’aquest model de capitalisme.
Ara mateix hi ha producció pròpia?
De moment no tenim la capacitat necessària per continuar la producció normalment. El 22 de maig subhastarem els productes que tenim en stock. A part d’això, per pura supervivència, hem començat a fabricar productes naturals que venem a preu molt barat en espais solidaris. Fem sabons per a roba i mans, líquids rentavaixelles, productes de neteja per la llar… tota una sèrie de productes respectuosos amb el medi ambient. Aquesta empresa feia servir químics per a l’elaboració de materials de construcció, però vam dir-nos que també havíem d’ocupar-nos del tema mediambiental. Els diners que traiem de vendre aquests elements de baix cost els reinvertim en la supervivència de la fàbrica.
Quants treballadors sou ara mateix i com us organitzeu?
En aquest moment estem actives 38 persones. Venim cada dia de dilluns a divendres, desde les 7 fins les 3 de la tarda. Fem una assemblea general al matí on decidim les feines que calen al llarg de la jornada i provem de resoldre els problemes que sorgeixin. Per exemple, si un dia necessitem diners per materials, posarem a part la quantitat que necessitem i assumim que aquell dia no cobrarem res; és més important aconseguir els materials que faran funcionar la fàbrica, que ens permetran demostrar que seguim aquí i lluitem.
L’assemblea com a mètode per prendre les decisions conjuntament va sorgir durant els mesos de vaga i és cabdal en el model d’autoorganització pel que lluitem. El més important és que treballem tal i com treballàvem, però sense patró. Però no tenim pressió, decidim lliurement. La única diferència és que tots hem après a fer totes les feines de la fàbrica, de manera que tots sabem fer anar les màquines i no hi ha ningú especialitzat. Busquem la horitzontalitat total.
Heu rebut mostres de solidaritat internacional?
Fa poc va venir aquí l’argentí Ernesto Lalo, vam xerrar, ens va explicar els punts fàcils i els difícils…un home senzill, ens va portar idees i ens va pujar la moral. Així funciona això, els uns ajuden els altres. Nosaltres hem anat a tot arreu; ara mateix tenim alguns companys a l’estranger i també hem estat per tota Grècia, parlant en espais solidaris. Allà on anem, el debat creix i creix i la gent va entenent que no som treballadors que volen esdevenir patrons, sinó que simplement no volem que existeixin els patrons.
De fet ha vingut gent de tot arreu a preguntar, a interessar-se pel que fem, a crear debat. A partir d’ara aquesta serà una lluita difícil, perquè l’Estat té por que això tiri endavant.
El govern quin paper ha adoptat?
Hem anat als ministeris moltes vegades, hem parlat amb els ministres i els hem explicat el nostre projecte. Diuen que proven d’ajudar i que intenten trobar un marc legal que ens permeti funcionar com a cooperativa, però bàsicament intenten fer temps i esperen a veure fins a quin punt aguantem. Però nosaltres volem fer-ho a la nostra manera i no de cap altra, en això no cedirem.
Quines mesures legals podria al·legar l’Estat per tancar la fàbrica?
Res del que fem és estrictament il·legal. Demanem feina, simplement volem no tenir ningú per sobre nostre, ser tots treballadors. I per això hauria d’existir un marc legal que fins ara no ha existit. La resposta del govern, però, encara no ha arribat.
A quines dificultats us enfronteu diàriament?
El problema del dia a dia és la supervivència. Ara per ara no cobrem res, agafem cada dia 10 euros per la gasolina necessària per venir a la feina. Tenim alguna ajuda econòmica, i també hi ha gent que es solidaritza i ens envia menjar. Ara mateix no ens interessen els diners, treballem per la dignitat de fer-ho i el primer que ens interessa és guanyar aquesta lluita. Quan puguem tenir un salari cobrarem tots el mateix, ja siguin 200 o 100 euros. Naturalment també tenim el suport de les nostres famílies i ens ajuden coneguts, perquè amb 10 euros diaris hom no pot fer gran cosa.
Teniu alguna afiliació política concreta?
No. Simplement som treballadors. Abans de veure’ns en aquesta situació, a la vora de l’atur i sense res a perdre, no ens havíem plantejat seriosament adoptar aquestes mesures fins a cert punt revolucionàries. La solidaritat de la gent ens ajuda, pas a pas, a aconseguir la nostra meta. A l’assemblea general decidim, però tot el que fem aquí dins és pels treballadors. No hi ha politiqueig, res que ens mantengui dividits.
Heu rebut el suport d’algun partit polític del Parlament?
Hi ha el recolzament de Syriza… van venir aquí a anunciar que el partit ens ajudaria a col·locar-nos en un marc legal on poguéssim funcionar. Però nosaltres hem deixat molt clar que seguim el nostre camí i ho fem a la nostra manera.
Com s’ha posicionat el ΚΚΕ (Partit Comunista Grec)?
També han vingut moltes vegades. Però no estan d’acord amb això que fem, no creuen que sigui correcte. Ens van ajudar en algun moment però no troben encertat el fet que els treballadors haguem pres la fàbrica. El que voldrien ells, per dir-ho així, és que seguissin havent-hi patrons però que els treballadors cobréssim 1500 euros. Això no passarà ni en un segle.
Com pot sobreviure un projecte així, a llarg termini, en un context capitalista?
Molta gent espera que el gran “bang” comenci amb nosaltres. Però ja ho hem dit altres vegades; una VioMe no portarà la primavera. S’han donat molts casos de caps abandonat les seves fàbriques, sobretot aquí a la zona industrial de Thessaloniki; la meitat de les plantes estan completament aturades i rodejades per treballadors que demanen els seus diners, o bé aquests treballadors estan a les seves cases, sense feina i amb la moral molt baixa. En molts casos la desesperació arriba al punt que es cometen suïcidis. S’ha arribat a aquest extrem, i nosaltres no volem això ni per nosaltres ni per les nostres famílies. No els permetrem robar-nos la dignitat. La nostra proposta és que aquests obrers entrin en aquests edificis fantasma, posin en marxa les maquinàries i després, òbviament, reiniciïn la distribució per vies alternatives. Sinó, l’únic que podríem aconseguir nosaltres sols és entrar a formar part del sistema vigent com a empresa cooperativa.
Però com organitzeu les ventes, a qui vendreu ara o en un futur?
De moment ens mantenim en peu mitjançant la solidaritat. Aquells qui es solidaritzen compren els productes naturals que estem fabricant en aquest moment per vendre’ls als seus espais, i ens envien després els diners que guanyen amb això per donar suport. Per altra banda, ara no tenim comercials, no podem emetre rebuts ni comptes formals, no se’ns reconeix com a entitat legal. En aquest moment no podem fer res d’això, estem lligats de mans. I mentre l’Estat segueix retardant-se seguirem sent il·legals.
Els interessa que ens mantinguem en la il·legalitat i no puguem pagar impostos. Però en aquest moment d’atur i crisi l’Estat hauria d’implicar-se en facilitar un marc legal perquè aquestes empreses cooperatives puguin funcionar.
Continuaran comprant els antics clients de l’empresa?
Bé, algunes d’aquestes empreses clients ja ens han comunicat que esperaran a que produïm de nou els materials que produíem -que eren molt bons- i ens animen a que obrim per tornar a comprar. Hem discutit molt sobre aquest tema.
En aquest moment quins son drets de l’empresa sobre la fabrica?
Cap ni un. Ara mateix no hi ha junta directiva; ha renunciat, perseguida pels bancs i comerciants als quals devia diners. Nosaltres volem rei niciar el treball a la fàbrica però lògicament no volem pagar el seu deute. El que guanyem un cop subhastem els productes en stock ho repartirem entre tots els treballadors, inclosos aquelles que no s’han involucrat, és a dir els 70 treballadors que érem aquí al principi de tot.
Hi ha alguna altra fàbrica a Grècia que tingui intencions reals de tirar endavant un projecte similar?
Hi ha algunes fàbriques, com Sekap… però crec que la majoria esperen a veure què fem i com evolucionem nosaltres. S’han quedat en aquesta etapa, mentre nosaltres els expliquem que quants més siguem més força tindrem. Podríem fer molta pressió i aconseguir moltes coses… Però el que ens diferencia a nosaltres és que estem completament units, no tenim divergències polítiques ni ens controla ningun sindicat més enllà de l’assemblea general de cada matí. Aquesta és la diferència.
Si més endavant el projecte creix i calen mes treballadors…
Això ho hem deixat clar. Els primers que entraran a treballar seran aquells que es trobin a l’atur, i després aquells que es solidaritzin i també els treballadors d’aquesta empresa que van marxar però vulguin retornar ara amb la intenció d’unir-se a la nostra lluita.
Sou optimistes respecte a la continuïtat del moviment?
Si. No només som optimistes: ho prometem. No hi ha volta de fulla. Si l’Estat ens envia la policia, que vingui: estem ben preparats. Nosaltres no som terroristes i no tenen per què reprimir-nos. D’altra banda, no tenim res a perdre:aquí està la nostra vida, d’això depèn la vida de les nostres famílies.
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada