El llegat del ‘príncep negre’

Somnis Rebels Add Comment

La figura de Malcolm X abans i després de la seva mort és clau per entendre l'art afroamericà des dels anys 60 fins avui en dia. A la imatge una pintura d'Ernest shaw

MANEL ROS 21/02/2015

La PAHC de Sabadell denuncia pràctiques "il·legals" de la policia

Malcolm X ha estat i continua sent un referent polític per milions de persones arreu del món. La seva lluita sense contemplacions contra el racisme, el seu missatge clar i contundent, han servit d’inspiració a diverses generacions de persones, sobretot negres, que han volgut canviar el món. El 21 de febrer es compleixen 50 anys del seu assassinat a l’Auduborn Ballroom de Nova York. Durant aquestes cinc dècades la influència del “lluminós príncep negre” –tal com el va definir l’actor, director, poeta i amic Ossie Davis– ha continuat de forma constant, però no només en termes estrictament polítics, sinó també en diverses disciplines culturals i artístiques.

De fet, la relació entre Malcom X i diverses expressions culturals tenia un objectiu polític clar: canviar la percepció que les persones negres tenien de si mateixes. Malcolm ja es va ocupar d’això amb reunions amb escriptors, animant-los a reinventar en les seves obres la visió cultural i d’identitat que la gent negra tenia. A parer de Malcolm X, la cultura tenia un gran poder transformador, sens dubte. Poc abans de morir, va escriure el document Resum d’intencions i finalitats bàsiques per a l’Organization of Afro-American Unity –organització que ell mateix va formar després de deixar la Nació de l’Islam (NI). Al text, animava a la creació de centres culturals on es fessin tallers d’escriptura creativa.

Arrelat profundament en el moviment pels drets civils, el Black Arts Movement explorava i difonia la cultura afroamericana

El Black Arts Movement

Si s’ha de parlar d’una de les influències més grans que ha tingut Malcolm X en l’art, s’ha de parlar del Black Arts Movement (BAM). Aquest moviment va sorgir amb potència entre els anys 1965 i 1975, arrelat profundament en el moviment pel drets civils, en el moviment del Black Power i, especialment, en les idees de Malcolm X i la NI –organització a la qual Malcolm X va pertànyer la major part de la seva carrera política. L’art que va sorgir-ne, principalment literari però també lligat a altres disciplines, explorava i difonia la cultura afroamericana i la seva història. Un dels objectius del BAM era precisament que les persones negres comencessin a identificar-se culturalment amb l’Àfrica i les seves arrels. En el seu manifest unien l’activisme amb l’art. Escriptores, dramaturgues, poetesses i altres artistes escrivien dirigint-se a les masses negres, sense necessitat de buscar l’aprovació de la cultura blanca.

‘Negro es bello II’, una obra de la pintora i escultora Elizabeth Catlett

Una de les figures més destacades del BAM va ser LeRoi James, conegut després com a Amiri Baraka. A Harlem va fundar la Black Arts Repertory Theatre/School i el 1969 va escriure Black Magic Poetry 1961-1967, considerada una de les obres afroamericanes fonamentals de la dècada dels 60. Però la llavor del moviment sorgeix del taller d’escriptura Umbra, que va proveir-lo d’artistes i d’intel·lectuals , sempre amb un contingut molt polític. Els seus membres formaven part d’organitzacions com On Guard For Freedom (en guàrdia per la llibertat), el Congress of Racial Equality (congrès d’igualtat racial) o el Revolutionary Action Movement (moviment d’acció revolucionària). Els poetes que van formar el BAM incloïen la poetessa Gwendolyn Brooks – premiada amb el Pulitzer per la seva obra Annie Allen l’any 1950–, l’escriptor Eldridge Cleaver –més tard un dels líders del Partit de les Panteres Negres–, o el poeta i cantant Gil-Scott Heron –considerat un dels padrins del hip-hop.

En el camp de l’escultura, Barbara Chase-Riboud destaca amb el seu Monument to Malcolm X el 1969, en què fa un homenatge a les seves idees. O l’obra de l’escultora i pintora Elizabeth Catlett del mateix any, Negro es Bello II, on es veuen cares d’homes i de dones afroamericanes envoltades de xapes del Partit de les Panteres Negres. La influència va ser mútua: alguns fundadors del Partit, com Huey P. Newton i Bobby Seale, també escrivien poesia.

“Si Malcom hagués estat un saxofonista”

Un dels camps artístics més rellevants va ser el de la música. Curtis Mayfield, cantant de soul, rhythm’n’blues i funk, n’és un clar exemple. Marcat pels assassinats de Malcolm X i de Martin Luther King Jr., Mayfield publica el seu primer disc en solitari, després de formar part de The Impressions, sota el títol de Curtis. L’elapé està considerat una mena de Sgt. Pepper’s, el mític disc dels The Beatles, del soul dels 70. Inclou la cançó “We Are The People Who Are Darker Than Blue”, de títol i lletra basades en un famós discurs de Malcolm, Message to the grassroots (Missatge a les bases), i en el seu concepte de “Revolució Negra”.

Leon Thomas, el cantant de jazz d’avantguarda, n’és un altre exemple: va gravar la cançó “Malcom’s Gone” pel disc Spirits Known and Unknownva, publicat l’any 1969. El saxofonista, poeta i dramaturg Archie Shepp va evidenciar la influència que l’activista havia exercit en la seva obra incloent el poema “Malcolm, Malcolm Semper Malcolm” al seu àlbum Fire Music. Shepp anava més enllà i establia paral·lelismes entre les paraules de Malcolm i la música del saxofonista de jazz John Coltrane: “hi ha una estreta relació entre la música de Coltrane i el llenguatge de Malcolm X, perquè eren gairebé contemporanis”. De fet, Shepp comparava la manera de parlar d’un amb la manera de tocar de l’altre: “si Coltrane hagués estat un orador, hagués parlat més o menys com Malcolm. I si Malcom hagués estat un saxofonista, hagués tocat més o menys com Coltrane”.

Ja a finals dels anys 80, l’activista continuava inspirant alguns músics, però en aquell moment també directors de cinema, especialment al barri de Brooklyn, ubicat a Nova York. Els saxofonistes de jazz Steve Coleman i Branford Marsalis, juntament amb el cineasta Spike Lee, tenien una visió molt particular del que significava als EUA el concepte de “raça”. I també tenien molt clar que no volien “diluir” el seu art perquè fos acceptat per la gent blanca. Aquestes idees eren molt militants en aquell context i en aquella època. La forma com les expressaven artísticament estaven, de nou, marcades per Malcolm X i la seva manera d’entendre el món. Dins d’aquest grup d’artistes va sorgir, fins i tot, una òpera basada en la vida i discursos del seu inspirador: X, The Life and Times of Malcolm X. Amb música de Anthony Davis i llibret de Thulani Davis, l’obra es va estrenar per primera vegada a Filadèlfia el 1985, i va arribar al New York City Opera un any més tard.

El compositor i trompetista de jazz Terence Blanchard havia participat en les bandes sonores de gairebé totes les pel·lícules d’Spike Lee, inclosa Malcolm X. L’any 1993, va publicar una obra sencera dedicada a ell: The Malcolm X Jazz Suite. Blanchard oferia un recorregut per la vida del líder afroamericà a través d’onze cançons. L’elapé incloia títols com “Blues for Malcolm”, “The Nation” (referint-se a la Nació de l’Islam), “Betty’s Theme” (en al·lusió a la dona de Malcom, Betty Shabazz) o “Malcolm at peace”.

Han passat ja 50 anys des d’aquell tràgic 21 de febrer. Però les paraules de Malcolm X sobre “començar una revolució cultural que desadoctrini tot un poble per acostar-nos als nostres germans i germanes africanes” continuen ben presents en la cultura popular nord-americana.