Cent anys de l'Aixecament de Pasqua, tret de sortida per la independència d'Irlanda

Somnis Rebels Add Comment

Irlanda commemora el centenari de l'Aixecament de Pasqua, una rebel·lió armada i complexa que explica la situació política i social actual a l'illa

Un carrer de Dublín després de l'Aixecament de Pasqua

JOAN MAS

24/04/2016

Neonazis i ultradretans reben milionàries subvencions de la Unió Europea

Milers de persones es manifesten contra la presència de feixistes a Sabadell

El 1916 va marcar un abans i un després per a Irlanda. El 24 d’abril de fa just un segle, coincidint amb el dilluns de Pasqua, diverses organitzacions de tendència republicana i independentista van iniciar una insurrecció armada a Dublín, que s’ha considerat l’inici del procés d’emancipació irlandesa. L’Easter Rising, però, va ser fruit d’una llarga trajectòria històrica.

Una història de submissió

Irlanda, una illa amb població d’origen cèltic i religió catòlica, va patir una invasió per part de la monarquia anglesa a partir de l’edat mitjana. La conquesta es va accelerar a principis de segle XVII i es va consolidar definitivament al cap d’un centenar d’anys. Més enllà del control de les altes esferes de poder, l’ocupació també va significar la colonització de l’illa per part de persones de procedència britànica i de confessió protestant. La població colonitzadora, provinent d’Escòcia i Anglaterra, va obtenir el control del poder polític irlandès i es va fer amb la propietat de les terres de conreu, mitjà de subsistència principal a l’època.

Des d’aleshores, la comunitat catòlica i irlandesa va ser objecte de discriminació, marginació i represàlies constants. Sense drets polítics ni mitjans per alimentar-se o prosperar econòmicament, la població gaèlica va perdre la seva llengua a favor de l’anglès i va ser caldo de cultiu de l’emigració. En aquest context, la violència armada es va convertir en l’últim recurs vàlid per respondre contra els abusos de poder de l’imperi britànic.

Els United Irishmen, un referent de la rebel·lió armada

A finals de segle XVIII, els grups més progressistes de Belfast es van impregnar dels ideals de la revolució francesa. A la capital de la província de l’Ulster, l’advocat Wolfe Tone i el bibliotecari Thomas Russell, tots dos d’origen protestant, es van inspirar en les idees il·lustrades d’igualtat, llibertat i fraternitat per construir un projecte polític centrat en el trencament amb la monarquia anglesa i l’alliberament nacional d’Irlanda. El 1791, juntament amb altres companys, Russell i Tone van crear la Societat d’Irlandesos Units (Society of United Irishmen), que contemplava la creació d’un Estat republicà secular que eliminés les desigualtats presents entre la comunitat catòlica irlandesa i la població protestant d’origen britànic.

A trencar de segle, la violència armada es va convertir en l’últim recurs vàlid de la comunitat per respondre contra els abusos de poder de l'imperi britànic

El 1795, Wolfe Tone es va haver d’exiliar i ho va aprofitar per planejar una revolta contra el poder britànic des de l’exterior. Al cap d’uns anys, el 1798, la Societat d’Irlandesos Units va mobilitzar milers de persones i va desencadenar una rebel·lió armada que es va estendre per tota l’illa. Els enfrontaments amb les forces angleses van ser durs: el conflicte armat va causar milers de morts arreu d’Irlanda. Finalment, després de diversos mesos de guerra oberta, l’exèrcit britànic va derrotar els grups rebels i va aconseguir tallar d’arrel l’aixecament per la independència d’Irlanda.

Malgrat el fracàs de l’alçament, els United Irishmen van instaurar una tradició política pròpia i un model de resistència contra les autoritats britàniques que es reproduiria posteriorment. Malgrat la derrota, el seu intent de revolta armada va marcar un precedent: durant el segle XIX, vàries organitzacions de tendència republicana van seguir una estratègia similar. El 1803, hi va haver una nova temptativa de rebel·lió i, el 1848, un altre aixecament armat que també va ser aixafat.

El miratge de l’estatut d’autonomia

Tot i la pervivència del republicanisme secular, independentista i partidari de la lluita armada, el nacionalisme moderat va ser la línia política hegemònica a l’illa durant molt de temps. De filiació catòlica i favorable a trobar un encaix d’autogovern per Irlanda en el marc del Regne Unit, el nacionalisme constitucional irlandès va optar per la negociació i la participació a les institucions polítiques britàniques. Entre finals del segle XIX i principis del XX, la seva demanda principal a Londres va ser la concessió d’un model d’estatut d’autonomia –Home Rule– que permetés la creació d’un govern amb competències pròpies a Dublín.

Pals trencats on onejava la bandera republicana a l'oficina general de correus

Després d’anys de reivindicacions, finalment, la Cambra dels Comuns va aprovar l’estatut d’autonomia irlandès poc abans de 1914. Tot i això, l’esclat de la Primera Guerra Mundial i les fortes pressions dels grups unionistes protestants van fer que el govern britànic no arribés a posar mai en marxa laHome Rule. A partir de l'inici del conflicte bèl·lic, a més, Londres va necessitar efectius i tot tipus de recursos per destinar als esforços de guerra. En aquest punt, el Partit Parlamentari Irlandès, representant del nacionalisme moderat, va fer campanya entre la població d’Irlanda per animar-la a combatre al front amb les tropes del Regne Unit. Com a contraprestació, el govern britànic es va comprometre a cedir les competències necessàries perquè l’illa adoptés el seu propi estatut d’autonomia en un futur proper.

En un primer moment, milers de persones irlandeses van anar a lluitar a la guerra, però les penúries, el tractament discriminatori que van rebre per part de l’exèrcit britànic i la mort que va sembrar el conflicte van canviar ben aviat el posicionament de la població. En molt poc temps, les propostes del nacionalisme moderat van perdre validesa. A més, les irlandeses van percebre que les institucions britàniques els feien falses promeses per fer-les servir de carn de canó a Europa.

La preparació de la revolta

El 1916, diversos grups republicans van considerar que el context de descontent envers l’imperi britànic era el moment ideal per fer un cop d’efecte. Com que l’exèrcit del Regne Unit tenia el cap i la major part dels seus efectius destinats a la Gran Guerra, una part del republicanisme irlandès va decidir aprofitar l’ocasió per organitzar una rebel·lió armada.

Mentre a Belfast es va optar per no actuar a causa de la preeminència unionista, la insurrecció es va centralitzar a Dublín

Per preparar la revolta, hi va haver diverses organitzacions nacionalistes i republicanes que van convergir. Alguns dels cervells de l’aixecament eren membres de l’Irish Republican Brotherhood (IRB), un grup secret republicà que pretenia combatre l’ocupació britànica a través de la lluita armada des que es va fundar, a mitjan segle XIX. A l’aixecament, també hi van prendre part els Voluntaris Irlandesos, una organització paramilitar creada anys enrere per defensar l’estatut d’autonomia que va derivar cap a posicions independentistes. A l'últim, l’altre grup implicat en la rebel·lió va ser l’Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), una organització obrera i d’ideologia socialista que planejava iniciar una insurrecció armada contra l’ocupació britànica des de feia temps. Encapçalat per James Connolly, líder sindicalista de línia marxista, l’Irish Citizen Army va pretendre que les accions per la independència nacional d’Irlanda i les lluites per la revolució social a l’illa anessin agafades de la mà.

Els fets de Pasqua, un canvi de rumb per Irlanda

Finalment, la rebel·lió contra les autoritats britàniques es va engegar el 24 d’abril de 1916. Com que era dilluns de Pasqua, va coincidir amb un dia de celebració religiosa per la comunitat catòlica irlandesa que ha esdevingut simbòlic. L’objectiu dels sublevats era estendre la revolta a tota l’illa, però l’aixecament no es va produir arreu del territori. Mentre a Belfast es va optar per no actuar a causa de la preeminència unionista, la insurrecció es va centralitzar a Dublín, on es van mobilitzar més d’un miler de persones armades per ocupar posicions estratègiques i simbòliques de la ciutat. El comandament militar de la rebel·lió va instal·lar la seva seu central a l’oficina general de correus de Dublín. Des d’allà, el líder republicà Patrick Pearse va fer una declaració d’independència, va proclamar la República d’Irlanda i es va erigir com a president del nou govern provisional.

L’aixecament dels republicans, que van intentar organitzar-se com si fossin un exèrcit regular, va agafar completament per sorpresa l’imperi britànic. Les autoritats del Regne Unit havien destinat la majoria dels seus esforços a la Primera Guerra Mundial i el govern de Londres mantenia una presència militar molt reduïda a Irlanda. Això va fer que les tropes angleses no poguessin enviar prou efectius per respondre a la insurrecció fins al cap de dos dies. Tanmateix, un cop va arribar amb els batallons necessaris per actuar, l’armada britànica va atacar amb duresa i, quatre dies després, va acabar amb la rebel·lió.

El líder republicà Patrick Pearse va fer una declaració d’independència, va proclamar la República d’Irlanda i es va erigir com a president del nou govern provisional

Després d’esclafar la revolta, les autoritats del Regne Unit van activar fortes mesures de repressió, van empresonar la majoria de gent que s’havia sublevat i van executar catorze dels seus principals líders. Les dures actuacions de càstig, però, no van passar desapercebudes entre la població irlandesa: per a molta gent que no havia participat ni donat un suport explícit a l’aixecament, les execucions van ser un escàndol i van evidenciar que l’imperi britànic encara tractava Irlanda com si fos una colònia.

Barricada de les forces britàniques a Dublín

La independència d’Irlanda, un procés complex

A partir d’aleshores, el projecte d’emancipació irlandesa no va parar de guanyar adeptes. El 1918, el Sinn Féin, un partit polític republicà que va recollir l’herència de l’Aixecament de Pasqua, va guanyar les eleccions generals arreu de l’illa i es va encaminar altra vegada cap a l’independentisme. Per altra banda, durant la mateixa època, també sorgiria l’IRA (Irish Republican Army), un grup armat que iniciaria una guerra de guerrilles contra les autoritats britàniques per forçar-les a abandonar el país.

El 1919, el conflicte va desembocar en una guerra per la independència, que va acabar el 1921 amb la firma del Tractat angloirlandès. D'acord amb el pacte, el govern britànic va acceptar la creació d’un Estat propi per la major part de l’illa, però hi va haver sis comtats de la província de l’Ulster que van romandre sota sobirania del Regne Unit. Allà, es va crear el parlament autònom d’Irlanda del Nord, que restaria sota control absolut de la població unionista, que era majoritària al territori.

Amb tot, la fundació del nou Estat irlandès no va satisfer tothom. La pèrdua dels sis comtats de l’Ulster i el fet que una de les clàusules per la independència fos que Irlanda continués sent súbdita de la corona britànica va provocar la divisió del país en dos. Entre 1922 i 1923, les divergències van comportar l’esclat d’una guerra civil que va enfrontar una facció de l’IRA contrària als acords d’independència i el nou govern irlandès. Actualment, tot i que ha passat gairebé un segle, els greuges d’aquest passat convuls encara són latents.