Quatre anys d'impunitat pels assassinats de les tres activistes kurdes a París

El 9 de gener de l'any 2013, tres activistes kurdes eren assassinades d'un tret al cap al Centre d'Informació Kurda de París. L'acció es duia a terme a plena llum del dia en el local de la cèntrica i bulliciosa Rue la Fayette, prop de l'estació de Gare du Nord, utilitzant armes amb silenciadors.

Sakine Cansiz, anomenada la Rosa Luxemburg kurda, va ser una figura llegendària dins del moviment revolucionari kurd. Va ser una de les fundadores, l'any 1978, del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) i mantenia vincles molt propers amb el líder de l'organització, Abdullah Öcalan. Així mateix, va ser una de les principals líders del partit fins a la seva mort. També va ser la principal teòrica del moviment kurd de dones i va participar en la creació del primer congrés de dones lliures del Kurdistan. Va resistir dotze anys a les tortures durant la seva reclusió a la presó de Diyarbakir i finalment, l'any 1998, l'Estat francès li va reconèixer el dret d'asil. Fidan Dogan 'Rojbin' era representant a l'Estat francès del Congrés Nacional del Kurdistan i Leyla Soylemez 'Ronahi' era una militant del jovent revolucionari de joves kurds de pas per París. Les tres havien desaparegut la tarda del dia 9 i foren trobades mortes la matinada següent. El 17 de gener van ser enterrades al Kurdistan en una cerimònia on van assistir milers de persones.

Els fets van suposar un atac contra figures simbòliques del moviment kurd i van dinamitar les esperançadores negociacions de pau iniciades pocs dies abans entre el Govern turc i Abdüllah Öcalan a l'illa-presó d'Imrali. Però les execucions també van comportar un xoc emocional per a la població kurda exiliada a Europa -150.000 persones a França, 1'2 milions a tot el continent.

Els atacs contra la comunitat kurda a Europa han estat constants per part d'ultranacionalistes turcs o d'altres nacions i/o ètnies contràries a la seva existència. Tot i així, l'activisme kurd a Europa no rebia un atemptat tan greu des de feia vint anys, quan els serveis secrets d'Iran van assassinar la cúpula del partit kurd a l'exili.


Omer Güney, rostre visible d'un crim polític

Deu dies després dels fets, el 21 de gener de 2013, era detingut i encarcerat a la presó de Fresnes el màxim sospitós de les execucions, el xòfer de la dirigent Sakine Cansiz. Omer Güney, adscrit al moviment europeu en solidaritat amb Kurdistan des de l'any 2011, va resultar finalment ser un infiltrat, un ultranacionalista turc amb possibles vincles amb els llops grisos, el braç paramilitar del partit polític feixista turc MHP. Tanmateix, fonts de la justícia francesa van vincular Güney amb el MIT, els serveis d'espionatge turc.

La tesi sobre la pertinença de Gúney a algun aparell de l'Estat turc es va reforçar poc més tard amb la filtració d'una nota interna del MIT, classificada com a secreta i signada per alts càrrecs de l'organisme. La nota, datada el novembre de l'any 2011, explicita les condicions per a què un agent encobert anomenat el 'Legionari' -probablement Güney- rebi 6.000 euros mensuals per vigilar i eliminar la dirigent kurdaSakine Cansiz -amb el nom en clau de Sara.

Quatre anys més tard dels assassinats, les investigacions no han avançat significativament. El judici per la massacre havia de començar el pròxim 23 de gener, però Güney va morir sobtadament a l'hospital Salpetriere el passat 17 de desembre, on restava sota vigilància policial i esperava per ser operat.

El copresident del Kongra-Gel -Congrés del Poble de Kurdistan- Remzi Kartal , resumia així la situació: "Les autoritats franceses i el poder judicial han postposat l'inici del judici en comptes d'exposar la veritat de l'assassinat. La justícia francesa no hauria de sacrificar aquest cas per les seves relacions brutes amb Turquia. Desgraciadament, el Govern francès no ens ha escoltat"

Omer Güney va negar sempre la seva pertinença al MIT o als llops grisos, i va presentar versions contradictòries evadint denunciar les responsabilitats d'alts càrrecs o organismes turcs. El seu exercici d'estoica fidelitat recordava al del turc Mehmet Ali Agca, simpatitzant dels llops grisos, que va intentar assassinar el papa Joan Pau II l'any 1981. Agca va complir gairebé trenta anys de presó sense delatar mai per a qui treballava.


La coresponsabilitat dels estats turc i francès

Per protestar contra la impunitat i exigir responsabilitats al Govern francès, el passat 7 de gener el Moviment de Dones Kurdes d'Europa (TJK-E) va convocar una manifestació i un acte polític a París. A la jornada hi van assistir més de 5.000 persones kurdes vingudes de tota Europa, així com persones solidàries.

Tot i que no s'ha pogut provar judicialment la responsabilitat ni la participació dels tentacles de cap dels dos estats en els fets del 9 de gener, l'estreta col·laboració multinivell entre França i Turquia sembla dificultar la voluntat d'esclariment d'uns assassinats polítics presumptament comesos per serveis d'espionatge estrangers en territori francès.

Entre altres factors, cal destacar que ambdós països van signar els darrers anys un marc estratègic de cooperació que inclou tractats comercials bilaterals -que l'any 2015 van tenir un valor de 13.800 milions d'euros, segons France Diplomatie-, o un ampli acord de Seguretat i cooperació antiterrorista, aprovat durant el govern Sarkozy. Aquest darrer inclou la cooperació operativa entre forces policials turc-franceses i la compartició d'informació amb Turquia sobre refugiades polítiques kurdes a França, a més d'acords d'extradició de terroristes. El mateix Centre d'informació de Kurdistan, on van tenir lloc els assassinats, estava sent monitorat per serveis d'espionatge turcs i francesos, a l'hora que les activistes que hi desenvolupaven activitats tenien les línies telefòniques intervingudes, segons denuncia l'Oficina de dones kurdes per la pau de Düsseldorf. La portaveu del TJK-E, Dilşah Osman, acusa directament a la intel·ligència de l'Estat francès, remarcant que "l'assassinat havia de comptar necessàriament amb la seva aprovació".

Avui dia, la investigació sembla quedar en via morta. Per això, una de les proclames de la manifestació interpel·lava el ministre de l'interior Manel Valls i al president François Hollande, que havien assegurat que arribarien fins al final de la trama. "El vostre silenci és per la vostra complicitat". Tot i així, com apuntava Dilşah Osman, "el poble kurd i el moviment de dones no ens rendim i continuarem lluitant fins que la veritat del cas sigui portada a la llum".