Analista i crític del mode de producció capitalista, Karl Marx va posar la teoria al servei de la transformació social. La seva influència ha estat considerable al llarg de tot el segle XX. 

Entre les obres dels grans economistes de la història, la de Karl Marx és la que més passions ha aixecat. Desacreditat i censurat per uns, adulat i aclamat per altres, Marx ha donat el seu nom a una visió del món, a corrents de pensament i a moviments polítics. Els seus escrits has suscitat una immensa literatura, de l’exegesi més esotèrica a la crítica mer virulenta passant per l’hagiografia. I en el marxisme, com en la majoria de les grans corrents de pensament associades a un autor, sovint no es reconeix el mestre en els deixebles, la major part dels quals no l’han llegit. Ja important durant la seva vida, la influencia del seu pensament ha estat enorme al llarg de tot el segle XX. Ha sobreviscut a l’enfonsament de règims polítics que es reclamaven d’ell. Estem lluny, en efecte, d’haver acabat de preguntar-se què volia dir Marx.

Transformar el món

Posseïdor d’un doctorat en filosofia, lector i escriptor bulímic en camps d’interès extremadament diversos, Marx és un intel·lectual en el sentit més absolut del terme. També, però, un home d’acció per  qui el pensament ha de posar-se al servei de la transformació social. En la seva joventut, a les columnes de la Rheinische Zeitung, diari de l’oposició liberal progressista contraria a l’absolutisme prussià, critica els partisans del comunisme i del socialisme, termes llavors intercanviables. Ell està, però, cada vegada més impressionat pels problemes socials engendrats per la industrialització. Arribat a París el 1843, comença a freqüentar diversos grups socialistes. A la Lliga dels Justos, societat secreta fundada el 1836, es troba amb Proudhon, Bakunin i altres pensadors radicals. És a partir de llavors que es declara comunista. S’imposa de seguida com un dels animadors més influents d’un moviment socialista en ràpid creixement en la vetlla dels aixecaments revolucionaris de 1848.

Escriu a les seves Tesis sobre Feuerbach, el 1845: “Els filòsofs tan sols han interpretat el món de diferents formes; ara la qüestió és canviar-lo.” És això el que intentarà fer, entre altres coses, participant en la fundació i activitats de la Lliga dels Comunistes, sortida de la Lliga dels Justos, de la qual en redactarà el manifest i, sobretot, de l’Associació Internacional de Treballadors, o Primera Internacional. Sacrifica, en les seves tasques i treball d’investigació i escriptura, una salut sempre precària i una vida personal i familiar que sovint toca la misèria. Sense la contínua ajuda del seu fidel amic Friedrich Engels, que dirigeix durant vint anys una empresa tèxtil a Manchester, no hauria pogut mai realitzar la seva obra.

Convertit en socialista, Marx voldrà, no obstant, ser realista i moderat. Al mateix temps que vilipendia sense treva partisans i aduladors de l’ordre establert, no deixa de criticar amb virulència i de combatre anarquistes, blanquistes, proudhonians i tots aquells que anomena utopistes.

El fil conductor

Com Adam Smith o John Meynard Keynes, Karl Marx no és primerament economista. L’economia s’inscriu per ell dins d’una visió general de la societat i de la història a la que està subordinada. En la seva elaboració es recolza en un pensador amb qui manté una relació d’amor i odi, el filòsof Friedrich Hegel. Estudiant a Berlin, Marx s’uneix al moviment dels joves hegelians, deixebles radicals del mestre mort el 1831. De Hegel reté el mètode d’anàlisi del moviment històric, la dialèctica, rebutjant l’idealisme, és a dir, la concepció que volia que fossin les idees i les seves evolucions les que expliquen la història del món. Marx contraposa el “materialisme històric”, en virtut del qual “el mode de producció de la vida material domina en general el desenvolupament de la vida social, política i intel·lectual”. Explica el moviment de la història pel desenvolupament de les contradiccions entre les capacitats de producció d’una societat –les forces productives–, i les relacions que s’estableixen entre les classes socials dins la producció –les relacions de producció. Segons Marx, és aquesta contradicció la que permet explicar el passatge de l’esclavisme al feudalisme i d’aquest últim al capitalisme.

El socialisme, sobre el que Marx va escriure finalment molt poques coses, naixerà del desenvolupament de les contradiccions del capitalisme. Des de llavors el seu programa d’investigació queda traçat. Es tracta de buscar en l’economia política “l’anatomia de la societat civil”. El capital, crítica de l’economia política és el resultat d’aquest enorme treball. Únicament el primer dels seus tres volums apareix en vida de l’autor. És Engels qui, a partir de l’enorme quantitat de manuscrits deixats pel seu amic, prepararà el segon i tercer volums de l’obra.

Valor i plusvàlua

En el seu anàlisi del mode de producció capitalista, Marx s’inspira d’un altre autor amb el qual manté de nou una relació d’amor i odi, David Ricardo. Admira l’honestedat científica d’aquest “economista burgés” que no té por de treure a la llum els antagonismes de la societat capitalista. Desenvolupa transformant-la la seva teoria fundant el valor sobre el treball. Per Marx, el valor de la mercaderia, forma elemental de la riquesa capitalista, deriva del temps de treball socialment necessari per la seva producció, treball viu aportat pels obrers i treball mort contingut en els mitjans de producció.

Es tracta doncs de descobrir l’origen dels guanys de les classes propietàries, capitalistes i rendistes. Marx explica que el benefici, l’interès i la renda tenen una font única, la plusvàlua. L’origen d’aquesta és el treball efectuat pels obrers més enllà del temps necessari per a la reproducció de la seva força de treball, que és ella mateixa una mercaderia. El valor produït pels assalariats excedeix el valor corresponent al seu salari, que Marx anomena capital variable. La taxa de plusvàlua –la relació entre la plusvàlua i el capital variable– mesura la repartició del producte nacional entre els assalariats i els capitalistes i els seus aliats, i expressa així l’explotació dels treballadors. De la lluita al voltant de la fixació d’aquesta taxa, que es manifesta en particular en el combat per la durada de la jornada laboral, Marx fa un element central de la seva profunda investigació sobre l’evolució del capitalisme.

Crisis econòmiques i agonia del capitalisme

Per Marx, el mode de producció capitalista no és etern. Ha sortit de la descomposició de la societat feudal. L’acumulació primitiva que acompanya l’expropiació brutal de camperols i productors de l’Edat Mitja “està escrita en la història de la humanitat amb lletres de sang i foc indelebles”. No obstant, Marx fa a El manifest comunista un relat ditiràmbic del progrés econòmic que provoca la transició del feudalisme al capitalisme. Amb alguna esmena, aquest text podria aparèixer com un elogi de la globalització actual.

Però, per Marx, aquest sistema està condemnat a llarg termini. No hi ha solucions a les contradiccions entre el capital i el treball dins del marc del mode de producció capitalista. Les crisis econòmiques són els símptomes d’aquest mal fatal. El seu anàlisi de les crisis constitueixen, alhora, l’objecte principal del Capital i la seva part menys acabada. Marx pren varies vies per explicar-les, quelcom que donarà lloc a diverses teories marxistes de les crisis. Les associa primerament a l’absència crònica de sortides, quelcom que Rosa Luxembourg enllaçarà amb el fenomen de l’imperialisme com a mitjà de recerca permanent de nous mercats. Els esquemes de reproducció desenvolupats per Marx al segon llibre del Capital, inspirats en Quesnay –i que inspiraran a Keynes–, descriuen les condicions d’equilibri entre els grans sectors de  producció, el de bens de consum (o mitjans de consum) i el de bens d’inversió (o mitjans de producció). La descentralització de les decisions econòmiques impedeix la realització d’aquest equilibri.

En el llibre tercer del Capital, després de Smith, Ricardo i Mill, Marx afirma que la taxa de guany mitjana  –relació entre el guany i el conjunt de capital invertit, el capital constant corresponent al cost dels mitjans de producció i el capital variable necessari per remunerar el treball–, té una tendència descendent a llarg termini en les economies capitalistes. Marx dona, però, una explicació diferent de la dels seus predecessors. Per Marx, el plustreball no pagat als assalariats no podrà augmentar a llarg termini tant com l’increment de la despesa en capital lligada a la mecanització creixent de la producció. Aquest descens de la taxa de guany provoca periòdicament l’alentiment de l’acumulació i la crisi. L’augment de l’atur que se’n deriva permet restablir-la provisionalment i rellançar l’economia. Però Marx estava convençut que el sistema estava condemnat i que fins i tot ell assistiria en vida a l’agonia del malalt.

Prop d’un segle i mig més tard, el malalt es porta bé i fins i tot engreixa. La realitat de la lluita de classes –el fet que “els homes fan la història”, com ell mateix deia–, es derivava de la visió determinista, lligada a les tendències positivistes de l’època, d’un capitalisme ineluctablement condemnat a més o menys breu termini. Amb tot, la immensa i no encara totalment explorada obra de Marx amaga tesis que il·luminin de manera incisiva diversos aspectes de la natura, del funcionament i de les crisis de les societats contemporànies.

Karl Marx: referències biogràfiques

1818: naixement a Trèveris, Renània.

1835: inscripció a la facultat de dret de Bonn.

1836-1841: estudis a la universitat de Berlin.

1841: doctorat en filosofia a la universitat de Jena.

1842: redactor en cap de la Rheinische Zeitung, diari liberal publicat a Colònia.

1843: matrimoni amb Jenny von Westphalen. S’instalen a París en octubre.

1844: redacció dels Manuscrits de 1844, publicats el 1932.

1845: expulsat de França en gener, Marx s’instal·la a Bèlgica. Redacció, amb Engels de La ideologia alemanya, publicat el 1932. Amb Engels, La sagrada família.

1846: fundació a Brussel·les del Comitè de correspondència comunista.

1847: fundació a Londres de la Lliga dels Comunistes. Misèria de la filosofia.

1848: expulsat de Bèlgica, Marx es responsabilitza de la direcció de la Neue Rheinische Zeitung a Colònia. Amb Engels, El manifest comunista.

1849: expulsat de Colònia, posteriorment de París, Marx s’instal·la a Londres, on passarà la resta de la seva vida.

1852: Marx esdevé corresponsal europeu del New York Daily Tribune. El 18 de brumari de Louis Bonaparte.

1857: redacció dels Elements fonamentals de la crítica de l’economia política (Grundrisse), publicats el 1939.

1859: Contribució a la crítica de l’economia política.

1861-1863: redacció de les Teories sobre la plusvàlua publicades entre 1905 i 1910.

1864: fundació de l’Associació Internacional de Treballadors, dissolta el 1876.

1867: El capital, llibre primer.

1871: La guerra civil a França.

1883: mort de Karl Marx, el 14 de març.

1885: El capital, llibre segon.

1894: El capital, llibre tercer.

 

Traducció de “Marx: admirateur et adversaire du capitalisme” dins del recull coordinat per Dostaler, G. Les grands auteurs de la pensée economique. Alternatives Economiques Poche, hors-sèrie núm. 57. Novembre 2012.

http://www.alternatives-economiques.fr/marx—admirateur-et-adversaire-du-capitalisme_fr_art_1170_18088.html

Recomanem la biografia traduïda al castellà de McLellan, David (1973), Karl Marx: Su vida y sus ideas. Ed. Crítica. Barcelona.