Eulàlia Reguant, en una foto recent de Jordi Borràs a CRÍTIC

Breu panoràmica: d’on venim i on som en les polítiques bancàries a l’Estat i a Europa

Deu anys després de l’inici de la crisi financera, cal que recordem els compromisos que van prendre en aquella època banquers, partits del règim i organismes de control. Així veiem i constatem que van fracassar en totes aquelles promeses de “moralitzar” el sistema bancari i garantir-ne la funció creditícia. Deu anys més tard, veiem que s’ha fet tot el contrari: a l’Estat espanyol s’ha confirmat l’estafa del rescat bancari i s’ha assumit que mai es retornaran els 60.000 milions d’euros, diners públics, que només han servit per continuar afavorint els interessos de banquers i partits del règim o subvencions i promocions d’operacions de concentració bancària, de manera que els grans bancs han adquirit les caixes d’estalvi sa molt baix preu, arribant fins i tot a xifres irrisòries com 1 €.

En l’àmbit europeu, podem veure també que els esforços desplegats pels diferents bancs centrals, i en especial el Banc Central Europeu, no han servit per iniciar la recuperació de l’economia. De fet, la situació de la banca europea segueix sent precària i no està responent al que hauria de ser el seu objectiu principal: finançar l’economia real. Les iniciatives polítiques empreses des de les instàncies europees només serveixen i serviran perquè la banca continuï gaudint de beneficis extraordinaris, malgrat que els seus marges comercials baixin. Res ha servit per conduir el crèdit a la inversió, ni per minimitzar els impactes socials i democràtics del capitalisme, tal com els grans defensors de la reforma com a eina de redistribució van preconitzar.

Els darrers anys, diferents moviments, activistes i acadèmics han estat denunciant aquestes polítiques, han denunciat que ni s’estava “moralitzant” la banca, ni amb aquest tipus de polítiques era possible. I durant tots aquests anys han fet també propostes per avançar cap a la socialització de la banca. Algunes d’aquestes propostes, per prioritzar la utilitat i necessitat social, prendre decisions de crèdits sostenibles financerament, però no necessàriament de màxim lucre, minimitzar costos socials i mediambientals, entre d’altres.

El mapa de la banca al Principat de Catalunya

Fins avui dia, no hem disposat d’una estructura administrativa sobirana que ens permetés regular de manera autònoma el sistema financer del país. Ara, a les portes d’un referèndum que ens ha de portar a la República Catalana, tenim l’oportunitat i el deure de parlar d’un sistema financer subjecte al control democràtic de la població i que respongui a les necessitats del país i de les persones. I és que l’àmbit financer és una part central de l’entramat econòmic de qualsevol societat.

Durant tots els anys de crisi sistèmica, la banca ètica i cooperativa ha guanyat desenes de milers de nous i noves sòcies arreu, i ha augmentat la seva participació en el mercat del crèdit. Aquesta banca neix amb una lògica de recuperar la funció bàsica que hauria d’haver preservat sempre el sistema financer, canalitzar l’estalvi de les persones i dels beneficis de l’economia no especulativa del territori cap a garantir-ne la (bona) salut del teixit productiu i social.

 Després del rescat bancari ens hauríem de preguntar si la solució va ser la correcta. I la resposta és que no

Però tampoc podem enganyar-nos: aquesta realitat segueix sense ser la vertebradora de l’economia i del sistema financer, i molt probablement n’està molt lluny davant de l’enèsima refundació del capitalisme. A més a més, tots aquests anys, també hem vist i patit la fallida i transformació de les caixes d’estalvis i d’altres entitats financeres, com ja he comentat anteriorment, que, a Catalunya en especial, ha suposat, sobretot, la desaparició d’un entramat d’entitats financeres que en el seu origen tenien un fort component d’arrelament territorial.

Així, cinc anys després del rescat bancari i una mica més de les reconversions de les caixes d’estalvis, ens hauríem de preguntar si la solució va ser la correcta. I la resposta és senzilla: no. Quan hi havia entitats financeres sustentades per capital públic, es van vendre per quatre rals, en lloc de convertir-les en entitats públiques que esdevinguessin la banca pública necessària per ser un actiu en la canalització de l’estalvi i del crèdit, i per convertir-se, també, en un instrument cabdal per al necessari finançament municipal.

La necessària socialització de la banca en la construcció de la República

Els poders econòmics, capitalistes, han demostrat fins ara que eren capaços de cometre delictes i assumir riscs, dels quals no han volgut responsabilitzar-se’n, només amb l’objectiu d’augmentar beneficis. Això i l’experiència dels darrers anys ens mostra que, en la construcció de la República, no podem deixar els bancs en les mans dels poders econòmics privats.

Encara més: cal tenir en compte que qualsevol país que vulgui tenir un mínim de sobirania real i garantir el seu futur econòmic necessita una estructura pública que tingui vocació social i que treballi per transformar d’arrel el model socioproductiu i reproductiu i que posi els recursos a la disposició dels interessos del poble. Partint de l’experiència grega, els bancs són un repte essencial per a qualsevol projecte de canvi social.

Així que un dels principals elements a treballar i consolidar en la República és una banca pública que respongui a la funció social de vertebració del territori i de transformació productiva i industrial, amb criteris democràtics i de sostenibilitat social i mediambiental. Una banca pública que pugui treballar amb unes finances ètiques fortes que serveixin també per activar l’estalvi per tal de garantir i dinamitzar l’accés al crèdit de l’economia productiva i cooperativa.

Necessitem una banca, de titularitat pública o col·lectiva i ètica, que tingui com a base la participació ciutadana

La socialització de la banca és control ciutadà, és a dir, compartir decisions entre dirigents, treballadores i treballadors, clients, associacions, representants electes locals i representants de la banca pública local i nacional. És l’exercici d’un control d’activitats de la banca per part de treballadors i treballadores del sector bancari i la seva participació activa en l’organització del treball. És informar periòdicament i pública de la gestió. És prioritzar un servei de proximitat i de qualitat que trenqui amb les externalitzacions. És cultivar la comunitat i potenciar-la. És facilitar un desenvolupament econòmic social i ecològic.

La socialització de la banca és la creació i l’impuls d’un servei públic d’estalvi, crèdit i inversions, que convisqui amb un sector bancari cooperatiu i de banca ètica, les finances ètiques, sotmès a les regulacions fonamentals del sector públic, i amb un clar comportament ètic, sostenible financerament però on el lucre no és la seva motivació principal.

En definitiva, un sistema bancari que, tant la banca de titularitat pública com la de titularitat col·lectiva i ètica, tinguin com a base la participació ciutadana, on la formulació col·lectiva dels objectius finals serveixi perquè la banca respongui a criteris de desenvolupament socials clars, i, per tant, que les activitats a les quals donar suport financer estiguin subjectes a: fixar llocs de treball de qualitat, és a dir, condicions i salaris dignes; ajudar i potenciar processos productius dinamitzadors de la vida econòmica i social de determinats territoris, partint de la riquesa i potencialitats pròpies; desenvolupar una activitat no agressiva amb el territori i l’ecosistema; la propietat democràtica i col·lectiva o municipal.

El Procés Constituent ha de servir per a la socialització de la banca i la seva integració en els serveis públics

La necessitat de superar el règim i els pactes del 78 passa, també, per treballar des d’aquí i amb aliances europees i internacionals perquè els mercats financers ja no tinguin la mateixa influència sobre la vida de les persones i sobre les decisions dels governs.

La construcció de la República ha de basar-se en els principis i valors de solidaritat, feminisme, diversitat, defensa dels drets socials i de la democràcia, i el sistema financer com a part central de la vida econòmica d’una societat no pot viure-hi d’esquena. L’obertura d’un Procés Constituent per posar les bases de la República Catalana ha de servir per a aquesta socialització de la banca i la seva integració en els serveis públics, perquè això permetria ampliar, més enllà de les experiències municipals actuals, els projectes i les polítiques de recuperació de sobiranies anant més enllà de la nacional, parlant de sobirania energètica, productiva i reproductiva, alimentària, sanitària, educativa…

Una República social i justa ha de vertebrar-se a través d’un sistema financer ètic i cooperatiu en coordinació amb una banca pública amb una clara vocació social.

Eulàlia Reguant és diputada de la CUP-CC i membre d’Esquerres per la Independència.