«Cal superar l’euro, de forma negociada o unilateral»

Entrevista Sergi Cutillas, economista i membre d’Ekona cooperativa

JOAN CANELA, València

@joancanela

La Unió Europea assegura que la crisi ha afluixat, però vostè és bastant crític amb aquesta afirmació.

Sí, des de les institucions europees s’ha començat a difondre un discurs triomfalista en termes econòmics. Aquest setembre va sortir el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, assegurant que s’havia superat el cop, que ja ens trobàvem en recuperació i fins i tot parlant d’ampliar la zona euro a 30 països.

Però si entres a mirar les dades al detall te n’adones que aquest tipus d’afirmacions no s’aguanten. L’atur continua sent molt alt i a les perifèries de la Unió és escandalós, el nivell d’endeutament continua molt elevat, el PIB no convergeix amb el PIB potencial [la tendència prèvia a la crisi] ni de lluny i en països com el nostre o Itàlia la capacitat productiva continua infrautilitzada i es deteriora de manera irreversible.

Un dels motius per aquest allargament de la crisi seria la manca d’actuació decidida del Banc Central Europeu en els seus inicis?

Sí, entre d’altres. Això és fàcil de veure quan ho compares amb la reacció d’altres països amb moneda pròpia com els EUA, Austràlia o el Regne Unit, que és evident que s’estan recuperant millor gràcies a que s’hi van realitzar programes d’estímuls fiscals i monetaris, a diferència d’Europa on es va imposar l’austeritat, els tipus oficials es van abaixar tard i no es van posar en marxa programes de compra de deute públic suficientment creïbles fins el 2012.

Però per a això cal un Banc Central que sàpiga d’economia i no estigui abduït per la doctrina monetarista, que pensa erròniament que la inflació es relaciona proporcionalment amb la massa monetària (sembla que, afortunadament, en Draghi s’ha allunyat d’aquesta doctrina en els últims anys). I també una sobirania monetària i canviària que permeti decidir el tipus de canvi més adient al propi cicle econòmic o devaluar la divisa si fos necessari. Ara amb l’euro el gran problema és que estem operant amb una moneda estrangera, sense decidir els tipus d’interès, sense influència en el tipus de canvi, ni tampoc en les polítiques monetàries extraordinàries per enfrontar la crisi.

Llavors la solució seria sortir de l’euro?

Tenir l’euro és un desastre i un dels problemes més grans que tenim a l’hora de poder aplicar polítiques que ens permetin superar la crisi. Però a ningú se li escapa que sortir-ne té uns costos majors que no haver-hi entrat mai, que és el que s’hauria d’haver fet. Primer caldria plantejar desobediència al Pacte d’Estabilitat i Creixement, la columna vertebral de la Unió Monetària, que obliga als estats de l’euro a imposar l’austeritat. Això, juntament amb mesures com una moratòria en el pagament del deute públic fins que es realitzi una auditoria ciutadana que n’avaluï la legitimitat i l’establiment de controls en la circulació de capitals permetria assolir una posició de força negociadora per intentar abandonar l’euro de forma negociada, i establint acords que estabilitzin el tipus de canvi i permetin una transició cap a un nou règim monetari comú. Si això no fos possible, per una posició tancada i agressiva de la resta d’estats membres de l’Eurozona aquest pas s’hauria de prendre de forma unilateral, amb majors riscos, com és obvi.

L’objectiu hauria de ser substituir l’euro per una bona coordinació monetària europea més flexible, amb un ampli acord internacional que permeti equilibrar les balances comercials, que permeti implementar mesures que siguin, com a mínim, keynesianes, i on cada estat es pugui adaptar millor a les seves necessitats macroeconòmiques. No estic parlant de tornar a l’autarquia ni a l’aïllament.

Això permetria als estats del sud iniciar les polítiques que realment necessiten, però també al nord obtenir més autonomia.

La sortida de l’euro és una de les banderes de les creixents opcions xenòfobes de dretes, però poques vegades l’esquerra opta per aquesta via.

Bona part de l’augment de la xenofòbia ve donada pels problemes que genera per a una bona part de la població –sobretot de classe treballadora o altres més vulnerables- el model de globalització neoliberal. I l’euro és una expressió d’aquest model.

Això ho hem vist a les darreres eleccions alemanyes, on l’Alternativa per Alemanya (AfD en les seves sigles en alemany) ha arribat pràcticament al 13% dels vots i s’ha convertit en la tercera força amb un discurs molt nacionalista, anti-euro i molt dirigit a la classe treballadora malgrat ser profundament reaccionari. En aquest aspecte la dreta ha aconseguit ser molt més cridanera i a més ha aprofitat l’absència d’un projecte ferm des de l’esquerra, que apunti a l’arrel del problema en la defensa dels drets atacats pel neoliberalisme. Tot i això, l’extrema dreta com més s’acosta al poder més tendeix a contemporitzar amb l’euro, tal com vam veure durant la segona volta de Marine Le Pen a les presidencials franceses.

Però aquest sentiment antieuro a Alemanya resulta curiós, ja que la percepció és que aquest país és el principal beneficiari de la moneda única, ja que la permès convertir-se en una potència exportadora.

Sí, des de finals de la dècada de 1990 Alemanya ho ha apostat tot a l’exportació, guanyant competitivitat a base de reprimir els salaris, una política que s’anomena de devaluació interna, que té com a conseqüència una inflació pràcticament inexistent ens els primers anys de l’euro i que, hores d’ara, els permet exportar en termes nets pràcticament un 9% del PIB, que és una xifra insostenible. En certa forma, aquest model alemany el que ha fet és exportar la crisi a la resta de països, sobretot del sud, ja que els està fent dumping social.

Tornant a les eleccions. Llavors per què hi ha aquest sentiment antieuro si els alemanys en són els principals beneficiaris?

Òbviament perquè aquest benefici no està repartit. La classe obrera també ha estat perjudicada per aquestes polítiques exportadores, encara que això calgui contextualitzar-ho en un país que venia d’un nivell de vida més alt i amb un estat del benestar molt més desenvolupat que el nostre. I com passa sovint la classe política s’ha dedicat a culpar els països del sud dels problemes macroeconòmics d’Europa, que fan que els hagin d’imposar retallades o pujar-los els impostos a ells. Això també està passant a l’interior dels estats al sud, en els que part de la població d’algunes regions consideren que estan pagant massa impostos i que els seus diners es malgasten en regions del sud, per mala gestió, corrupció o excés de despesa.

Respecte al resultat electoral, vostè defensa que, a banda de l’AfD, hi ha un altre perill més imminent per a l’economia europea.

Sí. La victòria de Macron va portar una lleugera esperança als més convençuts, ja que va activar la discussió de crear un ministeri de finances europeu sota control del Parlament, d’una política fiscal comuna amb un pressupost comú, fins i tot de certes polítiques redistributives, etc., reformes que comptaven, si bé no amb l’aval d’Angela Merkel, tampoc amb la seva oposició d’entrada, com havia succeït en el passat, i que permetien augurar un eix reformista franco-alemany.

Ara, el resultat de les eleccions alemanyes torna a capgirar la situació i torna a embarrancar l’euro. Si bé encara no s’ha format govern –i suaran sang per a fer-ho- tot apunta a que s’optarà pel que allí anomenen una «coalició Jamaica», entre els democristians del CDU/CSU, els liberals del FDP i Els Verds. I el dirigent del FDP, Christian Lindner, ja ha exigit el ministeri de finances per tal de pactar. Lindner és un opositor ferotge a qualsevol d’aquestes mesures federalistes. És un nacionalista econòmic, contrari a qualsevol control parlamentari de les finances, als rescats del sud i a una redistribució entre estats. En definitiva, pitjor que Schäuble.

Amb Lindner com a Ministre de Finances d’Alemanya si hi ha un estat que fa fallida es probable que Alemanya en veti el rescat, pel que l’única alternativa seria una monetització de deute del Banc Central per la porta del darrere, el que tocaria de mort la seva credibilitat, o una intervenció d’un organisme extern, com l’FMI, que encara seria pitjor. El risc de què l’euro esclati seria alt.

Per altra banda, sense un projecte polític com el que proposava Macron, a l’euro li falta una pota i ja hem vist que és inviable. Però paradoxalment Alemanya s’està beneficiant a curt termini del seu model predatori precisament per l’existència d’un euro que ara posa en perill. Sense l’euro, el nou marc alemany s’apreciaria fortament, destruint la seva indústria exportadora, pel que l’economia alemanya s’enfonsaria. El model alemany és un gegant amb peus de fang, que només pot exercir el seu domini amb mà de ferro perquè ningú s’atreveix a qüestionar la Unió Monetària