Manuel de Pedrolo: la lletra incòmoda

AINA TORRES, Barcelona I 15 de DESEMBRE del 2017

@ainatorres_

«Som catalans; som ciutadans dels Països Catalans. Si ens deixem perdre això, ho perdem tot com a comunitat. Som un poble colonitzat. No podem desfer-nos de la colonització sense la independència» respon Manuel de Pedrolo al programa Vostè pregunta de Joaquim Maria Puyal. Som a l’any 1983 i és l’única entrevista que concedirà a la televisió. Aquestes paraules són el motor de gran part de la seva obra.

Manuel de Pedrolo es convenç que l’art serveix per transformar la societat. Decideix que posarà la seva obra al servei de la llibertat dels Països Catalans i denuncia la colonització i submissió del país per part dels estats espanyol i francès —de les metròpolis— tal com li agrada anomenar-los. Independentista, quan gairebé ningú no ho és, es converteix en un referent intel·lectual per bona part de l’independentisme d’esquerres. Radicalment, la llibertat.

Escriu incansablement: novel·la, poesia, contes, teatre, assaig… Tots els gèneres li serveixen per posar-los al servei del país. És un home sense mesura que escriu com un forassenyat, diu. Un escriptor prolífic. Però malgrat això, se’l coneix gairebé només pelMecanoscrit del segon origen, una novel·la que l’autor no hauria escrit si arriba a saber que faria desatendre la resta de la seva obra. Treballa envoltat de llibres. Sempre amb la màquina d’escriure: fa molt mala lletra i ni ell mateix l’entén. Passats els anys comença a redactar articles. És incisiu.

Personatge molest

Durant la dècada dels vuitanta es converteix en un personatge cada vegada més molest. Els seus articles d’opinió s’acarnissen amb els polítics que dirigeixen el país i acusa la intel·lectualitat catalana de vincular-se al poder. Deixa ben clara la seva profunda decepció amb les renúncies de la transició i amb la classe política que l’ha fet possible. «Sóc un combatent per la causa de la independència dels Països Catalans. Per això escric els articles». Manté una actitud política insubornable, coherent i irreductible. I això li crea dificultats per publicar els articles d’opinió. Tornem al plató de televisió. El periodista Puyal continua l’entrevista. Pedrolo explica que un mitjà de comunicació li va demanar col·laborar. Ell va enviar dos textos: un es titulava «Marxisme» i l’altre «Nacionalisme» tanmateix el mitjà no els publica, així com tampoc cap més article. Anys abans, durant el franquisme, també paga les conviccions amb una forta censura en la seva obra. Publica quan pot, amb el desfasament cronològic que això implica. Cal protestar fins i tot quan no serveix de res.

A l’abril farà cent anys que va nàixer. Una bona ocasió per fer-li justícia

Tímid i introvertit, no assisteix als actes públics i es va aïllant. Han passat gairebé dos anys des que va anar a la televisió. Som al 1985 i decideix que no escriurà cap més novel·la. «Em repetiria i això no s›ho mereixen els meus lectors». Manuel de Pedrolo és un dels escriptors més llegits a Catalunya. Deixa escrits cent vint llibres i unes vint mil pàgines. Una obra molt extensa i variada que pateix el silenci acadèmic i de la crítica. Cova la sensació de fracàs. Després d’un temps inactiu, mor el 1990.

Han passat els anys i l’oblit ha cobert bona part de la seva obra. Continua sent un escriptor poc estudiat a les universitats i no s’ha traçat de forma clara la seva contribució a la literatura catalana.

Recuperar de l’oblit

A l’abril farà cent anys que va nàixer. Una bona ocasió per fer-li justícia. Pedrolo va deixar-nos una pista de com volia que el tinguéssim present: «Si en el futur he de ser recordat, m’agradaria ésser-ho no com un simple creador de mons imaginaris, de ficcions; sinó, per damunt de tot, com un català que en un moment de la història del seu país, aquell que li tocà de viure, un moment tan difícil i propici a tots els abandons, va restar fidel a la seva terra i a la seva llengua i que com que no podia servir-la d’altra manera ni tenia altres facultats, li donà unes dotzenes o uns centenars de criatures que eren, que són, també d’aquí, i que, fent això, contribuí a la continuïtat d’un fer cultural […] per això sóc i vull seguir essent un escriptor català, i en aquest concepte poso tot el meu orgull. Vull ésser responsable i que la meva obra, constructiva o destructora, respongui per mi. Res més».

Manuel de Pedrolo va posar el dit a la nafra, i això molesta. Un escriptor que es defineix com a ateu, independentista i marxista heterodox, és una lletra incòmoda.