A voltes amb les pensions. Algunes reflexions parcials

MIREN ETXEZARRETA, Economista del Seminari Taifa I 15 de DESEMBRE del 2017

Fa anys que ens diuen que «no hi ha diners per a les pensions». Aquest eslògan s’ha intensificat ara que està a punt d’acabar-se el fons de pensions que es va crear amb els primers Pactes de Toledo (1995). Ens diuen que les pensions no es podran mantenir perquè els vells viuen massa anys i el mercat laboral està molt malament, ja que els salaris baixen constantment i els treballadors tenen llocs de treball precaris. Que no hi ha diners per sostenir-les. Arguments que són només veritats a mitges: les mentides més perilloses. Així que una de les poques coses bones que ens proporciona la societat actual, la longevitat, es converteix en un problema que no es pot —o no es vol?— resoldre. A canvi, plantegen que cadascú estalviï per a la seva vellesa i es faci un fons privat de pensions, que d’aquesta manera no hi haurà problemes de sostenibilitat del sistema, diuen.

Sembla que la societat ha acceptat la idea que ni hi ha ni hi haurà pensions públiques decents en el futur. Aquest plantejament suposa acceptar el sistema actual, d’acord amb els raonaments amb què ens bombardegen des dels mitjans de comunicació. Però no és, ni de bon tros, una raó indiscutible ni l’única manera d’enfrontar el tema.

IL·LUSTRACIÓ: Yorgos

El finançament de les pensions públiques

A l’Estat espanyol les pensions públiques es financen amb les contribucions dels treballadors, de manera que el pagament de pensions és una transferència dels treballadors en actiu als jubilats, que al seu torn van finançar les pensions quan eren joves. Les pensions són únicament transferències entre treballadors. Però, primera pregunta: per què han de ser només els treballadors en actiu els que financin les pensions?

La societat actual té un nivell de vida fruit de l’esforç de generacions de treballadors, per què no ha de ser la societat sencera qui financi l’esforç dels que avui ja no poden treballar? Per què tota la resta de la població, especialment aquells que reben els beneficis de les empreses, no han de contribuir en res per mantenir els jubilats? El sistema actual de transferències intrageneracionals és un sistema, però hi ha altres sistemes que poden finançar les pensions. Mantenir els passius és un objectiu social i s’ha de finançar com es financen tots els altres objectius socials, per mitjà de l’esforç del conjunt de la societat.

«Per què no ha de ser la societat sencera qui financi l’esforç dels qui no poden treballar?»

Les despeses socials de qualsevol país, com la salut i l’educació, es financen a través d’impostos. Altres despeses menys importants com l’exèrcit, les presons, les relacions exteriors, la Casa Reial o fins i tot el rescat dels bancs també es financen amb impostos. Per què no es financen de la mateixa manera les pensions si no s’hi arriba amb les contribucions? En la majoria de països de la Unió Europea, els impostos completen el finançament de les pensions públiques.

Foment de les privades

Com a solució ens proposen que estalviem i ens fem pensions privades per a la vellesa. Sembla una cruel ironia demanar que la gent estalviï per a la vellesa quan més d’una cinquena part de la població del país és pobre i moltes altres persones difícilment arriben a final de mes. Quantes persones poden estalviar per a un fons de pensions? I quant cal estalviar per tenir una pensió privada suficient? Segons Inverco, per a una pensió de 898 euros al mes, caldria estalviar al voltant de 272.000 euros. Qui pot estalviar aquests imports? Això vol dir que només els rics podran tenir pensions. Què es pensa fer amb tots els que no poden estalviar?

Hi ha recursos per a les privades i no per a les públiques?

Mirem-ho més a fons, fixem-nos en els recursos reals. Els diners de les pensions es fan servir per disposar dels recursos reals que calen per viure. La població viu dels recursos del conjunt del país. Hi haurà recursos per als quals disposen de pensions privades i no per a les públiques? Si els ancians consumeixen de la riquesa produïda pel conjunt de la comunitat —aliments, habitatge, medicaments, roba, etc.— hi ha recursos si es financen amb el sector privat i no n’hi ha si es financen amb el sector públic? Les botigues saben d’on vénen els diners amb què els jubilats paguen les seves compres? Qui pot distingir si les verdures o les medicines que comprem es paguen amb una pensió pública o amb una privada? Així doncs, hi ha recursos o no n’hi ha? Moriran de misèria els pensionistes públics mentre viuen bé els pensionistes rics que s’han pogut permetre una pensió privada? És una enorme fal·làcia distingir entre finançament públic o privat de les pensions. O el país produeix recursos per mantenir la seva població o no els produeix.

Beneficis sucosos

Aquí el tema del finançament serveix de gran parany per amagar la veritat, ja que el problema no es planteja en el finançament, sinó en qui administra les finances. El que es pretén és que sigui el sector privat qui les administri, és a dir, els bancs i les companyies d’assegurances que obtenen beneficis sucosos amb l’administració d’aquests diners. Des dels anys vuitanta es parla de l’anomenat problema de les pensions. Ara el Banc Mundial fins i tot pretén que una part important de les cotitzacions de les pensions públiques les administri el sector privat. No només a l’Estat espanyol, sinó a tot el món occidental, on una part significativa de la població podria contractar pensions privades i afegir, així, milions d’euros o dòlars als negocis bancaris del món sencer.

Només cal mirar d’on prové la publicitat per a les pensions privades, que a més a més gaudeixen d’exempcions fiscals. Com és que si no hi ha diners per a les pensions públiques es rebaixen els impostos de les aportacions a les pensions privades? A més, contra el que ens afirmen, les pensions privades poden fer fallida més fàcilment que les públiques, van perdent valor amb la inflació i ens cobren molt per administrar-les cada any, de manera que no són cap solució.

Esforç comú

Una societat ha de mantenir els seus ancians finançant com es financen totes les altres despeses socials i col·lectives: amb l’esforç comú. Si no s’hi arriba amb les contribucions socials que paguen els treballadors en actiu, s’hauran d’afegir impostos que han de pagar els que són més rics i que ara no participen en el manteniment dels jubilats.

Per això no és veritat que no hi ha diners. N’hi ha si es volen buscar. Volen disminuir el cost social de la gent gran i facilitar grans beneficis per a la banca privada i les companyies d’assegurances. Les pensions públiques es plantegen en forma de problema perquè interessa augmentar les privades, que són un magnífic negoci per a la banca. Aquest és el quid de la qüestió.

Als pensionistes els ha de sostenir la totalitat de la població, de la mateixa manera que es fa amb les altres despeses socials. D’on han sortit els diners per al rescat dels bancs? Hi haurà diners per a les pensions públiques si la ciutadania no es deixa enganyar per aquestes mentides i lluita per les seves pensions. El futur de les pensions no és un problema de diners sinó de com es reparteix la riquesa que es produeix en un país.