Municipalisme i construcció de la República

Amb Dolors Sabater, Maribi Ugarteburu, Eudald Calvo i Anna Gabriel

Molins de Rei, 25/03/2018

Maribi Ugarteburu. Exportàveu Udalbiltza (Assemblea de Municipis i Electes Municipals d’Euskal Herria), exalcaldessa d’Amoroto (Biscaia)

Euskal Herria és un poble que ha viscut tota mena d’expressions de repressió, des de la crema de bruixes en 1600 fins als darrers empresonats per piular aquest mateix 2018, i a les llars d’EH encara hi falten 287 presos polítics i uns quants centenars de persones exiliades i deportades. Segles després, l’imperialisme espanyol, recrescut, s’entesta a dir que EH no existeix, que no existim, però les basques segueixen generació rere generació intentant construir, corporalitzar i defensar la seva casa.

Un parell de pinzellades sobre el municipalisme supramunicipalista i la importància política que aquest ha tingut a EH, des de temps molt antics: els municipis i les valls tenen una llarga tradició autogestionària a EH, amb institucions com l’assemblea del poble (batzarre), datada a l’Edat Mitja, els consells, la gestió de les terres comunals i dels camins… són els primers substrats del municipalisme en temps antics. L’aposta d’una estructura nacional de caràcter municipalista, més enllà dels ajuntaments, és també un símbol de sobirania, ja que els municipis bascos van perdre en primer lloc les seves terres comunals i, posteriorment, les seves competències, fins avui dia. Ara ens imposen una governança multinivell, de manera que, amb el naixement de les diputacions i de l’estructura autonòmica de l’Estat espanyol, els municipis han estat desposseïts de la majoria de competències. Ara que escassejant els recursos pot ser un bon moment per recuperar terreny.

El conjunt d’EH (Nord i Sud) té actualment un total de 686 municipis i 1.7340 entitats menors o concejos, amb una distribució poblacional i territorial força asimètrica. Tant l’autogestió municipalista com la vocació de compromís nacional per part del municipalisme tenen uns arrels històrics molt profunds. Dos exemples de la història recent:

Estatut de Lizarra/Estella de 1931: tot just després de proclamar-se la II República espanyola es va posar sobre la taula la reclamació de l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia per a Navarra, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa. Es van fer consultes en 582 ajuntaments, amb un suport de més del 83% dels ajuntaments a favor d’aquest Estatut. Es va constituir una comissió d’alcaldes, que va encarregar la redacció de l’Estatut a Eusko Ikaskuntza – Societat d’Estudis Bascos. L’esborrany es va fer arribar als ajuntaments, on s’aprova de manera aclaparadora la presentació del text davant Madrid, però els historiadors van falsejar les dades relatives al suport de Navarra, i recentment s’ha descobert que els ajuntaments navarresos també hi estaven a favor. Una delegació de 420 alcaldes van anar a Madrid, amb l’Estatut d’Estella a les mans, i les Cortes republicanes espanyoles, al·ludint a la inconstitucionalitat d’un dels seus articles, es van carregar tot l’Estatut sencer. Aquest va ser el primer intent de procés constituent basc en el segle XX. Amb l’aixecament feixista de 1936 van ser reprimits centenars d’alcaldes, regidors i treballadors municipals dels ajuntaments de l’època republicana.
Moviment d’Alcaldes de 1976-1977: un grup d’alcaldes nacionalistes van fer un manifest i una convocatòria el juliol de 1976, coincidint amb el centenari de l’abolició dels furs bascos, com a última expressió de la sobirania basca. Hi van acudir alcaldes de 68 municipis i milers de persones a Bergara, per reivindicar la reintegració dels furs. Aquest moviment va tenir un paper molt important en la legalització de la ikurriña. També van participar en les Converses de Xiberta (1977), amb la finalitat de conformar un bloc entre les forces abertzales/nacionalistes abans de les eleccions per a plantejar un seguit de reivindicacions d’autogovern i autonomia per a les quatre províncies. El PNB s’hi va oposar, i la Mesa de Xiberta es va dissoldre.

Amb aquests antecedents històrics s’arriba al moment històric que va propiciar la creació d’Udalbiltza, com a associació de càrrecs electes municipals i de municipis d’Euskal Herria, dins del context de l’Acord de Lizarra - Garazi, signat el setembre de 1998 per part de tots els partits abertzales, Izquierda Unida, Zutik, Batzarre, sindicats i diferents associacions, per tal de buscar un diàleg i negociació que assolís el cessament de l’activitat armada d’ETA i l’apertura d’un procés negociador. El setembre de 1999 és quan Udalbiltza neix com a institució municipalista, però de caràcter supramunicipal. L’assemblea fundacional va reunir 1.700 càrrecs electes amb una vocació fonamental tant llavors com ara, tant allà com aquí: que ser regidor o alcalde d’un municipi és també ser-ho per a Euskal Herria, és una doble vessant del treball des del municipalisme.

Udalbiltza, en la seva fundació, es va fixar cinc objectius principals:

Reivindicar Euskal Herria com a nació
Ajudar a construir l’estructuració política d’EH, buscant unir els representants dels set territoris en una comunitat política
Promoure la construcció nacional d’EH
Ajudar a construir relacions entre municipis de tots els territoris, promovent accions conjuntes en els àmbits de la llengua, la cultura, l’organització territorial, el desenvolupament socioeconòmic…
Presentar i representar a Euskal Herria com a nació en l’àmbit de les relacions internacionals, sostenint la seva aspiració d’actuar com a país en una futura estructuració política i institucional en el marc europeu

Udalbiltza es basava en la lliure adhesió dels càrrecs polítics i en l’adhesió decidida en ple municipal per part dels ajuntaments. Des de l’inici la implicació dels partits va ser molt desigual, i PNB i EA no tenien gaire presa per a avançar, ja que després de vint anys controlant les institucions es trobava còmode amb la situació existent. En 2000, després que ETA trenqués la treva, Udalbiltza va ser «ficada al congelador» per part de PNB i EA.

Entre 2001 i 2003, any en què arriben les detencions i la criminalització d’Udalbiltza, van poder impulsar els següents projectes lligats a la creació d’un escenari constituent per a Euskal Herria:

Declaració de nacionalitat basca (ENA), amb el carnet d’identitat corresponent
Carta de Drets d’EH, redactada a través d’un procés participatiu, recollint drets civils i polítics, socials, econòmics, lingüístics, educatius i de comunicació i expressió
Organització d’una Conferència Internacional pels Drets dels Pobles (2002), amb la participació de nacions sense estat de tot el món al voltant del dret d’autodeterminació
Projectes de cohesió i desenvolupament territorials, centrats sobretot en zones de fort despoblament, amb un crowdfunding de 400.00 €

Moltes de les iniciatives provenien dels agents socials, i Udalbiltza s’encarregava de brindar l’ajuda necessària perquè es materialitzessin. Entre aquestes iniciatives destaquen la creació de l’Observatori de Drets Lingüístics (Behatokia).

A partir de 2003 ja preveien que serien il·legalitzades, després de la il·legalització de centenars de candidatures municipals i el 29 d’abril es va posar en marxa una batuda amb l’empresonament de tretze membres d’Udalbiltza, any i mig després van declarar davant el jutge Garzón, qui va acabar encausant 22 persones. En 2007 es va aixecar la suspensió d’activitats d’Udalbiltza, però tres dies després va sortir la petició de penes: 10-15 anys per pertinença a banda armada. Van tenir vuit anys de processament, durant els quals van resistir de manera coordinada. Durant el període de deu anys en què es van produir tot d’il·legalitzacions centenars de regidors, de manera que una gran part de la societat va quedar sense representació democràtica al seu ajuntament.

Udalbiltza no va poder reprendre la seva activitat fins que tant els seus membres com la pròpia organització van ser jutjats i absolts a l’Audiència Nacional. Avui dia continua treballant sota la forma jurídica de consorci. El context polític ha canviat moltíssim, però continuen pensant que una institució de base municipal com a eina per a establir els ciments per a la construcció de sobiranies i per a la cohesió nacional i social segueix sent útil i necessària i que pot ser inspiradora per a la construcció de la república catalana.

Dolors Sabater. Alcaldessa Badalona (Guanyem Badalona En Comú)

Guanyem Badalona en Comú és una confluència nascuda de la idea que la suma de la transversalitat, a través d’allò que els moviments i les lluites al carrer són capaços d’aconseguir, d’ajuntar persones de moltes procedències i afiliacions, al voltant d’una lluita transformadora, per traslladar-ho a l’àmbit institucional. El que té de rellevant Guanyem és que no es va constituir com a coalició de partits, sinó que té sobirania pròpia, i la gent hi és a títol individual.

La idea força que estructura Guanyem, i que transcendeix el propi àmbit municipal, s’articula al voltant de tres idees: la radicalitat democràtica, la justícia social i la república catalana. Han estat capaces, per tant, d’aplegar persones amb visions molt diferents sobre la relació que Catalunya ha de tenir amb Espanya (Podem, CUP, Comunistes, Revolta Global, Els Verds…), a partir del consens a favor de la república catalana i del dret a l’autodeterminació del poble català com a ens sobirà per decidir el seu futur. És a partir d’aquests principis que van signar un pacte, juntament amb ERC i a ICV-EUA, per formar un govern de concentració i fer fora a la dreta d’Albiol, tenint en compte que Badalona és una ciutat de classe treballadora i això ho fan engegant projectes de transformació, tot i estar en minoria. Badalona va créixer de manera desaforada durant l’època del desarrollisme del franquisme tot reben diferent onades d’emigració, primer de l’Estat espanyol i posteriorment d’extracomunitària.

Les lluites per dotar dels serveis mínims i dignes a tota la gent vinguda de fora sempre va anar de bracet amb la lluita catalanista pels drets nacionals, de manera que a Badalona la lluita social i la lluita nacional sempre han anat plegades, com a clau per s la transformació. Entre el primer ajuntament postfranquista i l’actualitat, la ciutat ha estat governada a partir de polítiques allunyades de la radicalitat democràtica i de la justícia social, fins que arribem a la crisi i l’agudització de les desigualtats entre la població, que la dreta va aprofitar per fer-se amb l’alcaldia de la ciutat aprofitant els espais que la pròpia esquerra havia abandonat. Guanyem representa que el poble torni a governar, a favor de la transformació a través de l’aglutinació de les lluites socials i nacionals, tot i que la polarització política dels darrers anys fa que companys de viatge que havien estat a favor del dret a decidir i del sobiranisme ampli van abandonant. En tot cas, tot i estar en minoria segueixen defensant nítidament el dret a l’autodeterminació i a poder fer efectiu el referèndum i la república catalana.

Quin hauria de ser el municipalisme dins del procés constituent? Fa temps que aquest procés hauria d’estar en marxa, la qual cosa ens hagués ajudat en la lluita antirepressiva i en l’eixamplament imprescindible de considerar la república com a oportunitat de millora en els drets socials i en la justícia social, i no pas com a qüestió identitària dels independentistes per part de l’Estat. El municipalisme, per tant, té una clau fonamental com a espai d’incidència política de proximitat, des del qual es poden generar canvis transcendents a través de la política des de baix.

És urgent, per tant, engegar el procés constituent, participatiu, on tothom pugui veure que l’elaboració d’una nova constitució és la via per accedir a tots de drets que ara tenim negats: laborals, d’accés a les pensions, dret a l’habitatge... En ciutats com la de Badalona i les de l’àrea metropolitana, on hi ha majories socials que s’alimenten de la manipulació dels mitjans de l’Estat, habitualment es vincula procés amb confrontació identitària entre els seus pobles originaris i Catalunya.

Així doncs, s’ha d’engegar aquest procés i s’ha de reivindicar el paper que els municipis han de tenir en la nova república i caldrà articular una organització orgànicament establerta perquè el món municipal fos estructura on debatre i decidir. Exemples molt concrets: els municipis no poden decidir sobre la política de pensions però, en canvi, estan obligats a pal·liar les conseqüències socials del fet de tenir pensions miserables. Per tant, els municipis també han de poder tenir veu sobre les decisions que els afecten, com ara en les escoles bressol, competència de la Generalitat, però quan aquesta deixa d’invertir-hi, són els municipis qui ho han d’assumir. Una fórmula possible seria la de la mancomunitat.

Per últim, es parla molt dels límits que tenim els ajuntaments i els municipis gestionen i impulsen polítiques publiques sense tenir totes les eines però, a més a més, actualment existeix una creuada treure capacitat als municipis: les lleis Montoro estan directament pensades per aprimar els municipis i dificultar l’execució de polítiques transformadores des d’aquests, que és l’espai on la vida de les persones està en primera línia de la política. És prioritari, per tant, lluitar contra aquestes limitacions.

Anna Gabriel. Exregidora a l’Ajuntament de Sallent i exdiputada de la CUP-CC

És imprescindible que el municipalisme de l’Esquerra Independentista i de la CUP porti el segell de l’autogestió que tant hem practicat fora de les institucions i també demostrar que hi ha una altra manera de fer política, i és que, malgrat ens neguin el nostra marc nacional nosaltres seguim treballant i construint el municipalisme arreu dels Països Catalans, per dibuixar la nostra cartografia pròpia i no el mapa imposat. Seguim apostant per aqueta lògica, i fem municipalisme perquè estem convençudes que l’àmbit local és el primer lloc d’intervenció política imprescindible, però també perquè des d’aquest àmbit podem dibuixar institucionalitat pròpia i el mapa que nosaltres desitgem, així com portar la nostra cultura de moviment i la nostra idiosincràsia a la institució.

Entre les propostes que hem de portar als nostres municipis tenim el Pacte Nacional en Defensa dels Drets Civils i Polítics ja que aquests drets tenen en el municipis un àmbit preferent i privilegiat per desplegar cèl·lules comunitàries en defensa d’aquests drets, a partir d’una trobada entre persones de diferents procedències, formes de pensar i tradicions. Aquestes cèl·lules haurien de ser una de les institucions que nosaltres despleguem en un moment com l’actual. Aquesta defensa dels nostres drets i llibertats civils i polítics ens ha de servir per a bastir un nou país.

Al Festival de Drets Civils recentment celebrat a Ginebra es va passar un documental sobre l’1 d’Octubre, i també un altre sobre la memòria històrica a l’Estat espanyol, on és mostrava el poc respecte per la memòria històrica que hi ha Estat espanyol. Amb l’aprovació de la Llei d’Amnistia del 77 que va segellar oficialment l’oblit de tota l’atrocitat del franquisme es va pactar el silenci per tal que no es reobrin les ferides, i és responsabilitat nostre combatre aquest oblit i aquest silenci, a través de la capilarització de la memòria i de fer-la arribar fins a l’últim racó del nostre país, per tal també, que el silenci i l’oblit no s’hi instal·lin en relació amb el que ha passat en els darrers mesos i sobretot amb el que va significar l’1 d’Octubre. L’única violència que s’està exercint en el nostre país és la dels cossos i forces de seguretat de l’Estat i la de l’extrema dreta. I hem d’evitar que s’instal·li el silenci sobre aquest tema.

Sense justícia social no hi ha radicalitat democràtica i sense radicalitat democràtica no hi ha república, per la qual cosa hem de lluitar per totes tres. Així, doncs, hem de persistir en els nostres objectius de construir la república catalana amb les cèl·lules comunitàries que a l’àmbit local treballin per la defensa dels drets civils i polítics impossible cap d’elles sense les altres, tot negant-nos a la imposició de l’oblit sobre el que van significar l’1 d’Octubre, la II República, el cop d’estat franquista i la Transició . Ho hem de fer per obligació per nosaltres mateixes, però sobretot per la memòria.

Pel que fa als límits que ens impedeixen avançar, més enllà dels límits objectius i materials existents, n’hi ha un, de veritablement perillós, com és el límit de l’autocensura i de l’autocoacció, els quals depenen exclusivament de nosaltres superar-los. Si estem disposades a no callar i a no censurar-nos els límits de la institució comencen a ser més laxes. Hi ha alguns límits més difícils de canviar sense la construcció de la república catalana, però és fonamental evitar caure en l’autocensura i en convertir-nos nosaltres mateixes en límits per a allò que havíem vingut a fer.

Així doncs, amb memòria, amb autogestió, amb institucionalitat pròpia, amb la cultura de moviment, amb la cultura antirepressiva, amb l’encaix de persones de diferents orígens i procedències, amb les cèl·lules comunitàries, amb la defensa dels drets civils i polítics és com hem d’encarar les properes eleccions municipals, per a lluitar contra l’oblit també des dels municipis. Nosaltres no hem vingut a silenciar, ni a oblidar, nosaltres hem vingut a construir, ho fem per nosaltres i ho fem per les qui ens han precedit, ho fem per les qui vindran, ho fem sobretot perquè la memòria d’allò que va passar l’1 d’Octubre no la podem perdre. Així doncs, les properes eleccions municipals són claus.