Cartografia de l’Amèrica Llatina postneoliberal

La dècada dels 90 va haver-hi a l’Amèrica Llatina un bullici de lluites populars contra els governs neoliberals, que van donar el tret de sortida de l’anomenat cicle progressista llatinoamericà. Katu Arkonada, fa un recorregut per aquestes lluites i per les contraofensives que van trobar-se, en les quals aprofundirà en un segon article.

El 1989 el Mur de Berlín queia, i el 1991 s’enfonsava la Unió Soviètica.

El 1992, el teòric estatunidenc Francis Fukuyama publicava La fi de la Història i el darrer home, en el qual se sostenia que la història tal i com la coneixíem, amb la lluita de classes com a motor de la història, havia arribat a la fi, i ara només romania la democràcia liberal i la gestió tecnocràtica de l’economia.

El Consens de Washington, iniciat sense cap mena de consens el 1989, recorria l’Amèrica Llatina i el Carib com un fantasma, imposant la doctrina del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial a un conjunt de països dels quals només un govern d’esquerres resistia l’embat neoliberal, el de la revolució que encapçalava el Partit Comunista de Cuba.

En aquest desert ideològic començaren a aparèixer algunes resistències, primer des de baix. En aquest històric 1989 es produeix el 27 de febrer a Venezuela el Caracazo, allò que Lenin havia anomenat “revoltes de fam”, en què la població, sense una organització clara, surt a protestar contra la pujada neoliberal del pa i el transport, i és reprimida per les forces de seguretat, que deixen milers de morts i desapareguts. Ja el 1994, i de manera organitzada, el 1r de gener es produeix l’alçament zapatista de l’EZLN contra un dels símbols de la nova època neoliberal, el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN) entre els Estats Units, el Canadà i Mèxic.

Després arribarien les guerres de l’aigua (2000) i el gas (2003) a Bolívia, en defensa dels recursos naturals i contra la privatització neoliberal, i el ¡Que se vayan todos! del moviment piquetero a l’Argentina (2001) que posaria fi al govern de De la Rúa. Però no va ser fins que el Comandant Chávez guanyà les eleccions el 1998 que es va poder iniciar un canvi d’època i deixar enrere l’època de reformes neoliberals, fet que va donar el tret de sortida de l’anomenat cicle progressista llatinoamericà.

No va ser fins que el Comandant Chávez guanyà les eleccions el 1998 que es va poder iniciar un canvi d’època i deixar enrere l’època de reformes neoliberals tweet

S’inaugurava, així, un cicle de canvis des de dalt, des dels governs, que situava l’Estat al centre de la disputa política i desafiava a qui proposava, des de posicions autonomistes, canviar el món sense prendre el poder. Chávez el primer, i més endavant Lula da Silva al Brasil (2002) i Néstor Kirchner a l’Argentina (2003), venien a demostrar que calia prendre el poder, o almenys arribar al govern, al poder polític (tots els governs progressistes aprendrien que arribar al govern no era tenir el poder i que lliurarien una guerra de major o menor intensitat durant els seus primers anys contra els poders econòmics i mediàtics), per tal de canviar les condicions de vida materials dels pobles.

A Chávez, Lula i Néstor els seguirien Evo Morales el 2005 i Rafael Correa el 2006, i després se sumarien als governs d’esquerra del continent les antigues guerrilles centreamericanes del FSLN (2006) i FMLN (2009), fins a arribar a sumar 10 governs d’esquerra i/o nacionalpopulars al cicle progressista llatinoamericà.

A més, les lluites des de baix i des de dalt confluïen i arribaven a derrotar el Tractat de Lliure Comerç per a les Amèriques (ALCA), que els Estats Units volien imposar a tota l’Amèrica Llatina. La derrota de l’ALCA no hagués estat possible sense la decisió de Chávez, Kirchner i Lula en aquella Cimera de les Amèriques a Mar del Plata el 2005, però tampoc sense la campanya continental de les organitzacions populars contra l’ALCA que recorregué Amèrica Llatina els anys previs.

L’onatge progressista era tan potent que països històricament arrasats pel neoliberalisme i amb governs de dretes, com Hondures, feien un gir a l’esquerra i s’incorporaven a l’ALBA, sota la presidència d’un terratinent liberal com Mel Zelaya. Però va ser justament allà, a la baula més dèbil de l’ALBA (res no és casualitat), on podem situar l’inici de la contraofensiva imperialista i de la dreta continental contra el cicle progressista.

Era 2009, i Hondures s’havia incorporat a l’Aliança Bolivariana per a les Amèriques feia menys d’un any quan, en un cop d’Estat de format clàssic, uns militars detingueren el president Mel Zelaya i, després de passar per una base militar estatunidenca (Palmerola, la més gran d’Amèrica Central, i seu del Comando Sud), fou tret del país per la força rumb a Costa Rica. Aquesta contraofensiva tingué un segon moment al Paraguai el 2012 amb el cop parlamentari contra l’exbisbe Fernando Lugo, que encapçalava un altre govern de centre-esquerra, i un tercer moment el 2016, amb l’impeachmentcontra Dilma.

Podem trobar diverses similituds entre els cops al Paraguai i el Brasil, però n’hi ha un que crida l’atenció (novament, res no és casualitat), i és que l’ambaixadora dels Estats Units al Paraguai el 2009 era la mateixa ambaixadora dels Estats Units que es trobava en funcions el 2016 al Brasil: Lilian Ayalde, una exdirectora de l’USAID a Colòmbia, tapadora habitual de la CIA per a les seves operacions encobertes, i que actualment és assessora de política exterior del Comando Sud dels Estats Units.

Com es pot apreciar, el rastre de la ingerència imperial a Hondures, Paraguai o Brasil no és gaire difícil de seguir. Aquest tipus de cops parlamentaris van inaugurar una nova fase de la contraofensiva, més basat en l’smart power (poder intel·ligent) defensat per l’exsenadora i ex-secretària d’Estat Hillary Clinton, com una combinació de poder tou i el poder dur emprat habitualment pels Estats Units a l’Amèrica Llatina (una història de cops d’Estat i bases militars).

A aquest nou tipus de cops, se’ls ha d’afegir l’anomenat lawfare, o guerra jurídica, que s’ha utilitzat contra els líders i expresidents d’esquerra, com ara Lula da Silva al Brasil, Rafael Correa i Jorge Glass, a l’Equador, o Cristina Fernández de Kirchner a l’Argentina, tots ells empresonats o amb processos oberts, el cas més notori dels quals el de Lula, empresonat sense proves quan liderava totes les enquestes per a les eleccions presidencials brasileres, cosa que va obligar a fer un cop dins del cop, perquè era l’única manera que Bolsonaro, i no l’esquerra del PT, fos qui governés el Brasil avui dia.

La combinació d’ingerència militar estatunidenca, juntament amb les noves formes de guerra contra els governs d’esquerres i/o nacionalpopulars, com els cops del nou tipus, parlamentaris i judicials, afegida a la persecució contra els líders progressistes i la construcció de matrius mediàtiques, inauguraven una nova etapa del cicle progressista, una etapa de crisi i reflux que, juntament amb el desgast propi d’anys de processos de canvi, i els errors, també propis de l’exercici de govern, donaven pas a una etapa de reflux i convulsió a l’Amèrica Llatina.

Traducció: Oriol Valls
Imatge de portada: Flickr – MunicipioPinas