#U30GrebaOrokorra: La vida al centre i a l’agenda política

Somnis Rebels Add Comment

La vaga general del 30 de gener a Euskal Herria ha esdevingut una reivindicació que ha volgut posar al centre les reivindicacions de tota la gent treballadora i depassar la problemàtica de les pensions.

1 mobilitzacions. Places abarrotades. Milers de persones exigint treball, pensions i vides dignes. Aquesta podria ser la fotografia de la vaga del 30 de gener convocada per la Carta dels Drets Socials d’Euskal Herria sota el lema «Treball, pensió, vida digna». Si s’ha de jutjar per la quantitat de gent que va sortir als carrers, es diria que l’oasi basc té més de basc que d’oasi.

L’origen el trobem en la lluita del moviment de pensionistes d’Hego Euskal Herria que porta dos anys mobilitzant-se setmana rere setmana per unes pensions dignes. La seva lluita exemplar va posar sobre la taula la necessitat de fer un salt qualitatiu. La Carta dels Drets Socials, que agrupa nombrosos sindicats i agents socials, va recollir el testimoni i va ampliar l’àmbit de lluita: va convocar una vaga general pel 30 de gener, una convocatòria que buscava depassar l’àmbit de les pensions i proposar un canvi estructural que posi la vida de totes les persones al centre. I és que, tal com recullen en la seva reflexió conjunta, és necessari construir un model socioproductiu que posi la vida al centre i que prioritzi la cura i la sostenibilitat del planeta. Els eixos principals d’aquest model són el repartiment de la riquesa, el lideratge del sector públic, la universalitat dels drets, la normalització del basc i l’ordenació de l’equilibri territorial segons necessitats de la societat (sector primari, infraestructures, sector de mercaderies i transport…). Totes les reivindicacions de la vaga poden consultar-se a la taula de reivindicacions.

Si s’ha de jutjar per la quantitat de gent que va sortir als carrers, es diria que l’oasi basc té més de basc que d’oasi. tweet

Ara bé: una vegada passada la jornada de vaga, toca reflexionar. Després d’analitzar les xifres de seguiment per comarques, la conclusió és clara: l’atur ha estat molt ampli a Euskal Herria, especialment a Bizkaia i Guipúscoa, així com en diverses comarques d’Àlava i Navarra. Les mobilitzacions, per part seva, han estat massives en les principals ciutats, amb 140-145.000 participants en total. Aquí pot consultar-se el seguiment de la vaga per comarques. No obstant això, el veritable llegat d’aquesta vaga general va més enllà de xifres i valoracions quantitatives.

Vaga inclusiva

Àgora (del grec ἀγορά, «assemblea», de ἀγείρω, «reunir») és un terme pel qual es designava, a l’Antiga Grècia, la plaça de les ciutats-estat gregues (polis), on se solia congregar la ciutadania. A molts quilòmetres, a Euskal Herria, i anys després, el 30 de gener de 2020, la plaça enfront de l’ajuntament de Bilbao bé podria ser-ho. No en va, quan les i els pensionistes la van aconseguir en la manifestació, la van definir, micròfon en mà, com «la plaça de les pensionistes». Feien referència a totes les manifestacions que han dut a terme setmana rere setmana durant dos anys. Mobilitzacions que han omplert la plaça enfront del consistori bilbaí deixant-nos imatges i lliçons exemplars. Tenen raó, és la seva plaça. I també és la plaça de les feministes que van prendre els carrers durant la vaga general del 8 de Març de 2019 de manera multitudinària. I de tota la classe treballadora que va decidir secundar la vaga el 30 de gener. També és la dels riders, els falsos autònoms, les treballadores de la llar que ni tan sols poden fer vaga, la de les dones que no tenen dret a una pensió perquè han passat la meitat de les seves vides cuidant gratis, la de les 8 persones que han perdut la vida a la seva feina a Euskal Herria des que començà el 2020, o la de totes les dones assassinades per la violència masclista. També de totes les persones injustament anomenades «ciutadanes en situació irregular» per manca de papers. Aquest dia la plaça era de tots i totes, també dels qui no podien ocupar-la el 30 de gener.

La vaga és un acte de solidaritat. «Hem sortit al carrer a defensar el dret de totes les persones a una vida digna, també la d’aquelles que són invisibles», subratllava Naia Torrealdai tweet

Una vaga transversal

Una de les crítiques que se li ha fet a aquesta vaga és, precisament, que deixava fora a molts col·lectius, que poder fer vaga és un privilegi que no tothom pot permetre’s. Però això, a hores d’ara, no ho qüestiona ningú. És innegable que els sindicats tenen un deute històric amb les treballadores de la llar, per exemple. No hi ha dubte que els sectors més precaritzats estan plens de persones que ni tan sols poden permetre’s fer vaga: migrants, treballadores de la llar, persones que treballen en l’economia submergida… Però tot i reconeixent que queda molt camí per caminar, hem de donar-li valor a la vaga, perquè en secundar-la donem veu a aquestes realitats, les fem visibles. També lluitem per elles i ells. La vaga és un acte de solidaritat. «Hem sortit al carrer a defensar el dret de totes les persones a una vida digna, també la d’aquelles que són invisibles», subratllava Naia Torrealdai, del moviment feminista, en prendre la paraula en l’acte final de la manifestació que va tenir lloc al matí, a Bilbao. Missatge que quedava reforçat en les reivindicacions impreses en els cartells, missatges de les persones que no podien ser allí aquest dia. «Sóc treballadora de la llar i no puc fer vaga»; «estic sense papers i no puc fer vaga»; o «treballo com rider i no puc fer vaga» van ser alguns dels missatges que podien llegir-se en molts dels cartells reivindicatius utilitzats el dia de la vaga. I és que, tal com afirma Mirari Irure, de la federació serveis d’ELA, en un article d’opinió publicat al diari Gara titulat «raons emocionals per a la vaga», «la vaga és solidària. Aquest dia renunciem a un bé privatiu com el salari perquè creiem en un bé superior que és COMÚ, és de totes i tots, és per a totes i tots».

L’agenda de la gent comuna

I així és. Aquesta vaga era per a tota la societat, perquè la gent corrent i els seus problemes es col·loquin, a la fi, en el centre de l’agenda política. Allí es van escoltar diferents reivindicacions, sí, però una única proposta transversal: una veritable transformació estructural del sistema que posi la vida de les persones en el centre. Gairebé res.

No hi ha receptes màgiques, ficarem la pota una vegada i una altra, però l’important és començar a recórrer el camí sense quedar paralitzats. tweet

I és que, més enllà del ball de xifres, el 30 de gener es va fer un pas qualitatiu al capdavant en construir una interpel·lació conjunta: pensionistes, estudiants, feministes, baserritarras [habitant d’un baserri o casa de pagès] , ecologistes… es van unir per a organitzar aquesta vaga. La Carta Social de Drets d’Euskal Herria ha fet una aposta clara per conjuminar veus diverses, per la convergència de lluites. I siguem honestes, no és tasca fàcil gestionar la diversitat sense caure en la jerarquització de lluites. El primer pas és reconèixer-lo per a després canviar-lo. D’això parlava, precisament, Maialen Aranburu, responsable d’Acció Social del sindicat ELA en el seu blog. «Hem tingut la valentia de posar sobre la taula un dels reptes més potents que tenim avui els agents: el de la interseccionalitat. I dic valentia perquè sabem que la cruïlla de la interseccionalitat és conflicte, que són les relacions de poder, que és una teoria i una pràctica de les opressions, però també dels privilegis, i que som opressors però també oprimits, i viceversa. I això dol, obre ferides. I un moviment que decideix posar el conflicte sobre la taula i sanar les ferides obertes pensant en el col·lectiu, és un moviment viu que inevitablement està recorrent el camí amb valentia. I d’això tenim alguna cosa a aprendre. I heus aquí la pregunta que se’ns planteja: com construir aliances des de la interseccionalitat? Com crear aliances posant les diferències en el centre, allunyant-les d’una jerarquització d’opressions?. No hi ha receptes màgiques, ficarem la pota una vegada i una altra, però l’important és començar a recórrer el camí sense quedar paralitzats en aquesta tensió de cuidar la rodalia i gestionar les distàncies, assumint les contradiccions, des de l’honestedat i generositat política, explicitant l’opressió i els privilegis, blindant els espais protegits per a la interpel·lació, fent un exercici radical d’empatia i creant nous espais que siguin comuns. I en això estem, anem en camí».

Com bé diu Aranburu, en això caminem. Si el sindicalisme tradicional, impulsor de les vagues laborals, ha aconseguit teixir al llarg de la seva història una identitat col·lectiva de classe treballadora, no menys cert és que ha oblidat, com a part d’una societat masclista, que la classe treballadora tampoc és una identitat única i estanca. Com bé va dir Leire Txakartegi, responsable de l’Àrea d’Igualtat de Gènere d’ELA, no oblidem que dins de la classe hi ha moltes classes. «No és el mateix ser dona o home; no és el mateix ser migrada o no ser-ho; ser lesbiana o heterosexual, ser part de comunitat amb una llengua minoritzada o pertànyer al col·lectiu d’una llengua hegemònica. I nosaltres volem representar a la classe treballadora en tota la seva diversitat».

I en això estem ara, amb les seves llums i les seves ombres, però en el camí, amb l’objectiu clar i sense mirar enrere. I la vaga del 30E ha estat una mostra d’aquest treball de camp. I en aquesta confluència de moviments i lluites ha ajudat, i molt, la vaga del 8M convocada pel moviment feminista en 2019. Una vaga que a més de deixar-nos imatges històriques que crearan referents col·lectius per a moltes dones, ens va ensenyar que no podem parlar de subjecte sinó de subjectes, que no és l’opressió sinó les opressions. Van aconseguir col·locar altres reivindicacions en l’agenda, també en la dels moviments socials i sindicals.

«En les reivindicacions pots veure la dels pensionistes, dels estudiants, dels sectors d’empreses i del moviment feminista» tweet

Ho explica bé la politòloga Jule Goikotxea en l’entrevista concedida a Izquierdadiario.es. «Les vagues del moviment feminista han estat un gran avanç no sols per al feminisme, sinó per a tota la classe treballadora perquè amplia la concepció del que és una vaga, la transforma de manera integral ja que planteja una crítica estructural. Així és la vaga del 30E. Critica la situació del treball assalariat, no assalariat, però també és contra les violències masclistes, el sistema judicial patriarcal. I contra tot aquest entramat que fa que aquest capitalisme pugui funcionar i circular.»

Parlem de confluència de lluites, de classes dins de la pròpia classe, de la necessitat de realitzar una crítica molt més inclusiva i integral. Sentit cuina. La Carta dels Drets Socials d’Euskal Herria recull el testimoni i convoca una vaga general que transcendeix el laboral. Una vegada més, Goikoetxea ho resumeix amb claredat.

«La vaga d’avui s’organitza secundant-se en aquest procés i en les vagues feministes, amb demandes integrals: les del moviment estudiantil, dels pensionistes i els eixos feministes -consum, cures- i els laborals. Al costat dels sindicats en les empreses del metall, de serveis, sector públic, les netejadores i les treballadores que han portat les vagues més potents com la de 370 dies en les residències de Bizkaia, etc. Per tant, en les reivindicacions pots veure la dels pensionistes, dels estudiants, dels sectors d’empreses i del moviment feminista. Però després, totes aquestes demandes específiques fan referència a un nivell general i estructural, una crítica al sistema capitalista neoliberal que té influència en tot».

Apoderament col·lectiu

Com explica Goiekotxea, els eixos feministes -consum, cures- i els laborals desemboquen en una bateria de propostes concretes sobre ocupació, pensions i drets socials, entre les quals cal destacar les següents: derogació de les retallades de les pensions aprovats en les reformes de 2011 i 2013; deixar sense efecte les reformes laborals de Zapatero i Rajoy; i garantir els drets socials. Cadascuna de les mesures esmentades inclou un llistat de propostes específiques que poden consultar-se aquí.
Es tracta de propostes que han estat debatudes i consensuades en la Carta, mesures que després han estat socialitzades empresa per empresa. I aquest procés d’organització, en si mateix, ja és una victòria. Però poc es parla del que es viu davant una convocatòria de vaga, del treball de camp, de totes les assemblees i visites que es realitzen en els diferents centres de treball i empreses per a explicar les raons que han portat a convocar la vaga i aconseguir així el màxim suport possible entre la classe treballadora.

El procés d’apoderament col·lectiu, que comença a cuinar-se en la primera assemblea, té la seva màxima expressió el dia de la vaga, quan persones diferents s’uneixen i senten que formen part d’un mateix col·lectiu tweet

Un procés, que com afirma Irure en el seu article, és en si mateix un acte d’apoderament. «I com podem resumir el fet? Hem repartit poder; així ho resumiríem. Perquè tenir poder no consisteix solament a posseir la propietat dels mitjans de producció o a controlar els recursos econòmics d’un àmbit determinat. La informació també és poder. I en les assemblees es donen moltes dades, xifres i arguments polítics i socioeconòmics que evidencien que sobren raons per a sumar-nos a la vaga. I és molt important que aquesta informació flueixi».

El procés d’apoderament col·lectiu, que comença a cuinar-se en la primera assemblea, té la seva màxima expressió el dia de la vaga, quan persones diferents s’uneixen i senten, des de la seva idiosincràsia, que formen part d’un mateix col·lectiu, el de la classe treballadora. La identitat col·lectiva es reforça en una vaga, és un exercici d’apoderament col·lectiu que trenca amb la constant individualització que el sistema imposa en tots els aspectes de les nostres vides. No estem soles ni solos, i en una vaga això se sent en l’ambient, es palpa, la gent se sent abrigallada.

Qui va dir divisió?

Una altra de les crítiques que ha rebut aquesta vaga ha estat la de dividir al moviment de pensionistes. Resulta curiós, sobretot després d’escoltar les paraules de Xabier Isasa, de Pentsionistak Martxan, qui va agrair precisament, la unitat i solidaritat mostrada cap al moviment pensionista.«La unió i solidaritat mostrades avui és el que veníem reclamant fa temps. Aquest és el camí per a aconseguir el nostre objectiu», afirmava. Que no parlin per ells ni per elles.

La crítica, enarborada i alimentada per alguns sectors, demostra, una vegada més, la visió estatal amb la qual s’analitza el que passa a Euskal Herria, on CCOO i UGT són minoria. O dit d’una altra forma, la vaga estava convocada per la majoria social i sindical que conforma la Carta dels Drets Socials d’Euskal Herria. I sí, com va predir el Lehendakari de la Comunitat Autònoma Basca, Iñigo Urkullu, és una vaga política. Com no anava a ser política una vaga? Tal vegada el problema és que ens han fet creure que la política és dipositar un vot cada quatre anys, però fer política no és sinó tractar de solucionar els problemes de les persones.

Com va afirmar Mitxel Lakuntza, secretari general d’ELA, «la gent corrent té els seus problemes. I aquests problemes tenen nom: pensions insuficients, precarietat, bretxa salarial, habitatge… Tots aquests problemes no poden estar fora de l’agenda política. I per a això sortim i sortirem al carrer, perquè només des del carrer i mobilitzant-nos podrem obrir les oportunitats que necessitem per a aconseguir una societat més justa». Perquè això, que és només el principi. Com va dir Gorka Urbizu, cantant de Berri Txarrak, en l’últim concert de la banda: «bihar, entsegua! [Demà, assaig!)]».