Archive for de març 2020

Home Archive for de març 2020

undefined

Raul Zelik: «Hem d’oposar-nos a les falses dicotomies»

0 Somnis Rebels 3:09 p. m. Comments

Democràcia participativaEuskal HerriaRaul Zelik: «Hem d’oposar-nos a les falses dicotomies» >Somnis Rebels 3:09 p. m. 0 Comments Raul Zelik, autor de "La izquierda abertzale acertó (Txalaparta, 2017) parla sobre els reptes organitzatius i polítics

undefined

Coronavirus i la nova crisi del capitalisme

0 Somnis Rebels 9:33 p. m. Comments

CapitalismeCoronavirus i la nova crisi del capitalisme >Somnis Rebels 9:33 p. m. 0 Comments La investigadora en finances per al desenvolupament Iolanda Fresnillo apunta en aquesta anàlisi que la pandèmia del virus COVID-19 està no

undefined

Socialisme i món contemporani

0 Somnis Rebels 8:00 a. m. Comments

MARXISMESocialisme i món contemporani >Somnis Rebels 8:00 a. m. 0 Comments Tal com ens explicava Antoni Domènech de forma brillant, en el seu capítol d’un interessant llibre (¿Tiene porvenir el socialismo?), el coneixement del

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de març 2020

<span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.992157); font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 21px; font-weight: bold; letter-spacing: -0.4px; line-height: 29.4px; text-align: center;">Raul Zelik, autor de "La izquierda abertzale acertó (Txalaparta, 2017) parla sobre els reptes organitzatius i polítics del moviment d'alliberament basc en reflexió oberta per tota l'esquerra internacionalista.</span><br />
<span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.992157); font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 21px; font-weight: bold; letter-spacing: -0.4px; line-height: 29.4px; text-align: center;"><br /></span>
<div class="has-drop-cap" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> Fa dos anys l’escriptor i analista polític alemany Raul Zelik, com a bon coneixedor i amic d’Euskal Herria, va escriure el llibre </em>La izquierda abertzale acertó <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">(Txalaparta, 2017), per a posar en valor la lluita política i social realitzada durant tot el recorregut pel moviment d’alliberament nacional basc. Ara tornem a parlar-hi, per a saber si aprecia cap canvi d’ençà que va escriure el llibre i quins són els reptes futurs de l’esquerra abertzale des del seu prisma polític.</em></div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El 2017 vas escriure <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La izquierda abertzale acertó</em>, llibre que posava en valor tot un cicle d’herrigintza de les últimes dècades que l’esquerra abertzale d’alguna manera havia oblidat o no havia posat en valor. En el llibre subratlles les virtuts que feien aquest moviment diferent de la resta d’esquerres europees: una esquerra treballadora, comunitària, municipalista, arrelada al poble, fidel a les tradicions, però en constant moviment i autocrítica. Des de fora, perceps que el teu llibre ha tingut efecte a tornar a posar en valor aquest esperit?</span></div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Diria que sobretot entre els joves hi ha relativament poca percepció dels èxits i encerts que ha tingut l’esquerra abertzale i el moviment popular basc. Hi ha a vegades com una idealització del cicle passat. Però per altra banda no es valoren prou les construccions diàries. Avui dia em fa la impressió que el moviment juvenil està fins a un cert punt com dubtant de la situació. Totes aquestes pràctiques que eren encertades i que donaven força al moviment popular no es desenvolupen prou. I, al contrari, es busca construir alguna cosa des de la rebel·lia –per exemple, ocupar cases- en oposició a la via institucional, quan jo diria que està molt bé ocupar cases, però també cal aprofitar els espais institucionals per a garantir l’existència d’aquests projectes. El problema continua sent el mateix, moltes coses s’han fet bé des dels anys 70 fins ara i no es valora prou.</div>
<figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin: 50px 0px 40px; max-width: 100%;"><img alt="" class="wp-image-11692 lazyloaded" data-lazy-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-lazy-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikipedia-1-1.jpg" data-lazy-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikipedia-1-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikipedia-1-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikipedia-1-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikipedia-1-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikipedia-1-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikipedia-1-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikipedia-1-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikipedia-1-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikipedia-1-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikipedia-1-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikipedia-1-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikipedia-1-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikipedia-1-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; color: #828282; font-family: 'Open Sans', sans-serif !important; margin-bottom: 1em; margin-top: 0.5em; text-align: right;">Foto: Wikipedia</figcaption></figure><div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Al principi del llibre fas una anàlisi del concepte d’hegemonia. Una de les tesis del llibre és que l’esquerra abertzale no havia teoritzat sobre això, però que ho duia a la pràctica. En quins aspectes creus que es pot afirmar això?</span></div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Hegemonia és la capacitat de dirigir. Contrahegemonia és la capitat de construir valors, percepcions i narratives alternatives a les que hi ha. I això es construeix quan, per exemple, tens presència popular participativa en les festes. O quan, per exemple, donem un altre contingut a les lluites laborals. A Alemanya, i fora del món coneixedor del País Basc, ens va cridar molt l’atenció el conflicte laboral de LAB a Peralta. Crec que és una forma de construir valors alternatius perquè tu construeixes un conflicte laboral, no des de la retòrica obrera, sinó des d’allò concret, i a més amb treballadors immigrants. Això va totalment en contra del discurs de l’esquerra europea i l’esquerra espanyola del que és el moviment abertzale. Aquestes pràctiques transformen la societat de manera més profunda. Tens en compte una altra classe obrera que normalment és invisibilitzada. Els altres tenen un discurs sobre la plurinacionalitat i tu construeixes una aliança realment plurinacional. I també crec que ajuda a fer arrelar un esperit de lluita en zones que històricament no han estat el fortí de l’esquerra abertzale, precisament.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Dius que l’esquerra basca ha aconseguit resoldre problemes estratègics crucials per a l’esquerra global, sense haver tingut una teoria revolucionària coherent. Quins són aquests problemes estratègics?</span></div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Un dels problemes que ara es reprodueix és el problema de com actuar dins de les institucions. Veiem que a tot Europa hi ha hagut un fracàs de l’esquerra que va tractar de ficar-se en les institucions. Els Verds fa alguns anys, Podemos i els Comuns a Catalunya ara… És un procés molt ràpid d’assimilació de les regles de joc dels poders fàctics. De fet, el reformisme serveix com un dic de contenció per tal d’evitar ruptures més profundes en l’Estat. Van començar a impulsar transformacions i ruptures, i ara el que fan és bloquejar aquests processos. L’esquerra abertzale històricament va aconseguir tenir l’eix vertebral molt fort fora de les institucions i més concretament en les lluites populars. Ara és un dels temes centrals per al futur. Veurem si la lògica electoral no s’imposa també a l’esquerra abertzale.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Una altra cosa que es va fer molt bé és entendre que la lluita de transformació té molts camps. La democràcia liberal burgesa ens crea la il·lusió que a través d les eleccions podem canviar la societat. Jo crec que és el contrari: transformant la societat, en algun moment tindrem expressions electorals alternatives. Per a l’esquerra, el gran repte és impulsar moviments de transformació des de la societat, des de les pràctiques diàries de solidaritat, de democratització, d’igualtat de gènere, d’igualtat social, per tal que això faci pressió també sobre els àmbits electoral i institucional. Això és el que defineixo en el llibre com a construcció de contrahegemonies.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
I el tercer element és la necessitat de construir alternatives econòmiques des de l’economia solidària i cooperativista. Hem vist el fracàs de les vies de nacionalització de les economies de planificació central, estatal. Crec que cal plantejar-se preguntes d’Estat, però hem de replantejar-nos com funciona un socialisme més autogestionari. En aquest camp, a Euskal Herria hi ha experiències que són interessants.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’esquerra abertzale també governa i ha governat institucions com la Diputació de Guipúscoa. Allí sorgeixen crítiques, problemes i contradiccions més grans. Com veus la possible relació entre tenir més poder institucional i més presència als carrers i marcar agenda política? És possible?</span></div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
El problema de les democràcies burgeses és que en el camp polític hi ha alguna cosa com la participació democràtica, però que la major part de les estructures de poder estan organitzades per fora, que són les relacions de propietat. A més, notem que el poder d’aquest espai econòmic és cada vegada més gran. En aquest sentit, jo crec que primer hem de tenir molt clar que estar a les institucions no és estar al poder. Que això també és una forma d’entretenir-nos. L’àmbit institucional, malgrat tot, pot servir per a limitar el poder de la propietat privada i dels amos de la propietat privada.</div>
<figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin: 50px 0px 40px; max-width: 100%;"><img alt="" class="wp-image-11693 lazyloaded" data-lazy-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-lazy-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-2-1.jpg" data-lazy-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-2-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-2-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-2-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-2-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-2-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-2-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-2-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-2-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-2-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-2-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-2-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-2-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-2-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; color: #828282; font-family: 'Open Sans', sans-serif !important; margin-bottom: 1em; margin-top: 0.5em; text-align: right;">Foto: Rosa Luxemburg Stiftung</figcaption></figure><div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Per exemple, a Berlín ara hi ha algunes coses interessants. Tenim un govern de centre-esquerra. A mi, personalment, em semblava mala idea ficar-se en aquest govern, perquè pensava que això duria a la desmobilització dels moviments populars. Però allò positiu va ser que els moviments populars de Berlín van tenir la mateixa desconfiança i van dir, «nosaltres no tenim cap esperança que ara canviï res amb aquest govern, i nosaltres continuem el nostre treball de base.» El que van fer va ser impulsar una ILP per a l’expropiació dels fons immobiliaris. A la Constitució alemanya hi ha un article que permet l’expropiació de béns de producció o béns estratègics econòmics. D’això gairebé ja no se’n recordava ningú, perquè aquesta Constitució té 70 anys. La ILP diu que els fons immobiliaris de més de 5.000 pisos queden expropiats. La pressió és molt gran a Berlín fins i tot per a la classe mitjana-alta, perquè els lloguers han pujat un 200%, el preu de venda dels pisos s’ha multiplicat per 10 en una dècada. A Alemanya hi ha moltes menys cases en propietat. És una consigna que ha entrat al 70% de la població, perquè entén que seria bo de limitar els lloguers. La campanya va tenir molt suport. Va pressionar primer Die Linke, el meu partit, perquè donés suport a la proposta. Fins i tot també entre els verds i la socialdemocràcia hi ha suport per a l’expropiació d’aquests fons immobiliaris. Aquesta pressió també ha portat que el govern ara hagi presentat una llei que prohibeix la pujada dels lloguers els propers 5 anys.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Això per a mi demostra que el meu dubte que quan un és al govern sempre desmobilitza els moviments potser va ser un xic infantil, que tampoc és tan cert. Les coses poden anar de bracet. El que és estratègic és construir poders que debilitin el poder de l’Estat central –en el cas espanyol- i el poder del capital. Hem de buscar com fer-ho dins de les institucions, com fora de les institucions i als carrers. El que passa moltes vegades és que sent a les institucions, buscant la reelecció, molta gent tracta d’alguna manera d’acomodar-se, de no generar contradiccions amb aquests poders. Crec que aquí hi ha el problema. El problema no és ser a les institucions. El problema és que no es té clar que allò estratègic no és guanyar eleccions, sinó com desplaçar el poder del capital i el poder de l’Estat burgès.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La força de l’esquerra abertzale resideix sobretot en el pla municipal. És cert que el poder institucional no és sinònim de poder. A Euskal Herria, el taló d’Aquil·les de l’esquerra abertzale és Bilbao, ciutat on perd una vegada i una altra i condiciona qualsevol procés independentista. Die Linke, per exemple, té força a les ciutats i no a la perifèria. Amb l’esquerra abertzale passa el contrari. Quines lliçons treus d’una banda i l’altra?</span></div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
L’encert de l’esquerra abertzale va ser que en l’àmbit local i comunitari està molt arrelada. L’àmbit local i comunitari van molt de bracet. Ets als teixits socials, culturals, veïnals… i això et permet fer una força política important als pobles. Per a nosaltres, a Alemanya, totes les expressions culturals i teixits folklòrics són qüestions de la ultradreta. L’esquerra abertzale no va ser tan ignorant o superba en aquest sentit.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Per altra banda, acabo d’estar a Vallecas i m’ha impressionat veure que hi existeix un teixit social molt interessant. Els teixits veïnals, els immigrants i, diguem, les subcultures progressistes –gais, ecologistes, o del futbol Vallecano- estan molt entrellaçats. En aquest sentit, és bastant similar. L’esquerra allà es fa part de l’àmbit comunitari i per això també s’articula políticament amb un relatiu èxit. Comparat amb la resta de Madrid, Vallecas és un barri amb valors progressistes i també amb expressions electorals diferents.</div>
<figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin: 50px 0px 40px; max-width: 100%;"><img alt="" class="wp-image-11694 lazyloaded" data-lazy-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-lazy-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-1.jpg" data-lazy-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Flickr-Rosa-Luxemburg-Stiftung-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; color: #828282; font-family: 'Open Sans', sans-serif !important; margin-bottom: 1em; margin-top: 0.5em; text-align: right;">Foto: Rosa Luxemburg Stiftung</figcaption></figure><div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
A Bilbao, jo crec que la manera és reconstruint el teixit social, i esclar, cal tractar-ho des de les necessitats de la comunitat. Les necessitats a vegades són culturals –a la gent li agrada tenir una vida cultural conjunta més forta-, però sobretot són socials. A Berlín, ara, per exemple, a Die Linke hem començat a impulsar feina organitzativa de base –per a un partit electoralista no és gaire comú, però s’ha recuperat aquesta idea que cal reconstruir teixit social-, i estan impulsant dos projectes, dues campanyes interessants: la primera, organitzar els treballadors de cures. Algú podria dir que això és feina dels sindicats, però no; també des de Die Linke hem tractat d’organitzar cèl·lules de partit en la comunitat d’aquests treballadors de cures, per a donar un nou significat a la idea de qui és la classe obrera d’avui. Em sembla molt encertat. Fa poc vam estar en una roda d’avaluació i d’alguns pobles comentaven coses impressionants. En un poble que és bastant d’hegemonia de dretes, van aconseguir mobilitzar una manifestació de 100 a 200 persones a favor dels treballadors de cures, dels serveis bàsics millorats i van aconseguir establir un nucli de partit només amb treballadors d’aquest sector. La segona, l’hem intentat a Berlín. És molt comú que la gent organitzi els barris cèntrics, on hi ha certes estructures alternatives, però és molt poc comú anar-se’n als barris de blocs grans. Ara han començat amb iniciatives en barris de blocs al sud de Berlín, el barri Gropiusstadt, i clar, arriben amb la demanda dels lloguers, de com evitar la pujada dels lloguers, com impulsar una campanya contra aquests fons immobiliaris i com impulsar la campanya d’expropiació d’aquests fons i això és molt interessant. Perquè en un barri on abans no hi havia cap presència del partit, ara convoquen assemblees de 150 llogaters. Això no necessàriament s’expressa en força electoral. Això no porta de cop que la gent et voti després. Fins i tot hi ha coses molt frustrants, com que llavors la gent expressa simpatia amb la ultradreta en altres temes. Però crec que continua sent necessari per a començar a disputar aquests espais. Aquests valors i contravalors solidaris, democràtics, feministes, socialistes que impulsem necessiten molt de temps per a arrelar en una comunitat. Els pobles que tenen presència forta d’esquerra ho són des de fa 50 o 70 o 100 anys. Per a disputar l’hegemonia en una zona com el marge esquerre, cal partir des d’allò molt concret.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Una altra cosa que pot ser interessant és reconstruir llocs per a la trobada del veïnat. Això ha estat la <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">sociedad gastronómica </em>o l’<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">herriko taberna</em> en molts pobles. Caldria pensar com es pot enfortir una estructura així, que no sigui necessàriament una estructura política sinó una estructura que serveixi al veïnat com a lloc de trobada i també de solidaritat. Establir valors i principis de solidaritat i d’igualtat de gènere, però oferir aquest espai. Reinventar potser què és l’<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">herriko taberna</em>. Al principi era això, no? Un lloc de trobada per a tots, i més tard s’ha convertit en lloc de trobada per a alguns. El que necessitem és construir espais més amplis, on més important que la militància siguin els valors i principis socials i democràtics.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Moviments populistes de dretes i esquerres. Al principi de l’aparició de Podemos et vas mostrar molt il·lusionat amb el moviment: d’alguna manera venia a oxigenar l’esquerra oxidada incorporant nous conceptes, noves formes d’organització… Després has estat crític amb el moviment. Quines són les lliçons que en podem treure des de l’esquerra?</span></div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Ara diria que he estat ingenu amb Podemos, però aquesta ingenuïtat, la continuaria defensant. Quan hi ha una oportunitat, cal rebre-la positivament. Si la rebutges de bones a primeres, tanques la possibilitat de construir alguna cosa comuna. Si totes les forces de l’Estat s’haguessin unit de manera més decidida, haurien pogut arribar a la Tercera República. I com a mínim hauria significat una ruptura amb el que hi ha. A Catalunya passa el mateix. Ha estat un problema l’actitud crítica de certs sectors d’esquerra que no van ficar-s’hi. Em sembla que la CUP hauria d’haver-se ficat molt més activament a construir aliances i confiances entre certs sectors.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Què podem aprendre de Podemos? En negatiu, el mode de lideratge personal, el culte a la persona; jo valoro molt més ara el Die Linke alemany que no fa 5 anys. Tenir partits plurals d’esquerra on estàs obligat a conviure amb diferents corrents i opinions en una direcció col·legiada és molt positiu. La segona cosa, seria més escèptic amb la idea de participació. Almenys, la participació virtual em sembla que no ha portat a més democràcia. A Podemos hi ha plebiscits cada dos per tres, però al final manen qui tenen més presència als mitjans de comunicació. En tercer lloc, queda novament comprovat que si tu penses que guanyar eleccions és equivalent a arribar al poder, al final tu canvies i no canvies el sistema o la societat. Van sotmetre tota la lògica de funcionament a les seves aspiracions electorals.</div>
<figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin: 50px 0px 40px; max-width: 100%;"><img alt="" class="wp-image-11695 lazyloaded" data-lazy-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-lazy-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikimedia-Commons-Taronja-Satsurna-1.jpg" data-lazy-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikimedia-Commons-Taronja-Satsurna-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikimedia-Commons-Taronja-Satsurna-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikimedia-Commons-Taronja-Satsurna-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikimedia-Commons-Taronja-Satsurna-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikimedia-Commons-Taronja-Satsurna-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikimedia-Commons-Taronja-Satsurna-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikimedia-Commons-Taronja-Satsurna-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikimedia-Commons-Taronja-Satsurna-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikimedia-Commons-Taronja-Satsurna-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikimedia-Commons-Taronja-Satsurna-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikimedia-Commons-Taronja-Satsurna-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikimedia-Commons-Taronja-Satsurna-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Wikimedia-Commons-Taronja-Satsurna-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; color: #828282; font-family: 'Open Sans', sans-serif !important; margin-bottom: 1em; margin-top: 0.5em; text-align: right;">Foto: Wikimedia Commons – Taronja Satsurna</figcaption></figure><div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
En positiu, crec que va ser molt positiu que Podemos i també els Comuns en un moment van aconseguir despertar noves esperances. Crec que tenien raó quan deien que també el camp institucional és un lloc en què cal construir poder, contrapoder popular. També van encertar quan van dir que la lluita per la democràcia i la lluita anticapitalista estan unides. Abans he estat molt crític amb la democràcia liberal burgesa. El problema de la democràcia liberal burgesa és que és fruit d’un procés de democratització inconclús. Però crec que això no ens hauria de portar, com als vells marxistes, a afirmar que la democràcia és la dictadura dels capitalistes. Potser al segle XIX tenien raó, però avui dia la democràcia que tenim és molt diferent. Lluitar per un aprofundiment de la democràcia també és una lluita que pot limitar i disputar el poder del capital.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Crec que hi ha hagut moments molt interessants i que va valer la pena intentar-ho. Continua havent-hi gent molt valuosa a Podemos, però crec que fins i tot això de despertar les esperances també tenia la seva cara negativa. Perquè ho van fer d’una manera molt irresponsable. Van identificar l’èxit electoral de Podemos amb el projecte de transformació. Crec que cal despertar esperances, però alhora cal educar políticament el poble. O, millor dit, ens hem d’educar políticament uns als altres. Hem d’aprendre què és la política i la complexitat de la lluita per la transformació. Aquí Podemos va caure en una trampa molt tradicional que és, «si tu em votes, jo et resolc els problemes». Això, potser, és el pitjor de tot. Han tornat a un sistema un xic estúpid, supersimplista, de la representació, com si fossin els polítics els qui canvien la societat.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Hi ha avui dia un debat a l’esquerra europea, que ha agafat una certa intensitat en l’esquerra alemanya, i també en certs sectors juvenils d’Euskal Herria. Bàsicament, confronta dos actors: un marxisme clàssic que reivindica el subjecte de classe antic; i una esquerra sobiranista, feminista, socialista, que proposa crear majories àmplies d’acord amb l’articulació de diversos eixos d’opressió (opressió nacional, patriarcal…). Segons els marxistes «clàssics», qualsevol articulació de majories ha d’estar subordinada a la construcció del poder proletari, atès que la contradicció principal, segons ells, és el capital-treball. Tu critiques aquesta visió en el teu llibre com a bastant reduccionista, criticant que oblida una altra sèrie de conflictes constituents, com poden ser els processos d’emancipació nacional, el feminista, l’eix ecologista… Com es viu aquest debat a Alemanya i quines lliçons aporta al debat actual sobre la construcció d’una alternativa d’esquerres al neoliberalisme actual?</span></div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Em sembla totalment encertat això que em dius. Sembla que caiem sempre en falses dicotomies. A Alemanya el debat va ser molt fort quan un sector de Die Linke, liderat per Sahra Wagenknecht, que molts pensàvem que representava l’esquerra del partit, va resultar amb una proposta de construir un moviment de tipus neopopulista organitzat entorn seu, com el moviment de Mélenchon o Podemos, i a més va tractar de desmarcar-se molt fortament de les lluites de la comunitat LGTBI, o de les lluites dels immigrants, i fins i tot va dir alguna cosa contra la immigració. Hi ha la percepció que sectors de la classe obrera passen a la ultradreta i que amb aquest discurs es podria recuperar aquesta gent. Crec que això és totalment equivocat, fals i nefast. Si reculls els seus arguments i els afirmes, el que fas és enfortir aquesta percepció i l’única cosa que busques és aprofitar-te’n electoralment.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Però fins a un cert punt, també és certa la crítica que planteges. És veritat que hi ha hagut sectors del progressisme a Europa i als Estats Units que d’alguna manera només han vist les lluites de la diferència. És una crítica que ha fet Nancy Fraser i em sembla molt encertada, perquè als Estats Units és molt més clar que les demandes dels moviments antiracistes, LGTBI, etc. han estat recollides per sectors neoliberals. Am tenir aquest fenomen estrany que hi havia un neoliberalisme que, per una banda, marginava cada vegada més els negres, immigrants i dones però per altra banda tenia una política d’igualtat de drets i contra la discriminació retòrica. El liberalisme és un moviment molt idealista, només vol construir igualtat de drets sobre el paper, no vol concretar els drets socials materials.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
En aquest sentit, també cal plantejar la necessitat de reconstruir un materialisme des de l’esquerra. Un materialisme no entès com que només parlem més dels salaris, perquè els salaris també són importants. Sobretot, construir un materialisme que posi al centre del debat la igualtat social de fet, concreta, de la realitat viscuda. O sigui que en lloc de parlar tant de com acabar la discriminació discursivament, hauríem de dedicar més esforç a construir realitat. Encara que també és cert que, evidentment, el llenguatge també construeix la realitat. Vosaltres amb el basc ho sabeu molt millor que jo que la llengua també és una part important de la realitat social. Hem d’oposar-nos a aquestes falses dicotomies i visibilitzar que la classe obrera sempre ha estat majoritàriament dona, femenina, migrant, negra… Perquè els més explotats sempre han estat els que també han estat discriminats per altres raons. Ho veiem en la bretxa salarial entre gèneres, la manca de drets laborals dels migrants… Cal reconstruir la idea de què és la classe obrera, cal reconstruir la idea de què és el materialisme. I cal impulsar activament aliances entre moviments populars per la igualtat de gènere, de minories i d’orientacions sexuals, i els antics moviments obrers i sindicals. Aquest és el repte.</div>
<figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin: 50px 0px 40px; max-width: 100%;"><img alt="" class="wp-image-11696 lazyloaded" data-lazy-sizes="(max-width: 1021px) 100vw, 1021px" data-lazy-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Sense-t%C3%ADtol-1.jpg" data-lazy-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Sense-títol-1.jpg 1021w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Sense-títol-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Sense-títol-1-768x444.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Sense-títol-1-600x347.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Sense-títol-1-306x177.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Sense-títol-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" sizes="(max-width: 1021px) 100vw, 1021px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Sense-t%C3%ADtol-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Sense-títol-1.jpg 1021w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Sense-títol-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Sense-títol-1-768x444.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Sense-títol-1-600x347.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Sense-títol-1-306x177.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/Sense-títol-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle;" /><figcaption style="box-sizing: border-box; color: #828282; font-family: 'Open Sans', sans-serif !important; margin-bottom: 1em; margin-top: 0.5em; text-align: right;">Foto: Twitter</figcaption></figure><div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Al llibre menciones dos problemes de l’esquerra abertzale: un complex d’inferioritat provincià i una tendència a la supèrbia. Podries desenvolupar aquests dos punts?</span></div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Per una banda, l’esquerra abertzale no és tinguda en compte a Europa i molt menys a Espanya per l’esquerra. En aquest sentit, no només té un complex d’inferioritat, sinó que també es troba en relació d’inferioritat respecte de les esquerres que l’envolten. En això també hi afecta que tu ets un país petit i a més ets una minoria lingüística al teu propi país. Però, per altra banda, durant molt de temps, per l’existència d’ETA, també hi havia la convicció en sectors de l’esquerra abertzale que era el model per a la resta de l’Estat. És una contradicció, però crec que moltes vegades van unides. Valdria la pena tenir més interès a explicar-se cap a fora. Aquest va ser un dels grans problemes de l’esquerra abertzale. Va pensar massa poc en com construir aliances i com buscar-se aliats a l’Estat, però també a Europa. En l’àmbit polític s’han fet molts esforços, per exemple, a l’eurocambra. Però s’hauria pogut fer molt més per visibilitzar altres coses. Per exemple, en les pràctiques de la lluita sindical, LAB és un sindicat molt avançat a Europa pel que fa al lideratge de les dones, en la manera d’incloure els precaris, com dirigir campanyes… És un sindicat petit, però és molt interessant que hagin aconseguit incloure aquests elements. Per a explicar l’esquerra abertzale cap a fora, hauríeu fet molt millor visibilitzant LAB, que no parlant tant de les reivindicacions nacionals. Mostrant la pràctica d’esquerra potser hauríeu aconseguit més aliats a Europa, i això pot ser el repte per al futur.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Per a acabar. Davant l’ofensiva neoliberal i l’ofensiva de la ultradreta en el pla europeu, quins són per a tu els reptes de l’esquerra alemanya, europea i basca a nivell local i global? En quin pla hem d’insistir més?</span></div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
El neoliberalisme ha destruït les relacions socials. La por és un factor importantíssim, perquè la dreta creix en un clima de desconfiança mútua. Les ideologies del terror i de la por prosperen davant del que sigui. Per això cal reconstruir teixit social. Ho heu fet molt bé als municipis i les comunitats petites i mitjanes, però també caldria plantejar-se com fer-ho en ciutats més grans, com hem comentat abans. A Alemanya també es tracta d’això: com reconstruir teixit social als barris. Nosaltres ara tractem de copiar una mica el model d’una societat gastronòmica oberta a tothom. Un local de barri on simplement el centre del local és un cuina, perquè així cuinar el menjar és el centre de tot. Si hi fem xerrades polítiques, l’enfocament és més la relació social, compartir una estona, estar amb els amics… Crec que hi ha moltíssimes més formes de reconstruir teixits entre veïns.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Per altra banda, és estratègic articular les lluites antiracistes, feministes, de la comunitat LGTBI i el moviment obrer. Repensar la definició de la classe obrera: una classe obrera molt menys masculina, molt menys industrial i molt més dels diferents camps de treball –cures, etc.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Finalment, cal superar la dicotomia entre reformisme i revolució. Les dues vides estan exhaurides. El terme d’esquerra transformadora vol expressar això, però hem d’afinar un xic què significa. Al meu parer, hauria de significar que plantegem transformacions des d’una perspectiva rupturista i des d’una perspectiva de baix. Sempre amb demandes concretes que millorin les condicions de vida o les condicions de lluita. El reformisme buscava millorar les condicions de vida de la classe obrera, però amb un projecte com a concepte de com governar millor les masses. Això només va ser possible gràcies a l’amenaça revolucionària. L’existència d’una força més radical permetia que els socialdemòcrates poguessin exercir poder.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Crec que les dues vies estan exhaurides, perquè ja hem vist que les revolucions des de les cúpules d’Estat no necessàriament construeixen emancipació. I el reformisme com a tal no és viable si no hi ha una amenaça de Poder Popular des de baix.</div>
<div style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Merriweather, sans-serif; font-size: 16px; line-height: 32px; margin-bottom: 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Potser la resposta podria ser que necessitem construir poder popular des de baix però no amb la retòrica radical, sinó convencent la gent que val la pena lluitar. La radicalitat d’avui dia no és tenir un discurs de classe obrera, sinó organitzar conflictes laborals on gent que mai abans no havia militat enlloc es comprometi i comenci a enfrontar-se amb les regles imposades de joc. Això crea autoconfiança, autoestima en la gent, i això és el que canvia realment la gent, canvia les relacions socials i és el que també construeix força. Un gran problema de les esquerres radicals ha estat creure que el discurs més radical era una política més radical. És mentida. La política més radical és la que la porta més gent a pràctiques de confrontació, a rebel·lar-se.</div>
<h6 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 0.933333rem; letter-spacing: -0.2px; line-height: 1.7; margin: 40px 0px 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Article originalment publicat a <a href="https://erria.eus/elkarrizketak/tenemos-que-oponernos-a-las-falsas-dicotomias" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-size: 14px; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration: none; transition: all 0.2s linear; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Erria</em></a></h6>
<h6 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 0.933333rem; letter-spacing: -0.2px; line-height: 1.7; margin: 40px 0px 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Traducció d’Oriol Valls</h6>
<h6 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 0.933333rem; letter-spacing: -0.2px; line-height: 1.7; margin: 40px 0px 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">
Foto de portada: Wikipedia – Ferran Cornellà</h6>

Raul Zelik, autor de "La izquierda abertzale acertó (Txalaparta, 2017) parla sobre els reptes organitzatius i polítics del moviment d'alliberament basc en reflexió oberta per tota l'esquerra internacionalista.

Fa dos anys l’escriptor i analista polític alemany Raul Zelik, com a bon coneixedor i amic d’Euskal Herria, va escriure el llibre La izquierda abertzale acertó (Txalaparta, 2017), per a posar en valor la lluita política i social realitzada durant tot el recorregut pel moviment d’alliberament nacional basc. Ara tornem a parlar-hi, per a saber si aprecia cap canvi d’ençà que va escriure el llibre i quins són els reptes futurs de l’esquerra abertzale des del seu prisma polític.

El 2017 vas escriure La izquierda abertzale acertó, llibre que posava en valor tot un cicle d’herrigintza de les últimes dècades que l’esquerra abertzale d’alguna manera havia oblidat o no havia posat en valor. En el llibre subratlles les virtuts que feien aquest moviment diferent de la resta d’esquerres europees: una esquerra treballadora, comunitària, municipalista, arrelada al poble, fidel a les tradicions, però en constant moviment i autocrítica. Des de fora, perceps que el teu llibre ha tingut efecte a tornar a posar en valor aquest esperit?

Diria que sobretot entre els joves hi ha relativament poca percepció dels èxits i encerts que ha tingut l’esquerra abertzale i el moviment popular basc. Hi ha a vegades com una idealització del cicle passat. Però per altra banda no es valoren prou les construccions diàries. Avui dia em fa la impressió que el moviment juvenil està fins a un cert punt com dubtant de la situació. Totes aquestes pràctiques que eren encertades i que donaven força al moviment popular no es desenvolupen prou. I, al contrari, es busca construir alguna cosa des de la rebel·lia –per exemple, ocupar cases- en oposició a la via institucional, quan jo diria que està molt bé ocupar cases, però també cal aprofitar els espais institucionals per a garantir l’existència d’aquests projectes. El problema continua sent el mateix, moltes coses s’han fet bé des dels anys 70 fins ara i no es valora prou.

Al principi del llibre fas una anàlisi del concepte d’hegemonia. Una de les tesis del llibre és que l’esquerra abertzale no havia teoritzat sobre això, però que ho duia a la pràctica. En quins aspectes creus que es pot afirmar això?

Hegemonia és la capacitat de dirigir. Contrahegemonia és la capitat de construir valors, percepcions i narratives alternatives a les que hi ha. I això es construeix quan, per exemple, tens presència popular participativa en les festes. O quan, per exemple, donem un altre contingut a les lluites laborals. A Alemanya, i fora del món coneixedor del País Basc, ens va cridar molt l’atenció el conflicte laboral de LAB a Peralta. Crec que és una forma de construir valors alternatius perquè tu construeixes un conflicte laboral, no des de la retòrica obrera, sinó des d’allò concret, i a més amb treballadors immigrants. Això va totalment en contra del discurs de l’esquerra europea i l’esquerra espanyola del que és el moviment abertzale. Aquestes pràctiques transformen la societat de manera més profunda. Tens en compte una altra classe obrera que normalment és invisibilitzada. Els altres tenen un discurs sobre la plurinacionalitat i tu construeixes una aliança realment plurinacional. I també crec que ajuda a fer arrelar un esperit de lluita en zones que històricament no han estat el fortí de l’esquerra abertzale, precisament.

Dius que l’esquerra basca ha aconseguit resoldre problemes estratègics crucials per a l’esquerra global, sense haver tingut una teoria revolucionària coherent. Quins són aquests problemes estratègics?

Un dels problemes que ara es reprodueix és el problema de com actuar dins de les institucions. Veiem que a tot Europa hi ha hagut un fracàs de l’esquerra que va tractar de ficar-se en les institucions. Els Verds fa alguns anys, Podemos i els Comuns a Catalunya ara… És un procés molt ràpid d’assimilació de les regles de joc dels poders fàctics. De fet, el reformisme serveix com un dic de contenció per tal d’evitar ruptures més profundes en l’Estat. Van començar a impulsar transformacions i ruptures, i ara el que fan és bloquejar aquests processos. L’esquerra abertzale històricament va aconseguir tenir l’eix vertebral molt fort fora de les institucions i més concretament en les lluites populars. Ara és un dels temes centrals per al futur. Veurem si la lògica electoral no s’imposa també a l’esquerra abertzale.

Una altra cosa que es va fer molt bé és entendre que la lluita de transformació té molts camps. La democràcia liberal burgesa ens crea la il·lusió que a través d les eleccions podem canviar la societat. Jo crec que és el contrari: transformant la societat, en algun moment tindrem expressions electorals alternatives. Per a l’esquerra, el gran repte és impulsar moviments de transformació des de la societat, des de les pràctiques diàries de solidaritat, de democratització, d’igualtat de gènere, d’igualtat social, per tal que això faci pressió també sobre els àmbits electoral i institucional. Això és el que defineixo en el llibre com a construcció de contrahegemonies.

I el tercer element és la necessitat de construir alternatives econòmiques des de l’economia solidària i cooperativista. Hem vist el fracàs de les vies de nacionalització de les economies de planificació central, estatal. Crec que cal plantejar-se preguntes d’Estat, però hem de replantejar-nos com funciona un socialisme més autogestionari. En aquest camp, a Euskal Herria hi ha experiències que són interessants.

L’esquerra abertzale també governa i ha governat institucions com la Diputació de Guipúscoa. Allí sorgeixen crítiques, problemes i contradiccions més grans. Com veus la possible relació entre tenir més poder institucional i més presència als carrers i marcar agenda política? És possible?

El problema de les democràcies burgeses és que en el camp polític hi ha alguna cosa com la participació democràtica, però que la major part de les estructures de poder estan organitzades per fora, que són les relacions de propietat. A més, notem que el poder d’aquest espai econòmic és cada vegada més gran. En aquest sentit, jo crec que primer hem de tenir molt clar que estar a les institucions no és estar al poder. Que això també és una forma d’entretenir-nos. L’àmbit institucional, malgrat tot, pot servir per a limitar el poder de la propietat privada i dels amos de la propietat privada.

Per exemple, a Berlín ara hi ha algunes coses interessants. Tenim un govern de centre-esquerra. A mi, personalment, em semblava mala idea ficar-se en aquest govern, perquè pensava que això duria a la desmobilització dels moviments populars. Però allò positiu va ser que els moviments populars de Berlín van tenir la mateixa desconfiança i van dir, «nosaltres no tenim cap esperança que ara canviï res amb aquest govern, i nosaltres continuem el nostre treball de base.» El que van fer va ser impulsar una ILP per a l’expropiació dels fons immobiliaris. A la Constitució alemanya hi ha un article que permet l’expropiació de béns de producció o béns estratègics econòmics. D’això gairebé ja no se’n recordava ningú, perquè aquesta Constitució té 70 anys. La ILP diu que els fons immobiliaris de més de 5.000 pisos queden expropiats. La pressió és molt gran a Berlín fins i tot per a la classe mitjana-alta, perquè els lloguers han pujat un 200%, el preu de venda dels pisos s’ha multiplicat per 10 en una dècada. A Alemanya hi ha moltes menys cases en propietat. És una consigna que ha entrat al 70% de la població, perquè entén que seria bo de limitar els lloguers. La campanya va tenir molt suport. Va pressionar primer Die Linke, el meu partit, perquè donés suport a la proposta. Fins i tot també entre els verds i la socialdemocràcia hi ha suport per a l’expropiació d’aquests fons immobiliaris. Aquesta pressió també ha portat que el govern ara hagi presentat una llei que prohibeix la pujada dels lloguers els propers 5 anys.

Això per a mi demostra que el meu dubte que quan un és al govern sempre desmobilitza els moviments potser va ser un xic infantil, que tampoc és tan cert. Les coses poden anar de bracet. El que és estratègic és construir poders que debilitin el poder de l’Estat central –en el cas espanyol- i el poder del capital. Hem de buscar com fer-ho dins de les institucions, com fora de les institucions i als carrers. El que passa moltes vegades és que sent a les institucions, buscant la reelecció, molta gent tracta d’alguna manera d’acomodar-se, de no generar contradiccions amb aquests poders. Crec que aquí hi ha el problema. El problema no és ser a les institucions. El problema és que no es té clar que allò estratègic no és guanyar eleccions, sinó com desplaçar el poder del capital i el poder de l’Estat burgès.

La força de l’esquerra abertzale resideix sobretot en el pla municipal. És cert que el poder institucional no és sinònim de poder. A Euskal Herria, el taló d’Aquil·les de l’esquerra abertzale és Bilbao, ciutat on perd una vegada i una altra i condiciona qualsevol procés independentista. Die Linke, per exemple, té força a les ciutats i no a la perifèria. Amb l’esquerra abertzale passa el contrari. Quines lliçons treus d’una banda i l’altra?

L’encert de l’esquerra abertzale va ser que en l’àmbit local i comunitari està molt arrelada. L’àmbit local i comunitari van molt de bracet. Ets als teixits socials, culturals, veïnals… i això et permet fer una força política important als pobles. Per a nosaltres, a Alemanya, totes les expressions culturals i teixits folklòrics són qüestions de la ultradreta. L’esquerra abertzale no va ser tan ignorant o superba en aquest sentit.

Per altra banda, acabo d’estar a Vallecas i m’ha impressionat veure que hi existeix un teixit social molt interessant. Els teixits veïnals, els immigrants i, diguem, les subcultures progressistes –gais, ecologistes, o del futbol Vallecano- estan molt entrellaçats. En aquest sentit, és bastant similar. L’esquerra allà es fa part de l’àmbit comunitari i per això també s’articula políticament amb un relatiu èxit. Comparat amb la resta de Madrid, Vallecas és un barri amb valors progressistes i també amb expressions electorals diferents.

A Bilbao, jo crec que la manera és reconstruint el teixit social, i esclar, cal tractar-ho des de les necessitats de la comunitat. Les necessitats a vegades són culturals –a la gent li agrada tenir una vida cultural conjunta més forta-, però sobretot són socials. A Berlín, ara, per exemple, a Die Linke hem començat a impulsar feina organitzativa de base –per a un partit electoralista no és gaire comú, però s’ha recuperat aquesta idea que cal reconstruir teixit social-, i estan impulsant dos projectes, dues campanyes interessants: la primera, organitzar els treballadors de cures. Algú podria dir que això és feina dels sindicats, però no; també des de Die Linke hem tractat d’organitzar cèl·lules de partit en la comunitat d’aquests treballadors de cures, per a donar un nou significat a la idea de qui és la classe obrera d’avui. Em sembla molt encertat. Fa poc vam estar en una roda d’avaluació i d’alguns pobles comentaven coses impressionants. En un poble que és bastant d’hegemonia de dretes, van aconseguir mobilitzar una manifestació de 100 a 200 persones a favor dels treballadors de cures, dels serveis bàsics millorats i van aconseguir establir un nucli de partit només amb treballadors d’aquest sector. La segona, l’hem intentat a Berlín. És molt comú que la gent organitzi els barris cèntrics, on hi ha certes estructures alternatives, però és molt poc comú anar-se’n als barris de blocs grans. Ara han començat amb iniciatives en barris de blocs al sud de Berlín, el barri Gropiusstadt, i clar, arriben amb la demanda dels lloguers, de com evitar la pujada dels lloguers, com impulsar una campanya contra aquests fons immobiliaris i com impulsar la campanya d’expropiació d’aquests fons i això és molt interessant. Perquè en un barri on abans no hi havia cap presència del partit, ara convoquen assemblees de 150 llogaters. Això no necessàriament s’expressa en força electoral. Això no porta de cop que la gent et voti després. Fins i tot hi ha coses molt frustrants, com que llavors la gent expressa simpatia amb la ultradreta en altres temes. Però crec que continua sent necessari per a començar a disputar aquests espais. Aquests valors i contravalors solidaris, democràtics, feministes, socialistes que impulsem necessiten molt de temps per a arrelar en una comunitat. Els pobles que tenen presència forta d’esquerra ho són des de fa 50 o 70 o 100 anys. Per a disputar l’hegemonia en una zona com el marge esquerre, cal partir des d’allò molt concret.

Una altra cosa que pot ser interessant és reconstruir llocs per a la trobada del veïnat. Això ha estat la sociedad gastronómica o l’herriko taberna en molts pobles. Caldria pensar com es pot enfortir una estructura així, que no sigui necessàriament una estructura política sinó una estructura que serveixi al veïnat com a lloc de trobada i també de solidaritat. Establir valors i principis de solidaritat i d’igualtat de gènere, però oferir aquest espai. Reinventar potser què és l’herriko taberna. Al principi era això, no? Un lloc de trobada per a tots, i més tard s’ha convertit en lloc de trobada per a alguns. El que necessitem és construir espais més amplis, on més important que la militància siguin els valors i principis socials i democràtics.

Moviments populistes de dretes i esquerres. Al principi de l’aparició de Podemos et vas mostrar molt il·lusionat amb el moviment: d’alguna manera venia a oxigenar l’esquerra oxidada incorporant nous conceptes, noves formes d’organització… Després has estat crític amb el moviment. Quines són les lliçons que en podem treure des de l’esquerra?

Ara diria que he estat ingenu amb Podemos, però aquesta ingenuïtat, la continuaria defensant. Quan hi ha una oportunitat, cal rebre-la positivament. Si la rebutges de bones a primeres, tanques la possibilitat de construir alguna cosa comuna. Si totes les forces de l’Estat s’haguessin unit de manera més decidida, haurien pogut arribar a la Tercera República. I com a mínim hauria significat una ruptura amb el que hi ha. A Catalunya passa el mateix. Ha estat un problema l’actitud crítica de certs sectors d’esquerra que no van ficar-s’hi. Em sembla que la CUP hauria d’haver-se ficat molt més activament a construir aliances i confiances entre certs sectors.

Què podem aprendre de Podemos? En negatiu, el mode de lideratge personal, el culte a la persona; jo valoro molt més ara el Die Linke alemany que no fa 5 anys. Tenir partits plurals d’esquerra on estàs obligat a conviure amb diferents corrents i opinions en una direcció col·legiada és molt positiu. La segona cosa, seria més escèptic amb la idea de participació. Almenys, la participació virtual em sembla que no ha portat a més democràcia. A Podemos hi ha plebiscits cada dos per tres, però al final manen qui tenen més presència als mitjans de comunicació. En tercer lloc, queda novament comprovat que si tu penses que guanyar eleccions és equivalent a arribar al poder, al final tu canvies i no canvies el sistema o la societat. Van sotmetre tota la lògica de funcionament a les seves aspiracions electorals.

Foto: Wikimedia Commons – Taronja Satsurna

En positiu, crec que va ser molt positiu que Podemos i també els Comuns en un moment van aconseguir despertar noves esperances. Crec que tenien raó quan deien que també el camp institucional és un lloc en què cal construir poder, contrapoder popular. També van encertar quan van dir que la lluita per la democràcia i la lluita anticapitalista estan unides. Abans he estat molt crític amb la democràcia liberal burgesa. El problema de la democràcia liberal burgesa és que és fruit d’un procés de democratització inconclús. Però crec que això no ens hauria de portar, com als vells marxistes, a afirmar que la democràcia és la dictadura dels capitalistes. Potser al segle XIX tenien raó, però avui dia la democràcia que tenim és molt diferent. Lluitar per un aprofundiment de la democràcia també és una lluita que pot limitar i disputar el poder del capital.

Crec que hi ha hagut moments molt interessants i que va valer la pena intentar-ho. Continua havent-hi gent molt valuosa a Podemos, però crec que fins i tot això de despertar les esperances també tenia la seva cara negativa. Perquè ho van fer d’una manera molt irresponsable. Van identificar l’èxit electoral de Podemos amb el projecte de transformació. Crec que cal despertar esperances, però alhora cal educar políticament el poble. O, millor dit, ens hem d’educar políticament uns als altres. Hem d’aprendre què és la política i la complexitat de la lluita per la transformació. Aquí Podemos va caure en una trampa molt tradicional que és, «si tu em votes, jo et resolc els problemes». Això, potser, és el pitjor de tot. Han tornat a un sistema un xic estúpid, supersimplista, de la representació, com si fossin els polítics els qui canvien la societat.

Hi ha avui dia un debat a l’esquerra europea, que ha agafat una certa intensitat en l’esquerra alemanya, i també en certs sectors juvenils d’Euskal Herria. Bàsicament, confronta dos actors: un marxisme clàssic que reivindica el subjecte de classe antic; i una esquerra sobiranista, feminista, socialista, que proposa crear majories àmplies d’acord amb l’articulació de diversos eixos d’opressió (opressió nacional, patriarcal…). Segons els marxistes «clàssics», qualsevol articulació de majories ha d’estar subordinada a la construcció del poder proletari, atès que la contradicció principal, segons ells, és el capital-treball. Tu critiques aquesta visió en el teu llibre com a bastant reduccionista, criticant que oblida una altra sèrie de conflictes constituents, com poden ser els processos d’emancipació nacional, el feminista, l’eix ecologista… Com es viu aquest debat a Alemanya i quines lliçons aporta al debat actual sobre la construcció d’una alternativa d’esquerres al neoliberalisme actual?

Em sembla totalment encertat això que em dius. Sembla que caiem sempre en falses dicotomies. A Alemanya el debat va ser molt fort quan un sector de Die Linke, liderat per Sahra Wagenknecht, que molts pensàvem que representava l’esquerra del partit, va resultar amb una proposta de construir un moviment de tipus neopopulista organitzat entorn seu, com el moviment de Mélenchon o Podemos, i a més va tractar de desmarcar-se molt fortament de les lluites de la comunitat LGTBI, o de les lluites dels immigrants, i fins i tot va dir alguna cosa contra la immigració. Hi ha la percepció que sectors de la classe obrera passen a la ultradreta i que amb aquest discurs es podria recuperar aquesta gent. Crec que això és totalment equivocat, fals i nefast. Si reculls els seus arguments i els afirmes, el que fas és enfortir aquesta percepció i l’única cosa que busques és aprofitar-te’n electoralment.

Però fins a un cert punt, també és certa la crítica que planteges. És veritat que hi ha hagut sectors del progressisme a Europa i als Estats Units que d’alguna manera només han vist les lluites de la diferència. És una crítica que ha fet Nancy Fraser i em sembla molt encertada, perquè als Estats Units és molt més clar que les demandes dels moviments antiracistes, LGTBI, etc. han estat recollides per sectors neoliberals. Am tenir aquest fenomen estrany que hi havia un neoliberalisme que, per una banda, marginava cada vegada més els negres, immigrants i dones però per altra banda tenia una política d’igualtat de drets i contra la discriminació retòrica. El liberalisme és un moviment molt idealista, només vol construir igualtat de drets sobre el paper, no vol concretar els drets socials materials.

En aquest sentit, també cal plantejar la necessitat de reconstruir un materialisme des de l’esquerra. Un materialisme no entès com que només parlem més dels salaris, perquè els salaris també són importants. Sobretot, construir un materialisme que posi al centre del debat la igualtat social de fet, concreta, de la realitat viscuda. O sigui que en lloc de parlar tant de com acabar la discriminació discursivament, hauríem de dedicar més esforç a construir realitat. Encara que també és cert que, evidentment, el llenguatge també construeix la realitat. Vosaltres amb el basc ho sabeu molt millor que jo que la llengua també és una part important de la realitat social. Hem d’oposar-nos a aquestes falses dicotomies i visibilitzar que la classe obrera sempre ha estat majoritàriament dona, femenina, migrant, negra… Perquè els més explotats sempre han estat els que també han estat discriminats per altres raons. Ho veiem en la bretxa salarial entre gèneres, la manca de drets laborals dels migrants… Cal reconstruir la idea de què és la classe obrera, cal reconstruir la idea de què és el materialisme. I cal impulsar activament aliances entre moviments populars per la igualtat de gènere, de minories i d’orientacions sexuals, i els antics moviments obrers i sindicals. Aquest és el repte.

Al llibre menciones dos problemes de l’esquerra abertzale: un complex d’inferioritat provincià i una tendència a la supèrbia. Podries desenvolupar aquests dos punts?

Per una banda, l’esquerra abertzale no és tinguda en compte a Europa i molt menys a Espanya per l’esquerra. En aquest sentit, no només té un complex d’inferioritat, sinó que també es troba en relació d’inferioritat respecte de les esquerres que l’envolten. En això també hi afecta que tu ets un país petit i a més ets una minoria lingüística al teu propi país. Però, per altra banda, durant molt de temps, per l’existència d’ETA, també hi havia la convicció en sectors de l’esquerra abertzale que era el model per a la resta de l’Estat. És una contradicció, però crec que moltes vegades van unides. Valdria la pena tenir més interès a explicar-se cap a fora. Aquest va ser un dels grans problemes de l’esquerra abertzale. Va pensar massa poc en com construir aliances i com buscar-se aliats a l’Estat, però també a Europa. En l’àmbit polític s’han fet molts esforços, per exemple, a l’eurocambra. Però s’hauria pogut fer molt més per visibilitzar altres coses. Per exemple, en les pràctiques de la lluita sindical, LAB és un sindicat molt avançat a Europa pel que fa al lideratge de les dones, en la manera d’incloure els precaris, com dirigir campanyes… És un sindicat petit, però és molt interessant que hagin aconseguit incloure aquests elements. Per a explicar l’esquerra abertzale cap a fora, hauríeu fet molt millor visibilitzant LAB, que no parlant tant de les reivindicacions nacionals. Mostrant la pràctica d’esquerra potser hauríeu aconseguit més aliats a Europa, i això pot ser el repte per al futur.

Per a acabar. Davant l’ofensiva neoliberal i l’ofensiva de la ultradreta en el pla europeu, quins són per a tu els reptes de l’esquerra alemanya, europea i basca a nivell local i global? En quin pla hem d’insistir més?

El neoliberalisme ha destruït les relacions socials. La por és un factor importantíssim, perquè la dreta creix en un clima de desconfiança mútua. Les ideologies del terror i de la por prosperen davant del que sigui. Per això cal reconstruir teixit social. Ho heu fet molt bé als municipis i les comunitats petites i mitjanes, però també caldria plantejar-se com fer-ho en ciutats més grans, com hem comentat abans. A Alemanya també es tracta d’això: com reconstruir teixit social als barris. Nosaltres ara tractem de copiar una mica el model d’una societat gastronòmica oberta a tothom. Un local de barri on simplement el centre del local és un cuina, perquè així cuinar el menjar és el centre de tot. Si hi fem xerrades polítiques, l’enfocament és més la relació social, compartir una estona, estar amb els amics… Crec que hi ha moltíssimes més formes de reconstruir teixits entre veïns.

Per altra banda, és estratègic articular les lluites antiracistes, feministes, de la comunitat LGTBI i el moviment obrer. Repensar la definició de la classe obrera: una classe obrera molt menys masculina, molt menys industrial i molt més dels diferents camps de treball –cures, etc.

Finalment, cal superar la dicotomia entre reformisme i revolució. Les dues vides estan exhaurides. El terme d’esquerra transformadora vol expressar això, però hem d’afinar un xic què significa. Al meu parer, hauria de significar que plantegem transformacions des d’una perspectiva rupturista i des d’una perspectiva de baix. Sempre amb demandes concretes que millorin les condicions de vida o les condicions de lluita. El reformisme buscava millorar les condicions de vida de la classe obrera, però amb un projecte com a concepte de com governar millor les masses. Això només va ser possible gràcies a l’amenaça revolucionària. L’existència d’una força més radical permetia que els socialdemòcrates poguessin exercir poder.

Crec que les dues vies estan exhaurides, perquè ja hem vist que les revolucions des de les cúpules d’Estat no necessàriament construeixen emancipació. I el reformisme com a tal no és viable si no hi ha una amenaça de Poder Popular des de baix.

Potser la resposta podria ser que necessitem construir poder popular des de baix però no amb la retòrica radical, sinó convencent la gent que val la pena lluitar. La radicalitat d’avui dia no és tenir un discurs de classe obrera, sinó organitzar conflictes laborals on gent que mai abans no havia militat enlloc es comprometi i comenci a enfrontar-se amb les regles imposades de joc. Això crea autoconfiança, autoestima en la gent, i això és el que canvia realment la gent, canvia les relacions socials i és el que també construeix força. Un gran problema de les esquerres radicals ha estat creure que el discurs més radical era una política més radical. És mentida. La política més radical és la que la porta més gent a pràctiques de confrontació, a rebel·lar-se.

Article originalment publicat a Erria

Traducció d’Oriol Valls

Foto de portada: Wikipedia – Ferran Cornellà

<span style="background-color: #fefefe; color: #272d2d; line-height: 32px; text-align: center;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La investigadora en finances per al desenvolupament Iolanda Fresnillo apunta en aquesta anàlisi que la pandèmia del virus COVID-19 està no només causant una crisi per si mateixa, sinó desencadenant una crisi preexistent que, amb una mirada més àmplia i llarga, ens ha de permetre identificar causes profundes de la crisi que afronta el capitalisme i cercar així també respostes de profunditat-</span></span><br />
<span style="background-color: #fefefe; color: #272d2d; line-height: 32px; text-align: center;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></span>
<header style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; line-height: 24px;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img class="fix-1-down small-centered" src="https://directa.cat/app/uploads/2020/03/web-opinio-fresnillo-01.jpg" style="border-style: none; box-sizing: inherit; clear: both; display: inline-block; float: none; height: auto; margin-left: auto; margin-right: auto; max-width: 100%; padding-bottom: 1rem; vertical-align: middle;" width="100%" /></span><figcaption class="wp-caption-text fix-1-down text-right" style="box-sizing: inherit; padding-bottom: 1rem; text-align: right;"><span class="interview--text" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: inline-block; font-weight: 600; margin-left: 5px; text-transform: uppercase;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">/ PAU FABREGAT</span></span></figcaption></header><div class="column medium-12 large-3" style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; float: left; line-height: 24px; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 245.438px;">
<div class="post--meta" style="box-sizing: border-box; float: left; margin: 1rem auto; padding: 0px;">
<div class=" fix-1-down" style="box-sizing: inherit; margin: 0px; padding: 0px 0px 1rem;">
<span class="author--name" style="box-sizing: inherit; color: #bf2c22; display: block; font-weight: 600; text-transform: uppercase;"><a href="https://directa.cat/persons/iolanda-fresnillo/" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">IOLANDA FRESNILLO</span></a></span><span style="box-sizing: inherit;"><a class="author--twitter" href="https://twitter.com/ifresnillo" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; display: block; font-style: italic; line-height: inherit; text-decoration: none;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"> ifresnillo</span></a></span><div class="author--description fix-2-down" style="box-sizing: inherit; margin: 0px; padding: 0px 0px 2rem;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Investigadora i consultora en finances al desenvolupament, polítiques públiques i economia feminista</span></div>
</div>
<span class="post-date single--date" style="border-left-color: rgb(191, 44, 34); border-left-style: solid; border-left-width: 3px; box-sizing: inherit; display: block; margin-bottom: 1rem; padding-left: 0.5rem; text-transform: uppercase;"><div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin-bottom: -5px; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">PUBLICAT:</span></div>
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">MARÇ 16, 2020</span></span></div>
</div>
<div class="entry-content column medium-12 large-9" style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; float: left; line-height: 24px; margin: 0px; padding: 0px 0.9375rem; width: 736.313px;">
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Ningú pot negar avui que la pandèmia del coronavirus tindrà importants conseqüències econòmiques al nostre entorn i en l’àmbit global. I no ho podem negar perquè treballadors i treballadores ja estan començant a rebre els primers impactes en forma d’acomiadaments, expedients temporals d’ocupació o no contractacions de temporada. Les que mantenen la feina –treballadores de la salut, de comerços d’alimentació o farmàcia, cuidadores de persones dependents, entre d’altres– a més de la precarietat crònica, els augmenten els riscos de treballar sense les mesures de seguretat adequades. Les treballadores autònomes i pimes es pregunten com podran fer front a factures o pagar les nòmines si no tenen activitat econòmica a causa del confinament.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Però ens faríem un mal favor si identifiquem el coronavirus com la causa d’aquesta crisi econòmica. Evidentment que la pandèmia té i tindrà efectes directes sobre l’economia, però cal que ho analitzem amb mirada més global i més llarga, per copsar la dimensió de la crisi econòmica que s’ha estat desenvolupant, més enllà del coronavirus. Perquè la pandèmia del virus COVID-19 està en realitat, no només causant una crisi per si mateixa, sinó desencadenant una crisi preexistent. Una mirada més àmplia i llarga ens permetrà identificar causes profundes de la també profunda crisi que afronta el capitalisme, per cercar així també respostes de profunditat.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br style="box-sizing: inherit;" />COVID-19 com a desencadenant d’una crisi de deute</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Probablement recordeu la caiguda de Lehman Brothers el 2008. Resulta obvi que la causa d’aquella crisi financera no va ser la fallida d’una sola empresa, sinó que l’esdeveniment va generar una reacció en cadena que va desencadenar i agreujar una situació de crisi ja preexistent. En anglès en diuen <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">trigger</em>, desencadenant o disparador. El COVID-19 pot ser precisament això, un esdeveniment amb repercussions enormes sobre l’economia productiva i reproductiva, però també el desencadenant d’una crisi més profunda que ja fa temps que s’està coent. Un tret al cor del capitalisme.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">De fet, ja fa temps que mitjans econòmics, institucions financeres internacionals, economistes ortodoxes i crítiques, i organitzacions socials, anem dient que hi ha risc i signes d’<a href="https://www.elsaltodiario.com/crisis-financiera/las-crisis-de-deuda-que-vienen" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;" target="_blank">una nova crisi econòmica i financera</a>. Un dels elements claus d’aquesta crisi és l’elevat nivell de deute.</span></div>
<blockquote style="border-left-width: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -105.938px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 388.469px;">
<div style="box-sizing: inherit; font-weight: 800; line-height: 1.6; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 349.469px;">
<span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Mai a la història de la humanitat hi havia hagut nivells tan elevats d’endeutament. En termes absoluts, el deute global ha assolit els 253 bilions de dòlars el darrer trimestre de 2019, el que equival al 322% del PIB mundial</span></span></div>
</blockquote>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Mai a la història de la humanitat hi havia hagut nivells tan elevats d’endeutament. En termes absoluts, el deute global ha assolit els 253 bilions de dòlars el darrer trimestre de 2019, el que equival al 322% del PIB mundial. És a dir, el deute a nivell global més que triplica la riquesa produïda a tot el món (tal com es comptabilitza a través del PIB, una mesura molt ineficient que, entre altres mancances, no considera el treball reproductiu i de cures, imprescindible per la sostenibilitat de la vida).</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Aquest nou cicle d’endeutament, que s’inicia el 2010 a conseqüència de les polítiques monetàries de resposta a la crisi de 2008 i del funcionament <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">normal</em>d’una economia híperfinanceritzada és, segons el<a href="https://www.bancomundial.org/es/news/press-release/2019/12/19/debt-surge-in-emerging-and-developing-economies-is-largest-fastest-in-50-years" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;" target="_blank"> Banc Mundial,</a> més ampli geogràficament, més ràpid i amb nivells més elevats de deute que cap altra onada d’endeutament passada en temps de pau. Trobem endeutament insostenible a països del Nord i del Sud global, i els<a href="https://www.ft.com/content/0cc94fb6-8b35-427d-9f98-dc727303ebbf" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;" target="_blank"> nivells de deute molt elevat</a> es donen tant en l’àmbit públic –amb 72,7 bilions de dòlars (92.5% del PIB)– com privat, especialment de les empreses no financeres (amb 69,3 bilions de dòlars, el 88.3% del PIB). També el <a href="https://www.scmp.com/comment/opinion/article/3039970/huge-public-corpora" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;" target="_blank">deute de les famílies</a> ha anat creixent en els darrers anys, especialment als Estats Units d’Amèrica, el Regne Unit i a països asiàtics com Corea del Sud, Hong Kong, Tailàndia, Malàisia o la Xina, reinflant la bombolla immobiliària.</span></div>
<blockquote style="border-left-width: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -105.938px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 388.469px;">
<div style="box-sizing: inherit; font-weight: 800; line-height: 1.6; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 349.469px;">
<span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">En un sistema econòmic altament financeritzat, el creixement econòmic d’empreses i països s’ha basat en els darrers anys, especialment des de 2020, en l’endeutament a baixos tipus d’interès</span></span></div>
</blockquote>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">En <a href="https://odg.cat/es/financiarizacion/" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;" target="_blank">un sistema econòmic altament financeritzat</a>, el creixement econòmic d’empreses i països s’ha basat en els darrers anys, especialment des de 2020, en l’endeutament a baixos tipus d’interès. L’Institut de Finances Internacional (IFF), un lobby de la indústria financera, afirmava l’octubre de 2019 que hi havia “molta preocupació que un continuat creixement del deute podria iniciar una nova crisi”. Des de fa uns anys, i especialment des de la tardor passada, institucions com l’FMI alertaven que increments de tipus d’interès o la<a href="https://blog-dialogoafondo.imf.org/?p=12062" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;" target="_blank"> intensificació de les tensions comercials i geopolítiques</a>, podia desencadenar en una crisi sense precedents. Sense dubte, la crisi del coronavirus supera amb molt els impactes dels xocs previstos fa uns mesos.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br style="box-sizing: inherit;" />COVID-19 com a agreujant d’una crisi global</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El coronavirus impacta fortament en l’economia real. Ens afrontem a una gran davallada del consum a nivell global, en un context de ja per si reducció de la demanda per l’estancament dels salaris. Òbviament, en situació de confinament o semiconfinament es deixa de consumir més enllà de l’imprescindible. El turisme s’atura en sec, la gent deixa de comprar cotxes i es posposen decisions econòmiques importants. Les empreses, que veuen com les vendes es redueixen, deixen d’invertir, paguen amb retard a proveïdors o fins i tot posposen compres importants de subministraments o equips. En països on hi ha confinament total, les indústries deixen de produir i servir mercaderies, provocant trencaments en les cadenes de producció. L’impacte del coronavirus és simultani tant en la demanda com en l’oferta.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Com hem dit, això succeeix en un context d’<a href="https://edition.cnn.com/2020/03/14/investing/corporate-debt-coronavirus/index.html" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;" target="_blank">elevat endeutament corporatiu</a>. Pel que a mesura que els ingressos es redueixin, les empreses tindran més dificultats de pagar els deutes acumulats. El risc es multiplica si tenim en compte que en molts casos aquests deutes ja eren de dubtosa qualitat abans del coronavirus, és a dir, que el nombre d’empreses anomenades <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">zombi</em>, tal com informava <a href="https://www.elsaltodiario.com/deuda/que-es-empresa-zombi-vulnerable-cuantas-hay-en-espana" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;" target="_blank"><em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">El Salto</em></a> fa un mes, era cada cop més elevat. Les empreses zombi són aquelles en les quals els beneficis no són capaços ni de cobrir els costos financers, és a dir, que no guanyen ni per cobrir els interessos dels seus deutes, de manera que sobreviuen gràcies als continus refinançaments del deute. En un context d’incertesa com l’actual, seran pocs els inversors i entitats financeres que s’arrisquin a seguir mantenint-les a flor d’aigua.</span></div>
<blockquote style="border-left-width: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -105.938px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 388.469px;">
<div style="box-sizing: inherit; font-weight: 800; line-height: 1.6; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 349.469px;">
<span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La reducció de la demanda a escala global, a més, provocarà un major descens en les exportacions i preus de les matèries primeres, especialment greu per als països del Sud</span></span></div>
</blockquote>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">En l’àmbit públic, els estats necessàriament han d’augmentar la despesa sanitària i en altres àmbits (prestacions de l’atur, ajudes socials, etcètera) per fer front a la situació del coronavirus. Els ingressos es reduiran, ja que empreses i famílies compraran menys (inferior recaptació de l’IVA) i guanyaran menys (inferior recaptació d’IRPF i impost de societats) i per tant els dèficits s’incrementaran, augmentant els ja elevats nivells de deute públic. Això és especialment preocupant en els països més empobrits, com alguns de l’Àfrica sub-Sahariana, o d’altres països de rendes mitjanes com l’Argentina, el Líban o Egipte, en situació ja de crisis de deute.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La reducció de la demanda a escala global, a més, provocarà un major descens en les exportacions i preus de les matèries primeres, especialment greu per als països del Sud. Durant dècades, el Banc Mundial i l’FMI han recomanat als països empobrits aprofitar els seus recursos naturals per fomentar un creixement econòmic basat en exportacions de combustibles fòssils, de minerals, soja o oli de palma, entre molts d’altres. Tal com informa <a href="https://eurodad.org/covid19_debt2" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;" target="_blank">Eurodad</a>, el nombre de països dependents de l’exportació de matèries primeres s’ha incrementat de 92 al 2002 a 102 al 2017, i a causa del coronavirus hi haurà una reducció de més de 50.000 milions de dòlars en exportacions globals. Només la Xina importava de la resta del món, abans de la crisi, per valor  d’1,7 bilions de dòlars. Des de l’inici d’any, les importacions a la Xina s’han reduït un 4% i els preus de matèries primeres han caigut un 30%. La reducció de la demanda a escala global sense cap dubte reduirà els ingressos en aquests països, que afrontaran encara més dificultats per pagar els seus deutes externs.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Finalment, la incertesa genera pànic i caigudes massives a les borses, i la manca de regulació la proliferació de<a href="https://www.elsaltodiario.com/coronavirus/ratas-fondos-buitres-alimentan-crisis-covid19" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;" target="_blank"> fons voltors i operacions especulatives</a>. La mateixa incertesa fa augmentar les primes de risc i per tant incrementen els costos per als estats i empreses per refinançar els seus deutes. Tot plegat, en una economia financeritzada, i per tant altament vulnerable a les incerteses i volatilitat dels mercats financers, i molt globalitzada, on no només el virus no coneix fronteres, sinó que la <a href="https://www.ft.com/content/be732afe-6526-11ea-a6cd-df28cc3c6a68" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;" target="_blank">recessió econòmica</a> es contagia ràpidament d’un país a l’altre.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br style="box-sizing: inherit;" />COVID-19 com a símptoma</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Cal esmentar també la dimensió de la crisi del coronavirus com a símptoma del capitalisme neoliberal i les polítiques d’austeritat que durant dècades han anat minant la capacitat del sistema sanitari per abordar crisis com l’actual. Aquells<a href="https://eurodad.org/covid19_debt1" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;" target="_blank">països amb majors nivells de deute</a>, han estat els que més han reduït les seves inversions en sanitat, i on la crisi del coronavirus serà més difícil d’afrontar. El deliri de l’austeritat no només ha afectat la capacitat dels sistemes públics sanitaris, sinó també als nivells de protecció social, incloent-hi subsidis d’atur, pensions o ajudes per la població més vulnerable, no només al nostre país sinó, especialment, als països més empobrits.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La Xarxa d’economia Social i Solidària (XES) denunciava que el COVID-19 no cau del cel, sinó que és conseqüència d’<a href="https://xes.cat/2020/03/13/el-coronavirus-no-cau-del-cel-sino-del-capitalisme/" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;" target="_blank">un sistema capitalista patriarcal</a>, productivista i devastador, que ha alterat l’equilibri dels ecosistemes, incloent virus i bacteris. La urbanització i desforestació associada amb el desenvolupament capitalista “està obligant molts d’aquests animals a migrar i instal·lar-se a prop dels humans, la qual cosa multiplica les probabilitats que microbis, que per a aquestes espècies són benignes, passin a les persones i mutin en patògens”, afirma el comunicat de la XES.</span></div>
<blockquote style="border-left-width: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -105.938px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 388.469px;">
<div style="box-sizing: inherit; font-weight: 800; line-height: 1.6; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 349.469px;">
<span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Des del primer moment hem vist clar que el coronavirus suposa un increment de les tasques de cures, que assumeixen de forma invisible i no remunerada les dones</span></span></div>
</blockquote>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El COVID-19 també visibilitza la crisi de cures. Des del primer moment hem vist clar que el coronavirus suposa un increment de les tasques de cures, que assumeixen de forma invisible i no remunerada les dones. El tancament d’escoles, casals d’avis o residències de dia, i el confinament, fan incrementar les tasques de cura d’infants, gent gran i persones dependents així com les tasques domèstiques com cuinar o netejar (que s’incrementen en estar tancades a casa). A més, cal tenir en compte també l’impacte de la situació sobre les <a href="https://directa.cat/les-treballadores-de-la-llar-i-les-cures-recorden-que-no-son-immunes-al-covid-19/" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;" target="_blank">treballadores domèstiques i cuidadore</a>s, que assumeixen riscos molt elevats en tenir cura de persones en situació de risc sovint sense les proteccions necessàries.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br style="box-sizing: inherit;" />COVID-19 com a oportunitat?</span></span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La crisi del coronavirus posa en evidència les limitacions i riscos, a nivell humà i social, però també econòmic, del sistema capitalista. Ens posa enfront del mirall de què pot ser el futur en un marc d’emergència climàtica. En un escenari de creixents fenòmens climàtics extrems, només un estat del benestar fort, sistemes de protecció social suficients i un teixit comunitari i socioeconòmic resilient, ens permetrà fer front a la vulnerabilitat creixent.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">L’economia de mercat mostra, en moments com l’actual, el sense sentit d’un sistema financer especulatiu i volàtil. Es fa evident que el capitalisme financeritzat i globalitzat és un dels pitjors sistemes per fer front a situacions de crisi humanitària com la que planteja la pandèmia del COVID-19 o l’emergència climàtica. Els problemes es contagien ràpidament, la incertesa es converteix en histèria en els mercats financers, les dependències d’importacions i exportacions es tornen vulnerabilitats i el deute insostenible es converteix en un pes impossible de seguir carregant.</span></div>
<blockquote style="border-left-width: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -105.938px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 388.469px;">
<div style="box-sizing: inherit; font-weight: 800; line-height: 1.6; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 349.469px;">
<span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;"><span style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">És el moment de posar en valor els beneficis d’una nova economia de circuit curt, que produeixi béns i serveis que responguin a les necessitats de les persones i no a les possibilitats de rendibilitat de la inversió</span></span></span></div>
</blockquote>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Davant d’aquestes evidències, és el moment de posar en valor els beneficis d’una nova economia de circuit curt, que produeixi béns i serveis que responguin a les necessitats de les persones i no a les possibilitats de rendibilitat de la inversió; una economia ecofeminista que respecti els límits materials del planeta, eliminant la dependència dels combustibles fòssils i reduint les emissions al mínim, i que posi en valor i democratitzi les tasques de cura i reproducció; una economia desfinanceritzada, en la que les institucions financeres, públiques i cooperatives, deixin de respondre a la dinàmica especulativa i estiguin al servei de l’economia productiva i reproductiva.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Ara és el moment de posar en marxa <a href="https://sindicatdellogateres.org/espanol-por-la-suspension-de-pagos-del-alquiler-y-el-plan-de-choque-social/" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;" target="_blank">un pla de xoc socia</a><a href="https://sindicatdellogateres.org/espanol-por-la-suspension-de-pagos-del-alquiler-y-el-plan-de-choque-social/" rel="noopener" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;" target="_blank">l</a> que rescati les persones en el curt termini, però també d’un pla per construir una nova política econòmica transformadora, des d’allò local, el cooperativisme i la construcció de sobiranies. El que ens permetrà sortir d’aquesta nova crisi sense incrementar la crisi climàtica no serà fomentar el consum i creixement desmesurat. Serà un decreixement que incorpori mesures i inversions que facilitin la transició industrial, energètica, comercial i agrícola. Aquesta aposta per un nou model econòmic, compatible amb la vida i el planeta, no pot ser tímida. En temps de crisis, o som agosarades, o barbàrie. Ens hi posem</span><span style="font-family: pt_serif, sans-serif; font-size: 1.2rem;">?</span></div>
</div>

La investigadora en finances per al desenvolupament Iolanda Fresnillo apunta en aquesta anàlisi que la pandèmia del virus COVID-19 està no només causant una crisi per si mateixa, sinó desencadenant una crisi preexistent que, amb una mirada més àmplia i llarga, ens ha de permetre identificar causes profundes de la crisi que afronta el capitalisme i cercar així també respostes de profunditat-

/ PAU FABREGAT

IOLANDA FRESNILLO ifresnillo

Investigadora i consultora en finances al desenvolupament, polítiques públiques i economia feminista

PUBLICAT:

MARÇ 16, 2020

Ningú pot negar avui que la pandèmia del coronavirus tindrà importants conseqüències econòmiques al nostre entorn i en l’àmbit global. I no ho podem negar perquè treballadors i treballadores ja estan començant a rebre els primers impactes en forma d’acomiadaments, expedients temporals d’ocupació o no contractacions de temporada. Les que mantenen la feina –treballadores de la salut, de comerços d’alimentació o farmàcia, cuidadores de persones dependents, entre d’altres– a més de la precarietat crònica, els augmenten els riscos de treballar sense les mesures de seguretat adequades. Les treballadores autònomes i pimes es pregunten com podran fer front a factures o pagar les nòmines si no tenen activitat econòmica a causa del confinament.

Però ens faríem un mal favor si identifiquem el coronavirus com la causa d’aquesta crisi econòmica. Evidentment que la pandèmia té i tindrà efectes directes sobre l’economia, però cal que ho analitzem amb mirada més global i més llarga, per copsar la dimensió de la crisi econòmica que s’ha estat desenvolupant, més enllà del coronavirus. Perquè la pandèmia del virus COVID-19 està en realitat, no només causant una crisi per si mateixa, sinó desencadenant una crisi preexistent. Una mirada més àmplia i llarga ens permetrà identificar causes profundes de la també profunda crisi que afronta el capitalisme, per cercar així també respostes de profunditat.

COVID-19 com a desencadenant d’una crisi de deute

Probablement recordeu la caiguda de Lehman Brothers el 2008. Resulta obvi que la causa d’aquella crisi financera no va ser la fallida d’una sola empresa, sinó que l’esdeveniment va generar una reacció en cadena que va desencadenar i agreujar una situació de crisi ja preexistent. En anglès en diuen trigger, desencadenant o disparador. El COVID-19 pot ser precisament això, un esdeveniment amb repercussions enormes sobre l’economia productiva i reproductiva, però també el desencadenant d’una crisi més profunda que ja fa temps que s’està coent. Un tret al cor del capitalisme.

De fet, ja fa temps que mitjans econòmics, institucions financeres internacionals, economistes ortodoxes i crítiques, i organitzacions socials, anem dient que hi ha risc i signes d’una nova crisi econòmica i financera. Un dels elements claus d’aquesta crisi és l’elevat nivell de deute.

Mai a la història de la humanitat hi havia hagut nivells tan elevats d’endeutament. En termes absoluts, el deute global ha assolit els 253 bilions de dòlars el darrer trimestre de 2019, el que equival al 322% del PIB mundial

Mai a la història de la humanitat hi havia hagut nivells tan elevats d’endeutament. En termes absoluts, el deute global ha assolit els 253 bilions de dòlars el darrer trimestre de 2019, el que equival al 322% del PIB mundial. És a dir, el deute a nivell global més que triplica la riquesa produïda a tot el món (tal com es comptabilitza a través del PIB, una mesura molt ineficient que, entre altres mancances, no considera el treball reproductiu i de cures, imprescindible per la sostenibilitat de la vida).

Aquest nou cicle d’endeutament, que s’inicia el 2010 a conseqüència de les polítiques monetàries de resposta a la crisi de 2008 i del funcionament normald’una economia híperfinanceritzada és, segons el Banc Mundial, més ampli geogràficament, més ràpid i amb nivells més elevats de deute que cap altra onada d’endeutament passada en temps de pau. Trobem endeutament insostenible a països del Nord i del Sud global, i els nivells de deute molt elevat es donen tant en l’àmbit públic –amb 72,7 bilions de dòlars (92.5% del PIB)– com privat, especialment de les empreses no financeres (amb 69,3 bilions de dòlars, el 88.3% del PIB). També el deute de les famílies ha anat creixent en els darrers anys, especialment als Estats Units d’Amèrica, el Regne Unit i a països asiàtics com Corea del Sud, Hong Kong, Tailàndia, Malàisia o la Xina, reinflant la bombolla immobiliària.

En un sistema econòmic altament financeritzat, el creixement econòmic d’empreses i països s’ha basat en els darrers anys, especialment des de 2020, en l’endeutament a baixos tipus d’interès

En un sistema econòmic altament financeritzat, el creixement econòmic d’empreses i països s’ha basat en els darrers anys, especialment des de 2020, en l’endeutament a baixos tipus d’interès. L’Institut de Finances Internacional (IFF), un lobby de la indústria financera, afirmava l’octubre de 2019 que hi havia “molta preocupació que un continuat creixement del deute podria iniciar una nova crisi”. Des de fa uns anys, i especialment des de la tardor passada, institucions com l’FMI alertaven que increments de tipus d’interès o la intensificació de les tensions comercials i geopolítiques, podia desencadenar en una crisi sense precedents. Sense dubte, la crisi del coronavirus supera amb molt els impactes dels xocs previstos fa uns mesos.

COVID-19 com a agreujant d’una crisi global

El coronavirus impacta fortament en l’economia real. Ens afrontem a una gran davallada del consum a nivell global, en un context de ja per si reducció de la demanda per l’estancament dels salaris. Òbviament, en situació de confinament o semiconfinament es deixa de consumir més enllà de l’imprescindible. El turisme s’atura en sec, la gent deixa de comprar cotxes i es posposen decisions econòmiques importants. Les empreses, que veuen com les vendes es redueixen, deixen d’invertir, paguen amb retard a proveïdors o fins i tot posposen compres importants de subministraments o equips. En països on hi ha confinament total, les indústries deixen de produir i servir mercaderies, provocant trencaments en les cadenes de producció. L’impacte del coronavirus és simultani tant en la demanda com en l’oferta.

Com hem dit, això succeeix en un context d’elevat endeutament corporatiu. Pel que a mesura que els ingressos es redueixin, les empreses tindran més dificultats de pagar els deutes acumulats. El risc es multiplica si tenim en compte que en molts casos aquests deutes ja eren de dubtosa qualitat abans del coronavirus, és a dir, que el nombre d’empreses anomenades zombi, tal com informava El Salto fa un mes, era cada cop més elevat. Les empreses zombi són aquelles en les quals els beneficis no són capaços ni de cobrir els costos financers, és a dir, que no guanyen ni per cobrir els interessos dels seus deutes, de manera que sobreviuen gràcies als continus refinançaments del deute. En un context d’incertesa com l’actual, seran pocs els inversors i entitats financeres que s’arrisquin a seguir mantenint-les a flor d’aigua.

La reducció de la demanda a escala global, a més, provocarà un major descens en les exportacions i preus de les matèries primeres, especialment greu per als països del Sud

En l’àmbit públic, els estats necessàriament han d’augmentar la despesa sanitària i en altres àmbits (prestacions de l’atur, ajudes socials, etcètera) per fer front a la situació del coronavirus. Els ingressos es reduiran, ja que empreses i famílies compraran menys (inferior recaptació de l’IVA) i guanyaran menys (inferior recaptació d’IRPF i impost de societats) i per tant els dèficits s’incrementaran, augmentant els ja elevats nivells de deute públic. Això és especialment preocupant en els països més empobrits, com alguns de l’Àfrica sub-Sahariana, o d’altres països de rendes mitjanes com l’Argentina, el Líban o Egipte, en situació ja de crisis de deute.

La reducció de la demanda a escala global, a més, provocarà un major descens en les exportacions i preus de les matèries primeres, especialment greu per als països del Sud. Durant dècades, el Banc Mundial i l’FMI han recomanat als països empobrits aprofitar els seus recursos naturals per fomentar un creixement econòmic basat en exportacions de combustibles fòssils, de minerals, soja o oli de palma, entre molts d’altres. Tal com informa Eurodad, el nombre de països dependents de l’exportació de matèries primeres s’ha incrementat de 92 al 2002 a 102 al 2017, i a causa del coronavirus hi haurà una reducció de més de 50.000 milions de dòlars en exportacions globals. Només la Xina importava de la resta del món, abans de la crisi, per valor d’1,7 bilions de dòlars. Des de l’inici d’any, les importacions a la Xina s’han reduït un 4% i els preus de matèries primeres han caigut un 30%. La reducció de la demanda a escala global sense cap dubte reduirà els ingressos en aquests països, que afrontaran encara més dificultats per pagar els seus deutes externs.

Finalment, la incertesa genera pànic i caigudes massives a les borses, i la manca de regulació la proliferació de fons voltors i operacions especulatives. La mateixa incertesa fa augmentar les primes de risc i per tant incrementen els costos per als estats i empreses per refinançar els seus deutes. Tot plegat, en una economia financeritzada, i per tant altament vulnerable a les incerteses i volatilitat dels mercats financers, i molt globalitzada, on no només el virus no coneix fronteres, sinó que la recessió econòmica es contagia ràpidament d’un país a l’altre.

COVID-19 com a símptoma

Cal esmentar també la dimensió de la crisi del coronavirus com a símptoma del capitalisme neoliberal i les polítiques d’austeritat que durant dècades han anat minant la capacitat del sistema sanitari per abordar crisis com l’actual. Aquellspaïsos amb majors nivells de deute, han estat els que més han reduït les seves inversions en sanitat, i on la crisi del coronavirus serà més difícil d’afrontar. El deliri de l’austeritat no només ha afectat la capacitat dels sistemes públics sanitaris, sinó també als nivells de protecció social, incloent-hi subsidis d’atur, pensions o ajudes per la població més vulnerable, no només al nostre país sinó, especialment, als països més empobrits.

La Xarxa d’economia Social i Solidària (XES) denunciava que el COVID-19 no cau del cel, sinó que és conseqüència d’un sistema capitalista patriarcal, productivista i devastador, que ha alterat l’equilibri dels ecosistemes, incloent virus i bacteris. La urbanització i desforestació associada amb el desenvolupament capitalista “està obligant molts d’aquests animals a migrar i instal·lar-se a prop dels humans, la qual cosa multiplica les probabilitats que microbis, que per a aquestes espècies són benignes, passin a les persones i mutin en patògens”, afirma el comunicat de la XES.

Des del primer moment hem vist clar que el coronavirus suposa un increment de les tasques de cures, que assumeixen de forma invisible i no remunerada les dones

El COVID-19 també visibilitza la crisi de cures. Des del primer moment hem vist clar que el coronavirus suposa un increment de les tasques de cures, que assumeixen de forma invisible i no remunerada les dones. El tancament d’escoles, casals d’avis o residències de dia, i el confinament, fan incrementar les tasques de cura d’infants, gent gran i persones dependents així com les tasques domèstiques com cuinar o netejar (que s’incrementen en estar tancades a casa). A més, cal tenir en compte també l’impacte de la situació sobre les treballadores domèstiques i cuidadores, que assumeixen riscos molt elevats en tenir cura de persones en situació de risc sovint sense les proteccions necessàries.

COVID-19 com a oportunitat?

La crisi del coronavirus posa en evidència les limitacions i riscos, a nivell humà i social, però també econòmic, del sistema capitalista. Ens posa enfront del mirall de què pot ser el futur en un marc d’emergència climàtica. En un escenari de creixents fenòmens climàtics extrems, només un estat del benestar fort, sistemes de protecció social suficients i un teixit comunitari i socioeconòmic resilient, ens permetrà fer front a la vulnerabilitat creixent.

L’economia de mercat mostra, en moments com l’actual, el sense sentit d’un sistema financer especulatiu i volàtil. Es fa evident que el capitalisme financeritzat i globalitzat és un dels pitjors sistemes per fer front a situacions de crisi humanitària com la que planteja la pandèmia del COVID-19 o l’emergència climàtica. Els problemes es contagien ràpidament, la incertesa es converteix en histèria en els mercats financers, les dependències d’importacions i exportacions es tornen vulnerabilitats i el deute insostenible es converteix en un pes impossible de seguir carregant.

És el moment de posar en valor els beneficis d’una nova economia de circuit curt, que produeixi béns i serveis que responguin a les necessitats de les persones i no a les possibilitats de rendibilitat de la inversió

Davant d’aquestes evidències, és el moment de posar en valor els beneficis d’una nova economia de circuit curt, que produeixi béns i serveis que responguin a les necessitats de les persones i no a les possibilitats de rendibilitat de la inversió; una economia ecofeminista que respecti els límits materials del planeta, eliminant la dependència dels combustibles fòssils i reduint les emissions al mínim, i que posi en valor i democratitzi les tasques de cura i reproducció; una economia desfinanceritzada, en la que les institucions financeres, públiques i cooperatives, deixin de respondre a la dinàmica especulativa i estiguin al servei de l’economia productiva i reproductiva.

Ara és el moment de posar en marxa un pla de xoc socia l que rescati les persones en el curt termini, però també d’un pla per construir una nova política econòmica transformadora, des d’allò local, el cooperativisme i la construcció de sobiranies. El que ens permetrà sortir d’aquesta nova crisi sense incrementar la crisi climàtica no serà fomentar el consum i creixement desmesurat. Serà un decreixement que incorpori mesures i inversions que facilitin la transició industrial, energètica, comercial i agrícola. Aquesta aposta per un nou model econòmic, compatible amb la vida i el planeta, no pot ser tímida. En temps de crisis, o som agosarades, o barbàrie. Ens hi posem?

<div style="background-color: #fefefe; box-sizing: border-box; color: #272d2d; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-align: justify; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tal com ens explicava Antoni Domènech de forma brillant, en el seu capítol d’un interessant llibre (<em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">¿Tiene porvenir el socialismo?</em>), el coneixement del socialisme, és a dir, del moviment obrer i popular contemporani i de les seves diferents famílies polítiques històriques -en un sentit ampli, la socialdemocràcia (marxista o no), el laborisme, l’anarquisme, l’anarcosindicalisme, els diferents comunismes (marxistes o no)-, és imprescindible per entendre la realitat (política, econòmica, social i cultural) del món contemporani, com a mínim des de principis del segle XIX.</span></div>
<div style="background-color: #fefefe; box-sizing: border-box; color: #272d2d; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-align: justify; text-rendering: optimizeLegibility;">
<img alt="Resultat d'imatges per a "dsvolucio russa"" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/proxy/AVvXsEgZkkyxO6epZSmkhrr1VMuhUzk8lTaKWCsph038FVVFg8grERLTDoWW7XSNHA4bm2DFlm1lS4UWxDMAPbv5KTg-54F_qKWEVa3JsqjJqW2DQZBCBg5jFq58Z7sCfDcVtn4LIrDxRljVFRHwbis=" /></div>
<div style="background-color: #fefefe; box-sizing: border-box; color: #272d2d; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-align: justify; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El moviment socialista està en l’origen de les grans organitzacions polítiques i socials que han existit en aquest període, en particular dels grans partits polítics de masses del segle XX i de les grans organitzacions sindicals. I el món contemporani li deu, al socialisme obrer, haver mantingut amb vida, durant 150 anys (des de la caiguda de Robespierre i la república democràtica francesa -1794- fins a la declaració universal de l’ONU -1948-) la flama dels drets humans. I també, gràcies en gran part a la revolució soviètica de 1917, la descolonització i el reconeixement del dret a l’autodeterminació dels pobles.</span></div>
<blockquote style="background-color: #fefefe; border-left-width: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -105.938px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 388.469px;">
<div style="box-sizing: inherit; font-weight: 800; line-height: 1.6; padding: 0px; text-align: justify; text-rendering: optimizeLegibility; width: 349.469px;">
<span style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;"><span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El món contemporani li deu, al socialisme obrer, haver mantingut amb vida, durant 150 anys, la flama dels drets humans</span></span></span></div>
</blockquote>
<div style="background-color: #fefefe; box-sizing: border-box; color: #272d2d; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-align: justify; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Però, a més, el món actual, i en particular Europa, li deuen la democràcia política entesa com a règim genuïnament parlamentari amb sufragi universal. Va ser el socialisme obrer qui va lluitar fins a les últimes conseqüències, en el segle XIX, a favor del sufragi universal i de la república parlamentària democràtica. I va ser aquest mateix moviment qui va lluitar per la caiguda de les velles monarquies constitucionals o autocràtiques, després de la I Guerra Mundial (a Alemanya, Àustria, Gran Bretanya, Rússia, Espanya), i qui va portar a Europa, per primera vegada, la democràcia parlamentària republicana. Aquesta no fou, en cap cas, el producte d’unes suposades “revolucions liberals o burgeses”, com la ideologia dominant ens ha volgut fer creure a vegades.</span></div>
<div style="background-color: #fefefe; box-sizing: border-box; color: #272d2d; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-align: justify; text-rendering: optimizeLegibility;">
<img alt="Resultat d'imatges per a "dsvolucio russa"" src="https://userscontent2.emaze.com/images/29747d80-0498-4be0-ad60-3037428480ef/32a35d1af6548a5910fe06c019fd1c32.png" /></div>
<div style="background-color: #fefefe; box-sizing: border-box; color: #272d2d; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-align: justify; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">I aquest socialisme contemporani, assenyalava Domènech, és l’hereu del republicanisme democràtic revolucionari modern: de la “liberté, egalité, fraternité” i dels drets humans de la revolució francesa a finals del segle XVIII. El republicanisme democràtic revolucionari fa una afirmació radical de la llibertat republicana: ser lliure consisteix en el fet que no s’ha de demanar permís a ningú per existir socialment. La llibertat política és inalienable.</span></div>
<div style="background-color: #fefefe; box-sizing: border-box; color: #272d2d; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-align: justify; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">A més, la democràcia consisteix a universalitzar la llibertat republicana a tota la població adulta. Les persones són totes civilment iguales, en tant que són recíprocament lliures. El republicanisme democràtic implica necessàriament l’imperi total de la “llei civil” (de la “civilització”) sobre la vida social i sobre l’estat. Implica, per tant, d’una banda, la desaparició de la “llei de família” -el que havia estat el despotisme patrimonial (dels patrons) i patriarcal (dels caps de família)-, el que significava el final de l’esclavitud en totes les seves formes i graus, incloent-hi el clientelisme i el treball assalariat. I, d’altra banda, la desaparició de la “llei política”, és a dir, de l’estat monàrquic burocràtic que no rendia comptes i no podia ser controlat pel poble. És a dir, l’autoritat política ja no pot ser arbitrària sinó que pot ser destituïda a voluntat (és fideïcomissària) sempre que el poble (el fideïcomitent) manifesti que hi ha perdut la confiança. Aquesta visió republicana de la relació entre el poble i l’autoritat política (o entre les bases i els dirigents) ha estat una part integral de la teoria i la pràctica del moviment obrer socialista històric.</span></div>
<blockquote style="background-color: #fefefe; border-left-width: 0px; box-sizing: inherit; color: #bf2c22; float: left; line-height: 1.6; margin: 1rem auto 1rem -105.938px; padding: 0.5625rem 1.25rem 0px 1.1875rem; position: relative; width: 388.469px;">
<div style="box-sizing: inherit; font-weight: 800; line-height: 1.6; padding: 0px; text-align: justify; text-rendering: optimizeLegibility; width: 349.469px;">
<span style="box-sizing: inherit; color: #a22e27;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El republicanisme democràtic revolucionari fa una afirmació radical de la llibertat republicana: ser lliure consisteix en el fet que no s’ha de demanar permís a ningú per existir socialment</span></span></div>
</blockquote>
<div style="background-color: #fefefe; box-sizing: border-box; color: #272d2d; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-align: justify; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El fet que la llibertat republicana es convertís en universal implicava necessàriament una remodelació completa de les institucions de la propietat. La comunitat política és la propietària última de tot i, per tant, la “propietat privada” (apropiació dels recursos i mitjans de producció) és una concessió pública (política) condicional, en règim de fideïcomís, i depenent de la voluntat del poble sobirà (el fideïcomissari). Aquest concepte de propietat republicana, fiduciària, és el que varen establir i transmetre les quatre grans revolucions republicanes contemporànies -la dels EUA (1776), la francesa (1789), la mexicana (1910), i la russa (1917)-, i aquest és el sentit que té a totes les constitucions dels països mínimament civilitzats: la propietat privada ha de ser servidora d’una finalitat social. Així doncs, la idea liberal decimonònica d’una propietat privada “exclusiva i excloent”, asocial i apolítica, és més una fantasia ideològica i una arma de combat polític a favor d’interessos particulars que una realitat jurídica i històrica.</span></div>
<div style="background-color: #fefefe; box-sizing: border-box; color: #272d2d; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-align: justify; text-rendering: optimizeLegibility;">
<img alt="Resultat d'imatges per a "moviment obrero"" src="https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/0/08/Isaak_Brodsky_putilov.jpg/450px-Isaak_Brodsky_putilov.jpg" /></div>
<div style="background-color: #fefefe; box-sizing: border-box; color: #272d2d; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-align: justify; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La tradició republicana democràtica inventa la idea de nació i de sobirania popular fideïcomitent (el poble sobirà és el que decideix en última instància), però això no té res a veure amb el “nacionalisme”, que és molt més recent i no té cap relació ni amb el republicanisme ni amb la Il·lustració. Contràriament, el republicanisme democràtic volia una federació republicana fraternal dels pobles sobirans que componen la humanitat. I en aquesta concepció, no hi ha cap contradicció entre l’ordre just internacional respectuós dels drets humans i l’afirmació de la sobirania nacional dels diferents pobles. Una sobirania que passa pel compliment de totes les obligacions fideïcomissàries (qualsevol actuació o decisió està subjecte al rendiment de comptes al poble sobirà) i, per tant, pel respecte de l’acció i la dignitat de les persones subjectes al poder estatal i al seu monopoli de la violència.</span></div>
<div style="background-color: #fefefe; box-sizing: border-box; color: #272d2d; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-align: justify; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">De fet, el socialisme fou la resposta del republicanisme democràtic tradicional al desenvolupament de les forces històriques dinàmiques que varen donar lloc a l’economia capitalista industrial, el que Robespierre anomenava l'”economia política tirànica”.</span></div>

Tal com ens explicava Antoni Domènech de forma brillant, en el seu capítol d’un interessant llibre (¿Tiene porvenir el socialismo?), el coneixement del socialisme, és a dir, del moviment obrer i popular contemporani i de les seves diferents famílies polítiques històriques -en un sentit ampli, la socialdemocràcia (marxista o no), el laborisme, l’anarquisme, l’anarcosindicalisme, els diferents comunismes (marxistes o no)-, és imprescindible per entendre la realitat (política, econòmica, social i cultural) del món contemporani, com a mínim des de principis del segle XIX.

Resultat d'imatges per a "dsvolucio russa"

El moviment socialista està en l’origen de les grans organitzacions polítiques i socials que han existit en aquest període, en particular dels grans partits polítics de masses del segle XX i de les grans organitzacions sindicals. I el món contemporani li deu, al socialisme obrer, haver mantingut amb vida, durant 150 anys (des de la caiguda de Robespierre i la república democràtica francesa -1794- fins a la declaració universal de l’ONU -1948-) la flama dels drets humans. I també, gràcies en gran part a la revolució soviètica de 1917, la descolonització i el reconeixement del dret a l’autodeterminació dels pobles.

El món contemporani li deu, al socialisme obrer, haver mantingut amb vida, durant 150 anys, la flama dels drets humans

Però, a més, el món actual, i en particular Europa, li deuen la democràcia política entesa com a règim genuïnament parlamentari amb sufragi universal. Va ser el socialisme obrer qui va lluitar fins a les últimes conseqüències, en el segle XIX, a favor del sufragi universal i de la república parlamentària democràtica. I va ser aquest mateix moviment qui va lluitar per la caiguda de les velles monarquies constitucionals o autocràtiques, després de la I Guerra Mundial (a Alemanya, Àustria, Gran Bretanya, Rússia, Espanya), i qui va portar a Europa, per primera vegada, la democràcia parlamentària republicana. Aquesta no fou, en cap cas, el producte d’unes suposades “revolucions liberals o burgeses”, com la ideologia dominant ens ha volgut fer creure a vegades.

I aquest socialisme contemporani, assenyalava Domènech, és l’hereu del republicanisme democràtic revolucionari modern: de la “liberté, egalité, fraternité” i dels drets humans de la revolució francesa a finals del segle XVIII. El republicanisme democràtic revolucionari fa una afirmació radical de la llibertat republicana: ser lliure consisteix en el fet que no s’ha de demanar permís a ningú per existir socialment. La llibertat política és inalienable.

A més, la democràcia consisteix a universalitzar la llibertat republicana a tota la població adulta. Les persones són totes civilment iguales, en tant que són recíprocament lliures. El republicanisme democràtic implica necessàriament l’imperi total de la “llei civil” (de la “civilització”) sobre la vida social i sobre l’estat. Implica, per tant, d’una banda, la desaparició de la “llei de família” -el que havia estat el despotisme patrimonial (dels patrons) i patriarcal (dels caps de família)-, el que significava el final de l’esclavitud en totes les seves formes i graus, incloent-hi el clientelisme i el treball assalariat. I, d’altra banda, la desaparició de la “llei política”, és a dir, de l’estat monàrquic burocràtic que no rendia comptes i no podia ser controlat pel poble. És a dir, l’autoritat política ja no pot ser arbitrària sinó que pot ser destituïda a voluntat (és fideïcomissària) sempre que el poble (el fideïcomitent) manifesti que hi ha perdut la confiança. Aquesta visió republicana de la relació entre el poble i l’autoritat política (o entre les bases i els dirigents) ha estat una part integral de la teoria i la pràctica del moviment obrer socialista històric.

El republicanisme democràtic revolucionari fa una afirmació radical de la llibertat republicana: ser lliure consisteix en el fet que no s’ha de demanar permís a ningú per existir socialment

El fet que la llibertat republicana es convertís en universal implicava necessàriament una remodelació completa de les institucions de la propietat. La comunitat política és la propietària última de tot i, per tant, la “propietat privada” (apropiació dels recursos i mitjans de producció) és una concessió pública (política) condicional, en règim de fideïcomís, i depenent de la voluntat del poble sobirà (el fideïcomissari). Aquest concepte de propietat republicana, fiduciària, és el que varen establir i transmetre les quatre grans revolucions republicanes contemporànies -la dels EUA (1776), la francesa (1789), la mexicana (1910), i la russa (1917)-, i aquest és el sentit que té a totes les constitucions dels països mínimament civilitzats: la propietat privada ha de ser servidora d’una finalitat social. Així doncs, la idea liberal decimonònica d’una propietat privada “exclusiva i excloent”, asocial i apolítica, és més una fantasia ideològica i una arma de combat polític a favor d’interessos particulars que una realitat jurídica i històrica.

La tradició republicana democràtica inventa la idea de nació i de sobirania popular fideïcomitent (el poble sobirà és el que decideix en última instància), però això no té res a veure amb el “nacionalisme”, que és molt més recent i no té cap relació ni amb el republicanisme ni amb la Il·lustració. Contràriament, el republicanisme democràtic volia una federació republicana fraternal dels pobles sobirans que componen la humanitat. I en aquesta concepció, no hi ha cap contradicció entre l’ordre just internacional respectuós dels drets humans i l’afirmació de la sobirania nacional dels diferents pobles. Una sobirania que passa pel compliment de totes les obligacions fideïcomissàries (qualsevol actuació o decisió està subjecte al rendiment de comptes al poble sobirà) i, per tant, pel respecte de l’acció i la dignitat de les persones subjectes al poder estatal i al seu monopoli de la violència.

De fet, el socialisme fou la resposta del republicanisme democràtic tradicional al desenvolupament de les forces històriques dinàmiques que varen donar lloc a l’economia capitalista industrial, el que Robespierre anomenava l'”economia política tirànica”.