Un salt endavant per l’esquerra catalana

L´actual situació suposa un autèntic repte per articular una resposta política amb un horitzó de canvi social. Després del tan corejat esgotament dels cicles destituents (tant 15M com el «Procés») les alternatives que duien com a marc programàtic el trencament amb l’herència del Règim del 78 —tant a Catalunya com a l’Estat espanyol— han topat amb un seguit de límits que les han dut a un autèntic atzucac estratègic. El Règim ha demostrat tenir una mala salut de ferro i, tot i que fins fa no massa se sentenciava el tancament de la triple crisi (social, territorial i política) que el va posar en escac, avui dia encara veiem elements que amenacen els seus pilars fonamentals, especialment la Monarquia i la crisi territorial no resolta, amanits per una nova onada de tensió que la pandèmia ha exacerbat. Certament, la furibunda radicalització de la dreta espanyola mostra que encara ens trobem lluny d’uns nous Pactes de la Moncloa amb els quals l’executiu de Sánchez volia donar per tancada la crisi de règim, amb el beneplàcit de la patronal i la monarquia. Però també és cert que caldrà saber mirar més enllà dels exabruptes parlamentaris i les guerres culturals. Inclús en aquest escenari convuls es pot imposar una certa estabilitat on es preservin els guanys de l’IBEX i la Unitat d’Espanya sota una capa aparent de crispació política constant entre els blocs «conservador i progressista» com mostren les constants renúncies del programa d’UP, totalment plegat als interessos i contactes clientelars del PSOE més estadista.

Una esquerra catalana encara per construir

Pel que fa a Catalunya, l’atzucac estratègic es tramet en una gestió terrible de les mancances del cicle anterior; especialment l’absència d’un plantejament materialista i realitzable per avançar cap a la independència. Aquestes mancances s’han analitzat a bastament en els darrers mesos i concedim que no és necessari retornar-hi per encarar els temps que vindran. 

Hi ha un element però que sí que cal abordar. D’alguna manera, l’independentisme corre el perill de situar-se dins un marc que l’impedeixi sortir de la gestió de la «nova normalitat». L’estratègia actual del partit en alça dins l’independentisme, Esquerra Republicana, sembla consistir en acceptar en bona part les crítiques a l’estratègia idealista del cicle anterior, basada en la ficció jurídica de la desconnexió, per entomar el repte de la construcció nacional des d’una vessant que contempli l’ampliació dels serveis públics per mitjà d’una sort de «nacionalisme del benestar». Una estratègia que té els seus comandaments principals en una  Generalitat desposseïda de sobirania. És, efectivament, una via que no es troba exempta de perills en l’actual context internacional, atès que, tot i que encara no sabem exactament com es durà a terme la reconstrucció, tot apunta a què la concreció dels plans d’ajust en base a subvencions i crèdits serà molt insuficient, ja que les quantitats es troben  molt allunyades de les necessitats reals que ha deixat rere seu la pandèmia. Altra volta, la preeminència dels interessos del nord i el seu pes dins la Unió —i el servilisme mostrat per Espanya personificat en la figura de Calviño— poden conduir a una sortida neoliberal de la crisi econòmica de la qual ja comencen a notar-se els seus efectes. 

Alhora, els dubtes que l’estratègia d’ERC pugui reeixir no només provenen de les intuïcions que ens deixa la imatge de conjunt a Europa i dels vents d’acceptació que semblen imposar-se respecte la zona Euro, sinó també de la seva gestió més immediata al capdavant de la Conselleria d’Economia. Primer, amb un pressupost encara molt per sota de la despesa social contemplada al 2010 —i amb una situació social molt més dramàtica— i segon, per recents actuacions acrítiques com l’adjudicació a Ferrovial. Com apuntava fa uns mesos Ivan Gordillo, tot i la nomenclatura d’esquerres, no escapen del marc de gestió neoliberal. 

Ara, però toca plantejar els reptes essencials d’aquesta conjuntura, que seran els que hauran de guiar les decisions en un dia a dia que es preveu llarg i feixuc

Aquesta brevíssima anàlisi de la situació evidencia que l’independentisme necessita un espai inexcusablement d’esquerres que enfronti els problemes d’un model econòmic totalment subaltern. Això ens imposa la necessitat, als comunistes catalans, d’articular una alternativa en temps de reculada, política que esdevé gestió i reformisme sense reformes.

Abans de tot i per no caure en malentesos, cal aclarir que aquesta reflexió queda del tot desvinculada d’una proposta pel proper embat electoral al Parlament de Catalunya. No es donen les condicions per un procés de debat serè i reposat, on es pugui concretar el que  que han de ser uns objectius clars per entomar el nou cicle polític. El darrer cicle estava marcat per les presses i la immediatesa (així ho exigia el desenvolupament dels fets). Ara, però toca plantejar els reptes essencials d’aquesta conjuntura, que seran els que hauran de guiar les decisions en un dia a dia que es preveu llarg i feixuc. És en aquesta dimensió on faig la següent proposta.  

Un nou horitzó organitzatiu

Les concrecions organitzatives de les diverses tradicions del socialisme català poden entomar el repte que ens planteja l’anàlisi de la situació abans esbossat?  Vegem-ho breument. 

Per una banda, l’espai articulat al voltant dels Comuns ha envellit de forma dràstica en els darrers anys. La preeminència d’ICV, un partit organitzat al voltant de quadres a l’administració i l’Acadèmia i sense més horitzó estratègic que el pacte amb el Partit Socialista, imposa una voluntat d’entesa i integració amb el Règim més que no pas la seva destitució. L’herència del PSUC i el seu paper en la Transició queda traïda i totalment dilapidada per mor de l’estabilitat necessària per mantenir els pilars fonamentals del Règim a canvi de lleugeríssimes concessions a sectors cada cop més reduïts de les classes populars. Ara per ara, l’obertura de l’espai cap a postures que plantegin sortir d’aquest estret carreró, sembla del tot impossible.

Per altra banda, cal assumir l’esgotament actual de la CUP. Una organització que suposà en certa manera una articulació original i externa al consens del Règim i que fou l’expressió política d’una Esquerra Independentista que reeixí en l’arrelament al territori i en l’aglutinació de quadres activistes provinents de les noves generacions dels vuitanta i noranta. La finestra d’oportunitat oberta per la crisi de Règim i les seves expressions van permetre el salt qualitatiu necessari perquè la CUP esdevingués un agent polític rellevant i amb un espai consolidat en el panorama polític català. La CUP va créixer en la mesura que les generacions excloses de la política s’afegien a les onades d’indignació i el moviment independentista aprofundia en les contradiccions del Règim. Sobre la cresta d’un moment de mobilització ciutadana continuada, la CUP existia per donar veu i forma a una composició bigarrada que aglutinava totes aquelles propostes alternatives marginades fins l’esclat del 2011 (del moviment antiglobalització al sindicalisme alternatiu, passant pel moviment feminista i l’economia social i solidària). En el reflux de la mobilització, entre altres factors interns, la CUP s’ha trobat sense l’alenada que li permetia seguir mantenint una base mobilitzada i participativa. La CUP era una eina adequada que influí en la política catalana en el període 2012-2017, però en la fase actual, que alguns han anomenat d’«Estat fix» cal revisar no només les seves estratègies comunicatives i elements més genuïns, sinó els mateixos axiomes en els quals era concebuda.

En conclusió, doncs, ens cal crear quelcom nou. Un espai que begui de les experiències municipalistes que han sigut capaces d’aglutinar consensos per articular propostes originals i arrelades, fent confluir tradicions diferents al voltant d’objectius concrets al servei de projectes a llarg termini. En aquest punt, cal advertir però que el pas del municipalisme a una organització nacional no és un pas quantitatiu sinó qualitatiu. Això implica pensar una organització nacional, i no reproduir una coordinadora a gran escala. Si bé les experiències municipalistes han pogut canalitzar la força des de baix, ens cal pensar també com actuar a la inversa per construir des de dalt.

Què vol dir exactament tot això? Doncs que cal situar en el centre del debat la necessitat d’un partit de masses català de l’esquerra socialista. Pel que fa a la construcció d’aquest espai, però, fan falta diverses etapes: una d’elles és l’agrupament de les diverses tradicions socialistes que han vist en l’exercici del dret a l’autodeterminació un camí irrenunciable per fer avançar la lluita de classes a casa nostra. Ara bé, aquesta agrupació només es pot fer des d’un marc de generositat que busqui una síntesi virtuosa que superi la base social actual de les propostes socialistes. Per fer això, però, cal assumir tres elements. Primer, hem de pensar en un espai que superi les organitzacions existents a partir d’un programa mínim. Segon, ens cal ser molts i interpel·lar al conjunt del país i tercer, hem d’assumir que el dissens i la discussió han de ser la pràctica principal per construir unitat política i organitzativa.

Centrar el mínim per arribar al màxim

Primer de tot, ens calen objectius concrets i realitzables que donin sentit al verb «guanyar». Quin seria l’horitzó d’èxit a curt i mig termini d’una esquerra que vol esdevenir carril central del procés de construcció nacional? En el nostre parer i en el context de la política catalana són dos. Superar el sostre de vidre al qual ha arribat l’independentisme, i situar com a element irrenunciable de la construcció nacional una agenda de reformes redistributives que situïn l’economia i els serveis sota control públic. 

Pel que fa al primer, això implica una tasca molt clara: El socialisme català, com arreu, ha perdut el seu vincle orgànic amb les masses socials que diu representar. Si volem ser l’expressió orgànica del procés de formació de classe que ja porta anys donant-se a casa nostra, hem de tenir clar que no hi ha dreceres. Desenvolupar estratègies comunicatives és clau, però no ens atorgarà la veu dels oprimits. Idear propostes polítiques rupturistes que posin davant el planeta i el benestar de les masses és imprescindible, però quedaran en paper mullat si som incapaços de traduir-les en propostes concretes per la refrega política diària i en les trinxeres quotidianes on es conforma la consciència de classe. Tot això ens obliga a prendre part activa per la construcció d’un sindicalisme pel segle XXI. El PSUC va reconstruir el partit després de la desfeta del 39 en el si de les fàbriques. Quines són les fàbriques d’avui on els quadres socialistes poden ajudar en aquest genuí procés de formació de classe? Les llars, els call centers, l’hosteleria, la logística?

Aquesta tasca però no la podem fer de forma atomitzada. Un partit de masses ha de servir per dotar de referent en l’acció política i com expressió d’un horitzó que vagi més enllà de les trinxeres quotidianes. Per això la seva construcció no es pot fer amb immediateses sinó amb la certesa que aquest horitzó compartit és fruit d’un procés que agrega els diversos agents, tradicions i espais de lluita, com explicaré més endavant.

Cal no oblidar tampoc que aquesta proposta és del tot solidària amb un procés de formació nacional. S’ha parlat a bastament de la necessitat d’una política nacionalitzadora. Què pot oferir major vinculació amb una comunitat nacional que les lluites que es donen en el seu si, si a més a més tenim clar que la lluita contra l’opressió es troba intrínsecament vinculada amb la realització dels drets democràtics del poble català a decidir el seu futur? 

El programa no ha de ser ni una carta als Reis ni un projecte extremadament definit sinó uns plantejaments de lluita

Sobre el segon, ens cal la concreció organitzativa d’un moviment que s’està gestant a nivell global contra l’austeritat i està trencant amb l’hegemonia conservadora ressituant vells paradigmes que havien quedat sepultats en la llarga nit neoliberal. El gir a l’esquerra del laborisme anglès, la candidatura de Sanders o Ocasio Cortéz als EUA, el nou ascens del Sinn Féin o les pujades electorals del BNG o EHBildu mostren el renaixement d’una llarga tradició secular que havia sigut anorreada. Cal aprofitar-ne l’impuls sense deixar de mirar el nostre espai geopolític particular: el mediterrani. 

Això vol dir delimitar un programa bàsic compartit que sigui un punt de trobada, no d’arribada. Un punt de trobada per l’acció diària i per les condicions a construir en el mig i llarg termini. Cal superar la dimensió moral en la qual l’esquerra porta perduda tant de temps i començar a prioritzar els elements estratègics de la lluita de classes a casa nostra. Sense això tota proposta política és debat identitari. El programa no ha de ser ni una carta als Reis ni un projecte extremadament definit sinó uns plantejaments de lluita que ens permetin trobar-nos des de les diverses tradicions del socialisme català i que tinguin com a horitzó compartit la transformació de la societat. Entroncant amb els noves onades de conflicte que han suposat el moviment feminista i l’ecologisme i que es veuen com elements indispensables per traçar l’horitzó socialista. Un horitzó que no es pot concebre immediat, però que es troba vinculat amb el dia a dia i en cada decisió estratègica.

Actuar per transformar la societat

Ens cal un espai que interpel·li a la societat. Deia Lucio Magri que un dels elements que ha comportat la política moderna és la composició de partits que triomfen en funció de la seva capacitat de lectura dels estats d’ànim de l’opinió pública. És indubtable que aquesta funció és essencial per qualsevol proposta política, però és hora que comencem a pensar més enllà. És important començar a plantejar la necessitat d’un espai que s’imposi, parafrasejant a Marx, la tasca de transformar la societat, més que no pas interpretar-la. El món que porta obrint-se davant nostre des de la crisi del 2008 és un món on el desastre que ha suposat la globalització generava tancaments identitaris, on la fragmentació dels conglomerats socials ha comportat incertesa, por i reaccions del «salvi’s qui pugui». Reaccions que l’actual situació de pandèmia agreujarà encara més. Davant aquest fet, l’esquerra no pot assumir el paper de moralitzar des del púlpit de la correcció política, sinó que ha de comprendre els condicionants morals del conjunt de la població treballadora per a transformar-los en l’actuació pràctica, a través de propostes organitzatives en els diversos àmbits de lluita, no només l’institucional.

Això vol dir mirar cap al conjunt de la societat i no només als espais organitzats i moviments socials. Una de les funcions que va adquirir la CUP, molt hereva i característica de l’etapa d’ebullició que li va permetre fer el salt a la política nacional, és la d’altaveu dels moviments socials. Val a dir que aquesta funció no era la primera vegada que era adoptada per un partit d’esquerres. Aquesta concepció d’altaveu però suposa que l’espai que pertoca al partit és només el front institucional. En el nostre entendre, però, la crítica i les propostes no han de ser només «institucionals». Cal un organitzador de la vida social i això implica tenir clar a quins llocs i fins on cal desenvolupar les energies del dia a dia: pel que fa als conflictes laborals, a l’organització al territori, pel que fa al desenvolupament i promoció de la llengua i la cultura popular, etc. Això no vol dir substituir el paper dels moviments socials, ni molt menys treballar per integrar-los dins de cap estructura. Tot el contrari, vol dir respectar-ne l’autonomia discutint amb ells, d’igual a igual, les propostes necessàries per la resolució de les problemàtiques que cada cop es faran més evidents. Només des d’un espai que entengui la lluita política com una pràctica que permeti transcendir allò particular podrà ser capaç de dialogar i aportar visions complementàries als diversos espais de lluita, amb els quals no té per què necessàriament d’estar d’acord.

La derrota, estratègica i organitzativa, ha generat la desunió i la desafecció entre les files del socialisme

Crear unitat a partir del dissens

Un dels principals problemes de l’esquerra i de l’independentisme, es diu, és la manca d’unitat. La unitat ha esdevingut darrerament la fórmula màgica sempre invocada i que tot ho podia, un fetitxe rere el qual desplegar l’artilleria política, per una banda, i com a remei analític per qualsevol situació de derrota. La unitat ha acabat esdevenint un dels arguments tautològics que, com un peix que es mossega la cua, ha permès mantenir tot projecte de ruptura clos en les seves pròpies mancances.

La (manca) d’unitat, però, no és la causa de la derrota, sinó que cal invertir els termes: la derrota, estratègica i organitzativa, ha generat la desunió i la desafecció entre les files del socialisme. La manca d’un projecte pel qual transitar és sens dubte la causa de la impossibilitat de trobar postures comunes. Ningú es posa d’acord per anar enlloc. Com suplir però aquesta incapacitat palmària? La unitat no es pot donar entre els mateixos, entre aquells que ja són iguals i «únics» la unitat i la seva expressió en termes orgànics només pot venir donada a partir de la voluntat d’institucionalitzar la política en el si de la forma partit. Això implica assumir que la política no es fa des de la uniformització, sinó des del dissens i els «exteriors constitutius». 

Es tracta de tergiversar del tot les pràctiques que han guiat la reacció de l’esquerra aquests darrers dos anys, basats en el replegament en la identitat de grup i en el rebuig a la comunicació amb la resta. Un rebuig però que no s’ha pogut mantenir en aquells espais, com el sindicalisme, on s’ha hagut d’imposar la col·laboració i el treball compartit per estendre els interessos generals de classe.

Per què ara?

La necessitat que ens mou a plantejar aquesta proposta té tres punts ja explicats: un panorama polític on es clouen els cicles destituents anteriors i s’imposa una certa acceptació d’un marc de gestió política encara subalterna a la UE i els condicionants neoliberals; l’esgotament dels partits de l’esquerra socialista catalana i un nou procés de formació de classe que requereix d’un referent orgànic clar. Tot això cal però la consecució d’un mínim comú denominador que aglutini les diverses tradicions actuals del socialisme català, un mínim comú que no es pot aconseguir més que en l’assumpció de les divergències i de la necessitat de la discussió com a via per crear unitat. 

La nostra proposta és precisament reconduir una dinàmica ja existent cap a la construcció d’un embrió del que ha de ser un nou espai. Una força capaç d’articular les diverses formes de resposta i reacció de les classes populars d’aquest país en un objectiu irrenunciable i estratègic: l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació com a pal de paller d’un procés de construcció nacional-popular que doni ple protagonisme a les masses treballadores del país. 

El cicle anterior ha clarificat quins espais es troben dins d’aquest objectiu estratègic i el diàleg que han d’establir no es pot demorar més. La nova onada de crisi requereix de la construcció pausada però inexorable d’un espai amb voluntat de créixer i ampliar el camp per l’actuació d’una proposta socialista realista, però amb un horitzó clar d’emancipació.

Foto de portada: Pxhere.com