JAUME I I LA CONSTRUCCIÓ NACIONAL, CÍVICA I DEMOCRÀTICA AL PAÍS VALENCIÀ

“El 9 d’octubre celebrem l’entrada de Jaume I a València l’any 1238. Enguany no hi haurà als carrers multituds per a rebre-ho, no ho celebrarem amb l’alegria de sempre, perquè batallem contra un enemic tan poderós com aquell al qual es va enfrontar el rei fa 782 anys, amb determinació, amb esforç i amb la unió de la seua gent”. Les anteriors frases formaven part de l’anunci que la Generalitat Valenciana va emetre als mitjans de comunicació el passat dilluns, 5 d’octubre, amb motiu de la celebració de la Diada del 9 d’Octubre. La falca publicitària només va resistir unes hores a les ràdios, ja que la pressió popular a les xarxes, que acusava l’anunci d’un racisme banal insuportable, va aconseguir que es retirés el mateix dilluns.

Com deia l’historiador Benedetto Croce, “tota la història és història contemporània”, és a dir, l’anàlisi històrica de les persones que fan història està sempre més o menys travessada per la visió sobre el present, i és evident que, de la mateixa manera, la població llig la història amb ressons del present. A més a més, si alguna cosa caracteritza la història, és el canvi, el continu canvi que també es produeix en la historiografia, l’estudi de la història. Com la resta de ciències, treballa constantment per arribar a un coneixement cada vegada més refinat i exacte, gràcies a plantejaments nous que permeten arribar a tesis més sòlides.

La figura de Jaume I ha evolucionat des de la Transició fins ací i no és la mateixa. Els motius són múltiples, com que l’acadèmia, actualment, es preocupa d’estudiar aspectes de la figura del monarca diferents o que la nostra societat és molt més rica i diversa culturalment

La història del poble valencià no és aliena a aquesta dinàmica. La figura de Jaume I ha evolucionat des de la Transició fins ací i no és la mateixa. Els motius són múltiples, com que l’acadèmia, actualment, es preocupa d’estudiar aspectes de la figura del monarca diferents o que la nostra societat és molt més rica i diversa culturalment parlant en 2020 que en 1980, o que una part reduïda del moviment nacionalista del País Valencià entén que un rei medieval com a referent nacional més important pot ser difícil d’encaixar amb la seua ideologia antiracista, antimilitarista…

Fa una dècada, fins i tot, es va tocar la qüestió per part del regionalisme valencià més caspós. Carlos Recio, responsable de cultura de la Diputació de València que anava a fitxar sense treballar i publicava còmics de superheroïnes valencianes que utilitzaven taronges explosives, defensava que els veritables reis valencians havien estat els reis acequieros –Mubarak i Mudafar–, alhora que sostenia que el regne de València era mil·lenari. Així, el malvat i sempre sospitós de catalanista Jaume I havia arribat a terres valencianes tallant la legítima línia hereditària dels reis musulmans.

El plantejament de la figura de Jaume I es fa avui dia des de postulats que pretenen aprofundir en les llibertats socials i nacionals del nostre país i que reflexionen sobre la legitimitat i conveniència de tindre com a pare de la nació un rei feudal

Més enllà d’episodis com l’anterior, amb els quals la dreta valenciana més servil no es cansa d’ofrenar el poble valencià, en l’actualitat el tema està en un altre lloc. El plantejament de la figura de Jaume I es fa avui dia des de postulats que pretenen aprofundir en les llibertats socials i nacionals del nostre país i que reflexionen sobre la legitimitat i conveniència de tindre com a pare de la nació un rei feudal.

La primera qüestió que convé entendre, com destaca l’historiador de Sueca Antoni Furió, és que sempre cal separar el personatge històric del símbol que ha arribat a esdevindre. Jaume I, raona l’historiador, no va conquerir només les Illes i les terres valencianes. No es pot responsabilitzar la persona ni en termes negatius, de la destrucció de la part oriental d’Al-Andalús, el Sharq Al-Andalús; ni en positius, de la creació dels regnes de Mallorca i València. Hi havia tot un país al darrere, tota una societat, que impulsava eixos projectes.

El mite de Jaume I

“Quan parlem de Jaume I –prossegueix Furió–, no parlem tant del personatge històric com del símbol”, del símbol d’una societat cristianofeudal en expansió que va conquerir unes terres que no estaven deshabitades, sinó ocupades per una població autòctona que va ser expulsada i, en el millor dels casos, expropiada de les seues cases i terres i sotmesa a la dominació cristiana. La conquesta –tota la conquesta– va ser un acte violent, tant per la mort i brutalitat com per la substitució demogràfica –la població musulmana per la cristiana–, l’extermini i l’esclavització dels vençuts –al regne de Mallorca especialment– i la subjecció política, econòmica i social dels musulmans que continuaren habitant als nous regnes. En eixe procés, Jaume I esdevé el símbol d’aquell doble procés de destrucció i construcció d’una nova societat sobre els enderrocs de l’anterior.

La mestra i històrica del moviment nacional al País Valencià Llum Sanfeliu coincideix amb Furió en destacar que el que “fa dècades o, millor dit, segles que celebrem no és pròpiament la figura del rei”, sinó el seu símbol com a creador de la possibilitat de ser valencià. Des de la perspectiva de la formació nacional catalana, el secretari general del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, Josep Guia, recorda encara les paraules del català i professor a la Universitat de València Joan Reglà, qui pensava que les conquestes de Jaume I i Jaume II representaven la segona embranzida de la formació nacional catalana.

Lluïsa Cifre reconeix que ella mateixa ha hagut de replantejar-se, reconeixent que és un símbol necessari per al poble valencià, certs aspectes de la conquesta arran de tindre un alumnat molt més multicultural

Lluïsa Cifre, professora de valencià i militant de Ca Revolta, ha vist un cert qüestionament de la figura del rei Jaume I les darreres dècades en determinats sectors de la societat. Reconeix que ella mateixa ha hagut de replantejar-se, reconeixent que és un símbol necessari per al poble valencià, certs aspectes de la conquesta arran de tindre un alumnat molt més multicultural, que no es pot sentir còmode amb l’enfocament que es feia dècades ençà de la Diada del 9 d’Octubre i la conquesta.

En la línia apuntada per Cifre insisteixen Ferran Garcia-Oliver, historiador i escriptor valencià, i Vicent Escartí, escriptor, doctorat en Filologia Catalana i llicenciat en Història Medieval. El primer assenyala que si es traslladen els patrons morals i ètics huit-cents anys enrere, cap figura resistiria, i “així trobaríem un Ausiàs March propietari de musulmans, homòfob i representant del patriarcat més genuí”. Garcia-Oliver destaca com la moral o l’ètica no són variables amb què la ciència històrica treballe. El segon planteja l’experiència de l’espill còncau enfront de nosaltres mateixos i es pregunta si potser algú “ens jutjarà un dia i ens dirà que mentre la gent de l’Àfrica mor de gana, nosaltres llancem menjar al fem constantment i produïm menjars especials per a les nostres mascotes”.

Garcia-Oliver, autor de nombroses publicacions sobre els musulmans valencians, com Nosaltres érem els altres, que tracta sobre l’expulsió dels moriscos, emfatitza en el fet que Jaume I és el creador ex novo del “regne de València”, un ens polític que sobreviurà fins a l’entronització dels Borbons, és a dir, durant cinc segles. En eixa mateixa línia, Escartí remarca que Jaume I és un referent inevitable del poble valencià. “Sense ell, sense el seu món, nosaltres seríem una altra cosa”. No sap si millor o pitjor, però una altra cosa.

Furió assenyala que el poble valencià ha vist la figura de Jaume I com el creador del regne i la identitat valenciana

En aquest punt, convé destacar que la classe política catalanoaragonesa de l’època del rei Jaume I no veia amb bons ulls el naixement del regne valencià, ja que s’entenia que Mallorca havia quedat sota la influència catalana i que, de la mateixa manera, les noves terres per sota del riu Sénia havien de passar a mans aragoneses. L’objectiu aragonés era tindre una eixida franca a la mar. Aquest és un dels motius que fan a Jaume I un rei tant estimat a València com controvertit a Aragó. El professor Escartí recorda com el rei va tindre durant segles el sobrenom “del de bona memòria”. En aquesta direcció, Furió assenyala que el poble valencià ha vist la figura de Jaume I com el creador del regne i la identitat valenciana alhora que com el protagonista de l’edat daurada –de llibertats i privilegis– de la història valenciana. Quatre segles i mig després de la conquesta, continua Furió, els pagesos que s’aixecaren durant la denominada Segona Germania encara evocaven els bons temps del rei en Jaume, “justament perquè identificaven el seu regnat com una època de llibertat i de menys desigualtat social”.

Segons el professor Furió, el referent de Jaume I continua sent útil i necessari per a qualsevol projecte de construcció d’una identitat nacional de les valencianes i valencians. És més, tot i que el nou regne s’inseria dins el marc d’una Europa cristiana i feudal, el regne de València mai no seria tan feudal com l’Aragó i el Principat. El pes de l’aristocràcia feudal seria menor, en benefici de l’element ciutadà i burgés. Al capdavall, el regne de València, com proclama el seu nom, era el regne de la ciutat de València, i això n’atenuava els trets feudals i senyorials, alhora que destacava la ciutadania amb les seues majors llibertats, lligades al mateix fet urbà. En aquest sentit, Jaume I, la conquesta i la creació del regne de València constitueixen ingredients fonamentals en la construcció de la identitat valenciana. És l’element originari, del qual formen part també la població –la majoria dels colons que ocuparen el nou regne eren catalans, junt amb aragonesos, navarresos i d’altres procedències. L’acta de naixement, que en deia Joan Fuster a Nosaltres els valencians.

Una identitat que es construeix de manera més inclusiva

La història d’un país constitueix un ingredient fonamental de la identitat de les seues habitants. Ara bé, una identitat moderna, cívica i democràtica no es construeix només sobre aquest ingredient, sinó també sobre molts altres, entre els quals el respecte a la diversitat religiosa i cultural i la voluntat d’inclusió.

Segons Garcia-Oliver, la radicalitat democràtica, com a principi moral i ètic imprescindible, reconeix que el País Valencià modern parteix d’una guerra despietada, que va ser viscuda amb dramatisme i desesperació pels “altres” valencians que pregaven a les mesquites. El mite de Jaume I, doncs, inclou o hauria d’incloure la reparació a aquell poble vençut i anorreat. La societat valenciana també és producte del que van fer els “moros de la terra” en l’agricultura, en les séquies, en la poesia d’Ibn Khafaja, en el tresor de paraules, en la fundació d’innombrables pobles.

Al segle XXI, és necessari qüestionar els mites per a poder conjugar eixa afirmació nacional amb símbols que siguen els més transversals i inclusius possibles

La història no ho és tot. Però tampoc es pot deixar de banda. La història no diu com ha de ser el futur, no el predetermina, però ajuda a explicar com hem arribat a ser el que som. No “som” una mateixa cosa al llarg dels segles, atemporal i fora de la història. “Som” precisament en tant que “hem estat”. I això no té res d’essencialista, sinó tot el contrari. Posa l’èmfasi en l’existència, en la història, en el que hem estat i continuem sent. I dona claus per a entendre on estem i per a decidir on volem anar. El més important, en tot cas, és, com deia Joan Fuster, la “decisió de futur”, conclou Antoni Furió. I aquesta decisió, hui, no pot sinó sostenir-se sobre unes bases cíviques i democràtiques, inclusives; cosa que no vol dir, de cap manera, fer taula rasa del passat.

Com a historiador, Furió continua veient el 9 d’Octubre com una possibilitat de conéixer millor aquell procés que anteriorment qualificava de “destrucció d’una societat, l’andalusina anterior,” i “de creació d’una altra, la nova cristianofeudal”, cosa que difícilment s’hauria vist així fa trenta o quaranta anys. Com a ciutadà, veu la Diada com una possibilitat de continuar repensant la identitat valenciana en termes més moderns, més democràtics, més inclusius.

Les historiadores coincideixen en el fet que la Diada del 9 d’Octubre és igual de necessària que sempre, ja que encara no s’ha aconseguit afirmar la identitat nacional del poble valencià i la major part de la població viu el fet de la seua valencianitat com una forma subalterna d’espanyolitat. En aquest context, en el que el país encara resta per fer, són necessaris els símbols nacionals que puguen tindre un paper aglutinador del conjunt de la societat i, en eixe sentit, Jaume I continua sent un dels més importants. Amb tot, al segle XXI, és necessari qüestionar els mites per a poder conjugar eixa afirmació nacional amb símbols que siguen els més transversals i inclusius possibles, tant com a estratègia com, en especial, per convenciment democràtic.