Layret: més enllà de «l’advocat dels obrers»

Somnis Rebels Add Comment

Aragonés entén Layret, no «com una figura del passat, sinó com un avançat al seu temps que ens ofereix les claus per a la lluita del present i la conquesta del futur».

Si la figura de Josep Anselm Clavé ha arribat als nostres dies per haver estat l’impulsor dels «cors obrers», la de Francesc Layret hi ha arribat per haver estat «l’advocat dels obrers». I, més, després que als anys 70 Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu estrenessin l’obra de teatre Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, que serví per recuperar la memòria d’aquest personatge i difondre-la a nivell popular.

Tanmateix, aquests dos personatges, comparteixen el fet que no sols destacaren per la seva faceta professional —així com també que ambdós patiren malalties cròniques que els hipotecaren les seves curtes vides—, sinó que tingueren un paper fonamental en l’evolució de la història de l’esquerra política catalana.

Aquesta amnèsia selectiva respecte el conjunt de la vida i obra d’aquests dos personatges històrics, potser ha facilitat que a dia d’avui hi hagi molts municipis que tinguin carrers i places amb el seu nom, així com també els hi anat molt bé per construir el seu relat històric del catalanisme a aquells polítics que deien que «la història ja estava escrita» i impulsaven el neonoucentisme de l’«oasi català», però han esdevingut dos importants greuges de la historiografia que tard o d’hora calia resoldre.

En el cas de Clavé, aquesta restitució i valorització de la seva vida i obra encara resta per fer (us hi animeu?). Però, en el cas de Layret, i coincidint amb el centenari de la seva mort, el cornellenc Vidal Aragonés Chicharro n’ha assumit el repte. I amb Francesc Layret. Vida, obra i pensament crec que l’ha superat en escreix.

En primer lloc, perquè tot i ser advocat i declarar-se públicament deixeble de Layret, ha recuperat la seva vida i herència anant «més enllà de l’advocat dels obrers». De ben segur, que ja no sols per defecte professional, sinó també passional, el capítol que parla del Layret advocat haurà estat el que ha requerit esborrar més pàgines abans d’enviar-lo a impremta.

En segon lloc, perquè com a «deixeble» seu no ens trobem davant d’una hagiografia o qualsevol altre gènere de ficció per crear un personatge ideal i perfecte, sinó que ens trobem davant d’una biografia amb tot el seu rigor historiogràfic. Per molt que Aragonés no hagi xafat mai cap facultat d’història, ha passat 10 anys del seu temps lliure —un bé molt preuat tenint en compte el seu compromís polític i les seves responsabilitats familiars— fent recerca en arxius i, fins i tot, coneixent personalment descendents de Layret que li han permès accedir a informació que fins ara no era coneguda.

En tercer lloc, i relacionat directament amb el segon, Aragonés no amaga la seva simpatia i el seu posicionament polític (seria una mica absurd intentar fer-ho quan actualment acaba la seva legislatura com a diputat de la CUP al Parlament de Catalunya), sinó que la mostra només començar el llibre amb tota sinceritat, en contraposició a la «neutralitat» positivista de molts pretesos «científics» o «acadèmics» que també abunden en el camp de la historiografia.

I, en quart i darrer lloc, perquè la seva forma planera i directa d’escriure, centrant-se en com explicar-ho de la forma més entenedora i sintètica possible, en lloc de buscar floritures barroques o paraules tècniques per intentar mostrar un suposat major coneixement de la ciència històrica o jurídica, permeten fer d’aquest llibre una obra de divulgació popular que pugui arribar arreu, i no sols es quedi limitat a les estanteries dels domicilis particulars dels erudits historiadors o de les biblioteques universitàries.

Abans de continuar amb aquest llibre, però, és de justícia fer un parèntesi per parlar de l’editorial Tigre de Paper, que ha tingut l’encert de publicar la biografia més extensa que es pot trobar actualment sobre Layret. I és que, veient el catàleg d’aquest segell cal inserir la motivació de l’edició d’aquesta obra en un esforç més general de recuperar aquell fil roig de la nostra història que ha quedat fora dels llibres de les escoles i instituts. Ho ha fet en els darrers mesos amb la reedició d’Apòstols i mercaders, de Pere Foix (que recuperarem més endavant) o amb la publicació de Brigadistes. Vides per la llibertat, de Jordi Martí-Rueda, que ja va per la quarta edició. Però, sobretot vull destacar, la col·lecció «Els petits tigres» que de moment, ja ha portat a moltes llars la història de Montserrat Roig, Neus Català, i fa poc de Puig Antich, que de ben segur aconseguirà crear un bon planter de futurs historiadors i historiadores, o el que és millor d’amants de la nostra història.

Separa la «persona» del «personatge històric» i repassa l’herència política i intel·lectual de Layret, des del seu assassinat a mans dels pistolers a sou de la patronal fins a l’actualitat

Però tornant a Layret, l’exercici d’Aragonés va molt més enllà d’explicar-nos la seva «vida, obra i pensament» (si cal fer-li alguna crítica del llibre és el «formalisme academicista» d’aquest subtítol!), sinó que ens dibuixa una època i, especialment, una dècada, la dels 10, que és una de les grans desconegudes de la nostra història —eclipsada com moltes altres per la dels 30—, però que és clau per entendre l’evolució de l’esquerra catalana al segle XX.

I és que l’evolució del seu pensament polític i la seva acció al llarg d’aquesta dècada circula pel republicanisme, el catalanisme, l’obrerisme i el socialisme. Moviments polítics i visions del món —i de la nació—, que convivien barrejats de tal manera, que era difícil poder fixar-ne unes fronteres clares. El Poble Català, on Layret escriví regularment abans d’abandonar l’UFNR, és una rica mostra d’aquesta pluralitat d’espais polítics en ràpid i contradictori procés de definició. A les seves planes hi trobem des d’aplecs sardanistes fins a congressos cooperativistes, passant per articles d’opinió de plomes tant prestigioses com les d’Alomar, Rovira i Virgili o l’Andreu Nin.

Un procés, en el qual Layret hi tingué ja no sols un paper destacat, sinó al capdavant dels sectors més «progressius», com es deia en aquella època. Així ho evidencia una simple lectura ràpida de l’índex del llibre de Vidal Aragonés, que seguint un ordre cronològic ortodox, ens comença parlant dels seus inicis en el «republicanisme històric» (aquell hereu directe del pimargallisme), la seva participació al Centre Nacionalista Republicà (després del trencament de la Solidaritat Catalana) i la conformació de la Unió Federal Nacionalista Republicana. I, a partir d’aquí, de les iniciatives polítiques en què ell ja n’esdevingué un dels principals promotors, fins al final de la seva vida, quan intentà impulsar allò que tot just en iniciar la dècada desitjava Gabriel Alomar, «la constitució d’un socialisme ben socialista, però que parlés català!».

Precisament, aquest darrer intent de fer front a l’hegemonia de la Lliga ja no sols des de l’esquerra, sinó des d’una «candidatura electoral d’unió proletària» en paraules del mateix Vidal, protagonitza el que considero que és un dels millors capítols del llibre, especialment per aquells més avesats a llegir sobre la nostra història.

Per contextualitzar-ho, recuperem l’Apòstols i mercaders que comentàvem anteriorment. En aquest llibre, Pere Foix l’any 1949 des del seu exili mexicà, afirmava: «abans de la mort de Francesc Layret, Seguí ja havia donat la seva conformitat de figurar en una candidatura per a diputats a Corts». Una candidatura, que segons ell, havia de convertir-se en el Partit Socialista Català. Aquesta revelació —com la del mateix Foix transcrivint la conferència de Seguí a l’Ateneu de Madrid— ha omplert des de llavors pàgines i pàgines de debat historiogràfic sobre la veracitat d’aquests fets.

Doncs, bé, Aragonés se suma a la controvèrsia a partir de totes les principals aportacions que s’han realitzat, plantejant un judici ponderat i allunyat de tot interès partidista o somni d’allò que hagués pogut ser, que n’ha estat la tònica general durant tots aquests anys.

Però, és que a sobre, es permet just després d’intervenir en aquest debat, d’escriure unes planes de «política ficció», on planteja com hauria estat la continuació de la «carrera política» de Layret de no haver estat assassinat, just quan preparava aquesta candidatura.

I, aquest anà més enllà de la mort de Layret no s’atura aquí. Si bé en aquests darrers paràgrafs podríem dir que ho fa més a mode de divertimento i «provocació» tenint en compte el debat entorn d’aquesta qüestió, tot i fer-ho sobre bases més que sòlides, el darrer capítol del llibre hauria de ser un «exercici obligatori» de qualsevol biografia que es publica.

Titulat «Després de Layret», separa la «persona» del «personatge històric» i repassa l’herència política i intel·lectual de Layret, des del seu assassinat a mans dels pistolers a sou de la patronal fins a l’actualitat, tot just un segle després.

Perquè tot «personatge històric» té una vida molt més llarga que no pas la pròpia «persona» i, precisament, és per això que la «persona» adopta aquesta categoria. És així com Aragonés entén Layret, no «com una figura del passat, sinó com un avançat al seu temps que ens ofereix les claus per a la lluita del present i la conquesta del futur».