La davallada de Syriza

Quan el 25 de gener de 2015 es van anunciar els resultats de les eleccions parlamentàries, tots els ulls estaven posats a Grècia. Per primer cop, un partit de l’esquerra radical (sense comptar els socialdemòcrates, que compartien un programa neoliberal amb la Dreta des de feia anys) va aconseguir el poder en un país europeu.

Per a la majoria de la gent, ja era impossible distingir entre centredreta i centreesquerra: els dos defensaven amb obstinació l’austeritat, la disciplina fiscal i la competitivitat. La victòria de Syriza va semblar una revolució popular dins d’una Unió Europea que ja s’havia convertit en un terreny fèrtil per a les polítiques a favor del mercat.

Syriza mateix havia liderat un període de cinc anys de protestes massives per tot el país. La seva plataforma electoral de 2015, el programa Thessaloniki, va prometre rebutjar els memoràndums d’austeritat de la Troika, que havien empobrit el país. El partit tenia l’eslògan “l’euro no és cap fetitxe” i semblava estar disposat a lluitar contra les elits dominants del continent.

Els quatre pilars de la plataforma de Syriza van rebre un gran recolzament per part de la societat: gestionar la crisi humanitària del país, tornar a engegar l’economia i promoure la justícia fiscal, recuperar els llocs de feina perduts i reforçar la democràcia transformant el sistema polític. El poble hel·lè esperava que aquestes mesures previndrien l’èxode d’una generació sencera, després que 600.000 joves ja haguessin abandonat el país degut a la crisi.

Pel poble grec, ja n’hi havia prou. Els últims cinc anys havien estat caracteritzats per una catàstrofe social i econòmica: el país ja havia perdut un 25% del seu PIB, l’atur havia pujat fins al 28%, els salaris reals havien perdut un terç del seu valor i el parlament s’havia convertit en un segell per als memoràndums europeus, que només prometien més mesures del mateix tipus. Hi havia una gran necessitat d’un canvi polític.

Després de la victòria de Syriza amb el 36,3% dels vots, hi va haver una sensació d’esperança per primer cop en molts anys. La gent va pensar que per fi hi hauria una lluita real contra el sistema, els magnats dels mitjans de comunicació i l’oligarquia grega. Com a membres del parlament i d’aquest moviment, nosaltres també vam creure-hi. Desafortunadament, aquella resistència va durar molt poc.

Els primers mesos

Quan Syriza va començar a governar, la seva posició oficial era ‘cap sacrifici més per l’euro’. Dins del partit, això va ser interpretat com una disposició a preparar una alternativa en les negociacions amb les autoritats europees sobre el deute i els memoràndums, inclosa la possibilitat de sortir de la unió.

Tanmateix, des del principi es va veure que aquesta no era realment l’estratègia que pensaven seguir Alexis Tsipras i el seu equip dirigent. Estaven decidits a seguir amb les negociacions sense posar en perill la posició de Grècia com a membre de l’Eurozona o la seva aliança amb l’OTAN. A més d’afeblir qualsevol avantatge que podríem haver tingut en les negociacions, això va fer que no hi hagués cap traspàs de poder de l’oligarquia al parlament i als altres organismes de presa de decisió de la ciutadania.

El que va passar en els sis mesos següents va ver una lenta derrota per als moviments que havien portat a Syriza al poder. Cada dia arribaven notícies de negociacions fetes molt lluny de casa, i el poble que volia ser protagonista va acabar assumint el paper d’espectador.

Evidentment, els líders del partit sabien des del principi que amb negociacions d’aquest tipus no era possible mantenir les promeses que ens havien portat a guanyar les eleccions. Tot i així van continuar, i el resultat va ser un drama llarg i inútil per Europa i per tot el món.

La Troika estava decidida a fer de Grècia un exemple de cara als altres països i pobles que s’atrevien a contestar la dictadura financera que havia construït. Sabia que Grècia simbolitzava la lluita de més d’un país: comptava amb el recolzament d’Espanya, Portugal, Itàlia i Irlanda, i de milions de persones que aspiraven a un ordre social nou i més just.

Per tant, es van organitzar contra aquesta amenaça. I va ser a causa d’aquest context que l’estratègia d’Alexis Tsipras i els seus aliats (la de pensar que desistirien) va ser una fal·làcia. A l’estiu de 2015, l’espurna de les protestes populars que havien capgirat el sistema polític hel·lè i fet néixer Syriza es va encendre de nou amb la campanya pel referèndum.

Al juliol, després de l’estancament de les negociacions, el govern va preguntar directament al poble si Grècia havia de respectar els memoràndums. Inesperadament, el 61,3% va votar contra l’austeritat i l’esclavatge del deute exigits per la Troika. Van dir “No”.

Tsipras i el seu entorn van declarar que el referèndum era una eina per potenciar el seu avantatge de cara a la Troika.

Aquest «No» va ser un gran moment d’orgull patriòtic i internacionalista, que recordava la capacitat unificadora de l’esquerra grega durant l’ocupació nazi (i aquesta continuïtat històrica és especialment evident en el cas de Manolis Glezos, antic combatent de la resistència i eurodiputat de Syriza). A més, va ser una expressió de resistència contra l’ordre financer internacional basat en l’hegemonia nord-americana, que ha imposat programes d’ajustament estructural a moltíssims països.

La gent havia decidit. Va apostar per l’altruisme i la responsabilitat col·lectiva. Durant la campanya, els oligarques i els magnats dels mitjans de comunicació havien advertit de les conseqüències, i tot i així el poble estava preparat a fer sacrificis i assumir els costos. A pesar de tot, va lluitar pel valor inestimable de la societat grega, pels joves que havien hagut de marxar pel seu futur. Lamentablement, el nostre govern no va ser tan valent.

La retirada

En qüestió d’hores va ser evident que l’equip dirigent d’Alexis Tsipras no tenia cap intenció de respectar el resultat del referèndum. Com a administradors dels “memoràndums amb cara humana”, van escollir l’oportunisme polític i el poder. Van prendre les seves pròpies decisions sense preocupar-se pels principis o els procediments del seu propi partit.

La humiliació de la retirada va ser claríssima: la Troika no només no estava disposada a arribar a un acord honest després del resultat del referèndum, sinó que, a més, enrabiada perquè el seu sistema polític i econòmic s’havia posat al descobert, va demanar una rendició total amb un vot immediat sobre un tercer memoràndum.

Poc després, la Plataforma d’Esquerra, a la que jo pertanyia i que no acceptava de desistir, va ser expulsada. Pels líders polítics alemanys i nord-americans, aquest signe de responsabilitat per part del que havia estat un partit d’esquerres radical va ser un alleujament.

Tot i que la Dreta grega havia perdut el referèndum, havia guanyat de fet la batalla ideològica. L’austeritat i l’adhesió a l’ortodòxia europea van començar a ser acceptades. Els líders de Syriza, que compensaven la seva manca de coneixement polític amb una comunicació excel·lent, havien perdut la batalla ideològica que els havia portat al poder, però havien guanyat l’oportunitat de mantenir el poder implementant les polítiques a les quals inicialment s’havien oposat.

La ferida causada pel referèndum i per les seves seqüeles segueix oberta. No es pot curar; sobretot pel que fa l’esquerra grega, que en la seva trajectòria havia guanyat algunes batalles i n’havia perdut d’altres, però sempre havia mantingut la seva legitimitat moral i el seu lideratge polític. Des dels temps de la Guerra Civil grega, havia tingut moltíssims màrtirs, però en la memòria històrica del poble hel·lè també havia acumulat un llegat etern, que la mantenia viva perquè donava continuïtat a la història del nostre poble.

Amb el referèndum, el poble va demanar una ruptura. Va demanar un canvi històric, un acord just per Grècia i la fi de l’esclavatge del deute. Però el govern va transformar aquest desig en una acció estratègica, trencant el seu compromís amb el poble i perjudicant l’Esquerra d’una manera que encara no podem quantificar.

Tsipras i el seu entorn van declarar que el referèndum era una eina per potenciar el seu avantatge de cara a la Troika; la credibilitat d’aquesta explicació es va esfumar en qüestió de minuts. Sense dubte, hi havia altres persones que esperaven un resultat més igualat o una derrota per legitimar la retirada del nostre programa polític. Finalment, no van obtenir cap d’aquestes coses, i tot i que van guanyar les eleccions que van tenir lloc entre les ruïnes d’aquell estiu, no van tornar a ser mai més una força social real. Syriza va convertir-se en una altra cosa.

De la resistència al cinisme

Va ser en aquell moment que va aparèixer el cinisme d’Alexis Tsipras, un cinisme peculiar i estrany a l’ètica tradicional de l’esquerra. Després de rendir-se als creditors, Tsipras va invocar un cop més l’esperit del referèndum i de la resistència per guanyar les eleccions. Va voler recolzar-se sobre la legitimitat del referèndum fins i tot havent invalidat el seu resultat.

Hem de recordar que guanyar unes eleccions no vol dir necessàriament plasmar i transformar la societat a favor dels interessos del poble.

Fonamentalment, Tsipras va aconseguir comunicar que la seva rendició no era la conseqüència d’una retirada o d’una manca de preparació; més aviat, era un fet inevitable. Resistir a la dictadura del mercat i al cop d’estat contra el poble grec era impossible. Un cop més, la política es va convertir en una esfera on les il·lusions només anaven a morir.

Durant els tres anys següents, Alexis Tsipras i el govern de Syriza van aconseguir fins i tot allò que els governs anteriors als memoràndums no havien pogut fer: implementar el tercer Memoràndum en ple, portar a terme privatitzacions enormes, desmantellar el marc institucional de la seguretat social i obrir la porta a la feina flexible, precària i mal pagada. Tot això, amb una resistència social mínima: el moviment havia perdut la il·lusió.

Van aconseguir tot això comptant conscientment amb el fet que una societat esgotada no podia reaccionar amb la mateixa força que havia tingut de 2010 a 2012. Però també sabien que la transformació de Syriza havia creat un escenari polític que constituïa la prova final de la teoria contra la qual tots vam lluitar: TINA (There Is No Alternative: “No hi ha cap alternativa”).

Amb l’objectiu de sortir dels memoràndums abans de la fi del seu mandat i a qualsevol preu, Syriza no només va acceptar tots els prerequisits demanats per la Troika, sinó també una austeritat perpètua i fins i tot la vigilància de l’economia grega fins a 2060.

Primer, van sacrificar un principi, després un altre, i al poc temps ja no hi havia coordinades. No és una casualitat que Syriza ja ni s’identifiqui amb l’Esquerra, tot i que el seu nom en grec signifiqui “La Coalició de l’Esquerra Radical”. Ara s’identifica com a “partit progressiu”, i adopta la posició del centreesquerra, que des del punt de vista polític no té pràcticament cap diferència amb el centredreta.

La temptació del poder va ser irresistible per molts dels veterans d’Esquerra. Una de les coses que hem après d’aquesta experiència és que els alts càrrecs d’un partit poden convertir-se al sistema molt fàcilment un cop que s’incorporen a l’estat com a consellers o buròcrates.

L’any passat, durant les eleccions, Alexis Tsipras va rebutjar la invitació a parlar durant el congrés dels empresaris grecs “per principi”. Però enguany, un cop terminades les eleccions, hi va participar sense problemes dient “Hem de recordar que, en molts casos, per estar al costat correcte de la història hem d’anar més enllà fins i tot de nosaltres mateixos”.

No hi ha cap dubte que Alexis Tsipras i Syriza van fer exactament això: van distorsionar per complet el seu projecte polític, que en comptes de servir el poble va acabar servint el poder. Hem de recordar que guanyar unes eleccions no vol dir necessàriament plasmar i transformar la societat a favor dels interessos del poble. És fonamental que aprenem també d’aquests moments, i no només de les victòries.

L’experiència grega és una prova del fet que la gent és capaç d’una enorme resiliència quan s’enfronta a les humiliacions i als xantatges. La nostra lluita pel socialisme ens motiva a escoltar-la, i no a reprimir el seu rol i la seva participació en els moments històrics més importants. Si podem fer això, aconseguirem arribar a Ítaca, tots junts.

Article publicat originalment a Tribune

Traducció d’Anna Vigetti

Foto de portada: Flickr – Asteris Masouras