Un recorregut pels 100 anys del Partit Comunista Portuguès

a poc més d’un mes, diverses ciutats luses van despertar-se amb una estampa d’allò més peculiar: les seves avingudes i carrers es vestien de roig amb motiu del centenari del què és el partit en actiu més antic de Portugal: el Partit Comunista Portuguès (PCP). La penjada de nombroses banderes del partit a diferents punts del país era una de les primeres accions organitzades dins d’un cap de setmana commemoratiu que culminaria amb la celebració d’actes polítics a tot el país, illes incloses. El ja històric secretari general del PCP, l’operari metal·lúrgic Jerónimo de Sousa —que compta amb 16 anys de direcció partidària ininterrompuda— apuntava al seu discurs a l’acte commemoratiu celebrat a la plaça del Rossio de Lisboa que “Em Portugal não há avanço, conquista, progresso que não tenha contado com as ideias, o esforço, a luta dos comunistas do Partido Comunista Português”. A més de fer memòria del paper del PCP en la història recent de Portugal, Sousa també va voler aprofitar el discurs —que va tenir una durada aproximada de quaranta minuts— per abordar qüestions actuals, com són la crisi sanitària i les propostes polítiques que els comunistes tenen al voltant d’aquesta. Sousa tampoc va perdre l’oportunitat d’arremetre contra el govern del Partido Socialista (PS), el qual, segons el secretari general, «(…) mantém, no essencial, as opções de fundo da política de direita.»

Més enllà de fer menció a les commemoracions i actes polítics celebrats pels comunistes portuguesos, l’objectiu principal d’aquest article és fer un repàs de la història del PCP des de la seva fundació, amb data del 6 de març de 1921, fins al dia d’avui. Amb un bagatge de 100 anys d’existència, el partit, subjecte inevitable de l’evolució històrica de Portugal durant els segles XX i XXI, ha tingut diverses formes i la seva evolució no ha estat mai lineal: ha patit reorganitzacions, escissions, i ha viscut la meitat de la seva vida sota l’ombra de la clandestinitat, aconseguint sobreviure a la dictadura salazarista. En les següents línies es pretén, doncs, fer memòria de quins han sigut alguns dels moments cabdals del PCP al llarg de la seva història -havent d’incloure uns i excloure altres per les limitacions espacials de l’article- i també fer una anàlisi de la situació del partit en l’actualitat, un partit al qual tothom posa punt final contínuament, però que any rere any demostra que encara li queden anys de vida i drets per batallar.

Escriure la història del PCP

Escriure la història del PCP no és una tasca fàcil per aquells que intentem aproximar-nos-hi. Els motius que acompanyen aquest fet són diversos: primerament, escriure la història del PCP significa escriure la història d’un organisme polític viu. Segons l’historiador João Madeira, això fa «que els estudis històrics al voltant del PCP sempre es vegin acompanyats pel perjudici, tant a l’esquerra com a la dreta; els comunistes creuen que només ells poden escriure la seva pròpia història i la dreta de seguida relaciona l’estudi del comunisme amb ser comunista i l’enaltiment d’aquest». A més d’aquest perjudici inicial, que segons l’historiador provoca que «es prengui més atenció al detall que al contingut», també ens trobem amb diversos handicaps de partida amb relació a l’accés a les fonts documentals: els arxius del PCP estan tancats al públic i el procés de demanar qualsevol document pot ser una veritable odissea. Madeira inclou també els arxius públics portuguesos dins d’aquesta problemàtica i destaca l’infrafinançament de polítiques públiques d’investigació a Portugal: «de vegades has de fer un viatge d’hores per poder veure un document de dues o tres pàgines. S’han proposat diversos projectes de digitalització per agilitzar la feina dels investigadors, tots sense èxit. L’accés a documents és més fàcil que als arxius del PCP però sempre et trobes amb problemes».

Malgrat aquesta situació que l’historiador denomina de «coerció política i institucional», diversos —però comptats— historiadors s’han lliurat a l’estudi de la història del PCP, d’entre ells el mateix Madeira, l’historiador i exdiputat del Partido Social Demócrata (PSD) José Pacheco Pereira o el dirigent bloquista Fernando Rosas, d’entre altres. Però potser faltaria, assenyala João Madeira, és que «el PCP escrigui la seva pròpia història».

El moviment obrer, el començament de tot

El 6 de març de 1921, al número 225 del carrer Magdalena de la capital lisboeta, naixia el Partit Comunista Portuguès en una reunió celebrada a la seu de l’Associació de Treballadors d’Oficina de Portugal. En aquesta assemblea —la qual seria l’última de moltes altres realitzades amb l’objectiu de constituir un partit comunista— diversos individus sorgits del que havia estat la Federação Maximalista Portuguesa (FMP) van aprovar les bases i el cos directiu de la nounada formació política.

A diferència d’altres partits comunistes de l’Europa Occidental, l’origen del PCP es remunta a la tradició anarcosindicalista portuguesa. La FMP, fundada l’any 1919, era un agent revolucionari que recollia els sectors més radicals del sindicalisme portuguès de principis del segle XX. Un sindicalisme que, de la mà de la  Confederação Geral do Trabalho (CGT), intentava escapar dels sindicats tradicionals, els quals no aconseguien donar resposta a una classe obrera que agonitzava en una crisi econòmica provocada, en part, per la participació de Portugal a la Primera Guerra Mundial al costat dels Aliats. La FMP considerava que la militància sindicalista no era suficient, i que calia organitzar-se més enllà per difondre les idees revolucionàries que havien triomfat pocs anys abans a Rússia. La federació, però, acabarà sent il·legalitzada després de la detenció del seu màxim dirigent Manuel Ribeiro, el qual havia sigut molt crític amb el govern del moment. D’aquesta desarticulació, però, apareixerien els agents que el març de 1921 fundarien -juntament amb la intervenció de la Internacional Comunista (IC)- el PCP amb l’objectiu de donar resposta a un nou ordre mundial i difondre les idees marxistes. El seu primer congrés se celebrarà l’any 1923 i el seu primer dirigent serà Carlos Rates.

Clandestinitat: 48 anys de secret i resistència

Tan sols cinc anys després de la seva fundació, en plena celebració del seu segon congrés, el PCP era testimoni del cop d’Estat militar que el 28 de maig de 1926 posaria fi a la Primera República Portuguesa. Aquest acte subversiu seria alhora el tret de sortida de quaranta-vuit anys de dictadura inintermitent a Portugal. Aquest llarg període superposaria dos règims: una dictadura militar, encapçalada per Óscar Carmona, i la dictadura salazarista i la consegüent implantació de l’Estado Novo, que s’estendria des de 1933 fins a la famosa Revolució dels Clavells del 25 d’abril de 1974. El fet que aquestes dues dictadures se solapessin no és casualitat; de fet, la dictadura militar va assentar les bases perquè l’Estado Novo de Salazar fos materialitzable.

Des del primer moment, el PCP va catalogar el cop militar com «feixista» i va ser conscient que la seva existència corria un gran risc. Menys d’un any després del cop d’Estat, després de la revolta del febrer de 1927 a Oporto —un dels primers intents de derrocar la Dictadura Militar— els comunistes del nord del país van ser víctimes d’una cruenta repressió que va acabar amb el tancament de la seu regional del PCP, amb la consegüent desintegració de l’organització partidària a la regió nord portuguesa. Cada vegada l’acció política partidària es va veient més condicionada i reprimida per l’avançament de la dictadura. Malgrat tot, encara sobreviurà certa acció partidària, destacant-ne les delegacions que el PCP enviaria a la Unió Soviètica en representació dels comunistes portuguesos, senyal que, malgrat les circumstàncies es mantenia el contacte amb la Internacional Comunista.

Malgrat la distància física, Cunhal es convertirà en el dirigent més carismàtic i conegut dels comunistes portuguesos

Molts historiadors coincideixen en situar el començament del partit clandestí amb la reorganització que el secretari general Bento Gonçalves va dur a terme l’any 1929. En aquella reorganització —que es farà també de la mà de Júlio César Leitão, antic militant del Partido Comunista Brasileiro (PCB)—  es pretenia posar ordre i organitzar el partit en aquesta nova etapa clandestina. Les pràctiques clandestines que es duran a terme a partir d’aquell moment seran molt rudimentàries; moltes d’elles estaven heretades de la Internacional Comunista o de la tradició anarco-republicana de principis de segle. D’entre elles destaquen l’ús de pseudònims —moltes vegades poc efectius perquè es barrejaven noms reals i inventats—, les reunions clandestines i les trobades al carrer a través de les «cèl·lules» del partit, sempre vigilades per un controleiro del partit. També serà en aquesta època en que naixerà el diari del partit, l’Avante! —diari que posa nom a la famosa festa dels comunistes—.

Malgrat els esforços, aquestes activitats clandestines no seran suficients per despistar a la policia, i a l’entrada dels anys 30 el partit patirà una de les seves ràtzies repressives més cruentes. Per fer-nos una idea, l’any 1931 gairebé tota l’antiga Comissió Executiva es trobava detinguda i el 1935 el secretariat del partit serà detingut íntegrament en un cop organitzat per la recentment creada PVDE (Polícia de Vigilância e Defesa do Estado), cos de policia que després es convertiria en la policia secreta i repressiva del règim de Salazar, la PIDE (Polícia Internacional e de Defesa do Estado). Molts dels detinguts al llarg d’aquests anys inauguraran el Camp de Concentració de Tarrafal (Cabo Verde), també anomenat «Campo da Morte Lenta», com és el cas del secretari general Bento Gonçalves, que després de poder tornar a Portugal va ser detingut una segona vegada  i retornat al camp, on morirà l’any 1942.Als comunistes portuguesos els hi serà molt difícil recuperar-se d’un cop així; després de ser coneixedors que alguns militants feien declaracions a la policia quan se’ls detenia, la desconfiança va créixer dins del partit i també fora, fins al punt que la IC va trencar el seu lligam amb el PCP per recel que aquest estigués infestat d’infiltrats.

La situació no canviarà fins a la «Reorganització» de l’any 1941. Aquesta reorganització partidària —organitzada, en part, per militants alliberats de les presons i de Tarrafal pel que es coneix com l’«Amnistia dos Centenários»—, que suposaria l’inici de la bolxevització (tardana) del partit,  va tenir els seus efectes en l’organització clandestina, que es reforçarà per evitar errors del passat. A grans trets, s’imposaran regles estrictes al voltant dels funcionaris del partit i en tot allò relacionat amb el secret i la discreció: regles sobre com actuar en detencions, canvis en les tipografies i les cases clandestines —aquestes últimes es mouran a entorns rurals per no ser descobertes a les ciutats—, i en definitiva, en totes aquelles activitats que poguessin evidenciar una certa identitat comunista. El PCP intentava, amb aquests canvis, dotar la clandestinitat d’una infraestructura que es mantindrà ferma fins al final d’aquesta, i que només es veurà lleugerament modificada als anys 60 a causa del creixement de les urbs luses i d’una desviació socialdemòcrata del partit que es coneix com el “Desvío à Direita”. Malgrat aquest petit lapsus, el secret i la clandestinitat es mantindran en pràcticament tots els seus aspectes fins a la Revolució dels Clavells de 1974.

La persona i lideratge d’Álvaro Cunhal: carisma i teoria

Tothom que hagi tingut l’oportunitat d’endinsar-se en el món del comunisme portuguès ha pogut adonar-se de seguida de la transcendència històrica, política —i fins i tot cultural— de la figura d’Álvaro Cunhal. Natural de la ciutat universitària de Coimbra, jurista i militant del partit des dels disset anys —hi ingressarà l’any 1931, en plena crisi repressiva—, de seguida es guanyarà la simpatia i la confiança dels òrgans centrals del partit, que seguint la recomanació del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) després que Cunhal fes un viatge a la URSS, van integrar-lo al comitè central. Serà un agent actiu a la reorganització de 1941 i en el procés de bolxevització del partit, i serà l’encarregat d’organitzar el partit en clandestinitat. De fet, corre el rumor que un dels documents més famosos de la clandestinitat després de 1941, el llibret  “Se fores preso, camarada..” —on s’exposaven aquelles coses que es podien i no es  podien fer quan la PIDE et detenia— està escrit de la pròpia mà de Cunhal.

Militant compromès i amb un sentit de la disciplina digne de ser recuperat, Álvaro Cunhal serà empresonat en un total de tres ocasions per la seva oposició al règim i per la seva militància comunista, arribant a complir un total de quinze anys de presó. De la seva època presidiària cal destacar la seva producció literària; la seva primera novel·la, “Até amanhã, camaradas” —firmada a nom de Manuel Tiago, un dels seus pseudònims— relata la història de dos clandestins lliurats a la causa comunista i opositora a un Portugal en dictadura. La novel·la té fins i tot la seva adaptació audiovisual en format d’una pel·lícula obra de Joaquim Leitão. Del seu temps de la presó també cal remarcar el que serà la seva participació i paper actiu en l’organització d’un dels episodis històrics més famosos del segle XX portuguès: la fuga de la presó de Peniche, on l’any 1960 deu personalitats destacades del PCP —incloent-hi Cunhal— van planejar una fugida que va desenvolupar-se amb total èxit.

Segons João Madeira «el PCP no acabarà. Pot acabar reduït electoralment, però disposa d’un quadre permanent que ha patit i pateix petites crisis, però que presenta una matriu estable»

Serà un any després de la seva fugida quan Álvaro Cunhal assumirà el càrrec de secretari general del partit, càrrec que preservarà fins a l’any 1992, però que durant alguns anys exercirà amb distància; primer des de la clandestinitat i després des de ciutats com Moscú o Berlín, vivint en un exili del qual no tornarà fins a l’abril de 1974 i on mantindrà la seva estreta relació amb el PCUS, que confiava completament en el dirigent portuguès. Malgrat la distància física, Cunhal es convertirà en el dirigent més carismàtic i conegut dels comunistes portuguesos; la seva opinió respecte al partit i la militància serà tinguda en compte fins i tot quan deixi de ser secretari general. Quan mori l’any 2005, milers de persones acudiran al seu funeral a Lisboa. Quan parlàvem de la transcendència de la seva figura, cal tenir en compte que aquesta també traspassa fronteres: obres de teoria com “O Partido Com As Paredes de Vidrio” seran vertaders manuals d’organització comunista a escala internacional. Avui en dia, podem trobar textos i discursos transcrits de Cunhal al famós fons de literatura marxista Marxist Internet Archive (marxists.org).

El PCP en democràcia: evolució i actualitat

El Partit Comunista Portuguès arribarà al 25 d’abril de 1974 sent una organització supervivent a quaranta-vuit anys de dictadura. Les rígides i dures regles i condicions clandestines els hi havien permès mantenir una infraestructura partidària prou forta per a sobreviure i organitzar-se al marge de la dictadura fins a l’últim dia d’aquesta. Durant els mesos immediats a la Revolució dels Clavells, coneguts com els mesos del Processo Revolucionário em Curso (PREC) —on la política portuguesa farà un gir a l’esquerra i començaran a assentar-se les bases per una transició de caràcter socialista i democràtica a Portugal— els comunistes tindran un paper important en molts dels canvis introduïts, sobretot, durant el govern del militar i simpatitzant comunista Vasco Gonçalves. Malgrat que aquest procés no durarà més d’un any i mig —finalitzat amb el cop militar de 25 de novembre de 1975, data d’inici de la transició cap a la democràcia liberal portuguesa—, el PCP continuarà sent un agent polític actiu en la construcció de la democràcia portuguesa, per exemple, tenint un paper rellevant en l’elaboració de la Constitució Portuguesa de 1976. Aquesta proactivitat i aquest paper central dels comunistes en la construcció d’un nou Portugal va quedar gravat en la memòria col·lectiva dels portuguesos i és encara a dia d’avui un dels motius pels quals el PCP és un partit profundament respectat per les institucions i gran part de la societat civil.

Segons João Madeira, després d’aquesta etapa el PCP patirà dues crisis en democràcia; una lligada a la caiguda de l’URSS —la qual suposarà una davallada electoral considerable— i una altra —que segons l’historiador «està molt mal estudiada»— relacionada amb l’adhesió de Portugal a la Unió Europea. Madeira assenyala que l’adhesió de Portugal a la UE «que suposarà canvis i la creació de relacions d’interdependència» serà una qüestió a la que el PCP mai s’hi acabarà enfrontant, i per la formació és molt difícil tenir una posició ferma al respecte: «Si bé alguna vegada han posat sobre la taula sortir de l’Euro, la sortida de la Unió Europea no és un posicionament compartit per tots els militants». Una altra de les característiques que Madeira afegeix al PCP de les últimes dècades del segle XX és que mai s’adherirà a l’eurocomunisme: «la no adhesió a l’eurocomunisme respon a la forta tradició clandestina i al lideratge de Cunhal. De fet, una de les grans lluites de Cunhal va ser fer entendre que el PCP no estava sotmès al PCE de Carrillo». Els anys noranta estaran marcats, sobretot, per la successió de Carlos Carvalhas en el paper de secretari general del partit i per ser uns anys de mals resultats electorals.

Després d’una dècada gairebé fatídica pel partit, l’any 2004 s’escollirà a Jerónimo de Sousa, l’actual secretari general, com a dirigent del partit. Des de llavors el partit ha treballat pel que denominen com «política patriótica e de esquerda» la qual algunes vegades ha semblat no estar a l’alçada de la situació. João Madeira considera que el PCP de vegades «no ha sigut capaç de donar resposta als nous interessos de les societats contemporànies, on han aparegut noves formes de lluita social. En termes de treball de justícia social estan totalment al dia, però en matèria de drets civils semblen mostrar-hi certa resistència. Sembla que fugen d’aquelles qüestions que s’escapen de la lluita “tradicional” del PCP». L’historiador no pot negar, però que el PCP és «un referent polític de l’esquerra portuguesa», un referent, afegeix, «que té un problema de renovació política i al que la seva pròpia cultura comunista el persegueix en tot allò que fa». A diferència d’allò que assenyalent els politòlegs i part de l’opinió popular , Madeira considera que «el PCP no acabarà. Pot acabar reduït electoralment, però disposa d’un quadre permanent que ha patit i pateix petites crisis, però que presenta una matriu estable». El que caldrà veure, però, apunta Madeira, és com ha evolucionat el vot comunista amb l’aparició del Bloco de Esquerda(BE) —fundat l’any 1999—com l’altra formació política d’esquerres transformadora: «el prejudici que hi ha de vegades al voltant del PCP no explica per si sol la seva davallada en vots respecte al BE. Hem de tenir en compte què ha passat. El PCP està perdent el seu paper d’avantguarda, malgrat que s’hi vulgui agafar fort». Sigui com sigui, el PCP sobreviu, i qui dia passa, any empeny. Caldrà veure, amb el temps, quins seran els nous reptes que el futur prepara pels nostres camarades portuguesos.