Socialisme i alliberament nacional en James Connolly

ill d’emigrants irlandesos, James Connolly va néixer a Edimburg (Escòcia) el 5 de juny de 1868. Als onze anys va deixar l’escola per començar a treballar com a aprenent d’impressor i, als catorze, es va enrolar a l’Exèrcit britànic, on el van destinar a Irlanda (Cork). L’any 1886 va conèixer a Dublín Lillie Reynolds (de religió protestant) i s’hi va casar el 1889, a Escòcia, on, per influx del seu germà gran, John, es va afiliar a la Federació Socialdemòcrata. Es va presentar a les eleccions per la Federació Socialista Escocesa, però no fou escollit. Després d’haver-se presentat dos cops a eleccions sense èxit i havent escrit nombrosos textos contra el capitalisme, Connolly va entrar a les llistes negres de les principals empreses i tenia dificultats per trobar feina. Davant aquesta situació, el Club Socialista de Dublín va oferir-li una feina com a organitzador del club i el maig de 1896 hi va emigrar amb Reynolds i els tres fills del matrimoni. Connolly va endegar la tasca de vincular les lluites d’alliberament nacional i de classe, en el marc de la qual el Club es transformà en el Partit Republicà Socialista Irlandès (ISRP). L’any 1898 Connolly va fundar l’òrgan d’expressió del partit: Workers’ Republic. Amb el suport del Sindicat de Llauradors Units, va ser candidat laborista, però tampoc no va ser escollit i va patir el boicot d’alguns capellans catòlics, que van amenaçar d’excomunicar tothom qui el votés.

L’any 1902 Connolly va passar quatre mesos als EUA fent-hi conferències, convidat pel Partit Laborista Socialista (SLP) nord-americà. Després de tornar a Irlanda, se’n va anar a Escòcia, on treballà com a organitzador del Partit Laborista Socialista Escocès, però poc després emigrà als EUA. Connolly i la seva família es van instal·lar a Nova York, on ell va trobar feina en una companyia asseguradora. L’any 1905, va fundar la Federació Socialista Irlandesa de Nova York i també va participar al sindicat Treballadors Industrials del Món (IWW), que el 1907 li oferí el càrrec d’organitzador de districte a Nova York. Durant aquests anys, Connolly també va escriure Cançons de llibertat d’autors irlandesos, on inclogué algunes composicions pròpies. En realitat, tots els textos de Connolly, també els d’agitació política, es caracteritzen per un estil molt directe, de gran vivacitat i amb profusió de recursos literaris.

Arran de la fundació a Irlanda de la Unió Irlandesa de Transportistes i General (ITGWU), Connolly hi va tornar i començà a treballar amb el Partit Socialista d’Irlanda (SPI). Va fer una gira pel Regne Unit i Irlanda, amb poc èxit. Davant els atacs que li feien des de l’Església catòlica, l’any 1910 va publicar l’assaig Treball, nacionalitat i religió, on intenta fonamentar el socialisme des de fonts del catolicisme. Aquest mateix any l’SPI el va contractar com a alliberat i va poder fer tornar la seva família dels EUA. Encara al 1910 va publicar La classe obrera a la història d’Irlanda, on analitza la història irlandesa des d’una perspectiva de classe. El juliol de 1911 va començar a treballar a la ITGWU com a organitzador del districte d’Ulster, on va aconseguir la supressió del sistema accelerat de treball dels estibadors del moll de Belfast. L’any 1912 va participar en la fundació del Partit Laborista Irlandès.

El 1913 hi va haver una llarga vaga a Dublín organitzada per la ITGWU, en protesta per l’acomiadament de 340 treballadors de la companyia de tramvies, propietat del diputat del Partit Parlamentari Irlandès (IPP) William Martin Murphy, per haver-se negat a signar una declaració de compromís a no afiliar-se a la ITGWU. La vaga es va estendre a altres empreses del mateix Murphy, amb 25.000 obrers en vaga i es va perllongar durant sis mesos. Va acabar en derrota, quan el Congrés de Sindicats britànic rebutjà d’organitzar una vaga de solidaritat al Regne Unit. A partir d’aleshores, però, cap altra empresa a Irlanda intentaria destruir cap sindicat mitjançant l’acomiadament dels seus militants. En resposta a la violència policial exercida durant la vaga, Connolly i Jim Larkin, el fundador de la ITGWU, van crear l’Exèrcit Ciutadà Irlandès (ICA), una milícia obrera per protegir obrers en vaga i pensada com a avantguarda per a una hipotètica rebel·lió, que arribaria a agrupar 450 persones. Poc després es van fundar els Voluntaris Irlandesos, de caràcter nacionalista, que arribarien a sumar 191.000 membres.

Amb l’esclat de la Gran Guerra, l’agost de 1914, Connolly, igual que Lenin a Rússia, va establir com a objectiu de convertir la guerra en revolució. En aquest sentit, són nombrosos els articles on apunta l’oportunitat estratègica que suposaria una rebel·lió contra un estat en guerra, en el cas irlandès per a assolir la independència. Així, tot i compartir l’oposició a la guerra i considerar-la com un conflicte interimperialista, en un article del setembre del mateix any, El nostre deure en aquesta crisi, ja apuntava que, «si un exèrcit alemany desembarqués demà a Irlanda, tindríem tota la justificació per a unir-nos-hi, si amb això poguéssim aconseguir que aquest país s’esbandeixi per sempre més el vincle amb l’Imperi britànic que ens arrossega contra la nostra voluntat a aquesta guerra».Tanmateix, el partit majoritari del nacionalisme irlandès, l’esmentat IPP, va fer una crida als irlandesos a enrolar-se com a voluntaris a l’Exèrcit britànic —ja que al Regne Unit no es va decretar la lleva obligatòria fins al gener de 1916, que no es va aplicar a Irlanda—, amb l’objectiu d’accelerar l’aplicació de la llei de govern d’Irlanda, que concedia un règim d’autonomia a l’illa, negociada entre l’IPP i el primer ministre liberal Herbert Henry Asquith i aprovada per la Cambra dels Comuns el setembre de 1914, però ajornant-ne l’entrada en vigor fins al final de la Gran Guerra. La majoria dels Voluntaris Irlandesos, sota el control de l’IPP, es van sumar a les forces britàniques. En total, s’hi van enrolar 160.000 irlandesos. Connolly va denunciar la posició de l’IPP, als diputats del qual acusà de convertir-se en «sergents de reclutament anglesos» (Una política avançada per als voluntaris, 1914) i d’enviar els obrers irlandesos a «fer les batalles dels enemics de llur classe i país» (Redmond no pot complir el que va prometre, 1914). En un article de l’agost del mateix any, El perill nacional, lamentava amargament que «si, als ulls del món, abans érem una ‘província sotmesa a Anglaterra’», després del suport de l’autonomisme irlandès a la mobilització bèl·lica britànica, «som ‘una província anglesa’» i prou, de manera que «d’ara en endavant, el malcontentament irlandès no es veurà a l’estranger com a símptoma d’una aspiració a una nacionalitat diferent, sinó que serà correctament interpretat com només el malcontentament ociós en el joc de la política imperial». El desembre de 1915, a l’article La lleva econòmica sentenciava que «cap nació no mereix la independència fins que és independent», «cap nació és digna d’ésser lliure fins que és lliure». Poc després que es decretés la lleva obligatòria a Anglaterra, Gal·les i Escòcia, com denunciava Connolly, les autoritats de govern sobre Irlanda van fer tot de maniobres destinades a provocar la desocupació dels homes en edat militar com a via per a forçar-los a enrolar-se a l’Exèrcit britànic, estratègia que Connolly anomenava lleva econòmica. El febrer de 1916, a l’article La desocupació a Irlanda, denunciava la denegació sistemàtica de permisos d’obres, tant de caràcter públic com privat. El març, en un dels articles titulats Notes sobre el front, denunciava l’acomiadament de molts joves a empreses irlandeses, com també l’adopció de mesures adreçades a provocar fallides massives d’empreses, com ara la prohibició o limitació de les importacions de matèries primeres a les empreses irlandeses que feien la competència a les angleses, les ordres secretes donades als bancs perquè no acceptessin descoberts a les empreses i l’enduriment de les condicions per accedir al crèdit. A l’article La lleva econòmica, però, ja havia advertit que aquest ús de «l’arma de la fam per a obligar els homes a actuar en contra de llur consciència» ja s’havia aplicat a Dublín l’any 1913 en el conflicte dels transports i afegia que «si, el 1913, l’ensarronat poble d’Irlanda no hagués estat tan cruelment immòbil quan les forces de la lleva econòmica s’escarrassaven a destruir la Unió Irlandesa de Transports i General, ara, el 1915, els sindicalistes irlandesos estarien en una posició més bona per a combatre la lleva econòmica contra els nacionalistes irlandesos».

Tanmateix, el setembre de 1914 un grup d’uns 12.000 Voluntaris Irlandesos, afí a la Germania Republicana Irlandesa (IRB), se’n va escindir, en protesta pel gir pro britànic de l’organització, i s’acostà a Connolly i l’ICA per a preparar una rebel·lió a Irlanda i Connolly esdevingué membre del Consell Militar de la IRB. El gener de 1916, a la segona part de l’article La lleva econòmica,advertia que «qualsevol que, en el futur, parlant en nom d’Irlanda, cridi els irlandesos a les armes, hauria de recordar que el primer deure dels irlandesos és reconquerir llur país, recuperar-lo d’aquells el dret de propietat dels quals es basa en la conquesta». Aquest mateix mes, a l’article Quin és el nostre programa?, apuntava que «la baula més feble d’Anglaterra és el seu cor; Irlanda és en aquesta posició d’avantatge tàctic» i «una derrota d’Anglaterra a l’Índia, Egipte, els Balcans o Flandes no seria tan perillosa per a l’Imperi britànic com un conflicte armat a Irlanda», de manera que «el moment per a la batalla d’Irlanda és ARA, el lloc per a la batalla d’Irlanda és AQUÍ».El pla inicialment traçat pel sector republicà dels Voluntaris Irlandesos i l’ICA era un aixecament a tota l’illa i es va preparar un enviament d’armes des d’Alemanya, però quan el cap dels Voluntaris, Eoin Mac Neill, es va assabentar que el vaixell que portava les armes havia estat capturat, va donar l’ordre de suspendre’l. Tanmateix, el Consell Militar de la IRB només el va ajornar fins l’endemà de la data prevista inicialment, i el 24 d’abril de 1916 Connolly, que havia estat nomenat comandant general de la Brigada de Dublín, va portar la seva host a l’Oficina Central de Correus i, juntament amb Patrick Pearse, poeta i dirigent de la IRB, proclamà la República d’Irlanda. Els combats van durar una setmana, fins que els rebels es van rendir. La matinada del 12 de maig, Connolly va ser afusellat a la presó de Kilmainham, lligat a una cadira, perquè no es podia aguantar dempeus arran de les ferides patides durant els combats.

Socialisme vs alliberament nacional?

Connolly combatia l’argument que la qüestió nacional serveix de «pantalla» al conflicte de classe. Així, a l’article Socialisme i nacionalisme irlandès (1897) replicava que, assolida la república irlandesa, quedarien palesos «a plena claror tots aquests antagonismes de classe i les línies de demarcació econòmica actualment enfosquides per les boirines del patriotisme burgès». Igualment, conscient del caràcter embrutidor de les relacions de dominació nacional també en les classes sotmeses de la nació dominant, al programa fundacional de l’ISRP (1896) advertia que «el sotmetiment d’una nació a una altra, com la d’Irlanda a l’autoritat de la corona britànica, és una barrera a la llibertat política i el desenvolupament econòmic de la nació sotmesa, i només pot servir els interessos de les classes explotadores de totes dues nacions». A l’article El Sinn Féin i el socialisme, de 1908, denuncia els «socialistes doctrinaris que defensen que els socialistes no han de simpatitzar amb les nacionalitats oprimides o amb les nacionalitats que es resisteixen a la conquesta» amb l’argument que «com més aviat siguin suprimides, millor, perquè serà més fàcil conquerir el poder polític en uns pocs grans imperis que no en un reguitzell d’estats petits». Connolly replica que la presa del poder polític és el moment final de la lluita socialista («la lluita per la conquesta de l’estat polític del capitalista no és la batalla, sinó només el tornaveu»), i que, abans, cal que els obrers s’apoderin de les indústries mitjançant les organitzacions sindicals. I aquesta lluita primera «no fa cas de fronteres polítiques». A l’article Tallers d’explotació rere la bandera orangista, de 1911, Connolly recorda que «el Partit Socialista d’Irlanda reconeix i dona el suport més entusiàstic al principi de l’internacionalisme, però és conscient que cal buscar aquest principi mitjançant la germanor universal, més que no pas per l’autoextinció de nacions diferents en la gola d’imperis sobrecrescuts». En aquest sentit, a l’article L’esperança d’Irlanda, de 1914, apunta que «el millors servei» que la classe obrera irlandesa «pot retre al poble britànic» és la «destrucció, tan ràpid com sigui possible, d’aquest repugnant sistema de govern que ha fet del poble britànic un instrument per a esclavitzar milions de membres de la raça humana, extirpar tribus i nacions senceres i devastar territoris enormes». «Esclavitzat socialment a casa, al poble britànic se li ha ensenyat que la petita llibertat política de què gaudeix només es pot comprar al preu de la destrucció nacional de qualsevol poble que s’erigeixi en rival social o econòmic de la classe dominant britànica». A l’article La lleva econòmica, de 1915, nega que «l’existència de l’Imperi britànic sigui compatible amb la llibertat ni amb la seguretat de la classe obrera irlandesa». «Aquestes llibertat i seguretat només poden venir com a resultat de l’absència total de dominació estrangera».

Connolly criticà la pràctica del Partit Laborista anglès de cercar el suport dels autonomistes irlandesos a les campanyes electorals per a obtenir el vot dels emigrants irlandesos a Anglaterra

Connolly també denuncia el nacionalisme estatal de l’esquerra britànica i l’ús espuri de la caràtula internacionalista per a amagar-lo. En el tercer capítol de la sèrie d’articles intitulada Els dropos, publicat el 25 de març de 1916, un mes abans de la rebel·lió de Pasqua, denunciava que no hi havia cap organització pacifista britànica que defensés per a Irlanda «el mateix dret a determinar el seu destí nacional que tots els partits pacifistes britànics exigeixen que hom asseguri a Bèlgica», ja que el moll de «llurs reivindicacions és que no es facin més conquestes», però que «tots els països ja conquerits han de romandre com a països subjectes», de manera que «l’Imperi britànic ha de romandre intacte i en possessió de tot el seu botí». És per això que «en la mesura que [el poble britànic] dona suport a un sistema de societat que fa que sigui beneficiós per a una nació fer els ulls grossos davant el sotmetiment d’una altra, és responsable de tots els crims comesos per a mantenir aquest sotmetiment». Per contra, «creurem en la innocència del poble britànic quan els seus portaveus gosin reconèixer públicament que l’Imperi britànic no pot perdurar i reconeguin, així, el dret de cadascuna de les nacions que hi estan sotmeses a ésser si mateixa, amb l’ajut de qualsevol aliat que pugui sumar al seu costat».

Així mateix, Connolly critica la pràctica del Partit Laborista anglès de cercar el suport dels autonomistes irlandesos a les campanyes electorals per a obtenir el vot dels emigrants irlandesos a Anglaterra. A l’article Aprendre la lliçó, de 1909, destaca que els socialistes irlandesos veien els líders autonomistes com «els explotadors més despietats de la classe obrera» a Irlanda i recorda que, a les eleccions municipals de 1899, mentre els «socialistes anglesos» feien «elogis obsequiosos dels líders autonomistes», «aquesta mateixa alta burgesia capitalista hostilitzava durament els candidats laboristes dels sindicats irlandesos».

En la qüestió d’Ulster, Connolly denunciava que, malgrat que el caràcter industrialitzat de la província hauria de facilitar-hi l’arrelament de les idees socialistes, l’hegemonia unionista ofegava qualsevol tipus de protesta de caràcter social. Així, a l’article Tallers d’explotació rere la bandera orangista, de 1911, destacava que «la unió ha ofegat el desenvolupament de la democràcia a Irlanda», recordava que cap diputat lleialista va votar a favor de la llei de pensions per a la vellesa i els acusava d’«ofegar qualsevol protesta en llurs circumscripcions tocant el timbal de la bandera orangista». A l’article El desvetllament de la democràcia a Ulster, de 1913, Connolly apunta el contrast entre el fet que «el creixement de l’esperit rebel entre la democràcia nacionalista ha obligat els polítics autonomistes a fer la cort a la classe obrera, a fingir una virtut àdhuc si no la tenen» i la «manca d’aquest esperit» a Ulster «ha permès als líders orangistes menystenir obertament i hostilitzar el moviment obrer». Com a causa d’aquest fenomen, Connolly apunta, a l’article El nord-est d’Ulster, de 1913, que a Dublín i entre el nacionalisme irlandès, «la qüestió autonòmica fa temps que ha superat la fase de controvèrsia; es considera fora de l’àmbit de discussió», mentre que a Ulster «no és una qüestió resolta, encara menys políticament, per la qual cosa encara és possible que ocupi tant les ments de la multitud que totes les altres qüestions, com ara salaris i condicions de treball hagin de tenir-hi un lloc subordinat i perdin llur poder d’atraure l’atenció i, encara més, de portar a l’acció». A més, la llei d’autonomia aprovada va recollir una esmena presentada pel diputat unionista Edward Carson, segons la qual els comtats d’Ulster de majoria unionista podrien accedir a un règim d’autonomia específic, per la qual cosa, apuntava Connolly, el conflicte nacional perduraria i les divisions en el si de la classe obrera irlandesa, especialment al nord de l’illa, romandrien. Connolly va ser especialment crític amb l’IPP per haver acceptat la llei amb l’esmena Carson. A l’article El moviment obrer i la proposta de partició d’Irlanda, de 1914, qualifica l’esquema acordat pel líder de l’IPP, John Edward Redmond, i del diputat Joseph Davlin com a «traïció a la democràcia nacional de l’Ulster industrial» que «suposaria un carnaval de reacció tant al nord com al sud, destruiria la venidora unitat del moviment obrer irlandès i, mentre durés, paralitzaria tots els moviments avançats». A l’article L’exclusió d’Ulster, de 1914, apunta que la divisió deixaria els comtats del nord que se separessin de la resta de l’illa sota el domini del supremacisme orangista, mentre que al sud l’IPP mantindria la seva hegemonia, amb el pretext de treballar per la reunificació del país.

Igualment, Connolly també va combatre els intents del nacionalisme burgès de presentar el socialisme com una ideologia oposada a la llibertat nacional irlandesa. A l’article Antipatriòtic?, de 1903, assenyala que «qualsevol acte o doctrina política particulars són patriòtics o antipatriòtics en la proporció exacta en què serveixen els interessos de la classe que en aquell moment posseeix el poder polític» i adverteix que «a cada país el socialisme és estranger, antipatriòtic, i ho continuarà sent fins que la classe obrera l’adopti com a salvació i en faci la força política dominant». A l’article Una revolució continental, d’agost de 1914, escrit pocs dies després de la declaració de guerra del Regne Unit a Alemanya, contraposava el «patriotisme del capitalisme, que fa dels interessos de la classe capitalista la prova suprema de deures i drets» i el «patriotisme de la classe obrera, el qual jutja cada acte públic segons l’efecte sobre la sort dels qui treballen», de manera que «l’encarnació més perfecta de patriotisme és el partit o moviment que treballa amb més èxit per la conquesta per la classe obrera del control dels destins del país en què treballa». En síntesi, tal com conclou a l’article La lleva econòmica, de 1915,«no podem concebre una Irlanda lliure amb una classe obrera sotmesa», ja que «cap nació no pot ésser lliure si fa els ulls grossos davant l’esclavització de qualsevol part d’aquesta nació», per tal com «el progrés real d’una nació cap a la llibertat s’ha de mesurar segons el progrés de la seva classe més sotmesa». Igualment, tampoc «no concebem una Irlanda sotmesa amb una classe obrera lliure». Connolly destaca els vincles econòmics dels capitalistes industrials i els terratinents irlandesos amb l’Imperi britànic, per la qual cosa, com conclou a l’article de febrer de 1916 Notes sobre el front, «fer una crida a aquestes classes en nom del patriotisme és una pèrdua de temps».

El republicanisme de Connolly

Tot i que no hi ha una teorització explícita a l’entorn del concepte de República en el pensament de Connolly, aquest s’insereix clarament en el que en filosofia política es coneix com a republicanisme democràtic, el programa del qual es condensa en l’extensió de la plena llibertat al conjunt de la població, molt especialment de la sotmesa a dominació aliena. Precisament és la concepció de la llibertat el que diferencia el pensament republicà —tant en el vessant democràtic com en l’oligàrquic— del liberalisme. Si el liberalisme defineix l’individu lliure com aquell qui és reconegut com a membre de ple dret de la comunitat política en règim d’igualtat jurídica amb tota la resta de conciutadans i té alguns drets polítics —els quals, a l’època de Connolly, al Regne Unit ni tan sols no incloïen el dret de sufragi— i al marge de les relacions de propietat, la concepció republicana històrica hi inclou com a element constitutiu la possessió de recursos materials que li garanteixen l’existència social autònoma i li permeten no entrar en relacions de dependència econòmica. En aquest context, el disseny institucional de la República democràtica ha de garantir els mitjans d’existència a tots els ciutadans i la funció essencial del seu govern és impedir una concentració de riquesa en subjectes privats capaç de posar en perill la independència material de la resta de ciutadans i, doncs, anul·lar la seva llibertat republicana. La concepció republicana de llibertat és clarament la de Connolly —tant és això que, en alguns textos, Connolly utilitza el terme llibertat republicana, com ara a Redmond no pot complir el que va prometre o al text llegit al funeral del fundador de la IRB, Jeremiah O’Donovan Rossa, tots dos de 1915—, com també l’objectiu d’estendre-la al conjunt de la societat. Ho expressa de forma perspícua a l’article La lleva econòmica, de 1915, on sosté que «cap individu no pot desenvolupar les seves capacitats si es troba sota el control, tot i que sigui només parcialment, d’altri, àdhuc si aquest desitja sincerament el seu bé», de manera que és «essencial» per a la llibertat «el control de recursos», «tant per a la comunitat com per a l’individu». Per contra, «el control dels mitjans de vida per individus privats és l’arrel de tota tirania, nacional, política, militar i, per tant, el qui controla les ocupacions controla el món».

La fórmula de Connolly per a l’organització econòmica enllaça amb la de Marx («el beneficiós sistema republicà d’associació de productors lliures i iguals», en la formulació de les Instruccions per als delegats del Consell General Provisional de 1866 de l’Associació Internacional de Treballadors). Així, a l’article Representació de la classe obrera (1898) Connolly defensa la substitució de la «propietat privada» pel govern sindical de la indústria, el qual «pot aportar homes que organitzarien la producció i la distribució en interès de tothom molt més bé que com ho fa avui dia una classe animada només per consideracions de benefici». D’acord amb el principi metodològic marxià consistent a evitar el dualisme entre economia i política, Connolly apunta que «una república socialista és l’aplicació a l’agricultura i la indústria, a la granja, al camp i a la fàbrica del principi democràtic de l’ideal republicà». Per contra, com afirma a l’article La visita del rei Jordi V, de 1910, «un poble enverinat mentalment per l’adulació a la reialesa no pot arribar mai l’esperit de democràcia independent necessari per a atènyer la llibertat social», per tal com «la ment acostumada als reis polítics pot acceptar fàcilment els reis socials: reis capitalistes del taller, el molí, les companyies ferroviàries, els vaixells i els molls». I no se li escapava el vincle entre republicanisme i sobirania popular, en oposar al servilisme de la mentalitat monàrquica la «creença en la dignitat de la nostra classe, i en la sobirania última d’aquells que treballen». Així, «la propietat pública ha de prendre el lloc a la propietat capitalista, la democràcia social ha de substituir la desigualtat política i social, i la sobirania del treball ha de reemplaçar i destruir la sobirania de naixement i la monarquia del capitalisme».

Altrament, a l’article El patriotisme i la classe obrera, de 1897, alertava que «un partit que tingui com a objectiu una república merament política i que actuï sobre aquesta línia estarà sempre amenaçat pel perill que alguns astuts estadistes anglesos puguin, mitjançant una falsa llei d’autonomia, desorganitzar les forces republicanes amb concessions aparents, fins que el moment crític hagi passat».

Connolly sostenia que en l’autoocupació directa de la classe obrera «hi ha un camí cap a la llibertat, no només de la seva classe, sinó també de la seva nació»

Plenament coherent amb el pensament republicà democràtic, que no exhaureix el projecte de república en la forma d’estat, Connolly, a l’article Socialisme i nacionalisme (1897), es desmarca dels estats amb forma de República purament política i replica que la república que ha de cercar el nacionalisme irlandès no és «una monarquia capitalista amb un cap electiu», com a França, que «parodia els avortaments constitucionals d’Anglaterra», ni tampoc el sistema vigent als EUA, «on el poder de la cartera ha establert una tirania nova sota formes de llibertat» (igualment, Lenin, al discurs d’obertura del Segon Congrés de la Internacional Comunista, el 19 de juliol de 1920, denunciaria que arreu del món «magnats financers han transformat de fet les repúbliques més lliures en monarquies financeres»). En aquest mateix article, Connolly apunta que el «nacionalisme sense socialisme», és a dir, «sense una reorganització de la societat sobre la base d’una forma més àmplia i més desenvolupada d’aquella propietat comunal subjacent a l’estructura social de l’antiga Erin», «és només traïció nacional». En el mateix sentit, en un altre article de 1897 (El patriotisme i la classe obrera) apuntava que «la independència nacional és la tasca preliminar indispensable per a l’emancipació industrial», però, a la vegada, aquella només es podria dur a terme «sota el lideratge de la classe la constitució social de la qual deriva de l’opressió». A l’article Socialisme i nacionalisme irlandès (1897) reblava que «havent après de la història que tots els moviments burgesos acaben en un compromís, que els revolucionaris burgesos d’avui esdevenen els conservadors de demà, els socialistes irlandesos es neguen a perdre llur identitat amb aquells qui només entenen a mitges el problema de la llibertat». Això enllaça amb la paradoxa de la burgesia irlandesa, per a la qual era difícil de compatibilitzar el nacionalisme irlandès amb el seu domini social, que devia a l’estatus quo establert pel domini britànic. Així, com apuntava al follet Les esperances d’Erin (1897), els membres d’aquesta classe «que, en virtut de llur posició social i educació, van fer un pas al front com a líders patriotes irlandesos devien llur estatus únic en la vida política a dues causes totalment diferents i aparentment antagòniques», ja que «llur riquesa derivava de la manera com havien planejat com fer-se un lloc en la vida comercial de ‘l’enemic saxó’, assimilant les seves idees i adoptant els seus mètodes, fins que sovint van resultar els més despietats de totes dues races en l’eixamplament dels límits de llurs poders d’explotació».

El programa de l’ISRP, de 1896, afirmava com a primer punt «l’establiment d’una república irlandesa socialista, basada en la propietat pública per part del poble irlandès de la terra i els mitjans de producció, distribució i intercanvi». L’agricultura «s’ha d’administrar com a servei públic, sota consells directius escollits per la població agrària i responsables davant ella i el conjunt de la nació» i «totes les altres formes de treball necessàries per al benestar de la comunitat s’han de regir pels mateixos principis». Conforme a aquesta concepció republicana de la llibertat, l’ISRP declarava que «la propietat privada per una classe de la terra i els mitjans de producció, distribució i intercanvi s’oposa a aquest principi vital de justícia i és la base fonamental de tota opressió nacional, política i social». Així, defineix la llibertat nacional com «el control absolut» per part de la població dels seus «recursos i poders interns», la «capacitat plena» sobre les seves indústries i ports, el control de les importacions, la capacitat per a modificar o derogar la legislació, «en obediència de les demandes dels seus ciutadans», i la capacitat «sense restriccions» per a relacionar-se «amb totes les altres nacions». Connolly conclou que la llei d’autonomia pactada entre Asquith i l’IPP no aportava res de tot això (Què és una nació lliure?, 1916).

D’altra banda, a l’article de 1899 La reconquesta d’Irlanda, Connolly feia notar que «els arguments i raonaments fal·laços» contra l’extensió del dret de vot als obrers «són exactament els mateixos, punt per punt, que els que han oposat els enemics de la llibertat nacional a les demandes de justícia política de la seva nació» (Irlanda); «la classe propietària nacionalista etziba els mateixos epítets contra els obrers» i al·lega «la mateixa incapacitat per a l’administració que els que s’havien etzibat contra ella, quan exposava la seva reivindicació d’independència legislativa». Connolly advertia que «els unionistes s’arrengleraran, sòlids com una roca, amb els nacionalistes propietaris en defensa de llurs interessos compartits pel que fa al sotmetiment de la classe obrera». Connolly sostenia que en l’autoocupació directa de la classe obrera «hi ha un camí cap a la llibertat, no només de la seva classe, sinó també de la seva nació». De manera que «el sotmetiment d’Irlanda, que avui dia es representa com una qüestió merament política és, per contra, una qüestió econòmica, social», atès que «una nació dominant només sosté la maquinària política perquè la classe dominant pugui mantenir els poders socials». Així, «la conquesta d’Irlanda s’ha basat en la despossessió del seu poble de qualsevol dret sobre la terra i sobre la vida excepte en les condicions dictades per la classe posseïdora, en el camp, les granges o els tallers propietat d’aquesta classe».

Connolly també va denunciar el miratge interclassista en l’estratègia d’alliberament nacional: «El crit de la ‘unió de classes’ és, en realitat, un moviment insidiós per part de la nostra classe dominant irlandesa, per tenir els poders de govern transferits de les mans del govern capitalista anglès a les del govern capitalista irlandès i aplanar el camí per a aquest canvi induint l’obrer irlandès a abandonar tota esperança de millorar la seva pròpia posició i assumir una actitud de dòcil resignació al seu destí com a esclau assalariat que pot convèncer el govern anglès que no farà cap ús revolucionari del seu poder polític, ans deixarà les coses tal com estan». Per contra, segons Connolly, de mica en mica, els obrers irlandesos s’adonaven que, «en la proporció exacta que els obrers prenen el control del treball del país de les mans d’individus privats i el posen a càrrec dels organismes públics representatius del poble irlandès, Irlanda s’esbandeix les cadenes del seu esclavatge».

Autonomia i independència

En un apartat afegit a l’edició de 1909 del follet Les esperances d’Erin Connolly apunta que «la concessió a Irlanda d’una forma tan limitada d’autonomia local com l’encarnada al Projecte d’autonomia del senyor Gladstone [primer ministre liberal que va presentar un projecte d’autonomia per a Irlanda a la Cambra dels Comuns l’any 1893, que hi fou aprovada, però que rebutjà la Cambra dels Lords] no seria cap passa cap a la independència en cap sentit, sinó que és més probable que creés barreres efectives en el camí cap a la seva materialització». A l’article El Sinn Féin i el socialisme, de 1908,assenyala que «la primera condició perquè un partit o moviment reïxi és que cregui que conté en el seu si totes les condicions materials per a assolir el seu destí». En aquest sentit, recorda que, «durant més d’un segle, Irlanda, a través dels seus ‘agitadors constitucionals’, ha centrat les seves esperances en la possibilitat de desglaçar el cor dels seus opressors o apel·lant a llur sentit de la justícia».

També rebutja els plantejaments historicistes en la lluita per l’alliberament nacional. Així, a l’article El Sinn Féin i el socialisme, critica la reivindicació del Sinn Féin de restaurar l’statu quo de 1782, quan un seguit de reformes legals van permetre l’aixecament de restriccions al Parlament d’Irlanda, el qual fou suprimit després de la rebel·lió de 1798. Connolly replica que «cada moviment polític o social amb esperances d’èxit s’ha d’expressar d’acord amb les condicions actuals o conforme a les línies de desenvolupaments futurs».