És més rellevant que, com independentistes d’esquerres reforcem els nostres propis espais de pensament. Retornar sobre els mites per passar de nou a l’ofensiva sobre el logos. Potser allà hi trobem la inspiració per plantejar nous escenaris de combat.
No és cap novetat, però no deixa de ser cert i cal dir-ho, ens trobem en hores baixes. No només per part de l’independentisme: el conjunt de moviments populars cerquen de situar-se en una situació postpandèmica que senzillament accentua les tendències que ja es preveien, on el reforçament del règim del 78 ha estroncat qualsevol perspectiva de canvi provinent dels grans esclats socials de la darrera dècada.
Avancem a marxes forçades cap a un temps polític marcat per la fredor i l’estancament, pels tripijocs i el cretinisme de les elits. La taula de diàleg –a cop d’indults misericordiosos i 3.500 represaliats– ha mostrat com malgrat els clams per un nou cicle, la política catalana ha embarrancat en un pantà de frustració, esperpent i filibusterisme que contrasta amb els forts anhels desfermats farà ja gairebé quatre anys.
En aquest escenari, les prioritats del país es troben totalment desdibuixades. Mentre la patronal ha sigut capaç de moure fitxa més ràpid que ningú (com a exemple, la proposta d’ampliació del Prat –aturada, però fins quan?— o l’augment astronòmic del preu de la llum), l’encaix que s’albirava amb una nova síntesi de la qüestió social i la nacional (com dirien els clàssics) sembla més lluny que mai.
En aquest punt, s’imposa de manera miop i acomplexada la necessitat de diàleg. Tant l’executiu espanyol, com el govern de la Generalitat, defensen que la situació de desgavell polític precedent ha de donar peu a un escenari de calma per recosir les ferides obertes.
En la darrer tram del cicle processita hem vist com una unilateralitat sense estratègia ens duia a la repressió, l’exili i la pèrdua d’autogovern. Davant d’això, el gir estratègic/(polític?) suposa l’acceptació d’un marc o terreny de joc on el conflicte sigui un element extern a la qüestió nacional, és a dir ressituar l’espai perquè l’independentisme pugui identificar-se amb el benestar, el progrés i la bona gestió, en comptes del conflicte, la ruptura i aquelles externalitats que la tecnocràcia ha decidit que queden fora de la sensatesa.
Malauradament, acceptar el marc del diàleg, sense capacitat de pressió i en un escenari de desmobilització, deixa a l’independentisme, que de per si parteix d’una posició de feblesa, en un escenari totalment subordinat a l’Estat. El marc de la conllevancia és un marc trampós pels catalans, els quals parteixen d’una situació de conflicte estructural. Ningú es vol mostrar com la part generadora de la contesa, d’aquí que les crides retòriques a «solucionar el conflicte» no es sustentin en una pràctica real de conflictivitzar determinats aspectes de la gestió vers els poders de l’Estat.
L’aposta doncs, havia de ser la de mantenir el conflicte viu, però de moment, les forces que governen la Generalitat i comparteixen el lideratge del moviment han renunciat a fer-ho en totes aquelles qüestions concretes on podien generar-lo: el model de país, la llengua, l’habitatge, etc.
Durant el procés vam passar, com diu E. Illas, del mite al logos. Els catalans, en no disposar de poder polític, ens hem situat no en el terreny de la política (logos) sinó en aquell on es disputava la seva legitimitat, els mites fundacionals d’Espanya com a unitat de destí o poble de pobles. Vers ells, hi vam desplegar els nostres propis mites que ens identifiquen com a comunitat nacional (el seny, la industriositat, la llengua). Situar la independència com a objectiu polític a l’abast, realitzable en la pràctica política diària, va suposar entrar en el logos, la racionalitat, cosa que va permetre desplaçar la discussió sobre els mites, entràvem a la universalitat per la porta gran i fèiem del nostre particularisme un punt de partida propi per projectar-nos al món i formar part de la Història.
Les preguntes són ara: ens mantenim encara en el logos? Ens trobem realment en el punt en què podem afirmar la nostra petja sobre l’esdevenir? Som realment els catalans amos dels nostres destins?
El principal problema del marc de l’entesa i el diàleg, però, és que no depèn dels agents que el conformen sinó de corrents de fons que hi remen totalment a la contra, tant a nivell estatal (el conflicte es troba irresolt) com a nivell global. La situació de calma, congelada pels consensos fràgils de la post-guerra freda, va començar a saltar pels aires l’11S del 2001 i va accelerar la situació d’inestabilitat amb la crisi de 2008. Avui, els conflictes a l’Indopacífic, a l’Afganistan, la crisi de l’Eurozona i als EUA, anuncien vents de inestabilitat global; agreujada per la crisi climàtica que ens ve a sobre.
En aquest panorama, és més rellevant que, com independentistes d’esquerres reforcem els nostres propis espais de pensament. Retornar sobre els mites per passar de nou a l’ofensiva sobre el logos. Potser allà hi trobem la inspiració per plantejar nous escenaris de combat.
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada